Sortir de la crisi?

El periodista, a micròfon obert, pregunta: “Hem sortit de la recessió. Però, hem sortit de la crisi?” La resposta l’havia donat ell mateix minuts abans al obrir el programa i anunciar el seu contingut: “Parlarem amb…, i també donarem compte de la campanya El gran recapte (d’aliments) que es farà el proper cap de setmana a molts establiments comercials del país”.

 

Doncs ja ho teniu, no calen gaires respostes més. Un país que ha de llençar a través d’iniciatives privades solidaries campanyes com aquesta, i les que veurem en les dades sentimentals que s’apropen, no és pas un país que hagi superat la crisi. De creixements Inter trimestrals del 0,1% com el del darrer tercer trimestre ja n’havíem tingut un altre en aquesta llarga Gran Depressió (com la dels anys trenta dels segle passat) que estem vivint. Va ser la remuntada del primer trimestre del 2010 empesa per les mesures anticícliques que es varen prendre a tot arreu quan va esclatar la crisi (aquí, el criticat Pla E, o pla Zapatero). Aquelles mesures no es varen poder mantenir enlloc. Es va imposar les polítiques d’austeritat al sector públic, en part per impossibilitat de mantenir que la meitat dels ingressos del sector públic fossin financers, és a dir crèdits (veure les liquidacions del P.G.E. de 2009 i següents), però en gran part per aprofitar estirar el dogal que tenien les Administracions publiques per finançar-se i ofegar així els “privilegis” que segons els conservadors neoliberals comportava l’Estat del Benestar. La crítica a l’ofensiva conservadora no ha de fer perdre de vista l’atzucac que comporta l’altra impossibilitat com d’una forma ingènua o opaca es vol fer creure a la població.

 

El que cal veure d’ara en endavant és si la tendència cap al creixement que s’apunta a la gràfica del creixement Inter trimestral continua en propers trimestres i no es capgira com ho va fer passat el 2010. L’evolució de les exportacions anirà lligada a què passi al món, i principalment a la U.E. Però poc cal esperar del consum privat, limitat per la desocupació d’una quarta part de la població activa i menys del consum i la inversió públiques limitats pels desesperats intents d’assolir l’equilibri pressupostari.

 

 

No cal oblidat on som, fins on hem caigut.

 

30 de novembre.

Pa, educació, llibertat.

En la primera entrega de la trilogia de la crisis grega de Petros Màrkaris el seu protagonista s’ha d’enfrontar a l’assassinat de gent del món de les finances. En la segona, els assassinats eren d’evasors fiscals. En la tercera, les víctimes són protagonistes de velles lluites contra la dictadura que s’aprofiten del seu pretès prestigi per llaurar cap a casa, són la generació de la Politècnica que quaranta anys desprès viuen ben establerts d’aquella historia.

 

Tot un ventall de personatges i situacions en aquesta tragèdia grega, que ens va lliurant aquest autor de novel·la negra a través del comissari Kharitos i el seu entorn familiar.

 

Ara ja estem als primers dies del retorn a la vella moneda, les dracmes, amb l’abandonament, o l’expulsió, de l’euro i el consegüent daltabaix de l’economia. Amb la moneda molt devaluada, sense cobrar els funcionaris, l’Adrianí, la muller del policia, se les empesca per tornar a fer els menjar senzills d’abans sense gaire tall a taula, però saborosos. El cotxe arraconat per impossibilitat de mantenir-lo. El paisatge desolat de botigues tancades i manifestacions quotidianes. Els jovers idealistes construint alternatives, ja sigui pels propis joves o pels desemparats o desvalguts, grans, immigrants, malalts, aturats… La ràbia que puja, l’ascens de l’extrema dreta.

 

Ajustar comptes amb els que s’han aprofitat dels anys bons, constructors d’obres olímpiques, acadèmics universitaris de fals prestigi, sindicalistes esquenadrets a la funció pública sols en benefici personal. Tota una colla de personatges amanida pels que van quedant al marge, vivint a l’aeroport per exemple, o retornant al camp. I cada cop més la reflexió política del policia amb el vell comunista, en Zizis, que ja forma part de la taula de la família.

 

 

“Ara, per primer cop, entenc quina és la diferència entre en Lambros Zizis i jo. No és ni política ni  ideològica Tant ell com jo esperàvem la nostra cita amb la Història en bàndols diferents, però com que la Història ens ha deixat plantats, a nosaltres dos i a tot Grècia, vam començar a parlar i ens vam entendre. La diferència és que en Zizis sap expressar millor el que jo també penso, però que no sóc capaç d’exterioritzar.”

 

27 de novembre.

Saltar el mur.

És possible canviar de legalitat? Oh, i tant!. S’ha fet moltes vegades. Sinó, de què estaríem allà on estem? En el transcurs dels temps les societats han anat evolucionant i això ha comportat que calia fer canvis, i els han anat fent. Fins i tot els han fet des de la legitimitat que és la força que tenen els col·lectius per imposar les seves justes raons.
 

Ara bé, aquests canvis s’han fet sempre que els seus impulsors han volgut o desitjat? Fuig! Lluny, molt lluny! Han estat moltes les vegades que aquests canvis han estat impossibles i els que els propugnaven s’han hagut de retirar derrotats amb la cua entre cames i apallissats. Ha calgut tenir força, alguna força, generalment la “força”, per tirar endavant.
 

Recordem alguns moments d’aquests no massa llunyans en el temps: L’adveniment de la II República: Sí, va haver-hi un triomf electorals dels republicans en unes eleccions municipals plebiscitàries, però va ser el General Mola, cap de la Guardia Civil, el que va i li diu a l’Alfons XIII, en “cametes”, que se’n ha d’anar. L’adveniment de la dictadura franquista: Aquest si que va ser per la força-força. L’exèrcit, una part important,  revoltat contra el poder legítim civil amb un munt de morts que dóna pas a un nou Règim que imposa una legalitat totalitària. L’adveniment de la democràcia constitucional que ara vivim: L’harakiri dels procuradors en Corts franquistes que s’adonen que no tenen res a fer-hi ja i que més o menys voluntàriament se’n van i permeten que s’obri pas una nova legalitat altra vegada democràtica.
 

Ara, alguns es plantegen saltar el mur que els impedeix fer realitat els seus desitjos. Sí no salten el mur és evident que no hi ha altra forma d’aconseguir avenços en les seves pretensions. Reconeguem-ho ja i deixem d’entabanar al personal, cal plantejar alguna forma d’insurrecció, de major o menor intensitat. Potser sí que tenen alguna legitimitat per intentar-ho, encara que podríem discutir-ho una miqueta (però deixem a part aquest punt), però, ¿tenen força, alguna mena de força, més enllà de la que es creuen que tenen? Han pensat, suposo que molt seriosament, quina serà la reacció dels “altres” d’allà i més enllà, i especialment de molts d’aquí que sense voler s’hi trobaran involucrats o embolicats? Potser, una mica enterbolit el seu senderi, creguin en les possibilitats de reeixir en les seves pretensions, però, han valorat a quin cost? I si fracassen, també quins costos comportarà pel conjunt? No, no sols amb voluntat ni tenacitat es fan aquestes coses de canviar de legalitat, especialment difícil i complicada, sinó que calen més requisits, especialment tenir força, alguna força, generalment la “força”. Que Déu ens agafi confessats.

 

25 de novembre.

Fer el ridícul.

No sé pas qui de l’Audiència Nacional ha llençat una ordre de recerca i captura internacional perquè la policia d’allà on sigui, detingui al darrer expresident de la Xina i a altres alts dirigents d’aquell país per uns possibles delictes que poden haver comés en relació al Tibet. Fort, oi?

Clar, alguns es creuen les seves pròpies elucubracions i acaben aquí. Sí, això de la justícia universal és un avenç cap a un món més just en aplicació dels drets humans a qualsevol lloc del planeta, però resulta que és a partir d’una concepció de la justícia que és la millor, que és la nostra (?). No pas a tot arreu està estesa i acceptada aquesta concepció, fins i tot gosaria dir que aquí, entre nosaltres, és fàcil comprendre-la respecte a malfactors ja desapareguts o, com moltes vegades passa a la justícia, amb pobres diables abandonats, encara que aquests siguin o hagin estat caps d’estat (preferentment africans, és clar).

I ja tens el conflicte diplomàtic servit. Qui és aquesta minúcia que s’atreveix a posar en entredit, en recerca i captura, a tot un rellevant cap i a la cúpula de l’Estat més poblat del món en via de ser-ne la primera potencia? Au va, no fotem! A més, amb la seva mil·lenària tradició estatal i la seva turbulent historia de glories i d’humiliacions? Res, que sembla que algú està fent el ridícul.

Generalment del ridícul se’n deriva el desprestigi, encara que poc més en poden acumular ja els nostres jutges com a col·lectiu. Ara, en una situació de debilitat dels altres poder de l’Estat i de les seves institucions, aprofiten per treure el cap, intenten també treure’s la “caspa” que els ha caracteritzat secularment i pretenen adquirir algun reconeixement. Potser ho fan per fer oblidar a la ciutadania les mancances que tenen en l’exercici de la seva missió en els nostres propis assumptes, exercici que és molt mal valorat  per la majoria de la societat.

 

22 de novembre.

Depressiu (que deprimeix).

I acaba: “No seguiré. Sé que el panorama que les pinto no es muy sugestivo y que su primera reacción serà rebelarse comtra un pronostico tan siniestro. Sobran agoreros y no puedo convencerles de que yo no pertenezca  a este club. Y, además, les supongo adictos a la teoria tan popular como socorrida de que “alguien hará algo para que no lleguemos a eso”. No creo en los salvadores por generación espontània, però ojalá que llegue ese alguien. Y que me equivoque. Ojalá.”
 

Ramon Muñoz es un periodista que treballa ara a “El País” amb una llarga trajectòria en la informació econòmica. Fa un any va publicar un llibre titulat “España destino Tercer Mundo” Ed. Deusto, B-2012, que al cap de pocs mesos ja portava quatre edicions. Cru, descarnat, realista fins a l’extrem, descriu la crisi econòmica que estem travessant com un retrocés que desfà el avenços socials que la societat espanyola (i suposo que per extensió les semblant de l’entorn) havia assolit en els últims quaranta o cinquanta anys. Tornem a una societat de rics (pocs) i de pobres (molts, la majoria) amb l’ensorrament de les anomenades classes mitges que veuen esvair-se la prosperitat que pensaven que ja havien adquirit per sempre.
 

Comença amb la ficció d’un possible “corralito” preludi de l’abandonament de l’euro i el retorn a la pesseta amb tot el que pot comportar d’ensorrament de l’economia del país i consegüentment del canvis socials correlatius. Però al llarg del llibre va apuntant que aquella ficció és possible, que ens ho estan amagant i que té moltes probabilitats, pel que es va coneixent, de complir-se. No hi veu propostes enlloc de que no passi. Ni els neoliberals, ni els socialdemòcrates, ni els alternatius (naifs, els qualifica) presenten respostes creïbles perquè no sigui així. Tampoc creu que hi hagi gaire reacció social, al menys revolucionaria. Ell tampoc sap què s’hauria de fer perquè inexorablement no esdevingui el que creu inevitable (tampoc és la seva feina), el retrocés cap una societat en la que les condicions d’existència que pensàvem que ja s’havien conquerit per sempre es perdran i entrarem en el túnel del temps, del temps pretèrit.
 

Potser, per l’estil periodístic, les pinzellades són massa gruixudes, però estan apuntalades. Segurament hi falta el que pot representar pel conjunt europeu el que Espanya, i també altres països perifèrics, hagi de sortir de la moneda única, els nostres problemes no ens són exclusius i la seva eclosió comportarà efectes més enllà. No s’està de fer algunes crítiques políticament molt incorrectes de comportaments socials que no es qüestionen, des de les hipoteques a les preferents, al paper dels agents socials i polítics fins i tot dels propis periodistes. Aquest punt sobta una mica, no pel que es diu que es pot subscriure, sinó pel sol fet de dir-ho.
 

Com ell mateix conclou: “Ojalá me equivoque. Ojalá”. El temps dóna i treu raons.
 

 

20 de novembre.

Relaxing cup.

15 de novembre.

Però, de què s’estranyen?

Hi ha qui s’estranya i s’escandalitza dels comportaments barroers d’alguns diputats en la seva activitat en seu parlamentària. Els comportaments inadequats mentre es fan en el debat intern, entre els electes, es toleren millor (són coses dels polítics) que quan es produeixen en les comissions d’investigació amb compareixents externs. El que aquests dies està passant a la Comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del cas de les participacions preferents emeses per les caixes d’estalvi n’és un bon exemple. Com s’atreveixen alguns diputats a  adreçar-se a distingits “prohoms” de la nostre respectable (?) comunitat financera en els termes grollers que ho han fet?

Sí, clar, no fa gaire gràcia que es perdin les formes en el debat polític i en l’exercici mateix de la política. Les formes són importants per la dignificació de l’exercici de la representació popular, al menys en un cert punt. Però, no s’adonen aquests que ara aixequen la veu que tot això no és res més que el resultat de la prepotència dels poderosos i de la seva manca de sensibilitat respecte als humils? Probablement els comportaments altius haguessin estat més acceptats, o no s’hi hagués donat tanta importància, si el resultat de l’activitat dels de dalt hagués redundat en benefici del poble. Quan el que ha passat és justament a l’invers, és normal que els afectats pels resultats desastrosos, potser involuntàriament aconseguits però irrebatibles, dels que tenien les altes responsabilitats polítiques o econòmiques  els qüestionin, els blasmin i els jutgin severament amb paraules i actituds fora de to.

Cal comprendre-ho i assumir-ho com a inevitable. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. No és pot pas pretendre en una societat oberta que els mals resultats no siguin vistos com a malifetes si els perjudicats són els de baix i els causants se’n surten sense responsabilitats ni patiments correlatius.

Hi havia altres solucions en el cas de la necessària capitalització de les caixes d’estalvi que no passaven per la proposta de conversió dels dipòsits d’estalviadors corrents i senzills en participacions en el capital amb el risc, com va acabar passant, de que els perdessin. La solució adoptada  no hagués provocat cap daltabaix, com ha passat ara, de no haver estat per la crisi financera que s’ha endut per davant la meitat del sistema bancari espanyol. Però el risc s’ha materialitzat. Podia passar, sinó ja no seria risc, segurament era, podia ser, previsible, i ha passat. Podia haver-hi hagut una capitalització amb diners públics, cosa que al final també s’ha hagut de produir, però era, és, un tema tabú per l’establiment polític, pel pensament dominant, i sobre tot per l’establiment financer, obrir o explorar aquesta possible via. Ara, -que tot se’n a anar en orris, amb la satisfacció d’alguns poderosos que veuen la seva situació incrementada i millorada i amb el patiment de bastants i l’arraconament de molts més-, perquè, de què, s’han d’estranyar que hi hagi comportaments ciutadans i de representants polítics que es poden considerar inadequats? Tothom cull el que sembra. Si els rics fan la guerra als pobres i els aclaparen i esclafen, com demanen encara que aquests mantinguin les formes? Però, no s’adonen que la seva insensibilitat és la que fa bullir la ràbia de la indignació popular? La història no els ha ensenyat res? Doncs, si és així, estarem condemnats a repetir-la.

Poques plaques com aquesta podran posar-los a les actuals classes dirigents, polítiques i econòmiques, en el futur.

 

13 de novembre.

 

 

Costes de Garraf.

Aquest any feia força vent, però he tornar a ser-hi. L’any passat, convalescent encara de l’ensurt, no vaig poder estar en aquesta matinada de bicicleta que permet fer la carretera de les Costes de Garraf, sortint de Barcelona cap a Castelldefels i allà enfilar fins a Sitges, amb tota la carretera sols pels ciclistes que ens apuntem. No sé quants exactament, potser uns quatre mil amb tota mena de bicicletes: de carretera, de muntanya, de passeig, plegables, amb cadiretes de criatures, de discapacitats,… No ha fet un matí radiant sinó una mica enteranyinat, però a valgut la pena.

Malgrat que ja he fet aquest any altres sortides pedalant, àdhuc més llargues que aquesta, era un exercici que volia fer per demostrar-me que puc fer camí encara. Dels companys habituals sols ha vingut en José Mª, i ens hem perdut el dinar d’una paella d’arròs al passeig marítim de Sitges. El farem un altre dia.

Zeitgeist.

“Si los dinosaurios desaparecieron por culpa de un cambio climático, no se comprende por qué las ideas de izquierdas no podrían acabar igual por culpa de un cambio cultural, por un vuelco en el Zeitgeist –que como todo el mundo sabe sopla hacia donde se le antoja y no pide permiso a nadie-. Es posible que se haya generado en torno a ellas un ambiente que las está asfixiando o  -más simple  e implacablemente- que provoca que no estén a la altura de los tiempos.”

Raffaele Simone: “El monstruo amable. ¿El mundo se vuelve de derechas?”. Ed. Taurus. M-2011.