Atenció! Aprenguem de la història.

No fa encara quatre dies, com aquell que diu, que Trump és President dels  USA i ja tenim a les taules de les nostres llibreries, traduïda tant al castellà com al català, la petita obra de Timothy Snyder: “Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre dels segle XX”, Ed. Destino, B-2017.

És una reflexió sobre on ens pot portar oblidar la història feta a partir del que ja es pot deduir de què pot representar l’elecció de D. Trump. És una crida a no baixar la guarda sobre el que els pot venir als nord americans i de retruc a tots plegats. És un record de com van pujar els règims totalitaris: feixista, nazi, comunista, al segle XX, què i com va succeir, com se’ls va prendre la gent i les seves conseqüències. Quins comportaments individuals cal mantenir avui, quin perills hem de vorejar, especialment en les noves circumstàncies de la comunicació. Especialment crític amb Internet i el que pot comportar, favorable a totes amb el bon periodisme escrit sobre paper, en la comunicació personal per sobre de la digital, en la militància activa per sobre del desfogament a les xarxes. És una crida a ser persona conscient i compromesa per sobre del gregarisme amb una defensa de certs espais de privadesa individual per sobre de la tant lloada ara transparència. Estiguem amatents i preparats davant la situació que vindrà (no que pot venir, sinó la que ja està aquí).

De lectura fàcil i ràpida, un anar i tornar amb bus de casa a Barcelona, és un opuscle per tenir en compte i recomanar vivament a tots aquells que pensin que cal deixar un món una mica millor als que ens vénen al darrera o que tenen que això pot anar a pitjor.

“La història ens permet ser responsables: no de tot, però sí d’alguna cosa”

“la història ens ofereix la companyia dels qui han fet i han patit més que nosaltres”

18 de maig.

Doncs mira, jo, Patxi López.

En l’actual procés per escollir nou secretari general dels socialistes espanyols he avalat per que s’hi pugui presentar al company Patxi López. Un bon amic i també company al fer-li saber aquesta decisió meva em va dir: “Manel, tu sempre has estat un home d’ordre”. Segurament.

Desprès de tot l’enrenou de la dimissió de l’anterior secretari general, de tal com es va portar tot plegat, vaig creure, il·lús de mi, que les coses es podrien recompondre assenyadament com sempre s’ha vingut fent en casos semblants. Sempre, o quasi bé sempre. Ni A, ni B, sinó busquem-ne algun altre que pugui ser acceptat per tothom i que torni a portar la nau a aigües més calmades. Per això em va semblar l’opció d’en Patxi López com a adequada pel convuls moment que viu el socialisme espanyol, en part derivat d’ambicions i personalismes forassenyats i en part degut a la desorientació ideològica que viu el socialisme, o la socialdemocràcia, arreu.

No es va fer correctament, al meu entendre, una lectura com calia dels resultats de les eleccions de finals del 2015 i d’aquí a tornar a votar al 2016. Va aparèixer amb força en el nostre camp, el de l’esquerra, un actor  amb unes noves i sorprenents (per alguns) formes que ens disputava l’hegemonia que fins ara hi havíem tingut. Malgrat tot, res que no es pogués analitzar amb calma. Amb la dreta de sempre al altre costat, emmerdada fins dalt per casos de corrupció que anaven sortint a la llum un darrera altre, potser fruit de les seves batalles internes o vés a saber perquè (perquè ara anaven sortint i no abans). El panorama per l’equip dirigent socialista era molt complicat d’analitzar i de donar-hi resposta i crec que es va fer poc i malament. Potser sí que no hi havia altres opcions que les que es van prendre, però la forma en que es varen prendre van ser un autèntic desori (vaja, així ho he vist des de lluny, a ras de terra). Dimissió, gestora, nova elecció interna.

El que em va sorprendre (potser ja no m’hauria de sorprendre gaire de res a la meva edat) va ser que no es va produir aquell procés assenyat que jo intuïa que podia donar-se, sinó que es van muntar ràpidament bàndols en pro i en contra de com s’havia resolt l’anterior crisi, sense pensar que potser el millor era tancar aquella pàgina i recercar una sortida diferent. És, per uns, la famosa foto de la presentació de la candidatura de Susana Díaz a Madrid amb tots els “vells” líders (alguns encara més grans que jo) per un costat (¿un partit és sols els seus dirigents, antics, presents o futurs?), i per altra banda el crit apel·lant directament a la veu de la militància de Pedro Sánchez (¿un partit és sols els militants sense dirigents?). La batalla tornava a plantejar-se en termes de la tardor passada, com si del daltabaix produït no se’n hagués après res. Crec que la política, i més dins de cada formació, és entesa. Amb debat, fort si voleu, però amb entesa. Oi, Pep, que ens ho va ensenyar fa molts anys en Joan Raventós?

Ens hem de resistir a aquesta visió que ens volen vendre de la política. Ja sé que a hores d’ara, possiblement, la candidatura de Patxi López està condemnada a ser considerada marginal en la lluita principal. Fins i tot hi ha veus que demanen que ens “mullem” amb un o altre dels galls (o gallines) principals per no fer el joc a un o altra. Jo crec que ens hem de mullar per deixar clar que no ens agrada aquest joc o aquesta lluita fratricida. Potser no servirà de gaire, però com a mínim per ensenyar que no tots anem amb formes que no ens porten enlloc. O sí, a la irrellevància. Jo votaré a Patxi López.

9 de maig, dia d’Europa.

Burriach.

Feia més de trenta anys de l’última vegada que vàrem pujar al castell de Burriach. Em sembla recordar que era un Divendres Sant amb els fills ben petits. Hi havia anat moltes vegades, amb l’escola, de jove, des d’Argentona o des de Cabrils als estius. Sempre dèiem de tornar-hi però mai ho fèiem, fins ahir. Recordava la pujada costeruda i pedregosa des del monòlit que rememora l’alliberament del jou feudal i pensava que seria difícil de fer amb els menuts. Però no tenia present l’actuació que als anys noranta hi va fer ACESA per compte de l’Ajuntament de Cabrera que a més de preservar les runes del castell va facilitar un nou accés que permet una pujada completament assequible pràcticament a tothom, fins i tot el darrer tros està cimentat. El temps ens va acompanyar, encara que amb dubtes, per la variabilitat primaveral.

A baix, a la Font Picant de Cabrera, rehabilitada com a lloc d’esbargiment, per menjar-hi i estar-s’hi, compta amb varies explanades d’aparcament per vehicles que al migdia estaven a vesar. Sembla que ha estat un encert tornar-la a posar en funcionament, no la que fou aquí a la comarca la popular beguda, sinó l’espai d’oci. Els “cehegineros” de Mataró als anys vuitantes i norantes del segle passat, entre d’altres, hi feien unes populars trobades amb saboroses paelles d’arròs.

Des de baix a la Font fins dalt el Castell, una corrua de gent de totes les edats, molt familiar. Vaig veure algú que “emputxava” un cotxet de nadó. El que em va sorprendre va ser l’abillament del personal. Com que no sóc “dominguer” no sé com va ara la gent per anar a la muntanya. El Decathlon ha fet estralls, encara que entre els caminaires més avesats l’equipament professional saltava a la vista, calçat, pantalons, barrets, pals,.... I jo, amb texans! Clar, si ara els texans són habituals com a roba de diari (fins i tot en els polítics!), com s’ha d’anar el diumenge per trescar pel bosc?

L’explicació de la història i la reconstrucció del castell a la web de l’ajuntament de Cabrera de Mar és molt reeixida.

2 de maig.