Em sembla que aquí i avui és anar contracorrent. El llibre
de Víctor Lapuente,
“El retorno de
los chamanes”, Ed. Península, B-2015, porta per subtítol “Los charlatanes que amenazan el bien común
y los profesionales que pueden salvarnos”. El subtítol ja és prou eloqüent de
per a on apunta l’autor.
Molt interessant i important per airejar una mica el dens aire que emmetzina el
debat públic respecte a les coses que es poden fer en política per
millorar-la. S’enfronten dues concepcions: la dels xamans, vaja els bruixots o sacerdots
de la tribu, i les exploradores –encertada metàfora en femení- que van a la
recerca intuïtiva, provant, encertant o equivocant-se, d’aquelles coses, en
aquest cas polítiques públiques, que portin a aconseguir millores per la seva
gent. Teologia front a ciència. Els déus, els grans principis, front a l’experimentació
petit a petit, una passa rere una altra.
En temps d’indignació, que diria Innerarity, amb el cap calent,
pensant trobar solucions ràpides a expectatives potser forassenyades, sempre hi
ha xamans que fàcilment entabanen al poble prometent-li solucions màgiques que
resoldran els seus problemes. L’exploradora ho té més difícil ja que potser
allà on busca trobar solucions és un esbarzer, o un femer, complicar de
decantar. Però els xamans continuen mirant els pòsits de les tasses de cafè
mentre que les exploradores cada cop saben millor on orientar les seves passes.
La clàssica divisió dretes / esquerres repensada a la llum
dels que implementen les polítiques de dretes i esquerres, els que fan les
polítiques públiques, que són els treballadors públics siguin o no funcionaris.
Els polítics portant el timó. Els que
fan les polítiques públiques, a la sala de màquines. Funcions diferents, els
que marquen el rumb i els que executen la marxa de la màquina. Tota aquesta
explicació farcida d’exemples documentats de països i polítiques reeixides o fracassades
en el temps. En el fons és la reivindicació de la política humil front la
política fatxenda. Potser de la vella política front a la nova política? Dels
resultats contrastats de les exploradores a les històries terribles, també
contrastades, dels xamans. Qui hi guanya i qui hi perd amb les dues propostes.
Ara, davant la incomprensió per la ciutadania d’un món cada
vegada menys entenedor que ens mostra moltes injustícies, és fàcil girar-se a
escoltar al primer xerraire que ens diu fàcils solucions: altra vegada els
xamans, els bruixots. Però, cal reiterar que tenim molts bones i millors exploradores
que ens poden ajudar, sense tantes expectatives, però amb més coneixements, sense tant adamisme, a
trobar bones -i menys irrealitzables i agosarades- solucions. Una cosa són els
arguments i l’altre l’evidència de les dades. La teoria per demostrar i la
pràctica contrastada, tant per reeixir hipotèticament o com ja reeixida o
fracassada.
“La Política con mayúsculas, la política grande, tiende a
agravar los males sociales: moviliza a las fuerzas opuestas y tiene efectos inesperados
cuando no adversos. Una política que intenta indagar en la raíz misma de los problemas
(un ejercicio fútil), culpabilizando a los supuestos responsables (un ejercicio
corrosivo) y generando altas expectativas en la población sobre la capacidad de
acción del Gobierno (un ejercicio contraproducente), atrapa a las sociedades en
un círculo vicioso. Los grandes chamanes neoliberales han emergido en aquellos
lugares donde humean todavía las cenizas de los grandes chamanes
nacionalizadores de la economía. Y viceversa. Los chamanes se alimentan los
unos a los otros, a expensas de los profesionales exploradores y de toda la sociedad.”
Molt recomanable per reflexionar i debatre, encara que
susciti opinions
contraposades que també cal tenir presents. Atenció, cal seguir a Piedras de papel.
4 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada