Tornant d'Ítaca. Ιθάκη

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(del poema Ítaca de Konstandinos Kavafis, traduït per Carles Riba)

Ja han estat moltes les matinades i els capvespres que he entrat en ports ignorats i ja he anat també a molts llocs a aprendre dels que saben. Ara sóc gran i jubilat, i vaig pensar que era hora d’anar a Ítaca, a arribar-hi. No metafòricament, com el poema, encara que quasi bé també, sinó físicament. A anar a l’illa mítica de l’Odissea, que qui sap si era allà on va tornar Ulisses, però que  la nostra civilització mediterrània i  la cultura universal  identifiquen amb aquesta illa de les Jòniques gregues, al costat, quasi formant-ne part, de Cefalonia, a la sortida, o a l’entrada, del golf de Corint (si és de Corint deu ser a la sortida).

M’hagués agradat fer un viatge llarg, travessant mig Mediterrani en vaixell, però vàrem ser més prosaics i ho férem des d’Atenes on ens va deixar l’avió. Estibats com sardines com correspon al vols “low cost”. Vueling és l’única companyia que té vol directe des de Barcelona. Llogarem un cotxet (no cal conceptuar-lo pas de cap altra manera, però ens va fer el fet) i sense entrar a Atenes, passarem aquest cop de llarg, cap a trobar un ferry que del Peloponès ens portés a les illes.

Les illes Jòniques, no cal descobrir-les ni esperar sorpreses, són unes illes com totes les del Nostre Mar. Petites i pobres per sustentar a una reduïda població, ara viuen del turisme. Turisme que, entre els canvis socials -es fa ja menys allò d’anar quinze dies a un apartament a qualsevol costa per banyar-se i fer el llangardaix al sol- i la crisi que als grec els colpeix amb força, està minvant.

El paisatge és ben conegut: pins, xiprers, baladres i buguenvíl·lies a dojo; el blau intens del cel ras tots els dies ara en aquest temps, i els blaus diversos de l’aigua del mar en platges majoritàriament de picons; la superfície muntanyosa i les carreteres de revolts i pujades i baixades. El menjar també conegut, en aquest cas nostre, per uns dies, buscat: amanides gregues, peix a la brasa, molt de síndria, vi del país (no pas la retzina que no la vàrem provar) i els pastissos d’ascendència turca i els iogurts cremosos, i el cafè grec per tancar (sweet, mèdium,...?). Fa una mica de malenconia veure les ben disposades terrasses dels bars i restaurants, generalment arran de mar, amb ben pocs ocupants. Els preus adients, sols es varen passar una miqueta a una guingueta d’una platja perduda, encara que el producte que ens serviren era esplèndid. Arreu les televisions omnipresents amb els mundials del futbol. Tranquil·litat, cap esverament ni aglomeració, llevat del dia que va arribar a port un d’aquest creuers que desembarquen una munió de gent als que deixen estirar les cames unes hores. Desprès, altra vegada la calma.

A l’anada i a la tornada de l’aeroport d’Atenes, oportunitat per fer una mica de la Grècia clàssica: la porta del lleons de Micenes, el teatre d’Epidaure, l’istme de Corint,...

Feia temps que preparava la sortida, l’anada a Ítaca, (has d’arribar-hi, és el teu destí...). Van ser uns dies descansats, malgrat que la possibilitat de la connexió a la xarxa, fins a l’indret més recòndit, no els va fer pas relaxats (el pati està com està). A la tornada, savi  -per vell- com bé ja ets, comprens què volen dir les Ítaques.

15 de juliol