24 de desembre del 2016

Pastorets amb alegria...

Pel record en aquesta nit de Nadal. Una fotografia de fa més de cinquanta anys.







I un enllaç al que vaig escriure sobre el tema, entre altres coses, a finals del 2007.  http://manelmas.blogspot.com.es/2007/12/tancament-de-lany.html

Bon Nadal!

Les cuines fan olor de caldos i rostits. Celebrarem les tradicions d’aquí i d’allà. Ajuntant-les, farem una barreja eclèctica que en el fons saluda que continuem junts, vius i amb alguna esperança. No tothom, malauradament, ho pot fer. Tinguem-ho també present.


24 de desembre

23 de desembre del 2016

Els emigrats (tornaran algun dia a casa per Nadal?)

Anem a veure: ningú emigra, se’n va, per gust. Tothom que ho fa, ho fa per necessitat, per fugir: de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Potser sí, vaja, segurament, hi ha gent inquieta que vol veure nous horitzons a la seva vida. Però no ens enganyem, la gran majoria sols vols veure nous horitzons viatjant per plaer, per fer turisme o per esbargir-se. Com a casa on vam néixer, allà on sigui, enlloc.

Per tant, aquest debat que hi ha ara als mitjans entre el Govern i les forces polítiques de l’oposició, entre els que han tingut que marxar i ho retreuen als que creuen causants, entre els opinadors i tertulians, és un debat fútil. Clar, ningú vol acceptar –els afectats i els que d’alguna manera en podrien ser responsables- la pura i dura realitat: No hi ha feina per tothom que vol quedar-se al lloc on va néixer, o a on va venir a buscar noves expectatives. És així de clar. Podem donar les culpes a qui vulguem: als polítics d’ara, o a els d’abans, a la immigració dels més pobres que nosaltres, a la globalització, a l’estructura econòmica que tenim, fins i tot a la nostra idiosincràsia (?). Però la realitat és la que és.

Temps enrere quan estava en actiu vaig escriure alguna cosa sobre el tema. Primer, ja fa set anys!,  sobre els canvis demogràfics dels anys “bons”, “De demografia”. Un quant temps desprès hi vaig tornar: “Actualitzant dades-2. L’atur”. I vaig plantejar les sortides, ja des de fora, jubilat, a “Emigració” a partir d’una presentació de les xerrades que vaig fer durant els darrers anys en actiu, el 2009, 2010 i 2011. Vaig reblar el clau a “Tornem-hi amb la demografia” a partir d’una lectura del ja traspassat E. Hugh.

Ara, per fer aquesta entrada i enfrontar-me als debats que porten avui els mitjans, regirant el que guardo del que vaig fer temps enrere i veient el que vaig escriure, m’entra una certa melangia de les meves prediques, potser errades, en el desert. Per això em fa tanta mandra i em costa mantenir viva aquesta pàgina que vés a saber a qui pot interessar ja. Com amb d’altres temes que continuen ocupant espais informatius dia rere dia, sembla que estem atrapats en el temps i que ja no paga la pena fer cap esforç tornant-ne a parlar o a reflexionar-hi. Ens van entaforar en un pou a partir de la crisi del 2008 i continuem tots enfonsant-nos cap avall, cavant cap en sota en lloc de bastir escales per sortir del forat. Sí, sols ens ha deixat les mans i ens han “birlat” les eines que pensàvem que teníem per somiar un futur millor.


M’ha fet pensar molt aquesta darrera entrada del blog d’en Pau Hortal. La directora d’ESADE explica i justifica les noves actituds dels joves davant el treball. Sí, ja són altres temps, altres els temps. Llavors, a què tant esgarips amb l’emigració? No s’està defensant un temps que ja ha passat i no tornarà? la realidad estructural es mucho más dura y compleja”, diu en Pau.



23 de desembre.

25 de novembre del 2016

Records. Uns llagostins a Vinaròs.

Tenia la meva edat, la mateixa professió i pràcticament el mateix ofici. El cor l’hi ha fallat de cop i ha traspassat. Probablement les vicissituds a les que ha estat sotmesa en els darrers temps, crec molt dures per ella – per qui era o havia estat, deixant a banda les causes més o menys tèrboles que les van provocar- deuen haver estat cabdals per aquest desenllaç, encara que coneixent-la una mica en la bona taula potser tenia afegit algun que altre factor de risc.

Vaig conèixer Rita Barberà a la Comissió Executiva de la FEMP l’any 1991 en que hi va entrar com a Vicepresidenta primera. Havia assolit l’alcaldia de València, desplaçant a Clementina Ródenas que havia tret més vots, mercès un pacte amb els regionalistes valencians. Va mantenir l’alcaldia fins el 2005, 24 anys. En aquell moment, els seus, el PP, la van col·locar de segona a la Federació municipalista ja que pel còmput de vots a tot Espanya la presidència corresponia a un socialista que va ser Francisco Vázquez, Alcalde de La Corunya. Val a dir que ambdós constituïen un curiós “tiquet”.

Jo havia entrat a la FEMP l’any 1987 degut al declarat desinterès en ser-hi d’en Quim Nadal, llavors president de la Federació de Municipis de Catalunya. M’acabaven de fer Vicepresident primer de la FMC i calia que algú anés a Madrid. Va, Manel, si et fa gràcia, ves-hi. El primer President que vaig tenir era el llavors Alcalde de Valladolid, Tomás Rodriguez Bolaños. Desprès vindria Paco Vázquez, i al 1995, en que els populars van aconseguir més vots que els socialistes, vaig tenir de Presidenta a Rita Barberá. El meu trànsit a la FEMP va durar fins el 1999 i ella va continuar de presidenta fins al 2003, en que va tornar a cedir el lloc a Vázquez. Amb els dos primers presidents vaig treballar molt els temes “propis”, els de la hisenda municipal. Evidentment, amb la pujada dels populars aquest tema va passar a les seves mans, concretament a las de la regidora d’Hisenda de l’Ajuntament de Madrid, la també ja traspassada, Mercedes de la Merced. En aquest darrer període, em van encarregar el tema de Funció Pública.

Quan el PP va guanyar les eleccions municipals el 1995, preludi del canvi a les generals posteriors, les primeres d’Aznar, tots els que estàvem en aquell “mundillo” vam creure que Rita seria la propera Presidenta de la FEMP. Van ser moments de canvi al casalot del carrer del Nuncio, la seva governació canviava de mans. El secretari de política municipal del PSOE (de política institucional, en deien) era Txiki Benegas, però portat pel meu inveterat anar per lliure vaig portar pel meu compte unes converses, no crec pas que se’n poguessin dir negociacions, amb la futura Presidenta de cara a intentar que el canvi no accentués el caràcter centralista que tenia (no sé pas si té encara, penso que sí) aquella organització. Quan es va crear la FEMP, a començaments dels vuitanta, l’Estat de les autonomies encara no estava desenvolupat, vaja que estava a les beceroles, i l’estructura municipalista es va muntar atenent la preponderància de l’Estat. Pràcticament la despesa es repartia llavors entre un 90% per l’Estat i un 10% pel món local. Però això, al 1995, ja s’havia trastocat completament, les autonomies ja estaven ben assentades i el més important és que llevat dels temes relatius a la hisenda i algunes coses de funció pública, la majoria de temes eren ja competència de les comunitats autònomes, al menys de la nostra. Sanitat, educació, benestar social, cultura, aigua, sanejament, residus, eren tractat a cada comunitat i poques eren les visites que els Alcaldes havien de fer als ministeris de Madrid. Alguna cosa els que teníem platges; algun tema gros de comunicacions: ferrocarril, autopistes; però el gruix dels temes a concretar i resoldre ja era ubicat, per nosaltres, a Barcelona.

Ja avanço, com avui encara és evident, que no me’n vaig sortir.

Si no recordo malament la primera conversa la vam tenir a territori neutral. Què et sembla si ens veiem a mig camí, entre València i Mataró, davant d’un plat de llagostins a Vinaròs? li vaig proposar. Va acceptar i vàrem fer una agradable dinar començant a temptejar el terreny. Amb posterioritat vaig a anar a veure-la al seu despatx a l’alcaldia de València. Aquell dia em va sorprendre d’entrada al preguntar-me si volia que la fotografia de l’encontre la féssim al començar o al acabar. Sorprès, li vaig dir, suposo que per cortesia, al acabar, però vaig comprendre de seguida el què representava, o el que representava per ella, ser l’alcaldessa de la tercera ciutat d’Espanya. La cosa no va anar a més ja que em ficava en un terreny pel que no tenia cap autorització, ni cap autoritat més enllà de les meves intencions. Si que recordo que alguna cosa li devia quedar de mi d’aquelles converses: algun temps desprès, en arribar jo un dia a la seu de la FEMP, ella estava amb altra gent a l’entrada i amb va saludar amb un “Mira, ahí llegan los federales”.

L’any 94, el Banc de Crèdit Local que llavors encara era públic (avui ja ha desaparegut, engolit dins del BBVA), va proposar per gestions del seu President, Andreu García de la Riva, que dos representants dels seus clients, els Ajuntaments, s’incorporessin al seu Consell d’Administració. Fórem nomenats Rita Barberá pels populars i jo pels socialistes. M’hi vaig estar deu anys en aquell Consell, aprenent molt de la ma del seu Director General Luis Escauriaza i assistint a la seva evolució fins a la complerta privatització. Val a dir que en tots aquests llargs anys no vaig coincidir en cap reunió amb Rita i això que pràcticament jo no vaig faltar quasi bé mai, és a dir que ella va mantenir el càrrec nominalment però no el va exercir. Una explicació del seu tarannà?

Malgrat compartir molts anys seients a les mateixes reunions no et pots fer cap idea cabal de com són de veres les persones que amb tu les comparteixen. Saps el que es pot desprendre d’unes hores en que et veus, acordes, debats o confrontes, (recordo que Celia Villalobos, llavors alcaldessa de Málaga, em deia amb el seu deix malagueny: pero, corasón, tranquilo, ¡no te preocupe tanto!) però poques coses més si no hi ha empatia per anar més enllà, generalment fora ja de la feina. Amb alguna gent ho vaig aconseguir, generalment dels “meus”, encara que també amb algun dels “altres” (més al Congrés que al món municipal), del que en guardo bons records, però no va ser pas el cas de Rita Barberà. Ens separaven moltes coses: en el ser, en el fer i en el pensar. De fet, posteriorment he estat dues vegades a Les Falles a València (gran festa!) i no em va passar pel cap anar a trobar-la, o fer-li arribar que estava allí. Certament, Mataró no és pas capital de província i això compta a les Espanyes i el Mánel (sic) era aquell pesat que parlava entossudit dels recursos econòmics i de la seva utilització pels ajuntaments, i era per ella -a més- dels “altres”.


Descansi en pau.

25 de novembre.

22 de novembre del 2016

De l’exigència als polítics.

Fa poc vaig parlar del llibre entrevista a Michel Rocard. Si hagués subratllat el que m’anava agradant de la seva lectura  tindria més de mig llibre remarcat. Ara, sols vull traduir un petit tema segurament marginal i anecdòtic, però que al llarg de la meva activitat pública també vaig pensar i que encara em porta a treure’l de tant en tant. Va sobre l’exigència de dedicació dels polítics, o de la mal entesa exigència de la ciutadania. Diu Rocard (tradueixo amb més o menys encert):

“...vaig somiar un dia, quan jo era Primer ministre, que seria necessari que m’atrevís a fer un decret prohibint tota acció pública amb presència de responsables polítics el diumenge. Això permetria reposar, llegir els dossiers, reflexionar sobre el llarg termini per sobre del curt termini, o ocupar-se dels seus fills: repòs, tranquil·litat y serenitat a casa. Em pensava el que hi guanyaria la societat francesa. Però hi vaig renunciar ja que vaig imaginar una immensa manifestació de 400.000 persones, animades per totes les associacions d’antics combatents, furioses de no tenir ni alcalde, ni ministre, als monuments als morts el diumenge al matí. Estem requerits pel poble (somriu).”


De fet, aquest pensament ja l’havia tret d’un dels llibres de capçalera que vaig fer servir al començament de la meva activitat pública: “La organización del desgobierno” del professor Alejandro Nieto, que posava negre sobre blanc –entre moltes altres coses- la impossibilitat de portar a terme una bona acció de govern amb els constrenyiments i requeriments que s’exigien als polítics. Estic parlant de fa més de trenta anys. Ara, avui, ...imagineu-vos-ho.

22 de novembre.

2 de novembre del 2016

La gran adicción.

Quan em van fer saber de la seva existència de seguida em va interessar. Vet aquí un llibre d’un jove, i em sembla prometedor, intel·lectual que gosa escriure sobre l’ús que fem d’internet des d’un punt de vista a contracorrent, plantejant no tant les seves avantatges com els seus inconvenients.

Tinc interès encara per intentar comprendre que passa al meu voltant, malgrat que per edat i situació ja passiva (jubilat) algunes coses em costin d’entendre (i d’acceptar) i que pensi –a vegades- que ja no val la pena pel recorregut que em queda d’esmerçar esforços en fer-ho.



Es tracta de parlar d’ex connectats, de donar-los la paraula,  i de tornar a valorar les virtuts de la vida presencial. Però ja a la introducció queda clar que no es tracta del meu món, sinó dels mons que es construeixen les generacions que són joves ara, del món dels nadius digitals. L’autor ha descartat el testimoni dels neo rurals(evident) així com de les persones de certa edat (sic) “los cuales crecieron sin internet y dispusieron de mucho tiempo para gestionar sus vidas sin necesidad de esta tecnologia”.

Certament, al menys la meva, la meva vida presencial és prou intensa i estic interessat i faig esforços en mantenir-la. Faig exercici físic (menys del que preciso) amb amics diversos. Celebro les nostres festes tradicionals amb d’altres amics i amb la família. Mantinc contactes sovintejats, moltes vegades amb un plat al davant, amb vells amics i amigues fruit d’antigues ocupacions que no tenen cap relació entre ells. Faig viatges sol (amb la muller) o amb companyia agradable i interessant. Estic al “tanto” d’alguns temes que em criden l’atenció que em porten a desplaçar-me a la capital. Tinc molt “background” presencial que em permet mantenir molta relació, àdhuc amb algun programa de ràdio, tertúlia de reflexió i activitat -petita- institucional i política.

Però també estic al món d’internet. Mantinc, cada vegada més esporàdicament, aquest blog, l’anterior va ser un útil aparador en la meva darrera activitat pública, com també ho va ser el compte al Flickr que ara tinc molt abandonat; algun cop al dia miro el twitter on hi tinc compte, encara que “piulo” molt poc; consulto alguns mitjans de comunicació, fins hi tot en sóc soci d’algun d’ells; el correu electrònic i els whatsapps els faig servir freqüentment i “sant Google” em serveix per accedir ràpidament a informacions que desitjo, aquesta tarda sense anar més lluny. Ah!, i sóc soci de pagament de la Wiquipèdia. No fa pas gaires anys de tot això comparat amb els que tinc. Sóc, doncs, un immigrant digital. Ho porto força bé, ja que el que crec d’internet sols és una eina que et facilita les coses i les relacions, però no ha d’esdevenir res més per a mi. Sí, ja sé que deixo la meva empremta digital per tot allà arreu on passo a la xarxa i que també m’he hagut de donar de baixa de quantitat de “mossegues” que no deixaven d’importunar-me i que segurament arribarà el dia que la xarxa –algú- sabrà el color dels calçotets que m’he posat al llevar-me i no sé fins a quin punt això marcarà la meva existència i de la nostra col·lectivitat.

Però per estar al dia de les tendències i vivències dels nostres coetanis llibres com el ressenyat valen la pena o, al menys a mi, em serveixen. El recomano, tant a les joves generacions per no caure en l’addicció i saber els límits d’internet com a les velles generacions per comprendre com va el món d’avui en dia.


2 de novembre.

13 d’octubre del 2016

Francòfil.

Una bona amiga francesa em va obsequiar fa pocs dies amb el darrer llibre, no sé si ja pòstum, d’en Michel Rocard que va traspassar aquest estiu. És una conversa amb un jove periodista de temes econòmics. El que em va sobtar de seguida va ser el títol: “Lettre aux générations futures, en espérant qu’elles nous pardonneront”, Carta a les generacions futures, tot esperant que elles ens perdonaran. Tot un manifest, el títol, pels temps que corren per l’esquerra.

Sempre he dit que “je me débruoille” en francès, fruit dels ja llunyans anys escolars i de les meves estades al país veí. Són francòfil, ho confesso. Per això, he gosat traduir la introducció del llibre del periodista entrevistador, Mathias Thépot, que m’ha semblat que explicava el seu contingut i el del personatge amb qui fa la conversa. La “Table de matières” del llibre és la següent:
  1. Un compromís per la pau i la llibertat dels pobles.
  2. El crim monetari.
  3. El fracàs del pensament científic contemporani.
  4. La impotència de lo polític.
  5. La informació és morta, visca el divertime.
  6. Reconstruir la democràcia.
  7. Sortir Europa del no res i construir-la.

És un llibre petit, no gaire més de cent pàgines i lletra grossa.Aquí sota deixo la traducció, que tal com dic, he gosat fer de la introducció.

La nova generació té molts desafiaments per davant, i no pas petits. Hereta avui un context polític i econòmic complicat i com a mínim perillós, caracteritzat per una parella atur- precarietat forta, uns Estats asfixiats, una pauperització creixent i uns partits populistes pujant. D’aquest període de desprès de la crisi financera del 2008, se’n desprèn una mena d’impotència dels partits governants. Ja no aconsegueixen convèncer. El conjunt dels que formen part de la “nova generació”, que a alguns els agrada anomenar “generació Y” (nascuts desprès de 1978), es troben que no tenen referents polítics.

A França, aquest fenomen s’ha fet visible a les eleccions municipals i europees del 2014 per el rebuig al partit en el poder, l’abstenció i la pujada del principal partit protestatari: el Front Nacional. Odis i acrituds xarboten i les massa febles perspectives de donar-hi la volta no poden impedir que els individus, totes les generacions barrejades, es repleguin en si mateixos. Una terrorífica solidaritat negativa sembla guanya sobre l’ajut mutu i corre el perill de transformar, com deia en el seu temps la filòsofa Hannah Arendt, les classes socials en “una massa informe d’individus furiosos”.

La construcció col·lectiva desapareix del camp intel·lectual. L’ ”art de viure junts”, que l’economista britànic John Meynard Keynes definia com la condició principal del gaudi de l’abundància econòmica, es perd. “Seran els pobles capaços de preservar l’art de viure i de fer-ho de la manera més intensa, capaços també de no vendre’s per assegurar la seva subsistència, els que sabran gaudir de l’abundància el dia que aquesta arribarà”, escrivia ara fa més de 100 anys en Les perspectives econòmiques dels nostres néts (1930)

Keynes preveia el “si de l’abundància econòmica” pel 2030. En aquest moment, l’Home ja no haurà de lluitar més per la seva subsistència i farà de forma que el treball que encara calgui fer, estigui compartit entre el més gran nombre de gent possible. Cal dir que l’economista britànic aportava una nota important al seu raonament: tenia por que l’Home no seria capaç d’adaptar-se a aquest món de l’abundància, oblidant el repartiment adequat dels recursos i de les forces de la productivitat. I que “l’amor del diner com a objecte de possessió” no aturés les seves prediccions i provoqués “una depressió nerviosa universal” en el que el cadascú per si mateix guanyés a la preocupació del be comú.

L’estat virtuós que sortia dels seus desitjos sols podia portar-se a terme per homes de diners enèrgics i resolts. Abans la primera gran crisi financera del 1929, la seva inquietud es transparentava. “Em sembla cada dia més clar que el problema moral del nostre temps és aquell que posa l’amor en els diners: nou dècimes parts de les nostres activitats estan orientades per l’àpat dels guanys...; els diners son reconeguts socialment com la mesura de l’èxit”

Aquesta evolució de l’economia mundial cap a l’era de l’opulència, a vegades indecent, i que un dels més grans economistes de la història temia, es va accelerar cap al final dels anys 70. La supressió d’una certa ètica en el si dels sistema capitalista va conduir a un enriquiment excessiu d’alguns, i doncs a una redistribució inadequada de la riquesa, produint fractures i bloquejos.

Guanya la llei del més fort. I la impotència de les polítiques per tractar aquest tema comporten el descrèdit de les mateixes, portant posar en qüestió la democràcia en certs països occidentals, i especialment els europeus. I mentre les plaques tectòniques de l’economia mundial estan en ple moviment, les noves generacions d’aquests països hauran de redreçar estructuralment la situació si volen evitar viure un retrocés ineluctable. Com posar-s’hi? Per respondre aquesta qüestió, sembla necessari primer definir les característiques de la crisi actual, desprès analitzar-ne les causes i finalment identificar els mitjans per sortir-se’n.

És en aquest quadre particularment interessant recollir el sentir i l’anàlisi de persones que han estat decisores i actors en primer pla de l’evolució del nostre món, com l’antic Primer ministre (1988-1991) Michel Rocard. Ha estat un dels caps de govern més populars de l’era moderna a Franca. Lliure pensador i actor preponderant de l’escena política francesa durant més de 40 anys, està sempre disposat  a distanciar-se de la seva funció per anticipar el futur. Un tret de caràcter que sembla desaparèixer avui dels homes i dones polítics que ja no tenen els mitjans per exercir els seu ofici d’aquesta manera.

Socialdemòcrata amb una visió molt internacional, Michel Rocard es defineix com un reformista que dóna prioritat al diàleg social, un defensor de l’economia de mercat i un ardent regulador.

Prova de la seva llibertat de paraula, ha escrit més de trenta obres. Però més que un pensador, Michel Rocard ha esta durant la seva carrera un actor de pes  de l’escena política i el seu pas per Matignon haurà marcar França. Tot just ser nomenat Primer ministre, va participar activament a portar la pau a Nova Caledònia, un territori llavors en plena guerra civil, gracies als acords de Matignon.

La seva contribució al model social francès serà a més gran, perquè ell està en l’origen de la renda mínima d’inserció, un subsidi públic que es dona a les persones sense recursos, que desprès ha estat modificat i re anomenat “renda de solidaritat activa”. Va establir igualment la contribució social generalitzada, una cotització establerta sobre una visió ample que pretén finançar la seguretat social sense penalitzar l’ocupació i inicialment combinada amb una taxa molt baixa. El seu llibre blanc sobre les jubilacions, realitzat el 1991, va marcar tendència ja que Michel Rocard s’hi inquietava en ell del desequilibri generacional dels sistema de jubilació francès i del problema de finançament que comportaria. Sempre respectat per la seva expertesa, encara, a 84 anys, és sol·licitat pels governs del moment que li confien regularment la responsabilitat de missions d’interès general.

Des de l’alçada de la seva llarga experiència, Michel Rocard retorna doncs, en aquesta conversa amb el jove periodista econòmic que sóc jo, sobre els grans desafiaments que han d’enfrontar les noves generacions. I si el seu pessimisme dominant pot inquietar, el seu anàlisi no deixa de ser una excel·lent graella de lectura per identificar els grans temes que estan en joc en la nostra civilització occidental, postulat indispensable per la reflexió sobre el futur.

Mathias Trépot.


13 d'octubre.

30 de juliol del 2016

Havaneres.

He vist aquest estiu, fins ara, dos recitals d’havaneres per la tele. El primer va ser el del cinquantenari de la cantada de Calella de Palafrugell que va emetre TV3 i el segon va ser la cantada de l’inici de Les Santes de Mataró que va emetre la Xarxa de televisions locals. Alguna cosa d’ambdues cantades em va sorprendre.

A Palafrugell, suposo que per tractar-se de l’esdeveniment de fer cinquanta anys de la cantada el tres grups de cantaires que hi van participar van centrar la seves respectives actuacions en les peces més populars i conegudes, deixant per el final, com sempre i cantant-les tots plegats, “La bella Lola” i “El meu avi” (aquesta última, escrita pel militar José Luis Ortega Monasterio com una cançó antiimperialista, anti yanqui, als anys setanta passats). Tot molt previsible. La meva sorpresa va ser la introducció en el programa de l’estrella local, la ja molt reconeguda Silvia Pérez Cruz, que al meu modo de veure, la seva intervenció devia posar els pèls de punta a més d’un dels assistents, sí, aquells que van cridar “Independència” al final de la cantada. Mentre que els components dels grups tradicionals, ei, els que vaig veure, són tots ja granadets i tradicionals, la Silvia és un aire nou i, em sembla, renovador, però que no va pas al pas que sembla que va, o volen que vagi, el país. Aquí teniu la seva “Habaneras de Cádiz” que a mi em va fer posar la pell de gallina. Ho sento, tinc una altra sensibilitat.




Francament, això dels recitals d’havaneres ha pres una deriva que no sé pas si aprofita tot el que podria donar de sí. S’ha convertit en un acte ritual més de les festes a l’estiu que pot acabar decaient per la seva previsibilitat, o potser això és el que es busca. D’aquí que vaig considerar encertada l’actuació que ara fa poc esmentava, clar, però, que llavors ja no seria un acte més de “peixet” per els col·lectius més provectes en els programes de qualsevol festa major, sinó un acte que podria comportar algunes variacions i novetats i atraure nou públic. I aquí ve el meu comentari de la cantada de Mataró.

Potser per donar una mica de varietat al seu programa un dels grups va introduir en el seu repertori algunes cançons molt allunyades de la cançó de taverna pel que sempre ens hem pres aquí les havaneres. Bocabadat vaig quedar quan van cantar “Rosó”, que segurament al jovent li semblaria una carrinclonada, i a mi em va tornar als temps de l’Emili Vendrell. Més endavant hi van afegir sardanes, vaja em sembla una música d’una estètica totalment contraposada a l’havanera (seny contra rauxa). Van començar, agafa-t’hi fort, per “És la Moreneta”, (l’estel del poble català....) i desprès per una del mestre Ricard Viladesau, el que fou la tenora de La Principal de La Bisbal, “Girona m’enamora”, que vaig creure també fora de lloc. Això amb el concert pels “grans” que fan “Els Montgrins”, a mitja tarda al darrer dia de la Festa major, val, però allà baix, al Passeig Marítim, en la cantada d’havaneres ho vaig trobar desencertat.


30 de juliol.

29 de juliol del 2016

Turisme: a punt de fer un pet, de rebentar

Ha d’acabar passant. Antigament, les disponibilitats de recursos econòmics per fer turisme eren sols dels rics. Però, l’augment de les classes mitges va obrir la seva expansió i això va portar a la democratització i a l’eixamplament del fet, la seva popularització, sembla que per ara, inesgotable. Tots volem viatjar allà on ens han dit que val la pena anar, les imatges de llocs fantàstics a prop, lluny o molt lluny ens aclaparen i ens estimulen. Això ha esdevingut en determinades èpoques de l’any i en determinats indrets una verdadera riuada de gent que es mou. No es tracta d’anar a un lloc a descansar i a carregar les piles tombat a la fresca o a pet d’ones. Es tracta de veure quants més indrets millor, de cansar-se mirant i contemplant, de veure quantes més coses en menys temps. No és pas una actitud passiva la dels turistes, cal poder dir que hem estat allà, que sí que ens vàrem perdre allò que era tant interessant, però que ja no hi havia temps per més, d’explicar aquell racó amagat o poc publicitat que vàrem descobrir potser de casualitat. Es pot anar en ramat organitzat o pel teu compte, però a tot arreu, una gentada.



Sí que també hi ha un turisme de relax, moltes vegades a les “quimbambes”, on no saps pas en quin indret natural estàs, fora de jeure en un lloc paradisíac (o potser no tant); també el de “sex, sea, sun”; els que fan senderisme, o esports més o menys extravagants,... però m’estic centrant en el turisme d’anar a veure coses: monuments, pedres, paisatges, colors, menjars, gent...

Podríem pensar que la llei de l’oferta i la demanda acabaria delimitant per preu el volum d’aquesta mena de turisme, però ambdues pugen: la de l’oferta s’incrementa amb condicions més avantatjoses, low cost inclòs. La de la demanda també va cap amunt acceptant moure’s en qualsevol condició, encara sigui menjant un tall de pizza al carrer per tot àpat, o buscant un pis turístic vés a saber en quines condicions.  A més, ara pots deixar-ne constància portant un telèfon (bé, aquests aparells que fan quaranta mil coses a més de permetre’t comunicar-te) a la butxaca. Sols cal veure com estan els aeroports, amb els avions quasi bé sempre plens del tot, o amb els vaixells creuers cada cop més mastodòntics, amb els conflictes que s’hi donen.


I això està a punt de fer un pet, de rebentar. Els alcaldes italians ho denuncien. A Barcelona és motiu d’encès debat. Per moltes economies és una de les seves principals fonts d’ingressos.  D’aquí que qualsevol trasbals, com el recent a Turquia, com tots els que estan tenint lloc a l’est i al sud de la Mediterrània d’un temps cap aquí, provoquin un desplaçament del volum de turistes cap a altres indrets més segurs. Els hotelers de les Balears diuen que aquest any no saben on ficaran a tota la gent que els arriba. Els ciutadans de les poblacions afectades posen el crit al cel davant la possibilitat de ser expulsats per aquesta “nova economia” (?). Totes les “masses” piquen, i comencen a patir-se alguns cops, o millor, patacades. És hora que tots plegats hi pensem. Administradors, empresaris, usuaris, ... A aquest pas acabarem matant la gallina dels ous d’or, o potser sols deixarem cagallons d’ovella.




29 de juliol.

11 de juliol del 2016

Pactar.

Pactar:
Poner condiciones  o consentir estipulaciones, para concluir un negocio, obligándose mutuamente a cumplirlas.

Aquesta és la definició de pactar que extrec del diccionari ideològic de la llengua espanyola, el “Casares”. El resultat de les eleccions generals del passat desembre va comportar un nou mapa polític expressat pel vot dels ciutadans/es en el que no hi havia cap majoria possible. Això de possible es dedueix del que –fet insòlit a casa nostra- s’haguessin de repetir les eleccions al cap de sis mesos per veure si s’aclaria el panorama. Repetides, amb alguns canvis, amb alguna sorpresa, amb algun desencís, sembla que tornem a estar allà mateix. Hi ha cap possibilitat de construir una majoria per governar, i el que és més important, legislar en alguna direcció? Sembla altra vegada que no. Ja fa més de quinze dies de la darrera cita electoral i sembla que el més calent és a l’aigüera.

Tot rau en que no hem sentit encara al principal grup polític sorgit de les urnes, el PP, manifestar en quines condicions o quines estipulacions proposa per concloure el negoci que pretén de formar un Govern presidit pel mateix que ha estat el seu cap fins ara, però en unes condicions parlamentàries diferents (les derivades de no tenir ara la majoria absoluta que l’ha permès fer el que considerava convenient sense donar gaires explicacions). És de sentit comú (?) que no pot pas pretendre mantenir la mateixa línia política que havia portat fins ara, ni mantenir alguns dels personatges que li donaven cara. És evident que en aquests darrers quatre anys han passat coses que són molt importants: la qüestió catalana, l’augment de la desigualtat social, l’empobriment de les capes subalternes de la població, els reiterats escàndols de corrupció, l'estat de la Unió Europea, els canvis geopolítics a nivell mundial,..., i per afrontar totes aquestes coses ja no es pot fer com fins ara ja que les condicions parlamentàries són ben diferents. És cert que el principal grup del Congrés s’ha distanciat força del segon. Que el segon té pràcticament impossible esdevenir alternativa per la dificultat d’aplegar forces molt heterogènies. Però, si el PP no manifesta en quines coses pot rebaixar, amorosir, (digueu-li com vulgueu) les seves pretensions per continuar al capdavant del Govern serà molt difícil desfer l’entrellat i podem tornar-nos a trobar en l’atzucac de tornar a les urnes. És clar, també, que les demès forces polítiques, la segona, la tercera, la quarta, els marginals perifèrics, també han de dir-hi la seva en termes de rebaixar i amorosir que deia abans les seves pròpies pretensions.

El que no té cap sentit és pensar que no ha passat res i pretendre continuar tal qual. Els temes centrals expressats per la ciutadania ja estan sobre la taula, quina resposta s’hi dona? I el que ha de fer el primer pas ha de ser el que ha quedat al capdavant oferint alguna cosa que permeti que els altres puguin també replantejar-se quines coses han de cedir. La política és acció, però no pas espera que la responsabilitat porti a alguns al suïcidi polític i a l’increment de la degradació de la imatge del sistema en el seu conjunt. No entenc els silencis dels uns i la xerrameca dels altres, els silencis dels que haurien de parlar i la xerrameca dels que haurien d’escoltar.


De tot això, els mitjans no en parlen gaire. Vaja, o així m’ho sembla a mi, potser perquè ja no visc tant intensament la política i m’ho miro des de fora.

11 de juliol.


1 de juliol del 2016

Vacances.

Els que estem jubilats no en tenim de vacances ja que sense obligacions de feina continuada no tenim la necessitat de fer descans, d’un repòs per refer les forces esgotades pel treball i fer allò que se’n diu “carregar les piles” (les nostres estan sempre carregades, o ja descarregades, com vulgueu) . Però els jubilats actius si que noten (notem?) que el ritme de les entretingudes i marginals activitats s’alenteix.
 
Vaig un cop al mes a una emissora local propera a fer una xerrada amb el conductor del seu programa matinal sobre temes d’economia. Més o menys és el primer divendres de mes. El mes passat no hi vaig anar ja que estava fora de viatge (aquesta és una altra per explicar), mentre que aquest més, ha estat avui que és el primer dia del mateix. Com que aturaran la programació habitual per l’agost fins passat l’11 de setembre, resulta que no hi hauré de tornar fins l’octubre, d’aquí tres mesos.

L’activitat, també mensual d’organitzar presentacions de llibres al Foment també ja està aturada, tal com vaig explicar a l’entrada anterior. A més, a la nostra ciutat ben aviat començarà a sentir-se el neguit de Santes, de fer la Festa Major, que ha esdevingut un, o el, element central de la vida col·lectiva local i no pot pensar-se en res que l’interfereixi. L’any passat també la vàrem tancar el primer de juliol i sempre recordarem, l’autor del llibre presentat (en Josep M. Fradera) especialment, la suada que vàrem patir en una sala sense aire condicionat.

El grup de reflexió, la tertúlia assossegada i aprofundida que fem mensualment, en la que participo amb una colla reduïda de bons amics i amigues també la vàrem deixar dimecres passat fins desprès de l’estiu. El darrer tema va ser precisament encertat i escaient ja que va anar de les enquestes d’opinió (l’havíem triat feia temps, no va ser oportunisme, però va anar com anell al dit), com es feien, perquè servien, com s’havien de llegir,... Com que en el grup hi participa un expert en el tema no va ser una divagació. Bé, el cert, és que cada trobada va precedida d’un guió-document fet per algú dels participants que pretén introduir el tema i que no sigui una conversa a la babalà, sinó a partir d’un esquema previ. Com que era el dia de Sant Pere vàrem tancar la trobada amb una coca i una copa de cava que unes animadores participants ens van oferir. Apa!, fins passat l’estiu, que de temes no ens en faltaran per comentar.

La petita feina al Consell d’Administració d’AMSA es va fent bé. Al no ser executiva sols és estar al dia de la marxa de la companyia que no presenta més problemes que els habituals en tota empresa però sense cap ensurt de consideració. Sense haver d’entrar en el tema del moment, de si ha de ser de gestió directa o indirecta, tema que no s’ha plantejat obertament mai a la ciutat, quedem al marge del debat que és molt intens a altres llocs i que està a l’ona dels temps polítics. Cal anar ajustant les peces al moment tecnològic que s’està vivint, però no hi ha especials maldecaps econòmics, de subministrament o de serveis als usuaris.

Aquest any els mitjans de comunicació no hauran d’inventar-se gaires serps d’estiu, la política ja els en hi donarà prou. A Europa el resultat, que sembla que ha sorprès a tothom del Brexit. No crec  que hi hagi vacances gaire tranquil·les a Brussel·les, però tampoc a Londres. A Espanya, desprès del també, o no tant, (per parlar-ne), sorprenent resultat de les eleccions del diumenge passat els tocarà als polítics arremangar-se, i no pas per anar a prendre el sol, en els durs mesos de calor madrilenya (nueve meses de invierno y tres de infierno, es deia quan jo hi era). Veurem si se’n surten aquest cop, malgrat que, tant si és ràpid o lent, el procés de conformació de govern els tocarà, a tots, quedar-se sense vacances. Ells, però, s’ho han buscat. Que no es queixin.

L’estiu és sobretot, esbarjo, distanciar-se dels problemes (o fer-ne parèntesi) i retrobar els amics en agradables sopars a la fresca o acompanyar els nets a gaudir de l’arena i del mar, de cercar una ombra per fer una llarga migdiada, o una terrassa pel primer son sota el cel estrellat. Temps per tu mateix, encara que de jubilat ja en tens molt. Sí, caldrà fer un cop de ma a la família en els dies que encara els actius estan treballant i agombolar els més menuts ara que fan vacances escolars, però aquesta és una feina molt ben retribuïda. No en diners, sinó en afecte i estimació. L’agenda, força lliure, es pot omplir de sopars, d’excursions, d’aficions varies a les que conviden els dies llargs i el nostre excepcional clima mediterrani. Algun dia de xafogor ja se sap que l’haurem de suportar, gastarem més aigua sota la dutxa (que no està malament des de la visió de responsable d’una companyia subministradora). I ara que tenim temps fora de les puntes de l’estiu, els viatges es poden fer en un altre període amb menys aglomeracions, deixant-los pels que no els queda més remei que fer-los ara. És el que vàrem fer nosaltres aquest any als primers dies de juny. En l’aspecte de les aglomeracions, i menys calor, ens va anar molt bé. No em puc pas imaginar les carreteres de la costa amalfitana al pic de l’agost. Però això és una història per explicar un altre dia.




1 de juliol.

16 de juny del 2016

Cloenda, de curs.

Tal com si fóssim estudiants encara, ahir vàrem fer la darrera de les presentacions d’aquest curs que amb més o menys regularitat mensual anem fent al Foment Mataroní. Des que vam començar a la tardor del 2013, s’han presentat vint-i-dos llibres de temàtica ben diferent però sobre tot centrada en temes d’economia, política i societat. Desprès d’una magnífica i treballada presentació d’en Cinto Amat, en Josep M. Carbonell ens va parlar del què li va portar a escriure i quin sentit volia que tingués l’obra presentada “Creure encara?”, Viena ed. B-2016. El debat va ser interessant també i els assistents, diferents com cada vegada segons el tema presentat, crec que en van sortir satisfets.
Aquest curs va començar en retard per tal que no es barregés amb els processos electorals que s’hi ha donat (i que encara continuen). Sols hem fet set presentacions, més o menys com cada curs, però que crec que van tenir totes elles un bon nivell, tan per les obres i els autors com per la majoria de presentadors. Fem-ne la llista:
  1. “El bienestar desigual”, del professor Guillem López Casasnovas, presentat pel Dr. Joaquim Esperalba.
  2. “Un bon país no és un país low cost”, d’en Miquel Puig Raposo, presentat per la directora de l’Escola d’empresarials del Tecnocampus Montse Vilalta.
  3. “La terra i els humans d’aquí a mig segle”, del mataroní Josep Roca Trescents del que en vaig ser el presentador. Acte que repetirem al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona.
  4. “Aquella porta giratòria”, del premiat periodista Lluis Foix, presentat per el mediàtic Manuel Cuyàs.
  5. “La Ciudad en movimiento”, del geògraf Oriol Nel·lo, presentat per la sociòloga mataronina Sara Moreno.
  6. “La primavera de Múnich”, de l’historiador Jordi Amat, presentat pel jove periodista Joan Safont Plumet.
  7. “Creure encara?”, d’en Josep M. Carbonell, presentat per en Cinto Amat.

Economia, prospectiva, periodisme, sociologia, història, pensament. Crec que ha estat un bon ventall de temes, d’autors de perspectives diverses i encertats presentadors (llevat del meu cas que ho vaig ser a demanda de l’autor).

Com he dit abans, l’audiència i la participació col·loquial ha estat lo nombrosa que es pot esperar per aquesta mena d’actes en una ciutat com la nostra, però diferent segons l’atenció que els suscitava l’autor i el llibre presentat. Cal tenir present que l’activitat cultural és variada, plural i nombrosa a Mataró, coincidint a vegades amb alguna que altra, amén dels dies de futbol, generalment els dimecres que és el dia habitual (per disposar de l’espai) en que s’ha hagut d’avançar mitja hora el començament per mor de l’espectacle esportiu. Sempre amb l’ai al cor per si hi hauria clientela i al final la resposta ha estat més positiva del que podia esperar-me. El meu agraïment a tots aquells que s’han interessat per l’activitat.

Com també cal agrair la predisposició dels autors i els presentadors tant bon punt els vaig plantejar la possibilitat de venir a Mataró i de fer el seu comés . Cal dir que tot això és “gratis et amore” per part dels participants, fet que cal remarcar. També el meu agraïment a l’entitat que ens aixopluga, tant físicament com des del punt de vista administratiu, el Foment Mataroní que si que són els que tenen alguna despesa en la disposició i manteniment del local i especialment la bona acollida que la iniciativa a tingut sempre del seu President, l’amic Ramon Salicrú.

Bé, estem a pocs dies de començar l’estiu i haurem de començar a pensar en el curs vinent. No és fàcil ni senzill trobar, en aquesta mena de temàtica, autors de l’àrea barcelonina (per la facilitat de desplaçament) que acabin de publicar i que estiguin disposats a fer un “bolo” a Mataró. Alguna que altra carabassa –comprensible- m’he trobat en algun intent. Segurament moltes coses es podrien millorar, en comunicació, en informació, ..., malgrat que no són temes per encaparrar-s’hi més del compte. Obert a tots els suggeriments, intentarem continuar amb aquesta activitat que pel seu resultat fins ara dóna satisfaccions.

Que tingueu un bon estiu.

16 de juny.

15 de juny del 2016

El “panorama”.

Uns quants dies fora de casa, allunyat del país, permeten esvair-te de la pressió quotidiana del que passa en el teu entorn més immediat. Les comunicacions modernes possibiliten mantenir un cert contacte amb que va passant, però -si no hi estàs obsessionat- amb quatre titulars vistos per Internet en tens prou per no quedar-te aïllat completament. I si estàs de viatge turístic vols gaudir-ne, no estar capficat en una cosa que queda lluny, o de la que t’has volgut allunyar.


El nou Govern de Catalunya no disposa de majoria per aprovar els Pressupostos que ha confegit. Vaja, comença a materialitzar-se la dificultat de plasmar en polítiques concretes, i els Pressupostos en són claus per fer-ho, l’heterogenita composició de les forces que es reclamen de l’independentisme. Sí que volen fer avançar el “procés”, però a les primeres de canvi queda clar que ho volen fer per camins diferents, o el que és més important, volen arribar a destins diferents. Tot això ja se sabia de temps, no és pas nou. La teoria aquella del tren que té, que va en, una direcció i del que s’hi van desenganxant vagons a cada estació, o a cada bifurcació,  comporta que el comboi sigui cada cop menor. De moment no sumen, no afegeixen, sols resten. Bé, ara a esperar quin resultat donaran les eleccions espanyoles repetides amb l’esperança, minsa crec, encara que mai se sap, de que s’obri una escletxa que permeti alguna mena de “negociació” per continuar mantenint la il·lusió del camí cap a Ítaca. I si no, què? Potser aquest estiu serà el moment de replantejar-ho tot; però, amb el cap calent... Deixem passar les vacances. El President ja ha anunciat una possible moció de confiança a la tornada pel setembre. Abans o desprès de l’11?

Les repetides. Ja estem quasi bé a la meitat de la campanya, d’una campanya estranya, difícil per les finances dels partits, i els missatges que han de donar, -més justificacions que propostes- que a més tindrà un final més curt allà on celebrem la festa de Sant Joan. No crec pas que es bescanviïn revetlles per actes electorals. Tot el peix està venut? Probablement hi haurà oscil·lacions, però ningú n’augura de substancials. Llavors? Tornarà a presentar-se el tema dels pactes. De qui amb qui? De quina mena? Estables o inestables? Lògics o contra natura? Ja ho veurem a partir de la mateixa nit del 26. Suposo, encara que tampoc no hi ha res escrit al respecte, que ningú gosarà tornar a tibar la corda per anar unes terceres eleccions. Seria fer-ne ja un gra massa. És evident que hi haurà damnificats segons com es desentranyini tot. La continuïtat o el trencament hauran de fer front a una realitat complicada malgrat la bona voluntat manifestada, en un sentit o un altre, en la campanya. Les perspectives econòmiques són les que són, atur, finances públiques, desequilibris territorials, pensions, compromisos europeus ..., i s’haurà de dir la veritat als ciutadans i no continuar amb al cap sota l’ala. Quina papereta pel qui hagi, vulgui o li deixin,  agafar les regnes de la governabilitat.

I, a sobre, afegim-hi que els britànics estan convocats aquests dies per decidir si es queden o se’n van de la Unió Europea. Sembla que el resultat, al menys pel que diuen, és incert, però hi ha possibilitats de que votin anar-se’n. Podem pensar: Ja s’ho faran, ells s’ho perden!, però no anem gaire lluny, els suïssos també s’ho fan tot sols. El que pot passar és que ja “ens ho faran, pobres de nosaltres”, provocant segurament una crisi en la ja debilitada (desorientada?) Unió. Quines conseqüències pot tenir un resultat negatiu? No ho sé pas, però els que des de joves aquí estàvem enlluernats per Europa, els que ens emmirallàvem en les seves institucions i volíem ser com ells i que ens hi deixessin estar, un retrocés en la construcció d’un espai comú de pau i llibertat amb un alt nivell de riquesa (mal repartida, però riquesa) seria un cop fort, primer moral i desprès ves a saber de quin ordre material, un cop molt dur.

Quin estiu ens espera, comença la setmana que ve. Agafeu-vos fort que vénen tamborinades.


15 de juny. 

30 de maig del 2016

Impressionistes i moderns

L’exposició Impressionistes i Moderns, obres mestres del Philips Collection al Caixaforum de Barcelona val la pena. Senzilla, curta, obres reconegudes de seguida, com la de Modigliani, però no conegudes aquí, segueix cronològicament des de Ingres fins als més moderns que no m’han causat cap impacte especial, hi ha un petit Pollock. De fet m’hi sobraven, continuo sense entendre’ls, no passo més allà de Kandinsky.

Però per entremig hi ha una mostra de quasi bé tots els que van marcar la pintura del XIX i el començament del XX. Nomenar-los tots fora ja tot una classe de història de la pintura d’aquest període. Generalment una peça de cadascun. Picasso, Bonart en tenen alguna més, com Cèzanne amb una muntanya de Santa Victoria, com no, però no gaires més.




La diferència entre les col·leccions d’un i altre costat de l’atlàntic és que mentre les d’aquí, els gran museus, són bàsicament del sector públic, aplegant les peces de corones, reialmes i governs, a l’altra banda, els americans les varen fer individus de la seva pròpia butxaca, com aquesta Philips Collection que ara podem veure aquí. Vés a saber d’on sortien els recursos econòmics per bastir aquestes col·leccions, el cas de la Frick és un exemple (no precisament exemplar), però van tenir la gosadia d’apostar per les noves tendències o adquirir peces mestres, i el despreniment, no sé tampoc si els va ser massa costós, per gastar-se’ls en obres que ara celebrem podem admirar.

30 de maig.

24 de maig del 2016

La pastoreta.

Quan vaig veire l’anunci per primera vegada em va sorprendre, ara ja me’l miro tendrament. I ja és notícia als diaris. És el de la pastoreta que tragina bens per les muntanyes del Pallars i que serveix per anunciar una marca d’aigua mineral que fa gala de la seva puresa perquè es recull molt amunt.


Tot el dia els mitjans ens crivellen amb les possibilitats que ens donarà la tecnologia dins de ben poc, a més de vendre’ns la que ja podem utilitzar ara que també ens anuncien reiteradament. I vet aquí, que algun espavilat publicista ens capgira la imatge: Encara és possible que hi hagi gent, neorurals, que faci el camí invers. No hi entenc de ramaderia, ni sé com s’han criat els animals que són sacrificats per que els puguem consumir. Em temo, però, que pensar que es continuen criant com s’ha fet ancestralment és un bonic pensament, però segurament força allunyat de la realitat. L’aviram, el làctics, els porcs, fins i tot el peix i tant d'altres aliments ja es produeixen “industrialment”. Sí que encara hi ha productes alimentaris que  es continuen produint com tota la vida, però em temo que cada cop més marginalment.

Un amic que s’ha dedicat al món agroalimentari em parla d’un sector cada cop més tecnificat, de màquines teledirigides, de drons, i altres enginys semblant. No ens ha d’estranyar pas, és l’evolució de la manufactura a la indústria i d’aquesta al control numèric comandat a distància. Això en tots els rams de l’activitat econòmica i productiva. Perquè no podem pas pensar que en el cas de la ramaderia, i en tota la agroindústria, no ha de passar el mateix?

Per tant, la imatge bucòlica de la pastoreta és sols un reclam nostàlgic per vendre’ns un producte que té, suposo, moltes dificultats per diferenciar-se dels seus competidors. Però a l’hora em sembla també un cert engany, no sé valorar-ne la mida, de fer de la dura vida dels pastors de muntanya un símbol de puresa. Cert que hi ha gent que lluny de submergir-se, o ser submergits, en el brogit insaciable de la vida moderna en defuig i opta per activitats marginals que els proporcionen, segons ells, un altre estil de vida que els plau més. Uns fan vi i mantenen la terra, d’altres artesania i llueixen les seves habilitats, ..., però no ens enganyem, són activitats marginals, tant perquè estan als marges del “sistema” (potser per això les cerquen) i amb uns rendiments també marginals en el món d’avui (potser tampoc els fa massa el pes aquest món). Noves Arcàdies?

En tot cas, el seu ús per la publicitat, pel consumisme, em deixa un regust agredolç. Ah!, i el producte és un de més dels que té una coneguda cervesera.  

24 de maig.

13 de maig del 2016

De vegades plou...

M’acaben de comunicar la mort d’en Pep Monròs. Li vaig dedicar una de les darreres entrades en el blog que vaig abandonar al deixar l’activitat política. Era l’octubre del 2011. Em proveïa d’imatges que he fet servir molt temps, ja que les que m’agradaven les anava enretirant i guardant, i en aquella entrada deia que esperava rebre’n moltes mes. Fins ahir mateix ho va fer, variat com sempre: un reportatge sobre el Tirol, un de fotografies excel·lents de senyores poc vestides i un dels seus acudits vells que em va fer gràcia.



Sí, ja era gran, n’havia fet vuitanta, i darrerament havia tingut alguna forta ensopegada. Avui ens ha deixat definitivament, però jo guardaré moltes imatges que va voler compartir amb els seus amics. Imatges molt diverses, d’aquestes que corren per la xarxa: de paisatges, de pintors, de monuments, de senyores, històriques, curioses, de pel·lícules, una de les seves altres grans aficions.

El vaig conèixer ja de gran i va venir amb la Maite com amics d’uns amics comuns. Compartíem anualment un cèlebre sopar de bolets per la tardor entre tot una colla d’amics i coneguts, serà un buit que malgrat tot tindrem present aquest any. En el darrers sopars ja no era tant animador que quan el vaig conèixer, s’anava fent gran. Però fins al darrer moment, com he dit, fins ahir mateix, no va deixar d’explicar per la xarxa els seus sentiment. Suposo que als seus més propers els hi comunicava més personalment. La seva vida laboral, les vicissituds familiars que va passar, alguna ben difícil, com el de la seva filla. Les seves passions i sentiments: el Barça, el catalanisme, l’amistat, la fotografia,...

Avui en Tro, el seu gos, no sortirà a passejar de la seva ma.

“De vegades plou al cor/ i no saps ben bé perquè...”




13 de maig. 

14 d’abril del 2016

Tot és negre, molt negre.

Ja ni val la pena començar el diari per les pàgines d’esports. No hi entenc de futbol i no sé explicar perquè el Barça desprès d’una ratxa llarguíssima de bons resultats no sap resoldre els darrers partits. Començava el diari pels esports ja que era la forma d’anar-hi entrant. No hi ha notícies que t’engresquin o t’il·lusionin. Tot és negre, molt negre. Aquí, més aquí, no tant lluny, a fora, el futur, el passat... Sembla que al destapar-se tot, a més, no se sap veure cap camí de sortida. I cada dia, ahir, avui, demà, anem cap a un caos descontrolat que forçosament ha d’acabar malament, malament per a molts, encara que segur que alguns, pocs, en trauran profit.

No paro de pensar en el 2008, l’any en que diuen que va començar la crisi. Però aquella data, ja llunyana, sols va ser la de l’esclat d’un desori que venia de abans, dels anys anteriors. Llavors es van fer solemnes proclames de que calia regenerar el “sistema”. Sols van ser paraules, ja que poques coses s’han arreglat, sinó és que s’han espatllat més.

No sé pas per on continuarà tot això, no sé veure’n la sortida. L’economia mundial tornarà a portar-nos més aviat que tard un nou gran ensurt? Europa, millor dir la Unió Europea, va cap a la seva desintegració? Quina sortida hi ha pel panorama polític espanyol que està empantanegat? Com acabarà, si és que comença, el “procés” català? Donarà algun fruit la “nova política”? Aguantaran les classes subalternes la pressió del seu deteriorament sense esclatar per algun lloc?

Vaja, no sé veure cap pàgina que no porti noticies negatives. De quina manera cal mirar-les?: encuriosits, estupefactes, emprenyats o indignats, distants, ... Sensació de que alguna cosa ha de passar, que alguna reacció s’ha de produir, no sé pas en quin sentit. Aquesta és una altra, en quin sentit es pot produir la reacció?, beneint, reprovant, acceptant com mesells, ...? I quin serà el resultat més endavant d’aquesta reacció? Anirem millor o pitjor?

Fins no fa pas gaire hi havia línies d’actuació, que ens podien agradar més o menys. Un cert, diguem-ne, ordre. Ara tot són incerteses. No sabem on derivarà la situació que va degradant-se. Em fa por. Diuen que és un problema generacional. Els de la meva edat vam créixer i hem anat vivint en un sistema estable, més o menys controlat. Potser hem estat uns privilegiats, fins ara ens ha anat tot de cara. En moltes altres contrades no ho poden dir això: turbulències de totes menes. Però sembla que ara també hi estem abocats nosaltres, a menys que inconscients no ho vulguem veure. Els que ens vénen al darrere hauran d’acostumar-se, o potser ja s’hi han acostumat, a un altre món, més incert, més “líquid”. Quines perspectives...



14 d’abril.

4 d’abril del 2016

Paradisos fiscals.

La notícia del moment és la publicació per un consorci de periodistes d’investigació d’un extens llistat de personatges (mai tant escaient lo de personatges) que tenen o tenien comptes amagats a Panamà. Hi surten de tot arreu i de variades ocupacions. Les xifres són grans.

Sorpresa? Home, sí. Però cada vegada ens en hauria de fer menys. Per varies raons, la principal és que en temps d’Internet cada cop resulta més difícil tenir coses amagades. A final, sempre hi ha algú que penetra allà on sembla que no es pot accedir; que hi ha algú de dins que, vés a saber per quines causes, filtra documents; que hi ha investigadors que escarboten tot el que poden i estiren fils insospitats,...

Però també hem de tenir present la creixent indignació de la majoria de la població que és ben conscient de que hi ha recursos i riquesa suficients per atendre les necessitats peremptòries que tenen si els més rics i poderosos aportessin el que els hauria de correspondre. Aquí està la clau del problema. Mai els de dalt han volgut ajudar als de baix, sempre han cercar maneres d’escapolir-se de contribuir al bé comú. El que ells guanyen, de bones o males maneres, no és per compartir, és sols per ells. Si troben algun lloc per amagar el que tenen ho fan. No és nova, ni d’ara, l’existència de paradisos fiscals o de llocs amb una opacitat extrema per amargar el que convingui.

Dos llibres que es varen publicar no fa pas gaire: Las islas del tesoro. Los paraísos fiscales y los Hombres que se robaron el mundo, Nicholas Shaxson, ed. F.C.E., B.A. 2014; La riqueza oculta de las naciones. Investigación sobre los paraísos fiscales, Gabriel Zucman, Ed. Pasado & presente,  B-2014. El primer esgarrifa per la complexitat i extensió del fenomen, especialment impactant és el paper de la City de Londres en tot aquest obscur entramat; el segon, més de propòsits, per la dificultat (potser fins i tot ingenuïtat) de les solucions proposades. Evidentment, no hi ha gaires dificultats tècniques per controlar el fenomen, però sí evidents dificultats polítiques, la força dels rics i poderosos.


 Conclou Zucman el seu llibre: “Para girar la página del fraude en gran escala, el combate que debe llevarse a cabo no es solo una batalla entre Estados. Es sobre todo la lucha de los ciudadanos contra la falsa fatalidad de la evasión y de la impotencia a de las naciones.”




4 d’abril.

4 de març del 2016

Parracs

D’un temps ençà es veu que hi ha una moda d’anar amb roba esparracada. Entre els joves, més les noies que els nois, però també n’he vist d’aquesta manera d’altres que ja no ho són, fins i tot la presidenta de la Comunitat de Madrid que no se’n està d’anar a “la page”.

He de dir que em fa mal als ulls. No ho veig bé. Suposo que tinc el record de la pobresa que veia quan era jove, de la gent que anava apedaçada, ja que no era com avui que sembla que ens sobri roba a armaris plens. Crec que aquesta moda d’ara no té present que molta gent del nostre món van desarreglats perquè no tenen més remei, que no és una “gràcia” per ells anar desendreçats sinó que és la seva condició quotidiana de misèria.

Quants recursos disposem els benestants i com els malbaratem! Tenim que consumir més i més; el nostre dispendi o malbaratament arriba fins a donar-li la volta  a l’aparença externa fent motiu de moda l’anar estripat. Valors, dieu? Quins valors estan instal·lats entre nosaltres?


4 de març.

29 de febrer del 2016

De economistes.

S’ha dit moltes vegades que l’economia és la ciència que sap predir el passat. Sí, analitzar què ha passat és la seva especialitat, intentant d’aquí treure’n elements per actuar en el present de forma que el futur sigui millor.

Aquest és el propòsit de Miguel Sebastián que en el llibre La falsa bonanza”,  ed. Península, B-2015, intenta comprendre què ens va portar a la crisi del 2008 i les seves conseqüències. El subtítol és eloqüent de la seva pretensió: “Cómo hemos llegado hasta aquí y cómo intentar que no se repita”. L’autor no deixa de fer un exercici d’autocrítica tota vegada que va ser protagonista destacat del període anterior a la crisi i durant la mateixa. Cap del servei d’estudis del BBVA a començaments de segle, una bona posició per tenir elements per comprendre què passava, a cap de l’oficina econòmica del President del Govern del 2004 al 2006, i finalment Ministre d’Indústria del 2008 al 2011, és a dir, llocs claus per incidir en les solucions.




Ell diu, ara com molts, que tampoc va saber veure venir la crisis, i explica el per què. Per les meves responsabilitats en aquells anys també hi vaig ser al mig del problema i vaig escriure força sobre el que anava passant, el meu antic blog en pot donar fe. Com sempre he barrinat, el problema de la crisi del 2008 té causes molt anteriors. La turmenta perfecta que es desenvolupa aquell any s’articula amb elements que comencen amb l’entrada a l’euro i amb la dinàmica demogràfica, però que tenen com a element central el conjunt d’excessos que es produeixen en varis àmbits de l’economia entre els més assenyalats, la banca, les finances, i l’immobiliari. Interessant la diferenciació que fa Sebastián entre la bombolla immobiliària i el boom immobiliari, com es forma i peta la primera i com s’ensorra el segon. Desprès, l’autor, parla d’altres excessos, algun coneguts de primera mà per les seves responsabilitats ministerials, com el de les renovables o les telecomunicacions, així com els de les comunicacions, AVE, carreteres, ports, aeroports, i suposo que se’n deixa alguns més. Perquè el problema van ser els excessos, no l’activitat dels sectors en si que no és pas discutible: les finances són necessàries, l’immobiliari també, l’obra pública també. El problema va ser passar-se de mida, amb tothom esventat el més i més i més.

Tothom es va apuntar al “España va bien”, ningú va voler ser el que aigualís de la festa de la que tots gaudien, tots, administracions, empreses, particulars,... fins que va petar. Com es punxa una bombolla? Primer cal acceptar que n’hi ha de bombolla, cosa que no es volia veure, desprès, rebentar-la... “acabar con la música en mitad de la fiesta”. L’explicació del que va dir tothom l’any 2008, any electoral, ja ha estat molt explicada i documentada, ningú, ningú, ni d’aquí, govern i oposició, ni de fora, va encertar el pronòstic del què passaria. Desprès, havent-hi aixecat la cua al gat, tothom va dir que era mascle o femella, però abans ningú la va encertar.

L’autocrítica hi és, tant en el terreny de la responsabilitat política com en la responsabilitat professional. Els economistes no en sortim gaire ben lliurats de les seves pàgines, amb l’atenuant de que les decisions polítiques es van imposar sobre les propostes econòmiques. Una frase per remarcar-ho: “Las mercancías no votan”. Ara, ja des de l’acadèmia, l’autor pensa i diu que tan de bo aquestes reflexions serveixin perquè en traiem lliçons per no repetir en el futur els errors que vàrem fer en el passat.

Una nota a peu de pàgina (pàg. 91) m’ha encantat:

“El genial emprendedor y comunicador Carlos Barrabés me dio un día su propia definición de burbuja: Hay burbuja cuando miras a tu alrededor y dices: soy gilipollas”.



29 de febrer.