La política com a l’art de lo possible.

Per en Xavier.

La política com a l’art del possible era l’asseveració que feia Aristòtil. Ara bé, què és per cadascú el possible? És una cosa subjectiva. No és el mateix pel prudent, pel timorat, pel resignat, per l’atrevit, per l’arrauxat, ... Hi ha tant possibles com actituds personals davant la vida. Per cada actitud hi haurà una política que es desenvoluparà com un art. I hi haurà artistes que gaudiran de més o menys fervor o adhesió del públic.

Un vell amic, avui en l’òrbita nacionalista, m’envia, sense cap comentari, un article del subdirector del Periódico, l’Albert Sáez, aparegut fa uns mesos en el seu diari. Suposo perquè m’assabenti del seu contingut i n’aprengui.  És un article dels molts dels que s’escriuen avui en dia (qualsevol s’hi atreveix, per alguns és el seu pa de cada dia) sobre la difícil posició dels socialistes catalans en el tema del “procés”, o de la consulta. Diu que els socialistes haurien de tornar a Suresnes i recordar, alguna cosa, no totes (hi ha malevolència en l’escrit), de l’Ernest Lluch.

Home, si pels socialistes tornar als orígens en aquest tema és Suresnes , pleguem. Suresnes serà recordat pels historiadors per d’altres coses que no pas per la posició del PSOE en el tema territorial. Fem la llista de les coses que es deien en la lluita antifranquista i les que es diuen ara? De tots? No, no cal. El dictador encara estava viu, acabant-se, però viu. Es discutia sobre la forma de l’Estat, no territorialment, sinó monarquia o república. Ningú pensava en el que va representar i com es va fer la Transició, ni com seria la Constitució que més endavant ens donaríem i tot el que en va derivar. No, no s’hi val dir ara que cal tornar al programa d’estructuració territorial que es va conjecturar per els socialistes l’any 74. Ha passat molta aigua sota els ponts desprès. S’ha pogut fer molta política desprès del 75. Si, clar, alguns no hi varen participar gaire llavors i ara per això potser se’n volen rescabalar

Sobre l’Ernest. Els nacionalistes sempre li retrauran el seu comportament en la tramitació de les esmenes de la LOAPA l’any 81. Els socialistes el recordaran per la Llei de Sanitat del 84, i els demòcrates el tindran sempre present pel seu ignominiós assassinat el 2000. Però anem al austriacisme: Els estats compostos, generalment Imperis, l’austro-hongarès, el prussià, el rus, l’otomà, se’n van anar en orris a resultes del desenllaç de la Gran Guerra del 1914-1918, precisament de mans dels nacionalismes que llavors propugnaren la teoria d’una nació un estat. Les conseqüències les vàrem veure pocs anys desprès, a la Segona Guerra Mundial. Segurament qualsevol politòleg ens explicaria que l’evolució dels vells Estats compostos de l’Antic Règim portaria als Estats federals. Els estats compostos van desaparèixer per no tornar, ja que no es pot mantenir que les sobiranies d’avui deriven de les històries medievals en la que no hi havia el poble, malgrat aquesta sigui la tesis dels nacionalistes. De sobiranies avui n’hi ha poques, molt poques. En Josep M. Colomer ho ha explicat força bé.

Tornem a l’art del possible. Què és possible avui en aquest tema? Doncs depèn de qui s’ho plantegi. Pels nacionalistes, tot, i pels més abrandats, més encara. Pels que no ho som, ja veurem. Clar, que segons què vegem... bé, ja veurem. D’entrada, però, no és la nostra guerra. No ens hi emboliqueu.

Gràcies per tornar a fer-me reflexionar, amic.

 

27 de gener.

Atreviment/ Gosadia.

Els socialistes catalans obren el ball de les primàries per escollir candidat/a per les llistes que presentaran a les eleccions europees a la Eurocambra la primavera que ve (bé, sols el nom primer que col·locaran en una candidatura en la que no anirà pas de cap). En un moment de falta de referents per ocupar aquest possible càrrec, l’opció de les primàries és una bona excusa per tapar aquesta deficiència i salvar l’expedient.

En aquestes darreres legislatures, dos han estat els eurodiputats socialistes catalans, en Raimon Obiols i la Maria Badia. El primer, amb una llarga trajectòria política a les seves espatlles, sens dubte un referent dels socialistes catalans, suposo que ja es retira de la primera línia de la política; la segona, que fou un temps la seva ajudant, suposo que també es retira, encara que les seves posicions catalanistes no la deurien ajudar massa si pretengués continuar. Han estat uns dignes representants a Brussel·les, amb dedicació i coneixements.

En aquesta tessitura seria normal que el PSC disposés per presentar un ventall d’opcions de persones amb coneixements i solvència contrastada i reconeguda dins del propi partit i la societat catalana. Doncs, sembla que no és així. Sols dos persones han donat el pas de proposar-se en unes primàries per rellevar-los, ambdues força desconegudes, per no dir gens, en aquest àmbit de referència.

És un fet sorprenent que denota algunes coses, cap d’elles bona. No hi ha hagut en molts anys alguna sectorial que s’hagi preocupat d’aquest tema de cabdal importància per la política catalana i espanyola que hagi generat un gruix de gent preparada per poder oferir a la societat? No hi ha qui vulgui, i se li pugui oferir, continuar una carrera política a un nivell més elevat desprès d’haver demostrat la seva competència i capacitat en altres àmbits institucionals? O, potser, és massa feixuc semi expatriar-se lluny de la comoditat del redós quotidià i no és atractiu fer-ho? Les condicions no són pas dolentes, la pressió política no és pas tan forta com en altres àmbits, per exemple el local, la feina certament és interessant en els moments actuals, ...

Anem als candidats. El que els mitjans diuen que és el que desitjaria la direcció, “l’oficialista”, és fins ara el Primer Secretari de les Joventuts Socialistes, en Javier López. Un xicot de 29 anys sense massa experiència ni currículum, per no dir gens. Sí, desprès de acabar la carrera de Dret ha fet d’ “ajudantillo” a la UPF, poca cosa des del punt de vista laboral; i més enllà del seu càrrec orgànic a les joventuts, és conseller del districte de Les Corts de la ciutat de Barcelona, poca cosa també per apuntar experiència de presència política. La segona candidata, Eliana Camps, qualificada pels mitjans com una “outsider”, és una noia ja granada, advocadessa i funcionaria, que si bé té un currículum professional més ample, i que ara és la responsable de temes europeus en la CE dels socialistes de la ciutat de Barcelona, no té cap experiència de representació institucional. Malgrat això, aquesta segona alguna qualitat té més que el primer mal sigui l’edat.

Ara bé, tot això és el que pot oferir el PSC? Primer als seus militants i simpatitzants que els hi dóna la possibilitat d’escollir entre un i l’altre, i desprès a la societat catalana, als electors, que hauran de dipositar una papereta en una urna el maig que ve. Podran dir els socialistes que pretenen enviar al lloc on es situa el màxim nivell de legislació i control de la gobernaça que ara ens regeix als més qualificats dels seus elements possibles?

Una nota més del desori i la desorientació del PSC.

25 de gener.

 

 

 

Visites diplomàtiques.

Vist a Le Monde,

 

 

24 de gener.

L’expansió del Imperi, del Celeste Imperi.

Ja fa temps que estem habituats a veure restaurants i botigues de xinesos entre nosaltres. La seva expansió no para. A prop de casa, en un mateix carrer, no fa pas gaire, primer va ser un bar decadent que va anar a parar a les seves mans, i sembla que amb èxit, desprès s’hi va obrir una perruqueria senzilla però que va fent, un altra bar, aquest més gran, (amb la curiosa casualitat que el fill dels seus propietaris anteriors se’n havia anat a buscar la feina a la Xina!. Bé, és una curiosa i excepcional història). A l’altra costat del carrer de tot aquest moviment comercial, en els baixos d’un edifici nou de trinca, hi va aparèixer pràcticament de la nit al dia un basar xinès de grans dimensions, assortit de tot i més.

 

Però a la cantonada del damunt ja hi ha un restaurant que no s’hi veu entrar mai a ningú, i dos o tres basars més. Invasió silenciosa de l’Imperi invisible?

 

Aquest és el títol del llibre dels periodistes Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo: “El Imperio invisible”. Crítica, B-2013, que porta el subtítol de l’aclariment a la portada: “El éxito empresarial chino y sus vínculos con la criminalidad econòmica en España y Europa”.

 

Res, que els xinesos que arriben a Espanya i a Europa sols venen a guanyar diners i res més. El que fan per aconseguir-los és senzillament aprofitar totes les escletxes possibles per sortejar la legalitat vigent fins allà on els sigui possible o els deixin. Cap moral de negocis, més enllà de fer-los com sigui. Per tant, el respecte a les regles del joc mínim. Sense escrúpols, des de que arriben com a explotats (pels nostres paràmetres) fins que són explotadors (dels seus físicament i de nosaltres econòmicament). Passaports, duanes, impostos, comptabilitats, transferències de diners, proxenetisme, ... ? El que calgui i sigui possible. Les regles del joc no són pas per ells, ells han vingut per guanyar diners tant com els deixin i puguin. La competitivitat així està assegurada. L’efecte econòmic sobre les nostres societats, mínim, quasi bé nul, llevat dels pocs aborígens (estrangers per ells) que els ajuden

Front a aquest situar-se a l’altra costat de la legalitat i les normes, delinqüència “tova”?, no és parlar de “màfies”, ni de violència, ni de sang, (encara que alguna cosa d’això deu haver-hi també), feta en cercles tancats amb un funcionament endogàmic completament, difícil d’esberlar i d’introduir-s’hi, la nostra societat no té gaires recursos per fer-hi front. Ni policials, ni judicials, però principalment socials. La reproducció de la força de treball en el capitalisme actual requereix que sigui barata. El menjar a fora, el vestir i calçar-se, les joguines, les perruqueries i els “esbargiments de baixos” no han de ser cars. Els sous no ho permeten. Per tant, socialment aquesta invasió silenciosa i invisible no és pas mal vista. Sí que de tant en tant hi hagut alguna que altra explosió de ràbia i d’indignació, els afectats del tèxtil o del calçat o de la joguina, però són ben visibles les concentracions d’aquesta activitat “ètnica” a determinats polígons industrials de la nostra geografia. Els treballadors espanyols, amb l’anuència hipòcrita dels empresaris perquè els convé per baixar els costos laborals, s’estan cavant la seva pròpia fossa. No són temps, però, de boicots.
 

23 de gener.

Incoherència.

Sembla, segons es diu, doncs que l’acord d’abans d’ahir del Parlament de Catalunya sobre demanar un traspàs de competències de l’Estat a la Generalitat per celebrar consultes o referèndums no es portarà a terme. No es portarà a terme formalment. Es publicarà al BOPC, es registrarà a Les Corts de Madrid, però no es tramitarà. És de suposar que quan toqui fer-ho es farà decaure. Serà un intent de tramitació merament formal, sense conseqüències pràctiques. (No crec que hi hagi tant  maquiavel·lisme barat de tramitar-la i defensar-la dues vegades)

 

Sí, com que la seva tramitació formal tindria uns terminis que no convenen, la fórmula triada pels impulsors de la proposta és la de presentar-la ells directament a través dels seus grups parlamentaris al Congrés dels Diputats de les Corts de Madrid, deixant de banda la presentació de l’acord del Parlament de Catalunya. Per cert, no sé com ho faran exactament els diputats d’ERC i d'ICV que no tenen grup parlamentari propi (penso que organitzarien un embolic formidable en el Grup Mixt i potser algun més entre els seus propis, més o menys, correligionaris). El més probable és que ho acabin presentant com a Diputats a títol individual, sols precisen quinze signatures. Serà bonic, ara que es parla tant de companyies i arrengleraments, veure plegades les signatures d’en Coscubiela i d’en Sànchez Llibre. Oi, Joan, oi, Josep?

 

Però, llavors, més enllà d’anar fent bullir l’olla, de què serveix l’acord del Parlament de Catalunya? Dret administratiu, o propaganda? Cal embolicar ben embolicada la troca i produir “notícies”. Tindrà difícil descabdellament tot plegat.

18 de gener.

El poder.

Moisés Naím és un membre reconegut de l’establishment mundial. Va ser ministre de Foment a Veneçuela, ha estat director executiu del Banc Mundial, ha dirigit la prestigiosa revista Foreign Policy, ha rebut el Premi Ortega y Gasset de periodisme, ha publicat un grapat de llibres i ara treballa per la Carnegie Endowment for International Peace a Washington.

El seu darrer llibre es titula “El fin del poder”, Debate, B-2013. És una ample reflexió, des de dins, de com està evolucionant en l’actualitat allò que és conegut com el poder, la capacitat de fer, de fer en els camps que siguin: la política principalment i les seves eines: els governs, els exèrcits, les relacions internacionals; però també les empreses, industrials, financeres, de serveis; els sindicats, les esglésies i les organitzacions no governamentals; els mitjans de comunicació, ...

De com, sota l’empenta dels que ell anomena les tres revolucions que està experimentant el món en els darrers temps, el poder, l’exercici del poder està canviant. Ell parla de degradació. Cert, és la degradació de com s’havia gestionat fins ara el poder i com sorgeix una nova forma d’exercir-lo, o en quines noves condicions s’ha d’exercir. Les tres revolucions que està experimentant la societat global són les del més, la mobilitat i les mentalitats. Per constatar-les sols cal observant el panorama de qualsevol aeroport d’una certa mida: el garbuix i la varietat de gernació que s’hi mou i intuint els seus comportaments. És una avaluació empírica i directa de les tres revolucions de les que parla Naím.

“¿Y si el poder tradicional estuviera dispersándose, depositándose, de nuevas manera y mediante nuevos mecanismos, en una variedad de actores pequeños, antes marginales, mientras disminuye la ventaja de la que disfrutaban los poderes tradicionales, establecidos, y más burocráticos? El ascenso de los micro poderes obliga a hacerse estas preguntas por primera vez. Plantea la perspectiva de que es posible que el poder se haya desvinculado del tamaño y de la escala.”

“Insurgentes, nuevos partidos políticos con propuestas alternativas, jóvenes empresas pequeñas e innovadoras, piratas informáticos, activistas sociales, Nuevos medios de comunicación, masas de gente sin líderes u organización aparente que de repente tomas plazas y avenidas para protestar contra el gobierno o personajes carismáticos que parecen haber surgido de la nada y logran entusiasmar a millones de seguidores, son solo algunos ejemplos de entre los numerosos nuevos actores que están haciendo temblar el viejo orden. No todos son respetables o dignos de encomio, pero todos contribuyen a la degradación del poder de quienes hasta ahora lo habían ejercido de manera más o menos asegurada: los grandes ejércitos, partidos políticos, sindicatos, conglomerados empresariales, iglesias o canales de televisión.

Son los micro poderes: actores pequeños, desconocidos o antes insignificantes, que han encontrado formas de socavar, acorralar o desmontar a las mega potencias, estas grandes organizaciones burocráticas que antes dominaban sus ámbitos de actuación.”

Front a la inexorable degradació del poder fa, però, un crit d’atenció contra el que ell anomena els “terribles simplificadors”: som més vulnerables a les males idees i als mals líders.

“Siempre ha sido necesario permanecer atentos a la aparición de esos simplificadores para negarles la influencia que buscan. Y reforzar nuestra capacidad –individual y colectiva, intelectual y política- de detectar su presencia es una prioridad aún mayor en un mundo que vive cambios veloces y desconcertantes. El primer paso es asumir esta degradación del poder y, una vez más, darle cabida a ello en nuestras conversaciones. No solo en los pasillos de los palacios presidenciales, las sedes empresariales y las juntas de las universidades, sino sobre todo en nuestras charlas con los colegas del trabajo, en las conversaciones informales con amigos y en torno a la mesa en el hogar.”


Com a complement
 

 9 de gener.

Credibilitat.

A peu de parada de diaris comentem amb un amic com se’ns presenta l’any: “El procés? Això del nacionalisme és com un xiclet, pot estirar-se com vulguis.” És a dir, no s’ho creu.

Al llegar el diari, un article d’en Bassets sobre el tema. Entre irònic i sarcàstic: http://blogs.elpais.com/lluis_bassets/2014/01/el-malentendido.html  Tampoc s’ho creu.

En general, fora dels convençuts –que són nombrosos-, hi ha d’impressió que això acabarà en res, que no anirà. Un anàlisi raonat i el sentí comú també porten cap aquí, però l’ambient no està en aquesta onda. Els mitjans partidaris, a favor i en contra, no contribueixen pas a assossegar el pati.

Entre els llibres que han arribat a casa aquests Reis n’hi ha un d’història d’aquells que m’agraden: “Reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa.” Norman Davies. Galaxia Guterberg. B-2013. Aquest historiador anglès repassa algunes de les moltes formacions polítiques que al llarg dels temps s’han creat i desprès pels avatars de la Història han desaparegut. Des del regne del visigots, al que ara és el sud de França, fins l’ensorrament de la URSS. Evidentment, hi ha un capítol pel Regne d’Aragó. Un imperi mediterrani (1137-1714). De la introducció:

“Pues las naves del Estado no navegan para siempre. A veces capean las tormentas, a veces se van a pique. En algunes ocasiones logran llegar a puerto para ser reparadas; en otras, dañadas sin remedio, se desguazan, o se hunden, cayendo bajo la superfície hacia una recóndita postrera morada entre peces y percebes.”

Serà interessant de llegir.

8 de gener.

Deliri.

Deliri: “Estat més o menys durador de pertorbació mental que es manifesta per una gran excitació, incoherència en les idees, desil·lusions i al·lucinacions, causat per la febre, una intoxicació, una contusió, etc, (Diccionari Fabra)

 

Evidentment, els nacionalistes estan en una situació de deliri, que en lloc d’aplacar-se va en augment. S’han cregut, o s’ha de creure, tant les seves propostes, la virtualitat de la possibilitat de les seves propostes, que corren desbocats cap a no se sap  on, probablement cap a la patacada. Desprès de la pregunta (preguntes) i la data, ara  l’ofensiva internacional. Un graó més cap al final de camí d’estimbar-se.

 

Ja s’ha dit moltes vegades, no es tracta de discutir els motius del procés. Com en tot exercici democràtic hi ha raons, o es poden veure raons, acceptables o rebutjables. No es tracta tampoc d’albirar  les previsibles conseqüències del procés. També aquí, els partidaris i adversaris del mateix poden dir-hi una cosa i la contrària, és a discutir. Es tracta del mateix procés, de com s’articula, més enllà de la voluntat de fer-ho, perquè pugui ser realitat. En aquest punt sembla que la realitat es concretarà per la sola força de la voluntat, de la voluntat de fer-la. Una mica il·lús, oi? Tot procés revolucionari, i capgirar la pertinença a una comunitat és un procés revolucionari, de canvi, comporta algunes maneres de fer-ho. A la Gandhi, amb la violència passiva, o a la FNL algerià, a la violència activa. Amb totes les gradacions que vulgueu entre una i l’altra, però amb accions de violència per trencar el que per la sola voluntat no es pot trencar.

 

Al final d’aquest any 2014,  penso que sols hi haurà lloc, si alguns s’ho plantegen per els “corns de cabra”. No sé si la ciutadania està preparada per assumir-ho, o si davant d’aquesta possibilitat la bromera s’esvairà ràpidament en mig d’una gran sensació de frustració i de fracàs. Durant aquest any es portarà al Congrés dels Diputats, a Les Corts espanyoles, una demanda de competències que amb tota seguretat serà desestimada. No pot ser d’altra manera. No hi ha a la vista cap previsió de que hi hagi una immolació dels representants  de la col·lectivitat espanyola. Clar, els nacionalistes mai volen tenir present que front a les seves raons hi ha les del altres. Oh, però les nostres són les veres! A l’altra banda diuen el mateix. El que té més poder guanya. Sempre ha estat així.

 

Els nacionalistes d’aquí tenen gaire poder? De moment van pagant les nòmines de final de mes amb els crèdits que els fan els nacionalistes d’allà. No ho veieu que això és un deliri?

 

5 de gener.