31 de gener del 2013

Contrapunts.


Hi ha quatre assassinats que ha de resoldre el comissari Kharitos. És la segona entrega de la sèrie sobre la crisi grega que està lliurant el novel·lista Petros Màrkaris . Si en la primera, “Amb l’aigua fins el coll”, els assassinats eren del món financer ara, en Liquidació final , són defraudadors a Hisenda, o aprofitats o en conxorxa amb el sistema polític. L’assassí justicier i venjatiu signa com el Recaptador Nacional i aconsegueix, al fer públics els seus fets, que alguns altres defraudadors arreglin els seus comptes amb Hisenda, fet que comporta automàticament la popularitat de l’assassí i la temença de les autoritats que amb el seu comportament han permès la situació de desgavell fiscal en que viu la col·lectivitat. Hi ha les explicacions, que fan al investigador, de dos dels que espantats paguen que són sensacionals.
 
Tot ben adobat amb referències a la vella història dels grecs i a les moltes possibilitats que la ficció dóna a les tecnologies de la informació per poder ràpidament esbrinar tota mena de dades tant pel costat del delicte com de la seva persecució. Si a més, hom vol conèixer els carrers i la circulació d’Atenes, el seguiment de les anades i tornades de Kharitos està minuciosament explicat en les circumstàncies de convulsió social actuals.
 
La novel·la té dos contrapunts: L’un és el de la família de comissari, amb la filla que sospesa la decisió d’anar-se’n a treballar per l’ACNUR a l’Àfrica, davant les dificultats de trobar feina al seu país, amb l’esglai corresponent dels seus pares. Aquest fet es resolt per la intervenció d’un vell esquerrà conegut del policia, en Zisis, que aconsegueix dissuadir-la en l’últim moment.
 
L’altra contrapunt és més dramàtic: són els set suïcidis que puntegen la novel·la. Comença aquesta amb el descobriment de quatre velletes que no poden aguantar més la seva situació decideixen llevar-se la vida plegades. A mitja trama, apareixen al parella de joves que desesperats per les seves nul·les perspectives es dessagnen a les escales del Partenó. Cap al final, el descobriment del cos penjat d’un petit botiguer que sols troba aquesta sortida per fer front a la seva situació.
 
El descabdellament de l’intriga, molt cap al final com correspon a aquest tipus de literatura, amb un parell de cops d’efecte molt ben trobats. La connivència d’altes instancies polítiques en un dels cassos i l’arribisme social corporativista com a mòbil de l’assassí.
 
 
31 de gener.

9 de gener del 2013

Postguerra.


M’ha costat d’arribar fins el final, no perquè fos feixuc o no m’enganxés, tot al contrari. El que passa és que és un “totxo” de 1.200 pàgines i no estic acostumat a llegir llibres d’aquesta mida: “Potsguerra. Una hisoria de Europa desde 1945” del historiador traspassat no fa pas gaire Tony Judt. Ed. Taurus, M-2012, 7ena. ed.

 
A la tauleta de nit, cada dia llegint-ne més o menys pàgines fins que la son em rendia, he anat veien el meu propi temps amb una perspectiva de gran angular. Els seixanta anys del 1945 al 2005, són la meva vida. La panoràmica és excepcional: El temps, des que s’acaba formalment la 2ona Guerra Mundial fins pràcticament avui. L’espai, aquesta nebulosa que en diem Europa que s’està modulant més o menys segons les vicissituds d’aquest anys.
 
Com la Guerra no va acabar el 45 i quines guerres va haver-hi entre la Guerra. Com tot es va adaptar desprès amb el comunisme i la Guerra Freda. Com va anar canviant l’economia, la política, el pensament, les institucions, els comportaments col·lectius i individuals. Quins personatges hi ha passat, quin ha estat el seu paper, decisiu o no. El paper de les classes socials amb els canvis econòmics, el paper dels intel·lectuals, el paper de les nacions. Els seus dimonis, les seves històries amagades o que s’han amagat.
 
Un llibre brillant per entendre a on som i perquè hi som aquí, superant, o intentant-ho, un període anterior al analitzat d’una brutalitat social aclaparadora. No és pas que en aquest seixanta anys no n’hi hagués de brutalitat: els Gulags, les neteges ètniques, ..., però sí que sembla que hem anat, i nosaltres també en aquest extrem occidental de l’espai europeu, avançant en progrés, entenguis això com es vulgui entendre.
 
Evidentment la història de l’esdevenidor no està escrita i vés a saber què ens depararà. Potser, ara no ho veiem gens clar quin és el nostre futur com a europeus, però si mirem enrere, aquests seixanta anys de Postguerra són a Europa un període que sembla que tanca i supera altres períodes anteriors d’aquest espai en el que hi hem fet, hi estem fent i farem la nostra vida.
 
9 de gener.