Repassant l’any que ara s’acaba.

1.       Malenconia.

Sempre m’han agradat les pintures de Lucas Cranach el vell. Al museu de Colmar hi ha una de les “Malenconies” de les tres conegudes, o conservades, que va pintar.

Es diu que els esforços inútils porten a la malenconia. Veure, ja molt des de fora, el panorama polític que arreu tenim és desesperançador. El que ens mostren els dirigents, els que han de dirigir, és depriment. Hi ha problemes a resoldre, com sempre. Són conegudes les solucions possibles, o al menys els camins, que es poden emprendre. Però es fan l’orni (es fan el desentès d’una cosa que no els interessa). Com volen generar confiança? Ara caldrien líders que afrontessin la realitat i diguessin la veritat  al poble conduint-lo amb mà ferma. I ara! Però què t’has pensat! El poble ha d’agafar el seu propi destí! Sí, per estavellar-se.

Tres mesos desprès de les eleccions autonòmiques continuem amb un Govern en funcions. No hi ha sortida, es vulgui o no. Si in extremis hi ha investidura hi haurà un Govern inoperant, lligat de peus i mans, en el millor dels casos. Per això, més val tornar a convocar al poble a les urnes. Però, què se’ls oferirà per que puguin optar d’una forma diferent del que varen fer no fa pas gaire?  Es pretendran mantenir els artefactes que es varen crear llavors o se’n inventaran de nous, o de vells? Quines cessions estan tots disposats a fer, si n’estan disposats a fer-ne alguna? No pensarà tothom pas que cal mantenir les mateixes ofertes que s’han demostrar inviables amb l’esperança que sigui la ciutadania la que proporcioni, els proporcioni, el desllorigador?

Pel que fa a les Espanyes, más de lo mismo, que dirien allà. Sí, encara són molt tendres, tenen pocs dies, els resultats electorals i a més són festes. Poques lectures es veuen que indiquin que s’ha entès el que han dit els ciutadans. No un a un, sinó col·lectivament. Tres temes força s’han posat sobre la taula: Mal funcionament de les institucions, situació econòmica, tensions territorials. Tots, d’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, ho han vist i el que cal és donar-hi unes respostes que no poden ser sols les d’uns o els altres. Tots, tots, han de deixar-se tallar un tros de capa, ja que si cadascú vol mantenir integra la seva en els tres temes no avançarem cap enlloc. Ningú té majoria per imposar les seves raons. Potser sí que encara és molt aviat per demanar una mica de seny, encara estem en temps de baladrejades. Ens menjarem els grans de raïm de Cap d’Any tenint al davant  l’espès pati que ens espera l’any que ve.

2.       Els immigrants fugitius.

Sempre s’emigra fugint, de la manca de perspectives, de la gana i la misèria, de les guerres i la violència. Qui sap què hi haurà més enllà,  però segur que quedar-se no és ja bo. Quatre coses a l’esquena i cap a nous horitzons. És part de la història de la humanitat, no és pas nou. El que ara ho podem veure en viu i en directe com és això d’emigrar, d’esdevenir un immigrant. El que se’ns mostra tampoc és nou, el que passa és que ara ens entra cada dia a casa a través del mitjans omnipresents, ara és ben conegut.

La gent de Capgròs em van demanar quina era al meu mode de veure el fet rellevant de l’any que s’acaba. Aquí la meva resposta.

La crisi dels refugiats a Europa.

Des de les causes fins a les conseqüències, mostra com a la Humanitat encara li falta molt per arribar a ser més civilitzada. Avui dia tenim recursos i mitjans econòmics i tècnics per poder afrontar la resolució del problema, però no tenim –encara- la necessària voluntat política i social, més enllà de les paraules, per resoldre’l.

El tema tal com el tenim presentat fins ara és irresoluble i serà – com ho ha estat sempre- molt conflictiu.

3.       França en el cor.

Per començar i acabar l’any, morts civils a París com a conseqüència d’aquesta guerra difusa en la que des del 2001, l’atemptat de les Torres Bessones, estem immersos vulguem o no vulguem. De sempre les guerres explícites o difuses han comportat patiments al poble. Tot avançament, o retirada, comportava destrucció i violència. Ara s’hi afegeix la imprevisibilitat. Pot haver-hi una acció d’aquesta mena en el lloc i en el moment més inesperat. Tot prenent un cafè a la terrassa d’un bar o anant a un concert de música, com temps enrere va ser anant en metro a treballar, o estant en el mercat tot comprant.

Sempre he tingut una bona estima per la França. El fet, probablement, que el Germà Doroteo, al Maristes de Sant Josep, ens fes subscriure al Bayard, un tebeo francès, quan encara anava amb calça curta i en aquells anys, deu tenir el seu pes. També, el que estem a tocar i tenim moltes arrels comunes. El domini, millor o pitjor, de l’idioma, també hi ajuda. Aquest any hi he anat cinc vegades, m’hi sento bé. Al no ser-me llunyà segurament m’ha impactat més el seu patiment. Però, demà pot passar, de fet ja està passant, a molts altres indrets del món.

4.       Tant mateix la vida continua (i que sigui per molts anys)

La família creix, bé, creixen els menuts. La salut es manté i permet continuar pedalant. L’activitat no decau, vés per on, m’han repescat per una responsabilitat pública, petita. Tot assumint l’edat i les circumstàncies, Déu ni do, el balanç personal positiu que puc fer de l’any que s’escola. Tant de bo el vinent pugui repetir, ara ja no es tracta d’incrementar, el que m’ha deparat el present.

 30 de desembre. Demà, l'home dels nassos.

Canelons per Sant Esteve

Em va fer gràcia veure l’anunci dels canelons de Casa Mas per la tele. Segurament deuen ser bons, al menys fan bona cara. Però no vaig poder deixar de pensar que certament els canelons que fa la mestressa a casa, a can Mas, són molt bons i que no hem d’anar a buscar-los ja fets.

Sí, li porten la seva  feina, cal anar a comprar la carn i fer  el farcit, la pasta El Pavo, la tradicional, cuinar-los i guardar-los ja que els prepara amb una mica de temps, fer la beixamel al darrer moment i posar-los al forn que el formatge quedi ben rosset. És el primer plat, tradicional, de la diada de Sant Esteve. Tothom, els menuts també, en repeteix algun més, són boníssims!

Estalviar-se la feina, per manca de temps, de ganes o d’habilitat (encara que no és un plat tant difícil de fer) potser és conseqüència de la vida o de les disponibilitats que tenim avui i així s’obre un nínxol de mercat que els emprenedors atents  aprofiten. Ben fet, enhorabona per ells, èxits!

No sé pas que ens depararà el futur, però mentre hi hagi a casa una bona cuinera com les de sempre seran millors els de casa, de can Mas. Tant mateix per celebrar-los-hi i assaborir-los amb delit.

Que per molts anys, mestressa!

26 de desembre, Sant Esteve.

Nadala '15

24 de desembre.

Volatilitat, volubilitat?

S’ha escrit, s’està escrivint i s’escriurà molt sobre el resultat de les eleccions celebrades ahir. Eren generals per escollir els membres de Les Corts Generals, Congrés dels Diputats i Senat. Hi ha, a les poques hores de tancades les urnes, opinions per tots els gustos sobre el que va mostrar el seu contingut, el que hi varen dipositar els ciutadans, i gustos per totes les opinions expressades.  Ens en farem un tip, ens en atiparem.

Es tanca, o es deixa obert, el cicle electoral que va començar el maig de l’any passat amb les eleccions europees al que van seguir les municipals, les autonòmiques i les generals d’aquest any.

En el cas de Mataró es dona la situació de que l’opció més votada (preferida?) pels ciutadans/es ha estat diferent cada vegada: a les europees, ERC. A les municipals, el PSC. A les autonòmiques, JpS (CDC+ERC). A les generals,  En Comú Podem (Podem + ICV + altres). Paradoxal? No ho sé. Veiem, però, alguns quadres i el seus corresponents  gràfics a veure si en podem desentrellar alguna cosa.

Alguns advertiments previs a efectes d’interpretació:

-Algunes formacions no s’han presentat a totes les conteses. És el cas de PxC que sols es va presentar a les municipals, o el cas de les CUP que sols varen anar a les municipals i a les autonòmiques. En aquest dos casos costa fer l’anàlisi del que ha passat amb els seus votants per tot el període, les especulacions poden ser variades.

-Hi ha dos casos rellevants, a efectes de resultats, que obliguen a una consideració especial. Són els de JpS, coalició guanyadora a les autonòmiques però que els seus components s’han presentat per separat a les altres eleccions, i la de En Comú Podem que ha guanyat les darreres sent la primera vegada que ho feia en el marc de les “confluències”, mentre que en les altres eleccions els seus components anaven per separat.

-Les opcions marginals o petites, important per ser moltes a les europees, inexistents a les municipals al treure totes representació, complicades d’analitzar a les autonòmiques i generals per la presència d’UDC, encara que escassa.

-Irrellevància dels vots blancs i nuls, que podrien ser considerats una opció, que sols tenen alguna importància a les municipals al ser les candidatures presentades menors en nombre.

Consideracions entorn a la participació dels mataronins en aquestes quatre eleccions (quants van anar a exercitar el seu dret de votar): Baixa a les europees (com sempre i arreu), un 46,55%. Creix una mica a les municipals (però en la tònica de les darreres vegades), un 53, 82%. Alta a les autonòmiques (per caràcter que se’ls va voler donar aquest cop), un 77,44%. I podem pensar que normal a les generals (malgrat el “morbo” que tenien ara), un 71,18%.

Quadre 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

Gràfic 1: cens i participació en les eleccions del període 2014-2015.

En quant a les dades concretes: en primer lloc quants ciutadans/es van anar a votar en cada ocasió i per quines opcions (de les principals) ho varen fer. Números absoluts. En segon lloc, percentatges de vots sobre el total dels que es varen expressar per cada opció. Mentre que en primer lloc es veu la mobilització que aconsegueix cadascuna de les opcions en cada elecció, en segon lloc es veu què representa aquesta mobilització sobre el conjunt dels que es varen expressar en cada moment.

Quadre 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Gràfic 2: Vots absoluts rebuts per les diferents opcions.

Quadre 3: Percentatge del vots expressats sobre el total.

Gràfic 3: Percentatge de vots expressats sobre el total.

Una lectura dels quadres i els gràfics. Sempre s’ha dit que a cada tipus d’elecció els votants reaccionen de forma diversa segons quins siguin els seus punts de vista sobre l’opinió que se li demana. Potser del gràfic 2 es pot deduir que les puntes de votants que trenquen la continuïtat de JxS i de C’s expressen opcions, en aquest cas divergents, sobre el principal tema sobre el que pivotava l’elecció. Potser podríem dir el mateix en la punta manifestada ara per ECP respecte als interessos que es dilucidaven el diumenge passat.

Respecte a l’evolució dels percentatges obtinguts en cada elecció per les diferents opcions en aquest cicle electoral podem veure el següent:

1.       Estabilitat en el vot del PSC, entre el 15 i el 18%.

2.    Estabilitat també en el vot del PP, entre el 8 i el 12%. Sembla doncs que, malgrat tot, els partits “tradicionals” es van mantenint sense tenir, però, la importacia que havien tingut abans.

3.       Creixement i retrocés del vot a C’s, del 6 fins al 21 retrocedint al 15%. Volatilitat?

4.       Bloc JpS en retrocés, del 41% al 35 i ara al 26%. Potser les expectatives inicials els van enlluernar i expliquen part de la dinàmica del “procés”.

5.       Bloc de les confluències ECP en alça en aquestes darreres eleccions, del 15, al 16, al 24%.

6.     No sembla descabellat pensar que els vots de les CUP poden haver anat cap a ECP, el que podria representar de ser així arreu un element més a tenir en compte en el “procés”.

De la governabilitat que es deriva d’una situació com l’explicada, si fos extrapolable al conjunt del país, Catalunya i Espanya, no quedaria més remei que aconseguir uns pactes que haurien de representar per força cessions de les seves posicions pels qui els fessin i això em sembla que introduiria elements distorsionadors en la concepció que crec que té la ciutadania de les opcions que elegeix. Ni en l’eix “nacional”, en el cas de Catalunya, ni en l’eix “social” en el cas d’Espanya em sembla que ara per ara no hi ha una visió, ni una possible acceptació, del que comportarien aitals pactes, produint-se consegüentment una desil·lusió i/o una frustració de les expectatives generades que han motivat aquestes manifestacions electorals.

Val a dir també que els blocs que han sorgit derivats de problemàtiques concretes i actuals tant en el cas català com espanyol tenen en el seu sí elements diversos, que els veurem plasmats ràpidament en la constitució dels grups parlamentaris a les Corts (trencant-los) que posaran a prova la seva coherència com a tals blocs. Potser seran efímers o potser s’aniran consolidant, però necessitaran el seu temps i patiran les seves tensions internes.

Tot plegat molt obert i complicat. La ciutadania també evolucionarà amb el nou panorama que ha obert aquest cicle electoral. No es probable que retorni al sistema de preferències anterior però tampoc és segur que consolidi el nou que sembla que està sorgint. Es produiran decantacions tant en les opcions com en les preferències.

21 de desembre.

Reflexionem.

S’acaba la tardor, ja en queden pocs dies. Al fons, les muntanyes nevades i els núvols foscos presagien l’hivern. Una imatge de la vida i també... del moment. Reflexionem.

Aquesta gent del National Geographic publiquen unes fotografies sensacionals.

18 de desembre.

Per pocs dies.

Per pocs dies ja no rebré aquest any la Nadala d’en Pepito Beltran. Ahir el vàrem enterrar. Ja era molt gran, 96 anys, l’edat que ara tindria la meva mare. De fet vaig anar a escola amb el seu fill gran, en Jordi.

En Josep Beltran Vilavert era allò que en podríem dir un mataroní de soca rel. Va ser adversari meu a les eleccions locals del 83 per CiU. Li van posar per la seva notorietat com a impulsor del port i d’altres activitats cíviques en les que s’havia significat, també per la seva vessant professional a la gestoria que duia el seu nom i que portava amb el seu cosí Agustí que tenia molta nomenada llavors.

Amb les lògiques diferències polítiques vam ser sols adversaris i desprès, quan ho va deixar, i va continuar impulsant el port de Mataró tinguérem ocasió de col·laborar, amb els nostres corresponents estires i afluixes, fins que el port va ser una realitat. Ens va quedar una relació molt cordial i crec que per la seva part afectuosa, com em va dir ahir en Jordi, el seu fill.

Cada any, per Nadal, rebia la seva felicitació que ell confegia amb cura. Una fotografia seva, la gent de la UEC a més del excursionisme sempre va tenir afició per la fotografia, amb una petita reflexió sobre la imatge o uns versos d’en Punsola. L’esperava, ja que és de les Nadales que he anat guardant.

Ara ja no n’arribarà cap més, llei de vida, però tindré -amb les que he anat reben al llarg dels anys- el record del meu conciutadà.

L’estampa que ens van donar en l’acte de comiat portava, havia de ser així, el conegut poema d’en Josep Punsola sobre la mort:

No fa tant de por la mort...

És fugir...

I arribar

a una immensa platja d’or

per a no a tornar a morir

per a no a tornar a marxar.

14 de desembre.

Aquests dies de pont.

Els colors de la tardor baixant cap a Beget eren esplèndids. La carretera local que hi porta a penes deixa lloc per passar dos cotxes a l’hora. Allà, no obstant, hi havia bastant personal per omplir les fondes per dinar. Fa molts anys que havia anat a veure la Majestat de l’església de Sant Cristòfol i ja no la recordava, feia temps que tenia ganes de tornar-hi. Bé, va ser com si fos per primer cop, coses de la memòria fugissera. Sensacional, encastada al mig d’un altar barroc. Amb el pas de les èpoques i els que s’han destacat en elles, en aquests cas, clergues amb més empenta o recursos, s’ha anat confegint el que avui veiem. La imatge d’una peça important del romànic català allà al mig no em va fer el pes, en el meu imaginari –segurament errat- aquestes obres estan soltes. Què hi farem..., 1€ per ajudar a la conservació i vetlla de les obres d’art que hi ha a l’església.

No sé quants som els que encara ens endinsem –mai tant ben dit- en el territori proper o llunyà per veure alguna cosa especial. A Camprodon, on teníem taula per dinar amb tota la família, el retorn al brogit de la vida contemporània. En el primer dia del pont de la Constitució Immaculada (¡toma ya!) una gentada omplia el parell de carrers principals. Els botiguers amatents a les vendes extres, els ciutadans d’arreu -probablement prioritàriament metropolitans- comprant bulls i fuets, formatges i carquinyolis, pastissos i ratafia. Tot això ho podem comprar al costat de casa, però ens agrada pensar que allà fem compres més “autèntiques”.

Veien l’ambient ben alegre et ve al cap el pensament de si hem superat o no la crisi. Estem en un nou estadi, certament, els indicadors sintètics ens ho diuen, però hem retornat a l’inici del sotrac del 2008 en unes condicions pitjors. El treball s’ha fet més insegur i precari, molts sous han retrocedit, els saldos migratoris són negatius, el jovent que busca inserir-se ho té pitjor, els intents d’obrir-se camí autònom són més difícils,... Però per molta gent, els que encara s’aguanten i creuen que tenen perspectives, a viure!, que són quatre dies i no sabem que ens depararà el demà. La traducció en termes electorals d’aquí a pocs dies.

De tornada cap a casa, cues a la carretera, sí, a Vic hi ha mercat medieval aquests dies (tot sigui per atreure gent i intentar omplir una mica el calaix). Encara no fa fred però els mitjans ja ens parlen de la temporada d’esquí als Pirineus. S’ha fet el gran recapte per omplir el rebost caritatiu. Ja ve el Nadal.

7 de desembre, al mig del pont.

El mite de la caverna.

El sol es va ponent, la foguera s’apaga, els focus il·luminen altres objectes. Les imatges que apareixien als fons de la cova, a la pantalla, desapareixen i quan sortim al carrer se’ns presenta la realitat tal com és, ni alta ni baixa, ni gran ni petita, amb els seus colors i textures. És el dur moment d’enfrontar-se, no amb la idíl·lica, o monstruosa, imatge que l’ombra ens havia produït, sinó amb el que l’ha provocat de veritat.

Sempre ho fem, ens costa mirar els objectes reals cara a cara. Ens agrada més veure’ls distorsionats, a favor per fer-los més amables potser del que són, o en contra per prevenir-nos millor del que ens pot espantar. Difícil llegir a cop calent les coses tal com se’ns presenten quan s’apaga la il·luminació. No som tant freds i racionals. Llavors, endeguem explicacions enrevessades, o simplistes, i comencem a caminar amb les nostres imatges fins que més o menys aviat o tard ens adonem que les coses no són tal com pensàvem i volíem que fossin. La patacada pot ser forta, o no tant, depèn de la il·lusió, o el convenciment que hem posat en la nostra equivocada percepció de la realitat.

Una impressió semblant deuen tenir els diferents actors de la política catalana aquests dies. Fa dos mesos va aparèixer, emergir, desprès de temps amagada, una realitat social que la llum projectada ens havia escatimat. Per molts, o per alguns, no s’avenia amb el que havien venut, o amb el que somiaven que era. Sembla que no n’hi havia per tant, o pitjor, que no n’hi havia tant, o tants.

No patiu pas prou. El sol demà tornarà a sortir, a llevant, més avall, ara els dies ja són molt curts, vés, fins el 20 de desembre. Del foc en quedaran unes brases que segons com bufi el vent, i si hi posem més llenya, el revifaran. Potser els focus giraran cap a on estem altra vegada i tornaran a il·luminar el panorama.

Millor, però, que no ens refiem massa de les imatges, toquem de peus a terra i marxem amb la realitat. Ah, però no la podrem canviar mai la realitat si no ens agrada? Sí, sempre, però no és tant fàcil canviar-la com jugar a fer-ho amb les ombres. Amb les ombres no es va enlloc.

1 de desembre.