28 d’agost del 2014

Un altre pols perdut, o uns altres que també perden el pols.

Aquesta vegada ha estat a França. El sector més proteccionista, o progressista, o esquerranista, del partit socialista francès ha estat descavalcat del Govern per discrepar públicament de la línia de les polítiques d’austeritat que s’imposen a la majoria de països d’Europa i ara també en el seu país.

No és pas la primera vegada que els passa als francesos, a l’esquerra francesa, això de ser doblegats. Mitterrand, al 1981, ja va haver de corregir la seva pretensió de fer una política clàssica d’esquerres. Però els temps eren altres, la globalització no tenia l’amplada abassegadora que té avui. Trenta anys més tard, amb el triomf de la contrarevolució conservadora, aquesta pretensió és menys possible encara.

Com a Espanya fa quatre anys, com en d’altres països que fins hi tot van ser intervinguts, a França no els ha quedat més remei, manant els socialistes,  que doblegar-se també a les polítiques d’austeritat.

No hi ha alternativa? Montebourg plantejava sortides, i la seva presència als governs d’Hollande era esperançadora per veure si aquelles eren realitzables. Però els seus caps, d’Estat i de Govern, han dit que prou, i menys discrepant en públic, i no podrem saber si eren possibles.


Crec que l’error de Monteboug i de les posicions tradicionals socialistes del PSF no són les seves idees proteccionistes, sinó de la impossibilitat de portar-les a la pràctica en el marc nacional d’un Estat. L’abismal, cada dia més, separació entre l’economia globalitzada, mundial, i la política, encara en mans dels Estats, fa impossible el control de la primera per la segona, de l’economia per la política. Sense la superació del marc polític tradicional  no hi ha sortida. És a dir, l’alternativa està en altres marcs polítics que puguin domar la globalització tornant l’economia al servei de la col·lectivitat i no dels sols dels insolidaris perseguidors del benefici privat.

28 d'agost.

23 d’agost del 2014

Contra l’economia màgica.

No sé si he de preocupar-me gaire pel futur de la meva pensió. Crec que si, ja que m’agradaria viure molts anys encara (em queden tantes coses a veure!) i necessitaré ingressar a finals de cada mes. Si sortosament puc veure realitzada la meva esperança, que mai se sap, ara que ja estem en temps de descompte, pot ser que talli just. Els que vindran darrera, la generació que ens segueix, la dels nostre fills, ho tindran més magre i convé que comencin a preocupar-se’n. És ja d’ells el problema, malgrat que potser tot i ser-ne conscients no sé pas si fan prou per afrontar-lo.

Ve a tomb aquesta entrada de la lectura del llibre de José Ignacio Conde-Ruiz, ¿Qué serà de mi pensión?, Ed. Península, B-2014. L’autor, de les noves fornades d’economistes ja assentats i reconeguts professionalment, planteja en termes didàctics què pot passar de cara al futur al sistema de pensions a Espanya.

D’entrada, una mirada de llarg abast, perspectiva any 2050. Clar, en aquest tema no es pot improvisar d’avui per demà. Les accions i reaccions són a un termini llarg. Per tant interpel·la als nascuts, més o menys, des de l’adveniment de la democràcia. Vaja, als que ja han tingut des de néixer la capacitat de modelar els seu destí col·lectivament. Si no se’n ocupen dels seus problemes no serà pas perquè no els hi hagin deixar fer.

Segon, cal basar el debat sobre les pensions en sòlids raonaments demogràfics i econòmics. Hi ha bases estadístiques suficients per fer el debat seriosament, no amb apriorismes ni especulacions. Es tenen els coneixements suficients i les dades necessàries per plantejar l’esdevenidor del tema correctament. És aquí on s’inclou la lluita contra l’economia màgica, aquella que hauria de funcionar per voluntarisme i no en base a la realitat. Quants seran els pensionistes el dia de demà? Quants seran els mantenidors del sistema? Quin sistema volem? Què pot donar el sistema que volem?

Tercer, la definició política del què es vol de cara al futur i a partir d’aquesta definició què cal fer per assolir l’objectiu proposat. La qüestió no és baladí: compte amb la possibilitat de reformes amagades, silencioses diu l’autor, o no explicitades ni debatudes que poden conduir a situacions no desitjades democràticament, i alhora compte amb les propostes assumides per la població que no estiguin sustentades en les possibilitats reals d’aplicació. El debat hauria de ser molt intens i aprofundit a la societat en els propers temps, potser ja ara, de cara al esdevenidor que pot ser molt complicat per les generacions que ara viuen el tema amb una relativa preocupació però sense atabalar-s’hi massa.

Tres possibles camins per les pensions al segle XXI: 1) No fer res. És condemnar les pensions a una quasi congelació perfecte, proporcionaran una renda vitalícia cada vegada més petita. 2) Convertir el sistema en assistencial, donant un subsidi igualitari de subsistència. 3) Reduir la despesa reforçant la contributivitat del sistema,  que mantindrà la correspondència amb les cotitzacions realitzades però les pensions seran més petites.

“En conclusión, podemos afirmar que la sociedad se encuentra frente a una decisión crucial, y lo ideal sería que pudiera elegir qué camino tomar tres un debate sosegado, abierto y transparente.” 

Aquí sí que la “gent” té, o hauria de tenir, la paraula.





22 d’agost.

22 d’agost del 2014

La utilitat de l'inútil.

“Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat.”


Nuccio Ordine. La utilitat de l’inútil.Manifest.”, Quaderns Crema, B-2013.

20 d’agost del 2014

La llebre dopada.

En les curses d’atletisme, especialment les de mitges i llargues distàncies, moltes vegades es col·loca al capdavant, des de la sortida, un corredor quina missió és la de fer anar la carrera segons els interessos del seu equip. Així, tàcticament, la pot anar fent ràpida o lenta segons convingui, controlant-la i controlant als adversaris per situar-la al punt dolç pel seus favorits, és a dir per fer guanyar una estratègia concreta. Aquesta feina també en ciclisme la fan els gregaris que estiren al líder de l’equip estalviant-li forces fins que en un moment determinat es decanten i li deixen la carrera per ell tot sol desprès d’haver rebentat als rivals.

Potser alguna cosa de tot això hi ha en l’afer d’aquest estiu: les sorprenents declaracions de Jordi Pujol. Bé, no és pas que hagi fet fins ara de llebre de l’independentisme voluntàriament, encara que ara podia veure des del costat i amb satisfacció la seva feina,  però potser no li ha quedat més remei que sacrificar-se amb la carrera ben llançada quedant com a tal.

El cert és que el moviment que va engegar fa més de cinquanta anys superant els vells esquemes del catalanisme polític, tant de la Lliga com  de l’Esquerra, ha marcat el ritme del nacionalisme català des de la represa de la democràcia a Espanya. Al capdavant de la cursa, molts anys, l’ha dirigit i controlat, aplegant corredors dispars al seu pilot, socialdemòcrates, liberals, conservadors, reciclats franquistes, de tots pelatges. Marcant la capçalera, que ningú s’avancés, treien el colze o fent entrebancar  a algun rival si calia, donant lliçons de tàctica (i de moral també) però sense oblidar mai l’objectiu de guanyar la cursa per llarga que fos. Admirat, respectat, temut, envejat, ha estat al davant molts anys i encara ara, mig decantat, era el referent dels que sabien que tenien una meta pròpia. Perquè els nacionalistes, tots els nacionalistes, tenen una meta pròpia: el màxim reconeixement del que pensen i creuen que són les seves especificitats i si poden arribar un dia a governar-les imposant-les ja serà la glòria.

Tot això, a Catalunya, ja va, o al menys ho sembla. Els convergents, ja sense el morrió que els ha mantingut quiets i callats fins fa poc, es manifesten pletòrics al costat dels seus cadells que ja s’han fet grans. Ha estat un treball tenaç, de pluja de pastor, assaonant convenientment el terreny, tots els racons del terreny, amb les estructures d’Estat que mica en mica s’han anat esgarrapant del post franquisme. Sí, de les estructures d’Estat. No de les hipotètiques que diuen que s’ha de construir ara. No, les que ja s’han construït: els mitjans de comunicació públics, les forces de l’ordre, l’ensenyament, la sanitat, fins i tot les presons, ... Ara la cursa cap a l’Estat propi ja va, ja va llançada, estelades a tots els racons. Que ara es retiri la llebre, per l’edat, per l’esforç fet, per altres circumstàncies, ja no es gaire rellevant. El terreny està ben assaonat, els cadells ja s’han fet grans i estan forts, ja saben com mantenir el ritme de la cursa.

El que ara hem sabut, per declaracions del propi interessant, és que la llebre anava dopada. Sí, jugava amb avantatge, l’avantatge de tenir el ronyó cobert per si de cas. Cobert des del començament de la cursa i qui sap si, això són suposicions, engreixat a més a més en el transcurs d’ella. La cursa, en aquestes condicions no ha estat neta, i segurament un xic vergonyosa, però, en política això importa gaire? Sí, hi hauran alguns decebuts a cop calent, però si s’està en el grup que ja albira la meta...

La història el jutjarà. Bé, la història sempre l’escriuen els vencedors, veurem al final què en queda.


Qui ens podrà treure els records de les tardes de juliol en que Lance Amstrong els deixava a tots enrere?


20 d'agost.

18 d’agost del 2014

El rastre blau de les formigues.

L'ullastre (Olea europaea spp sylvestris) és l'olivera en estat silvestre. Al Penedès se l'anomena també ruboll d'olivera. És un arbre de capçada arrodonida i densa però molt sovint està en estat arbustiu. Les fulles són més petites que en l'olivera conreada (1 a 7 cm de llarg i 0,4 a 2,2 cm d'ample). Les branques inferiors en general són espinoses. El fruit és d'1 a 2 cm de longitud poc carnós i amb poc oli. És l'origen de la varietat conreada. En l'antiguitat els triomfadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d'ullastre.

És una espècie termòfila que resisteix la sequedat i la calor. És present en màquies de l'aliança fitosociològica anomenada Oleo-Ceratonion és a dir junt amb el garrofer silvestre. A Catalunya és present a les comarques litorals a més del Segrià i el Baix Cinca fins als 500 metres d'altitud. Al País Valencià i les Balears està més estès i es troba fins als 1.000 metres. La distribució mundial és pel contorn de tot el Mediterrani, normalment prop del litoral. (De la Wiquipèdia)

Tampoc coneixia res de Ponç Pons i de la seva obra. Una crítica llegida a algun lloc que ja no recordo em va portar a comprar el seu recent llibre d’aforismes: “El rastre blau de les formigues”. Quaderns Crema, B-2014, i ha estat una de les lectures d’estiu. El recomano, m’ho he passat d’allò més bé llegint-lo.

No sóc lletraferit i per tant poca cosa sé de literatura en general de la que l’autor en sap un niu. Però m’han agradat els aforismes que va desgranant a partir  de les seves vivències professionals -l’autor és professor i escriptor-, quotidianes -sembla que escriu, no sé pas si sempre, a Sa Figuera Verda una finca pagesívola que va mantenint ell mateix-,  i vitals -és sobre tot illenc menorquí, ecologista, diem ne millor naturalista, i un xic, o un molt no ho sé pas, anarquista.

Allunyat –feliçment-  de l’ordinador he anat penjant al compte de Twitter alguns aforismes que he espigolat d’entre els que m’han agradat més. Un darrer:

“Es volia menjar el món, fins que el va tastar i va veure que era indigest.”



18 d’agost.