11 de novembre del 2017

En la mort de la “nena” Marta.

Et vaig veure per primera vegada ara farà cinquanta anys, en tenies quatre. M’acabava de prometre amb la teva tieta i vaig anar a conèixer la meva futura família que encara n’és, cada cop –amb el pas del temps- més reduïda.

Vas créixer, et vaig veure créixer i esdevenir, desprès de llicenciar-te a ESADE, en allò que els meus fills en deien mig en broma una executiva agressiva. Si no vaig errat, la teva vida professional sempre va estar amb els alemanys de BDF Tesa. Vas viatjar molt, en les teves responsabilitats laborals, reunions, convencions, fins que la malaltia t’ho va permetre i vas complir amb les teves responsabilitats quasi bé fins al darrer dia. Tinc la sospita de si vas posar massa per endavant la teva feina en la que eres, segons diuen, brillant.

Et vas casar ja fa més de vint anys amb en Ferran que t’ha acompanyar fidelment i abnegadament fins avui i vas decidir no tenir fills. Us agradava viatjar, no grans viatges, però sí escollits. En vam compartir alguns, a Itàlia, a Viena, a Berlín. També us agradava sortir a menjar a bones taules, o al menys a escollides taules. Desprès la feina, sempre la feina.

Seguint la tradició familiar de la generació dels meus pares, els diumenges ens aplegàvem a casa a dinar i a fer una bona estona de sobretaula. D’esports i de televisió en parlàveu amb els joves, eres esvalotadora, suposo que aquí et deixaves anar una mica. Recordo, sempre ho recordarem, aquell dinar tots plegats al delta de l’Ebre en que ens van haver de reconvenir de que fèiem massa xivarri.

Però, un bon dia, ara no me’l trec del cap, al febrer del 2105, et vàrem preguntar si et passava alguna cosa i vas dir que no, però pocs dies desprès vas anunciar a la teva tia que ja érem molts a dinar –havien apareguts els nostres néts- i que vindríeu de tant en tant, més espaiadament. I no et vàrem tornar a veure. I no ens vas voler tornar a veure, no vas voler veure a ningú, a ningú que et preguntés què et passava, et vas recloure a casa i per telèfon ens deies que estaves bé i no volies parlar del que tots sabíem: de que no ho estaves de bé.

M’he tornat a llegir la carta que et vaig enviar per l’abril del 2016, i la teva resposta que em vas fer, l’última. Em deies que tenia raó, però que no eres capaç d’enfrontar-ho. I així, hem arribat fins aquí: avui te’n has anat, ens has deixat. I ens has deixat amb la recança que tindrem sempre de pensar si no t’havíem d’haver collat més, potser vam respectar massa la teva voluntat i tossuderia, potser hauríem d’haver-te tret el cap d’estruç (m’ho vas dir tu) del forat on estava. Però, ara ja no hi ha res a fer. Els designis de l’Altíssim són inescrutables. I no em queda més remei que refugiar-me en els records i anar a buscar la poesia d’en Martí i Pol:

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
....
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.


11 de novembre.