5 d’agost del 2013

Carta per en Quim.

Et veig encara en el candeler. Fa molt que hi ets i sembla que no tens pas ganes de baixar-te d’ell. Ara, que desprès de molts anys –més de mitja vida- no tens càrrecs públics, llegeixo que t’has apuntat a presidir una taula pel dret a decidir a la teva ciutat.
Ja deus intuir, jo mai he estat nacionalista, ho saps, la meva incomoditat amb les perspectives polítiques d’aquí a casa nostra i la meva perplexitat davant d’actituds sobre aquest tema de gent com tu. Suposo que tu deus pensar: “... i viceversa”. Però, deixa’m dir-te en confiança:
Què és aquest “dret a decidir”? No estem en una societat democràtica en que hi ha llibertat? No és possible, avui en dia, manifestar-se obertament a favor de qualsevol “isme” per extravagant que sigui? Per tant, si hi ha gent que lliurement volen manifestar-se per la separació del tros nord-est de la Pell de brau per fer-ne una bossa pròpia, quin impediment hi ha?
-“Mira, Manel, el problema és saber quants en són els que pensen així, donant-los la paraula”
-“Però, Quim, això té fàcil solució, sense necessitat de recórrer a procediments complicats. Per això hi ha les opcions polítiques que poden explicitar-ho en les múltiples oportunitats que hi ha per a fer-ho. Per cert, ben aviat, l’any que ve, n’hi haurà una.”
-“Bé, és que es tracta, a més, de mostrar el gruix incontestable d’aquesta força”
-“No ha estat ja prou explicitada al Parlament de Catalunya?”
Mira, Quim, no ens enganyem. Els que volen el dret a decidir volen decidir separar-se. És evident, als altres no els fa cap falta. Aquesta aspiració és tan legítima en  una democràcia com la contrària o qualsevol. Llavors, el problema és un altre. Decidits a proposar majoritàriament el què volen (sense necessitat d’exercitar cap “dret” especial, sols els democràtics), cal explicar què s’ha de fer per aconseguir-ho, com s’assoleix el desig (suposo sense amagar la possibilitat –o necessitat- de la via insurreccional, oi? Sí, el Kalachnicov que tenim penjar darrere la porta de casa).
Però, mira Quim, el que em preocupa més no és tant decidir què es vol fer (segurament separar-se) i com es pot fer això que es vol fer (d’una forma dialogada. Compte però, que per dialogar han de ser dos que ho vulguin!), sinó  què es pretén fer després ja en la hipòtesis de una nova situació. Ja saps que no em crec allò de que llavors es lligaran els gossos amb llonganisses i per tant es podrà fer feliç a tothom. Caldrà, com sempre, triar les prioritats a fer front. Creus sincerament que tothom que vol decidir, i anar-se’n, té les mateixes prioritats?
Escolta, amb molts d’aquests jo no aniria ni a la cantonada més propera per múltiples i enraonades raons (i crec que tu tampoc). Llavors, perquè seguir-los el joc? Perquè no deixem que tothom ensenyi obertament les seves cartes, totes les seves cartes?
Res, Quim, jo ja sols m’ho miro. Ja fa temps que no sóc al candeler i no tinc ganes de tornar-hi, sols et vull transmetre les meves ingènues reflexions d’antic col·lega, company, i potser amic.
Que tinguis un bon estiu. L’encert i la sort, per a tots.
5 d’agost.