De Gin-tònics i altres coses.

El desprestigi dels polítics (i en concret dels Diputats) ha arribat a tal punt de ser noticia (negativa, faltaria més) la renovació de la concessió del bar del Congrés de la Carrera de San Jerónimo.

Resulta que com a tants llocs de treball on hi ha molta gent que s’hi passa el dia també al Congrés dels Diputats hi ha un servei d’empresa de bar i restauració pels que hi treballen (en aquest cas, no sols pels polítics sinó per tots. Que és molta gent, possiblement més d’un miler). Jo coneixia que hi havia quatre llocs que proveïen de menjar i beure en els cinc edificis del complex (són més de 70.000 m2, segons explica la pròpia web del Congrés). Uns més bar, altres més restaurant, altres barreja. Solament el bar que hi ha en l’hemicicle de sessions està reservat als electes, lògic i obligat, ja que sols si accedeix des de l’hemicicle. Com tots els serveis empresarials d’aquesta mena està subvencionat per l’empresa i els preus resulten econòmics. A més de servir a les necessitats dels que desenvolupen la seva tasca (de tota mena) a dins, també els electes poden portar-hi a les persones que per qualsevol causa (ja sigui de feina o de simple visita) els poden acompanyar.

Jo he vist prendre molts cafès en les prodigioses (per a mi) varietats en que sol servir-se a la capital, també forces cerveses, moltes Coca-coles, algun got de vi generalment acompanyat d’un bon “pincho” de truita. Als restaurants, molta aigua per dinar. No s’hi serveixen sopars, encara que amb motiu d’algun dia de feina excepcional s’acabava servint als Diputats/es, a compte del President, pa amb tomàquet amb pernil. De begudes de grau, poques: no van bé per la feina, encara que com en tot col·lectiu nombrós alguna vegada en veies un de col·locat.

Ara, amb la renovació de la concessió que comentava al començament, el morbo mediàtic i de les xarxes socials s’ha fixat en el preus d’aquest servei utilitzant el del gin-tònic com a bandera (pirata). No recordo que fos a dins del Palau del Congrés una beguda que hagués vist mai (fora, pels voltants, moltes vegades. Els del Miau eren excel·lents). Ja ens podem imaginar la reacció negativa i furibunda (a la forca!).

Que en la situació socioeconòmica actual la política i els polítics estiguin desprestigiats no ha pas d’estranyar, és evident i guanyat a pols. No obstant, algun límit ha de tenir el deteriorament d’aquesta imatge a menys que desitgem la seva desaparició (la dels politics). El millor límit, clar, és trobar, oferir, proposar, solucions als problemes de la ciutadania, ja que segurament intentar corregir percepcions d’imatge avui ja és impossible. Cal, però, recordar que es va perdre l’oportunitat de posar “pie en pared” quan es va començar a parlar dels privilegis, que potser tenien alguns però no pas la gran majoria.. En concret la Mesa de les Corts de la IX Legislatura preocupada i espantada per l’ambient que corria per la capital no va saber, o voler, explicar correctament la situació i establir alguna defensa (que n’hi ha, alguna cosa en sé) per evitar que al final s’anés pel pedregar i acabés en el preu dels gin-tònics.

31 de maig

El futur.

“El futuro es un país extraño”, titula el professor Josep Fontana el seu darrer llibre. (ed. Pasado&Presente, B-2013).

Si a Lugano II,  Susan George obria amb una cita de Warren Buffet que deia que en l’actual lluita de classes els rics estaven guanyant, Fontana inclou una cita semblant de Frances Fox Piven  que diu que els USA estava mantenint una guerra de la que no en parlen els diaris ni la televisió: una guerra contra els pobres.

Déu ni do la base documental en que basa el seu text el professor Fontana, per unes 150 pàgines de text, més de 60 pàgines d’atapeïda lletra menuda per aposentar-lo. El  petit llibre, en comparació amb “Por el bien del Imperio”, continua aquest a tall d’una actualització dels darrers esdeveniments. El subtítol ja ho aclareix “Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI”. Des dels USA, en el cor de l’Imperi i amb les seves derives d’actuació capitalista a les perifèries i de les reaccions: reformistes o de resistència i protesta allà o arreu, com la Vía Campesina.

“El de comienzo del siglo XXI es un mundo con muchas frustracions y mucho rencor acumulados, que pueden prender en el momento más inesperado. La capacidad de tolerar el sufrimiento no es il·limitada y las asíntotas del poder capitalista pueden estar efectivamente llegando al límite.

La tarea más importante a que debemos enfrentarnos es la de inventar un mundo nuevo que pueda ir reemplazando el actual, que tiene sus horas contadas.”

 

30 de maig.

Reclam.

 

 

 

Amb les tendències depilatòries actuals la vella dita “sicalíptica” popular ha quedat reduïda a la seva literalitat: un reclam comercial pagesívol.

“Si és evident que l’home ve de la patata, de la patata, de la patata,...”, cantaven, murris, els trincos.

24 de maig.

Au revoir, Moustaki.

Merci pour tes chansons.

 

24 de maig.

L’estat de la Unió Europea.

Presentació a Barcelona de l’informe de la FundaciónAlternativas i  la FundacióFriedrich Ebert sobre l’estat de la Unió Europea corresponent a l’any 2012. Un penyal  en mig de la torrentera. La preocupació pel què passa al món, fins i tot el més immediat, no és pas el que més interessa en aquests moments a casa nostra.

Lothar Witte, delegat a Espanya de la Fundació Ebert va centrar molt bé el tema. Després de la Segona Guerra Mundial, ¿quin era el somni dels que varen començar a construir Europa?: La Pau. ¿Quin era el somni del països de la segona gran ampliació, els del Sud?: La Democràcia. ¿Quin era el somni de la tercera gran ampliació, els de l’Est?: La Llibertat. ¿Què els representa Europa als seus joves avui?: Un malson. 

 

El Director de l’informe, Diego López Garrido, va explicar el subtítol del informe: El fracàs de l’austeritat. Si el que es vol és corregir amb les polítiques d’austeritat el dèficit i el deute dels components de la Unió, resulta que desprès d’un temps aplicant-les hi ha més dèficit i més deute que abans. És a dir, això  de l’austeritat no ha servit per aconseguir les correccions que es buscaven i ha portat, a més, patiments a molta gent: més atur i més precarietat de tota mena. La moneda única sense una política única no s’aguanta i per això les perspectives sols poden ser dues: O s’abandona l’euro, i amb això s’ensorra el projecte europeu; o es va cap a una integració política més gran amb la corresponent cessió de sobirania per part dels components de la Unió. És a dir, més Europa i menys Estats, o més Estats i menys Europa. Per prendre’n nota, oi? Res, res.

23 de maig.

Temps de radicals.

Aquests dies arran de l’aniversari ara fa dos anys del 15-M els mitjans  van plens sobre el què va significar aquella moguda i especialment si s’ha esvaït la seva empenta o encara té continuïtat.

El temps no ha fet variar gaire la percepció inicial i la predicció de que no es consolidaria com a moviment. El que sí ha comportat és el sorgiment de bell nou, o el ressorgiment d’antigues formes somortes o caduques,  de la radicalitat d’una forma més ferma i organitzada, manifestada com sempre en mil i una versions: isolades, complementaries, contradictòries i/o enfrontades.

De radicals i radicalitats n’hi ha hagut sempre en tots els temps i en totes les societats. És un fet normal. Sempre hi ha algú que ho veu diferent a la mitjana establerta i vol anar més enllà, o...  més ençà. No ens en hem d’estranyar ni hem d’anatematitzar aquestes manifestacions ja que els radicals d’ahir són els establerts d’avui i els radicals d’avui potser seran els establerts del demà.

El que sí hem de tenir present és la causa que provoca aquest increment i assentament. La situació de profunda insatisfacció social, la manca de perspectives per sortir del forat, la incapacitat dels poders i les institucions establertes per donar respostes, la sensació de desori i desgavell general,  provoquen que gent, molts o pocs, enterats, saberuts, indignats, sorpresos o corpresos, es manifesti amb un nivell de to, de presència o de mobilització accentuat.

Fan malament els establerts de menystenir-los o pitjor, ignorar-los. Probablement la forma que pretenen els radicals de solucionar els problemes que toquen, puntuals o genèrics,  no sigui la millor, per impossible o irrealitzable, però els problemes existeixen al menys per la gent que els pateix. Farien bé els establerts d’analitzar-ne les causes i de veure si les solucions que donen o s’hi poden donar són les convenients,  i també seria molt bo que reflexionessin sobre si ells en són responsables en part o en tot. S’hauria de començar per aquí, per la responsabilitat pròpia, abans de proposar alternatives que sense la prèvia poden resultar mancades de credibilitat.

Mentre tant, ens hem d’acostumar al sorgiment de noves radicalitats o al ressorgiment de velles que pensàvem que ja havien desaparegut de la història. Els mitjans, que recullen tot allò que es mou, tenen material a dojo i no sé pas si recollint-lo indiscriminadament i d’una forma acrítica ajuden massa a clarificar el panorama.

18 de maig.

La Mar ja és aquí.

 

En Gerard ja té companyia per anar creixent.

 

15 de maig.

Lugano II.

El clandestí grup de Sol·licitants demana a l’anònim grup de Treball un nou informe, deu anys desprès del primer, que respongui al següent plantejament i preguntes:

 

“¿Vivimos una progresión inevitable de crisis, decadencia y caída del mundo occidental tal como lo conocemos, o bien la gestación de un renacimiento del sistema capitalista, que saldrá fortalecido del proceso? ¿Qué podemos hacer para estimular este renacimiento?”

 

Això va en serio. Els que manen de veritat, els que estan en el moll de l’os, volen saber com s’ho han de fer, o si és possible, continuar manant. Ja no són propostes utòpiques des de baix, des de la societat que no sap ben bé en quin món viu. Ara, els que sí ho saben, perquè el dominen, cerquen en un món convuls per canvis quines estratègies pràctiques, discretes, però sense afegits morals, els poden ser més favorables pels seus interessos. No són pas acadèmics, ni líders socials, polítics o religiosos. Són senzillament l’1% de l’1% de l’1% dels més rics que creuen que el món és seu, no dels que hi habitem (faltaria més!).

 

“..., en lugar de insistir en el concepto de derechos universales debemos animar a las personas a creer que pertenecen a un grupo humano maltratado y víctima de discriminaciones basadas en la raza, la etnia, el sexo, la religión, la edad o el aspecto físico. Y que por ello gozan de derechos particulares y específicos, entre ellos el de recibir una indemnización financiera u otras compensaciones asociadas a sus quejas particulares y específicas.

El objetivo consiste en crear una inmensa cacofonía de colectivos victimizados que ejercerán todos sus derechos democráticos, harán reivindicaciones y exigirán que se les satisfaga cuanto antes. Cuanto más concentradas mantengamos a estas personas en lo que las diferencia de todos los demás grupos y en sus reivindicaciones militantes ante el Estado, más fácil será dirigirlas y menos problemas causarán.

.....

A juzgar por los felices cambios que se han producido en el clima ideológico en las dos o tres últimas décadas suponemos que los Solicitantes y sus empleados ya han comprendido la necesidad de proseguir e intensificar los esfuerzos para concentrar la atención en la identidad y las comunidades diferentes y diferenciadas.”

 

Com diu Warren Buffet en la cita que obre el llibre, hi ha una guerra de classes en el món i són els rics els que l’estan guanyant.

 

“... exponemos a continuación las razones por las que los ricos están ganando la guerra de clases en todo Occidente:

 

1. No se les ha impuesto ninguna regulación rigurosa en ningún ámbito.

2. Los bancos son otra vez los encargados de hacer política.

3. Los productos financieros siguen proliferando.

4. Los paraísos fiscales no sólo siguen funcionando sino que prosperan.

5. El número de súper ricos y la dimensión de sus fortunas ha aumentado.

6. Los costes de la crisis recaen sobre los ciudadanos de pie. Los culpables han sido recompensados y los inocentes, castigados.

“El informe Lugano II”, Susan George. Ediciones Deusto. B-2013.

 

6 de maig.

Esquitxats.

No, no. Ara no es tracta de fixar-se en la imatge, espectacular per cert, de Beyoncé. Cal centrar-se en el preu de la peça de roba anunciada: 4,95€. Sí, és una peça petiteta, poca roba, però hi ha tota la feina de fer-la, de distribuir-la, de comercialitzar-la. Costos i beneficis en cada etapa del procés. Quan representa de ma d’obra, de treball, cada una d’aquestes fases? Quantes gotes de vida dels morts i ferits de l’ensorrament de la fàbrica de Bangladesh ens esquitxen? Quantes llàgrimes d’aquesta pobre gent estem disposats a suportar inconscientment o insensiblement sobre nostre?

 

L’anunci ocupa tota la pàgina del darrera de la revista de moda del mateix diari que l’endemà publicava a la doble pàgina un ampli reportatge sobre les condicions de treball a determinats països. El mateix diumenge, a la televisió, entre mig del programa “Salvados”, s’emetia un anunci de la mateixa cadena de roba que ven el bikini a 4,95€.

 

Per cert, estic intrigat del canvi de l’editorial que publicava els llibres de Susan George. El darrer publicat aquí, “El informe Lugano II”, ja no s’ha publicat per Intermón Oxfam- Icaria Ed., sinó per Deusto que es un segell editorial de Planeta.

 

6 de maig.

Recomanació.

(del blog Même pas mal)

 

3 de maig.

De retallades i acomiadaments.

Ja fa quaranta anys el New Yorker publicava acudits com aquest.

 

Extret de “El dinero en The New Yorker. La economía en viñetas”  Edició de R. Mankoff. Ed. Los libros del Asteroide. B-2012.

1 de maig.