30 de juliol del 2016

Havaneres.

He vist aquest estiu, fins ara, dos recitals d’havaneres per la tele. El primer va ser el del cinquantenari de la cantada de Calella de Palafrugell que va emetre TV3 i el segon va ser la cantada de l’inici de Les Santes de Mataró que va emetre la Xarxa de televisions locals. Alguna cosa d’ambdues cantades em va sorprendre.

A Palafrugell, suposo que per tractar-se de l’esdeveniment de fer cinquanta anys de la cantada el tres grups de cantaires que hi van participar van centrar la seves respectives actuacions en les peces més populars i conegudes, deixant per el final, com sempre i cantant-les tots plegats, “La bella Lola” i “El meu avi” (aquesta última, escrita pel militar José Luis Ortega Monasterio com una cançó antiimperialista, anti yanqui, als anys setanta passats). Tot molt previsible. La meva sorpresa va ser la introducció en el programa de l’estrella local, la ja molt reconeguda Silvia Pérez Cruz, que al meu modo de veure, la seva intervenció devia posar els pèls de punta a més d’un dels assistents, sí, aquells que van cridar “Independència” al final de la cantada. Mentre que els components dels grups tradicionals, ei, els que vaig veure, són tots ja granadets i tradicionals, la Silvia és un aire nou i, em sembla, renovador, però que no va pas al pas que sembla que va, o volen que vagi, el país. Aquí teniu la seva “Habaneras de Cádiz” que a mi em va fer posar la pell de gallina. Ho sento, tinc una altra sensibilitat.




Francament, això dels recitals d’havaneres ha pres una deriva que no sé pas si aprofita tot el que podria donar de sí. S’ha convertit en un acte ritual més de les festes a l’estiu que pot acabar decaient per la seva previsibilitat, o potser això és el que es busca. D’aquí que vaig considerar encertada l’actuació que ara fa poc esmentava, clar, però, que llavors ja no seria un acte més de “peixet” per els col·lectius més provectes en els programes de qualsevol festa major, sinó un acte que podria comportar algunes variacions i novetats i atraure nou públic. I aquí ve el meu comentari de la cantada de Mataró.

Potser per donar una mica de varietat al seu programa un dels grups va introduir en el seu repertori algunes cançons molt allunyades de la cançó de taverna pel que sempre ens hem pres aquí les havaneres. Bocabadat vaig quedar quan van cantar “Rosó”, que segurament al jovent li semblaria una carrinclonada, i a mi em va tornar als temps de l’Emili Vendrell. Més endavant hi van afegir sardanes, vaja em sembla una música d’una estètica totalment contraposada a l’havanera (seny contra rauxa). Van començar, agafa-t’hi fort, per “És la Moreneta”, (l’estel del poble català....) i desprès per una del mestre Ricard Viladesau, el que fou la tenora de La Principal de La Bisbal, “Girona m’enamora”, que vaig creure també fora de lloc. Això amb el concert pels “grans” que fan “Els Montgrins”, a mitja tarda al darrer dia de la Festa major, val, però allà baix, al Passeig Marítim, en la cantada d’havaneres ho vaig trobar desencertat.


30 de juliol.

29 de juliol del 2016

Turisme: a punt de fer un pet, de rebentar

Ha d’acabar passant. Antigament, les disponibilitats de recursos econòmics per fer turisme eren sols dels rics. Però, l’augment de les classes mitges va obrir la seva expansió i això va portar a la democratització i a l’eixamplament del fet, la seva popularització, sembla que per ara, inesgotable. Tots volem viatjar allà on ens han dit que val la pena anar, les imatges de llocs fantàstics a prop, lluny o molt lluny ens aclaparen i ens estimulen. Això ha esdevingut en determinades èpoques de l’any i en determinats indrets una verdadera riuada de gent que es mou. No es tracta d’anar a un lloc a descansar i a carregar les piles tombat a la fresca o a pet d’ones. Es tracta de veure quants més indrets millor, de cansar-se mirant i contemplant, de veure quantes més coses en menys temps. No és pas una actitud passiva la dels turistes, cal poder dir que hem estat allà, que sí que ens vàrem perdre allò que era tant interessant, però que ja no hi havia temps per més, d’explicar aquell racó amagat o poc publicitat que vàrem descobrir potser de casualitat. Es pot anar en ramat organitzat o pel teu compte, però a tot arreu, una gentada.



Sí que també hi ha un turisme de relax, moltes vegades a les “quimbambes”, on no saps pas en quin indret natural estàs, fora de jeure en un lloc paradisíac (o potser no tant); també el de “sex, sea, sun”; els que fan senderisme, o esports més o menys extravagants,... però m’estic centrant en el turisme d’anar a veure coses: monuments, pedres, paisatges, colors, menjars, gent...

Podríem pensar que la llei de l’oferta i la demanda acabaria delimitant per preu el volum d’aquesta mena de turisme, però ambdues pugen: la de l’oferta s’incrementa amb condicions més avantatjoses, low cost inclòs. La de la demanda també va cap amunt acceptant moure’s en qualsevol condició, encara sigui menjant un tall de pizza al carrer per tot àpat, o buscant un pis turístic vés a saber en quines condicions.  A més, ara pots deixar-ne constància portant un telèfon (bé, aquests aparells que fan quaranta mil coses a més de permetre’t comunicar-te) a la butxaca. Sols cal veure com estan els aeroports, amb els avions quasi bé sempre plens del tot, o amb els vaixells creuers cada cop més mastodòntics, amb els conflictes que s’hi donen.


I això està a punt de fer un pet, de rebentar. Els alcaldes italians ho denuncien. A Barcelona és motiu d’encès debat. Per moltes economies és una de les seves principals fonts d’ingressos.  D’aquí que qualsevol trasbals, com el recent a Turquia, com tots els que estan tenint lloc a l’est i al sud de la Mediterrània d’un temps cap aquí, provoquin un desplaçament del volum de turistes cap a altres indrets més segurs. Els hotelers de les Balears diuen que aquest any no saben on ficaran a tota la gent que els arriba. Els ciutadans de les poblacions afectades posen el crit al cel davant la possibilitat de ser expulsats per aquesta “nova economia” (?). Totes les “masses” piquen, i comencen a patir-se alguns cops, o millor, patacades. És hora que tots plegats hi pensem. Administradors, empresaris, usuaris, ... A aquest pas acabarem matant la gallina dels ous d’or, o potser sols deixarem cagallons d’ovella.




29 de juliol.

11 de juliol del 2016

Pactar.

Pactar:
Poner condiciones  o consentir estipulaciones, para concluir un negocio, obligándose mutuamente a cumplirlas.

Aquesta és la definició de pactar que extrec del diccionari ideològic de la llengua espanyola, el “Casares”. El resultat de les eleccions generals del passat desembre va comportar un nou mapa polític expressat pel vot dels ciutadans/es en el que no hi havia cap majoria possible. Això de possible es dedueix del que –fet insòlit a casa nostra- s’haguessin de repetir les eleccions al cap de sis mesos per veure si s’aclaria el panorama. Repetides, amb alguns canvis, amb alguna sorpresa, amb algun desencís, sembla que tornem a estar allà mateix. Hi ha cap possibilitat de construir una majoria per governar, i el que és més important, legislar en alguna direcció? Sembla altra vegada que no. Ja fa més de quinze dies de la darrera cita electoral i sembla que el més calent és a l’aigüera.

Tot rau en que no hem sentit encara al principal grup polític sorgit de les urnes, el PP, manifestar en quines condicions o quines estipulacions proposa per concloure el negoci que pretén de formar un Govern presidit pel mateix que ha estat el seu cap fins ara, però en unes condicions parlamentàries diferents (les derivades de no tenir ara la majoria absoluta que l’ha permès fer el que considerava convenient sense donar gaires explicacions). És de sentit comú (?) que no pot pas pretendre mantenir la mateixa línia política que havia portat fins ara, ni mantenir alguns dels personatges que li donaven cara. És evident que en aquests darrers quatre anys han passat coses que són molt importants: la qüestió catalana, l’augment de la desigualtat social, l’empobriment de les capes subalternes de la població, els reiterats escàndols de corrupció, l'estat de la Unió Europea, els canvis geopolítics a nivell mundial,..., i per afrontar totes aquestes coses ja no es pot fer com fins ara ja que les condicions parlamentàries són ben diferents. És cert que el principal grup del Congrés s’ha distanciat força del segon. Que el segon té pràcticament impossible esdevenir alternativa per la dificultat d’aplegar forces molt heterogènies. Però, si el PP no manifesta en quines coses pot rebaixar, amorosir, (digueu-li com vulgueu) les seves pretensions per continuar al capdavant del Govern serà molt difícil desfer l’entrellat i podem tornar-nos a trobar en l’atzucac de tornar a les urnes. És clar, també, que les demès forces polítiques, la segona, la tercera, la quarta, els marginals perifèrics, també han de dir-hi la seva en termes de rebaixar i amorosir que deia abans les seves pròpies pretensions.

El que no té cap sentit és pensar que no ha passat res i pretendre continuar tal qual. Els temes centrals expressats per la ciutadania ja estan sobre la taula, quina resposta s’hi dona? I el que ha de fer el primer pas ha de ser el que ha quedat al capdavant oferint alguna cosa que permeti que els altres puguin també replantejar-se quines coses han de cedir. La política és acció, però no pas espera que la responsabilitat porti a alguns al suïcidi polític i a l’increment de la degradació de la imatge del sistema en el seu conjunt. No entenc els silencis dels uns i la xerrameca dels altres, els silencis dels que haurien de parlar i la xerrameca dels que haurien d’escoltar.


De tot això, els mitjans no en parlen gaire. Vaja, o així m’ho sembla a mi, potser perquè ja no visc tant intensament la política i m’ho miro des de fora.

11 de juliol.


1 de juliol del 2016

Vacances.

Els que estem jubilats no en tenim de vacances ja que sense obligacions de feina continuada no tenim la necessitat de fer descans, d’un repòs per refer les forces esgotades pel treball i fer allò que se’n diu “carregar les piles” (les nostres estan sempre carregades, o ja descarregades, com vulgueu) . Però els jubilats actius si que noten (notem?) que el ritme de les entretingudes i marginals activitats s’alenteix.
 
Vaig un cop al mes a una emissora local propera a fer una xerrada amb el conductor del seu programa matinal sobre temes d’economia. Més o menys és el primer divendres de mes. El mes passat no hi vaig anar ja que estava fora de viatge (aquesta és una altra per explicar), mentre que aquest més, ha estat avui que és el primer dia del mateix. Com que aturaran la programació habitual per l’agost fins passat l’11 de setembre, resulta que no hi hauré de tornar fins l’octubre, d’aquí tres mesos.

L’activitat, també mensual d’organitzar presentacions de llibres al Foment també ja està aturada, tal com vaig explicar a l’entrada anterior. A més, a la nostra ciutat ben aviat començarà a sentir-se el neguit de Santes, de fer la Festa Major, que ha esdevingut un, o el, element central de la vida col·lectiva local i no pot pensar-se en res que l’interfereixi. L’any passat també la vàrem tancar el primer de juliol i sempre recordarem, l’autor del llibre presentat (en Josep M. Fradera) especialment, la suada que vàrem patir en una sala sense aire condicionat.

El grup de reflexió, la tertúlia assossegada i aprofundida que fem mensualment, en la que participo amb una colla reduïda de bons amics i amigues també la vàrem deixar dimecres passat fins desprès de l’estiu. El darrer tema va ser precisament encertat i escaient ja que va anar de les enquestes d’opinió (l’havíem triat feia temps, no va ser oportunisme, però va anar com anell al dit), com es feien, perquè servien, com s’havien de llegir,... Com que en el grup hi participa un expert en el tema no va ser una divagació. Bé, el cert, és que cada trobada va precedida d’un guió-document fet per algú dels participants que pretén introduir el tema i que no sigui una conversa a la babalà, sinó a partir d’un esquema previ. Com que era el dia de Sant Pere vàrem tancar la trobada amb una coca i una copa de cava que unes animadores participants ens van oferir. Apa!, fins passat l’estiu, que de temes no ens en faltaran per comentar.

La petita feina al Consell d’Administració d’AMSA es va fent bé. Al no ser executiva sols és estar al dia de la marxa de la companyia que no presenta més problemes que els habituals en tota empresa però sense cap ensurt de consideració. Sense haver d’entrar en el tema del moment, de si ha de ser de gestió directa o indirecta, tema que no s’ha plantejat obertament mai a la ciutat, quedem al marge del debat que és molt intens a altres llocs i que està a l’ona dels temps polítics. Cal anar ajustant les peces al moment tecnològic que s’està vivint, però no hi ha especials maldecaps econòmics, de subministrament o de serveis als usuaris.

Aquest any els mitjans de comunicació no hauran d’inventar-se gaires serps d’estiu, la política ja els en hi donarà prou. A Europa el resultat, que sembla que ha sorprès a tothom del Brexit. No crec  que hi hagi vacances gaire tranquil·les a Brussel·les, però tampoc a Londres. A Espanya, desprès del també, o no tant, (per parlar-ne), sorprenent resultat de les eleccions del diumenge passat els tocarà als polítics arremangar-se, i no pas per anar a prendre el sol, en els durs mesos de calor madrilenya (nueve meses de invierno y tres de infierno, es deia quan jo hi era). Veurem si se’n surten aquest cop, malgrat que, tant si és ràpid o lent, el procés de conformació de govern els tocarà, a tots, quedar-se sense vacances. Ells, però, s’ho han buscat. Que no es queixin.

L’estiu és sobretot, esbarjo, distanciar-se dels problemes (o fer-ne parèntesi) i retrobar els amics en agradables sopars a la fresca o acompanyar els nets a gaudir de l’arena i del mar, de cercar una ombra per fer una llarga migdiada, o una terrassa pel primer son sota el cel estrellat. Temps per tu mateix, encara que de jubilat ja en tens molt. Sí, caldrà fer un cop de ma a la família en els dies que encara els actius estan treballant i agombolar els més menuts ara que fan vacances escolars, però aquesta és una feina molt ben retribuïda. No en diners, sinó en afecte i estimació. L’agenda, força lliure, es pot omplir de sopars, d’excursions, d’aficions varies a les que conviden els dies llargs i el nostre excepcional clima mediterrani. Algun dia de xafogor ja se sap que l’haurem de suportar, gastarem més aigua sota la dutxa (que no està malament des de la visió de responsable d’una companyia subministradora). I ara que tenim temps fora de les puntes de l’estiu, els viatges es poden fer en un altre període amb menys aglomeracions, deixant-los pels que no els queda més remei que fer-los ara. És el que vàrem fer nosaltres aquest any als primers dies de juny. En l’aspecte de les aglomeracions, i menys calor, ens va anar molt bé. No em puc pas imaginar les carreteres de la costa amalfitana al pic de l’agost. Però això és una història per explicar un altre dia.




1 de juliol.