29 d’abril del 2013

Possible, si. Probable...?


El títol del llibre em va atreure: Prosperidad sin crecimiento”, encara que els subtítol ja indicava l’orientació: “Economía para un planeta finito”. TimJackson, Icaria Editorial i Intermón Oxfam Ed. B-2011 (els editors també marquen el llibre). L’autor, un acadèmic i investigador anglès, va ser Comissionat  d’Economia a la Comissió pel desenvolupament sostenible del Regne Unit entre 2004 i 2011, en el darrer govern laborista.
 
És evident que al ritme que actualment estem gastant els recursos naturals (com mai s’havia fet en altres èpoques i molt especialment si admetem que tots els habitant del món no han de perquè renunciar d’assolir els nivells de vida que tenim els rics “occidentals”),  el planeta no dóna per gaire temps més. No és compatible una despesa il·limitada amb uns recursos finits. Si a més, hi afegim les deixalles de la nostra despesa en forma de contaminació de tota mena, no hi cap dubte que anem cap al col·lapse.
 
Bé, l’anàlisi és clar, el futur certament negre ja el tenim a tocar. Hem identificat prosperitat amb creixement i aquest no pot continuar tal com ara. Hem de buscar la prosperitat en altres coses no materials, ja que les materials no donen per gaire més. El creixement és insostenible, i el decreixement, en les condicions actual, és inestable: quin dilema!
 
Els optimistes, i jo en vaig ser durant un bon temps, varen pensar que la desvinculació, el redissenyar els processos de producció de bens i serveis per fer-los menys dependents del flux de materials, seria una solució. Però les dades existent fins avui de les emissions de diòxid de carboni per exemple no avalen aquesta hipòtesi. Amb les estructures socioeconòmiques actuals això sembla una il·lusió descabellada.
 
“Crece o muere es la máxima de la jungla. Igualmente cierta es en la sociedad de consumo. La naturaleza y la estructura se combinan aquí para encerrarnos firmemente en la jaula de hierro del consumismo."
"Comprender esto nos brinda una visión del enorme desafío que implica alcanzar un tipo de prosperidad verdaderamente sostenible."
"La sociedad de consumo parece empeñada en ir hacia el desastre; pero desmantelar el sistema tampoco parece sencillo. Si lo derribásemos completamente sólo serviría para avanzar aún más rápido hacia la ruina. Pero unos cambios paulatinos difícilmente serán suficientes. Enfrentados a semejante dificultad, sentimos la tentación de retraernos. De adherir con más intensidad a los principios actuales. O de recurrir a algún tipo de fatalismo. Adoptar una perspectiva en la que aceptemos la inevitabilidad del cambio climático, de un mundo desigual y, tal vez, hasta el colapso de nuestra sociedad. Para así concentrar todos nuestros esfuerzos en la seguridad personal.
Esta respuesta es comprensible, pero no es constructiva. Ni tampoco inevitable. Los teoremas de la imposibilidad nos desafían a cada paso. Las economías sólo sobreviven si crecen. La gente no renunciará al materialismo. El estado es impotente para intervenir.” És la visió fatalista, pessimista, probable. Certament, és probable...
“Pero una y otra vez las verdades axiomáticas pierden fuerza cuando las analizamos con mayor detalle. Un tipo de macroeconomía comienza a parecernos concebible. La gente puede realizarse y florecer sin tanta cosas. Empieza a tener sentido una nueva interpretación de la gobernanza. Otro mundo es posible.” Es la visió voluntarista, optimista, possible. Certament, és possible, ...
Los requisitos de la nueva economía nos llevan a revisar y reformar los conceptos de productividad, rentabilidad, propiedad de los activos y control sobre la distribución de las ganancias  ¡Acabáramos! ¡Hem tocat el moll de l’os!, hem arribat al poder (del que se’n parla molt poc a tot el llarg del llibre).
“...una economía diferente es posible. Una lógica social y más justa está a nuestro alcance. En este sentido ni los límites ecológicos ni la naturaleza humana dificultan tal posibilidad; todo reside en nuestra capacidad para creer en el cambio y trabajar por él.” 
 
És a dir, cal tenir el convenciment de que és possible i cal tenir la capacitat per aconseguir-ho. Crec que, encara o ara per ara, col·lectivament, no tenim ni gaire convenciment i menys capacitat. És una creença pessimista en la que sols hi ha el consol de que jo ja no veuré el col·lapse, contraposada al desconsol de pensar que el veuran els nostres pròxims descendents.
 

29 d’abril.

27 d’abril del 2013

Reconstrucció.


El panorama és desolador. Les dades del atur són escruixidores, ja sigui per volum, per segments d’edat, per regions o per sectors. Quan va començar la crisi, l’ensorrada del 2008, ningú pensava que agafaria la magnitud que estem veien. Fins i tot, les mesures de reactivació que es varen prendre llavors comportaren un lleuger redreçament que no es va poder consolidar. Tenim una evolució del PIB d’aquests anys en W.
 
Balanç ràpid aquí a Espanya: Tot un sector econòmic, la construcció i el que en penja, anorreat per uns quants anys; el sector financer, reestructurat (força disminuït) en balanços, personal i instal·lacions; el sector públic, a tots nivells, col·lapsat per manca d’ingressos; el consum de bens duradors, els cotxes per exemple, reduït a la meitat; el consum bàsic, alimentació i vestit, limitat al imprescindible; el consum fútil, evaporat; les perspectives exteriors tampoc són afalagadores, els creixements del nostre entorn més proper són petits o negatius també.
 
Amb aquest panorama, confiar en la política tradicional per sortir-ne és d’il·lusos. No es tracta del “ves-te’n tu que jo ho faré millor”, però fer què? La clau no està en la confiança en els governants com bé s’ha demostrat des de les darreres eleccions generals. Ni en estèrils manifestacions al carrer que esdevenen en rebequeries impotents. Tampoc n’hi ha prou amb canviar algunes lleis, com les laborals o financeres per exemple, que també ha quedat demostrat que no resolen res. I molt menys continuar la política de l’estruç esperant que escampi. Tot això està superat, sobrepassat, no porta enlloc. Bé, porta a una temporada ben llarga, d’uns quants anys, de davallada i d’ensorrament amb el consegüent patiment dels més febles.
 
Què cal fer doncs?  Primer de tot reconèixer la realitat: No podem sortir-nos-en i creure que tornarem a estar com abans, ni a curt ni a mig termini i potser ni a llarg. Segon: acceptar que estem en estat d’emergència, no enredar més a la gent i dir-los la veritat. Tercer, en aquets estat, cal convocar a totes les forces del país a un treball conjunt per afrontar el difícil camí que ens espera. Uns nous pactes de la Moncloa? No sé si això, però alguna cosa semblant tot reconeixent que ara per ara no s’albira en les nostres desconcertades i desprestigiades elits polítiques, socials, mediàtiques i acadèmiques cap lideratge per encapçalar un procés d’aquesta mena.
 
Encara que no ho sembli, o que ens costi d’acceptar, estem en un país devastat com desprès d’un ample i profund terratrèmol que requereix una reconstrucció a fons. Cal actuar en conseqüència, malgrat que en aquestes circumstàncies sempre hi ha voltors al l’aguait per fer de carronyers.
 

(del terratrèmol de Lorca)
 
 
27 d’abril.

23 d’abril del 2013

Canvi d’estatus.


Ha arribat carta del INSS d’acceptació de la sol·licitud de prestació per jubilació que vaig presentar al fer 65 anys i un mes. Ara no hi ha hagut cap possibilitat de denegació com en les anteriors sol·licituds de jubilació anticipada. Assumeixo, doncs, una nova categoria administrativa: pensionista. A l’ensems, arriba també una carta de la Tresoreria de la S.S. en la que em notifiquen que d’ofici, degut a la nova situació, donen de baixa el conveni especial que tenia subscrit amb l’esmentat organisme. Coordinació, al menys, n’hi ha. Esperem que sigui així també amb els càrrecs de les quotes devengades pendents d’arribar.
 
¿Y cuánto nos cuesta hacernos viejos?
 Tampoco hay que alarmarse: el envejecimiento de la población es, sobre todo, una excelente noticia. Vivimos muchos más años que hace unas décadas y esto nos aporta una gran ganancia de bienestar. La esperanza de vida al nacer casi se ha doblado desde 1919, de 41 años a 81 años, el 90 por ciento de los españoles llegan a los 65 años cuando antes eran menos del 35 por ciento, y la esperanza de vida a partir de los 65 años ha pasado de menos de 10 años a casi 20.
Pero como nada es gratis, esta gran noticia de la caída de la mortalidad también tiene unos costes presupuestarios, tanto en términos de Seguridad Social como de Sanidad.”
 
Nada es gratis. Jorge Juan, Ed. Destino, B-2011, pàg. 102.
 
És a dir: 1. No és res excepcional, aquí i ara, arribar a 65 anys. 2. Hi ha una perspectiva (estadística) d’encara una bona temporada per endavant. 3. Però això tindrà unes despeses pressupostaries públiques (del comú) tant en pensió com en metges i medicines que espero que puguin ser assumides i assumibles (toquem fusta, tal com està el pati!).
 
 
 
Marc Chagall: El poeta tumbado, 1915. Tate Gallery.
 
 
23 d'abril.

22 d’abril del 2013

Imatge.


Templet dedicat a Afrodita a un jardi de Nova York.
imatge extreta del National Geographic.
 
The sun vanishes. The pearl of a moon rises. Magic happens.
 
 
22 d'abril.

16 d’abril del 2013

Nada es gratis.


El llibre va sortir al temps que jo abandonava l’activitat política, tardor del 2011. “Nada es gratis”, Jorge Juan. Ed. Destino, B.2011. Va tenir una bona acollida, quatre reimpressions en tres mesos. No crec pas que influís gaire en el resultat de les eleccions general del novembre d’aquell any guanyades pel PP amb majoria absoluta. Jorge Juan és el nom col·lectiu que van fer servir un grapat d’economistes acadèmics que participen en el blog del mateix nom que el llibre. El blog és mantingut gràcies a la fundació Fedea (Fundació d’estudis d’economia aplicada). Les primeres paraules de la presentació de què és Fedea, extretes de la seva pàgina web diuen: “FEDEA es un centro de investigación creado para generar análisis económico de calidad con objetividad e independencia de criterio”. Els seu patronat està composat pels principals dirigents de les empreses industrials i financeres més importants del país. Ara el presideix el meu antic company d’estudis Pep Oliu (Banc Sabadell). En la seva pretesa, i potser aconseguida, independència és evident que és una fundació dins de l’ortodòxia dels sistema i consegüentment, les seves propostes no són pas trencadores, són reformistes basades en evidències empíriques.
 
Probablement sense saber-ho, vaig coincidir a gran trets amb els seus anàlisis amb el contingut de les xerrades (marginals) que vaig fer en els darrers anys de la meva vida política. Menys en les propostes, no tant per no coincidir-hi, que també, com perquè les feia molt genèriques.
 
“España ha agotado su modelo de crecimiento històrico y tiene que moverse a uno muy distinto para generar bienestar y pagar las enormes deudas acumuladas” (pag. 148)


 

(d’una presentació pròpia de setembre de 2011)

 
Malgrat aquesta coincidència, a partir d’aquella pàgina, ja més entrat el text en les propostes, he començat fer anotacions o acotacions discrepant en alguns punts, probablement des de la meva percepció més arran de terra (per l’experiència viscuda) molt diferent a la percepció que es té de la nostra societat des del món acadèmic. Sobre el paper, el que s’hauria de fer sembla molt lògic i no tant difícil que com és en realitat. Les inèrcies i resistències en els camps que es proposen reformar són immenses, algunes ancestrals, i molt interioritzades, i la creixent indignació social manifestada des de l’aparició del llibre fa que potser les propostes siguin superades o impossibles de dur a terme.
 
Sí que no m’ha agradat gens les comparacions entre el que s’hauria de fer (especialment en l’àmbit universitari) amb el que s’ha fet en el món del futbol. Potser és a causa de la meva aversió a considerar aquest món com a mereixedor de la importància que s’hi dóna i de la consideració social que té. Crec que el món de l’esport no pot ser mirall de gaires coses, al menys des de la meva percepció, i menys prenden lliçons. Cal recordar aquell discurs tant lloat per alguns d’en Guardiola: “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, aquest país és imparable.” Sí, potser encara serà fosc.
 
16 d’abril.

9 d’abril del 2013

Emigració.

Aquests dies hi ha mobilitzacions de joves protestant perquè la situació econòmica del país els empeny a emigrar. Sorprenent, demanen com un dret que se’ls doni feina allà on han nascut. Hem arribat a un punt de visió idíl·lica de la realitat que pensem que tot és possible i que algú, sí, algú, s’ha d’encarregar de proporcionar-nos el que volem.
 
Venim d’uns anys molt bons, tot anava cap amunt. Les prestacions bàsiques es multiplicaven i s’expandien. Les col·lectivitats, grans o petites, centrals o allunyades, riques o pobres, veien com s’obrien escoles, fins i tot universitats, hospitals i ambulatoris, residències per la gent gran, pels discapacitats; es subvencionaven manifestacions culturals de tota mena, populars, experimentals, de joves i de grans; s’obrien noves fronteres d’atenció social i cívica pròpies, dèiem, de països avançats. Ens ho varem creure. Era possible viure tots plegats en un món millor. A més, no semblava gaire difícil aconseguir-ho. Grans, grans esforços no varem pas fer. Tot lo més, els feien els nou vinguts amb alguna consegüent mala consciència per part nostre.
 
I tot plegat, com si d’un castell de cartes es tractés, la construcció s’ensorra, el panorama s’enfosqueix  i ens costa d’acceptar que la causa no és d’ara, dels que manen que no saben com sortir-ne, de les obscures i tèrboles maniobres de poders amagats o visibles, financers, mediàtics, ideològics. Clar que hi ha una responsabilitat actual de tots aquests, per no dir la veritat, per amagar-la, per no assumir la part que els correspon, per pretendre traslladar-la sols als de baix, però també hi ha una responsabilitat del que férem tots plegats abans, inqüestionable. Els gemecs d’ara no es corresponen amb la prudència que varem menysprear abans.
 
Espanya ha estat un país d’emigració com gairebé tots els països d’Europa. De fet, els moviments migratoris en l’actualitat són menors, relativament, que els que hi hagué en altres èpoques de la història. Quan la base econòmica d’una societat no donava per mantenir tots els seus membres n’hi havia, generalment els més agosarats o emprenedors, que se’n anaven a buscar en altres llocs un futur millor. En virtut de què aquest pressupòsit ja no és vàlid? Cert que una gestió racional de la societat podria reduir, fins i tot eliminar, aquesta necessitat d’emigrar. Però no estem, encara i ben lluny, d’una societat d’aquesta mena. N’hem après poc, malgrat saber moltes coses, de com  governar-nos. Per tant, és estavellar-nos contra la realitat oblidar que les coses són com són mentre no aconseguim fer-les diferents. I donar feina a tothom que en vol tenir en aquests moments no és possible. Ja sé que és dur, però és així. Conec gent que tenen els seus fills a Àustria, Suïssa, França, Anglaterra, Mèxic, Brasil, Perú, Xina i fins i tot a Austràlia. És molt dur, però és així. No és cert que “No nos vamos, nos echan”. Prou voldríem que es quedessin, però no pot ser, no hi caben, no s’hi poden mantenir aquí, que és una altra cosa. Cal dir-ho, acceptar-ho i no esverar-se més del compte.


 
(d'una presentació de fa un any i mig)
 
9 d'abril.