31 d’octubre del 2015

À bout du souffle

Enlluernats per les esplèndides imatges de molta gent al carrer dibuixant escenografies d’impacte es varen llençar corrent cap endavant sense pensar gaire –al menys això sembla- en el camí que prenien. Sense aturar-se a pensar en la realitat certa de les imatges i en el recorregut que comportaria el camí triat.

Primer escurçant una legislatura en busca d’un resultat que no va ser el que es va produir. Ni cas, canviem els recolzaments d’una banda –en els dos eixos del mapa- pels contraris, que sembla que són els que vol la gent. Quina, quanta, gent? Res, la gent. Anem cap a un referèndum que ja d’entrada se sap que no es podrà realitzar, però som capaços d’enredar a uns i altres per fer-lo, o fer veure que s’ha fet. No és que el resultat ben mirat fos gaire exitós, però vaja. Ho veieu? Això ja està a la punta dels dits, a tocar. Endavant, unes noves eleccions anticipades i anunciades amb molt temps que ho clarificaran tot: ens contarem legalment. Sí, sí, ja ens vàrem comptar i no arribem a la meitat dels votants. Però havíem dit que si assolíem la meitat dels escons ja engegàvem. Però, la meitat dels escons els apleguem ajuntant-nos amb gent molt estranya. Res a veure amb el que hem estat sempre i pel que ens havien fet confiança. Apa! Traguem-nos la corbata, ...encara no cal posar-nos la samarreta, vés, potser tot arribarà.

Nois!, no estem al final d’un carreró sense sortida? Què pensa d’on estem el que fa llonganisses a Olot, el cavista del Penedès, l’industrial del segon cinturó metropolità, l’acadèmic reconegut, el jurista viatjat,...?

Ara, qui és el maco que surt a dir que per aquí no podem – no és que no anem, és que no podem- anar a enlloc? Uf, quina papereta! Va, provem-ho una mica més, potser es produirà alguna conjunció còsmica que ens permetrà sortir de l’atzucac. Aviat, potser, ens caurà –o els caurà- al sobre un meteorit.


Crec que els temps ja són comptats i acabats. À bout du souffle.
   


Avant d’expirer, allongé sur les pavés, Michel murmure à Patricia :
« C'est vraiment dégueulasse. »
N'ayant pas compris, la jeune femme demande aux policiers :
« Qu'est-ce qu'il a dit ? »
À quoi on lui répond :
« Il a dit : vous êtes vraiment une dégueulasse. »
« Qu'est-ce que c'est, dégueulasse ? »
 demande-t-elle enfin, prenant soudain conscience de sa trahison en fixant son regard direction caméra (le public) et en reprenant un geste de Michel, le pouce caressant sa lèvre supérieure, signe de doute que le jeune voyou se réservait quand il croisait son image dans un miroir.

31 d’octubre. La castanyada.

26 d’octubre del 2015

Jurament o promesa? Chi lo sa.

L’article 16 del Reglament del Parlament de Catalunya de 22 de desembre de 2005 (DOGC de 18/1/2006) diu que per accedir a la condició de diputat/da s’han de complir els següents requisits:

-Presentar la credencial i fer promesa o jurament de respectar la C.E. i l’E.A.C.

-presentar declaració d’activitats i de béns.

Article 16
Accés al ple exercici de la condició de diputat o diputada
1. El diputat o diputada proclamat electe accedeix al ple exercici de la condició de parlamentari o parlamentària un cop complerts els dos requisits següents:
a) Presentar al Registre General del Parlament la credencial expedida per l’òrgan corresponent de l’Administració electoral i fer la promesa o el jurament de respectar la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
b) Presentar les declaracions d’activitats i de béns que especifica l’article 12.
2. Els drets del diputat o diputada proclamat electe no són efectius fins que no ha accedit al ple exercici de la condició de parlamentari o parlamentària, conformement a l’apartat 1

No sé pas si el concepte respectar és el mateix que guardar i fer guardar que diu el R.D. 707/1979 de 5 d’abril, que determina la formula de jurament o promesa per la presa de possessió de càrrecs públics que crec que encara és vigent.

Artículo 1
En el acto de toma de posesión de cargos o funciones públicas en la Administración, quien haya de dar posesión formulará al designado la siguiente pregunta:
«(Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor cumplir fielmente las obligaciones del cargo... con lealtad al Rey, y guardar y hacer guardar la Constitución, como norma fundamental del Estado?».
Esta pregunta será contestada por quien haya de tomar posesión con una simple afirmativa.

Potser la interpretació del Reglament del Parlament és fer passar bou per bèstia grossa i més en el cas dels declaradament republicans, però deixem-ho. Anem al que fa el cas: Sempre que jo havia pres possessió d’algun càrrec públic, crec que unes deu vegades, havia respost públicament a  aquest requeriment.

Veig, però, que en la constitució del Parlament de Catalunya, aquest tràmit ja es dóna per fet a l'hora de la presentació al Registre (?), tal com diu l’article 16 del Reglament, ja que en el Títol I (constitució del Parlament) nomès  es fa esment- en l’article 2, apartat 2- de que els parlamentaris/ies sols seran anomenats.

Desprès que ens els darrers anys, a les preses de possessió a les corporacions municipals hem vist tota mena d’afegitons a aquella fórmula, àdhuc lletanies i discursos, ara la privacitat –potser amb obscuritat i traïdoria- en la que els nostres representats  autonòmics han pres possessió ens manlleva la capacitat d’admiració i sorpresa que poden contenir les seves afirmacions d’acatament a la normativa jurídica que els permet assumir el càrrec, la Constitució espanyola i l'Estatut d'autonomia de Catalunya, tot entenent que la seva contravenció els pot portar a un atzucac comprometedor, ... o a una situació de franca rebel·lia que ha de ser degudament considerada i tinguda com a tal.

Res, nimietats, minucies.

26 d'octubre.

25 d’octubre del 2015

Colors de tardor. Reportatge d’una sortida.

Potser que canviem una mica de registre, que parlem d’altres coses. Per exemple dels colors de la tardor per la ruta del vi d’Alsàcia.



La verema ja està feta. Els ceps arrenglerats, seguint les suaus ondulacions del terreny, descansen sense fruits. Els pàmpols van engroguint mica en mica. El paisatge va diversificant els verds fins ara omnipresents barrejant tonalitats més tèbies cap els daurats abans de quedar erm i trist. Hi ha activitat als cups, s’escampa arreu una oloreta de raïm i de vi. Els caps de setmana el turistes i forasters omplen els carrers dels pobles típics “soigneusement” preparats per atreure’ls. Són pobles de postal, flors –geranis- a les finestres i balcons, parets d’estructures de fustes vistes, à colombages en diuen, botigues de souvenirs i de productes du terroir, formatges, patés, pans, pastissos, i evidentment d’ampolles de vi de les varietats alsacianes i destil·lats d’alcohol amb fruites diverses. És conegut que els francesos, primers receptors de turisme del món, saben treure suc de qualsevol particularitat que tenen per petita que sigui.





Alsàcia, terra cobejada mil·lenàriament per francs i germànics. Luis XIV porta la frontera francesa fins al Rhin (al temps que pel sud als Pirineus) quedant-se amb la meitat de la seva cubeta, el riu pel mig, delimitada a l’est per la Selva Negra i a l’oest pels Vosges. El Reich se l’empassa desprès de la guerra de 1870 i torna a França amb el final de la I Guerra Mundial. No hi ha monuments als “enfants morts pour la patrie” del 14 al 18, els alsacians estaven a l’altre banda. Quatre anys més alemanya a la II Guerra i retorn a França convertint-se des de les hores en clau del nou europeisme, Strasbourg capital de l’Europa. Terra amarada, xopa, d’aigua que li ve de les altes muntanyes suïsses i de les que té a costat i costat. Consegüentment, rica, amb riquesa que es mostra en múltiples detalls.




La catedral de Strasbourg, i el nucli antic de la ciutat, com una nou entre braços d’aigua, sempre fa bo de veure caminant o des d’un vaixell pels canals. La manca de sol, el sol està al Mediterrani, i la boira al matí no ens permeten -desprès de pujar els 328 esglaons fins a la plataforma sobre la façana al peu de la seva única torre- veure més enllà de les teulades de la ciutat. Tampoc l’efecte del cop del sol baix a la tarda sobre la pedra rosa plena de filigranes que deuen haver estat malmeses i refetes varies vegades al llarg dels segles. Ara, al seu voltant i per l’espai públic proper, per commemorar el mil·lenari del començament de la seva construcció, hi ha l’exposició temporal d’un conjunt de figures -de cartró pedra, o de guix, suposo- que l’adornen: Des gens singuliers. Un entorn suggeridor. Tot fent un passeig nocturn a peu per la Petite France, amb el barrage Vauban al fons, coincidim amb una marxa  nocturna a favor de la lluita contra el càncer de mama. Ens van dir que s’aplegaven a l’esdeveniment més de 20.000 persones, roses, alegres i festives.





Camí de Colmar, per la ruta del vi, desprès de parar breument a  Obernai i abans de Ribeauvillé i Riquewihr, a la dreta dalt d’un cim dominant la plana hi ha el castell reconstruït de Haut-Koenigsbourg. A finals de segle XIX el kàiser Guillem II va refer les ruïnes dels seus ancestres germànics (els Hohenstaufen, els Habsbourg) per tornar-les al seu esplendor. Ara és un dels llocs més visitats de França. La boira també ens va impedir veure el panorama que s’intuïa des del gran bastió. A baix a la plana, altra volta, vinyes i més vinyes. Final de jornada a Kaysersberg, lloc natal del notable metge i premi Nobel de la Pau del 52, Albert Schweitzer.






Clar, si pretens allotjar-te en un hotel en mig d’una zona per a vianants tancada al trànsit has de preveure com hi arribaràs. En vam tenir un bull, de nit, i més anant amb una furgoneta més llarga del compte per encabir-nos-hi tots amb l’equipatge. L’hotel des Têtes, està a la rue des Têtes, bien sûr! Colmar és la ciutat de l’escultor Auguste Bartholdi, el de l’estàtua de la Llibertat de Nova York i de moltes altres peces simbòliques a França. En vàrem visitar el museu, però estàvem allà, a Colmar,  per veure expressament el retaule d’Issenheim una obra excepcional de començaments del segle XVI, en els seus darrers dies a l’espectacular església dels Dominics, ja a punt de tornar al seu lloc habitual que és el museu Underlinden que remodelat i ampliat reobrirà properament, ben aviat. Sols per veure desplegat aquest sensacional retaule paga la pena el viatge. En aquesta instal·lació provisional l’acompanyen algunes petites obres, des d’una malenconia d’en Cranach, formidable, a un cap de Crist del modern Otto Dix, l’expressionisme alemany, i d’altres, com una Verge del Roserar, de Maties Shongauer, de finals del s. XV, esplèndida, amb una història un pèl atzarosa, més gran i una mica diferent de la que temps enrere havíem vist a Colònia obra de Stefan Lochner. Com passa algunes vegades a França, molt soroll de boixets i poques puntes a la petite Venise, tot plegat un tros de carrer ben arregladet amb canal d’aigua i barquetes planes de pescadors pel mig, això sí, molt fotogènic. Val la pena passejar-se pel rovell de l’ou del nucli antic tot admirant les cases, els edificis civils i religiosos i els monuments, fa goig. Ple de visitants flâneurs a les hores centrals dels dia com correspon a una vila turística, tranquil i quasi desert al caure la nit.








Vicissituds familiar obliguen a una part de l’expedició a emprendre la tornada abans d’hora. Llàstima per ells i per la causa. Sobrarà espai a la furgoneta el darrer dia.



Canvi de paisatge i de centres d’interès per acabar. Resseguint cap amunt la riba esquerra del Rhin, camí del aeroport transfronterer de Bâle, comencem al Memorial de la línia Maginot de Marckolsheim. La casamata 35-3 amb un conjunt de peces de material de guerra: un tanc Sherman, un canó soviètic, un half track francès, un auto metralladora, una bateria antiaèria americana. Els sots encara visibles causats per les bombes dels Stukes, els impactes de bales en que hi cap un dit gros sencer a una torreta defensiva metàl·lica, ... tot ben cuidat per anar-hi a fer un pícnic el diumenge tot recordant que trenta soldats francesos hi varen resistir tres dies a l’empenta del “boches”.





No gaire lluny d’allí, la fortalesa de Nuef-Brisach que va construir Vauban  en aquest costat francès del riu redoblant el Breisach am Rhein del cantó alemany. Una estrella octogonal de 600 metres de diàmetre -que surt a les primeres pàgines del “Victus”- i que està declarada, dins de totes les fortificacions de Vauban,  patrimoni mundial de la UNESCO. Ben conservada, amb les cases del poble a dins reemplaçant ara les casernes i quarters de la guarnició militar que la va defensar el XVII, el XVIII i el XIX fins la guerra franco-prussiana. Cortines, bastions, tenalles, mitges llunes, contra guardes, glacis, la plaça central per les maniobres i les parades militars, els pous d’aigua, les portes als quatre punts cardinals camí de les ciutats properes del territori que defensava. Pausa cafè en el bar on els pagesos hi anaven a segellar les butlletes de les diverses loteries i apostes.





Riu amunt, nova parada per veure l’església octogonal d’Ottmarsheim. Carolíngia, per estar inspirada en la d’Aix la Chapelle (Aachen, Aquisgrà) al seu torn inspirada en San Vitale de Ravenna. Ha passat en els seus mil anys d’història moltes vicissituds, la darrera, l’incendi d’ara fa uns vint anys. No sé pas què hi ha de l’original, però és una petita meravella. L’entorn, suposo que aprofitant la darrera reconstrucció, ha quedat admirablement tranquil. En quedem a dinar al costat, al “Restaurant La Couronne”. Per tota carta tres plats du jour apuntats en un full de bloc petit, això sí, ho vàrem regar amb un Pinot noir rosé que no estava malament. Algú hi va afegir amb el cafè una copeta d’eau-de-vie de Mirabelle.





Vam buscar, i trobar, la intersecció del canal d’Alsace (del Rhin) amb el canal que el comunica amb el del Rhone, relligant fluvialment les vessants atlàntica i mediterrània. I per acabar, ens aturem al barrage (la presa) de Kembs, passant prèviament per la central hidroelèctrica, per veure l’espectacle de les rescloses pujant i baixant de cota a les llarguíssimes gavarres mercants –també deuen aprofitar-ho els vaixells que fan turisme- que comuniquen els ports suïssos centreeuropeus fins als holandesos ja al Mar del Nord. Tant la central com les rescloses són dels anys 30 del segle passat i continuen donant un bon servei. Tots els espais públics al voltant d’aquestes obres d’enginyeria hidràulica estan cuidats i preparat per ser usats com a llocs de lleure i esbarjo: caravàning, pícnic, rutes esportives per bicicletes, a peu o a cavall,... Fa goig de passejar-s’hi, i dóna la impressió que són molt utilitzats.




Ufff! Quin dia ben aprofitat i divers! Cap a l’aeroport ja de retorn a casa.


Pràcticament vam fer el programa que ens havíem proposat llevat d’algunes coses que sobre la marxa, pel temps, per retard, per cansament o per repetitiu deixarem de banda. Si ens quedaren coses per veure i fer...! Aquí i a altres indrets. Com pensem tantes vegades, n’hi ha tantes d’altres per anar...! La temporada per fer-ho era bona pels colors i per evitar les aglomeracions estiuenques i els freds hivernals. Segurament els colors són més bonics ara que en primavera. Ens va agradar, una bona sortida.





24 d’octubre. El viatge de tardor.

21 d’octubre del 2015

El llarg procés

He llegit amb interès, i entusiasmant-me a mesura que anava avançant, el llibre d’en Jordi Amat El llarg procés. Ed Tusquets, B-2015. D’alguna manera l’he vist com una explicació d’una part del context polític més immediat en el que he viscut. Vaig néixer al final de l’ocupació ambigua, del 39 al 47. Jo sóc del 48. Vaig créixer a la modernitat cauta, fins el 62, de la que no en vaig saber res ja que no tenia coneixement, però que va portar al catalanisme progressista, els 80, amb el retrobament de la democràcia, del que en sóc part. La generació Espriu, vaig escriure ja fa temps. I crec que puc apuntar-me alguna minúscula part de la paternitat del que va representar el Cobi encara que potser això faci de mal dir o llegir.

Al acabar el llibre, llegit l’epíleg, aquell “Matar al Cobi” de ja fa uns mesos a La Vanguardia esdevé per a mi molt més clar. És el final d’un llarg procés començat al acabar la guerra civil, sí, una guerra civil també a Catalunya, que desemboca en la supremacia del “procés”, del procés que ara estem vivint. És el triomf del sobiranisme nacionalista sobre el catalanisme clàssic.

“El procés de sobiranització (Agustí Colomines dixit) en el que estem immersos passa, entre multitud d‘aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit amb la idea de ruptura inevitable amb Espanya. Estem desconnectats, diuen, quan allò pel que treballen els sobiranistes, legítimament, és per desconnectar-nos.”

“La tesis del fracàs –el fracàs del catalanisme, en darrer terme, entès com a projecte regenerador d’Espanya a través de l’encaix de la plurinacionalitat- equival a donar per fet el fracàs de la concòrdia. Nous silencis, vells equivocs.
No ens enganyem. No ens convoca la història. Convoca el poder usant la història de manera espúria, perquè més que ciutadans, siguem membres d’una comunitat de límits perfilats.”

I aquí, les darreres pàgines del llibre interpel·len, no sé si subreptíciament, el paper del PSC desprès del JJOO. Sitges -1994- per començar. La conversa d’en Pujol amb en Quim Nadal és clau: Maragall no és catalanista.


“Potser hauria estat més precís dir que no pensava com un nacionalista, però potser el problema és que el pujolisme, de la mateixa manera que sabia que el federalisme era el pitjor perill, tenia clar que un catalanisme laic, cosmopolita i d’esquerres era la gran amenaça; l’absència d’una cultura autènticament tolerant amb la pluralitat nacional a la resta d’Espanya ha estat sempre, en aquest sentit, la seva millor còmplice.”

21 d'octubre.

15 d’octubre del 2015

Impertorbables, impertèrrits (o impasible el ademán).

La dèria de comptar-se tant sí com no va portar a unes rares eleccions, eleccions plebiscitàries. Certament, era la única manera de poder fer-ho legalment davant la impossible realització d’un referèndum. Els que advocaven aquesta solució ho van presentar correctament: una llista única, que aplegava CDC + ERC + indepes varis amb caps provincials emblemàtics, amb un senzill programa de transició cap a la independència en 18 mesos. Res d’analitzar la gestió feta pel Govern sortint, com hauria estat normal en unes eleccions “normals”, ara no es tractava pas d’això; res de presentar un cap de llista candidat a presidir, tampoc es tractava d’això; res de presentar partits polítics amb programes diferenciats, tampoc era això. Ara era un moviment en marxa que ja havia mesurat la seva força omplint espais públics i que semblava obeir a una ampla i potser majoritària voluntat popular. Eren, simplement, els de Junts pel Sí.

El primer obstacle en aquest plantejament va venir de l’independentisme radical, de la jovenalla cupaire, que tot i compartint l’objectiu emblemàtic del moviment, va voler mesurar la seva pròpia força i va anar pel seu compte sense diluir-se.  Bé, però, desprès ja els podrem afegir al còmput.

Un cop obertes les urnes i recomptat el que hi havia dins es va constatar que les impressions que ja s’havien pronosticat no eren pas desencertades. Hi va haver una gran participació, el 77,44%, com mai s’havia donat en unes eleccions d’aquesta mena. Els de Junts pel Sí aplegaven el 39.54% dels vots (1.620.973) i els de les CUP el 8,20% (336.375), que sumats feien el 47,74% i una mica més de 1.950.000 votants. Per resta, els que no estaven per aquest història –potser total o parcialment- aplegaven el 52,26%. Era evident: l’objectiu plebiscitari – de guanyar-lo- no s’havia assolit. Però, a més d’això, el resultat posava sobre la taula una fractura a la societat catalana que mai s’havia evidenciat en termes electorals. Si el “procés” ja s’havia endut per davant l’estructura de partits i opcions polítiques que s’havia bastit des de la represa democràtica, ara també havia obligat a l’electorat a definir-se en uns termes que potser mai hauria volgut concretar. La fractura és política, però també ho és social i geogràfica. Els mapes dels resultats ens ho mostren fefaentment. Com es gestiona això? Ja no ens trobem davant d’opinions més o menys qualificades, de manifestacions al carrer, d’estudis sociològics o d’enquestes varies. En trobem davant d’uns resultats concrets que diuen el que diuen, no una altra cosa, i diuen que no hi ha majoria de votants pel Sí, que hi ha unes fractures socials molt doloroses  -que alguns sempre havíem lluitat per evitar- i que les estructures partidàries han quedat esventrades. Aquest és el pati, no n’hi ha d’altre. Algú pensa responsabilitzar-se’n ?

Bé, els que ens han portat fins aquí -i no ho oblidem ho han fet des del Govern de la Generalitat- sembla que estan impertèrrits, pensen que no ha passat res. Sí, potser una sacsejada o sotragada, però que els resultats els avalen per continuar amb el “procés”. Comptant que són una colla de engalipadors, somiatruites, irresponsables i frívols no és d’estranyar que pensin així. No volen, o poden, reconèixer el seu fracàs. Dimitir i retirar-se ... , i ara! Seria enfonsar el seu propi projecte, a més del galdós panorama que deixarien. Però, poden avançar cap a enlloc?

Ara es troben amb el primer escull a superar: a qui encomanar la direcció del què cal fer a continuació?, sense oblidar l’escull més gros que els ve darrera: Què cal fer a continuació? De fet tots dos van entrellaçats. Però el joc parlamentari porta primer a determinar el qui –desprès d’haver escoltat el què, el què es vol fer- per desprès passar a fer el què.

No hi ha altra possibilitat de que Junts pel Sí assumeixi el qui, són els que tenen més diputats, 62, però necessiten els 10 de les CUP, l’altra Sí. Compte, però, sent totes dues propostes independentistes són ben diferents l’una de l’altra. Els joves, com és natural, més radicals, amb alguna proposta fins a l’extrem, mentre que els grans més mesurats com correspon. En algunes coses, aigua i oli. Clar que, encara que arribin a posar-se d’acord d’alguna manera han de tenir present la legitimitat en la  que basar el seu capteniment: no hi ha majoria de vots per tirar endavant pel dret. No hi ha la mínima, mínima, legitimitat per emprendre aquest camí de la independència. Llavors? Assistirem a una nova trencadissa en aquest cas en el camp del secessionisme? Veurem anar fent la viu viu als impulsors del “procés” amb un desgast espectacular de les expectatives creades als seus electors? Algú d’ells, o de fora, serà capaç de proposar, i portar a terme, noves línies d’actuació per desempantanar la situació?

De res de tot això és el que es parla a hores d’ara, al menys no es veu reflectit als mitjans. Com qui sent ploure, tothom va impertèrrit a la seva via. Inasequibles al desaliento, impasible el ademán.




Al retaule d’Issenheim que es pot veure al Museu Underlinden a Colmar hi ha aquestes dues figuretes que fan ofrenes a Sant Antoni Abad, o del porquet. El de la dreta és un pagès que li porta un porc, el de l’esquerra és un burgés que li porta un gall.


15 d’octubre, Santa Teresa d’Àvila.

1 d’octubre del 2015

Per continuar especulant.

Crec que el mapa que indica municipi a municipi el percentatge de vot independentista sobre el total és expressiu. Hi ha alguna correlació amb la Catalunya carlina? El litoral, les ciutats, la indústria, els “vigatans”, els poblets, la renda per càpita, la composició social, ...



El mapa en el enllaç permet, passant el cursor, veure municipi a municipi.


Rellegint a Isaiah Berlin: “La rama doblada: Sobre el origen del nacionalismo”, dins del llibre “El fuste torcido de la humanidad. Capítulos de la historia de las ideas”, Ed. Península, B-1992.

1 d'octubre.