25 d’abril del 2015

Pinzellades parisenques- i 2

El dissabte al matí, a les nou, ja estava muntat el mercat ambulant darrere l’Hotel de Ville, a la placeta que dóna a la Rue Rivoli, place Baudoyer, però encara no hi havia compradors, s’aixequen tard aquí al centre. Els marxants ja tenien el gènere ben col·locat.



El diumenge, a la mateixa hora, més tranquil·litat, sols trencada per la gent que acudia a una cursa popular que tenia la seva sortida davant de l’edifici de la Mairie, The color run. Els cafès, més tard a vessar, ara encara estaven ben buits. Un petit déjeneur, sil vous plaît, amb un bon croissant comme il faut. Car, força car. Bé anem al carrer. Avui toca el Musée Picasso que l’han renovat darrerament desprès de molt anys d’estar tancat per obres. Sort de tenir també l’entrada reservada per Internet, de bona hora ja hi havia cua per entrar-hi.


La producció artística del malagueny va ser considerable, hi ha obra seva arreu. Aquí, sembla que és on n’hi ha més d’aplegada. Els francesos el tenen com a ben seu i l’aprecien. Amb tranquil·litat, dóna per entre dues i tres hores; suposo que si ets entès i saps delectar-te com cal, més i tot.  No segueix una seqüència cronològica sinó temàtica i fa de bon veure. Cal no despistar-se i passar per alt la part del soterrani en la que continuen havent-hi peces remarcables.


En surts satisfet, un bon museu per un gran artista. Valia la pena anar-hi (com a tant d’altres indrets).


Quan surts, estàs al bell mig del barri del Marais. Quina formidable animació! Músics de carrer, àdhuc alguna orquestrina; botigues i botiguetes diverses obertes malgrat ser festiu, encantadores; els restaurants ja plens, ja se sap, els francesos dinen, le déjeneur, ben aviat; a la Place des Vosgues, galeries d’art, en les que sols vam admirar el que s’hi exposava sense gosar demanar preus; ... Era un encant passejar-s’hi. 









Caminant, caminant, fins al Beauboug, el Centre Pompidou, que sempre val la pena admirar mal que sigui per fora i l’animació de l’entorn. A dins hi havia una temporal de Jeff Koons que tenim molt vist, i d’allà fins a les obres del forat de Les Halles, que tornen a remodelar. Une formule per dinar, entrée + plat i plat + desert, compartit, molt habitual. Cal cercar una bona terrassa per prendre el cafè. Aquí no ho vam saber encertar, però sols de fer el voyeur i el flâneur ja pagava la pena estar en qualsevol racó.



Bé, l’interès acomplert, per fer-ne d’altres semblants de cap de setmana. Era una visita a “tiro fet”. A buscar el RER per anar a l’aeroport i tornar cap a casa.


25 d’abril. 

24 d’abril del 2015

Tot esperant Noè.

En un racó, empolsinats, hi ha un paquet de diaris dels temps de l’avi. Són exemplars de El Diluvio de començaments dels anys trenta, del temps de la Segona República. Fullejant-los, hom s’adona de que parla d’uns temes ben d’actualitat. Vaja, que podria traspassar-se el que diu amb el que ens està passat ara aquí. 80 anys desprès estem allà mateix, discutint de les mateixes coses. El Diluvio va ser un diari nascut al 1858 amb un altre nom, El Telégrafo, que va passar les vicissituds pròpies de la política i la societat espanyoles de la segona meitat del s. XIX i del primer terç del XX. Fet a Barcelona, de tendència republicana federal, va competir amb La Vanguardia com a diari important del seu temps, sent el diari de les classes populars. Evidentment, el seu recorregut acaba l’any 1939 amb el triomf dels franquistes.

Aquest és el fil que utilitza en Joan Ferran (Barcelona 1951) per bastir el seu darrer llibre: “Esperando a Noé. Entre el diluvio y la independència”, Ed. La Lluvia, B-2015.

A tall de crònica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de la tardor del 2012, desprès de la primera gran “mani” a Barcelona dels 11-S fins a quasi bé ara, desprès del 9-N, amb escrits breus generalment, tal com entrades de blog o comentaris periodístics, l’autor va desgranat el que denominà -quan això va començar- “bienni fosc”. És el desenrotllament “d’un insensat somni d’una tarda d’estiu i un mal càlcul electoral”.

És la deriva del Govern de la Generalitat i de la federació política que el suporta directament, CiU, i dels partits que el recolzen com ERC. Però també inclou la descripció de l’ensulsida de l’altre gran partit central a Catalunya, el PSC, sobre el que li cauen de cop, diu, “les set plagues d’Egipte”; la reflexió perplexa d’un vell amic de lluites d’esquerres dels temps de la dictadura; el sorgiment de les noves opcions polítiques; el paper del mitjans de comunicació, els públics i els subvencionats.

L’autor es declara fart del “tema”: “Estoy harto de tanta miopia”. “Estoy harto de este festival”. Com tant d’altres entre els que em compto. No escrivia res sobre això des de fa mesos i sinó hagués estat pel llibre no ho hauria fet.

Aquel otoño de 1934, mi gran amigo El Diluvio, tras los acontecimientos del famoso día 6, explicava en un editorial titulado “En días de desventura”:



De ahí la necesidad de abrir espacios, de inventar un Noé moderno y alternativo capaz de construir un Arca, del pensamiento y la acción, dispuesta a resistir los envites del temporal exterminador que se adivina; capaz de marcar rumbo.

Algo habrá que hacer en este país para recuperar la capacidad de razonar y la calidad democràtica extraviada en el, hasta hoy, frustrado viaje a Ítaca.







24 d’abril.

23 d’abril del 2015

Rafael Sanz Lobato

Avui he conegut el traspàs del fotògraf  Rafael Sanz Lobato. Vaig passar una agradable tarda de conversa al seu estudi de la Plaça de Santa Bárbara, a Madrid, en una curta sessió fotogràfica que em va fer en atenció a una exposició de la seva obra celebrada a Mataró, si no recordo malament a Can Palauet, deuria ser el 1996 o el 97,  impulsada per en Jordi Egea. Desprès m’envià el resultat d’aquella sessió, unes fotografies excel·lents que tinc guardades amb molta estima ja que crec que va saber treure’m el caràcter del càrrec d’alcalde que llavors ostentava. Vaig prendre’m aquelles fotografies com un regal personal i mai van ser utilitzades oficialment.

Ara, que ja queda lluny en el temps aquella meva dedicació pública i fora de cap pretensió, en atenció i homenatge a la seva persona i al seu treball en dono a conèixer una mostra.






23 d’abril. Diada de Sant Jordi.

21 d’abril del 2015

Pinzellades parisenques-1

Pujar a l’avió cap a París per fer-hi una escapada amb un llibre de Patrick Modiano a la ma. És adient. Aprofito un regal que em varen fer fa uns mesos d’un autor que no coneixia i que ara està d’actualitat per haver-li concedit el darrer Nobel de literatura. Llibre curt, obra concisa. La hierba de las noches, Ed. Anagrama, B-2014. L’ambient, els paisatges i els personatges que tant bé han sabut vendre els francesos, fent-ne pràcticament un estereotip. Sortosament Air France encara és una de les velles companyies, no hi vas apilonat i donen un mos i una beguda per entretenir la gana en el trajecte.

Mesdames et monsieurs, voici Paris! 48 hores per anar a “tiro fet”, tot programat i concertat, des les entrades dels dos museus que volem veure fins els restaurants allà on menjar.  Petit hotel rue Rivoli, a tocar l’Hotel de Ville, senzill però suficient i molt ben ubicat pel que anem a fer. Un parell de dies de temps esplèndid, ben primaveral. Ah, toujous Paris!

Aquesta vegada no tenim problemes per entrar al Musée d’Orsay, la darrera ens vam quedar amb les ganes per la llarguíssima cua i la pluja. Ara tenim l’entrada reservada amb temps. Què s’hi mostra? Si no arriba ni a cent anys de l’art francès! Però, quins anys! Meitat del s. XIX i començaments del XX. Pel d’abans ja hi ha l’immens Louvre, per desprès n’hi d’altres. L’oferta temporal o temàtica a Paris és fantàstica, exuberant, per fer a plusieurs reprises que diuen els francesos. L’endemà en fem una altra. Aquests dies al Grand Palais n’hi ha una gran exposició sobre Velázquez.

Tornem a dins de l’Orsay: Una vella estació de ferrocarrils desafectada per obsolescència ja fa molts anys que desprès de ser usada per diverses coses va esdevenir un d’aquells símbols de la monarquia republicana que caracteritza els nostres veïns i de la que en treuen molt profit. Un dissabte, ple de gent, és una gran atracció parisenca. El continent, ja des de l’explanada exterior, valora el contingut.

Coneixem el trencament que varen representar els impressionistes, però no per això allà deixen de banda l’art acadèmic contra el que varen lluitar aquells i que és continuador, potser fins a la seva extenuació, del classicisme revolucionari. Desprès i abans dels impressionistes vindran els romàntics.




“Els romans de la decadència” de Thomas Couture, 1847, domina l’andana de la dreta de la planta baixa.

Millet, Manet i Courbet, entre molts d’altres, l’esquerra.


Detall de “Un enterrament a Ornans”, de Gustave Coubert, 1850.

Per entre mig, al lloc de les vies, l’escultura clàssica, per sobre les andanes, la moderna, Rodin, Mallol, ...



“Cenotafi dels Gracos”, d’Eugène Guillome, 1853.



“Desitg”, d’Aristide Mallol, 1907.

Al costat esquerra, l’impressionant Cain de Fernand-Anne Piestre, anomenat Cormon, 1880. Al costat d’una petita peça formidable d’Ernest Meissonier, Viatger en el vent





Per entremig, Van Gogh, Gauguin, i tots els que varen venir desprès dels primers impressionistes. Buff!, quin empatx. Atabalats, emocionats, corpresos, extasiats, ....

Va, que encara ens queda la galeria dels impressionistes al cinquè pis del que fou l’hotel que acompanyava l’estació. Escales mecàniques amunt i, bé, impressionant, fantàstic, per tornar-hi expressament i fer visita única. Hi són tots, els artistes i els seus quadres més representatius, al menys m’ho sembla. Curiosament, o no pels entesos, la galeria es tanca amb un conegut quadre d’en Sorolla, “La vuelta de la pesca”, 1894, que va ser adquirit per l’Estat francès desprès de guanyar el segon premi de del saló de Paris d’aquell any. Aquesta galeria són paraules majors, amb “L’homme qui marche” d’en Rodin, o la “La jove ballarina de catorze anys” de Degas, pel mig, que s’obre amb un quadre d’un altre espanyol, Pablo Ruiz Picasso, “Femme en verd (Dora)”, 1944 que hi és en préstec temporal, demà el dediquem al seu museu, a l’Hôtel Salé, recentment reobert.


Evidentment, Cézanne.

Cal aprofitar el restaurant del mateix museu, allà on hi havia el de l’antic hotel, decorat a la rococó, per desprès continuar la visita ja una mica exhausts. Un cop d’ull a les arts decoratives, molt d’ art nouveau, i alguna cosa d’arquitectura, però això ben vist allarga massa l’estada. Cal deixar-ho per una altra volta.



De tornada a l’hotel, a peu per Saint Germain, tot el Barri Llatí, records de més de quaranta anys enrere. Hi tornem per sopar.

21 d’abril.

8 d’abril del 2015

Escapada a Albi.



Des dels jardins del Palau de la Berbie, seu dels bisbes d’Albi, el barri de la Madelaine, també conegut com la petite Espagne per la quantitat d’espanyols que s’hi varen establir a la primera meitat del segle XX.


Cheval de traït à Céleyran (1881)
Henri de Toulouse-Lautrec



8 d’abril

6 d’abril del 2015

En Josep Fradera

Aquest any, per Nadal, trobaré a faltar la felicitació d’en Josep Fradera. Des que el vaig conèixer, fa molts anys, esperava la dècima nadalenca dels Fradera-Barceló. Crec que tinc guardades totes les que vaig anar rebent, fins el Nadal passat. Les hauré d’aplegar. Ara serà una cosa més d’aquelles que el temps s’haurà endut.



Malgrat que era una referència en la vida cívica de Mataró des de feia molt temps, per la seva presència i activitat en el camp cultural, no l’havia tractat personalment fins que vàrem coincidir en el primer ajuntament democràtic. Va ser cobejat per anar en varies llistes de les que es varen presentar llavors, però no es va casar amb ningú. Nosaltres, els socialistes, vàrem tenir l’encert de fitxar a en Joan Majó, i aquest va tenir, un cop escollit alcalde, també l’encert de fitxar a en Josep Fradera com a secretari personal seu a l’Alcaldia. Secretari ve de secret acostumava a dir en Fradera, ara s’estilen més els gerents i caps de gabinet. Els secretaris particular eren una altra cosa. Jo el vaig mantenir en aquest càrrec quan en Joan se’n va anar a Madrid de Director General al Ministeri d’Indústria i desprès, quan el van fer Ministre, el reclamà altra vegada per fer el mateix comès a los “madriles” i me’l manllevà.  Recordaré sempre la conversa telefònica que sostinguérem estan jo de vacances a Menorca dient-me que se’n anava. Òbviament, era més interessant fer de secretari d’un ministre que d’un alcalde i jo no hi podia fer res. Sempre li vaig dir que, home de teatre com era, havia de fer una obra d’aquells temps d’estança a la capital. No sé si haurà deixar algun paper sobre aquella peripècia. De retorn a Mataró, vàrem creure que calia aprofitar-lo i el vam incorporar a les nostres llistes de les eleccions del 87 i va esdevenir regidor de Cultura. Li esqueia i ho va fer bé. Seva quedarà per la ciutat la recuperació del Teatre Monumental, encara que suposo que també a ell li quedà l’espineta de que amb més recursos dels que disposàvem llavors hauríem aconseguit una obra més ambiciosa. Desprès, ja es va retirar, jubilat, a la caseta de la Ciutat Jardí on ha viscut fins ara amb el reconeixement general de les institucions i els ciutadans.

Et recordarem, Josep.


6 d’abril, dilluns de Pasqua florida.