24 de març del 2014

Retribucions.


Aquest cap de setmana amb el diari obert de bat a bat. És dissabte, reportatges i comentaristes varis. En una pàgina, una comentarista glosa el seu delit pel màxim executiu de ZARA, el delit pel seu sou: “Ocho millones de euros, redondeando, se levantó el año pasado entre sueldo y pensiones,...”. A l’altra pàgina, un altre comentarista de “cotilleos varios” preguntava: “cómo se presupuestan los elevados salarios de los europarlamentarios. Hemos sabido que pueden ganar más de 6.000 euros mensuales, ...”.
Potser que la retribució de l’executiu és exagerada, però ràpidament l’economista Luis Garicano, catedràtic a la London School of Economics, ens explica la causa d’aquesta astronòmica retribució al seu llibre “El dilema de España” Ed. Península, B-2014, molt concretament en l’apartat La desigualdad inevitable, del capítol dedicat al futur del treball (pàg. 41-44).
Però la diferència entre els sous comentats és molt notable. El dirigent de l’empresa privada cobra unes noranta cinc (95) vegades més que el legislador comunitari europeu. Seguint l’argument de l’economista Garitano la valoració per la seva aportació a la producció de resultats del polític és escassa. Ell mateix, pàgines més endavant del llibre ho explicita: “El igualitarismo papanatas que es el responsable de tales cifras (y que las quiere reduir aún más, pues una de las peticiones de varios grupos del 15-M era bajar el sueldo de los políticos al nivel medio de los salarios españoles) tiene que terminar. En la pràctica, vivimos en una situación en la que es imposible que los mejores quieran trabajar en el sector público.” (pàg. 86).
Tot ve, doncs, de l’escassa consideració social de l’aportació de valor per la col·lectivitat que fan els polítics. Potser sí que això és cert, però llavors ens ho hem de fer mirar, ja que, què volem del treball dels polítics i a qui estem disposats a encarregar-los la feina? Si són els responsables de establir i aplicar les normes de la convivència col·lectiva definides democràticament entre tots els ciutadans/es caldria considerar-los millor i exigir-los per fer el comés adequadament. Si no estem d’acord, cosa comprensible, amb qui són, què són i com ho fan els que hi ha fins ara, o com s’ha anat degradat aquest ofici (sí, ofici, com el de executiu de l’empresa tèxtil) fem-ho saber, alcem la veu, intentem canviar-ho. No equivoquem el tret rebaixant les seves condicions laborals fins a fer que els possibles millors no tinguin interès per aquesta feina. Potser de tot això se’n diu meritocràcia, que s’ha de retribuir com cal, i té poc a veure amb quotes territorials, de gènere, d’edat, de capelleta,  d’adhesió o d’imatge. No es poden satisfer tots els desitjos a l’hora, cal saber quins són més important en un moment que en uns altres i quin ens poden ajudar a tirar endavant, i quins ajudar a ... caure.


 

24 de març.

Adient


“No se puede liderar sin tener un proyecto de futuro. Para hacer avanzar un país, una empresa o una organización cualquiera es necesario que alguien –un líder- se sitúe en el futuro,  plante en él firmemente los pies y desde allí tire de su organización. Es imposible liderar empujando: la única manera de hacerlo es tirando. Un dirigente que empuja tiene a su organización interpuesta entre él y el futuro, de modo que aquella le priva de la visión del camino a seguir. Las posibilidades de caer por un despeñadero se multiplican.”

César Molinas, “Qué hacer con España”. Ed. Destino, B-2013.

El llibre ha estat polèmic, però m’ha semblat molt suggeridor.

24 de març.

17 de març del 2014

1960.


En Jordi Mercader fa a  “1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó” Columna ed. B-2013, una crònica novel·lada, o era periodística?, dels esdeveniments que amb la campanya contra Galinsoga al 1959 i els fets del Palau 1960 marquen l’inici del moviment catalanista que impulsà Jordi Pujol.
Aquesta mena de cròniques barreja el que va succeir realment amb fets que poden ser versemblants i amb la ficció que vulgui amanir l’autor. En aquest cas estem en un dels moments claus de l’evolució del franquisme, en el pas de l’autarquia a l’obertura econòmica i als tecnòcrates de l’Opus. El relat està aconseguit: el pols dels vells falangistes i militars amb els economistes que saben parlar anglès i el paper que pot tornar a tenir la burgesia catalana, amb el destacat paper de l’Alcalde Porcioles. Entre mig, en Pujol i l’evolució dels moviments cristians catalanistes que juguen el seu paper, utilitzant i sent utilitzats per les circumstàncies. És la introducció d’un nou element en la lluita política que fins aquell moment pel Règim no havia tingut importància i per l’oposició residual de la Guerra Civil també ben poca. És l’aparició de nous actors quina evolució esdevindrà central en l’adveniment de la democràcia.
Mercader, en la seva crònica, sap copsar les característiques sociològiques d’aquest nou element i la decadència dels vells elements del Règim. Tot això duraria encara un grapat d’anys més fins la mort del Dictador, però és evident que s’estava obrint l’escenari amb nous personatges.
La crònica, a més, permet reflectir com era la vida quotidiana en tots els seus aspectes de la Barcelona d’aquell moment, les costums, els fets, el paisatge urbà, les cases, les feines, els neguits i les misèries de la gent. Dels de dalt, dels del mig sobre tot, i una mica del de baix. Crec que tot plegat està ben trobat.
 

17 de març.

1 de març del 2014

Lliçons de la història


“La posterioridad sigue sin entender cómo los líderes de las grandes potencias del mundo –en su mayoría, hombres que no eran más estúpidos ni malvados que sus contemporáneos- pudieron, primero, permitir que la guerra tuviera lugar y, luego, continuarla durante cuatro años más. Parece un error tachar de sonámbulos a los gobernantes de la Europa de 1914, y en especial a los de Austria y Alemania, porque esto implicaría que no eran conscientes de sus actos. Es más adecuado llamarlos “negadores”: prefirieron insistir en políticas y estrategias sumamente perjudiciales antes que aceptar que era poco plausible llevarlas a cabo y, en retrospectiva, que se había fracasado.”

 
“1914. El año de la catástrofe”, Max Hastings. Ed. Crítica, B-2013.