29 de desembre del 2017

Tips!

Acabem un any atabalat. El “procés” s’ha acabat, o no s’ha acabat? Sí que ha arribat allà on era previsible que acabés: argúcies, trampes, recursos jurídics, patacades, empresonaments, pròfugs, esverament, odi, sí, també odi. Els dirigents de tot això n’eren conscients. Sinó, eren uns inconscients, uns irresponsables, tant els que varen empènyer aquest desori com els que el van ignorar, subestimar, o arterament permetre.

N’ha quedat una gran fartanera. Molts n’estan fins dalt, tips. Tímidament primer, amb una gran reacció ara, tot just paint-la.

La feina dels nacionalistes ha estat persistent, implacable i impecable. Sols es percebia el seu missatge, relat en diuen ara, que des de feia temps, els del pujolisme, anava calant com pluja de pastor per convertir-se en els darrers temps en una tamborinada sorollosa refermant.

Van haver-hi intents de desmuntar l’engany, potser ja massa tard. En Pep Borrell va posar els números en clar. Federalistes d’esquerra fent feina de formigueta. Els partits centrals del país fins fa poc, desfent-se davant la mirada complaent dels adversaris que hi col·locaven tota mena de submarins. I llavors va sorgir, com aigua tumultuosa que trenca el mur de contenció del pantà, la reacció. Front a unes úniques banderes partidistes que s’havien apoderat impunement de l’espai públic en varen sortir d’altres institucionals reclamant també el seu lloc visible. Front unes ocupacions massives dels carrers, en van sortir també ocupacions d’altre signe. Front una utilització descarada i sense manies dels mitjans de comunicació públics en va sortir una expressa denúncia i rebuig deixant-los com factors de part, però fets amb els diners de tots. El que alguns mai havíem volgut es va materialitzar per esglai nostre: la reacció de signe contrari.

I varen arribar les urnes, no aquelles que van ser amagades vés a saber on i portades de matinada per utilitzar-les sense cap mena de validació reconeguda, sinó les de veritat, aquelles imposades des de fora però que ningú va rebutjar, amb les regles d’utilització clares, conegudes i acceptades per tothom. I es va constatar el que uns intuïen, o afirmaven, i d’altres negaven o no volien veure. Els nacionalistes, dividits, el 47,5%, estancats allà on estaven. Els altres, diversos, la resta, majoria. No hi havia un sol poble amb un únic clam, sinó que tant en els uns com en els altres hi ha molta varietat, com a totes les ofertes que pot presentar una societat desenvolupada als seus aparadors.

Però, continua la matraca. El grog com a símbol de resistència, de resistència davant la realitat. Alguns deuen tenir un yuyu! (Ni se te ocurra vestirte de amarillo...). La Corpo (CCMA) immutable, no té solució, no us hi capfiqueu, ho vaig dir ja fa deu anys. S’escau la dita: “Con estos bueyes aramos”. Tabàrnia com a símbol de l’absurd davant el mirall. (Per cert, farà aviat cinquanta anys -1968- que vaig començar a treballar amb l’Ernest Lluch en l’Àrea d’acció immediata de la conurbació barcelonina que deu ser-ne l’antecedent). I el país esquinçat, sense que es vegi, en aquests dies de final d’any, cap perspectiva de redreçar ni de començar a sargir la convivència. Els parents, amics o coneguts no en parlen per no enfadar-se i s’esdevé que també deixen de parlar-se i de fer-se, total per a  què si són dels “altres”.

Ara, que sabem el que sabem amb més certesa i tenim experiència i perspectiva per haver viscut el que hem viscut (i el que viurem, si Déu vol), un petit reconeixement d’afirmació.






L’any que ve cada dia tornarà a sortir el sol i ho farà per a tothom.

29 de desembre.

27 de desembre del 2017

Por las paredes.

Avui és l’aniversari d’en Serrat. Felicitats, mestre! Que ens acompanyis molts anys més.

L’any que ve farà 40 anys que va treure a la llum un àlbum que contenia aquesta gran cançó: “Por las paredes”. Aquest final d’any, d’un any particularment complicat, val la pena recordar-la.

Mil años hace que el sol pasa 
reconociendo en cada casa 
el hijo que acaba de nacer, 
que el monte dibuja perfiles 
suaves, de pecho de mujer, 
que las flores nacen discretas 
y las bestias y la luz también. 
Mil años para nuestro bien. 

En cada valle una gente 
y cada cala esconde 
vientos diferentes. 

Mil años, que el hombre y la guerra 
dieron lengua y nombre a la tierra 
y al pueblo que rindió a sus pies, 
la plata del olivo griego, 
la llama persa del ciprés. 
Y el musulmán lo perdió todo, 
la casa, el sueño y la heredad 
en nombre de la cristiandad.
Íberos y romanos, 
fenicios y godos, 
moros y cristianos. 

En paz descansen esplendores 
de amor cortés y trovadores. 
Dueños del camino del mar, 
no había pez que se atreviese 
a transitarlo sin llevar 
las cuatro barras en el lomo. 
Descansa en paz, ancestral grey 
vendida por tu propio rey. 

De mártires y traidores 
enlutaron tus campos 
los inquisidores. 

Mil años hace que el sol pasa 
pariendo esa curiosa raza 
que con su llanto hace un panal. 
Y de su sangre y su derrota, 
día de fiesta nacional. 
Que con la fe del peregrino 
jamás dejó de caminar, 
de trabajar y de pensar. 

Empecinado, 
busca lo sublime 
en lo cotidiano. 

Mil años hace y unas horas 
que con manos trabajadoras 
se amasa un pueblo de aluvión. 
Con sangre murciana y de Almería 
se edificó una exposición. 
Ferroviarios, labradores, 
dulces criadas de Aragón, 
caricias de este corazón.

Y lágrimas oscuras 
de los andaluces. 
Y la dictadura... 

Patria pequeña y fronteriza, 
mil leches hay en tus cenizas, 
pero un soplo de libertad 
revuelve el monte, el campesino, 
el marinero y la ciudad. 
Que la ignorancia no te niegue, 
que no trafique el mercader 
con lo que un pueblo quiere ser. 

Lo están gritando 
siempre que pueden, 
lo andan pintando 

por las paredes.




27 de desembre.

22 de desembre del 2017

No arribar a la llacuna Estigia

A començaments de setembre, el Caront barceloní va embarcar contra la seva voluntat, ara s’ha vist, quasi bé a la meitat dels catalans cap a un Hades, però vet aquí que segons el principi d’Arquímedes el seu pes i la reacció que provoca està impedint que la barca faci el seu camí tal com estava previst.

A finals d’octubre, el Caront madrileny va embarcar a quasi bé una altra meitat dels catalans, també contra la seva voluntat com ja s’anava veient, cap a un altre Hades, però al obligar-los a remar ho van fer en la direcció contraria del que pretenia.

Ahir, des de la riba, espectadors desolats, vam constatar les dues revoltes: la reacció del pes del uns i l’entossudiment de la direcció a emprendre dels altres. Malgrat els advertiments, quasi bé precs, que fèiem als Caronts no vam ser escoltats, al contrari, els espectadors vam ser menystinguts i blasmats.

Els passatgers de les dues barques estan en un gran estat d’esverament, els Caronts criden contra ells, però llurs passatgers no els fan cas. L’un no té prou força per conduir sol la nau, l’altre pretén fer-ho comandant a distància i així segur que no ho aconseguirà. Poden continuar un temps així. Quant? No ho sé, no sé pas si gaire temps. Segur que veurem, n’hi ha d’haver, algun cop d’efecte perquè no decaigui l’espectacle Si fos així, mentre tant, tot això serà insuportable de veure-ho i de patir-ho. Corprèn.

Fora bo que els dos Caronts renunciessin a les seves respectives pretensions, tornessis les barques a la riba, calmessin als embarcats, i ens tranquil·litzessin a tots.

Avui, a cop calent, és massa demanar ja que de reüll han anat mirant les revoltes de l’altra barca i de moment això els consola, trist consol i els embraveix. Però recordem que segons la mitologia, a la llacuna Estigia, per desembarcar els morts, hi desemboca el riu del mateix nom: l’Estigia, o l’Estix, que vol dir odi.

Que no quedin en ell els embarcats. Que els Déus ens protegeixin i que els vents ens siguin favorables.




22 de desembre, l’endemà.     

20 de desembre del 2017

Ataràxia.

A Fermín Bocos

Mantinc el costum de felicitar les festes de Nadal i desitjar un bon Any Nou amb una composició que em faig jo mateix. A més d’una manifestació d’amistat i d’estima cap a la gent amb la qui et sents relligat amb més o menys intensitat o contactes serveix també per altres coses: posar llurs adreces al dia, eliminar dissortadament als que ja no hi són i tenir-ne llavors un record, i rebre també retorn en forma també de Nadala, o d’unes simples paraules de cortesia i agraïment, o manifestacions diverses.

A més, ara és molt fàcil poder fer-ho ja que amb un simple clic al teclat de l’ordinador fas la feina i t’estalvies la postal, el sobre i el segell, anar a cercar una bústia i saber arribar a temps. Els d’UNICEF, i tants altres com ells, ho deuen haver notat i mira que durant anys he anat guardant totes les que rebia de la seva producció ben reeixida.

Un antic company d’escola, de quan anàvem amb bata per Valldemia, a qui fa molt temps que no veig ja que viu a la capital del Regne em retorna la felicitació desitjant-me, entre d’altres coses, ataràxia.

Confesso, i així li he dit a ell, que he anat a la Viquipèdia a veure què volia dir aquesta paraula que jo no coneixia.

L'Ataràxia (en grec antic ἀταραξία) és la disposició de l'ànima proposada pels epicurisestoics i escèptics, gràcies a la qual assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics. L'ataràxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació amb l'ànima, la raó i els sentiments.

Vés per on! Sensacional! Jo que sempre m’he reclamat d’aquestes escoles filosòfiques, més pel significat que donem col·loquialment al que representen que al coneixement de les seves doctrines (hi afegeixo les dels agnòstics), resulta que ignorava aquest concepte. Gràcies, Fermín! Sempre has fet gala dels teus coneixements dels clàssics grecs i llatins i sé que algun suc n’has tret i publicat. Algun llibre en tinc d’autors d’aquestes escoles, fins hi tot m’he atrevit a regalar-ne (“Sobre la felicidad” de Séneca), malgrat que se’m dóna malament la seva lectura, em costa d’entrar-hi.

Certament, és un bon desig per els temps que vivim i el que sembla que ens vénen. Tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació a l’ànima, la raó i els sentiments. Tota una guia de conducta que no hem d’abandonar i que fora molt necessari que hi hagués molta gent del nostre entorn més immediat que també adoptés, especialment aquests temps i aquests dies. 

Un bon desig, sí senyor.



19 de desembre. Reflexió del dia de reflexió.

18 de desembre del 2017

A la millor collita del PSC:

Quant vaig deixar la política activa, ara ja fa sis anys, desprès de mitja vida, vaig tancar aquell blog que sembla que va ocasionar algun que altre maldecap orgànic. Però, ràpidament en vaig obrir un altre, aquest. Com que ja no era ningú, o el que digués ja no importava a ningú, no ha estat motiu de polèmica (ningú s’hi ha interessat, ni falta que fa), i sense cap pretensió de influir ni de destacar he pogut anar penjant el que em passava pel cap. Moltes vegades he pensat perquè el mantenia. Narcisisme?, voluntat de deixar en algun lloc públic (del ciberespai) la meva opinió o el meu pensament?, exercici mental per estar encara viu? Darrerament fins i tot he escrit que no sé per qui ho faig o per què ho faig.  Però de tant en tant em venen coses al cap, o em passen coses, o el que veig em suggereix algun pensament que m’impulsa a escriure'l. Potser, tot plegat, és sols un exercici de voluntat d’expressar que estic encara viu. Vaja, entre l’un i l’altre, porto ja més de 12 anys penjant coses a la xarxa, més 2.000 entrades.

Escric menys, ara no és necessari estar present quant ja no hi ets de present. A més tinc d’altres obligacions per atendre: els meus néts, que ens ocupen per tal d’ajudar als seus pares (vés per on, el proper dijous 21/12 no hi haurà escola i els haurem d’agombolar mentre els seus progenitors laboren); l’encàrrec que m’ha fet el company Alcalde de que li vetlli per les Aigües de Mataró (empresa municipal dels del 1965!), que ho faig de bon grat, sense sou, i que no em comporta gaire feina i sí satisfaccions; el viure sense gaires neguits, amb temps per continuar pedalant dalt la bicicleta, llegint o pensant en viatges, o cuidant els amics; vetllar per meva la salut, amb pastilles sols estic a 117 de colesterol, però ja vaig amb les artèries apedaçades; estar atent a l’actualitat, però mirant-la a distància, com a espectador ja; pensar, satisfet, amb tot el que he pogut fer amb els meus companys pels meus veïns i conciutadans. Res, vida de jubilat, procurant estar atent al que passa al meu voltant, intentant comprendre, debatre-ho amb d’altres que estan en la mateixa situació i tenen les mateixes dèries. Ah!, mantinc, com alguns sabeu, una presència poc notòria a Twitter que ha esdevingut una nova finestra al que m’interessa, que no és a tot i a tothom.

M’ha agradat aquesta iniciativa de fer un grup de WhatsApp de “La millor collita del PSC”, gràcies Isabel, i molt encertat el nom, certament vam ser la millor collita de llarg, eren altres temps. Em permet saber alguna cosa dels seus components, dels que hi volen participar. Em fa reviure les cares i els personatges que vam compartir un tros del camí de la vida i que desprès, escampats pel territori no hem tingut ocasió de tornar a saber els uns dels altres, llevat d’algunes excepcions que mantenim alguna esporàdica relació. Amb algun dolorós decés;  n’hem deixat algun/alguna pel camí, aquest darrers temps han estat, ho són encara, molt convulsos. N’hi ha que encara estan molt en actiu, la seva edat els ho permet o els obliga. Pel que sé dels de la meva “quinta” no estan gaire allunyats del que faig jo. A tots els recordo, us recordo, amb consideració, pel que vam compartir, pel que vam gaudir o patir, pel que em van ensenyar en lo bo i en lo dolent, pel que em van estimular o reprendre, pel que vàrem fer plegats del que n’hem d’estar orgullosos, pels temps que ens va tocar viure amb les seves grandeses i misèries, pel que vam veure de prop i viure amb més o menys presència, protagonisme i intensitat.

Companys, companyes, que els vostres dies siguin llargs i les vostres vides ben acomplides. Una abraçada a tots.


17 de desembre.

15 de desembre del 2017

Empedrat.

A en Quim

Les enquestes publicades, fins ara, diuen el que diuen. El resultat al vespre de dijous que ve serà el que serà. No sé si coincidiran, veurem. El cert és que vivim unes eleccions anòmales. Per com s’hi ha arribat, pel contingut de la campanya, per la situació d’alguns candidats rellevants, ... Punt i final del “procés”; punt i a part, només; coma i a seguir? Ja ho veurem a partir del 22. Aquell dia, amb els resultats a la mà, especulacions de tota mena amb una orella pendent de la rifa de Nadal.

Potser sí que el país no està partit en dos blocs com diu l’Obiols, però em sembla evident que està esqueixat, esquinçat (segons el Fabra: Rompre, fer trossos (un teixit, paper, pell, etc.) amb una estirada). L’estirada ha estat prolongada en els darrers temps i forta, amb perseverança i a cops amb batzegades espectaculars. El teixit, en aquest cas social, de la societat catalana, bé, dels seus components, aquells que viuen i treballen aquí, se’n ha ressentit i costarà molt tornar a sargir-lo. Fins i tot dubto de si hi ha massa ganes de fer-ho, veig massa voluntat d’identificar-se, d’imposar-se als “altres”, als qui siguin, d’esclafar-los. Llevat d’algunes veus que ho demanen, i algun candidat que ho proposa, i potser -més que tot- ho desitgen (ho desitgem), no veig pas a la majoria, a banda i banda, estar per la feina.

A menys que les previsions demoscòpiques i la realitat de les urnes sigui molt diferent, del cantó que sigui, tant li fa, no s’albiren –al menys jo no ho sé veure- voluntats d’assossegament, d’intentar comprendre a l’altre, de dialogar, de pactar. Clar que això representaria assumir per part dels contendents la necessitat obligada de recular d’alguna manera de les posicions mantingudes fins ara. Un em va dir: “No hem arribat fins aquí per ara desdir-nos, patirem el que sigui per un futur diferent!”. Podeu interpretar-ho del cantó que més us plagi, dels uns o dels altres, però manifesta un enrocar-se en els propis principis, voluntats i identitats sense admetre que cal arribar a un nou punt d’equilibri. Perquè d’això es tracta, d’equilibri, de tornar al fidel de la balança amb els pesos corresponents que facin el contrapès necessari. No hi ha tot un poble, no hi ha un sol poble. En les societats modernes, no sotmeses a cap imperatiu suprem com en l’antiguitat,  hi ha gent, gent amb afinitats diverses i a vegades contradictòries que pensen, actuen i viuen de moltes maneres. Unificar aquesta gent diversa vol dir acceptar les seves diferències i trobar els mínims comuns denominadors per que convisquin plegats i fer-ne d’ells màxims comuns múltiples.

L’empedrat, amb el bacallà esqueixat (ara que hem constatat que el tenim), les mongetes o cigrons, unes olives (i si hi posem també tàpares?), el tomàquet, una mica de ceba i pebrot, i un bon raig d’oli, és un dels plats tradicionals de casa nostra, ben mediterrani. És menja d’estiu, al menys així ho he vist sempre a casa. Haurem d’esperar el bon temps, els bons temps, perquè ens el portin a la taula? Pitjor, ens el portaran? Esperem que sí.
.




15 de desembre.

9 de desembre del 2017

Irresponsables.

En Jordi Amat afegeix un epíleg més al Llarg procés. Allà era “Matar al Cobi”, ara acaba de treure un pamflet (així el qualifica ell), La confabulació dels irresponsables”, en el que exposa com ha anat evolucionant el pensament i el sentiment nacionalista d’un temps cap aquí, fins al dia d’avui, el pas del catalanisme al sobiranisme i d’aquest a l’independentista, ara predominant i a on ens ha deixat tot plegat.

Molts hem dit o pensat, potser en privat, que l’operació de fer un nou Estatut va ser el desencadenant de tot això. Potser sí que era una necessària operació estratègica per sortir d’un atzucac constitucional, que alguns no vàrem entendre prou llavors, i avui encara, en tenim dubtes. Però desprès del 11-M i les seves conseqüències hauria estat convenient un gir tàctic que no es va saber, o voler, fer. Desprès, també s’hi van sumar altres coses.

Em temo, però, que li esperen més epílegs ja que la pel·lícula no s’ha acabat. S’han esquinçat masses coses, s’han desvetllat vells fantasmes, s’han enderrocat molts ponts, s’han creat molts sentiments positius i negatius. No sé pas com ens en sortirem tots plegats de tot això, però em penso que en tenim per força estona.

Les darreres pàgines de l’últim capítol “Un llarg epíleg”, (ja he dit que em sembla que n’hi hauran més) són sagnants cap els que han conduit el procés:

“Quan l’hora greu es arribada, Els segadors sonen com un comiat d’un funeral de segona. No hi ha alegria. No hi ha joia. Hi ha el rostre de la pena. Perquè tothom sap que, més enllà de les paraules, més enllà de la mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat.”
......
“El desconcert és que les elits governamentals ho sabien, com comencem a descobrir, però ho havien silenciat. No convenia. Durant temps i temps s’havia tractat d’anar consolidant socialment el relat il·lusionant per tal d’eixamplar la mobilització permanent.
.....

Però quan desprès d’anys de relat ens despertàrem el dia que la puresa s’havia de concretar en quelcom tangible, més enllà de centenars de persones compromeses, no hi havia res de sòlid.”

9 de desembre.

1 de desembre del 2017

Jonàs

Aquest any, a començaments de la tardor, vam estar a Aquileia visitant la seva basílica. Per les informacions existents aquesta construcció ha experimentat molts canvis al llarg del temps degut a les vicissituds que sofrí la població en els llunyans temps en que era fronterera. Ara uns construïen, ara d’altres destruïen, més endavant es refeien, ... Sembla, però, que els mosaics del terra de la basílica són paleocristians, del s. IV, i s’han mantingut en un raonable estat de conservació i és el que mereix la visita.

Entre les variades i múltiples figures que mostren els mosaics n’hi ha una relativa a la història de Jonàs. Per les noves generacions, que no han estudiat Història Sagrada com ens va tocar a nosaltres, no els deu dir res ja que segurament no n’han sentit a parlar mai. Jonàs va ser un dels profetes menors descrit en l’Antic Testament i recollit també en les altres religions del Llibre. Sembla que Déu li va encarregar anar a Nínive per que reprengués als seus habitants la mala vida que portaven, però ell en lloc d’anar-se’n cap a l’est que era cap on havia d’anar s’embarcà en un vaixell cap a l’oest, defugint de l’encàrrec. La navegació va ser sotragada per un violent temporal que sols es va calmar quan els mariners van llançar a Jonàs per la borda de cap a mar. Val a dir que ho varen fer a petició pròpia, ja que entenia que així calmaria la fúria divina que havia desfermat el temporal. A la mar, Jonàs va ser engolit per una balena (o una altra mena de peix gros, o monstre marí) i desprès de romandre tres dies a la seva panxa va ser regurgitat a una platja. Fruit dels tràngol no li quedà més remei que complir l’encàrrec que Déu li havia efectuat i anà a Nínive a fer el seu comès.




Res, que m’ha vingut al cap aquesta història. Potser hauria pogut aprofitar la postal que vaig comprar a la botiga de records de la basílica per fer la Nadala d’aquest any, però no. Ja en tinc d’altres.


1 de desembre.