Cambalache

L’any 1984, en una gira en directe que es va gravar i va donar lloc a l’edició d’un doble àlbum, “En directo”, Joan Manuel Serrat va popularitzar aquí un vell tango que Enrique Santos Discépolo va crear a l’Argentina per una pel·lícula el 1934, cinquanta anys abans: “Cambalache”.

No sé pas perquè, o sí, que aquests dies m’ha vingut al cap una i altra vegada aquesta cançó. Serà la desfilada continuada per les notícies de persones i personatges acusades unes amb penes primer de telenotícies i altres, o les mateixes, després també de presó i tot el camí que va d’unes penes a les altres degut a la lentitud en que va la justícia. Ni ha de tota mena: per unes causes i les altres; polítiques, financeres, empresarials; d’aquí, d’allà i de més enllà; properes i llunyanes; de dalt generalment.

Ben mirat el segle XX relatat als seus començaments per la cançó està tenint una continuació al XXI.

Embafats d'aital panorama, n’estem fins dalt  i no en veiem el final. Una de les conseqüències de la Gran Recessió del 2008 és que ens ha deixat a tots amb el cos espremut i l’ànima desfeta, volem responsables i olorar sang fresca. Si és dels de dalt, d’alguns poderosos, millor. Algú ha de pagar l’estroncament de les expectatives del poble, l’aterrar a la realitat a cops de maça, la frivolitat de les paraules llençades al cel com brams d’ase que ningú s’ha escoltat.

Aquí hi ha la lletra de la cançó i la reproducció d’una vella interpretació que en va fer en Serrat.

Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también; que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue, vivimos revolcaos en un merengue y en un mismo lodo todos manoseaos. Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio, chorro, generoso, estafador. ¡Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor! No hay aplazaos ni escalafón, los inmorales nos han igualao... Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que sea cura, colchonero, rey de bastos, caradura o polizón.

¡Pero qué falta de respeto, qué atropello a la razón! ¡Cualquiera es un señor, cualquiera es un ladrón! Mezclaos con Stavisky van don Bosco y la Mignon, don Chicho y Napoleón, Carnera y San Martín. Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida, y herida por un sable sin remache ves llorar la Biblia contra un calefón. Siglo veinte, cambalache, problemático y febril, el que no llora no mama y el que no afana es un gil. ¡Dale nomás, dale que va, que allá en el horno nos vamo a encontrar! ¡No pienses más, sentate a un lao, que a nadie importa si naciste honrao! Es lo mismo el que labura noche y día como un buey que el que vive de los otros, que el que mata o el que cura o está fuera de la ley.

Enrique Santos Discépolo

17 de març.  

Desprès del 2008. Què és el que ve?

“Una cosa que los expertos saben y que los no expertos desconocen es que áquellos saben menos de lo que éstos creen.”

Kuashik Basu, economista jefe del Banco Mundial.

Citat a “La nueva piel del capitalismo”, Xosé Carlos Arias y Antón Costas. Ed. Galaxia Gutenberg, B-2016.

“El fundamentalismo del mercado ha quedado tan desacreditado como el viejo estalinismo burocrático. Si algo hemos aprendido en el camino que va de la quiebra de los esquemas de planificación y control a la Gran Recesión es que esa polaridad recuerda demasiado la vieja historia del asno de Buridán: de tanto oscilar entre una y otra opción, el pobre borrico acaba muriendo de hambre.”

Segons els autors, línies de solució que un nou progressisme hauria d’aspirar a posar en marxa:

1.      Impulsar institucions que afavoreixin l’estabilitat macroeconòmica en un sentit realista, així com la preservació dels serveis bàsics.
2.       És prioritari defensar el funcionament de la competència en els mercats, combatent monopolis, càrtels i privilegis corporativistes i concessionals.
3.      Les polítiques empresarials han de fer un viratge radical des de l’actual èmfasi en la rendibilitat cap als guanys en la productivitat.
4.      Cal impulsar un Estat menys intervencionista, i més innovador i emprenedor. Estat i mercat poden desenvolupar dinàmiques mútuament enriquidores en molts àmbits.
5.       Revertir la forta tendència cap a la desigualtat és ara mateix una necessitat “prepolítica”, quasi civilitzatòria. Ha de permetre que amples classes mitjanes continuïn estan compromeses en la defensa de l’Estat social.

Però tot això, sense reduir el pes de la restricció externa imposada pels mercats de capital, segurament quedaria en una simple quimera.

La globalització contemporània probablement ha arribat a les seves últimes fronteres. A partir d’aquí, s’obren dues possibilitats: o estendre ordenadament el domini sobre ella, fent-la retrocedir en els seus aspectes més temeraris i nocius –especialment la lliure circulació de capitals-, o el seu replegament avançarà d’una forma descontrolada, emportant-se per davant algunes de les seves grans conquestes, que tant estimen – i estimem- els ciutadans cosmopolites.

Hem abocat per un capitalisme inclusiu capaç de reconciliar la lògica econòmica amb una idea de democràcia i moral cívica. Perquè qui sap si la alternativa a això no serà la decadència i la barbàrie. 

Doncs, res, això. Del tot recomanable.

8 de març.

Una altra història del món

De este a oeste, las “rutas de la seda” se alzan de nuevo.

De petit, l’autor, l’anglès Peter Frankopan, explica que mirava amb atenció un mapamundi penjat a la paret de la seva habitació. D’adolescent va molestar-se en que la història que li explicaven parlava del món des de la seva terra i mai li deien res d’aquelles gran regions que ocupaven gran part del mapamundi. Ja de gran va tenir la certesa que li havien, ens havien, deixat en el oblit el centre del món: l’espai central del gran continent euroasiàtic, i d’aquí ve el seu interès condensat en una magnífica, al meu modo de veure, obra: “El corazón del mundo. Una nueva historia universal”. Ed. Crítica, B-2016.

Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva. Sí, els ulls continuen sent europeus, però no centrats en el paper de l’oest del gran continent tocant a l’Atlàntic, sinó mirant allà on es troben les rutes entre l’Orient i l’Occident: L’Àsia central. Ara entendrem millor les conquestes d’Alexandre Magne, les batalles dels romans i els sassànides, el pes de l’Islam en poder, riquesa, art i coneixements. El que els va representar per aquestes regions i en diferents èpoques la gent de les estepes asiàtiques, des d’Atil·la, Gengis Khan o Tamerlà. Les rutes, començant per les de la seda fins a les d’esclaus passant per la de la pesta.

Com tot això es capgira quan un regnes pobres que no havien pintat res en el món, en comparació, a l’extrem del continent, els ibèrics, portuguesos i espanyols, descobreixen les noves rutes que trenquen l’esquema del comerç tradicional: la ruta del cap de Bona Esperança i la ruta de les Índies. Vasco da Gama i Colom. Europa, l’Europa occidental, esdevé el centre del món. Seguirien els holandesos primer i els anglesos desprès, i el vell melic del món quedaria subjugat per l’imperialisme.

Però tot això torna a canviar amb la descoberta a finals del s. XIX de les ingents quantitats de “or negre”, petroli, altra volta en l’antic centre del món. La primera guerra mundial, vista des de la perspectiva de l’energia a tocar de la possessió britànica de la Índia; la segona guerra mundial, a la conquesta dels recursos alimentaris i energètics de l’Est, fins el Caspi. La retirada per esgotament del Regne Unit i el relleu pels USA, amb tota la inestabilitat creada per polítiques maldestres contra els pobles perses i àrabs que porten a la desestabilització de l’Occident. L’ensorrament de la URSS i la nova Rússia i les repúbliques de l’Àsia central amb ingents quantitats de reserves de petroli, gas i minerals preuats. El nou paper de la Xina.

Europa, i molt particularment l’occidental, on estem nosaltres, torna a quedar a un extrem del nou món que ja està aquí. Viurem del nostre “gloriós” passat que no té gaire més de cinc-cents anys, apuntalats –és un dir- per la tradició grecoromana que ha menystingut o desconegut  a d’altres cultures mil·lenàries. Recordem que el que nosaltres en diem bizantins pels àrabs i els perses eren els romans. Sí, aquí hem acumulat moltes coses, però el present torna a fixar-se allà on va començar tot. El melic del món torna a estar al centre de l’Àsia.

“Por tanto, hay muchos más procesos en marcha que las torpes intervenciones de Occidente en Irak y Afganistán y el uso de la presión en Ucrania, Irán y otros lugares. De este a oeste, las “rutas de la seda” se alzan de nuevo. Resulta fácil sentirse confundido e inquieto ante los trastornos y la violencia en el mundo islámico, ante el fundamentalismo religioso, ante los choques entre Rusia y sus vecinos o ante la lucha de China contra el extremismo en sus provincias occidentales. Sin embargo, lo que estamos viendo son los dolores de parto de una región que otrora dominaba el paisaje intelectual, cultural y económico y hoy experimenta un resurgimiento. Lo que vemos son las señales de que el centro de gravedad del mundo está cambiando de nuevo, regresando a donde estuvo durante milenios.”

2 de març.

La realitat

De Le Monde

1 de març