26 de novembre del 2014

L’espectacle hores d’ara.

El que està passant a la pista del circ: Hi ha funàmbuls, equilibristes, trapezistes, pallassos, mags, domadors de feres, amb una sorollosa i ben conjuntada orquestra animant l’espectacle. Cada dia un número nou. Cada dia, més enllà.¡Más difícil todavia! Aviat veurem l’home bala – tan de bo no sigui una bala per l’home- i potser a la dona barbuda, que des de lluny se la saluda. El què està passant als nostres ulls és sorprenent, dóna per tot.

Ahir va tocar l’actuació del mag. Res per aquí, res per allà. Expectació, molta expectació. Posa el barret sobre la taula i en surt... un colom! (o potser era una cotorra?). Res, farem una llista única dels que ens volem anar, llavors convocarem eleccions que no ens ho pot impedir ningú, les guanyarem (o, potser no?), i començarem a negociar amb els d’allà com ens repartim la convivència desprès d’haver deixat clar amb aquesta elecció que ja està trencada. Aquesta llista única la composarà gent diversa de pensament i/o procedència però que té ben clar que ja n’hi ha prou i que ja està. Desprès, els components d’aquesta llista es retiraran, ja amb la feina feta, perquè tinguin el reconeixement etern de la ciutadania ja lliure i feliç que tornarà a disposar d’alternatives partidàries per fer el procés constituent de la nova República Catalana.

Delirant! Delirant? De més verdes se’n maduren! Més trencadissa, ara en el sí dels propis que hauran d’acomodar-se. Més enllà dels que era evident que ja havien quedat arrambats, hi haurà noves víctimes. Però, què li fa que hi hagin més destrosses si és pel fi suprem de la Nació? Tot procés revolucionari comporta aquesta mena de danys, sempre s’ha vist al llarg de la Història. Estarem uns quants mesos més parlant del “procés”, del procés cap a la independència. Tant li fa si durant aquests mesos no es governa, si hi ha gent que pateix problemes immediats, si s’augmenta la divisió i la crispació social. També ens aprofitarem de totes les eines que ens serveixin per aconseguir el que pretenen, des de la normativa electoral pre-constitucional, si d’abans d’aquella Constitució dels “altres”, que ens proporciona una certa supremacia del vot carlí, fins al control dels mitjans d’informació públics que paguen tots, els nostres i els que no ho són, en els que abnegats i entregats personatges ens piconen cada dia tant com poden i més.

En la retina ens han quedat alguns números menors (o potser són “numerets”) de l’espectacle que han passat més desapercebuts. L’un, el d’una reconeguda economista que ens ha dit que fora manies, que cal disposar dels efectius policials propis per prendre el control i fer passar per l’adreçador a les eines de l’administració del antic Estat per posar-les al servei del nou. Se suposa que ningú piularia si passés això, ja que una topada entre la Guardia Civil i els Mossos d’Esquadra pot ser de pel·lícula, de pel·lícula de por. La reconeguda economista és ni més ni menys que la degana de la Facultat d’Econòmiques de la UB, algun senderi deu tenir, oi?, el que no sé si de política en sap gaire.

L’altra, la d’un reconeguts o mediàtic jutge que diu que sí, clar, tindrem dificultats de numerari (de peles, o d’euros, en fi) durant alguns mesos i que tindrem que buscar algú que ens el solucioni. Diu que potser els israelites o els alemanys ens els deixaran! Deu ser tot un crack en lleis aquest personatge, encara que potser l’economia no sigui el seu fort. No sé pas en quin món viu, potser caurà de la maroma i si no té xarxa a sota s’estavellarà. Ah!, que té xarxa? Sí, home, és un magistrat de l’Audiència provincial de Barcelona.

Continuarem mirant l’espectacle, qui és el proper actor que sortirà en les següents escenes, algunes ja tenen data anunciada, i quin paper representarà. Algun triple salt mortal, amb xarxa o sense, veurem. O potser, aquell dels trapezistes que es llencen al buit i a l’altra punta dalt de la carpa troben un company que els recull. Emoció a tope! Redoblen els timbals, el cor en un puny...!

No sé pas si estem veien el Circ du Soleil, o acabarem veient el Teatro Chino de la Manolita Chen.




26 de novembre.

11 de novembre del 2014

Els viatges.

Els viatges turístics els faig tres vegades. La primera és virtual: es tracta de recollir informació, seleccionar el que m’agradaria, preparar-lo acuradament i fer-ne una planificació. Guies, consultes, recorreguts i trajectes possibles, bitllets i reserves. Quan surto de casa ja sé el que, llevat dels imprevistos que puguin sorgir, faré i a on aniré. La segona és la real, la que transcorre més o menys segons el previst. Algunes vegades, molt poques, la climatologia pot esgarriar la previsió i cal improvisar una alternativa o fer-ne alguna de prevista, un pla B. D’altres vegades algun error en la planificació, lleuger o no, t’obliga a modificar o canviar de plans. En general, però, el viatge surt força tal com estava previst. Algun amic se’n riu de tanta planificació, però a mi m’agrada així. La tercera és contemplativa, rememorativa. Ja a casa, a la tornada, no cal que sigui immediatament, pot ser alguns mesos més tard, toca ordenar tots els records gràfics i fotogràfics amb els que he tornat i disposar-se a fer-ne un recull en forma d’àlbum. Tot una feinada. Sí, ja sé que segurament més enllà dels que hem fet el viatge això no té pràcticament interès per ningú, però evidentment en té per nosaltres.

Ara he acabat la tercera vegada del viatge a Ítaca d’aquest passat estiu. N’ha sortit un àlbum força gruixut, un recull del que estic content. Servirà per què alguna vegada podem tornar a rememorar-lo i ensenyar-lo a algun parent, amic o conegut que potser s’interessarà per ell o que potser pensarà que li estem donant la tabarra. Ara sí que caldrà veure si cal guardar o no aquelles restes del viatge segon que han servit per fer el tercer. Segurament lo millor serà llençar-les, ja han permès fer-ne el testimoni, no tenen gaire més utilitat ja que difícilment repetirem el viatge i seran una nosa més acumulada en un racó de casa.




Al matí, al port de Sami, a Kefalonia, amb l’illa d’Ítaca al fons a punt d’agafar el ferry que ens hi va portar el dia 3 de juliol. (la foto és de la M. Antònia)

Cal posar-se a fer la primera vegada del que ens queda per aquest any, el de la tardor, que promet ser diferent. Algun material ja he recollit. Encara queda just un mes per fer-lo (aquest any anem tard), però no val adormir-se. Malgrat tot, ja tinc al cap el que m’agradaria fer, ara cal concretar-ho una mica més. A la tornada, a més de fer-lo per tercera vegada més endavant , caldrà començar a pensar en els viatges de l’any que ve.


11 de novembre.

10 de novembre del 2014

Avui. Desprès del 9, el 10.

Comptat i debatut estem allà mateix. Descomptats els elements que poden emmascarar més o menys la manifestació d’ahir, que poden ser uns quants, no hi ha sorpreses a destacar. Tot es va desenvolupar com era previsible que passés. L’organització, que ja ha donat proves anteriorment de la seva eficàcia; la participació, que no ofereix gaires novetats, ni en nombre ni en llocs; el capteniment de gairebé tothom durant la jornada, d’una tranquil·litat notable; els resultats, talment esperables; la informació, delerosa abans i desprès, tenen teca. Les dades estan a la vista de tothom.

Estem allà mateix? Tant mateix, no. S’ha produït una acció de força contraria a l’ordenament vigent, lleis i tribunals, encapçalada pel mateix Govern de la Generalitat que en boca del seu President n’ha assumit tota la responsabilitat, per si algú en tenia dubtes. Una revolta en tota regla. Per tant estem allà mateix on érem: la demanda d’una part de la ciutadania –ja coneguda però ara comptada- que vol independitzar-se del marc polític existent, però en un escenari diferent: l’escenari de la revolta amb el suport explícit del Govern de la Generalitat que hi està al capdavant.

Ara a veure, expectants altra vegada, quins seran els actes posteriors a la manifestació d’ahir. En el tauler polític  –en primer lloc, perquè li toca-  quina peça mourà el convocant de la protesta, el President de la Generalitat i en quina direcció ho farà. Desprès, en segon lloc, quina serà la resposta, si és que n’hi ha, està per veure, del Govern central que ha de decidir si accepta o no l’envit. En tercer lloc, què farà el moviment independentista, quin protagonisme pretendrà tenir desprès d’aquest èxit, segons quins siguin els moviments del primer i del segon. En quart lloc, què diran i què faran altres actors, interns i externs,  interessats és de suposar en el tema.

El panorama resultant de tot plegat no deixa de ser esfereïdor. Res, però, sorprenent en els processos de revolta: L’ordre jurídic menystingut i sobrepassat; les organitzacions polítiques, moltes d’elles, esventrades; la societat escindida; molts espectadors, de dins i de fora, estupefactes. Com s’administra tot això? Si tot surt bé, bé pels revoltats, la història en parlarà lloances. Si surt malament, ara o desprès, qui se’n responsabilitzarà de tot plegat?

En aquestes situacions ja no cal pensar que hi haurà seny, la història també ens ho explica, sinó que hi haurà força. De quina manera es manifestarà aquesta força, per part dels uns i dels altres? Aquesta serà la trama de les següents escenes.


Ho vaig escriure fa dies i ara ho torno a repetir:



10 de novembre.

8 de novembre del 2014

Demà.

Demà jo no me’n sento de cridat. No em sento cridat a res. Demà hi haurà una altra manifestació ciutadana dels que pensen d’una determinada manera, però no tothom en una societat oberta pensa igual. 

Una característica nova d’aquesta manifestació és que els participants seran llistats. Sí, se’n farà una llista amb les seves dades, al menys les necessàries per la seva plena identificació. Aquesta gent se les empesca totes, en sap. Aquestes llistes, llargues segurament, molt llargues, juntament amb els papers que es dipositaran dins les capses serviran per fer política, no per decidir res, com les llanternes que enfocaran el cel aquesta nit per que siguin vistos pels satèl·lits que van girant entorn la Terra. No se sap pas qui guardarà tota la paperassa que es produirà demà, i per cert, a quin magatzem es desaran les capses utilitzades? Però, vaja, això no té pas gaire importància, el cert serà que s’haurà fet un pas més no sé pas cap a on. El participants convençuts de que ara és l’hora pensen que cap endavant, endavant cap al que volen. Potser sí, o potser no. Potser serà un nou pas no en fals sinó estèril. 

Desprès del 9 ve el 10 i hi haurà nous fotogrames a la pel·lícula. Veurem quins seran, cal esperar que no siguin sols per omplir minuts amb més coreografia. Les “pelis” d’abans eren més èpiques.



Demà, si fa bo, sortiré com cada diumenge a fer cames amb la bicicleta.


8 de novembre.