29 de desembre del 2017

Tips!

Acabem un any atabalat. El “procés” s’ha acabat, o no s’ha acabat? Sí que ha arribat allà on era previsible que acabés: argúcies, trampes, recursos jurídics, patacades, empresonaments, pròfugs, esverament, odi, sí, també odi. Els dirigents de tot això n’eren conscients. Sinó, eren uns inconscients, uns irresponsables, tant els que varen empènyer aquest desori com els que el van ignorar, subestimar, o arterament permetre.

N’ha quedat una gran fartanera. Molts n’estan fins dalt, tips. Tímidament primer, amb una gran reacció ara, tot just paint-la.

La feina dels nacionalistes ha estat persistent, implacable i impecable. Sols es percebia el seu missatge, relat en diuen ara, que des de feia temps, els del pujolisme, anava calant com pluja de pastor per convertir-se en els darrers temps en una tamborinada sorollosa refermant.

Van haver-hi intents de desmuntar l’engany, potser ja massa tard. En Pep Borrell va posar els números en clar. Federalistes d’esquerra fent feina de formigueta. Els partits centrals del país fins fa poc, desfent-se davant la mirada complaent dels adversaris que hi col·locaven tota mena de submarins. I llavors va sorgir, com aigua tumultuosa que trenca el mur de contenció del pantà, la reacció. Front a unes úniques banderes partidistes que s’havien apoderat impunement de l’espai públic en varen sortir d’altres institucionals reclamant també el seu lloc visible. Front unes ocupacions massives dels carrers, en van sortir també ocupacions d’altre signe. Front una utilització descarada i sense manies dels mitjans de comunicació públics en va sortir una expressa denúncia i rebuig deixant-los com factors de part, però fets amb els diners de tots. El que alguns mai havíem volgut es va materialitzar per esglai nostre: la reacció de signe contrari.

I varen arribar les urnes, no aquelles que van ser amagades vés a saber on i portades de matinada per utilitzar-les sense cap mena de validació reconeguda, sinó les de veritat, aquelles imposades des de fora però que ningú va rebutjar, amb les regles d’utilització clares, conegudes i acceptades per tothom. I es va constatar el que uns intuïen, o afirmaven, i d’altres negaven o no volien veure. Els nacionalistes, dividits, el 47,5%, estancats allà on estaven. Els altres, diversos, la resta, majoria. No hi havia un sol poble amb un únic clam, sinó que tant en els uns com en els altres hi ha molta varietat, com a totes les ofertes que pot presentar una societat desenvolupada als seus aparadors.

Però, continua la matraca. El grog com a símbol de resistència, de resistència davant la realitat. Alguns deuen tenir un yuyu! (Ni se te ocurra vestirte de amarillo...). La Corpo (CCMA) immutable, no té solució, no us hi capfiqueu, ho vaig dir ja fa deu anys. S’escau la dita: “Con estos bueyes aramos”. Tabàrnia com a símbol de l’absurd davant el mirall. (Per cert, farà aviat cinquanta anys -1968- que vaig començar a treballar amb l’Ernest Lluch en l’Àrea d’acció immediata de la conurbació barcelonina que deu ser-ne l’antecedent). I el país esquinçat, sense que es vegi, en aquests dies de final d’any, cap perspectiva de redreçar ni de començar a sargir la convivència. Els parents, amics o coneguts no en parlen per no enfadar-se i s’esdevé que també deixen de parlar-se i de fer-se, total per a  què si són dels “altres”.

Ara, que sabem el que sabem amb més certesa i tenim experiència i perspectiva per haver viscut el que hem viscut (i el que viurem, si Déu vol), un petit reconeixement d’afirmació.






L’any que ve cada dia tornarà a sortir el sol i ho farà per a tothom.

29 de desembre.

27 de desembre del 2017

Por las paredes.

Avui és l’aniversari d’en Serrat. Felicitats, mestre! Que ens acompanyis molts anys més.

L’any que ve farà 40 anys que va treure a la llum un àlbum que contenia aquesta gran cançó: “Por las paredes”. Aquest final d’any, d’un any particularment complicat, val la pena recordar-la.

Mil años hace que el sol pasa 
reconociendo en cada casa 
el hijo que acaba de nacer, 
que el monte dibuja perfiles 
suaves, de pecho de mujer, 
que las flores nacen discretas 
y las bestias y la luz también. 
Mil años para nuestro bien. 

En cada valle una gente 
y cada cala esconde 
vientos diferentes. 

Mil años, que el hombre y la guerra 
dieron lengua y nombre a la tierra 
y al pueblo que rindió a sus pies, 
la plata del olivo griego, 
la llama persa del ciprés. 
Y el musulmán lo perdió todo, 
la casa, el sueño y la heredad 
en nombre de la cristiandad.
Íberos y romanos, 
fenicios y godos, 
moros y cristianos. 

En paz descansen esplendores 
de amor cortés y trovadores. 
Dueños del camino del mar, 
no había pez que se atreviese 
a transitarlo sin llevar 
las cuatro barras en el lomo. 
Descansa en paz, ancestral grey 
vendida por tu propio rey. 

De mártires y traidores 
enlutaron tus campos 
los inquisidores. 

Mil años hace que el sol pasa 
pariendo esa curiosa raza 
que con su llanto hace un panal. 
Y de su sangre y su derrota, 
día de fiesta nacional. 
Que con la fe del peregrino 
jamás dejó de caminar, 
de trabajar y de pensar. 

Empecinado, 
busca lo sublime 
en lo cotidiano. 

Mil años hace y unas horas 
que con manos trabajadoras 
se amasa un pueblo de aluvión. 
Con sangre murciana y de Almería 
se edificó una exposición. 
Ferroviarios, labradores, 
dulces criadas de Aragón, 
caricias de este corazón.

Y lágrimas oscuras 
de los andaluces. 
Y la dictadura... 

Patria pequeña y fronteriza, 
mil leches hay en tus cenizas, 
pero un soplo de libertad 
revuelve el monte, el campesino, 
el marinero y la ciudad. 
Que la ignorancia no te niegue, 
que no trafique el mercader 
con lo que un pueblo quiere ser. 

Lo están gritando 
siempre que pueden, 
lo andan pintando 

por las paredes.




27 de desembre.

22 de desembre del 2017

No arribar a la llacuna Estigia

A començaments de setembre, el Caront barceloní va embarcar contra la seva voluntat, ara s’ha vist, quasi bé a la meitat dels catalans cap a un Hades, però vet aquí que segons el principi d’Arquímedes el seu pes i la reacció que provoca està impedint que la barca faci el seu camí tal com estava previst.

A finals d’octubre, el Caront madrileny va embarcar a quasi bé una altra meitat dels catalans, també contra la seva voluntat com ja s’anava veient, cap a un altre Hades, però al obligar-los a remar ho van fer en la direcció contraria del que pretenia.

Ahir, des de la riba, espectadors desolats, vam constatar les dues revoltes: la reacció del pes del uns i l’entossudiment de la direcció a emprendre dels altres. Malgrat els advertiments, quasi bé precs, que fèiem als Caronts no vam ser escoltats, al contrari, els espectadors vam ser menystinguts i blasmats.

Els passatgers de les dues barques estan en un gran estat d’esverament, els Caronts criden contra ells, però llurs passatgers no els fan cas. L’un no té prou força per conduir sol la nau, l’altre pretén fer-ho comandant a distància i així segur que no ho aconseguirà. Poden continuar un temps així. Quant? No ho sé, no sé pas si gaire temps. Segur que veurem, n’hi ha d’haver, algun cop d’efecte perquè no decaigui l’espectacle Si fos així, mentre tant, tot això serà insuportable de veure-ho i de patir-ho. Corprèn.

Fora bo que els dos Caronts renunciessin a les seves respectives pretensions, tornessis les barques a la riba, calmessin als embarcats, i ens tranquil·litzessin a tots.

Avui, a cop calent, és massa demanar ja que de reüll han anat mirant les revoltes de l’altra barca i de moment això els consola, trist consol i els embraveix. Però recordem que segons la mitologia, a la llacuna Estigia, per desembarcar els morts, hi desemboca el riu del mateix nom: l’Estigia, o l’Estix, que vol dir odi.

Que no quedin en ell els embarcats. Que els Déus ens protegeixin i que els vents ens siguin favorables.




22 de desembre, l’endemà.     

20 de desembre del 2017

Ataràxia.

A Fermín Bocos

Mantinc el costum de felicitar les festes de Nadal i desitjar un bon Any Nou amb una composició que em faig jo mateix. A més d’una manifestació d’amistat i d’estima cap a la gent amb la qui et sents relligat amb més o menys intensitat o contactes serveix també per altres coses: posar llurs adreces al dia, eliminar dissortadament als que ja no hi són i tenir-ne llavors un record, i rebre també retorn en forma també de Nadala, o d’unes simples paraules de cortesia i agraïment, o manifestacions diverses.

A més, ara és molt fàcil poder fer-ho ja que amb un simple clic al teclat de l’ordinador fas la feina i t’estalvies la postal, el sobre i el segell, anar a cercar una bústia i saber arribar a temps. Els d’UNICEF, i tants altres com ells, ho deuen haver notat i mira que durant anys he anat guardant totes les que rebia de la seva producció ben reeixida.

Un antic company d’escola, de quan anàvem amb bata per Valldemia, a qui fa molt temps que no veig ja que viu a la capital del Regne em retorna la felicitació desitjant-me, entre d’altres coses, ataràxia.

Confesso, i així li he dit a ell, que he anat a la Viquipèdia a veure què volia dir aquesta paraula que jo no coneixia.

L'Ataràxia (en grec antic ἀταραξία) és la disposició de l'ànima proposada pels epicurisestoics i escèptics, gràcies a la qual assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics. L'ataràxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació amb l'ànima, la raó i els sentiments.

Vés per on! Sensacional! Jo que sempre m’he reclamat d’aquestes escoles filosòfiques, més pel significat que donem col·loquialment al que representen que al coneixement de les seves doctrines (hi afegeixo les dels agnòstics), resulta que ignorava aquest concepte. Gràcies, Fermín! Sempre has fet gala dels teus coneixements dels clàssics grecs i llatins i sé que algun suc n’has tret i publicat. Algun llibre en tinc d’autors d’aquestes escoles, fins hi tot m’he atrevit a regalar-ne (“Sobre la felicidad” de Séneca), malgrat que se’m dóna malament la seva lectura, em costa d’entrar-hi.

Certament, és un bon desig per els temps que vivim i el que sembla que ens vénen. Tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació a l’ànima, la raó i els sentiments. Tota una guia de conducta que no hem d’abandonar i que fora molt necessari que hi hagués molta gent del nostre entorn més immediat que també adoptés, especialment aquests temps i aquests dies. 

Un bon desig, sí senyor.



19 de desembre. Reflexió del dia de reflexió.

18 de desembre del 2017

A la millor collita del PSC:

Quant vaig deixar la política activa, ara ja fa sis anys, desprès de mitja vida, vaig tancar aquell blog que sembla que va ocasionar algun que altre maldecap orgànic. Però, ràpidament en vaig obrir un altre, aquest. Com que ja no era ningú, o el que digués ja no importava a ningú, no ha estat motiu de polèmica (ningú s’hi ha interessat, ni falta que fa), i sense cap pretensió de influir ni de destacar he pogut anar penjant el que em passava pel cap. Moltes vegades he pensat perquè el mantenia. Narcisisme?, voluntat de deixar en algun lloc públic (del ciberespai) la meva opinió o el meu pensament?, exercici mental per estar encara viu? Darrerament fins i tot he escrit que no sé per qui ho faig o per què ho faig.  Però de tant en tant em venen coses al cap, o em passen coses, o el que veig em suggereix algun pensament que m’impulsa a escriure'l. Potser, tot plegat, és sols un exercici de voluntat d’expressar que estic encara viu. Vaja, entre l’un i l’altre, porto ja més de 12 anys penjant coses a la xarxa, més 2.000 entrades.

Escric menys, ara no és necessari estar present quant ja no hi ets de present. A més tinc d’altres obligacions per atendre: els meus néts, que ens ocupen per tal d’ajudar als seus pares (vés per on, el proper dijous 21/12 no hi haurà escola i els haurem d’agombolar mentre els seus progenitors laboren); l’encàrrec que m’ha fet el company Alcalde de que li vetlli per les Aigües de Mataró (empresa municipal dels del 1965!), que ho faig de bon grat, sense sou, i que no em comporta gaire feina i sí satisfaccions; el viure sense gaires neguits, amb temps per continuar pedalant dalt la bicicleta, llegint o pensant en viatges, o cuidant els amics; vetllar per meva la salut, amb pastilles sols estic a 117 de colesterol, però ja vaig amb les artèries apedaçades; estar atent a l’actualitat, però mirant-la a distància, com a espectador ja; pensar, satisfet, amb tot el que he pogut fer amb els meus companys pels meus veïns i conciutadans. Res, vida de jubilat, procurant estar atent al que passa al meu voltant, intentant comprendre, debatre-ho amb d’altres que estan en la mateixa situació i tenen les mateixes dèries. Ah!, mantinc, com alguns sabeu, una presència poc notòria a Twitter que ha esdevingut una nova finestra al que m’interessa, que no és a tot i a tothom.

M’ha agradat aquesta iniciativa de fer un grup de WhatsApp de “La millor collita del PSC”, gràcies Isabel, i molt encertat el nom, certament vam ser la millor collita de llarg, eren altres temps. Em permet saber alguna cosa dels seus components, dels que hi volen participar. Em fa reviure les cares i els personatges que vam compartir un tros del camí de la vida i que desprès, escampats pel territori no hem tingut ocasió de tornar a saber els uns dels altres, llevat d’algunes excepcions que mantenim alguna esporàdica relació. Amb algun dolorós decés;  n’hem deixat algun/alguna pel camí, aquest darrers temps han estat, ho són encara, molt convulsos. N’hi ha que encara estan molt en actiu, la seva edat els ho permet o els obliga. Pel que sé dels de la meva “quinta” no estan gaire allunyats del que faig jo. A tots els recordo, us recordo, amb consideració, pel que vam compartir, pel que vam gaudir o patir, pel que em van ensenyar en lo bo i en lo dolent, pel que em van estimular o reprendre, pel que vàrem fer plegats del que n’hem d’estar orgullosos, pels temps que ens va tocar viure amb les seves grandeses i misèries, pel que vam veure de prop i viure amb més o menys presència, protagonisme i intensitat.

Companys, companyes, que els vostres dies siguin llargs i les vostres vides ben acomplides. Una abraçada a tots.


17 de desembre.

15 de desembre del 2017

Empedrat.

A en Quim

Les enquestes publicades, fins ara, diuen el que diuen. El resultat al vespre de dijous que ve serà el que serà. No sé si coincidiran, veurem. El cert és que vivim unes eleccions anòmales. Per com s’hi ha arribat, pel contingut de la campanya, per la situació d’alguns candidats rellevants, ... Punt i final del “procés”; punt i a part, només; coma i a seguir? Ja ho veurem a partir del 22. Aquell dia, amb els resultats a la mà, especulacions de tota mena amb una orella pendent de la rifa de Nadal.

Potser sí que el país no està partit en dos blocs com diu l’Obiols, però em sembla evident que està esqueixat, esquinçat (segons el Fabra: Rompre, fer trossos (un teixit, paper, pell, etc.) amb una estirada). L’estirada ha estat prolongada en els darrers temps i forta, amb perseverança i a cops amb batzegades espectaculars. El teixit, en aquest cas social, de la societat catalana, bé, dels seus components, aquells que viuen i treballen aquí, se’n ha ressentit i costarà molt tornar a sargir-lo. Fins i tot dubto de si hi ha massa ganes de fer-ho, veig massa voluntat d’identificar-se, d’imposar-se als “altres”, als qui siguin, d’esclafar-los. Llevat d’algunes veus que ho demanen, i algun candidat que ho proposa, i potser -més que tot- ho desitgen (ho desitgem), no veig pas a la majoria, a banda i banda, estar per la feina.

A menys que les previsions demoscòpiques i la realitat de les urnes sigui molt diferent, del cantó que sigui, tant li fa, no s’albiren –al menys jo no ho sé veure- voluntats d’assossegament, d’intentar comprendre a l’altre, de dialogar, de pactar. Clar que això representaria assumir per part dels contendents la necessitat obligada de recular d’alguna manera de les posicions mantingudes fins ara. Un em va dir: “No hem arribat fins aquí per ara desdir-nos, patirem el que sigui per un futur diferent!”. Podeu interpretar-ho del cantó que més us plagi, dels uns o dels altres, però manifesta un enrocar-se en els propis principis, voluntats i identitats sense admetre que cal arribar a un nou punt d’equilibri. Perquè d’això es tracta, d’equilibri, de tornar al fidel de la balança amb els pesos corresponents que facin el contrapès necessari. No hi ha tot un poble, no hi ha un sol poble. En les societats modernes, no sotmeses a cap imperatiu suprem com en l’antiguitat,  hi ha gent, gent amb afinitats diverses i a vegades contradictòries que pensen, actuen i viuen de moltes maneres. Unificar aquesta gent diversa vol dir acceptar les seves diferències i trobar els mínims comuns denominadors per que convisquin plegats i fer-ne d’ells màxims comuns múltiples.

L’empedrat, amb el bacallà esqueixat (ara que hem constatat que el tenim), les mongetes o cigrons, unes olives (i si hi posem també tàpares?), el tomàquet, una mica de ceba i pebrot, i un bon raig d’oli, és un dels plats tradicionals de casa nostra, ben mediterrani. És menja d’estiu, al menys així ho he vist sempre a casa. Haurem d’esperar el bon temps, els bons temps, perquè ens el portin a la taula? Pitjor, ens el portaran? Esperem que sí.
.




15 de desembre.

9 de desembre del 2017

Irresponsables.

En Jordi Amat afegeix un epíleg més al Llarg procés. Allà era “Matar al Cobi”, ara acaba de treure un pamflet (així el qualifica ell), La confabulació dels irresponsables”, en el que exposa com ha anat evolucionant el pensament i el sentiment nacionalista d’un temps cap aquí, fins al dia d’avui, el pas del catalanisme al sobiranisme i d’aquest a l’independentista, ara predominant i a on ens ha deixat tot plegat.

Molts hem dit o pensat, potser en privat, que l’operació de fer un nou Estatut va ser el desencadenant de tot això. Potser sí que era una necessària operació estratègica per sortir d’un atzucac constitucional, que alguns no vàrem entendre prou llavors, i avui encara, en tenim dubtes. Però desprès del 11-M i les seves conseqüències hauria estat convenient un gir tàctic que no es va saber, o voler, fer. Desprès, també s’hi van sumar altres coses.

Em temo, però, que li esperen més epílegs ja que la pel·lícula no s’ha acabat. S’han esquinçat masses coses, s’han desvetllat vells fantasmes, s’han enderrocat molts ponts, s’han creat molts sentiments positius i negatius. No sé pas com ens en sortirem tots plegats de tot això, però em penso que en tenim per força estona.

Les darreres pàgines de l’últim capítol “Un llarg epíleg”, (ja he dit que em sembla que n’hi hauran més) són sagnants cap els que han conduit el procés:

“Quan l’hora greu es arribada, Els segadors sonen com un comiat d’un funeral de segona. No hi ha alegria. No hi ha joia. Hi ha el rostre de la pena. Perquè tothom sap que, més enllà de les paraules, més enllà de la mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat.”
......
“El desconcert és que les elits governamentals ho sabien, com comencem a descobrir, però ho havien silenciat. No convenia. Durant temps i temps s’havia tractat d’anar consolidant socialment el relat il·lusionant per tal d’eixamplar la mobilització permanent.
.....

Però quan desprès d’anys de relat ens despertàrem el dia que la puresa s’havia de concretar en quelcom tangible, més enllà de centenars de persones compromeses, no hi havia res de sòlid.”

9 de desembre.

1 de desembre del 2017

Jonàs

Aquest any, a començaments de la tardor, vam estar a Aquileia visitant la seva basílica. Per les informacions existents aquesta construcció ha experimentat molts canvis al llarg del temps degut a les vicissituds que sofrí la població en els llunyans temps en que era fronterera. Ara uns construïen, ara d’altres destruïen, més endavant es refeien, ... Sembla, però, que els mosaics del terra de la basílica són paleocristians, del s. IV, i s’han mantingut en un raonable estat de conservació i és el que mereix la visita.

Entre les variades i múltiples figures que mostren els mosaics n’hi ha una relativa a la història de Jonàs. Per les noves generacions, que no han estudiat Història Sagrada com ens va tocar a nosaltres, no els deu dir res ja que segurament no n’han sentit a parlar mai. Jonàs va ser un dels profetes menors descrit en l’Antic Testament i recollit també en les altres religions del Llibre. Sembla que Déu li va encarregar anar a Nínive per que reprengués als seus habitants la mala vida que portaven, però ell en lloc d’anar-se’n cap a l’est que era cap on havia d’anar s’embarcà en un vaixell cap a l’oest, defugint de l’encàrrec. La navegació va ser sotragada per un violent temporal que sols es va calmar quan els mariners van llançar a Jonàs per la borda de cap a mar. Val a dir que ho varen fer a petició pròpia, ja que entenia que així calmaria la fúria divina que havia desfermat el temporal. A la mar, Jonàs va ser engolit per una balena (o una altra mena de peix gros, o monstre marí) i desprès de romandre tres dies a la seva panxa va ser regurgitat a una platja. Fruit dels tràngol no li quedà més remei que complir l’encàrrec que Déu li havia efectuat i anà a Nínive a fer el seu comès.




Res, que m’ha vingut al cap aquesta història. Potser hauria pogut aprofitar la postal que vaig comprar a la botiga de records de la basílica per fer la Nadala d’aquest any, però no. Ja en tinc d’altres.


1 de desembre. 

30 de novembre del 2017

Creences

Els humans al llarg de la seva evolució han tingut “creences”. Davant el que no comprenien s’empatollaven un conjunt de supòsits per explicar-s’ho i fins hi tot bastien estructures socials i polítiques per justificar-los i desenvolupar-los. Al seu torn aquestes estructures esdevenien eines de poder que enlloc d’explicar i desvetllar el que no s’entenia eren instruments de control social i de dominació.

La força de la raó, els avenços de la ciència, fins i tot l’absurd dels mecanismes esotèrics, va anar desentrellant moltes de les incògnites que contempla la vida, i especialment la humana. No ha estat fàcil, les resistències a veure-hi més clar, a entendre-ho tot millor, han estat fortes, encara ho són en molts aspectes de la vida. Però, en una progressió geomètrica, aquestes resistències es van vencent. Queden moltes incògnites per desvetllar encara, però cada dia són més els “descreguts” de velles creences.

Malgrat els formidables avenços socials que hem assolit com a espècie, la inseguretat de molta gent i especialment la manca de dirigents que siguin capaços de convèncer-nos d’escollir camins de progrés fa que s’adoptin noves creences. Sorgeixen, si, noves creences a les que molts s’aferren per superar els seus neguits. Neguits d’un món complicat, com ho ha estat sempre, però que ara hauria de ser més entenedor. Potser el que interessa a estructures muntades sobre les antigues creences, a la vista del seu descrèdit, es engiponar-se’n de noves per continuar mantenir posicions de privilegi. O potser n’hi ha d’espavilats que veient allò que encara per a molts està per entendre es fan un cau a partir d’aquests desconeixements substituint als que posseïen les antigues explicacions.

En la vida de les col·lectivitats humanes les naixents explicacions es van obrint camí entre el manteniment de les velles. Conviuen, s’enfronten i fins i tot es barregen. En els nostres dies tot, però, passa molt de pressa. La informació és global, instantània i, a més, inabastable. Això fa que per a molts la possibilitat de comprendre, de comprendre cada cop millor la realitat, els comporti noves temences i basteixin noves creences. Potser esotèriques com ho han estat durant molt temps, inversemblants, regressives. No està determinat enlloc que la història de la humanitat no pugui experimentar retrocessos, i està bastant documentat que podem fins i tot arribar a autodestruir-nos. Decadència, subjugació, desaparició...

Ara es dona molta importància a l’acció col·lectiva com a forma de treballar els reptes amb els que ens enfrontem. L’”empoderament” de la gent es diu. Uns quants, més que no pas abans, ho poden assolir, però segurament molts no ho podran fer, encara els falta molt coneixement per arribar-hi. I qui sap si n’hi ha que ni ho pretenen. El que ens falta, i  no se’n parla gaire, són dirigents, gent que amb superior i format criteri dirigeixi, doni pautes, desbrossi camins de més futur, miri cap endavant, proposi decisions. Ens sobra gent que sense gaire senderi estigui al davant de les societats, ens sobren insensats que sols fan que engalipar al personal per mantenir les velles estructures, per mantenir-s’hi.

Temps difícils. I quan no ho han estat? El deplorable és que sabem moltes més coses, que hem viscut més, que tenim més eines, i encara necessitem “creences”, noves o velles, per anar segurs pel món, per aquest món.

30 de novembre.

13 de novembre del 2017

La situació.

Vaig escriure no fa gaire que havia deixat d’escriure, per cansament, per avorriment, per embafament, ..., per què, per qui, deia, i també perquè em semblava que m’aniria repetint, que tornaria sobre coses que ja havia dit i que era cansí repetir-les. La imatge del hàmster en la seva roda és per mi molt visual i certa. En els darrers dies l’hàmster ha accelerat (embogit?) la seva marxa, però continua allà mateix, cansat, molt cansat, ell i nosaltres també de mirar el seu exercici.

Una i altra vegada em ve a la memòria l’acte que vaig protagonitzar a Calella set anys enrere. El 2012 el vaig penjar d’aquest blog: http://magrinyar.blogspot.com.es/2012/10/me-asombra-lafacilidad-y-simplicidad.html

Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això (és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem?). No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via.”

D’això, com deia, ja fa quasi bé set anys que ho vaig manifestar en un acte públic. Oi que és cansí, que fa basarda, tornar-hi? Però en aquest temps s’hi han dedicat molts esforços i molts neguits que estan resultant balders, encara que alguns es varen creure que amb una tarda al Parlament de la Ciutadella n’hi hauria prou. No és hora d’aturar-se i pensar-s’ho tot una mica? D’assossegar-nos? De veure –sobre tot explicar- què és possible i què no ho és? Sortir de la roda i mirar si la gàbia és gaire gran i si està endreçada? Si la podem millorar o no, i sobre tot, com podem fer-ho sense esqueixar la comunitat, sense rosegar-nos entre nosaltres?

Retòrica, il·lús, torna al teu cau, perquè xerres? N’hi ha molts que ho fan, i barat.




13  de novembre.

11 de novembre del 2017

En la mort de la “nena” Marta.

Et vaig veure per primera vegada ara farà cinquanta anys, en tenies quatre. M’acabava de prometre amb la teva tieta i vaig anar a conèixer la meva futura família que encara n’és, cada cop –amb el pas del temps- més reduïda.

Vas créixer, et vaig veure créixer i esdevenir, desprès de llicenciar-te a ESADE, en allò que els meus fills en deien mig en broma una executiva agressiva. Si no vaig errat, la teva vida professional sempre va estar amb els alemanys de BDF Tesa. Vas viatjar molt, en les teves responsabilitats laborals, reunions, convencions, fins que la malaltia t’ho va permetre i vas complir amb les teves responsabilitats quasi bé fins al darrer dia. Tinc la sospita de si vas posar massa per endavant la teva feina en la que eres, segons diuen, brillant.

Et vas casar ja fa més de vint anys amb en Ferran que t’ha acompanyar fidelment i abnegadament fins avui i vas decidir no tenir fills. Us agradava viatjar, no grans viatges, però sí escollits. En vam compartir alguns, a Itàlia, a Viena, a Berlín. També us agradava sortir a menjar a bones taules, o al menys a escollides taules. Desprès la feina, sempre la feina.

Seguint la tradició familiar de la generació dels meus pares, els diumenges ens aplegàvem a casa a dinar i a fer una bona estona de sobretaula. D’esports i de televisió en parlàveu amb els joves, eres esvalotadora, suposo que aquí et deixaves anar una mica. Recordo, sempre ho recordarem, aquell dinar tots plegats al delta de l’Ebre en que ens van haver de reconvenir de que fèiem massa xivarri.

Però, un bon dia, ara no me’l trec del cap, al febrer del 2105, et vàrem preguntar si et passava alguna cosa i vas dir que no, però pocs dies desprès vas anunciar a la teva tia que ja érem molts a dinar –havien apareguts els nostres néts- i que vindríeu de tant en tant, més espaiadament. I no et vàrem tornar a veure. I no ens vas voler tornar a veure, no vas voler veure a ningú, a ningú que et preguntés què et passava, et vas recloure a casa i per telèfon ens deies que estaves bé i no volies parlar del que tots sabíem: de que no ho estaves de bé.

M’he tornat a llegir la carta que et vaig enviar per l’abril del 2016, i la teva resposta que em vas fer, l’última. Em deies que tenia raó, però que no eres capaç d’enfrontar-ho. I així, hem arribat fins aquí: avui te’n has anat, ens has deixat. I ens has deixat amb la recança que tindrem sempre de pensar si no t’havíem d’haver collat més, potser vam respectar massa la teva voluntat i tossuderia, potser hauríem d’haver-te tret el cap d’estruç (m’ho vas dir tu) del forat on estava. Però, ara ja no hi ha res a fer. Els designis de l’Altíssim són inescrutables. I no em queda més remei que refugiar-me en els records i anar a buscar la poesia d’en Martí i Pol:

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
....
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.


11 de novembre.

29 de setembre del 2017

Premonició?

Darrerament he deixat d’escriure. Per a què? Per a qui?, em pregunto i no em sé respondre. Ara ho torno a fer per recordar que fa exactament tres anys vaig escriure una entrada: http://magrinyar.blogspot.com.es/2014/09/espectador.html

Premonitori? Ca!, no calia ser gaire saberut ni bon endeví per pensar que anava errat.  Sí que tenia l’esperança, molt fràgil, que les posicions diferents s’anessin modulant i no es consumés el que predeia. Però, ai las!, no ha estat així sinó tot al contrari. Les posicions s’han enrocat encara més en aquests tres anys. Confrontació total a hores d’ara. Esperem que la meva darrera asseveració, que l’espectacle sigui sanguinari, estigui completament equivocada. Aquestes situacions se sap com comencen però mai com s’acaben, amb quines conseqüències s’acaben.

Ens esperen temps difícils, potser per uns, esperançats, potser per altres, en tot cas d’una gran complexitat. Que Déu Nostro Senyor ens agafi confessats. Amén.


29 de setembre.

28 d’agost del 2017

Se’ns ha mort en Joaquim Llovet.

Crec que els mataronins podem dir-ho d’aquesta manera, de sentir la seva persona com nostra. Va ser ell qui fa molts anys va establir la nostra història com a comunitat. Des dels seus orígens fins a les acaballes del segle XX, tot passat per múltiples moments de la mateixa.

La seva obra “La ciutat de Mataró”, Ed. Barcino, B-1959-1961, va ser cabdal per fixar la història de la nostra ciutat, fet que ha estat reconegut de forma unànime. Posteriorment diversos treballs van anar construint una considerable obra historiogràfica, guardonada varies vegades amb el Premi Iluro, que va culminar amb el volum “Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània” editada per la llavors Caixa Laietana, MTR-2000. Amb posterioritat encara va guanyar un altre Premi Iluro. Amb tal motiu vaig fer una entrada que reprodueixo aquí a la que crec en aquest moment de dol que no hi he d'afegir res més.


Humil, discret, treballador, però rigorós en el seu treball com historiador, malgrat ser-ne d’una forma –diguem-ne- amateur, ja que no era la seva professió. Ens deixa la seva obra que la continuarem citant i recomanant a tots aquells que vulguin saber com hem arribat a ser el que som des dels nostres antiquíssims orígens. Els mataronins, amb reconeixement oficial o sense –fet que sempre va rebutjar- hem de donar-li les gràcies, Sr. Llovet, i recordar-lo.



28 d’agost.

22 d’agost del 2017

Offshore

Vaig preguntar al meu amic Joan, expert en novel·la negra, si havia llegit l’última d’en Màrkaris, “Offshore”:

-“Un final espectacular!, L’has llegit?”. La seva resposta va ser: “Crec que sí. És la de política ficció?”.
-“És el de represa l’economia grega”.
-“Sí, política ficció”, i llavors, la meva resposta va ser:
-“O no tant, ja saps que la realitat sempre supera la ficció”, i la seva resposta va ser una emoticona riallera.



Havent llegit temps enrere les obres de Nicholas Shaxson: “Las islas del Tesoro” i de Gabriel Zucman: “La riqueza oculta de las naciones”, no m’hauria d’haver sorprès el final de la darrera obra de Petros Màrkaris sobre el seu comissar Kostas Kharitos. En les últimes quinze pàgines es produeix el desenllaç, vol dir que com a bona novel·la policíaca et manté expectant fins al final. No sé si he fet mig “spoiler” al lligar el desenllaç amb les meves lectures anteriors, veient a més el títol de la novel·la, però la conversa entre el policia i el desconegut que el cita a la pastisseria Zonars, a Panepistemiu, per explicar-li d’on ve tot, podria no ser tant inversemblant com la ficció creada pel novel·lista per resoldre el cas.



Desprès de la tetralogia sobre la crisi grega, les darreres obres amb Kharitos, ara s’empatolla una pretesa represa de l’economia grega i n’intenta cercar les causes. Una mica positiu: el ciutadans en general tornen a sortir, els funcionaris policies els hi caurà un augment de sou, la seva família estan més optimistes, tots van millor o pretenen tenir millors expectatives, deixant enrere els durs anys passats, fins i tot en Zizis, el vell amic comunista, aconsegueix que l’administració es faci càrrec del seu improvisat alberg per necessitats. La continua “batalla” del comissari amb els seus superiors per continuar sent un tossut que vol arribar fins al final, i al final es topa novament amb la realitat, la dura realitat, i ha d’acceptar-la dient-li a en Mahmut: “Ets un bon pare”. Duríssim final, darrera pàgina.

La darrera conversa de Kharitos amb en Zizis, quan li explica tot el que ha descobert i li demana el seu parer, conté una petita digressió que m’ha agradat, és interessant i il·lustrativa.

-¿Veus aquella noia? – em pregunta.
-Sí, ¿i què?
-¿Com va vestida?
-Du una camisa i uns texans –li responc mentre intento entendre què em vol dir.
-Però no uns texans qualssevol –em corregeix-. Du uns texans esquinçats i plens de forats. A la meva època uns parracs així només els portaven els pobres dels barris on vivia. Ara els porten les jovenetes amb mòbil. La pobresa ha esdevingut moda, Kostas. Jo i uns quants més com jo ens hem passat totes una vida combaten la misèria, però algú l’ha convertit en moda i ha perdut el seu sentit. ¿Per què ens hem de preocupar per la pobresa, si està de moda? Però ni tu ni la teva filla aneu a la moda, simplement sou pobres. I els pobres ja no importem a ningú, això cal que t’ho fiquis al cap.

La conversa continua més sobre el tema dels parracs. Jo també m’hi vaig fixar en el mateix sentit i ho vaig escriure.


22 d’agost.

19 d’agost del 2017

No tinc por?

Sí, no ho he escrit amb el signe d’admiració (en aquest cas, d’afirmació) sinó d’interrogació (de dubte). Som conscients del que volem dir? Clar, llencem un missatge als violents de que no ens atemoriran, però som conscients del que això implica? A ells crec que els importa poc. Acceptem els riscs que comporta aquesta manifestació de voluntat? Sí, potser una mica superficialment hem acceptat que en el món d’avui no hi ha vida sense risc. I en el passat, no n’hi havia de risc?

De riscs n'hi ha de totes menes : alimentari, no sé pas què d’uns ous contaminats; bèl·lics, n’hi ha un que fa proves amb míssils amb caps nuclears (sí, ja ho sé, és a l’altra cap del món); climàtic, un temps que ja no és el que era; de privacitat, no sabem pas quines dades fornim nosaltres mateixos a no sé qui i què en fa; de mobilitat, per carreteres, aeroports, amb bicicleta...; de seguretat, robatoris, ensurts, ocupacions; podem anar-ne afegint més. Viure és viure amb risc, com sempre. Però, ara no érem més civilitzats? Doncs resulta que potser no tant com ens creiem. 

Dels que hi afegim, el terrorisme internacional. Podia passar, ens ho havien advertit, ha passat. Avui estem encara consternats del que ha passat a casa, com ja havia passat en altres indrets. N’hem rebut una sagnant mostra. Ho plorem, i demà a continuar. No tinc por!, però, vés a saber, si demà passat algun d’aquests riscs amb els que hem de conviure no ens colpeja, directament o indirectament, però colpeja al cap i a la fi. Les probabilitats..., sí són baixes, molt baixes, però no per això podem anar tranquils pel món, per aquest món nostre, d’avui.

Ahir ens van deixar una osca en el nostre cor. Segons la sensibilitat de cadascú, demà en poden deixar una altra i demà passat i l’altre. Tot això sense oblidar que som uns privilegiats als qui de moment, de moment potser, no ens trauran el cor de cop com succeeix a tanta gent arreu del món en circumstàncies (riscs) molt més difícils de les que vivim nosaltres.

Construir la seguretat total és un propòsit impossible, però els rics ho tenim millor que els pobres per acostar-nos-hi. Treballem-hi ja que tenim recursos per a fer-ho, aprofitem-los.



                              

19 d’agost.

16 d’agost del 2017

Samarretes (T-shirts)

Les samarretes han esdevingut ja fa temps unes peces de tot portar per qualsevol edat, sexe i condició. Se’n fan per tot i arreu. Les diferències estan en el gust de casdescú que les porta, especialment en el seu estampat. Trobar-ne d’originals no és gaire difícil, sobretot si les cerques una mica. També són un record senzill de les vacances o dels viatges que no necessàriament han de fer referència directa al lloc concret.

A Menorca, els creadors de la Finestreta han escampat les seves per tota l’illa, fent-ne quasi bé un símbol, al menys així m’ho ha semblat, encara que pel que veig a la xarxa també en assorteixen a altres llocs d’estiueig. Són ben originals i agradables.


Recorrent els  mercats ambulants que hi ha, especialment a partir del capvespre, pels pobles de s’illa, a més dels productes de gastronomia local i de les botiguetes d’artesania diversa, pots trobar alguna samarreta de disseny interessant com les que presenta Moustacheboy , que pel que sembla són de Granada.


Com que me’n he d’estar dels productes de gastronomia típics menorquins: sobrassada, carn i xulla, botifarró, formatges, pastissets varis ... (malgrat que els he degustat en l’estada) no n’he portat cap, com tampoc cap “bòtil” de gin Xoriguer ja que aquí se’n troba a molts establiments. Les samarretes han estat l’únic recurs per tenir un record que durarà uns quants anys com altres comprades a d’altres indrets que m’acompanyen quan arriba el bon temps.


Feia 32 anys de la nostra darrera estada a Menorca, llavors amb els fills petits. Ara hi hem tornat amb la filla i els néts, més les nebodes i nebodetes i les respectives companyies. De la primera vegada, aquesta més llunyana encara, 48 anys, de quan el meu germà hi va anar a fer la "mili", ha plogut molt, però malgrat els canvis en l’estructura econòmica i social de l’illa i del món, han aconseguit mantenir-la prou bé, tot i que al mes d’agost es nota que és el punt àlgid de les vacances estiuenques.


16 d'agost.

31 de juliol del 2017

La Sociedad que seremos.

Per tancar el curs, lectura de l’excel·lent radiografia de la societat espanyola que ha emergit de la crisi econòmica i la revolució digital que s’hi ha superposat. “La Sociedad que seremos”, Belén Barreiro. Ed. Planeta, B-2017. 

Per comprendre les noves realitats polítiques i de consum, a les que s’ha d’adaptar qui vulgui estar en un futur que no serà el que ens pensàvem ahir, ni, potser, el que ens pensem que pot ser avui amb el que ara sols intuïm (al menys els nàufrags digitals que intentem mantenir-nos surant en mig dels ràpids de les aigües braves en que som arrossegats).

“Estamos, en realidad, en la sociedad cuádruple, nacida de la interacción entre la crisis y la revolución digital, en la que coexisten empobrecidos, acomodados, digitales y analógicos.”

Ara, per l’agost, toca airejar-se una mica. M’espera alguna novel·la per esbargir-me una mica.


31 de juliol.

25 de juliol del 2017

No he de demanar perdó.

Pensava que tenia aquest escrit meu publicat a algun dels blogs que he tingut o encara utilitzo i allà el vaig buscar inútilment. Resulta que va ser publicat al setmanal Capgròs abans que comences a posar en marxa el meu primer blog, pel novembre del 2004, en unes col·laboracions quinzenals que hi feia titulades  “Des de Madrid”.
Ara, que s’ha tornat a revifar amb força el tema –amb l’ambient polític que hi ha a casa nostra- he pensat que val la pena tornar a publicar-lo,  ja que –quasi bé quatorze anys desprès- continuo creient en la seva vigència, pensant el mateix que vaig escriure llavors. Segurament el que ha canviat és l’entorn polític i probablement qui el llegeixi no ho veurà igual. Cert, potser m’he quedat en minoria i fora de joc.

No he de demanar perdó
Presideix el meu despatx de diputat a Madrid una caricatura del meu pare (amb qui tinc molta retirada) feta a la Presó Model de Barcelona el mes de desembre de 1939 quant hi estava “hostatjat” com a conseqüència de la seva pertinença al bàndol perdedor de la Guerra Civil espanyola.


El Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va plantejar al Congrés dels Diputats una proposta per que l’Estat Espanyol demanés perdó a les institucions catalanes pel judici i afusellament del que fou President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. 



Aquesta proposta -feta per qui la fa- és una contradicció en si mateixa. Contradicció que suposo que és volgudament assumida pels proposants. El Grup parlamentari d’ERC és un grup del Parlament d’Espanya, i aquest Parlament democràtic no és continuador de l’Estat franquista - de la Dictadura- que va governar Espanya durant quasi bé quaranta anys. Millor dit, aquest Parlament precisament és la representació de la diferència entre aquell sistema polític i el que actualment tenim. El Parlament no pot demanar res a l’Estat (?) entre altres coses per què ell mateix és el màxim dipositari de la sobirania popular, i s’ho hauria de demanar a si mateix. I en el cas que ens ocupa, hauria de demanar perdó per una cosa que no va fer ni va ser-ne el responsable.



Els d’ERC poden intentar “fer passar bou per bèstia grossa”, i en virtut dels seus plantejaments polítics actuals -que no històrics- pretendre que la Guerra Civil espanyola va ser una guerra entre dues entitats estatals: “Espanya” i Catalunya. He escrit Espanya entre cometes ja que Espanya sense Catalunya mai ha existit com a entitat històrica.



La Guerra Civil -com està generalment reconegut- va ser una guerra entre espanyols per motius ideològics, en el que hi va haver membres dels diversos pobles d’Espanya en cadascun dels bàndols enfrontats. El dictador Franco era gallec, l’oligarquia de Neguri era basca, en March era mallorquí, el “Tercio de Nuestra Señora de Montserrat” estava format per catalans, i els germans i poetes Machado van estar en costats diferents. L’afusellament del President Companys, com el de Joan Peiró (que també va ser Ministre de la República), com els de tants d’altres, va ser pel que representaven d’una Espanya diferent a la tradicional i conservadora en cada una de les seves facetes, encara que dir això els dolgui avui sentir-ho als d’ERC. 



I ara, els derrotats d’aquella guerra que amb el temps hem aconseguit per voluntat popular tornar a participar en la construcció de la vida col·lectiva del país, amb evidents renuncies cap el passat i acceptacions del present, però amb aconseguides realitats de drets i deures democràtics cap al futur, no podem assumir que hem de demanar perdó per uns fets dels que no solament no en vam ser responsables sinó que a més en vam ser greument afectats.



Crec, doncs, que comprenent que avui ERC vulgui en virtut dels seus actuals plantejaments polítics independentistes - plenament legítims- fer aquesta reivindicació, no ens pot demanar als que tenim altres posicions -tan plenament legítimes com les seves, i a més, no ho oblidem, amb més recolzament democràtic- que abdiquem dels nostres plantejaments i acceptem els seus.



No he de demanar perdó pel afusellament de Lluís Companys, ni com a ciutadà ni com a diputat. Ni crec que ho hagi de fer, ni sota cap condicionant ho faré. Per la memòria meu pare i el que representa.


25 de juliol.

14 de juliol del 2017

Fahrenheith 451.

Aquests dies he acabat de llegir, com a repàs i per la commemoració que correspon, el llibre “Breve història de la Revolución rusa”, Mira Milosevich. Ed. Galaxia Gutemberg, B-2017.

“El 31 de diciembre de 1991 desapareció el Estado cuyas fronteras coincidían, más o menos, con las del Imperio ruso y cuya población abarcaba un número de naciones y religiones sin precedentes. Un Estado que había construido una poderosa base industrial en la década de 1930 y que había derrotado a la Alemania nazi en la Segunda Guerra Mundial. Un Estado que se convirtió en una superpotencia y compitió con Estados Unidos a finales de la década de 1970. Un Estado cuyo orden político y económico introdujo nuevos conceptos en la lexicografía del pensamiento político. Lo más sorprendente de la desaparición de ese Estado fue que todo se llevó a cabo rápida y pacíficamente. El régimen cayó sólo, no fue derribado por un inmenso movimiento popular contra la tiranía que ejerció el poder durante sesenta y nueve años.”

El que m’ha vingut al cap és el següent: “Què en faig dels llibres que sobre aquest tema vaig comprar de jove –quan m’ho vaig creure una mica tot això (com tant d’altres)- i que ara tinc arraconats en unes estanteries que no em miro mai?”. Home, em diuen els meus fills i alguns amics, no els llencis ja sempre poden ser d’utilitat d’algú. Però, jo penso, de qui? Sols d’algun estudiós que vulgui analitzar el que es deia o d’algun altre que intenti comprendre perquè ens hi vàrem interessar. Però per això ja estan les biblioteques de les Universitats que els deuen guardar, o vés a saber, tot el que es pot trobar per Internet. Per tant, no té cap sentit que guardi llibres de temes que ja no tenen actualitat, o pitjor, que s’ha demostrat en la pràctica la seva inutilitat, el seu fracàs. 

Me’n desembarassaré d’ells, suposo que acabaran en el primer contenidor de paper que tingui a ma. Temps enrere vaig pensar en la possibilitat de que fossin usats com a combustible –cremar-los- per fer anar calefaccions d’espais públics. Som molts els que ens devem trobar en aquesta tessitura i deuen ser milers, centenars de milers, els llibres repartits per tot arreu que ja no tenen que ser guardats: “Fahrenheith 541!”, ràpidament em va dir algú amb qui vaig fer-li partícip dels meus pensaments. Sí, clar, és més senzill portar-los al contenidor de paper que els reciclaran, espero.



En definitiva, es tracta d’estalviar feina pels que ens vinguin al darrera un cop ja no hi siguem. La feina que els donarem amb tot allò que els deixarem i que no tindrà per ells cap utilitat. La literatura, la història, el pensament, potser les guies de viatges (encara que...), això ho servaré, però la política, l’economia, i semblants d’un moment determinat que ja ha quedat enrere sols fan que ocupar espai i cap servei. Al contenidor!!

El primer que he estirar polsegós és el que mostrava un debat que hi va haver a França, al 1974, de com seria el món el 1984! Estem al 2017, se’m en fot si la van encertar o no, què en trec de tornar-me’l a mirar i comprovar-ho? Res. Potser que vagi a veure què s’està pensant ara sobre la nostra societat avui i aquí. L’interès és més de curiositat que d’aplicació pràctica, tota vegada que de ja estic de tornada (o d’anada passiva...). Al menys tindré espai per col·locar-ne de nous i potser encara arribaré a temps de poder regalar-los a algú que en tregui profit.

14 de juliol. Allons enfants de la patrie...!

11 de juliol del 2017

Novament, de població-2. Actius i ocupats. Una primera explicació.

Exposada l’evolució de la població en una entrada anterior toca ara exposar l’evolució de l’ocupació en aquest període. Desprès de repetir l’evolució de la població total, primer la potencial població activa entre 15 i 64 anys (Eurostat permet el tram 20-64, però em sembla interessant, atès el tema del fracàs escolar i les seves conseqüències, diferents en els dos subperíodes analitzats,  agafar el 15-64) amb la seva evolució indexada a l’any 2000=100, i el % que representa sobre el total. Desprès, la població ocupada amb la seva evolució també indexada i el percentatge que representa sobre l’activa, i que per diferència amb l’anterior ens dóna l’aturada, en valors absoluts i relatius.


Quadre 3


Aquesta taula ens permet presentar tres gràfiques explicatives, primer dels corresponents volums poblacionals, que a cop d’ull no és massa explicativa, la segona de la relació ocupats/ actius amb l’evident dramàtica caiguda que provoca la crisi del 2008 i la seva actual recuperació (encara que com és ben sabut amb altres condicions contractuals), i la tercera que em sembla molt il·lustrativa que és la relació en el creixement dels actius i ocupats en aquest període que torna a posar de manifest les diferències entre els dos períodes.

Malgrat tot, i abans de les gràfiques, la població total arriba a créixer més d’un 15% com a punt àlgid, però al final quasi el manté, 14,76%; la població activa quasi frega el 31% (important per la història econòmica d’aquest país) -en set anys!- i va baixant paulatinament fins el 27% (retorn d’immigrants, sortida d’emigrants), i la població ocupada, atenció, passa d’un increment del 32% en vuit anys, davalla de cop al 10% i ara sembla recuperar-se fins el 18%. Ara, potser s’entenen millor les gràfiques.

Gràfica 3


Gràfica 4


Gràfica 5



Aquesta darrera gràfica em sembla especialment il·lustrativa, els ocupats creixent més que els actius fins el 2008 –reducció forta de l’atur- i desprès com que els actius es mantenen però l’activitat cau en picat lògicament els ocupats també, amb la recuperació dels tres darrers anys que ens pot portar a pensar que els creixements convergiran si es donen dues coses: que es mantingui estable la taxa d’actius (és a dir que no torni a haver-hi immigració) i que la recuperació econòmica continuï fent pujar la taxa dels ocupats. Cal tenir present, però que com es veu molt bé en la segona gràfica hi ha encara onze punts de diferència entre la taxa d’ocupació del 2016 front a la del 2007.

Cal ara contrastar aquesta evolució de les xifres espanyoles amb les dels països semblants del nostre entorn. Sols les referides a la població ocupada. Al igual que en la primera entrada seran Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, en ordre d’importància, i aquesta vegada no podrem veure-hi l’evolució de Turquia ja que Eurostat no en dóna xifres pel 2000 (seria interessant saber-les ja que sols pel període 2008-2016 registre un creixement del 28,30%, importantíssim, atenent, a més, l’evolució geopolítica en que està immers aquest país). Afegiré, però, l’evolució de Polònia d’unes magnituds demogràfiques semblants a les nostres.

Quadre 4


La gràfica conseqüència d’aquest quadre és totalment aclaridora del panorama

Gràfica 6



Bé, no cal explicar gaire el que es mostra: Mentre la majoria de països tenen un comportament en l’evolució de la població ocupada força agrupat, destacant els creixements sòlids i continuats d’Alemanya i del Regne Unit i els més forts en el període 2000-2008 de França i d’Itàlia que declinen desprès, sorprenentment la traça espanyola desentona completament amb una pujada espectacular en la primera part del període –el de la bogeria- (triplica, més que triplica, totes les altres) i té una davallada, també espectacular en el segon període –el de la crisi-, mantenint-se, però, encara força per sobre dels creixements acumulats que porten tots els altres. Talment com també es veia en la gràfica 2, el comportament d’Espanya és absolutament diferent i divergent del que ha passat al nostre entorn.

Cal fer notar aquí un altre element interessant que és el de la comparació de l’evolució de la població total i l’ocupada a Alemanya en aquest període: mentre la total no creix, l’ocupada creix quasi un 12%.

Una evidència s’imposa a la vista d’aquest gràfics: la diferent composició de l’estructura productiva d’aquest països –o especialment del nostre amb els altres semblants- és la que explica aquest resultats. El clam en el desert dels que fa temps que propugnen que hem d’emprendre una altra direcció i el poc cas que els dirigents polítics han fet d’ells queden en aquestes dades plàsticament plasmades. Un model econòmic basat en intensitat de ma d’obra amb sous baixos, poc valor afegit, sotmès fortament a les volubilitats dels vents de la globalització que unes vegades són a favor i d’altres en contra. També se’n deuen poder extreure explicacions sobre els darrers comportaments del cos electorals als respectius països, però aquest és un altre tema colateral en que no m’hi endinsaré.

Caldrà ara, analitzar les dades econòmiques. Tarea de vacaciones.

11 de juliol.