Dissabte.

Exposició preciosa a Girona: Olga Sacharoff.

31 de març.

Divendres.

Vist i fotografiat a la Capella di San Giorgio del Castello di San Giusto a Trieste en el viatge de la tardor passada.

30 de març.

Dijous.

Tret de Twitter @Mrodriguez1971

29 de març.

Ícarus

Dèdal, el pare de Ícar, li va construir unes ales amb plomes i cera i el va ensenyar a volar amb elles tot advertint-lo de que no anés massa alt per por de que el sol estovés la cera ni massa baix perquè el mar no mullés les plomes. Així van sortir de Creta on els tenia presoners el rei Minos.

Però, Ícar, contravenint el consell patern, es va anar enlairant i enlairant i la cera de les seves ales es fa fondre per la força dels rajos del Sol i es va precipitar al mar enfonsant-s’hi.

Van passar molt any fins que els germans Wright aconseguiren fer aixecar un aeroplà i ara avui milers d’avions ens sobrepassen pels cels. Per entre mig també ho va provar el sastre d’Ulm malgrat l’advertiment del seu bisbe.

23 de març.

No anem bé. Imatges.

23 de març.

Ramón Jáuregui

¡Jo, Ramón! Leo que anuncias tu retirada para dentro de poco. Sí, ya sé que yo lo dejé antes, hace tiempo. Pero tú eres, creo que todavía eres, un referente. Por tu trayectoria, por tus ideas. Cierto que vas a cumplir los 70. Yo los cumplí hace pocos días, somos de la misma quinta. Tenemos que dejar paso a los jóvenes que ya no lo son tanto. Claro, nosotros empezamos muy temprano, eran otros tiempos. ¿Cuantos años tenías cuándo el Ayuntamiento de San Sebastián? Ellos están ansiosos por emularnos y hemos de echarnos a un lado, ya somos mayores, aunque nos cueste aceptarlo. Nos pasó el tiempo.

Pero tenemos mucha experiencia acumulada y todavía fuerzas para estar presentes en la sociedad. ¿Hemos de resignarnos a desaparecer por el foro? Las sociedades antiguas valoraban a los mayores, al menos para pedirles de vez en cuando consejo, aunque vete a saber si lo escuchaban. Bueno, quizás alguna vez te llame alguien para que opines. No, no para que decidas, esto ya pasó. Es agradecido y de agradecer que piensen en ti. Yo no puedo quejarme. Tendrán más tiempo para escribir y reflexionar, para montar en bicicleta. No dejes de hacerlo, la mente y el cuerpo lo agradecen.

Tengo buenos recuerdos de cuando coincidimos, ya sea en el hemiciclo o pedaleando en la carretera en alguna ocasión, en la actividad orgánica o en la institucional. Espero que estos recuerdos no languidezcan en el olvido. Aunque al fin, su destino, nuestro destino, es desaparecer.

Un fuerte abrazo, compañero, amigo.

Catilinàries.

¿Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència? ¿Quan temps encara es burlarà de nosaltres aquesta teva bogeria? ¿fins a quin límit es llençarà la teva desenfrenada audàcia? ¿No t’ha fet cap impressió la guàrdia nocturna al Palatí, ni les rondes que de nit recorren la ciutat, ni la por del poble, ni l’aplec de tota la gent de bé, ni aquest lloc de reunió del Senat, tan ben protegit, ni les mirades i els rostres dels qui són aquí? ¿No veus que la teva conjuració ha estat dominada, pel fet que tots aquests ja la coneixen? ¿Què vas fer la nit passada i què l’anterior, on vas ésser, qui vas congregar, quins determinis prengueres? ¿Et penses que cap de nosaltres ho ignora? Quins temps, quines costums! El senat ho sap; el cònsol ho veu; i tanmateix aquest home viu ¿Viu? Molt més que això: ve al senat, pren part a les deliberacions públiques; assenyala i designa amb els ulls, per a la mort, cadascun de nosaltres. A nosaltres, els homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república, si no podem deslliurar-nos de la follia i dels punyals d’aquest individu.

Començament de la primera “Catilinaria” pronunciada per Cicerò el 8 de novembre de  l’any 63 a. J.C. al Senat, reunit al temple de Júpiter Eslàtor de Roma.

Tret de l’obra “Discursos, X Catilinàries”, M. Tul·li Cicerò. Fundació Bernat Metge, B-1974.

10 de març

70

No volveré a ser joven.

 Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan solo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

He d’aturar-me. Vaig accelerat. Tinc moltes coses entre mans i més al cap. No dono abast a tot el que tinc pendent. Se’m en endarrereixen algunes. No sé si l’ensurt de l’altre dia té res a veure amb tot això. Sí que no en té amb l’esforç físic. Dalt la bicicleta no m’hi trobo malament, ans al contrari.

Les perspectives ja són diferents. Cap endarrere s’allunyen. Cap endavant s’escurcen. Cal aprofitar el temps, ja en queda menys. Per tant cal seleccionar el què fer i no deixar per més endavant el que ara més t’il·lusiona. No se sap pas quan més hi haurà per endavant. Segur que quedaran coses pendents a fer, sempre vols tenir l’horitzó lluny, però ara es va apropant.

Tornem-hi amb en Raimon.

10 de març.

Empantanegats.

“... y para ello se necesita normalizar la situación en Cataluña. Pero en ningún sitio está escrito que esto sea posible, y no deberíamos descartar que al final terminemos en una etapa de empantanamiento total y por mucho tiempo de la vida política española, no solo de la catalana.”

Empantanegats, és la traducció al català del títol de l’obra “Empanatanados. Una alternativa federal al sóviet carlista” de Joan Coscubiela, ed. Península, B-2018. Al acabar-la tinc la sensació d’haver llegir una trepidant novel·la policíaca i com generalment passa en aquest gènere, l’autor –una mica escèptic, derrotat per la realitat- deixa per al lector el final obert.

La primera part de l’obra és el plantejament: “Una mirada nipona a una legislatura condenada”. En ella descriu la visió –el què va veure- des de la seva presència com a protagonista a vegades involuntari a l’hemicicle de la Ciutadella en la legislatura que va acabar avortada el 2017. Legislatura que va començar el 2015 reclamant-se per 18 mesos i que es va allargar una mica més. Aquesta descripció és molt coneguda, amb les seves fites en els moments finals d’un crescendo exacerbat. D’aquesta part, els darrers dos capítols m’ha entristit una mica ja que posen de manifest l’esmicolament –altre cop- de l’esquerra i la seva renovació malgrat els clams inveterats d’unitat que demana des dels seus començaments. És la crítica a la revolució adolescent des  l’experiència acumulada d’origen, d’anys de militància, de lluita i d’experiències i la reivindicació de la mateixa.

La segona part és el nus de l’obra: “Escaneando el independentismo”. En aquesta part crec que hi ha el plantejament més original, o més ben elaborat, que he llegit fins ara de com i perquè hem arribat fins aquí. Es tracta de la inadaptació de les estructures socials i institucionals dels Estats-Nació als impactes de la globalització econòmica. De com a partir de la Gran Recessió del 2008 s’ha posat ben de manifest el predomini –sense complexos- de l’economia sobre la política i de com els vells instruments de la política, els Estats, ja no tenen eines per controlar la situació econòmica i quina lectura en fan les poblacions més afectades.

“Una consecuencia de esta progresiva pérdida de soberanía de los Estados, así como el deterioro de las Instituciones democráticas, es que no son reconocidas por la ciudadanía como instrumentos útiles. Se ha abierto un enorme boquete entre las instituciones y la ciudadanía.”

Continuar veient el món com en els segles XIX i XX és el gran error, és una ucronia, vendre algunes propostes de solució a aquest tema –com les que proposa l’independentisme- d’una manera fàcil, és un engany.

“En un momento en que el mundo se presentaba con más incertidumbre que certezas, con más riesgos que seguridades, el independentismo tiene la virtud de ofrecer una propuesta fácil de entender que no requiere demasiadas explicaciones ni sofisticados argumentos.”

Al servei d’aquestes propostes, reconeix l’autor, la força, la imaginació i les tàctiques del moviment independentista, els “crescendos” que ha anat creant, els èxits que ha anat aconseguint, la il·lusió amb la que ha amarat a molta gent. També... la intimidació emocional, declaració de bons i mals catalans; l’asfixia ambiental, a tota mena d’organitzacions especialment a les més properes; i la evangelització, el continuat proselitisme. Les conseqüències van emergir amb claredat en els resultats del 21-D.

“...el procés ha significado la destrucción del capital político del catalanismo popular y su capacidad de inclusión. Y la aparición de síntomas de fractura en la unidad civil catalana.”

Les exigències del moviment independentista han situat a un munt de gent i d’organitzacions de tota mena en una situació de tensió en molts casos insostenible (en puc donar fe), els “indepes” no han sabut o volgut saber que a la societat catalana hi ha més pluralitat de la que ells diuen, o volen.

Anem a la tercera part de l’obra, la darrera, el desenllaç: “¿Qué hacer?” (títol leninista a més no poder). L’autor avança que no té la solució, però té intuïcions.

“Para que la apuesta por la solución y no por la victoria se abra paso, debe ser asumida también por la ciudadanía. Y para ello es imprescindible hacer pedagogía, explicando a la sociedad que la política es el arte de lo posible más la virtud de la renuncia.” Les arrels sindicalistes sempre presents.

Crítica a l’esquerra per haver caigut en la trampa de la dreta de considerar que les desigualtats tenen el seu origen en les diferencies territorials i no en les estructures econòmiques. Crítica al desenvolupament estatutari derivat de la Constitució del 78, algunes CC.AA. actuaven per convicció, altres per emulació, altres per imitació, i algunes... per greuge, pel greuge comparatiu: la “via valenciana”, en diu.

I entra en un tema força tabú però que ens ronda pel cap a molts. ¿Va ser un error la iniciativa d’en Maragall de reformar l’Estatut? Les circumstàncies que van planar sobre l’elaboració del nou Estatut no eren les més favorables, va ser “como meter la cabeza dentro de una colmena de abejas”, en Pujol ja ho havia advertit.

Va concloent: primordialment “el objetivo que deberíamos perseguir es el de recuperar la capacidad de la política para gobernar una economía globalizada y la sociedad que la acompaña.”

Pel que fa a aquí, a solucionar el tema català, reprèn la idea dels xamans i les exploradores de Victor Lapuente. (Joan, exploradores, no exploradors. I més avui). Les petites passes en finançament, en sistema i gestió tributaris, en reformes (difícils) de la Constitució, en federalisme asimètric (encara més difícil).

“Por último, y para no parecer muy ingenuo, soy consciente de que el principal obstáculo para implementar una reforma constitucional tan compleja con elementos de asimetría federal no proviene del Estado central, sino de la cultura del agravio comparativo que se ha convertido en el principal actor de la política española.”

Si, així em sembla des de fa temps, des que va començar tot, l’Estatut d’Andalusia del 80 com a exemple, la “via valenciana”, els règims forals,.... Hi ha molta gent arreu de les Espanyes, tants o més que aquí, que n’ha fet del greuge el seu modus vivendi i això fa molt difícil la solució.

Empantanegats? Crec que sí i per molt temps. Aquí, ara per ara, no avancem.

8 de març.

24 hores a l’Hospital.

Les meves artèries coronàries, la seva debilitat, m’han tornat a portar a urgències de l’Hospital de Mataró. M’han tractat molt bé, llevat de que em van deixar sense un àpat a poc de ser-hi per descoordinació -he cregut entendre- (una mica de dieta no ve mai malament, estem a la Quaresma). Les emergències mèdiques van funcionar de meravella: rapidesa, professionalitat, bon servei, i ja em tens en un box d’urgències. Les conegudes proves per determinat l’abast del “problema”, el període d’observació, l’espera per la darrera prova d’esforç, l’informe i l’alta, i cap a casa. Uns dies de repòs, caldrà oblidar la bicicleta i els neguits. D’aquí quinze dies a revisió del cardiòleg i a continuar la vida mentre la vida et deixi continuar.

La preocupació pel què et passa, l’atabalament de l’entrar en un hospital, la prescripció de repòs per l’estat delicat en què et trobes, no et deixen veure a primera vista la situació en la que es desenvolupa la atenció que et tenen. Desprès ho veus. Tot sortint he tornat a tenir la sensació de les velles Urgències dels anys 90, abans del nou Hospital. “Calcuta” en deien. Ara, llits fora dels “boxes” ocupant els passadissos, gent nerviosa per la que ells creuen manca d’atenció, l’esforç lloable dels professionals sanitaris entregats que pel que he percebut ho porten amb força coratge. Suposo que estem al pic de les malalties respiratòries, temporada alta, també que les possibilitats tècniques d’allargar la vida (la meva també) són més grans i perdurem més anys però més atrotinats pel que es veu al voltant teu allà dins. Déu ni do de les possibilitats que hi ha d’apedaçar-nos i de fer-nos allargar i a més, clar, en aferrem a la vida tant com podem.

Gràcies a tota la gent que m’ha atès. Gràcies als que paguen (paguem) impostos per poder donar aquest bon servei. Maleïts siguin aquells que, malgrat podrien amb les seves varies capacitats, no contribueixen a que pugui ser millor. Recursos, ganes, coneixements i tècniques hi són, no és aquest el problema.

6 de març.

Una societat bilingüe.

La recuperació de la democràcia a Espanya el 1977 i l’establiment de l’autonomia a Catalunya el 1980 van comportar un canvi radical en l’ús de les llengües que parlàvem la gent que vivíem a Catalunya. Des de la pràctica quotidiana fins a la normativa legal l’ús de les llengües va experimentar un tomb copernicà.

Probablement la voluntat mai explicitada i potser fins i tot ni volgudament pensada des dels poders públics i de la pròpia societat que van impulsar aquest canvi era convertir els habitants d’aquest país en plenament bilingües. Els nascuts en famílies catalanoparlants -en general- no sabíem el nostre propi idioma gaire bé, mai ens el van ensenyar a l’escola i el parlàvem com el parlàvem, crec que força malament. D’escriure’l tampoc gaire, de llegir-lo, més o menys, tota vegada també que fins llavors hi havia poques coses per llegir en català. El castellà el portàvem millor ja que era la llengua oficial del règim que deixàvem enrere i des de l’escola a la vida pública –que no la privada- era l’idioma que s’usava. Els nascuts en famílies castellanoparlants eren monolingües, tota la seva vida es feia en castellà i quan es relacionaven amb catalanoparlants aquests no teníem cap dificultat ni en entendre’ls ni en contestar-los en el seu idioma perquè el coneixíem.

Les normatives que es van implantar i desenvolupar a les administracions, als mitjans de comunicació -especialment els públics, però també els privats- i molt concretament a l’escola des del començament de la democràcia van permetre dues coses: una que els catalanoparlants regularitzéssim la nostra conducta lingüística traient-la de l’exclusiu àmbit privat i permeten el seu millor coneixement, tant per les velles generacions com -molt més eficaçment- per les noves. Pels castellanoparlants va representar el reconeixement de la realitat lingüística de molts dels seus veïns i la necessària, per democràtica, acceptació de la mateixa, alhora que el seu coneixement –no gaire difícil, ja que l’arrel és comuna- els enriquia personalment al no haver de perdre la seva llengua i incorporar al seus coneixements una altra, fet que els obria nous panorames.

Aquesta és la realitat, som plenament una societat bilingüe. Els grans que van venir a Catalunya de terres de parla castellana ja van disminuint i desapareixen per llei de vida. Els que va arribar aquí als anys 60, el gruix principal –cal recordar que els fluxos migratoris s’estronquen a començaments dels 70-, ja estan tots jubilats laboralment. No se’ls ha pas de demanar que el que no van poder fer d’aprendre un nou idioma d’infants i joves –molts en prou feines van poder aprendre bé el seu- ho facin ara. Però els que van començar a anar a l’escola a començaments dels vuitanta ja passen ara dels quaranta ants i han viscut en un ambient des de petits en que el català s’ha desenvolupat vigorosament en l’espai públic. Per ells la parla catalana és –potser millor, hauria de ser- una cosa tant habitual com va ser-ho pels catalanoparlants la castellana en el Règim anterior.

Ser membre d’una societat bilingüe és una cosa bona. Mantenir la teva llengua materna i alhora comprendre i poder expressar-te amb tota naturalitat en una altra és una riquesa que no té preu. És especialment bo pels que tenim una llengua materna d’àmbit territorial petit en el context mundial si a més la segona llengua té un abast planetari com té el castellà –sembla que és la tercera llengua més parlada del món-. Tot això és fruit de la història, de la història que no hem fet nosaltres, les nostres generacions, sinó que van fer o patir els nostres avantpassats. Moltes societats europees amb llengües pròpies però d’àmbits reduïts no tenen cap problema per -d’una forma implícita o fins i tot explícita- adoptar la nova “lingua franca”, l’anglès, com a segona llengua i així poder viure més bé en un món globalitzat. O no és el mateix que van fer els habitant de l’extens Imperi Romà als ser “romanitzats”, o les comunitats americanes al ser “hispanitzats”? Estic parlant de l’ús quotidià de les parles de la gent corrent, si a més i podem afegir el coneixement d’una llengua més per motius professionals o relacionals, millor que millor.

Voler ara retornar, o anar, a comunitats monolingües és una aberració i una estupidesa, ho proposi qui ho proposi, els uns o els altres. No sols per l’empobriment que comportaria per a la ciutadania que ha fet ja un avenç cap a ser més rics culturalment, sinó per la impossibilitat pràctica –i sobre tot econòmica- de segregar les persones, en aquest cas catalans i catalanes, en comunitats diferenciades. Desdoblar les escoles, les administracions, les relacions comercials,...? quin embolic! Però, perquè ens hem de ficar en aquests esbarzers? Hi ha gent que encara creu en la formació de les entitats politicoadministratives que han de regir les comunitats a partir de les comunitats lingüístiques, però això és cosa del passat, dels temps de la desaparició dels vells imperis absolutistes i colonialistes. El futur, en la interdependència, en la barreja, en l’adopció, o imposició, de pautes culturals foranes, implica que aquest antic i superat somni ja no és possible. Les convencions socials, com la forma d’organitzar la comunitat o la parla per entendre’s són part de la vida: neixen, creixen, es reprodueixen i moren.

Ara, a més, tenim nous problemes que no existien quan vam tornar a néixer a la democràcia. La arribada d’uns nous vinguts que tenen parles d’arrels molt diferents, que tenen altres Déus, altres colors de la pell, altres costums, altres menjars i olors... En vindran més, molts més, és imparable. I què els hem de dir? Que s’integrin a una o altra comunitat? A quina? Potser alguns no ho tindrien gaire difícil de fer-ho en una determinada com els que venen del continent americà, però i els altres: asiàtics i africans? O els direm que facin també les seves pròpies comunitats lingüístiques? Quines?

No, que mantinguin les seves parles d’origen –tema complicat, veure’m com es pot o poden fer-ho– i ho faran primerament a les seves llars, i que s’integrin a una societat que ja és bilingüe. Ho tindran una mica més complicat però no impossible, amb el que esdevindran en el futur trilingües. Això amb els grans passarà com amb els anterior immigrats castellanoparlants, i no cal escarrassar-s’hi més del compte, hi ha exemples per veure arreu del món, però pels menuts que aniran a l’escola, amb el reforç pertinent, no els representarà més problema.

Les nostres societats del demà –o ja d’avui?-, plurals, plurilingües, seran més riques.

Mataró, 4 de març.

Hi ha partit. “El fin del primer mundo”

Vaig a La Central del Raval a la presentació del llibre “El fin del primer mundo” de David Lizoaín (ed. La Catarata, M-2017). En David era aquell jove silenciós (el jove, l’únic) en les reunions d’Economistes davant la Crisis a les que ens convocava l’Emili Ferrer. Crec que el van captar els socialistes per formar d’alguna executiva (havia tingut responsabilitats varies a les JSC), però hi va durar poc, no crec que li fessin massa cas. Ja se sap, els aparells orgànics no són precisament massa subtils. Quan vaig tenir coneixement del llibre sols amb el títol ja vaig intuir que seria interessant, i no em vaig equivocar.

A la sala on es feia la presentació, petita i en un racó de la gran llibreria, sorpresa! El públic –reduït, tampoc cal estranyar-se- era majoritàriament jove! Mira que vaig a actes d’aquesta mena i moltes vegades hi ha algú que es queixa de que els assistents som majoritàriament provectes. Doncs aquí no, primera sorpresa.

Segona sorpresa, aquesta, però, anunciada: la taula de l’acte. Tres joves sobradament preparats que deia un anunci temps enrere. L’ Ignacio Urquizu (1978), a qui segueixo fa temps, un jove (bé, ells no se’n consideren tant joves) sociòleg que és diputat socialista per Terol (sí, Teruel existe!) que resulta que era l’editor del llibre. Dirigeix una col·lecció del llibres de La Catarata (editorial interessant) sobre el futur de la socialdemocràcia. Sí, hi ha qui encara –malgrat tot- creu que tenim possibilitats de recorregut. L’ Ignacio també va ser cooptat per una executiva del PSOE, però en les turbulències orgàniques dels darrers temps tampoc va durar gaire.

   

La presentadora del llibre va ser l’ Eva Granados (1975), valor ja consolidat a can PSC, també ben preparada, provinent del sindicalisme i del Baix, impulsora incansable dels darrers “Informes socials” de la Fundació Campalans, diputada a la Ciutadella i mà dreta d’en Miquel Iceta.

I l’autor, en David Lizoaín (1982), amb el seu aire de savi distret. Ara se’n ha anat a viure a Madrid desprès d’uns anys d’estar entre nosaltres on ha deixat bons amics i bones impressions. Les seves arrels són múltiples, nascut a Canadà ens va explicar de pare basc navarrès i mare canadenca jueva, format a Harvard i a la London School of Economics, ben preparat (el seu llibre tanca amb set atapeïdes pàgines de bibliografia), amb les seves petites dificultats per deixar-se anar al expressar-se degut als seus orígens lingüístics.

Públic jove, taula jove (ells van dir que no tant, però és la generació dels meus fills), renovació del vell missatge socialista, ho vaig veure amb satisfacció. Tranquil, Manel, hi ha continuïtat.

Algunes coses que l’autor va dir per explicar el llibre: A partir del què està passant a Occident, la fi del primer món que dóna títol al llibre, què cal fer?: Sumar totes les lluites, fer coalicions polítiques i socials amples, orientar-se als problemes del treballadors, l’habitatge és un tema pendent que exigirà més radicalisme, pacte intergeneracional, compromís contra el canvi climàtic (el capitalisme es carregarà el planeta), preparem-nos per més moviments migratoris. Res, impugnació a la totalitat del model econòmic capitalista. La seva fi la podem entreveure rememorant la caiguda de l’Imperi Romà, la fi del model esclavista? Què passarà d’aquí 50 anys al món?

En mig de el abstracció en que vivim en aquest racó de món, com si no hi hagués més tema que mirar-nos el melic, sense adonar-nos que potser tots plegats ens estem anant en orris o que les generacions que ens venen al darrera no gaudiran dels privilegis que hem assolit nosaltres (sí, la nostra, la meva, ha estat una generació privilegiada) hi ha l’esperança de veure qui ho encara de front i fa propostes des de les nostres arrels. Gràcies, sigueu ben trobats!

Addenda: No puc entrar en una llibreria, gran o petita, compro llibres pels ulls i ensumo de lluny els que m’agradaran. Generalment l’encerto. Vaig sortir més carregat del compte.

3 de març.