5 de febrer de 2015

Deute i dèficit públics.

Generalment el volum del deute públic d’un país s’expressa en forma de percentatge sobre el volum del Producte Interior Brut (P.I.B.). D’aquesta manera es vol significar quina és la importància del deute en relació a la magnitud de l’economia total, el que es produeix en un any en una determinada contrada. Pot ser un deute petit en volum, però en relació amb una economia petita pot ser molt important, o pot ser un deute molt gran en relació a una economia voluminosa i no ser tant significatiu. Grècia i Alemanya, per exemple. El deute grec és de quasi bé el 175% del seu producte i puja quelcom més de 300.000 milions d’euros i l’alemany sols és quelcom més del 75% del P.I.B., però puja més de 2,15 bilions d’euros.


Segons les dades que facilita Eurostat (totes les dades d’ara en endavant són tretes d’aquesta font) a finals del 2013, suposo que aviat ja incorporaran les del 2014, els països de la U.E. que tenien un endeutament públic de més del 75% del P.I.B. eren els següents ordenats per importància d’aquesta relació:






Clar que això no ens indica quin és el volum de deute de cadascun d’ells. Generalment això no es posa de manifest ja que sempre és vol indicar la seva capacitat de pagament que pretén ser expressada en la relació amb el P.I.B. que he exposat abans. Però val la pena tenir-la present, al menys per saber-ne les magnitud. Per ordre del seu volum (en milions d'euros) és la següent, també dels mateixos anteriors països  que tenen un percentatge significatiu de deute sobre el P.I.B.:




Lògicament els països amb un gran pes econòmic i amb molta població són els que estan per davant.

En relació a això darrer, la població, la divisió del deute total entre la població ens dóna  el que li tocaria a cada ciutadà/ana de cadascun d’aquest països, independentment de que siguin més o menys rics. L’ordre per càpita és el següent:



Els quadre i les gràfiques anteriors ens donen la situació actual (la darrera coneguda del 2013). Però quina ha estat l’evolució d’aquesta magnitud per arribar fins aquí? Les dades presentades per Eurostat arrenquen de 1995 i són, és de suposar en termes corrents, és a dir en euros de cada any, sense tenir present la correcció de la variació dels preus. Si agafem sols els cinc principals països en volum del deute de de 1995 i prenem per referència (índex=100) el volum que tenia Alemanya el 1995, l’evolució ve en el quadre i la gràfica següents:





Prendre com a punt de referència Alemanya l’any 95 no va pas malament ja que aquell país estava fent l’esforç de pair la incorporació de l’Alemanya de l’Est amb tot el que els va representar des del punt de vista dels ajuts públics i del dèficit que va crear. Bé, en aquell moment, 1995, el volum del deute italià ja era de 99,5% del alemany, el francès del 64,3%, el del Regne Unit del 41,5% i l’espanyol del 27,7%. Passats quasi bé 20 anys, com ha evolucionat aquella magnitud? Bé, ara el volum del deute alemany s’ha multiplicat per dos, l’italià pràcticament també, el francès quasi bé per tres (2,8), el del Regne Unit per quatre i l’espanyol per quelcom més de tres vegades (3,2).

El que sí és de destacar que en aquest període, on hi varen haver bons moments per l’economia i de més dolents, els recents, pràcticament mai el volum total del deute d’aquests cinc països ha disminuït, llevat al Regne Unit l’any 2007. Què ha passat doncs per què això hagi succeït d’aquest modo? Doncs que mai les economies públiques d’aquests països han produït superàvits que es destinessin a eixugar el deute i per tant, en els anys deficitaris aquest anava pujant. El mercat del deute públic així ha esdevingut un mercat de refinançament del deute existent contravenint la teoria keynesiana de contrarestar el cicle econòmic.

Ara, que es parla de tornar el deute, podem preguntar-nos: Es pot pagar mai aquest volum de deute, ja sigui pels alemanys o pels grecs? Em sembla que realment no. Això vol dir que esdevindrà un deute perpetu amagat en continuats i successius refinançaments? Segurament. Llavors, on està el problema si no es pagarà mai per ningú? Primer, en la capacitat i voluntat dels mercats prestadors  de continuar aquest joc. Poden no voler seguir-lo, per exemple demanant el compliment dels venciments establerts, però amb el risc de que els deutors no compleixin, perquè no poden complir. En aquest cas, potser és més sensat  anar mantenint la pilota com si no passés res i convertir el deute en perpetu de facto. El segon problema està en el cost d’aquest deute, l’interès exigits pel préstec, en el que cada país pot tenir la seva corresponent prima de risc. No sembla que avui hagi de ser un especial problema pels països de l’U.E. si aquesta es va dotant de mecanismes comunitaris conjunts. I arribem al tercer problema, que és el real: poden anar incrementant indefinidament aquest volum impagable a base de demanar continuadament més recursos ja que les seves finances estan permanentment desequilibrades pel cantó de les despeses? Fins quan, àdhuc en conjuntures desfavorables (de baix o nul creixement) com les actuals, podem mantenir-se els dèficits públics? Fins quan es mantindrà el cap com l’estruç davant del perill sense afrontar el problema real?

Aquest és el problema dels grecs avui i de tots, tots, els països europeus també. A tall d’exemple, la correcció l’any 2011 de l’article 135 de la Constitució espanyola sols va ser un “apaño” per continuar el joc, o endarrerir-lo fins el 2020, saben que ves a saber què passarà llavors, i mentre s’havia guanyat el manteniment de la confiança per anar mantenint la pilota una temporada més.

Els grecs, el nou govern grec, han obert el debat negant-se a continuar el joc establert fins ara de fer la correcció cap a l’estabilitat pressupostaria tal com s’ha vingut preconitzant des de les institucions financeres internacionals. Se’n sortiran? Seran capaços tots plegats de trobar una sortida diferent a la que fins ara s’ha determinats com a única? El problema no és el deute existent, que mai pagarà ningú. El problema és el dèficit que caldrà gestionar d’altra manera de com s’ha vingut fent fins avui, i no val mirar sols pel cantó de les despeses, que també, sinó sobretot pel des ingressos, però els dels ingressos no dels que ja estan pagant, sinó dels que no volen pagar. Seran les classes adinerades conscients de que han de contribuir al manteniment de la col·lectivitat, o tant els fa l’esclat social (i econòmic) que s’albira?

5 de febrer.