27 de juny de 2017

Rehabilitació.

Sento soroll de paletes a tocar de casa, quasi bé paret per paret. Al carrer veig uns obrers que treuen trastos vells que van desembarassant. Una altra obra de rehabilitació de les moltes que estan en marxa pels voltants. En un radi de cent metres des d’allà on visc n’hi ha més de mitja dotzena d’obres semblants. Ara és tot una casa de cós la que es buida deixant sols les parets mestres, o s’enderroca del tot; ara és el pis, o el baix, el que sols es rehabilita; ara són sols arranjaments sense tocar l’estructura;... Veus una munió de petites empreses, ho veus per les seves furgonetes que les identifiquen: paletes, guixaires, pintors, lampistes, ... També n’hi alguna d’obra més gran: tampoc gaire lluny, a una cantonada, una vella fàbrica que vaig conèixer molt, també se’n ha aprofitat l’estructura per fer-ne un petit bloc d’habitatges; en un altre lloc és l’agrupament de varies cases de cós que permet fer un edifici petit nou de trinca, alguna cantonada llaminera. Això es mou, és innegable, salta a la vista.

Fa poc escrivia sobre l’abandonament d’unitats urbanes en el cas antic, fet que es deu donar a d’altres ciutats, però ara he de dir que hi ha de nou moviment del sector de la construcció. Potser no són encara les cases més velles, encara que n’he vist una que ja era hora que es mogués a tocar la Plaça Gran, però en general és en els carrers més antics de l’eixampla on s’està donant aquest moviment. Lògic, no són gran obres una a una. Posen en valor un patrimoni particular que estava esperant potser una lleugera represa. Donen feina a petits industrials i no requereixen grans fortunes ni embolicar-se financerament per escometre-les.

Costà tornar a veure grans promocions a les ciutats mitjanes com la nostra. Malgrat tot, els baixos tipus d’interès porten a alguns inversos a tornar a arriscar-se en el sector de la construcció, i tímidament també apareixen en solars de possibilitats residencials llargament aturats algunes operacions de més envergadura. A l’eix Herrera, allà on fou el tint de can Marot, o al polígon de les Hortes del Camí Ral, que d’industrial es va reconvertint en residencial. No, no és aquella bogeria del primer decenni, no hi ha grues a grapats, sinó bastantes corrioles petites que van fent la seva modesta feina.

Si no ens tornem a embalar com temps enrere, això no està malament. Es revitalitza un sector econòmic, intensiu en ma d’obra, i també es revitalitza la trama urbana que podia quedar abandonada. Falta veure, però, quin serà el destí de totes aquestes obres un cop acabades, habitatge dels propietaris, lloguer, lloguer turístic (tinc dubtes que arribi fins aquí l’empenta de Barcelona), pura inversió,...?  Però de moment, es mou alguna cosa i és bo que així sigui.


27 de juny.