9 de juny de 2017

Tinc (o tenia) dubtes.

En les explicacions que s’han vingut fent des del cantó, diguem-ne, progressista de les causes i de les conseqüències de la crisis econòmica desfermada el 2008 hi ha algunes coses que de tant sentir-les m’ocasionen dubtes. La lectura del darrer llibre de Joaquin Estefanía, per exemple, em va neguitejar en aquest sentit. És cert, el triomf de la revolució neoliberal de Reagan i Thatcher als anys vuitanta del segle passat, la solució keynesiana emprada d’immediat pels governs europeus i abandonada tot seguit per insostenible, encara que mantinguda pels USA. Però hi trobava a faltar coses. Se’m va encendre la llumeta, falten al menys dos noms propis: Deng Xiaobing i Bill Gates!

Parlar de l’estat del benestar -que ara trontolla- construït desprès de la Segona Guerra Mundial als països del entorn industrial capitalista, no a tot arreu, sense fer esment de que l’economia ha donat un tomb espectacular amb la incorporació de la Xina, i d’altres contrades amb molts centenars de milions d’habitants que fins fa pocs anys no estaven al “circuit” de l’economia; no fer esment tampoc de com, fruit dels nous processos tecnològics, han canviat la producció i la distribució de bens i serveis, és no explicar ben bé les coses. Alguns paradigmes dels economistes es basen en unes condicions que ja no existeixen.

Certament que l’anàlisi, de les conseqüències sobre tot, és encertat. A les societats del nostre entorn la desaparició de les avantatges que s’havien aconseguit està en perill. L’aprimament de la classe mitja, l’empobriment dels de baix, la precarització del treball,... Quan llegeixes els desafiaments en que es troba l’economia francesa sobre la taula del nou President veus que no són gaire diferents que els nostres, per no parlar dels d’altres països europeus semblants.

Potser en hem oblidat d’allò que vam aprendre de joves del desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció. O és que les forces productives, amb la seva financiarització, amb la incorporació d’ingents quantitats de treballadors, amb les noves tecnologies, les facilitats de comunicació, no han canviat substancialment en els darrers 25-30 anys? Pensar que es donaran les mateixes relacions de producció que es donaven en les economies industrials-nacionals ja no té sentit. Sí, clar, els governs –la política- continua sent “nacional”, però l’economia ja fa temps que és globalitzada. Les solucions per tant no passen pel que ens diguin què volen o poden fer els Govern sortits d’un processos electorals propis de temps passats sinó que hem de veure com podem encarar els temps actuals, i els futurs que vénen, amb noves eines.


Per això m’ha agradat llegir el llibre que acaba de treure Jordi Palafox Cuatro vientos en contra. El porvenir econòmico de España, ed. Pasado&Presente, B-2017. El quatre vents en contra que tenim: Xina, fàbrica del món; Multinacionals i creació de valor global; la millora del capital humà; superar les institucions públiques obsoletes.

“...la globalización, ha creado una realidad económica  inédita con el mercado global como uno de sus mejores exponentes. El hecho evidente es una nueva forma de organizar la producción. Sin duda más eficiente, pero también mucho más desafiante para el mundo tal y como lo hemos conocido.
En este nuevo marco, las compañías multinacionales aprovechan todas sus ventajas mientras los gobiernos nacionales se muestran impotentes para contrarrestar su creciente poder por la obsolescencia de las herramientas de la política económica tradicional y la ausencia de  acuerdos para modificar la completa desregularización de los movimientos de capital.”




El que hem, o haurem, d’explicar als nostres néts és que nosaltres vam venir a un món que avui ja no existeix, el món dels Estat-nació, industrial, proteccionista (i a Espanya, autàrquic!) i que les respostes que sabem donar ja no serveixen i que ells s’hauran d’enfrontar al seu món, el món que ha esdevingut per una evolució que no hem controlat, i que s’hauran d’espavilar com ho han fet totes les generacions anteriors.

9 de juny.