La ben plantada.

-“No vares llegar l’article d’en López Burniol a La Vanguardia l’endemà del 11 de setembre?”

-“Doncs, no. N’he sentit a parlar, però no l’he llegit”.

-“Llegeix, llegeix…!”

L’he buscat, me’l he baixat, i l’he llegit i ressenyat. El notari es mostra encisat (Encisar: Una persona o cosa captivar  algú per un atractiu poderós: la seva bellesa, boniquesa, gràcia, bell captivament, etcètera) per l’encaterinament (acció d’encaterinar-se, encapritxar-se enamoriscar-se) que viu i manifesta avui una part gran del poble de Catalunya. És una reacció, la del notari, força comprensible, encara que poc meditada, atès que cal reconèixer l’amplitud i la fermesa del sentiment.

Compte amb la paraula captivar: agafar o retenir captiu. Captiu: Caigut en poder d’algú que el priva de la seva llibertat.

Compte també amb la paraula enamoriscar-se: Mig enamorar-se.

Ambdós conceptes no porten pas a judicis freds i racionals com és ben conegut.

És comprensible també aquesta reacció d’una part gran del poble. Farts (convençuts d’alguna, o per alguna, manera) d’estar lligats a una malcarada han tornat els seus ulls cap a “La Ben plantada”, i mira que la tenim a prop, és una senya d’identitat “nacional”! No se la treuen del cap i els fa trempar.

 

El notari fa a continuació una plausible especulació del previsible procés que pot succeir i del desenllaç que pot comportar, molt a pesar seu com sembla deduir-se de les darreres paraules de l’escrit.

Que aquest previsible procés i desenllaç sigui plausible no vol pas dir que sigui inexorable com afirma en l’article en qüestió. La tensió política, social, econòmica i mediàtica que també previsiblement suscitarà el recorregut que tingui el procés fan també plausible altres possibles sortides. A menys que es donés un gir revolucionari (pertanyent o relatiu a la revolució política) al tema, fet altament improbable pel que es palpa a l’ambient. Sense descartar tampoc fotre’s una patacada de l’alçada d’un campanar.

Per tant, senyor notari, no aixequem acta tant aviat. Els enamoraments són estats emocionals febrils, malaltissos i volubles que poden acabar bé o malament. Els encaterinaments col·lectius són encara més volubles i acostumen a acabar sols malament.

Perdoneu, vaig amb una edició, la cinquena, del Dicionari General de la llengua catalana d’en Pompeu Fabra de l’any 1967

 

30 de setembre.

Explicació.

Una amiga francesa parisenca, la Brigitte, em demana que li expliqui què és el que està passant a Catalunya amb tota la moguda independentista. Perquè? Què passa? Cap on es va? Com acabarà la qüestió? Vols dir?

Malgrat el coneixement que  té del nostre país pels llarg anys de contactes,  pels lligams familiars i amicals  i per les seves continuades estades aquí, li costa d’entendre.

Li parlo de pastors desapareguts i de ramats esverats. Li poso una imatge:

 

27 de setembre

La Fortuna

A vegades et somriu la Fortuna, per atzar, per casualitat, per sort, per constància o vés a saber perquè. La manifestació de la Fortuna no és pas solament una qüestió material sinó que pot ser un reconeixement, una satisfacció, un moment o tota una estona de gaudi intel·lectual, una alegria esperada o impensada. Pot ser personal, unipersonal, o col·lectiva. Pot durar o ser efímera. Objectiva,  però moltes vegades sols subjectiva. Buscada, trobada, regalada, concedida. Un instant, una temporada, …

M’ha passat. Un petit somriure de la Fortuna en forma de llibre. Va venir a casa per Sant Jordi d’enguany, regal d’algú de la família. Es va quedar a la pila, pendent, ja el prendria en algun moment. Ara l’he agafat i pràcticament me’l he empassat d’una tirada, bé, tampoc era gaire gruixut. Va ser escrit fa quasi bé cent anys, i el tema, la trama, l’estil, fins i tot el desenllaç ensucrat és d’acord amb el que es portava en aquell temps. Qui sap si en els primers temps del cinema parlat en blanc i negre no en van fer pas una pel·lícula. Tot americà, de l’Amèrica del USA, l’autor i el tema, i aquest molt d’aquell moment. De l’autor no en sabia res, normal en la meva ignorància. L’ha recuperat una per a mi també desconeguda editorial de Càceres que pel que es veu es dedica a coses d’aquestes.

M’ho he passat d’allò més bé llegint-lo. “La librería ambulante”, Christopher Morley. Ed. Períférica, CC-2012. 5ª edición. Hauré d’anar a buscar una continuació també editada pels mateixos: “La libreria encantada”.

26 de setembre.

Gràfics

Al fil de declaracions i de successos recents dels que parlen les notícies dels mitjans i en el marc d’una presentació que estic preparant, avanço dos gràfics de dades prou conegudes.

 

1.    Evolució (2000-2012) d’algunes dades macroeconòmiques espanyoles: Producte Interior Brut, Renda nacional, Renda per càpita, Renda per càpita en termes reals. Índex any 2000=100. (Font: INE)

 

2. Evolució (2000-2012) de la relació percentual Deute Públic/PIB a algunes economies europees. (Font: Eurostat)

24 de setembre.

Detalls. Rijksmuseum.

Adriaen von Utrecht, 1644.

 

19 de setembre.

Homes i animals. Stedelijk Museum.

Karel Appel, 1949.

Jeff Koons, 1988.

 

18 de setembre.

Negocis.

Nunca fue más cierta la frase del mafioso Charlie Richardson, que estudió economía en la cárcel durante su larga (¿condena?)  y  trabajó como financiero posteriormente, cuando dijo que  “Mi trabajo como trader en la City londinense ha sido de lejos lo más deshonesto que he hecho en mi vida”.

 

“Corleone Business School”, Guillermo de Haro. JDB, B-2013.

16 de setembre.

El partit.

No sé pas a què juguen, si és que juguen a alguna cosa. Des del fons de la pista, mig entretingut mirant la pujada de l’Anglirú, en Marianu torna de qualsevol manera la pilota a l’Arturu. Els que havien pagat l’entrada per veure un bon partit estan decebuts. Els hooligans del barceloní, desprès d’haver pagat fins i tot la samarreta, groga, bramen d’indignació. Els supporters del madrileny xisclen com si el portuguès, que cobra un porrón, hagués fet un gol per l’escaire. No n’hi per tant. Certament els jugadors no són res de l’altre món. En futbol ni donarien ni per un equip d’Escòcia, sols puntada i a seguir, a veure si algú allà al davant la remata. El Pep i en Vicente no els han encomanat el tiqui-taca. Entre la cridòria histèrica de la graderia i la falta ja d’entusiasme que em desperta el joc n’hi ha per anar-se’n. El problema és que nosaltres, els ciutadans/es,  som la pilota.

 

15 de setembre.

Una bullanga simpàtica.

11 de setembre 2013, 4,58PM, una militant republicana escriu al Twitter: “És un país de "friquis": tots de color groc i fent xerinola als vorals de les carreteres! #ViaCatalana #CatalanWay pic.twitter.com/YqM3ljzQN2”

Sí, de dalt a baix del país una gentada de grog va omplir ahir les carreteres com era d’esperar, sense sorpresa, estava descomptat. La família sencera de festa, des de l’àvia i la tieta fins la canalla. Grups jovenívols com si anessin a la celebració d’una gesta futbolera. Els més conscienciats amb l’estelada com a capa, enardits i convençuts. Res a veure, doncs, amb les explosions de ràbia que de tant en quan fan les masses en qualsevol societat i que farà aviat dos-cents anys es donaren aquí. Ara és una flamarada descontrolada, que no controla gaire bé ningú, que pot acabar en un incendi paorós o en un simple foc d’encenalls.

 

11 de setembre 2013, 6,47PM, un veterà conductor local de debats televisius escriu al Twitter: “És evident que la cadena humana ha estat un èxit arreu del país. La pregunta és: I ara què?”

Això, i ara què? Algú ha de moure’s per donar resposta, alguna resposta, a la inquietud ciutadana manifestada abastament.

Aviat farà deu anys, quan va assumir la Presidència de la Generalitat, en Pasqual Maragall va intentar una via per millorar el sempitern encaix de Catalunya dins d’Espanya. Potser sols era una maniobra tàctica, però hi havia una ambició innegable de fons. Aquell intent, que crec que s’havia d’haver mesurat molt més especialment quan anaven canviant les circumstàncies, va ser boicotejat per uns d’allà (no tots els d’allà) i dinamitat per dins per d’altres d’aquí (no tots els d’aquí), amb el resultat de tots conegut: l’Estatut del 2005 és ara un mort vivent del que ningú parla. Ara ja estem en una altra fase, en un altre moment.

 

11 de setembre 2013, 6,55PM, un jove comentarista polític escriu al Twitter: “Maragall a la #viacatalana és per mi el símbol més important del dia. pic.twitter.com/vNgsq8XUJM.”

No, és la imatge de la via, també catalana, que no va reeixir, que va fracassar. Que varen fer fracassar els que ara manen aquí i allà. Recordeu?: L’Artur Mas negociant amb Zapatero al marge del Govern de la Generalitat; ERC, que estava al Govern, demanant el vot en contra al Referèndum del nou Estatut; el PP encabronant a la resta d’Espanya i usant tota l’artilleria que tenia a mà contra el procés. Ara, tots aquests són els que tenen a la seves mans donar una resposta a la manifestació ciutadana que ells, per activa i per passiva, han contribuït a engreixar. Maragall avui, o ahir, sols és el símbol de l’intent que no va arribar a bon port perquè l’hi varen esbotzar la barca.

Que ara es busqui una altra sortida? Lògic. Que sembla que sols n’hi ha una per molta gent? Cert. Que aquesta sigui molt difícil i improbable? Innegable, a menys que es vagi, o es vegi, amb ulleres de burro.

Expectació. Quan l’olla està bullint no es pot mantenir la tapadora posada ja que pot esclatar. A veure que faran els que la tenen a les seves mans. Seria un bonic espectacle mirar-s’ho, si no fos perquè els estralls que poden fer aquests insensats tots plegats ens poden esquitxar.

 

Li Mo Bai: "Mao receives the model workers", 1964.

12 de setembre.

Festa.

Ada Breedveld: "Music in the air", 1996.

 

11 de setembre.

El meu Born.

Te’n recordes, Justo? Durant uns quants anys, ja fa temps, convocaves des del micròfons de RM Ràdio, per Santa Llúcia, una festa de les “modistilles”. Sempre vaig pensar que potser amb més exactitud era una festa de les dones de la indústria submergida que treballaven a mans a casa seva i a les que acompanyaves cada dia en la seva feina. Sols convocaves a les dones, les animaves a que per un dia deixessin els seus marits a casa i anessin elles soles de festa, que fessin la seva festa amb les altres dones que estaven lligades per les ones de la ràdio a les seves arrels i qui sap sí a la nostàlgia.

 

Érem pocs els homes convidats. Els teus escassos col·laboradors, els artistes masculins que venien per la teva cara, algunes autoritats amb qui tenies relació i els patrocinadors publicitaris del teu programa. Allò, amb perdó, era un galliner, amb les gallines esverades per alguna copa de més de vi o de cava a la que no estaven acostumades. Era per totes elles una gran festa, en la que veien en persona aquelles veus que les acompanyaven quotidianament i els rostres i les actuacions dels artistes que elles seguien.

 

Ho vares fer a varis indrets, necessitaves espais grans. Recordo algunes vegades a l’Illa Fantasia a Vilassar de Dalt, però la vegada que m’ha quedat més a la memòria va ser la de l’any que vas ocupar l’estructura de l’antic mercat del Born. La baluerna d’en Fontseré, sense utilitat ja, ocupada al complert per una rastellera de taules corregudes  en un àpat fraternal de les humils treballadores de la confecció casolana. Alguns anys, a l’hora dels postres i el cafè, vares portar a la festa algun “boy” per fer el numeret  de despullar-se damunt les taules amb la cridòria eixordadora de les fèmines deslliurades i desbocades. Però aquell any, al Born, la cosa va anar en serio amb els artistes més coneguts de la teva programació. El més famós, llavors, era en Manolo Escobar.

 

Va mig dinar, poca cosa, és molt frugal, al nostre costat, amb altres artistes, signant autògrafs i deixant-se retratar amb i per les seves fans. A l’hora de les actuacions, ens vas fer pujar a l’empostissat que feia d’escenari improvisat a en Manel Rodríguez, llavors Alcalde de Premià de Dalt (que ho era per CiU) i a mi que ho era de Mataró (pel PSC), allà on tenies respectivament l’antena i els estudis de la ràdio. Desprès de fer-nos saludar a la concurrència, que ens va aplaudir com si fóssim artistes, i d’aprofitar per felicitar-los les properes festes nadalenques, ens vas dir que ens quedéssim allà dalt per acompanyar l’actuació estel·lar d’en Manolo Escobar. I ja ens tens als dos “Manolos”, en Manel i l’altre Manel, fent de “palmeros" a les nadales (villancicos) del cantant que va començar a Badalona. “Pero mira como beben los peces en el rio, pero mira como beben por ver a Dios nasio”

 

Déu n’hi do els papers de l’auca (mai tant ben dit) que hem fet al llarg de la vida. Fins i tot al vell Born, en mig d’una cridòria enfervorida, de dones de festa, pràcticament totes elles vingudes d’altres terres d’Espanya. Al Born, sense tenir present que a sota, sota terra, potser es removien els ossos dels heroics defensors del Penó de Santa Eulàlia abatuts i massacrats per les tropes franco-espanyoles del duc de Berwick el 1714.

 

10 de setembre.

Noticies.

 

“¿Recuerdan Casablanca, cuando el comisario cobra sus beneficios del casino y se declara escandalizado porque allí se juega? Los periodistas somos aún más cínicos e hipócritas cuando conviene”

Enric González, “Memorias líquidas” Jot Down Books, B-2013.

La nostra destrucció.

“De sobte es va sentir com si Vivaldi embolcallés la seva ànima, amb una aria de Juditha Triumfans, com anava la lletra? <<Transit aetas/ Volant anni/ Nostri damni/ Causa sumus>>. La partitura no podia ser més senzilla: mandolina i pizzicato de violí, i una sola veu que ens advertia que el temps s’escola, els anys passen, i que nosaltres som els únics causants de la nostra destrucció. Quin missatge millor podia donar als líders d’aquelles esglésies buides? Som la causa de la nostra pròpia destrucció.”

 “Les joies del Paradís”,  Donna Leon, Ed. 62, B-2012.

http://www.youtube.com/watch?v=zdb3vLJuZk8&feature=player_detailpage

 

4 de setembre.

 

Les joies del Paradís.

Aquesta vegada Donna Leon canvia un xic de registre. “Les joies del Paradís”, Ed 62 B-2012. No pas d’escenari, la seva Venècia, però ara qui investiga no és el conegut comissari Brunetti sinó una musicòloga, Caterina Pellegrini, amb l’encàrrec sorprenent de buscar en el contingut de dos baguls les possibles disposicions testamentàries d’un personatge real: el bisbe i compositor Agostino Steffani, diplomàtic catòlic a les corts protestants alemanyes tres-cents anys enrere. Steffani seria, musicalment parlant, la baula perduda entre Monteverdi i Bach. Aquesta trama dóna peu a que l’autora s’esplaï amb una de les seves passions: la música barroca.

Aquesta obra sorgeix de la col·laboració amb la cantant Cecilia Bartoli de qui Donna Leon ja n’havia parlat en un capítol de “Sense Brunetti”, recull d’articles de diverses inquietuds de l’autora.

He d’agrair als bons amics que temps enrere, en l’ensurt coronari, van tenir la bona pensada de regalar-me’l sabent que tard o d’hora me’l llegiria i que m’agradaria. M’ho he passat d’allò més bé, pel tema històric musical, pel context de la protagonista, per l’ambientació i els recursos de té la trama. Del mateix estil, i amb el mateix estil, que a mi m’agrada, de les seves novel·les negres amb en Guido Brunetti, però amb un altre tema i amb una altra mena de personatges. Encara, que com sempre, burjant en les nafres de la condició humana.

 

Sempre Picasso.

Com vulgars “guiris” fent cua al carrer Montcada per anar al Museu Picasso. Bé, quan nosaltres anem a l’extranger devem fer la mateixa fila. Ens hem perdut la recent exposició temporal d’autorretrats del malagueny (no tenim perdó de Déu) però aprofitem igualment el dia. Les ceràmiques picassianes em tenen encisat.

3 de setembre.