En l’actual procés per escollir nou secretari general dels
socialistes espanyols he avalat per que s’hi pugui presentar al company Patxi López. Un bon amic i també company
al fer-li saber aquesta decisió meva em va dir: “Manel, tu sempre has estat un home d’ordre”. Segurament.
Desprès de tot l’enrenou de la dimissió de l’anterior
secretari general, de tal com es va portar tot plegat, vaig creure, il·lús de
mi, que les coses es podrien recompondre assenyadament com sempre s’ha vingut
fent en casos semblants. Sempre, o quasi bé sempre. Ni A, ni B, sinó busquem-ne
algun altre que pugui ser acceptat per tothom i que torni a portar la nau a
aigües més calmades. Per això em va semblar l’opció d’en Patxi López com a adequada pel convuls moment que viu el socialisme
espanyol, en part derivat d’ambicions i personalismes forassenyats i en part
degut a la desorientació ideològica que viu el socialisme, o la
socialdemocràcia, arreu.
No es va fer correctament, al meu entendre, una lectura com
calia dels resultats de les eleccions de finals del 2015 i d’aquí a tornar a
votar al 2016. Va aparèixer amb força en el nostre camp, el de l’esquerra, un
actor amb unes noves i sorprenents (per
alguns) formes que ens disputava l’hegemonia que fins ara hi havíem tingut.
Malgrat tot, res que no es pogués analitzar amb calma. Amb la dreta de sempre
al altre costat, emmerdada fins dalt per casos de corrupció que anaven sortint a
la llum un darrera altre, potser fruit de les seves batalles internes o vés a
saber perquè (perquè ara anaven sortint i no abans). El panorama per l’equip
dirigent socialista era molt complicat d’analitzar i de donar-hi resposta i
crec que es va fer poc i malament. Potser sí que no hi havia altres opcions que
les que es van prendre, però la forma en que es varen prendre van ser un
autèntic desori (vaja, així ho he vist des de lluny, a ras de terra). Dimissió,
gestora, nova elecció interna.
El que em va sorprendre (potser ja no m’hauria de sorprendre
gaire de res a la meva edat) va ser que no es va produir aquell procés assenyat
que jo intuïa que podia donar-se, sinó que es van muntar ràpidament bàndols en
pro i en contra de com s’havia resolt l’anterior crisi, sense pensar que potser
el millor era tancar aquella pàgina i recercar una sortida diferent. És, per
uns, la famosa foto de la presentació de la candidatura de Susana Díaz a Madrid amb tots els “vells” líders (alguns encara més grans que jo) per un costat (¿un
partit és sols els seus dirigents, antics, presents o futurs?), i per altra
banda el crit apel·lant directament a la veu de la militància de Pedro Sánchez (¿un partit és sols els
militants sense dirigents?). La batalla tornava a plantejar-se en termes de la
tardor passada, com si del daltabaix produït no se’n hagués après res. Crec que
la política, i més dins de cada formació, és entesa. Amb debat, fort si voleu,
però amb entesa. Oi, Pep, que ens ho va ensenyar fa molts anys en Joan Raventós?
Ens hem
de resistir a aquesta visió que ens volen vendre de la política. Ja sé
que a hores d’ara, possiblement, la candidatura de Patxi López està condemnada a ser considerada marginal en la lluita
principal. Fins i tot hi ha veus que demanen que ens “mullem” amb un o altre dels galls (o gallines) principals per no
fer el joc a un o altra. Jo
crec que ens hem de mullar per deixar clar que no ens agrada aquest joc o
aquesta lluita fratricida. Potser no servirà de gaire, però com a mínim
per ensenyar que no tots anem amb formes que no ens porten enlloc. O sí, a la
irrellevància. Jo votaré a Patxi López.
9 de maig, dia d’Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada