27 de febrer del 2018

Carta sobre el darrer manifest.

Aquest matí he tingut coneixement de l’existència d’un manifest titulat “ELIMINAR OBSTACLES EN EL CAMÍ DELDIÀLEG DEMOCRÀTIC”signat per una colla de personalitats de l’esquerra catalana. Com que no he sabut trobar fins més tard el text concret, breu i concís,  m’he hagut de guiar pel que deien els mitjans. Molts dels signats són ben coneguts meus als que estimo i aprecio, però no per això he deixat de manifestar-los el meu desacord, i als que en tenia la seva adrec@ els he enviat l’escrit que transcric a continuació:

Benvolguts amics:

 He conegut que un conjunt de “personalitats” heu signat un manifest titulat “Eliminar obstáculos en el camino del diálogo democrático”. Ho llegeixo a Crónica global i no sé veure-ho enlloc més i tampoc puc saber el seu contingut exacte ja que a hores d’ara no el sé trobar enlloc.

 Dedueixo, doncs, més que assevero, i no sé si encerto a interpretar-ho bé. És un –un altre- benintencionat manifest. Us conec pràcticament a tots i us tinc en bon concepte i us aprecio. Comparteixo algunes coses amb vosaltres, forces, però crec que una vegada més el vostre propòsit és estèril. Perdoneu.

 Diu el manifest, encertadament, que cal superar la situació política i que les presons preventives dictades pel jutge Llerena són políticament contraproduents per poder dialogar i buscar una solució. Que aquelles mesures són injustificades i desproporcionades. Potser sí que ho són. La presó preventiva –diu que diu Vallés- complica el diàleg. Cert, però hi ha diàleg? Quin diàleg?

 Els “indepes” en volen de diàleg? Ja em direu en què ho manifesten. En els debats (?) que es tenen entre ells per repartir-se el pastís? bé, no sé ben bé quin pastís. En les propostes programàtiques per fer un nou Govern? (Ah, però hi ha propostes de tal mena? En els mitjans no s’expressen) En el manteniment tant sí com no de les figures fugides i exiliades?

 Una vegada més, la vostra bona voluntat de superar la situació política en la que ens trobem es veu escarnida per les actituds i actuacions (demà passat al Parlament) dels “indepes”. Ja hi podeu, ja hi podem, posar propostes voluntarioses per avançar que si l’ase no vol beure...

 Si els “indepes” no baixen del burro i reconeixen la dura i pura realitat –per crua que els hi sigui- no podrem avançar. És a ells als qui us heu de dirigir. Si ells afluixen tothom pot trobar vies per afluixar també. Com a mínim llavors, sí que tindria sentit fer crides a la concòrdia i intentar nous camins, llavors sí que aquesta minsa “tercera via” podria tenir possibilitats de ser escoltada. Si no ho fan és impossible. Ara és com pluja en terra eixorca.

 Perdoneu novament. Salutacions cordials.

Mataró, 27 de febrer.


He rebut ja resposta d’alguns d’ells manifestant-me el seu parer al que els hi deia. Ho agraeixo.


27 de febrer.


24 de febrer del 2018

Patètic.

D’entrada dos twitts que he trobat corrent per la xarxa.





Desprès, la intervenció del M.H. President del Parlament de Catalunya al Col·legi d’advocats i les preses de posició de diverses autoritats i organitzacions entorn la vinguda del Rei per la inauguració del Mobile (jugueu, jugueu, ... ja veureu, com pot acabar tot plegat. Ah!, que se us en fot?, digueu-ho obertament).

El tema no és l’elecció o no de President (o d’un vell President, segons alguns) de la Generalitat i de la distribució de les competències i les esferes de poder. El tema cabdal és el del programa que un nou (o vell) Govern vol i ha d’executar. 

Es tracta d’implementar la més o menys (segons també alguns) proclamada República Catalana? Doncs això em sembla impossible, què voleu que us digui. Es tracta de continuar d’alguna manera el “procés”? No ho sé, però tampoc ho veig gaire factible, ja em direu amb quins vímets. Potser cal fer una aturada -sí, accepto aturada per marxa enrere-? Bé, cal veure com s’explica als “grocs”, sí, als dels llacets i les bufandes.


Si no hi ha qui baixi del “burro” no avançarem. I el que ha de baixar del burro és el més feble  -evident, o no?-, si no vol que el facin baixar a cops de bastó. A l’altra banda, a l’Estat, ara com ara no hi ha res a fer, tenen tota la força i els d’aquí no en tenen cap ni tenen tota la raó, al menys no tothom els hi ha donat (molts menys dels que volen i diuen). Potser amb una altra posició des d’aquí (no la d’ahir al Col·legi d’advocats) poden obrir-se camí les veus que demanen una entesa en un nou camí. 

Però mantenint l’actual (i no “enmendalla”) no possibilita res de res. Es un atzucac patètic.

24 de febrer.

22 de febrer del 2018

Tristesa.

Forges se’ns ha anat. Sí, a nosaltres, els que seguíem diàriament les seves vinyetes, els que recordem els seus dibuixos des de fa molts anys, els que ens havia fet somriure, i pensar, moltes vegades, els que ens l’havíem fet nostre, era una part nostra. Hem d’acceptar que la vida és això, en un moment pot acabar-se i adéu. I quan més gran et fas i encara pervius les possibilitats que això passi, que passi la Parca amb la seva  dalla, augmenten per tu i pels de la teva generació. Res a fer, és la vida.

Repassant ninots d’ell que he penjat moltes vegades als meus blogs, he triat aquest tres







Adéu, amb una llagrimeta, ens deixes sols però amb els teus dibuixos. Els guardarem al cor.

22 de febrer.

15 de febrer del 2018

En Josep

Avui fa quaranta anys que va venir al món en Josep, els nostre fill gran. Desprès vindria l’Eulàlia.



40 anys, ja! En aquest temps he vist créixer un home, fer-se i consolidar-se. Primer a casa, al nostre costat, més endavant volant pel seu compte. Ara, casat, és un conscient pare de família. Va ser un correcte estudiant, es va llicenciar en Econòmiques seguint la petjada del pare i va entrar a treballar al sector financer (abans Caixa i ara Banc) seguin la dedicació professional de la mare. Encara hi és, ben conscient del seu comès en el complex món financer d’avui en dia.

De tots aquest anys tinc especial predilecció per una imatge seva, amb la seva germana, que els vaig fer als peus de la porta de la catedral de Florència quant sols tenia 11 anys i els arrossegàvem a veure meravelles del món proper. Crec que les seves carones ho diuen tot.





Sí, em va sortir futbolista i futboler, “culé” a matar, a mi que l’esport sempre l’he mirat de lluny. De futbolista encara juga els diumenges, però crec  que ja no s’entrena entre setmana com va fer durant tants anys als vespres/nits. Encara ho fa en el club en que va començar quant era menut. En diuen un “one-club man”, oi?, sempre al Juventus A.C. , ara però amb els “veteranus”, hors d’age.




Ara la seva dèria és el seu fill, el petit Joan Mas Guri, que és un  belluguet. No sé si aconseguirà encarrilar-lo, esportivament, cap el futbol o li passarà com em va passar a mi que agafarà una afició diferent. No és un característic MTV, no n’exerceix, encara que ara li toca anar darrere els gegants amb el fill a coll i bé.



Casolà, a on s’està més bé que a casa amb les consoles, la tele per veure futbol i les places i carrers del Centre amb la platja, la nostra platja, a tocar? Senzill, sense gaires pretensions gastronòmiques i amb un bon sentit de l’humor que quan es dispara, no sé si sols en la intimitat familiar, sembla que estiguem al Club de la Comèdia. És el meu “help desk”, sempre l’hi ha anat això de la informàtica i la tecnologia. Correcte, educat, la gent que l’ha conegut i tracta ens en ha parlat sempre bé. Les noies deien que era guapo, la seva mare també ho diu. Clar, que ha de dir ella? S’entén bé en anglès amb els xinesos que ha d’atendre a la feina i els avis que estan a la cua diuen: “Mira que espabilao el niño, ¡hasta chino sabe!” . La feina li ha fet veure molt de prop la condició humana dels de dalt i dels de baix.





Per molts anys, Josep! I que el teu pare, amb la teva mare, en puguin veure molts més.

15 de febrer.

14 de febrer del 2018

Ara, el Nomenclàtor.

Una vegada –quan era Alcalde- un grup polític que no estava al Govern va demanar a través d’una proposta per debatre al Ple de l’Ajuntament que es pengés al pal banderer de la façana de la Casa de la Ciutat la bandera del Tibet transmetent una reivindicació que llavors feia el Partit Radical Transnacional.  Vaig aconseguir eludir incorporar aquella proposta a l’ordre del dia del Ple de quina confecció l’alcalde en té la potestat exclusiva. Crec que va ser la darrera vegada que vaig sortir-me'n d'aquest embolic ja que amb posterioritat en van venir d’altres de semblants, semblants en que eren propostes que no tenien cap relació amb la tasca municipal, i si mal no recordo -per la meva resistència- el tema va acabar en una sentència judicial que vaig perdre en que es deia que s’havia d’incloure a l’ordre del dia totes aquelles coses que els representants polítics volguessin presentar a debat.

D’aquesta polèmica –que no tenia lloc sols a Mataró i que en d’altres localitats ja s’havia més o menys acceptat- van sorgir tota mena de denominacions per retolar aquelles propostes que són alienes a les competències dels Plenaris municipals i que els han convertit en uns petits Parlaments amb debats que a vegades són més dilatats i polèmics que els temes de pura competència municipal. Batalla, doncs, perduda, que ha portat a que qualsevol tema que qualsevol grup polític vulgui plantejar al Ple hi acabi arribant, malgrat la seva pràcticament nul·la transcendència política per l’administració local, però d’algun ressò polític (crec que escàs) a la vida de la col·lectivitat. Evidentment, tots els grups polítics –tant els de l’oposició generalment, com també a vegades els del Govern- hi col·loquen aquí posicions d’altres àmbits de debat, encomanats a altres administracions, per donar constància de les seves preocupacions i interessos de cara a la galeria.

El “procés” també ha estat matèria de debat municipal ficant-se en temes que correspon a altres instàncies parlamentaries portar-los a terme. Així hem vist des de la patrimonialització partidària, de part, dels òrgans dels consistoris (l’AMI com exemple més evident); les “guerres” de banderes a les façanes dels edificis públics; l’ocupació tolerada, induïda o provocada directament de l’espai públic amb simbologia partidària; les declaracions de suport, fins al recolzament a actuacions més enllà del que disposen les lleis i els reglaments. No podia ser d’altra manera, era ineludible que acabés d’aquesta forma.

La darrera polèmica –d’aquests actuals temps- és la intenció (i l’execució) d’algunes Corporacions de canviar alguns noms del Nomenclàtor local ja que al seu parer (bé, d’alguns dels seus components, malgrat que puguin ser majoritaris) no són adequats als moments que estem vivint. Sembla que tornem als períodes de canvis de Règim (això, això, és això!) d’altres moments històrics. L’ultima als mitjans: la decisió de l’Ajuntament de Girona de canviar el nom de la plaça de la Constitució per que passi a nomenar-se de l’1 d’Octubre. Aquesta pretensió ja ha trobat resposta en un manifest de rebuig que algunes personalitats gironines (amb sorolloses absències) han fet públic.


A Mataró sembla que estem en el mateix camí. El grup municipal de CiU (ara deu ser del PdCat) ha presentat la proposta de canviar el nom de la cèntrica plaça d’Espanya també pel de l’1 d’Octubre. No, si ara tindrem en el llistat mataroní de carrers  els noms de França, Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, Dinamarca, Portugal, Perú, Colòmbia, Mèxic, Cuba... i vés a saber de quants Estats (o Nacions) més i farem fora el d’Espanya, o l’arraconarem vés a saber on, per col·locar-hi al seu lloc el d’una data que evidentment és rellevant, però que aquesta rellevància ho és especialment per alguns, per una part de la població, no per tota, malgrat que sí tots en patim les conseqüències.




I aquí està la “mare dels ous”. Una altra vegada l’interès de part sobre la necessitat de la cohesió del conjunt. Anem a veure: de les dades de participació electoral en les diverses conteses hagudes des de l’adveniment (o restabliment) de la democràcia el 1977 se’n dedueix una evidència pel que fa al que ara ens interessa: La participació en les eleccions autonòmiques des de les del 2010 (l’any de la famosa sentència del T.C.) trenca amb els patrons que es venien mantenint fins a les hores. La participació en les eleccions autonòmiques era sempre inferior a la de les eleccions generals i relativament semblant a la de les eleccions municipals. El 2010 registra el canvi de la tendència lleugerament declinant que venia patint aquesta participació i comença a enfilar-se fins a superar la participació en les generals ja en les del 2012 i arribar a la cota –crec que pot qualificar-se d’excepcional- del 2017 que sols té parió a Espanya amb les eleccions del canvi del 1982, 35 anys enrere! (Font: Aj. de Mataró. Resultats electorals)






Faríem malament en no correlacionar aquesta tendència a l’alça dels darrers anys (i en les continuades conteses autonòmiques qualificades de totes les maneres) amb la tensió i polarització en que viu la societat catalana. La creixent mobilització electoral és la manifestació més evident de la resposta cívica als temes plantejats i sobre tot a la forma de plantejar-los. A favor o en contra, però “no ens quedem a casa que ens hi juguem molt”, tant els uns com els altres, sense gaires termes mitjos com queda també ben vist.

Però els resultats, aquí a Mataró, no acompanyen als “processionistes”. En el còmput general al conjunt del país tampoc, però centrem-nos a casa nostra. Les tres llistes que els representen, deixant a banda moltes coses que els separen entre elles, aconsegueixen reunir el 42,18% del sufragis emesos. Les altres opcions sumen, també malgrat les potser més abismals diferències que tenen entre elles mateixes, el 57,82% del vots incloent-hi els escassos representants (1,6%) de les opcions marginals i dels vots en blanc i nuls. En aquest gruix dels “no processionistes” hi ha de tot (sols des del punt de vista de l’organització territorial): unionistes, federals, confederals, amén de moltes altres diferències més enllà d’aquest abassegador “tema”.



Per tant, amb quin dret aquells que no aconsegueixen sumar una majoria social per un “desideràtum”, el seu, volen imposar-lo a la majoria? Ho aconseguiran potser forçant la votació d’uns electes que ho van ser per altres comesos que discutir sobre el futur de Catalunya. Per això ja hi ha els del Parlament de la Ciutadella, Aquí han de decidir sobre la ciutat i encara que és evident que el Nomenclàtor els pertany com a tasca no és per retorçar-la a la seva conveniència per altres motius.

Anem a rebentar la cohesió social que hem mantingut fins avui amb la feina feta consensuadament al si de la Comissió del Nomenclàtor que des del 1979 que ha estat meritòria, no per que sigui del gust de tothom el que ha fet i proposat, sinó per aconseguir la seva majoritària acceptació. De les Rondes Tarradellas i Joan Peiró, a la Via Europa i a la Porta Laietana, de l’av. Ernest Lluch al carrer de la Resseguidora, de la plaça del 11 de setembre a la de l’Assemblea de Catalunya, la plaça Tomás y Valiente i el carrer de l’Alcalde Abril. Perquè ara hem de treure el nom a la plaça d’Espanya i posar-hi el nom de la jornada d’una acció valenta però il·legal (com era ben sabut) d’una part que s’ha vist que era nombrosa però minoritària? No, no és el 10 de gener de 1875 de l’entrada d’un escamot de carlins a Mataró, els morts van ser liberals. Per continuar la tensió (o mantenir-la) entre la ciutadania? Deia, fa pocs dies, que la rancúnia és mala companyia per la vida. Si és dels més cridaners, pitjor. Si la democràcia són vots, comptem-los, però comptem-los bé. A més, la democràcia són moltes més coses que sols votar, entre elles el respecte mutu que afavoreixi la convivència entre gent que pensa diferent.

14 de febrer. 

10 de febrer del 2018

Guió per una farsa.

Els “indepes”, vaja, els “indepes” institucionals, els que ja tenen cadira i els que esperen tenir-la o tornar–la a tenir, necessiten imperiosament desbloquejar la situació i investir com sigui un Govern. No, no tant perquè la situació és insostenible, que també, ni per aixecar el 155, que fora automàtic (potser, ja veurem), sinó per ocupar els seients corresponents amb tot el que això comporta: càrrecs, nomenaments, retribucions, recursos, orientacions, control,... (amb objectius confessables o inconfessables). Cal assegurar continuar amb el comandament.

L’escenografia per aconseguir-ho serà, està sent, molt important. Es tracta d’intentar mantenir el “relat”, un “relat”, el que sigui.

Anem a pams: Primer cal “despenjar” al fugit. Anomenant-lo d’alguna manera com a President a l’exili, a als llimbs, o eteri. Qui ho fa i a on? Quedarà registrat en algun document que pugui titllar-se de tal, o serà una altra declaració solemne, o solemnitzada, sense cap valor jurídic real? Jugaran com fins ara? Em sembla que de tant com se’ls ha vist el llautó la cosa és complicada. Caldrà pensar a més com es manté, amb quins recursos: econòmics, tècnics, humans,... Els 10,-€ mensuals de les “tietes” a l’ANC poden ajudar; el fons comú dels partits “nacionalistes” de l’Eurocambra no crec que doni per tant, a més no sé si els altres “apoquinadors” hi estarien d’acord; sempre hi ha l’aportació de rics munificents i despresos addictes a la causa (ho declararan a Hisenda?, a quina Hisenda?). Bé, dels hereus del 3% ens ho podem esperar tot.

Resolt aquest tema, ara cal assegurar els vots en el Parlament. De això no en van llargs. Caldrà la dimissió d’en Comín. Aquest ja ha fet la seva feina per molt que s’aferri com una paparra al càrrec. Ja li trobaran alguna sortida. Anar a l’elecció de President/a bis o segon que formi un govern de coalició entre els dos socis que es disputen el mateix terreny. Compte, però, amb els quatre vots de la CUP. L’aritmètica parlamentaria en aquests moment és delicada, d’equilibrista que passa la maroma, fins i tot un xic diabòlica. 70 (PdCat+ERC+CUP)-1(el que no pot ser-hi per estar fora)= 69. 69-4 de la CUP =65, tot comptant, que és molt comptar, amb que el jutge admeti la delegació de vot dels dos empresonats a Madrid. A l’altra banda, 57 (C’s+PSC+PP), però a més hi ha els 8 de CeC,=65. Apa! Potser per escollir un President/a pels pèls potser sí, però amb quin programa de govern?

Caldrà, docs, presentar un programa de govern. Quin? Per fer què? A curt, o a llarg? “Processionista” o autonomista? Els vots “segurs” per una cosa o una altra no son previsiblement els mateixos. El President/a bis o segon cedirà el seu seient a l’hemicicle col·locant-hi un llacet groc per simbolitzar l’absència del President Primer? Es posarà un plasma a la sala del quadre d’en Tapies, a Palau, per comunicar-se per Skype? Amb aquest programa de govern caldrà fer uns pressupostos, sí aquella eina bàsica per governar, de governar la sanitat, l’educació, les carreteres, de fer anar l’administració... Però, amb quins vots pensen intentar aprovar-los? Es tracta de governar, d’això és el que es tracta. Aquest és el nus que cal desllorigar.

El desenllaç a hores d’ara és imprevisible. Ningú sap aclarir si continuarem amb la tensió o anirem progressivament cap a la normalitat. Ho veig molt difícil tot plegat. Res, com cada dia, esperant, tot esperant, quin conill trauran del barret: blanc, negre, marró, gris, a “clapos a clapos”. Aquesta és la perspectiva. Tot esperant Godot.


(Cartell de la República Social Italiana 1943-1945)


10 de febrer.

9 de febrer del 2018

Tot esperant... (Serrat)

Fa dies que 

abocat al balcó 
he perdut el jornal 
xerrant amb un pardal 
més avorrit que jo. 

O mirant com 
s'esfulla un alzinar 
olorant romaní. 
Com tornen a florir 
i es tornen a esfullar. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 
Fa dies que m'estic dient... demà 
i espero... 
i espero. 

Vivint amb res. 
Treballant per no res 
i un dia com si res 
morir-me de no res. 
Adéu-siau. Mercès. 

Al fons d'un bar 
fotent-me un perfumat 
per escalfar-me el cor 
mentre arriba la mort 
a jugar al subhastat. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 
Fa dies que m'estic dient... demà 
i espero... 
i espero... 
i espero... 






Abocat al balcó 

espero. 
Despullant l'horitzó 
espero. 
Espero per Nadal (Espero pel meu goig) 
i per la Magdalena (i per la meva pena) 
pel dia i per la nit 
que torni Helena 
que torni Helena... 

i és que quan passa pel meu carrer 
fins el geranis li acluquen l'ull. 
L'aire es fa tebi amb el seu alè 
i les llambordes miren amunt 
sa pell morena. 

Quan passa Helena. 

Quan ella mira saps que la font 
quan ella vol, la dóna. 
Quan ella plora, saps què és el dol. 
Quan ella calla, tot jo tremolo. 
Quan ella estima, l'amor pren vol... 

I entre teulades es gronxa el sol 
i els passerells dels fils de la llum 
miren gelosos com riu i es mou. 
Color d'espera llarga i perfum 
de lluna plena 
la meva Helena. 

La meva Helena...
però...

Fa dies que
l'estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.



9 de febrer.

8 de febrer del 2018

Posar la banya en un forat o voler fer entrar el clau per la cabota.

“Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible” 
(Rafael Guerra, “Guerrita”)

Els independentistes són impotents, no poden assolir el que pretenen. No tenen el poder social (la majoria suficient, ni la mínima), polític (els estan clivellant jurídicament a cada pas que donen), econòmic (les empreses els abandonen, la més emblemàtica: La Caixa), militar (aquest és evident i a més són “pacifistes”), ni el reconeixement internacional necessari. Els seus actes virolats (o sols són grocs?) els deuen proporcionar algun plaer, però són estèrils. Malden i malden sense poder arribar a consumar res, a arribar enlloc.

“Post coitum omne animal triste est”. Doncs mira, com deuen quedar els que no hi arriben!

No fora el moment, pel bé del país que diuen estimar tant, de deixar-ho estar? En aquestes circumstàncies, no cal continuar recargolant ni la realitat ni la normativa que la regeix, ni cal esprémer-se més el poc senderi que els queda. Cal deixar de fer el ridícul i assumir que mantenir un pols amb l’Estat és feina vana. Que no guanyaran mai (al menys per ara, mentre continuïn impotents) i que hi perdran, hi perdrem, molt.  Estan perdent el temps i, “...tot això qui ho paga?”. 
 

Emprenguin un nou camí que pugui ser més profitós, asserenin i assosseguin a la seva gent,  deixin d'entabanar-los, expliquin-los la veritat. Si us plau, ja n’hi ha prou!


8 de febrer. 

Tot esperant... (Kavafis)


¿Qué esperamos agrupados en el foro?
Hoy llegan los bárbaros.
¿Por qué inactivo está el Senado
e inmóviles los senadores no legislan?
Porque hoy llegan los bárbaros.
¿Qué leyes votarán los senadores?
Cuando los bárbaros lleguen darán la ley.
¿Por qué nuestro emperador dejó su lecho al alba,
y en la puerta mayor espera ahora sentado
en su alto trono, coronado y solemne?
Porque hoy llegan los bárbaros.
Nuestro emperador aguarda para recibir
a su jefe. Al que hará entrega
de un largo pergamino. En él
escritas hay muchas dignidades y títulos.
¿Por qué nuestros dos cónsules y los pretores visten
sus rojas togas, de finos brocados;
y lucen brazaletes de amatistas,
y refulgentes anillos de esmeraldas espléndidas?
¿Por qué ostentan bastones maravillosamente cincelados
en oro y plata, signos de su poder?
Porque hoy llegan los bárbaros;
y todas esas cosas deslumbran a los bárbaros.
¿Por qué no acuden como siempre nuestros ilustres oradores
a brindarnos el chorro feliz de su elocuencia?
Porque hoy llegan los bárbaros
que odian la retórica y los largos discursos.
¿Por qué de pronto esa inquietud
y movimiento? (Cuánta gravedad en los rostros.)
¿Por qué vacía la multitud calles y plazas,
y sombría regresa a sus moradas?
Porque la noche cae y no llegan los bárbaros.
Y gente venida desde la frontera
afirma que ya no hay bárbaros.
¿Y qué será ahora de nosotros sin bárbaros?
Quizá ellos fueran una solución después de todo.

"Esperando a los bárbaros", és un del poemes més coneguts de Konstandinos Kavafis (1863-1933)

8 de febrer.

7 de febrer del 2018

SPQR (Mary Beard)



M’ho he passat d’allò més bé anant a dormir durant alguna setmana amb l’obra de Mary Beard, SPQR, ed. Crítica, B-2017 ed. especial. Els entesos en parlen molt bé i certament és una síntesi del treball de cinquanta anys de l’autora ben reeixida.

El que coneixem com a món romà va durar gairebé mil anys, amb una perllongació de mil anys més a Bizanci, la part oriental de la construcció de la República i de l’Imperi. Les sigles SPQR representen aquella mil·lenària construcció política.

L’obra comentada comença amb la mirada –a través de Ciceró- dels romans dels temps del final de la República cap enrere. Des de la mítica construcció de la ciutat pels bessons Ròmul i Rem, el temps de la Monarquia, les conquestes de la República –primer amb els pobles veïns, a tocar- i la seva organització polític administrativa que va comportar la seva expansió –més endavant- des d’Iberia (Hispània) fins a Síria i del Rhin a tocar el desert del Sàhara. Desprès, com Octavià esdevé August i emperador i com varia el sistema polític fins a Caracalla que atorga la ciutadania romana a tos els habitants lliures de l’Imperi, des d’Escòcia fins a Síria. Va ser una decisió revolucionaria  que va canviar per sempre el món romà i per això, Mary Beard, diu que la seva història conclou en aquest moment. El “projecte de ciutadania” de Roma s’havia completat i començava una nova era.

El text és amè, ben documentat en fonts directes, tant dels escrits coneguts com de les troballes arqueològiques que van descobrint noves coses encara amagades. Els comentaris són sucosos, ja sigui de les interpretacions que es donen tòpicament –posant-ne en dubte moltes- com de les comparacions amb l’actualitat del món d’avui. La societat i la seva organització, tot el que hi volta al seu entorn, no ha variat tant en els anys de distància que pensem que hi ha. Potser l’acceleració del món d’avui ho desballestarà tot i la influència d’altres cultures trencarà l’eurocentrisme, però hem arrossegat moltes coses des dels temps dels romans.

“La cultura occidental tiene una herencia muy variada. Afortunadamente, no somos herederos solo del pasado clásico. No obstante, desde el Renacimiento por lo menos, muchos de nuestros supuestos más fundamentales sobre el poder, la ciudadanía, la responsabilidad, la violencia política, el imperio, el lujo y la belleza se han configurado, y puesto a prueba, en diálogo con los romanos y sus textos.”

Cito, per acabar, un paràgraf que m’ha semblat adient en relació al context actual que estem travessant:

En 61 d.C., un destacado senador fue asesinado por uno de sus esclavos, y el senado decidió seguir las normas establecidas para semejante delito, que consistían en condenar a muerte a todos los esclavos de la víctima junto con el culpable (la amenaza de un castigo como este tenía por objeto fomentar la delación entre los esclavos). En esta ocasión había cuatrocientos en total, todos inocentes. El pueblo tomó las calles enfurecido por la severidad de la propuesta y como muestra de solidaridad entre esclavos y población libre, que en muchos casos había sufrido antes la esclavitud. No obstante, a pesar de que un número significativo de senadores estaba al lado de los agitadores, el emperador Nerón hizo entrar a las tropas para evitar problemas y ordenó la ejecución de la sentencia.”

L’exercici del poder no és gaire diferent ara que en el temps dels romans.




Amb la Júlia als Museus Capitolins. Roma, setembre de 2012.

He guardat aquest volum en una estanteria al costat de “Memorias de Adriano” de la Margarita Youcernar, que vaig comprar fa més de trenta anys i que encara no he llegit. Potser ja és hora de que ho faci.


.7 de febrer. 

5 de febrer del 2018

Europa, recens descripta.



La primera vegada que vaig veure un mapa original d’aquests va ser a la caixa forta de la biblioteca de la Universitat de Salamanca (ho explicava aquí). Era una de les il·lustracions de l’Atlas Maior publicat entre 1662 i 1672. 

Fa uns anys, estant de viatge, vaig veure una reproducció d’aquella ilustració en un aparador d’una botiga d’arts gràfiques a Amsterdam i la vaig comprar. Ara, m’he decidir a emmarcar-la i penjar-la ja que torna a estar d’actualitat. No és gaire freqüent (més aviat rar) que un esdeveniment que duri un breu lapse de temps com la proclamació de la República Catalana, (una setmana llavors, algun minut recentment) quedi plasmat en un mapa de la realitat política.

Clar que al segle XVII, les fronteres es movien molt. La guerra del Trenta anys i la pau de Westfàlia, van establir un nou ordre polític europeu.


Malgrat tot, els autors –cartògrafs- suposo que treballaven per encàrrec, o intentaven emmotllar les seves obres a les variacions dels temps, tot aprofitant treballs anteriors. Per això, he trobat per la xarxa mapes d’Europa d’aquests anys amb totes les variacions possibles. La Península Ibèrica en un sol Estat, (cal recordar que la pau de Lisboa –el reconeixement de la corona hispànica de la independència de Portugal- es signa el 1667); Catalunya dins de França, l’annexió dura fins al tractat del Pirineus en 1659; Espanya sencera separada de Portugal, datat el 1644; i el de la Catalunya separada, sola, la del canonge Pau Claris, que sols va durar unes setmanes el 1641. Curiosament tots ells amb la capçalera de Guilielmo Blaeuw que segons la Viquipèdia va morir el 1638 (és de suposar que els fills continuaven la imatge de marca del seu pare). 

Bé, els historiadors en deuen saber més d’aquestes coses. Jo, em quedo amb el mapa de la “Europa recens descripta”, no sé quan descrita, com una curiositat anacrònica, del segle XVII.









5 de febrer.

3 de febrer del 2018

La dignitat perduda.

Molta gent va anar a votar el 1-O per dignitat, per la seva dignitat. Creien que tenien tot el dret a fer-ho i que ningú –cap instància política i/o legal- els ho havia d’impedir malgrat volgués fer-ho o intentar-ho, tot i sabent que aquell acte de dignitat, de la seva dignitat, no tenia cap valor jurídic, però sí molt valor polític. Era una manifestació de voluntat. I aquella mateixa tarda del 1-O, més gent, també per dignitat, s’hi van afegir com a resposta a les imatges de les càrregues policials que es varen veure, ben conscients que el seu vot era sols expressió de rebuig, res més.

Desprès, molta gent, potser quasi bé la mateixa, es va empassar dignament, amb la seva dignitat, la proclamació, o no ho va ser?, de la efímera República Catalana el 27 d’octubre i la fugida del President Puigdemont, ja cessat per l’art. 155 de la C.E., a Bèlgica l’endemà passat i l’empresonament de destacats líders polítics i socials independentistes.

Per dignitat també, o amb dignitat també, molta gent va anar a votar el 21-D, convocats pel President del Govern espanyol, saben que el que en sortís de les urnes no restituiria la situació anterior a l’aplicació de l’art. 155 de la C.E. ni facilitaria el retorn dels fugits a l’estranger, ni alliberaria als empresonats aquí.

Ara, amb dignitat, s’han de rendir a la evidència de que els seu somni no era possible tal com ja sabien d’antuvi, tal com se’ls havia dit des de moltes bandes i de moltes maneres, tal com meridianament era de manifest. Llevat dels incauts o els benaurats (beneits?) -que crèduls, llavors i potser avui encara, no se’n adonen de l’ensarronada en que els han ficat i dels frívols, cínics, que se’n foten de tot- els que tenen un mínim de discerniment veuen que s’ha arribat al cap del carrer, que el seu desig, legítim, com tant altres desitjos que hi pot haver, no és realitzable.

Però, ara, qui restitueix la dignitat de tots aquells altres conciutadans/es que van ser blasmats, callats, arraconats, injuriats, no perquè volguessin una cosa diferent, que potser també, sinó sols per dir que el camí sense sortida que havien emprès molt dignament alguns, molts, no anava enlloc?

M’han dit de tot: unionista, botifler, traïdor, feixista (quins co.....), indigne amb els meus morts i davant dels meus fills, que “ja ho trobarem”. M’ha fet callar pel carrer i al voltant d’una taula. No me’n han parlat, com si el “tema” no existís i ens estès impactant a tots i així obviàvem el problema. A mi i a molts que com jo gosàvem dir que “el Rei anava despullat”, que tot era un engany, que això no s’aguantava, que acabarien estavellant-se i estavellant-nos a tots. 

Sort que un ja és gran i té la pell endurida, a més com estava d’espectador em relliscava tot una mica. Però ja n’hi ha prou de mirar-s’ho. Cal aixecar la veu, tornar a l’arena.

La rancúnia és una mala companyia per la vida. Però les ferides hi són. Hi són en alguns tant traumàticament que s’han apuntat a reaccions impensables fa poc temps i ja veurem com se’n surten. El mal ja està fet i cal reparar-lo. No, no demanaré renuncies, que ningú renuncií a les seves idees, faltaria més. Si jo no he renunciat a les meves no he de demanar que ho facin els altres. No, no demanaré retractaments, que hi hagin retractaments, ni en públic ni en privat. No cal que ningú vagi cap cot pel carrer amb una llufa a l’esquena. No, no demanaré penitències ni avergonyiments públics, prou que portaran la processó per dins.

Per dignitat sols demanaré silenci, que callin i que tots, tots, puguem respirar i viure tranquils. I si comencem per la CCMA et altri?


3 de febrer.