Uns altres temps.

En les dues darreres presentacions de llibres al Foment, la d’en Gabriel Colomé, el passat gener, parlant de les eleccions americanes, i la d’en Joan López, ara el febrer, parlant de tertúlies i tertulians, he trobat un punt en comú que és la forma, les formes, de fer la política avui. O millor dit, com es fa arribar la política avui a la ciutadania. Tot plegat, si no ho entenc malament, no és res més que la “nova política” sols és “nova comunicació política”. Res més, i potser molt menys que la “vella política", tal com l’havíem entès (o potser jo l’havia entès) de joves. Sorprès? No n'hi hauria pas d’estar.

Signes dels temps. Evident. Però no solament per les noves, exitoses i esteses noves eines comunicatives, des de la multiplicitats de televisions i ràdio, fins a les xarxes socials de tota mena. Cal afegir-hi també els nous requeriments d’immediatesa que està demanant, o s’estan imposant, (o ens estan imposant?), la societat actual. Sí, molta participació a cops de 140 caràcters, però poc debat reposat i aprofundit. Les emocions, les imatges, les adhesions, el gregarisme o la sensació de ser d’un grup...

Queden molt lluny els butlletins i la premsa de partit llegit a les seus o les cases del poble. Queden lluny els actes explicatius, fins i tot els mítings abrandats. Res queda de les aferrissades discussions a altes hores de la nit per una coma o un adjectiu a una ponència congressual (Es feien congressos de tres dies seguits? Ostres!!). Els debats parlamentaris o les sessions plenàries municipals tapats pels “canutazos” televisius o “l’escarxofa” d’un mitjà agafats d’en qualsevol lloc o moment, i les explicacions (?) simultànies, resumides i abreujades, a través de les xarxes socials. La telegenia és més important que el discurs o l’explicació (encara em faig creus com algun líder català ha pogut arribar tant a dalt). I ara, a més, la “postveritat”, vaja les mentides pel broc gros. Les formes sobre el fons, el resum sobre el text, l’emoció front l’explicació. Clar, els fons, el text, l’explicació, són més llargs, requereixen més atenció i més temps, i els nostres temps són d’usar i llençar. Continuïtat, perseverança, fermesa són contraposats a varietat, volubilitat, o modulació. Temps líquids que ens deia Bauman. El compromís i el rigor són conceptes durs avui.

Ja fa molts anys, en Pere O. Costa, constatava amb sorpresa i fent-ne retret, que la meva política comunicativa, essent alcalde, era precisament no tenir-ne, cosa que també neguitejava  a alguns dels meus col·laboradors. Ara, seria del tot impossible mantenir la meva posició, i de fet ja en altre càrrec algun disgust em va comportar ser tant descuidat en aquest tema.

Segur que em faig gran, o que ja sóc gran, i no sé si sabria adaptar-me a aquest nou panorama. Sort que ja estic jubilat i ara sols sóc un espectador encuriosit que se’l mira a distància i que procura, això sí, de no rebre'n algun mastegot extraviat.

“Si no existe una buena solución para un dilema, si ninguna de las actitudes sensatas y efectivas nos acercan a la solución, las personas tienden a comportarse irracionalmente, haciendo más complejo el problema y tornando su resolución menos plausible.”

ZYGMUNT BAUMAN

(extret de La Vanguardia, 10/1/17)

9 de febrer.