26 de març del 2015

Tornem-hi amb la demografia.

Segons el Fabra, demografia és l’estudi estadístic de la població. Per qualsevol ciència social, l’economia, la política, la sociologia, ..., l’estudi de la població és cabdal ja que és la seva base. No té sentit l’estudi d’algun aspecte de la societat sense fer referència als seus components. Quants n’hi ha, quants n’hi havia, quants n’hi haurà, com són, com es van movent, quines característiques tenen, ... Per això m’ha agradat l’anàlisi que fa Edward Hugh en el seu llibre “¿Adiós a la crisis?”, Ed. Deusto, B-2014, en el que dóna especial rellevància al tema demogràfic.

Segurament ara estem deixant enrere la recessió, mesurada en termes de creixement altra vegada del P.I.B., però quin és el panorama que ha deixat la Gran Recessió que va començar el 2008? Es pot qualificar i mesurar de formes diverses, però en termes demogràfics –dels components concrets de la nostra societat- sols pot ser considerat com a preocupant. Una quarta part de la població activa sense ocupació ni possibilitat de tenir-ne, una població més envellida, un saldo demogràfic negatiu, un migrat creixement vegetatiu, una emigració de joves qualificats que difícilment tornaran, uns problemes evidents en les aportacions al sistema de pensions i al sistema impositiu, ... Tot això va ser també obviat en els anys de creixement esvalotat de començaments del segle. Perquè calia parar-hi esment? La població creixia espectacularment, les tradicionals xifres d’atur elevat es reduïen molt, els immigrant entraven a carretades. L’activitat econòmica proporcionava ingressos fiscals a cabassos que proporcionaven superàvits i fins i tot nodríem en pocs anys un fons de reserva de les pensions.

Les respostes que ens donen per superar la situació actual per part de pràcticament tots els governs i els organismes internacionals parteixen, en opinió de Hugh –que comparteixo- d’un error: S’ha intentat plantar cara a la història en lloc d’aprendre a gestionar-la.”  “Quan més aviat acceptem que el entorn en que vivim està canviant i comencem a adaptar-nos a la nova situació, més ràpid les nostres vides sortiran endavant.” “¿No seria més realista i a la vegada més pràctic cercar formes de conviure amb el nostre present?” I aquí la clau de volta de tot: “Formes de convivència, per suposat, que no estiguin basades, com les que tenim ara, en una distribució molt desigual de la càrrega d’adaptació?”

No creixerem, ni en població ni en l’economia. Bé, acceptem un creixement escadusser  amb perills de recaigudes que no ens permetrà tornar al deliri d’altres temps. Això, que serà bo pel planeta –els seus recursos i els seus usuaris- pot ser dolent, o molt dolent per molta gent si no varia la distribució del producte. Pot haver-hi gent, pocs, pels que els vagi bé, que siguin més rics. Però pot haver-hi gent, més, pels que els vagi malament, que siguin més pobres. I de recursos per a tothom n’hi ha, de recursos per satisfer les necessitats humanes, no ja les primàries i les més elementals, sinó també les que permeten el creixement personal, que precisament no són les més materials, en tenim de sobres.

Amb aquest diagnòstic el que cal és aplicar la teràpia adequada que també és coneguda, encara que no és pas acceptada pels poderosos.


26 de març.

16 de març del 2015

Sobre la desigualtat.

“Sembla que ara la desigualtat social és més a prop de convertir-se en el primer perpetuum mobile de la història que els humans, desprès d’innombrables intents fallits, finalment han aconseguit inventar i posar en moviment.”

“Segons que sembla, necessitem que passin catàstrofes perquè reconeguem i admetem (retrospectivament, per desgràcia només retrospectivament...) que són imminents: una idea d’allò més esgarrifosa. Podrem rebatre-la algun dia? No ho sabrem mai si no ho intentem, una vegada i una altra, i cada cop amb més força.”


“La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?”, Zygmunt Bauman. Ed. Arcàdia, B-2014.

13 de març del 2015

Els “rellotges” de la FMC.

Em sap greu. Cada vegada que surt alguna noticia relacionada amb la FMC (Federació de municipis de Catalunya) hi presto atenció, no en va vaig estar-hi relacionat amb responsabilitats  més de 16 anys. Al final del primer mandat dels ajuntaments democràtics (1979-1983), els darrers sis mesos, vaig estar breument al seu principal òrgan de govern, el Comitè Executiu, per l’herència que em va deixar en Joan Majó quan el vaig substituir d’alcalde al gener del 1983. No vaig tornar al Comitè Executiu de la Federació fins al cap de quatre anys, al començament del mandat 1987-1991, en que per una estranya carambola –que ara no ve al cas explicar- vaig assumir de cop la Vicepresidència primera. Em vaig ocupar dels assumptes d’hisenda que es veien a l’entitat, responsabilitat que també en aquest mateix temps vaig assumir a la corresponent Federació espanyola (FEMP), això sí, allà només com a vocal del seu C.E. Vaig tornar a repetir responsabilitat i càrrec quatre anys més tard, al començament del mandat electoral 1991-1995. Al començar el següent mandat, el de 1995-1999, en Quim Nadal, que n’era el President des del començament de la FMC, va deixar-ho per poder compatibilitzar la feina d’alcalde de Girona, que encara mantindria uns quants anys més, amb la nova responsabilitat parlamentaria a la Ciutadella que va assumir a les eleccions autonòmiques d’aquell any, i llavors a proposta del PSC que era el principal partit a la Federació vaig ser escollir per ser el nou President, càrrec que repetiria en el mandat 1999-2003. Al costat de la taula on hi ha l’ordinador en el que faig aquest escrit tinc ben a la vista la placa que em varen donar els companys de la Federació quan vaig plegar el gener del 2004 que agraeix la meva dedicació a l’entitat.

Ara, les notícies que surten als mitjans de comunicació sobre la FMC no són pas positives i em dol perquè penso que són injustes, sí, injustes. D’entrada surten barrejades amb el cas “Mercurio”, una suposada trama de corrupció a l’ajuntament del que n’era alcalde, quan n’era, la mateixa persona que presidia la FMC, precisament el meu successor. Jurídicament és una peça separada del cas, és a dir, no hi té res a veure, és una altra cosa, però està al mateix paquet i així sempre surt als mitjans. Però, el principal és que s’estan plantejant als ulls de la ciutadania com un tema de corrupció que no és tal. És evident que la consideració moral, i potser jurídica, dels usos i costums socials ha canviat molt des de la irrupció de la crisi econòmica i els seus estralls a casa nostra, i que fins i tot alguns comportaments de càrrecs públics (i privats) en els anys de bonança podien ser reconvinguts a la llums d’alguns excessos que ara són coneguts. Segurament la manca de contenció en la continuïtat d’alguns dels usos i costums en atenció a les noves circumstàncies que travessava el país ha de ser motiu de crítica social, però d’aquí a col·locar-la –la manca de contenció- en el sac de la corrupció i tracta-la des del punt de vista penal n’hi ha un bon tros.

Quan va esclatar el cas que ara ens ocupa, a començaments de l’estiu passat, vaig escriure alguna cosa sobre el mateix, fins i tot vaig tenir algun contacte, escadusser, amb els mitjans expressant el què em semblava tot plegat: De sobre sous i retribucions. Més endavant, continuant amb la peça separada, va sortir el tema dels “rellotges”. D’això també en vull explicar alguna cosa, ja que d’alguna manera en vaig ser l’iniciador.

Ara és corrent parlar malament del període de la Transició, dels que la vàrem fer i del què vam fer. Però no és tant llunyà aquell temps i encara en som molts els testimonis que podem explicar coses. Als començaments del període democràtic no se sabia gaire com tenia que funcionar tot plegat. Entre que caçàvem mosques per inexperts, perseguíem fantasmes com i ens corresponia, bastíem noves estructures jurídiques i relacionals que portaven el seu temps i teníem molts pocs recursos especialment econòmics, vàrem fer el que vam poder i saber. I segurament als ulls d’ara es deuen veure moltes incorreccions i també segurament s’haurien d’haver anat modulant, com segurament es va anar fent, pràctiques que vam prendre. A tall d’exemple: De resultes dels JJ.OO. del 92 a Barcelona, Les Corts Espanyoles van organitzar cada any des de llavors a començaments d’estiu quan s’acabava el període de sessions unes Jornades Ciclistes Parlamentaries que es varen deixar de fer l’any 2009 en que vàrem considerar els que hi participàvem de tots els colors polítics que no era convenient continuar-les fent i que no s’han tornat a fer mai més. Aquí explicació de les del 2006 i del 2008  en que vaig participar perquè tothom se’n pugui fer una idea. Ara seria una activitat impensable.

Anem doncs al tema dels “rellotges”. Els regals a finals d’un mandat electoral els vaig instituir jo i no pas precisament a la FMC, i tampoc penso que vaig ser original ni exclusiu. Als primers temps del període democràtic van ser moltes les persones, a més dels electes, que van ajudar sense retribució en múltiples tasques en els diversos organismes que hi havia ja en les institucions. Recordo que em vaig plantejar al acabar el mandat del 79-83 com podríem tenir un reconeixement, un detall, per la gent que havia col·laborat en un o altre indret. Bé, també com exemple, pels de l’Hospital els vàrem donar un pot de ceràmica d’aquells típics de farmàcia, pels de la companyia d’aigües una reproducció d’un detall d’un distribuïdor d’aigua que havíem restaurat i així varis. També vaig creure convenient establir un record per tots els membres de la corporació, ja que la majoria no havien cobrat res, això no es va arreglar formalment fins l’any 1985, i va ser una litografia d’una obra d’en Pepe Novellas, un reconegut artista local, que ens va fer expressament. Al acabar cada mandat electoral recorria a un artista local per que ens fes algun detall per tenir-lo com a record. Aquesta idea, la decisió del reconeixement singular i simbòlic, la vaig traslladar a la FMC quan en vaig ser president. Tinc ara a les mans el detall que vaig fer l’any 2004 com obsequi als components del darrer Comitè Executiu que vaig presidir: un llibre excepcional “La tierra vista desde el cielo” de Yann Arthus-Bertrand  d’edicions Lunwerg, un llibre de fotografies en format gran, preciós. Encara avui està en catàleg, val ara, no sé llavors, 39,50€.

Podria estendre’m molt sobre aquesta mena d’usos i costums que vàrem establir que no s’allunyaven gaire dels que es donaven a la resta de la societat. Segurament ho férem de manera prudent, més pensant en el detall que expressa el record que en el valor intrínsec del objecte. No sé si en posterioritat, i més atenent a les circumstàncies socials i econòmiques per les que ja fa un temps estem immersos, s’ha tingut el capteniment necessari per adequar-los i per això ara són motiu de reconvenció social i fins i tot de consideració jurídica, però em sembla que estem corrent el perill de fer allò tant socorregut de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura i tot. Va costar molt construir les institucions de les que ara gaudim i alguns, no ho oblidem, van deixar-hi molta suor i també sang per assolir-les. Per respecte a tota aquesta gent s’hauria de ser més curós en el tractament que es dóna avui a les institucions, evidentment, començant pels qui hi estan al davant, i també per tots aquells que d’una forma o altra les han de jutjar. 



12 de març.

7 de març del 2015

Els sis primers mesos de la X legislatura.

Ara, en la recta final de la X Legislatura, el Govern, tenallat i clivellat el partit que el suporta pels escàndols de corrupció, ens diu que el pitjor ja ha passat, que ha calgut fer el que ha fet per aconseguir resultats i que aquest ja estan a la vista amb el més gran creixement el 2014 de la zona euro.

Però a costa de què? Com diu Jordi Sevilla al final del seu petit llibre “Seis meses que condujeron al rescate, Ed. Deusto B-2015, Espanya  s’ha trencat, socialment s’ha trencat entre aquells que no han perdut el treball (o la pensió, dic jo) i els que s’ha vist exclosos dels sistema laboral i social, i ha trencat les seves expectatives de futur en mig d’un pessimisme nacional generalitzat cap a la forma partidista en com s’ha gestionat la crisis des dels governs.

La causa cal trobar-la en el canvi de cultura política que havia fet possible la transició d’una dictadura de quaranta anys cap al període més llarg de democràcia que hem gaudit mai els espanyols. Em sembla que en algun lloc vaig escriure que això va esdevenir amb la segona victòria electoral d’Aznar  al 2000 amb majoria absoluta. Però, deixem-ho si ja ho havia dit i quan, pel cas tant li fa. El cert és el canvi de governar pel conjunt del país o governar sols des de la òptica partidària. En vaig ser testimoni presencial en les dues legislatures que van anar del 2004 al 2011. Per tant no és d’estranyar que l’anàlisi de Jordi Sevilla en el llibre abans esmentat tingui com a teló de fons aquest problema. Ho havíem sentit a l’abast, tots els problemes d’Espanya venien de la incapacitat de Rodríguez Zapatero per portar la nau. Un cop tornats els populars al timó tot s’arreglaria de cop i, vés per, on els sis primers mesos del seu govern, els primers del 2012, culminen amb la prima de risc al nivell més alt mai vist, l’enfonsament i nacionalització de Bankia i el rescat exterior del sector financer amb les condicions que va comportar.

Avui, no hem superat la crisi, sols hem superat la recessió, però el país està sumit en el pessimisme i el sistema polític està destrossat amb unes perspectives de difícil governabilitat a tots els nivells de l’administració.

“A estas alturas, pueden existir pocas dudas de que el gobierno Rajoy tomó posesión en un momento complejo y muy delicado de la historia de España.
Pero los que llegaban al gobierno conocían la situación desde el primer momento. Aunque infravaloraron su gravedad y sobrevaloraron sus capacidades propias que, sin embargo, pusieron antes a disposición de las estrategias electorales del PP que de los intereses generales del país. Este fue su error y nuestra desgracia.”


7 de març.

3 de març del 2015

Promoció 1965, Valldemia. 50 anys.

Aquest any en farà cinquanta que un grapat de vailets deixàvem l’escola, el col·legi Valldemia. Teníem 16 o 17 anys, acabàvem el batxillerat superior i la majoria, desprès de fer i superar la Revàlida de sisè, enfrontàvem el camí de la Universitat, passant previament pel curs preuniversitari. Érem la primera promoció  de la vella escola elitista fundada molts anys abans, en segle XIX, desprès regentada per Germans Maristes, que tenia més alumnes externs (de Mataró) que interns (d’arreu de Catalunya). Potser ara costi d’entendre que hi haguessin internats, bé, de fet tampoc tant, ja que l’ensenyament no era pas extens com ara, i els estudis de batxillerat i més enllà dels 14 anys eren un privilegi a l’abast de molt pocs, tant per raons pecuniàries com geogràfiques. La pàgina web del Col·legi Valldemia ara és: http://www.maristesvalldemia.com/ , encara que crec que poc més de l’edifici i la titularitat de l’escola es correspon amb el que nosaltres vàrem viure, no per altre cosa que pel fruit dels temps (els d’ara i els de llavors). Un bon document d’aquella època és el llibre “Valldemia Story” que fa poc va publicar el nostre company Enric Puig  Giralt que era d’un curs abans del nostre i que recull en forma de còmic les vivències que tinguérem allà.

Aquest canvi de la composició de l’alumnat s’explica per la dinàmica social que a meitat del període franquista va originar la superació definitiva dels estralls econòmics, no pas els d’altre ordre, provocats per la Guerra Civil del 36. Però aquest és un altre tema no per parlar-ne ara, com també seria un altre tema per parlar com ha evolucionat la congregació marista, els “hermanus”, que ens varen educar tants anys. Nogensmenys, però, tinguérem el privilegi, la sort o l’atzar de ser formats per ser part de les elits del futur.


Aquests dies ens hem tornat a trobar els membres d’aquella promoció. Alguns, pocs, ja no hi són. D’altres no ha pogut, o no han volgut, venir. Com cada any, l’ Associació d’antic alumnes maristes de Mataró ha convocat a les promocions que fan els 25 i els 50 anys de la sortida de l’escola. Els grans ja ens havíem vist plegats 25 anys enrere, però llevat d’alguns que mantenim contacte personal o visual per la ciutat, des de llavors amb la majoria, especialment amb els de fora o els que s’han anat fora, no en sabíem res els uns dels altres. Clar, 16/17 + 50 = 66/67. La conversa començava: “Què, ja estàs jubilat?”, en definitiva: Com t’ha anat la vida? Advocats, arquitectes, enginyers, farmacèutics, economistes, geòlegs, químics, metges, periodistes, professors, funcionaris, músics, polítics encara en actiu (n’hi ha que ja ho vàrem deixar), empleats, pagesos, comerciants, empresaris, ... A alguns els ha anat bé, d’altres potser no tant. Alguns encara treballen, perquè volen o poden. N’hi havia un que just començava aquell dia la seva jubilació. Els jubilats, qui més qui menys, ens anem entretenint amb coses diverses. Alguns vàrem anar-hi amb les dones encuriosides moltes d’elles per veure els llocs dels que en algun moment els hem parlat. Encara que som la promoció del 65, n’hi de diverses condicions. Alguns varen començar el batxillerat i van plegar a 4art., al final de l’elemental. Uns altres s’hi varen afegir a 5è, sols a fer el superior, venint d'altres llocs. Uns altres van incorporar-se al grup per entre mig, per repetir o venir de fora. A més, a la trobada, també hi havia els de Sant Josep que era l’altra escola que tenien els Maristes a Mataró, que sols feien el "comerç", tancada posteriorment.

El sopar que va cloure la festa, més que la visita als vells espais de l’escola, va aplegar a les dues promocions. Però, a peu dret, els grups no es varen barrejar. Els joves a la flor de la vida, tocant o a punt de tocar el punt més àlgid de la seva trajectòria vital i professional. Els grans, nosaltres, enfocant la sortida (que desitjo per a tots que sigui lo més llarga possible) i ja repassant tot el que hem aconseguit en la feina, en la família, en la salut. Sembla que n’hi ha uns quants que hem passat algun trasbals coronari.

El nostre grup va tenir uns voluntaris animadors que varen completar la recerca dels components de la promoció escampada pels anys i la vida i van animar-nos a la participació a la trobada. En Pere García, en Josep Llongueras i en Pep Molsosa van fer una tasca que ha permès al darrer obrir un blog per recollir històries i vivències de tots nosaltres http://promo65valldemia.blogspot.com.es/  . En Pep ens va facilitar un full amb les lletres de dos dels himnes que cantarem en aquells anys al Col·legi (en recordo algun més), el dedicat al Fundador dels Maristes, el francès Marcel·lí Champagnat que llavor era Beat i que ara l’Església ja l’ha fet Sant i l’himne a Valldemia, evidentment els dos en castellà. Dalt de l’escenari de la que llavors ens semblava una gran sala d’actes i ara la veiérem de més reduïdes dimensions els vàrem cantar dirigits per en Josep Filbà. No ens oblidarem de que hi hagué (excepcionalment) un “hermanu” català, el germà Joaquim –el Quimet- que en feu també aprendre i cantar en públic en una de les festes col·legials una sardana “El saltiró de la cardina” i també la vam cantar.



Malgrat el que es diu sempre en aquesta mena de trobades, allò de que “ens hauríem de tornar a veure, sí. Algú (sempre un altre) que organitzi un nou encontre”, el més probable és que amb la majoria no tindrem una altre oportunitat de retrobada. És una llàstima segurament, encara que ben comptat i debatut la vida ens va dispersar ja fa molts anys, 50, i tots hem anat fent el nostre camí que, sí, va començar a les aules de Valldemia, però que ens ha portat per indrets segurament ben diferents. Ara, va ser molt bonic per unes hores tornar-se a veure i fer un exercici de record i de nostàlgia dels anys llunyans ja deixats enrere.

Que en passa de pressa el temps!




3 de març.