Als meus amics.
Tots els greuges al nostre deure.
No, no tenim, segons la gent “indepe”,
res a l’haver. És culpa nostra, bufetades una rere una altra: Zapatero va dir que “Aprobaré...”; el ribot de l’Alfonso Guerra; la sentència del Tribunal Constitucional; ..., som part (o tot) d’aquest Estat que ens
oprimeix, que mai ens ha pogut veure als catalans, que sense nosaltres no seria
res. Això és irrebatible, ni pensar-ho!
No, no hi ha cap menció –faltaria
més- a recordar la subhasta a l’alça dels partits, llavors “sobiranistes”, en l’elaboració de l’Estatut al Parlament al 2005 que vam haver d’acceptar estoicament;
ni el xantatge de trencar la possibilitat de fer-lo desprès del 3% denunciat
per Maragall (o, al final va ser el
4%? via Palau de la Música); ni la negociació d’en Mas a esquenes del President Maragall
a la Moncloa precisament amb en Zapatero;
ni el trencament del primer tripartit per part d’ERC; ni l’esbroncada, foragitant amb la cua entre cames, refugiat a
una estació de metro, al President Montilla
a la manifestació del 2010 (va!, aquell
xarnego); ni l’esterilitat del Govern “dels
millors” del President Mas
pactant amb el PP; ni la submissió
als antisistema de la CUP (coherents)
que van llençar a la paperera de la història al “astut”; ni el incommovible guarisme del 47,5% de vots favorables a
les tesis independentistes (o són hipòtesis?); ni les evidències de la força de
l’Estat, d’un injuriat, decadent i
menyspreat vell Estat de 500 anys de
vida amb la inèrcia que això comporta; ni el nul reconeixement internacional,
especialment en l’àmbit europeu, escaldat, molt escaldat, pels milions de morts
que els nacionalismes van causar en el darrer segle en la seva terra; ni les
manifestacions explícites de les forces econòmiques posant ràpidament terra per
entre mig, fugint i provocant unes ombres perspectives; ni els advertiments
assenyats des de tribunes mediàtiques no subvencionades i/o controlades; ... en
fi.
Res, la culpa és dels socialistes, no sols per no
voler fer fora al Govern d’en Rajoy
i la brigada
Aranzadi, sinó a més per donar-li recolzament amb l’aplicació de l’art.
155 de la C.E. que el Govern Puigdemont
-i tot allò que el recolzava- s’havia guanyar a pols per la seva obcecació
d’ignorar i “enfotre-se’n” dels
reiterats advertiments que se’ls venia fent des de les màximes instàncies
judicials.
Res, res, per
sobre d’això, de tot això, fins i tot del “tonto” (sic) del Rei, màxima
representació institucional de l’Estat, hi ha la voluntat de tot un poble, bé de les
mobilitzacions (“xiruqueres”?) d’una
part important dels catalans i les catalanes. Com s’ha vist i comprovat, del
47,5% del total.
Això s’arregla fent fora del Govern al PP, i vosaltres no esteu
per la feina! Desprès de les eleccions generals del 2015, davant la
inhibició d’en Rajoy, Pedro Sánchez, els socialistes, va fer el pas endavant, però els
comandaments leninistes de Podemos, professors
(?) de polítiques de la Universitat, no ho van fer possible votant en contra,
juntament amb el PP precisament. Ja
ho vam intentar, però llavors no va ser possible, 2016, i es va anar a unes
noves eleccions on no hi va haver “sorpaso”
sinó empantanegament.
No, però ara, els socialistes, recolzats pels podemites i els
independentistes poden tornar a intentar-ho. Ah, sí? Amb quin programa de
Govern alternatiu? No es tracta sols de fer fora a un Govern, es tracta de
bastir una alternativa. I, hi ha alguna alternativa sumant el reformisme dels
socialistes, la proposta revolucionària de trencament dels de Podemos (enderrocar el règim del 78) i l’independentisme d’ERC? Au, va, eixelebrats! Nosaltres posar
la cara per fer els vostres programes? De què?
Però, el “poble català”... Sí, si una part del poble català format per “fraticelli”, inquisidors, conversos,
beates, neo catecúmens, il·luminats i aprofitats (que sumen el 47,5%) que té
unes creences metafísiques afermades vol malgrat tot imposar-les, imposar les
seves creences, les úniques, les veritables, les que ens conduiran al paradís,
això no té solució, en hi
resistirem en nom de la laïcitat i del progrés, en nom de la democràcia. Sí, la
democràcia està dels nostre costat, no del vostre.
Ja n’hi ha prou! Potser que us ho mireu, potser
que us ho feu mirar. És cert que hi sou, i sou molts i ben convençuts, però heu
de conviure, hem de conviure, amb els que som agnòstics i amb els que són d’altres religions,
tant veritables (?) com la vostra.
Els socialistes no tenim la culpa, al contrari
volem establir ponts, com sempre hem fet. Segurament la culpa està molt més al
vostre cantó. Parlem-ne? És difícil. Si no sortiu de la vostre església (o ja és una catedral?) a la plaça
pública on estem els altres, l’altra meitat, serà impossible.
Anem a una nova guerra de
religions?
Nosaltres, els socialistes, “ens mantindrem fidels per sempre més al
servei d’aquest poble”, del nostre divers, plural i heterogeni poble.
28 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada