Quan ets gran i has viscut força, un dia t’adones que el teu cau (el que fas servir per viure, per
treballar o per esbargir-te) està curull d’un conjunt generalment heterogeni de
peces que hi van anar arribant, les vas deixar en algun racó i allà es van
quedar sense que mai més en fessis cas. També s’hi troben algunes coses d’avantpassats
teus (quan no ancestres) que van passar pel mateix procés, encara que aquestes
les has guardat per alguna cosa, però estan tant oblidades i arraconades com les
altres.
Si has viscut una mica
intensament o amb molta relació social o tens alguna dèria col·leccionista, el
munt d’andròmines acumulat és considerable. A vegades les veus, les mires i
penses...
Llavors tens dos pensaments
contraposats: El primer malèvol o cínic: “merda
pel que quedi”, ja s’ho faran els que vinguin desprès de portar-me al sot,
tot plegat, ja no hi seré ni ho veuré, que facin el que vulguin. Potser entrarà
un drapaire d’aquells clàssics amb l’escuradents de costat a la boca que com
tal que li paguin quatre rals se’ls ho endurà tot. El segon pensament és més
benèvol i “utilitarista”: fem una
mica de neteja i veurem si aprofitem alguna cosa o en podem treure encara algun
suc del que trobem (sols que sigui a efectes decoratius)
Ara, aquest dies, estic en
aquesta segona opció desprès de molt temps d’haver “militat” en la primera. Fem una mica d’endreça i a veure que en
surt.
He recuperat alguna
cosa del pare i de l’avi. Ara estic amb els meus records. Déu n’hi do el
que trobo que ja ni tenia constància del que hi havia. Tres primeres impressions,
o les tres primeres “seleccions”:
això es pot aprofitar (o regalar); això, ... ja ho veurem (res, queda allà per
més endavant); això a la brossa.
Joan Miró, “La casa de la palmera”, 1918.
A can Món no hi havia una palmera al davant. Si que recordo de petit
una figuera que feia molta ombra i moltes figues, però que deixava al sota un
pati empastifat al mes d’agost, i per tancar el marge amb la finca de sota, ca l’Arlot, les piles de garbes de
sarments de la vinya que servien per encendre la llar de foc tot l’any i fer
brasa. Treta la figuera, al seu lloc, desprès de fer un mur de separació de les dues finques com
cal, s’hi van plantar tres moreres que ja s’han fet ben grans (i també
empastifen el terra de mores al seu moment) i amb el temps les va acompanyar un
arbre de Nadal, un avet, que va venir petit dins d’un test de ca la Marta, i trasplantat directament al terra ha esdevingut un
arbre monumental. El pare va aixecar al fons del pati una pèrgola de fusta i
sostre de bruc que amb els anys i les inclemències metereològiques es va
malmetre i vaig enretirar. A les cantonades del pati hi ha dues “iuques”
esplèndides i des de no fa gaire un gessamí (llessamí)
enfiladís que va malvivint perquè el cuidem poc.
22 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada