Canvis en el paisatge. Festa.

El curs escolar es va acabar divendres passat, però ha estat avui al matí, dilluns, quan s’ha materialitzat el canvi en el paisatge dels carrers a les hores habituals de la mainada. 

Al sortir de casa a quarts de nou, cap el quefer habitual, l’escola del costat mostrava la quietud del parèntesi que s’obre per les vacances estiuenques. No hi havia el moviment de pares i mares acompanyant als petits fins a la porta, a peu, en cotxe, amb les seves carteres a punt per anar a classe. Semblava un dia festiu, encara que el pont que permet la Diada de Sant Joan d’enguany accentuava segurament la sensació.

A mig matí, pels carrers habitualment presos a aquestes hores per desvagats majoritàriament grans i mestresses enfeinades, començaven a entreveure’s alguns adults acompanyats de quitxalla en les seves primers jornades de lleure. Potser alguna compra per fer front a la temporada que comença o a fer encàrrecs per la revetlla d’aquest vespre. 

No he baixat a la platja, però segur que ja hi havia més sargantanes i llangardaixos dels habituals. Grups de joves que prendran com habitual aquest espai que podem gaudir durant bona part de l'any. Les noies jovenetes, com poncelles que floreixen.

Aquesta nit, quan el sol s’hagi post, ja ben tard, el cel s’omplirà de llums i espetecs cremant pólvora en honor de l’estiu i del que representa de plenitud de la natura mediterrània. Despès, ens anirem de viatge per la llum i la calor.

Apurad 
que allí os espero si queréis venir 
pues cae la noche y ya se van 
nuestras miserias a dormir. 

Vamos subiendo la cuesta 
que arriba mi calle 
se vistió de fiesta.

23 de juny. 

Dins del laberint.

D’aquí encara no tres mesos, abans de que s’acabi l’estiu que ara comença, els enfervorits partidaris del “procés” arribaran al final del laberint, o caixa o faixa. Ells potser esperen trobar-se a la sortida d’un túnel on podran finalment veure la llum, però molt em temo que la realitat els portarà a fotre’s de cap contra la paret que hi ha al final del recorregut. Tots els laberints tenen un punt en que ja no es pot avançar més i, llavors, cal prendre la resolució de desfer el camí i buscar per on és la sortida certa, ja que sempre se’n acaba trobant alguna de sortida. Els arrauxats poden pensar que el que cal fer és escalar el mur per saltar-se’l, o esbombar-lo. És una decisió arriscada ja que no tothom està en condicions i en disposició de fer-ho, i no sé pas si serien molts els que s’hi atrevirien o avindrien.

Mentre tant, i a més escalfats per les temperatures estivals, anirem fent bullir l’olla impertèrrits. Gesticulacions, xerrameques, distanciaments, rauxes, ... per anar mantenint la moral. Sobre tot la moral, que no decaigui. En política és molt dur acceptar la realitat, cal mantenir les il·lusions del personal. Potser hi haurà imprevistos que ho capgirin tot. No hi ha gaires possibilitats, però mai se sap. A més, l’estiu és un temps que permet l’esllanguiment dels raonaments, anem més “sueltos” de cap i de cos. Abans que s’acabi la temporada farem el gran bull, tots plegats, molta gent, i desprès... Ah, desprès! Desprès ja veurem, ens en haurem d’empescar alguna per sortir de l’atzucac. La perspectiva és de frustració generalitzada i d’algun esclat de ràbia més o menys incontrolat.

Apa, a viure, que l’estiu que tot just despunta i els dies són llargs.

21 de juny. 

A contracorrent.

Ara que està tan al dia blasmar dels polítics i de la política, s’acaba de publicar aquí un llibre que va en la direcció contraria. Michael Ignatieff, “Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política”. Taurus, M-2014. És un cant positiu a la política i a les persones que s’hi dediquen. Bé, també els que fan la crítica de l’exercici i la pràctica de la política en fan de política, però moltes vegades són qualificats d’anti-política, o d’anar contra la “vella política”. No, aquest és un llibre sobre la política, de la “vella”, des de dins dels sistema, de com funciona, de quines virtuts té i de quins vicis, de com és útil i de com és d’estèril, de triomfs i de derrotes, d’alegries i de penes i llàgrimes.

L’autor, del que havia llegit temps enrere una altra obra seva, Sang i pertinença, era i ara torna a ser, un acadèmic americà, als USA, especialista en ciència política a Harvard, però nascut al Canadà. De família i arrels liberals, liberals a Amèrica s’acosta al que entenem aquí per socialdemòcrata, el van a buscar perquè es passi del món acadèmic a la política. Decideix fer el pas, començant per guanyar un escó a la Cambra dels Comuns canadencs, elecció uninominal majoritària per districtes, per arribar en molt poc temps a esdevenir el cap de files del seu partit, el Liberal, que havia dominat molt temps la política del seu país.

Explica com li va anar tot això fins que a les eleccions generals del 2011,  l’opció que ell encapçalava és estrepitosament derrotada i fins i tot ell perd el seu escó, la seva pròpia circumscripció, i ha de plegar i se’n torna al món acadèmic.

La vida política canadenca pot assemblar-se en algunes coses a  la dels USA, però no és exactament igual, i té algunes similituds a l’europea. El país, però ho condiciona tot, la seva extensió per començar, però també la seva construcció i composició social. La dualitat anglòfona i francòfona amb les tensions secessionistes conegudes, però al mateix temps la barreja dels aborígens amb els vells i nous immigrants: la lluita per esdevenir un sol país. Ignatieff s’hi involucra de valent, i quan escriu aquest llibre, ja des de fora, a tall de balanç de com li ha anat, de perquè s’hi ha posat, que ho descobreix desprès, de què ha après, en què s’ha equivocat, perquè ha fracassat, es declara satisfet i les seves explicacions esdevenen un cant a la política, aquest vell art, no cap ciència ni cap tècnica, de conduir a la col·lectivitat.

M’he trobat molt identificat en l’explicació de la tasca parlamentària per haver-la viscut també, encara que sense cap protagonisme, en viu i en directe: del predomini del Executiu sobre el Legislatiu; de les “bronques” parlamentàries a les sessions de control; de la incapacitat, llevat d’escasses vegades, d’arribar a consensos; de la tirania dels grups polítics i els seus aparells; de les imposicions mediàtiques i de la propaganda; del cansament i l’abandó de la vida familiar i àdhuc normal, sempre a l’aparador malgrat siguis invisible; de la comprensible falta de comprensió per la ciutadania de la feina que es fa; de l’allunyament de la gent del carrer;... Segurament que tot això és molt conegut, però crec que és molt poc reconegut.

“La historia que debes contar trata de la comunidad y del país que quieres construir. Debes contar una historia que vincule tu destino al suyo, tu vida a la suya, tu causa a la suya. Debes integrar tus propuestas políticas y tu historia personal en un  discurso convincente. La historia que debes contar explica como reforzar los lazos comunes, como vamos a enfrentarnos juntos a las fuerzas de la desigualdad, de la envidia, la división y el odio que no dejan de desintegrar nuestras sociedades, y como vamos a defender  la eterna propuesta de la política progresista: que debemos compartir nuestro destino y vivir justamente unos con otros. Una historia sobre el destino común y la justicia es una historia nacional, una que debe apoyarse en todas las fuentes de experiencia compartida que nos unen como ciudadanos y nos permiten ser leales unos con otros y con nuestras instituciones. Es una historia que nos recuerda que debemos ser mejores de los que somos.”

20 de juny.

Les memòries mínimes d'en Raimon.

Limitada la mobilitat per un senzill i petit accident domèstic que m’ha comportat l’obligatorietat de restar a casa quiet uns dies he dedicat forces hores a la lectura. Com que tinc tantes piles de llibres i revistes pendents pensava que en trauria més profit de poder posar-me al dia del que realment he tret.

Potser per ser relativament propera la presentació a Mataró, a Can Dòria, del llibre de memòries de l’Obiols, em vaig aferrar a la seva lectura i la vaig despatxar en un parell de dies. “El mínim que es pot dir. Memòries polítiques”, Raimon Obiols. RBA, B-2013.

No cal fer-ne la ressenya. Vàrem tenir l’encert de cercar per la presentació del llibre a una persona molt poc coneguda en els ambients polítics de la ciutat, en Cinto Amat, més o menys de l’edat (de l’edat meva, vull dir), però molt preparada. Jo pretenia que la presentació la fes el seu fill, en Francesc, jove politòleg i professor universitari. Pensava que fora bo confrontar les noves generacions ben formades acadèmicament amb l’experiència de tota una vida d’acció política com és la d’en Raimon. Per motius de feina, encara que ell m’ho negà jo també crec que per un xic de temor, en Francesc va declinar el meu oferiment. I llavors va sorgir la possibilitat del seu pare, en Cinto. Va ser tot un encert. S’ho preparà amb cura i va fer una presentació d’un nivell notable que ens va deixar als organitzadors molt satisfets. Per tant, poques coses he d’afegir a aquella presentació que Nou Cicle ha publicat a l’Hora, el seu diari digital.

La història del MSC la conec prou bé, la de la formació del PSC me la conec de primera mà i els esdeveniments de la política democràtica a casa nostra també. Qui vulgui, però, saber com ho va viure un del actors principals, d’un que va “tenir paper”, ha de llegir aquestes memòries mínimes d’en Raimon. Mínimes ho diu ell mateix. No fa descripcions estripadores, el mínim que es pot dir, repeteix moltes vegades comentat esdeveniments diversos. També sabrà qui les llegeixi, les seves inquietuds culturals, més enllà de les polítiques evidentment. Del seu nivell literari també.

Evidentment per mi tenia la seva part morbosa, que era la seva explicació del Congrés de Sitges, d’ara fa vint anys. Allà va haver-hi un canvi en profunditat del PSC. Vaig parlar d’inflexió temps enrere. Fa poc, comentant el “Testimoni de càrrec” d’en Quim Nadal, vaig tornar a parlar-ne,  En Raimon ho explica, però no s’hi atura massa,  no s’hi rebolca. En treu conseqüències, però com si no anessin gaire amb ell, sap –una cosa que jo no he sabut fer mai- distanciar-se dels fets que certament no són pas, ho té clar, del seu patrimoni personal. Però no em vaig deixar de subratllar la consideració que fa al final d’aquest capítol, “Hi ha partit”, de manifestar com veu els partits avui, manifestació que comparteixo plenament.

“Mantenir els partits tal com són aboca a una crisi greu de la democràcia. A Europa són models organitzatius del segle XIX amb programes dels segle XX, afrontats a problemes i reptes del segle XXI. És vital acabar amb aquesta flagrant contradicció. Confrontats a las característiques i els problemes de la societat actual, mostren de  manera indissimulable els seus aspectes més negatius: dificultats de participació significativa dels afiliats i afiliades, creixent deslegitimació d’uns grups dirigents més interessats en el poder que en el projecte, pèrdua de capacitat motivadora i mobilitzadora; pobresa del reclutament, fenòmens de corrupció.”

En Raimon explica que una de les seves bèsties negres  en el art d’avui és en Jeef Koons. A mi, però, la figureta d’aquest artista que vaig fotografiar al Stedelijk Museum d’Amsterdam m’entusiasma i crec que és adient per tancar aquest comentari.

10 de juny.

La visió del Gat.

L'acudit de "Le Chat" del 30 d'abril passat.

5 de juny.

El gran mar, el nostre.

Evidentment, ja que em reclamo mediterrani, no podia deixar passar per alt la lectura del llibre de David Abulafia, “El gran mar.Una historia humana del Mediterráneo”. Ed. Crítica, B-2013.

L’autor, un jueu sefardita, acadèmic a Cambridge, fa un repàs a tot al que ha succeït a l’entorn d’aquest mar nostre, que deien els romans, des dels inicis de la història fins al turisme i la immigració irregular dels nostres dies. El comerç i les seves rutes, les ciutats que se’n varen aprofitar o van construir-lo, les comunitats barrejades que hi varen conviure, els èxits i els fracassos, les pujances i les caigudes, les batalles, i les mil i una coses que s’hi ha produït en el decurs dels temps.

Quedarà com un llibre de capçalera.

“Aquellos que cruzan su superficie en muy raras ocasiones son representativas de sus sociedades de procedencia. Si no son forasteros cuando emprenden el viaje, es muy probable que se conviertan en forasteros cuando se internan en otras sociedades diferentes al otro lado del mar, que lo hagan como comerciantes, como esclavos, o como peregrinos. Sin embargo, su presencia, al introducir algo de cultura de un continente a otro, aunque solo sea en sus límites exteriores, puede tener un efecto transformador sobre estas sociedades diferentes. El Mediterráneo, por lo tanto, se convirtió, probablemente, en el lugar más vigoroso de interacción entre sociedades diferentes de este planeta, y ha desempeñado un papel en la historia de la civilización humana que ha sobrepasado de largo el de cualquier otra extensión de agua.”

 

2 de juny.

L’hora dels radicals. La fi de la Transició?

Fa vint anys era un suplici el continuat degoteig de notícies que esquitxaven el sistema polític. Cal recordar-ho: Des del cap de la Guardia Civil al Governador del Banc d’Espanya sortien als diaris com a malfactors, n’eren. La pinça política, el periodístic sindicat del crim , la crisi econòmica post olímpica, el Govern del moment desgastat al màxim. Bé, allò va passar, va haver canvis, l’economia es va redreçar, ens vam refer i vàrem viure una etapa de certa tranquil·litat.

Ara, sembla que hi tornem a ser. Tornem a estar instal·lats en un Cafarnaüm. Sembla. Ràpidament hi ha gent que es llença en tromba a certificar el final de la Transició, a demanar a crits la seva superació i la construcció -de veritat, diuen- d’una autèntica democràcia. Potser sí que tenen raó, des de les seves posicions, evident. Però, les seves posicions són les que vol la majoria de la població, i a més, són les més convenients per la majoria de la població?

La transició va ser un pacte entre el que moria sol i el que naixia sense força. La Dictadura se’n anava per decrepitud però no per la força de la democràcia. Calia trobar una sortida per ambdós,  pels que se’n anaven i pels que venien. Va haver-hi un pacte: la Constitució del 78. Està superat aquell pacte? Pels que no hi eren, o no hi van participar o varen perdre, tant d’un costat com de l’altre, sí. Segons ells, els fets ho demostren. Més ara que fa vint anys? És lògic que els que no se’l senten seu aquell pacte el denunciïn i exigeixin una nova sortida. Ara bé, tenen la força suficient per imposar-se sense aixecar reaccions en contra?

És inaudit que embravits pels recents resultats electoral n’hi hagin que es llencin de cap a proclamar la imminència del canvi. Ara bé, el 8% del 45% del cos electoral, és una gran força? Cridanera potser sí, real? Home, des del punt de vista leninista... Però les revolucions com es feien al segle XX no sé pas si són massa factibles en les societats opulentes, sí, opulentes malgrat les evidents desigualtats,  d’avui en dia al nostre entorn. Els Messies i els profetes sempre tenen part de raó malgrat les seves visions siguis apocalíptiques. Poden anunciar canvis, poden ser seguits per grups fins i tot nombrosos, generen molts focs d’encenalls que a vegades deixen brases però a vegades sols són fum. A vegades, però, també aixequen incendis paorosos.

Atenció, no ens esverem més del compte.

 

2 de juny. El dia de l’abdicació del Rei Joan Carles.