30 de desembre del 2013

Els desitjos d’en Joan Majó.


El dia de Nadal en Joan va publicar un article que -com ell mateix deia- defugia de parlar de bons desitjos, anava d’energia. Mirava al món des d’aquesta perspectiva. Perspectiva vital ja que en depenem per moltes coses del consum d’energia.
 
¿Perquè Alemanya pot dir que tancarà les nuclears? Pel gas rus. I, què representa aquesta opció per Europa? Els EUA poden arribar a ser autosuficients en energia dins de molt poc mercès al fracking, tan mal vist entre els ecologistes. ¿Quines conseqüències tindrà per tot l’Orient Mitjà aquest fet? Israel, les monarquies àrabs, els sunnites i els xiïtes, ... Nosaltres depenem del gas de la ribera sud de la Mediterrània, molt desestabilitzada i no tenim fons d'energia pròpies. Bé, el vent i el sol com a alternatives?
 
 
Un grapat de reflexions sobre les bases, la base?, del nostre estil de vida, en el fons ben acomodat. Mentre, ens anem mirant el melic. Per això era ben pertinent la cloenda de l’article en qüestió: 
 
"Concluyo con una esperanza navideña: deseo que, en este tema y en otros, sepamos levantar las miradas por encima del corto plazo y más allá de nuestras fronteras como única forma de preparar el futuro para los que lo vivirán."
 
 
Entre l’esperança i la por. Lawrence Alma-Tadema.
 
30 de desembre.

25 de desembre del 2013

Nadal.


Rembrandt, L'adoració dels pastors: amb la llàntia. c.1654.
 
 
25 de desembre.

24 de desembre del 2013

Els mercats borsaris.


Poques coses sabem aquí de l’autor més enllà del que es va dir quan va sortit editat el seu llibre. Georg von Wallwitz, “Ulises y la comadreja”, Acantilado, B-2013.
Matemàtic i filòsof, es dedica a gestionar una agencia d’inversions mobiliàries per compte propi. Fruit dels seus coneixement i experiència ha escrit un llibre, no gaire extens, en que intenta explicar què són els mercats des del punt de vista no de la teoria acadèmica, que diu que és impossible que pretenguin fer-ho encertadament, sinó des de la simple condició humana. Els inversors haurien de ser com Ulisses ja que al davant, els que pretenen vendre-li els productes financers, són musteles.
“Ulises escucha la llamada de las sirenas, pero es consciente de su propia debilidad y, por esto, sobrevive. Controla sus emociones, desconfía de todo y de todos, y este escepticismo le ayuda a moderar su ambición. Tiene el valor de enfrentar-se cara a cara a la realidad, aunque le pese. No se hace demasiadas ilusiones, no alimenta falsas esperanzas, pero sabe aprovechas las oportunidades, cuando se presentan. Miente a los demás si lo estima necesario, pero jamás se miente a su mismo. Es duro y es frágil, tal vez ésta sea la clave de su éxito.”
“Para la comadreja no hay nada más importante que las ganancias.”
“Para la comadreja, la complejidad de los mercados no es un reto intelectual, sino la posibilidad de conseguir un pedazo mayor de la tarta sin que los demás lo noten, El bien común y las normas morales se perciben incluso como una amenaza. Es una lata tener consciencia, cuando tienes que manejar mucho dinero para conseguir más dinero aún.”
Despès de la lectura del llibre de Greg Smith sobre la seva experiència Golmand Sachs aquest és un perfecte complement per fer-se d’una manera entenedora què són i com funcionen els mercats mobiliaris. La moral està totalment descartada. No hi ha lloc per judicis morals. En aquests mans estem.
“La combinación de conocimiento, experiencia, psicología, cálculo, inteligencia y animal spirit define a Ulises frente a las comadrejas.”
 
 

 

24 de desembre.

Sopar.


Vincent Van Gogh, Els menjadors de patates. 1885.
Van Gogh Museum Amsterdam.
 
24 de desembre.

21 de desembre del 2013

De la parla llatina.


La fotografia,  publicada a l’abast en el seu moment, era ben simpàtica com per treure-li algun suc, especialment ara que és costum fer un resum de l’any que s’escola. Una eurodiputada votant a l’hemicicle juntament amb la seva filleta, Vittoria, que l’acompanya i que la mare utilitza per demostrar la dificultat de conciliar la vida familiar i la professional. No és pas la primera fotografia que les hi feien, ja que la va començar a portar a l’hemicicle alletant-la a poc d’infantar-la.
 
 

Cal veure de qui es tracta: Licia Ronzulli, electa italiana pel Poble de la Llibertat, militant de Forza Itàlia, en el grup parlamentari del Partit Popular Europeu. Ui, si ja semblava una mica teatrera la seva presencia amb la nena a coll, ara la mosca es posa darrera l’orella. Milanesa, nascuda el 1975, és infermera de professió i entre altres coses relacionades amb el seu ofici va estar involucrada activament a l’ONG Progetto Sorriso Nel Mondo que treballa als països pobres.
 
Tot això extret de la Wikipèdia (http://it.wikipedia.org/wiki/Licia_Ronzulli ). Aquesta entrada proporciona, a més, alguna perla. Una picabaralla, a la seu parlamentaria, amb una altra eurodiputada italiana del bàndol contrari: Sonia Alfano. El text de l’entrada és com segueix:
 
“Il 15 dicembre 2010 al Parlamento Europeo, durante una dichiarazione di voto di Sonia Alfano che criticava l'operato del Governo Italiano, Ronzulli cerca di interrompere, redarguita dal presidente di turno[20]; Alfano la insulta con l'epiteto vaiassa[21]. Ronzulli minaccia una querela contro Alfano[22].” I continua a sota:
Sonia Alfano ha pesantemente criticato Ronzulli definendola, sul suo blog, "procacciatrice di arcorine, certosine e grazioline" in riferimento alla presunta partecipazione ed organizzazione di festini a villa Certosa. Immediata la querela per diffamazione presentata da Ronzulli. Il magistrato palermitano, competente per territorio, dovrà accertare se effettivamente Ronzulli ha procacciato ragazze a Berlusconi per festini hard[23].” Vaja, que va haver-hi una estirada de monyo sensacional.
 
Bé, deixant a part si hi ha causa o no sobre el fons de qüestió, les festes berlusconianes (festini hard, sensacional aquest italians amb l’idioma!), és interesant observar la utilització de l’epítet “vaiassa” que l’edició italiana de la mateixa wikipèdia diu que és: Vaiassa (anche Vajassa) è un vocabolo della lingua napoletana che originariamente ha il significato di "serva" o "domestica"[1], più recentemente anche usato (sempre in ambito locale), come sinonimo di donna di bassa condizione civile, sguaiata e volgare, "sbraitante e rissaiola"[2].”
 Sort que això de l’italià és força comprensible.
 
De seguida ve al cap la paraula catalana bagassa, poc utilitzat actualment en la parla col·loquial popular  i pel que sembla encara és de força ús a Itàlia.
 
 L’accepció de bagassa es pot trobar al diccionari de la llengua catalana de l' IEC.
 
 


21 de desembre. Comença el solstici d’hivern.

 
 

16 de desembre del 2013

Indolència.


Botero. Presidente durmiendo, 1998.
 
 
“La política siempre ha sido el arte del compromiso, pero ahora parece haberse convertido en el arte  de impedir que se logren acuerdos.”
Moisés Naim: “El fin del poder.” Debate, B-2013.
 
 
16 de desembre.
 
 

13 de desembre del 2013

Aquesta pel•lícula ja ens la sabem.


Coneguda la voluntat d’uns importants - per nombre i responsabilitat-  grups polítics de formular una pregunta (o preguntes) als ciutadans/es de Catalunya sobre el seu futur  i quan els agradaria que es fes la consulta, en quina data exacte, cal ara aclarir com es pot vehicular aquesta voluntat.
 

En primer lloc cal dir que no es pot formular com un acord de la voluntat de la Cambra parlamentaria on que s’asseuen aquests grups ja que de fer-ho així esdevindria un acte normatiu que com a tal podria ser impugnat, amb tota seguretat per qui tingués capacitat de fer-ho, davant el Tribunal Constitucional que com ha sentenciat altres vegades (Llei de consultes basques, per exemple) el tombaria.
 

Tancada aquesta via directa, que sembla que ningú proposa però que cal explicar, la següent possibilitat és la de la iniciativa legislativa que l’art. 108 del reglament del Congrés dels Diputats permet en el seu apartat 3 a les Assemblees de les CC.AA., en aquest cas al Parlament de Catalunya,  i a l’art. 127 del mateix reglament a través d’una proposició de Llei que té tota una tramitació que comença per la seva presa en consideració. És el que es va fer amb el denominat Pla Ibarretxe amb el resultat conegut.
 

Una possibilitat semblant és la que preveu la presentació de una també proposició de llei per diputats del Congrés directament, establerta en l’art. 126 del Reglament del Congrés. Qualsevol dels corresponents diputats a Corts dels grups polítics proposants ho pot fer, amb catorze firmes més, o un grup parlamentari (CiU el té).
 

Aquestes dues possibilitats, més enllà de que puguin ajornar-se més o menys en el temps segons les practiques polítiques que s’hi apliquin, afavorint o endarrerint el seu debat, comença, com ja s’ha dit, amb la seva presa en consideració. Desprès de la presentació del que es demana, els grups parlamentaris es posicionen en un debat per veure si s’accepta considerar-ho o no, i a continuació es vota. Bé, a hores d’ara, abans de tot el procés que es vulgui adoptar, ja en sabem el resultat sigui quina sigui la via: Una ample majoria del Congrés votarà en contra de la petició de considerar que l’Estat transfereixi a la Generalitat la capacitat de fer una consulta del que es pretén.
 

Que sigui per voluntat del Govern de l’Estat, a través d’un projecte de llei que permeti la consulta també està òbviament descartat ara per ara. Per tant, cegades totes les vies, s’acaba la primera part de la pel·lícula: No hi ha consulta. Ara, com que això comporta un cert temps, s’ha aprofitat per anar fent bullir l’olla. Compte, però, de si a l’olla se li posa o no tapadora: pot evaporar-se el seu contingut o pot esclatar.
 

Pot, però, ser un tancament en fals, o que algú pretengui que ho sigui, i empenyi a una continuïtat proposant altres finals. Per exemple, que es pretengui tornar a la via inicial de fer la consulta per un acord del Parlament de Catalunya. El resultat seria estèril igualment ja que acabaria amb el previsible final d’una sentencia contrària del TC.
 

No hi ha sortida, doncs? Sortida legal no n’hi ha. Política, sempre. Sortides polítiques: La primera, que ja s’apunta, és la d’una convocatòria electoral que tingués la pretensió implícita de referèndum.  Implícita, que no explícita ja que no tindria cobertura legal. En aquest cas, el seu  previsible resultat portaria a intentar repetir el procés que s’intenta començar ara, amb més legitimitat potser, però abocat al mateix resultat. Vaja, un bucle infructuós.  La segona sortida política seria, abans o desprès d’un nou procés electoral, no és pas necessari, fer el passos fora de la legalitat vigent, amb una acció de caire revolucionari, (sí, sí, no cal espantar-se per la paraula, es tracta de capgirar una situació legal) que portaria a unes incalculades (o ja estan calculades per algú?) conseqüències: des de l’Uruguai, a tirar pel balcó l’esfinx de la monarquia i a enfrontar-se a la força pels carrers. Penosa, aquesta, oi? La tercera sortida, que ara per ara sols s’invoca de “boquilla” per tothom és la de assentar-se a parlar, armar-se de paciència i temps, teixir complicitats, desmuntar adversaris, guanyar amics, i intentar trobar una sortida que pugui satisfer a tothom, cosa que ja se sap que vol dir no satisfer a ningú completament. Les terceres vies sempre tenen aquest problema.
 

Serà interessant veure com es mouen els jugadors en aquest tauler tan complicat. El més probable és -com correspon als temps- que alguns, o pràcticament tots,  ens surtin malparats, i el poble decebut i desencisat.
 

Mentre tant, els mitjans i els periodistes aniran enviant paneres de Nadal a la Plaça de Sant Jaume, costat nord, en agraïment a la feina que els proporcionen. Guaita!, algú encara en traurà profit de tot aquest enrenou.
 
 
 
 

13 de desembre. Santa Llúcia. “Que Santa Llúcia ens conservi la vista!”

12 de desembre del 2013

Economistes.


Presentació fa uns dies a la nova seu del Col·legi d’Economistes del llibre que ha tret el vell conegut Joan Cals, catedràtic d’economia a la UAB: “Los intereses del futuro. Pensamiento económico en un cambio de época” RBA, ed. B-2013. Més material per intentar comprendre què està passant.
 
L’acte corre a càrrec del vice degà del Col·legi, Joan Ràfols, que presideix  i la presentació pròpiament dita del company de feina d’en Cals a la UAB el també economista, i també vell conegut com els altres,  Joan Clavera. Tots de la mateixa generació del ram. En Clavera, desprès d’explicar-nos que s’havia jubilat recentment (un altre) i anunciar-nos que pensava dedicar-se a altres coses, va llençar la pregunta de com era que els economistes, com a col·lectiu, i en general,  no havien vist venir el cataclisme que ens ha caigut al sobre. De forma un xic provocadora va fer el símil de què hagués passat amb la professió mèdica si davant d’una epidèmia primer no l’haguessin previst i desprès en lloc de ajudar a resoldre-la l’haguessin empitjorat. El descrèdit professional seria molt gran, oi?, es va preguntar. Doncs això és el que ha passat amb la nostra professió. Hem caigut en un descrèdit descomunal. La ciència lúgubre ha de tenir practicants més humils. Sabem poques coses, estem molt condicionats i no som capaços de donar gaires bones respostes al canviant món en que vivim.
 
A més, poques lliçons com a col·lectiu podem donar. El propi canvi de la seu del Col·legi, les seves pretensions i les dificultats que els està comportant en són una prova més. En tot cas, caldrà llegir les reflexions d’en Joan Cals.
 
 
 
12 de desembre.

4 de desembre del 2013

Sortir de l’euro?


Presentació a Dòria llibres de l’obra d’Antoni Soy, Sortir de l’euro per sortir de la crisi?. Viena ed. B-2013. Poca gent a l’acte, encara que el tema sigui un xic provocador en els moments actuals. Però, ja se sap, els temes més complexos no són pas els que tenen més requesta en els moments “flous” que vivim.
 
L’Antoni Soy, professor universitari a la facultat d’econòmiques, antic col·lega veí del món local, em demana que en faci la presentació juntament amb el periodista Saül Gordillo. No sóc del seu mateix espai polític, més el “nacional” que l’ideològic, però deixant de banda la ubicació física o política de la seva reflexió aquesta m’interessa per ella mateixa ja que pot ser possible en qualsevol estructura estatal existent o per construir.
 
La crisi financera internacional ens ha portat, passant per l’economia real entre d’altres coses, a la crisi de les hisendes públiques a molts països d’Europa i d’aquí a un terrabastall del funcionament de la moneda única entre els creditors i els deutors, vaja, entre els del Nord i els del Sud, o entre els del centre i els de la perifèria. La tesi del llibre és que aquells que han conservat la seva pròpia moneda tenen instruments per fer front a la situació, els de la política canviaria i la monetària, i per tant caldria plantejar-se si no fora millor sortir de l’euro.
 
En el curs de la presentació, l’autor diu que li agradaria més una altra sortida de les possibles que es poden donar millor que la que s’està aplicant ara de l’austericidi, la que portés a la plena integració política europea, però que davant la seva pràctica impossibilitat explota altres vies, fins i tot ha signat un manifest que corre per Europa que preconitza un euro dual.
 
La proposta és novadora i valenta en el moment polític actual, ja que afegeix més complexitat a la discussió política que hi ha al carrer, als mitjans i a la política.  En lloc de la devaluació interna a la que estem ara sotmesos aniríem a una devaluació externa de la hauríem de conèixer l’abast, tant si estem en l’Estat actual com en un de propi. En tot cas, em sembla la situació d’aquell que està passant sobre un cabalós riu sobre un pont de fusta penjat de lianes en mig d’una gran turmenta i que dubta què és el que cal fer, si tirar endavant o endarrere.
 
 
 
4 de desembre.

2 de desembre del 2013

Sorpresa.

 

Amb el diari d’ahir, diumenge, venia un encartament de propaganda de la Bodega de El Corte Inglés dedicat a promocionar vins, caves i licors de cara a les properes festes nadalenques. El fet no passaria d’habitual sinó fos per una cosa que em va cridar l’atenció: la publicitat d’un cava de fora de la D.O. Cava,  un brut nature  fet amb raïm albariño, de la D.O. Rias Baixas, a un elevat preu.
 
És coneguda l’existència de producció de cava, emparat també per la D.O., a zones d’Espanya que no són el Penedès i altres comarques catalanes. També venen en l’esmentat catàleg: d’Extremadura, de València, de La Rioja, però fins ara no n’havia vist mai de gallecs. Potser és que no m’hi havia fixat.
 
La susceptibilitat en la situació actual fa pensar en si ara els productors de fora de Catalunya creuen que hi ha un “nínxol” de mercat que pot estar creixent i que cal aprofitar, i dels comercialitzadors d’aquí que també ho aprofiten. No ho sé, potser tot són cabòries meves. També és cert que es donen produccions catalanes de cava per empreses de fora i empreses catalanes produint fora. Són signes dels temps econòmics potser a contracorrent dels polítics.
 
2 de desembre.