L’Antonio i la Maravillas.

Fa cinquanta anys que es varen casar a la mateixa església de Maria Auxiliadora, al llavors Poble Sec. Ara ja és oficialment el barri de Cerdanyola, enganxat a la resta de la ciutat, Salesians avall. Però llavors, al peu del famós tramvia, mig camí  d’Argentona, era un dels destins, a les afores, dels nous vinguts. Primer de Murcia, els primigenis carrers de Nuestra Señora de las Maravillas i de N.S. de la Fuensanta ho testimonien. Eren les seves patrones. Desprès varen arribar els andalusos.

L’Antonio era cordovès, de Baena, i la Maravillas, ja us ho podeu imaginar pel seu nom, murciana, de Cehegin. Han fet tota la seva vida aquí. Ell va ser de primer carter, el carter del barri, desprès varen tenir botiga de queviures. Ara, ja jubilats, veuen créixer els néts i netes que el fill i filles els van donant. Tenen al davant, quan surten al balcó, el parc de Cerdanyola. Sí, allà on hi havia temps ençà la fàbrica de Can Tuñí amb tot el sòl empastifat de residus químics i que els veïns varen reivindicar per a parc en els temps de l’adveniment de la democràcia. És el pulmó del barri.

Tots dos m’han acompanyat sempre en la meva trajectòria.

L’Antonio i la Maravillas ens han convidat a la celebració de les seves noces d’or. Tot un honor per nosaltres que hem volgut tenir el goig de compartir amb la seva família i els que els han acompanyat. Gràcies, felicitats pels cinquanta anys de casats i que visqueu molt anys.

28 de juliol.

 

La força d’una il•lusió.

-“Guaita, una pintada nova.”

A la cantonada del solar per edificar al bell mig de la ciutat ha aparegut fa uns dies una tanca pintada amb una grossa estelada (deu fer 2m.x 2m.) amb la inscripció Via catalana 2013 (no sé pas si és la signatura de la pintada o la indicació del lloc). No gaire més lluny, en uns baixos del mateix carrer, en l’espai que fou d’una botiga tancada ja fa temps, s’hi han instal·lat un grup dels Maulets (aquests ara toquen “calés” institucionals, els seus grans tenen representació parlamentària) obrint-hi un Casal. A la façana d’uns cèntrics magatzems hi acaben de penjar (els seus amos o algú amb el seu permís) una grossa estelada de roba que ocupa quasi bé les quatre plantes de l’edifici. Suposo que els botiguers creuen que ja no cal tenir la prudència que els caracteritzava tradicionalment de mostrar-se reservats en opinions polítiques. Potser al contrari, creuen ara que aquesta manifestació els beneficia. Al mercat ambulant setmanal,  els continuadors del “mig amic” ofereixen tota mena de peces estampades amb l’estelada, i els xinesos sedentaris que van ocupant botigues arreu també ho fan, fins i tot plantofes per baixar del llit. Cada dissabte i vigília de data senyalada són varies les paradetes que al rovell de l’ou comercial s’instal·len fent propaganda i  proselitisme de les posicions independentistes. I els cadells convergents, les JNC, no s’estan de repartir a l’inici de la Festa Major un full doble Din A3 (o A4, tant li fa) amb l’inefable estelada per un costat i la demanda de que volen viure en un país que anirà millor amb la independència (ja se sap,  la culpa de que tot ens vagi malament és d’Espanya).

Totes aquestes accions, que sols són una mostra de les moltes que hi ha arreu del país, cert que en alguns indrets més que en d’altres, són expressió d’una il·lusió: la de que ja d’una vegada cal anar pel camí de la separació, que és possible i que es pot aconseguir. Vaja, que ja s’està a punt d’aconseguir. Que són molts els que el volen. Són l’expressió de la força d’aquesta il·lusió. Cal tenir-ho en compte, que ningú la menystingui.

Cap altra idea o força política fa o pot fer el mateix en aquests moments. Els partits i moviments establerts, tant de dretes com d’esquerres, perquè estan entrampats  per  la situació actual, no tenen propostes per sortir-ne i han perdut tota credibilitat. Pocs, més enllà dels seus càrrecs orgànics o institucionals, donen la cara per ells. Els radicals són marginals, no tenen agafadors per  la ciutadania. En canvi, no és gens difícil engrescar des de la jovenalla (curiós el vot als 16 anys ara) a les generacions madures, passant per tota mena de capes mitges i mitges baixes, amb l’idea de que sols ens en sortirem més bé, de que aniríem millor, que els “altres” ens són un llast. Cal dir que l’actuació dels establerts els facilita la feina ja que són incapaços de presentar, o de poder presentar, cap mena d’alternativa, al contrari, cada dia s’enfanguen una mica més. Per arrodonir-ho, la racionalitat no és pas l’eina més eficaç front a les il·lusions.

Així anem fent camí. Serà l’estiu de les festes majors “independents”, cap a l’Onze de setembre, on tornarem a treure la gent al carrer perquè es vegi la força que té aquesta il·lusió, aquest desig. Farem una cadena humana de Salses a Guardamar (ai no!, de Port Bou a La Sènia). Continuarem amb tot un any seguit, fins a l’Onze de setembre màgic del 2014, cap a la consulta, ja no se sap si pel dret a decidir o per la independència directament. Serà una espiral cada cop més tancada i més vertiginosa. Els mitjans “nostrats”, públics i privats (encara que alguns engreixats també amb diner públic) posaran cada dia més llenya al foc.

Fins al final. Quin final? El final de què? Ah, amics i amigues, ja ho veurem.

 Com explicava en Ramoneda ahir, si no s’accepta el diàleg i el pacte sols quedaran dos escenaris possibles: la frustració i la confrontació. Dos fracassos, diu. Però el diàleg i el pacte requereix dues coses: interlocutors que vulguin parlar i voluntat de renunciar a alguna cosa per ambdues part. Sembla que aquestes dues condicions ara per ara no es veuen per enlloc. Llavors sols queda la frustració ja que la confrontació és una qüestió de força i cada part té la que té.

 

“Puix que parla català, ... vejam què diu” deia en Joan Fuster.

26 de juliol.

Dubtes.

Potser, acostumats a la banal truculència de la ficció no sabem valorar l’abast de la transcendència de la realitat.

Temps enrere m’hagués tocat decidir com aplicar el dol, oficial o no, per l’accident de tren a Santiago de Compostela a l’arrancada de la Festa Major. No sé què hagués fet. Amb quines opinions hauria contrastat la meva. Què hauria decidit i amb quin grau de convicció. Tinc dubtes, no estic segur de la meva hipotètica decisió.

L’ambient, -els temps i els dies-, fa difícil avui plantejar simplement la qüestió, sembla. La celebració de la festa com a fita suprema, i potser única i indiscutible, de la convivència col·lectiva, per ella mateixa, sense contextualitzar-la o justificar-la, ho fa impossible, ja que segurament en aquest punt és imparable o inqüestionable..

Altra vegada els temps i els dies.

26 de juliol.

La meva ciutat aquests dies.

Felicitats als meus paios i als meus gitanets. Sí senyor, molt ben trobada. Mestissatge, llum, color, alegria, festa i esbarjo. Bona imatge promocional.

25 de juliol.

Vigència del Perich.

El Perich quaranta anys enrere.

 

25 de juliol.

El sol ja no és de franc. ¿Qui mana de veritat?

Aquests dies els mitjans es fan ressò dels plans del Govern per desincentivar (sí, sí, desincentivar) l’autoproducció d’energia a partir de la que ens proporciona lliure, de franc i d’una forma natural el sol. Poc a poc, arreu del món (en els llocs on tenen moltes hores d’insolació) ja fa temps es va obrin camí l’aprofitament d’aquesta font d’energia molt sostenible (cal descomptar-hi la necessària per produir les instal·lacions captadores, panels, ...) Sembla que el cost de fabricació d’aquest darrers elements està baixant molt i per tant cada cop és més accessible la possibilitat d’extensió d’aquesta forma de producció d’energia i el més interessant és que pot dirigir-se a l’autoconsum, també de particulars.

Doncs bé, segons els mitjans: “El Gobierno se ha propuesto que el autoconsumo energètico se implante poco a poco y sin alterar el sistema eléctrico español”.  Té tota la intenció, sembla clar, que es tracta de protegir els interessos de les companyies del sector elèctric. Sí, clar, les inversions efectuades en la producció i distribució d’electricitat són ben costoses i una entrada de nous i múltiples operadors pot ocasionar greus problemes als comptes d’aquestes empreses: amortització d’instal·lacions, pagaments de l’endeutament adquirit, obsolescència imprevista d’equips, resultats, ... i sobre tot, el trencament del status quo que aquestes empreses exerceixen de forma oligopolística.

Cal deixar clar un parell de coses quand même: no es tracta de que ara de cop i volta s’hagi començat a parlar de les fotovoltaiques domèstiques. Fa temps que se’n parla i a molts països, ben capitalistes per altra banda, estan implantades. I segon, no crec que capgiressin en un obrir i tancar d’ulls els sistemes de producció i distribució establerts fins ara. Seria un procés gradual que pot donar temps suficient a la seva adaptació.

En el fons es tracta d’una lluita per mantenir el control i els beneficis de la situació tot el temps que sigui possible. Els capitalistes establerts no volen  la competència, volen el control dels mercats que dominen. Però, ¿com es van fer els salts en el desenvolupament econòmic sinó a base de matxucar les velles estructures existents pels avenços que s’anaven implantant? ¿La roda no va substituir les esquenes animals; els motors no varen substituir la tracció animal; energies no tan brutes i més eficients varen substituir a les més brutes; l’electricitat al vapor; i els bits a tot? Cal avançar cap a un món més sostenible i cal trencar i superar les resistències a  aquests avenços.

Però, ...: “¿Quiénes mandan de verdad en España?”,  Carlos Elordi. Roca ed./ eldiario.es libros. B-2013.

“En la opinión pública no solo se ha consolidado la sensación de que nada va a ir a mejor, sino también la de que la cosa se puede poner mucho más fea.”

23 de juliol.

Els retrats d'en Ramon Manent.

En Ramón Manent, excel·lent fotògraf i bon amic, fou l’encarregat oficial de retratar Les Santes de l’any passat. El resultat es pot veure aquests dies a la sala d’exposicions de l’Ateneu a l’arrancada de la festa.

Com ell mateix s’encarrega d’explicar personalment als visitants de l’exposició es tractava de trobar un relat diferent desprès de vint anys d’aquest encàrrec a altres tants fotògrafs de la ciutat. Se’n ha sortit, amb un nivell considerable al meu entendre (que no és el de cap expert). Clar que amb la seva reconeguda traça i la seva llarga trajectòria professional no és d’estranyar. Com que a més té els dits pelats de composicions i maquetacions, amb l’ajut d’en Pere Fradera, han bastit una presentació molt ben reeixida.

Una fotografia d’una de les fotografies (i a més amb el telèfon). Un, però, no li arriba en aquest aspecte ni a la sola de les sabates.

 

22 de juliol.

L’evolució del comerç.

-“Déu-vos-guard. Voldria unes sabatilles d’estiu marca XXX’X,  de color blau marí,  del número 41.” (Amancio Ortega en persona em va explicar, a Arteixo, que els homes entrem a una botiga a comprar una camisa i que les dones entren a veure què hi ha)

- “Sí, a veure,...”  “Doncs miri, no les tenim..., permeti’m, trucaré a l’altra botiga a veure si les tenen”. “Diu que tampoc. És una marca molt demanada i el numero és molt corrent.” “Vol emprovar-se-les en altres colors?”

-“Home, ja no tinc edat per anar com un cromo, però a veure...”.  Me les donen d’un verd fosforescent. “No, no em fan peça. Gràcies, miraré de cercar-les en alguna altre botiga”. “Passi-ho-bé”.

-“Gràcies, passi-ho- bé.”

Era una coneguda i assortida botiga amb tradició comercial situada en el bell centre de la ciutat.

Arribo a casa, em poso davant l’ordinador, l’obro i teclejo al cercador: “Sabatilles XXX’X”. Ràpidament em surt una llista d’adreces a les que dirigir-me. Clico a la primera que s’escau. Omplo un formulari de possible comanda. Sí, tenen el que busco. He d’omplir un altre formulari donant-me d’alta com a client. Res, dos clics més i ja està. M’enviaran un mail confirmant la comanda pagada amb tarja de crèdit i dins d’uns pocs dies les tindré directament a casa.

No és pas la primera vegada que m’hi trobo amb una compra semblant. El comerç tradicional no pot oferir materialment la ingent varietat de possibilitats de la demanda. Ni les gran botigues, tipus el Corte Inglés o l’FNAC poden atendre “in situ”  la comanda d’un concret model de càmera de fotografiar, o el llibre editat per una minúscula editorial de La Rioja. El desenvolupament de les empreses de distribució de paqueteria facilita la portada del gènere fins al teu propi domicili en un breu lapse de temps. L’únic problema és que ara ja estic registrat en aquesta nova botiga (que està a Munich! Encara que m’han atès en castellà directament) i em bombardejaran amb propostes i ofertes dia si dia també. Caldrà posar-la a spam.

Internet ho canvia tot. Però no per això elimina tot del  tot. De la mateixa manera que el comerç  sedentari no va acabar amb l l’ambulant, els autoserveis súper i híper van superar la botigueta,  les franquícies a les multi marca, el comerç electrònic  arraconarà d’altres formats, potser, alguns, a la marginalitat. Esdevindrà molt important, amb tot el trasbals social, econòmic i urbà que vulgueu, encara que no serà l’única forma comercial que quedi.

 

 

22 de juliol.

Escalivada i esqueixada.

Plats d’estiu de la mestressa.

21 de juliol.

Quaderns de viatge.

“La sombra avanza por la esfera del reloj de sol. En el espeso aire otoñal, Senlis duerme como un estanque cubierto de lentejas de agua.

Hay que continuar. De camino a la estación, dejo atrás la vieja iglesia de San Pedro y la de San Frambourg, que se empezaron a construir a caballo de los siglos XI y XII. Hoy en día están cerradas.

 

En la primera hay un mercado, en la segunda, un garaje. Un país rico, el de los franceses.”

Zbigniew Herbert: “Un bárbaro en el jardín”. Ed. Acantilado, B-2010.

Una crítica, que vaig llegir ja no recordo a on, de la darrera obra de Zbigniew Herbert publicada aquí: “El laberinto junto al mar”, Acantilado B-2013, que tracta de les illes gregues em va donar a conèixer aquest autor polonès del que, com en tantes altres persones i coses, no en sabia res. Contribuïa a la il·lusió de preparar-me per intentar tornar a viatjar a aquells indrets que em van deixar bons records. Els inicis de la nostra civilització, els déus, l’èpica, la literatura i l’art, la política, l’espai, el sol, el mar,… , tot aquí al costat, a la Mediterrània. Segur que hi tornaré: les illes jòniques, Ìtaca, el retorn d’Ulisses; Creta i els minoics; menjar un peix a la brasa sota un emparrat arran de la platja,...

Bé, aquest llibre encara està per llegir ja que altres obres i altres indrets han captat la meva atenció.

Aquests mena d’assaigs, a tall de quaderns de viatge o de guies d’exposició, van molt bé per preparar sortides que vols fer algun dia, o que potser no faràs mai però sí que ja tindràs al cap amb les imatges que te’n has fet a través de la seva lectura.

 

 

20 de juliol.

Sense sortida. Bárcenas.

Desprès de les noticies d’aquestes darreres hores no estava segur de si valia la pena acabar de llegir el llibre d’Ernesto Ekaizer: “El caso Bárcenas”, Ed. Espasa, B-2013. El llibre es llegeix  d’una tirada i em faltava poc per acabar-lo, però ja sabia a hores d’ara que sols es quedaria al final en una primera part.

Evidentment, l’autor, que ja ha fet treballs semblant sobre altres personatges, també n’era conscient que hauria de continuar, ja que titula l’epíleg del llibre: El Gran Recaudador. El llibre acaba el març del 2013 (la primera edició va sortir el maig) quan la picabaralla entre els jutges Gómez Bermúdez i Ruz sobre qui s’ha de quedar la instrucció del cas Bárcenas, si és o no una peça separada del cas Gürtel, i en definitiva sobre el finançament amagat del PP.

Valenta papereta els ha tocat als que han de sortir a dir-ne alguna cosa i difícil posició tenen els que s’hi troben embolicats. Sense sortida. No sé si això està orquestrat directament per algú o s’està descobrint espontàniament. El que sí és segur és que deixa tocat al partit del Govern, o als que manen ara en el partit del Govern, i que algú (no sé pas qui encara) en traurà profit.

Es demostri jurídicament o no, a aquestes alçades crec que ja no importa, com era el finançament de les formacions polítiques  fins ara, en aquest cas del PP,  obliga a repensar-les a fons per eliminar l’opacitat que han mostrat en aquest aspecte. Però també a pensar d’on han de venir els seus ingressos per subvenir les seves despeses, no sols des dels punt de vista normatiu, sinó des del punt de vista real (de la realitat).

 

 

15 de juliol.

La possibilitat de la insurrecció.

Algú ja en parla obertament de que és possible.  En Quim Coll ho està plantejant. Desconec, ja que no els segueixo, el que diuen els mitjans radicalment independentistes. Suposo que alguna cosa semblant deuen plantejar. No crec pas que tots siguin uns il·lusos. Si anem, com sembla, al xoc de trens, quina sortida pot donar-se? És evident que la màquina de l’Estat espanyol (aquí sí, Estat espanyol) és molt més poderosa en termes de força que la màquina sobiranista catalana, pobreta ella amb els mossos d’esquadra amb espardenyes. No es de descartar la sortida de l' Artur Mas del Palau de la Generalitat, altra volta com en Companys el 34, camí de l’ Uruguay.

Però com molt bé diu en Coll “... los políticos y los partidos no son los únicos actores en el tablero catalán, pues la presión del entramado asociativo es enorme ...”. Com rebentarà, si rebenta, el sentiment de la ciutadania enfervorida i com es canalitzarà, si es pot canalitzar, l’explosió de la seva indignació? Fan malament els de Madrid, principalment el Govern d’Espanya, de mirar-s’ho displicentment. És evident que poca força (força bruta) poden oposar els catalans independentistes, però sí que poden organitzar variades manifestacions de protesta (de baixa intensitat, en diríem), no sé pas si gaire perdurables, que poden comportar un desori  considerable.

Sols cal donar un tombs pels carrers per veure l’estat de la mobilització existent (aprofiteu ara les festes majors per observar-ho); llegir o escoltar els mitjans mediàtics obertament pro llençats a fons; ficar-se en alguns fòrums d’opinió d’encebellats per veure el nivell d’exaltació que s’hi dóna. Hi ha militància pel tema, hi ha convenciment; no sé si hi ha molta predisposició a la revolta, crec que encara no està gaire interioritzada la possibilitat de la mateixa. Però és un tema que cal tenir present. Per algun lloc ha de sortir l’energia acumulada  que té moltes possibilitat de trobar-se encastada  al final d’ un carreró sense sortida. Gran responsabilitat la dels conductors del ramat, gran angoixa per molts ciutadans i ciutadanes.

El Roto a El País, 9-07-13.

 

13 de juliol.

Cau de grillats.

“Soy consciente de que la lucidez nunca ha hecho feliz a nadie, pero enmendar situaciones putrefactas siempre me ha parecido lo más parecido en este mundo al tormento de Sísifo; ya saben, el que empujaba la roca hacia arriba, se le iba hacia abajo, la tenía que recoger y vuelta a empezar.”

Ramón de España: “El manicomio catalán. Reflexiones de un barcelonés hastiado.” La esfera de los libros. M-2013.

13 de juliol.

... per Bangladesh.

Estiu (però també tot l’any), temps de samarretes o de camisetes. Ara en diuen T-shirts. Roba barata, còmoda, versàtil, de tot portar a qualsevol hora. Quan te’n canses se’n poden fer draps per la neteja. Record d’un viatge, d’una activitat, propaganda, missatge, fins i tot per “rigoler un peu”. Regal socorregut.

 

Mirem l’etiqueta, feta a on? No ens en oblidem de perquè surten tant barates. Concert per Bangladesh. Fa més de quaranta anys.

11 de juliol.

 

 

 

Mantenir els ponts.

He decidit reobrir el blog en castellà que vaig tancar ja fa un temps al acabar el període de vida pública. En el moment actual cal aprofitar qualsevol eina, encara que sembli irrellevant com aquesta, per mantenir oberts els ponts de contacte malgrat les diferències pretesament abismals que sembla que hi ha entre els dos costats. Potents construccions modernes, aixecades amb molt d’esforç i de molta gent, poden salvar-les.

Potser, a sota, els ramats s’ho miraran i pel cel el paisatge estarà enterbolit per boires i tempestes. És una aposta, la meva.

 

 

8 de juliol.

Cansats i avorrits (i el que ens espera encara).

Ja no estem per debatre-ho més. Així, que endavant! Acceptem, sense cap convenciment, que “Espanya” ens roba, que som plomats o esquilats. Acceptem, menys entusiastes encara, que amb els “espanyols” no hi ha res a fer, no ens volen ni nosaltres els volem a ells. Acceptem, amb tota la resignació del món, que l’únic camí que resta obert és el de la independència: In, Inde, Independència!

Cal suposar que amb personal de comportaments  passius com els suara descrits no cal esperar gran entusiasme, més aviat gens; gaire participació, més aviat distanciament; i gens d'abnegació i sacrifici, només faltaria! Si n’hi ha d’haver, de sacrificis, sols els sobrevinguts que no es puguin evitar.

La pregunta que cal fer als agents cívics i socials i al personal amb comportaments actius, entusiastes, abnegats i enfervorits per la imminent perspectiva de canvi radical de l’actual situació ja insuportable (sic) és la següent: Què estan disposats a aportar-hi? És evident que poca sang. Faltaria més en aquestes alçades de la història de la humanitat! A pit descobert poca gent hi jugarà. Però alguna peceta hauran de treure’s de la butxaca, oi?

Però, què t’has pensat? Ens en anem i prou, ja està! Per principi democràtic: Ho volem, ho decidim i ho fem! Res més (ni menys). Potser sí, veurem però. Sembla cosa d’il·lusos, de forassenyats o d’ensarronadors, o de les tres coses a l’hora. No som pas Letònia en la desintegració de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. No som Montenegro en l’esclat de la República Federativa dels Iugoslaus, ni som la RASD (pobrets aquests) del Regne del Marroc. No t’oblidis d’Escòcia i el Quebec. Sobre tot!

És fàcil entabanar a la gent amb perspectives èpiques. La Història n’està plena d’exemples. També la història està plena dels resultats d’aquests processos.

Però, per favor, no discutim més sobre els “principis” i les causes. No cal, els donem (és un dir) per acceptables. Anem al moll de l’os: Va, com es fa això d’anar-se’n?

En el Llibre de l’Apocalipsi està escrit: “I va veure un nou cel i una nova terra”.

2 de juliol.