29 de maig del 2014

Podemos. Ho podran?


La irrupció de Podemos en les recents eleccions europees és una bona notícia per la democràcia. És evident que aquesta nova formació recull la dinàmica de protesta engegada l’any 2011 pel moviment 15-M. Tal li fa si és l’hereva total o no d’aquella història. El cert, és que la gent, les mobilitzacions, les protestes, les propostes que es varen iniciar llavors  han acabat cristal·litzant en una opció política que ha mesurat les seves forces en l’arena electoral. S’ha passat del “Que no, que no nos representan”, cridat en manifestacions més o menys tumultuoses pels carrers, a cercar i obtenir representants a través dels mecanismes democràtics de confrontació política: candidats, debats, mítings, presentacions, entrevistes,... Organització i presència, diferent segurament del que fan els “establerts”, però estructures que es poden reconèixer.
Dues qüestions cabdals s’obren ara: Primer, pels que en formen part. Ara han de passar de la paraula als fets. Ara comença la seva historia de veritat. Ara es veurà si es pot fer política d’una forma diferent tal com diuen. Com s’estructuren els lideratges, com es prenen les decisions, com es fa la participació (i han començat per un lloc complicat com és el Parlament europeu), com es pot incidir realment en la vida pública, com es gestionen les discrepàncies internes i com es canalitzen aquestes noves formes de fer política. Fins ara, tot eren desitjos i propostes, ara caldrà estar en la realitat.
Les propostes que han avançat són conegudes per qualsevol que ha seguit la dinàmica dels moviments de protesta nascuts en aquests anys de crisi i d’impotència de les formacions establertes d’explicar-la (especialment d’explicar el seu paper) i de donar-hi respostes. Fins i tot, algunes poden ser amplament acceptades i assumides, encara que moltes tenen poc recorregut fora de sectors radicalitzats. Però, els temps estan canviant, que deia en Dylan ja fa molts anys, i igual que llavors vés a saber a on s’aturaran. Clar, que potser algunes coses poden acabar sent digerides i incorporades al sistema. Veurem.
La segona qüestió qüestiona als “establerts” i especialment a l’esquerra establerta. És evident que a la dreta, de sempre o la nova que podria sorgir,  no se li adreça Podemos. És l’esquerra socialista i excomunista la que és qüestionada. Fins a quin punt la seva acceptació de moltes coses del sistema no els ha portat a abandonar els seus principis? No solament en l’acció de les propostes i les actuacions sinó, i principalment en l’àmbit de la seva organització interna. En un món que canvia molt de pressa en el que sorgeixen noves formes de relació, comunicació, coneixement, organització, ¿continuen tenint sentit moltes de les seves estructures i formes de fer que massa vegades es van repetint de forma inercial? Veurem també, doncs, si els comporta, que els hauria de comportar, una bona sacsejada a les seves anquilosades organitzacions.
Aquests dies, de resultes d’aquests resultats que no tenen perquè ser tinguts per sorprenents, s’està parlant molt de tot això, d’aquestes dues consideracions i més enllà, o deixant de banda, els comentaris adversos o interessats, serà interessant veure com es va desenvolupant el que ha generat, tan a dins d’ells com a fora, l’aparició o la plasmació d’un estat d’opinió política que existia i que ara està plasmat en una organització que ha obtingut uns resultats concrets coneguts.
El temps, amo i senyor de la vida.
 

29 de maig.

27 de maig del 2014

L’estat de la Unió (Europea).


Desprès dels resultats de les darreres eleccions al Parlament europeu es pot fer un balanç de quin és l’estat de la Unió Europea, de quin és l’estat a través del prisma no de les seves institucions i del seu govern, sinó des del punt de vista dels que haurien de ser-ne els ser actors principals, dels seus ciutadans.
En els darrers anys, des que es va desfermar  la crisi econòmica del 2008, la U.E. ha estat present amb un pes determinant en la vida dels seus ciutadans/es. El que decidia “Brussel·les”, o la gent que parlava o decidia en el seu nom, ens ha condicionat totalment. Per tant era d’esperar que unes eleccions al Parlament europeu, tot i sabent, la limitació de la seva capacitat de decisió, portaria a la ciutadania a interessar-se i a participar-hi. Potser per això del coneixement de la seva limitada capacitat de decisió que sempre va comportar poc interès en aquestes eleccions podia portar a repetir el desinterès, però també hi havia la possibilitat contraria tota vegada la visualització intensa que estem vivint de la seva importància.
Primera constatació a la vista dels resultats: La gent passa. No hi ha interès. És a dir, la ciutadania està desafecta del procés de la U.E. A diferència del que va representar als seus inicis, la superació de les velles disputes nacionals, ara es veu com un maldecap, o un malson, en les seves vides. Les institucions i els Governs no han sabut explicar, potser perquè no és del seu interès, perquè la Unió serveix pels ciutadans i ciutadanes dels països que la composen. Com si no hagués passat res en aquests anys, la participació –dècima amunt, dècima avall- ha tornat a estar per sota de la meitat dels convocats. I encara consideren bé que no hagi baixat seguint la tendència de les anteriors vegades que es varen convocar!
Segona constatació: En molts països les opcions polítiques que han quedat en primer lloc són obertament contraries al procés i volen tornar enrere, desfer la Unió. Això no vol dir pas que aquestes opcions siguin majoritàries, sinó que són superiors a cadascuna de les opcions diferents de mantenir-s’hi. Per tant, el problema no és el pes del FN a França o del UKIP al Regne Unit, sinó l’oferta conjunta que haurien d’oferir els altres. I aquí ve la segona part d’aquesta constatació: en molt llocs han guanyat de fet o de presència ascendent forces que proposen un replantejament total del que s’ha vingut fent en aquest anys de crisi. És a dir, han tingut molt suport els que també qüestionen el funcionament actual de la Unió i molt especialment la gestió dels que tenen la moneda comú, l’euro.
Tercera constatació: S’ha utilitzat aquesta consulta electoral per altres temes. Això no és pas nou, sempre hi ha estat, però l’accentuar el caràcter Inter governamental de la Unió en detriment de la seva consideració ciutadana provoca que molts electors es dirigeixin al seus Governs nacionals per valorar-los, generalment de forma negativa. A Catalunya això ha estat evident. Immersos en el “procés”, era normal que s’utilitzés aquesta convocatòria per parlar-ne més enllà del que representaven pròpiament aquestes eleccions. L’increment de la participació no ha estat pas per una millora de la consideració de la feina que cal fer al parlament europeu sinó precisament per posar en dubte la pertinència a un Estat membre, amb tot el que pot comportar a continuació de deixar-ne de ser de membre de la Unió. Més embolic encara.
La suma d’aquestes consideracions –se’n deuen poder fer d’altres- comporta que la construcció europea passa per un moment molt baix i que els ciutadans amb el seu comportament electoral no li donen la seva legitimació. Assistim a una etapa de retrocés que si no s’atura pot comportar el declivi d’un procés que fins ara pensàvem que era un avenç en la construcció de marcs polítics de convivència millors dels que s’havien creat fins ara a la Història del nostre entorn geogràfic i social. Però, res està escrit de que sempre es vagi cap endavant: hi ha hagut Edats Obscures, Edats Mitges, anys de plom. Els dirigents que creguin que cal anar endavant, i els ciutadans/es que els hi donin suport, tindran que fer un veritable esforç de redreçament de les seves actuacions recents per guanyar-se novament la confiança de la majoria dels pobles. Si no és així, la desfeta està anunciada ja i serà inexorable. Llavors, desprès, no viurem dies millors, sinó temps molt difícils per a la majoria de les poblacions.
 
27 de maig.

Temptació: Decantar-se.


Ja fa temps –no, no ve pas d’abans d’ahir- que m’assalta amb molta força la temptació de decantar-me, de posar-me de costat, de la realitat que veig. Hi ha vegades que cedeixo, d’altres que resisteixo, d’altres que no sé què fer. Observo al meu voltant, les coses que veig, les que m’interessen, les que han representat la meva vida, i no sé, les veig diferent de com les veu la majoria de la gent, els que en parlen, els que en viuen, els que les viuen. El anàlisi del què passa, les propostes de com afrontar-ho, de quin camí cal emprendre, no coincideixen amb les meves. Llavors em desanimo i caic en la temptació: decantar-se. Parlo amb gent. Tampoc tenen respostes i també no ho veuen clar. Però, penso, cal desentendre’s del teu voltant quant tota la vida n’has estat actor? No, no pot pas ser, cal donar alguna resposta, encara que vagi a contracorrent. Llavors, resisteixo, malgrat que no trobo en què o en qui recolzar-me i intento trobar agafador per implicar-me: difícil agafador. Potser és l’edat? El món va canviant i allò que has pensat molt temps ara segurament ja no és vigent. Cal adaptar-se, o mantenir-se fidel? I si ja no hi ets a temps? O, que amb el poc temps que et queda ja no paga la pena? Llavors, no sé què fer, potser la feina ja és d’uns altres. Continuar pedalant encara que comporti molt esforç seguir la marxa, o adequar el ritme a una situació de confortable desistiment? La temptació ronda. És tant fàcil cedir i caure. A més, qui et passarà comptes? I si ho fa algú, què?

 
 
27 de maig.

17 de maig del 2014

Fahreiheit 451


Amb els anys hom va acumulant de tot. Malgrat disposar d’espai, tenim tantes coses que ja no sabem a on entaforar-les. A més, moltes ja no les fem servir, o potser sí, vés a saber, i ens roben espai. Especialment ens roben espai per col·locar-ne de noves que anem adquirint.
Els nostres descendents, segurament, no tindran el problema que tenim nosaltres amb els llibres i la paperassa. Material condemnat avui ja a esdevenir poc a poc residual, d’alguns antiquats, vells o joves, lletraferits que ens agrada toca l’objecte de la nostra afició. Serà un maldecap pels que tinguin que enfrontar-se -quan nosaltres ja no hi siguem- amb el cúmul de la nostra dèria. Per nosaltres son importants, ens els estimem, fins i tot alguna vegada hi tornem a una obra que vàrem comprar encara no fa tant de temps i descobrim que el preu està marcat, en llapis, en pessetes.
Ara acaba d’obrir-se al costat de casa un botiga de compra venda de llibres vells. Diu que en donen 20 cèntims la peça si els fa peça, és a dir, si creuen que el poden vendre vés a saber per quant. Sembla que aquí hi ha el negoci. Amb literatura el tema deu funcionar, però no sé si pas amb assaigs tècnics, especialment en el camp de les ciències socials, política, economia, sociologia, en el que en poc temps tot queda superat o oblidat. Vet aquí, un llibre d’en Negroponte sobre la societat digital de finals del segle passat, res, fa quatre dies, pot interessar a algú? Si és un especialista ja el deu tenir, si és un estudiós deu estar a totes les biblioteques universitàries i un curiós del tema està pel que acaba de sortir. A mi em faria gràcia conservar-lo, però he de fer espai. Tinc un amic que per cada llibre nou que compra en dona o en llença un altre. Donar o llençar.  A la ciutat hi ha el Llibre viu, no sé pas que en fan desprès, especialment d’aquests  més tècnics. Hi ha l’opció de anar deixant-los pels carrers, però crec que segons quins no desapareixerien i contribuirien a embrutar l’espai públic.
Hi ha la solució de cremar-los tal com feia el Pepe Carvalho, però cal tenir o una llar de foc o una estufa de llenya preparada. Bé, anirem provant sortides, sempre cal optar per una barreja de les alternatives possibles. Ah, porta’ls a la deixalleria que en facin el que creguin convenient! Quines preocupacions de rics mal farts.
 
17 de maig.