30 de maig del 2016

Impressionistes i moderns

L’exposició Impressionistes i Moderns, obres mestres del Philips Collection al Caixaforum de Barcelona val la pena. Senzilla, curta, obres reconegudes de seguida, com la de Modigliani, però no conegudes aquí, segueix cronològicament des de Ingres fins als més moderns que no m’han causat cap impacte especial, hi ha un petit Pollock. De fet m’hi sobraven, continuo sense entendre’ls, no passo més allà de Kandinsky.

Però per entremig hi ha una mostra de quasi bé tots els que van marcar la pintura del XIX i el començament del XX. Nomenar-los tots fora ja tot una classe de història de la pintura d’aquest període. Generalment una peça de cadascun. Picasso, Bonart en tenen alguna més, com Cèzanne amb una muntanya de Santa Victoria, com no, però no gaires més.




La diferència entre les col·leccions d’un i altre costat de l’atlàntic és que mentre les d’aquí, els gran museus, són bàsicament del sector públic, aplegant les peces de corones, reialmes i governs, a l’altra banda, els americans les varen fer individus de la seva pròpia butxaca, com aquesta Philips Collection que ara podem veure aquí. Vés a saber d’on sortien els recursos econòmics per bastir aquestes col·leccions, el cas de la Frick és un exemple (no precisament exemplar), però van tenir la gosadia d’apostar per les noves tendències o adquirir peces mestres, i el despreniment, no sé tampoc si els va ser massa costós, per gastar-se’ls en obres que ara celebrem podem admirar.

30 de maig.

24 de maig del 2016

La pastoreta.

Quan vaig veire l’anunci per primera vegada em va sorprendre, ara ja me’l miro tendrament. I ja és notícia als diaris. És el de la pastoreta que tragina bens per les muntanyes del Pallars i que serveix per anunciar una marca d’aigua mineral que fa gala de la seva puresa perquè es recull molt amunt.


Tot el dia els mitjans ens crivellen amb les possibilitats que ens donarà la tecnologia dins de ben poc, a més de vendre’ns la que ja podem utilitzar ara que també ens anuncien reiteradament. I vet aquí, que algun espavilat publicista ens capgira la imatge: Encara és possible que hi hagi gent, neorurals, que faci el camí invers. No hi entenc de ramaderia, ni sé com s’han criat els animals que són sacrificats per que els puguem consumir. Em temo, però, que pensar que es continuen criant com s’ha fet ancestralment és un bonic pensament, però segurament força allunyat de la realitat. L’aviram, el làctics, els porcs, fins i tot el peix i tant d'altres aliments ja es produeixen “industrialment”. Sí que encara hi ha productes alimentaris que  es continuen produint com tota la vida, però em temo que cada cop més marginalment.

Un amic que s’ha dedicat al món agroalimentari em parla d’un sector cada cop més tecnificat, de màquines teledirigides, de drons, i altres enginys semblant. No ens ha d’estranyar pas, és l’evolució de la manufactura a la indústria i d’aquesta al control numèric comandat a distància. Això en tots els rams de l’activitat econòmica i productiva. Perquè no podem pas pensar que en el cas de la ramaderia, i en tota la agroindústria, no ha de passar el mateix?

Per tant, la imatge bucòlica de la pastoreta és sols un reclam nostàlgic per vendre’ns un producte que té, suposo, moltes dificultats per diferenciar-se dels seus competidors. Però a l’hora em sembla també un cert engany, no sé valorar-ne la mida, de fer de la dura vida dels pastors de muntanya un símbol de puresa. Cert que hi ha gent que lluny de submergir-se, o ser submergits, en el brogit insaciable de la vida moderna en defuig i opta per activitats marginals que els proporcionen, segons ells, un altre estil de vida que els plau més. Uns fan vi i mantenen la terra, d’altres artesania i llueixen les seves habilitats, ..., però no ens enganyem, són activitats marginals, tant perquè estan als marges del “sistema” (potser per això les cerquen) i amb uns rendiments també marginals en el món d’avui (potser tampoc els fa massa el pes aquest món). Noves Arcàdies?

En tot cas, el seu ús per la publicitat, pel consumisme, em deixa un regust agredolç. Ah!, i el producte és un de més dels que té una coneguda cervesera.  

24 de maig.

13 de maig del 2016

De vegades plou...

M’acaben de comunicar la mort d’en Pep Monròs. Li vaig dedicar una de les darreres entrades en el blog que vaig abandonar al deixar l’activitat política. Era l’octubre del 2011. Em proveïa d’imatges que he fet servir molt temps, ja que les que m’agradaven les anava enretirant i guardant, i en aquella entrada deia que esperava rebre’n moltes mes. Fins ahir mateix ho va fer, variat com sempre: un reportatge sobre el Tirol, un de fotografies excel·lents de senyores poc vestides i un dels seus acudits vells que em va fer gràcia.



Sí, ja era gran, n’havia fet vuitanta, i darrerament havia tingut alguna forta ensopegada. Avui ens ha deixat definitivament, però jo guardaré moltes imatges que va voler compartir amb els seus amics. Imatges molt diverses, d’aquestes que corren per la xarxa: de paisatges, de pintors, de monuments, de senyores, històriques, curioses, de pel·lícules, una de les seves altres grans aficions.

El vaig conèixer ja de gran i va venir amb la Maite com amics d’uns amics comuns. Compartíem anualment un cèlebre sopar de bolets per la tardor entre tot una colla d’amics i coneguts, serà un buit que malgrat tot tindrem present aquest any. En el darrers sopars ja no era tant animador que quan el vaig conèixer, s’anava fent gran. Però fins al darrer moment, com he dit, fins ahir mateix, no va deixar d’explicar per la xarxa els seus sentiment. Suposo que als seus més propers els hi comunicava més personalment. La seva vida laboral, les vicissituds familiars que va passar, alguna ben difícil, com el de la seva filla. Les seves passions i sentiments: el Barça, el catalanisme, l’amistat, la fotografia,...

Avui en Tro, el seu gos, no sortirà a passejar de la seva ma.

“De vegades plou al cor/ i no saps ben bé perquè...”




13 de maig.