Avancem.

Per les parets del carrer.

 

28 d'agost.

Incomoditat.

Els amics de la redacció de la revista Valors em varen demanar al mig de l’estiu si podia escriure’ls-hi algunes reflexions personals sobre la situació del país d’ençà l’11 de setembre de l’any passat fins ara. Evidentment des del punt de vista de la línia que proposen ells a la revista.

No sé pas si he encertat exactament en el que volien en el paper que els he enviat. Ells m’han dit que sí que ja els va bé i que si vull publicar-ho al meu blog ja ho puc fer. Això és el que faig ara. Gràcies per pensar amb mi.

 

Incomoditat.

No estranyarà a ningú, i tampoc és cap secret, si dic que em trobo incòmode en la situació actual, i en el moment, de la vida política a Catalunya. L’accelerada dinàmica que alguns hi estan imprimint i que molts –sembla- que estan assumint, provoca, al menys en mi, un vertigen preocupant. S’escolten afirmacions vehements, contundents, immediates,... Res de reflexions aprofundides. Ha passat l’hora d’això. Que no n’hem tingut ja prou fins ara? Els temps històrics s’han escurçat; els moviments globals no ens vinculen; el poder, ah, el poder!, està a la punta dels nostres dits. Incauts! Ara o mai! Què vol dir això d’ara o mai? Que no hi ha un desprès de l’ara? Si no és per un cop de força (quina força?), emportats per la febrada, ja no ho podrem assolir mai? Valenta confiança en el convenciment assenyat de la ciutadania!

 

Provinc d’altres tradicions, tant respectables com qualsevol altra. De la tradició de la raó com a força cabdal per transformar i fer progressar de veritat les societats. De la tradició de la igualtat i la cooperació com a millor forma per entendre’s en el si de cada societat i d’aquesta amb d’altres. Una exclou les flamarades contraries al pacient pas de la reflexió i el debat. L’altra exclou els privilegis que permeten les dominacions explícites, subtils o amagades.

 

Res, res, ja n’hi ha prou! Això no pot seguir així! Cop de porta i endavant! No és així com crec que s’han de fer les coses. No és així com s’ha de valorar el que s’ha anat aconseguint poc a poc, tenaçment. Potser tot rau en el grau d’impaciència.

 

Però no veieu que ens foten! Espanya ens roba! Podríem parlar-ne molt d’això d’Espanya, i si ens roba, i de qui, què, quant i on ens roba. Deixem-ho, o mirem-ho des d’una altra banda: Som, nosaltres, una comunitat rica i amb bones perspectives econòmiques i socials. Crec que poca discussió pot haver-hi en això, i més si veiem el que són i les perspectives que tenen altres comunitats De què tenim por? De què ens queixem? Però que no veus que ens foten?

 

Em sembla haver sentit (i estar també sentint ara) altres vegades aquesta queixa en altres llocs també. És la queixa dels benestants que no volen compartir el que tenen, que els fa por mantenir als “altres”, als que no són benestants i que tardaran molt en ser-ho si mai ho aconsegueixen. És la por dels aposentats que tenen por de perdre alguna cosa del que tenen, que desconfien en la seva pròpia força per conservar-la i fer-la créixer  malgrat tinguin les eines per a fer-ho. És el pànic al futur dels conservadors (que volen conservar), del futur potser diferent, del esdevenidor canviant que fins hi tot pot portar a la dissolució de la col·lectivitat com es va dissoldre l’anterior que hi havia abans que es formés aquesta, la que hi ha ara. És el terror social, comprensible, a que potser tot sigui diferent.

 

Què és avui una nació? Quant fa que hi és aquesta fórmula i quant temps li queda? Què és avui Europa i quant temps li queda tal com ara? Per què va ser feta la U.E. que és una fórmula que té quatre dies i a la que potser li queden sols quatre dies més? Cap on va el món de recursos finits amb la pretensió de continuar un creixement sense aturador? Som un petit país, petit.

 

Ja n’hi ha prou de moixigangues i de xerrameca! Bé, així no m’hi trobo còmode, perdoneu-me. M’agradaria pensar-me les coses, i especialment aquesta cosa, més assossegadament.

 

Mataró, 24 d’agost.

Vacances -2.

Un dia, platja; l’altra, bicicleta (ara carretera, ara muntanya). Lectura: Assaig (d’economia, com cal) o novel·la; El diari, algun dia més que altre; la xarxa social, vés per on!; anar a comprar la manduca; passeig. Amb la família, tota. Sense tele, fora tele!

Els colors de l’estiu: el blanc de les cases, el verd dels pins i els xiprers, el blau del cel amb un petit núvol potser, els blaus del mar, els colors pastel de les postes de sol,… La fresca del matí, la calor de l’hora de la migdiada, la lluna plena. Uns dies fa vent, alguna goteta de pluja.

Repòs, tranquil·litat, esbarjo. Algun que altre pensament. Mira, guaita! Com abans, les vacances.

 

24 d’agost.

Trobat a la carnisseria.

El vaig veure de casualitat, mentre la mestressa comprava carn per fer una costellada, en una botiga a on hi vàrem anar a parar circumstancialment. Primer entra pels ulls, pel nom i per l’etiqueta. Tocat de l’ala. Desprès pel gust. Ah!, i no rasca la butxaca. No sóc cap entès, però m’ha agradat.

 

 

23 d'agost

Homo economicus. Are We Rome?

"¿Cómo ha podido descarrilar todo con tanta rapidez?"

Interesants reflexions les que proposa Daniel Cohen a “Homo economicus. El profeta (extraviado) de los nuevos tiempos.” Ed. Ariel, B-2013.

Com gestionar racionalment la irracionalitat?  Què és l’Homo economicus? El declivi d’Occident és com el de l’Imperi Romà? Què ha representat la televisió en la convivència, i Internet? Torna a ser el pes demogràfic determinant en el nou equilibri mundial? La riquesa és necessària o suficient per anar cap a la democràcia?
 

“En período de crisis, el Homo economicus se vuelve amargado o incluso vengativo.”

“Sin una reflexión de orden antropológico sobre el mundo que se anuncia, no conseguiremos nunca dirigirlo de manera responsable.”

Moltes pistes en les abundants cites d’autors que reflexionen sobre el moment. M’ha agradat la de Raffaele Simone, “El monstruo amable”. Me’l procuraré. “La derecha es “tendencia” y la izquierda es tristona y está out”. La quimera quimèrica de les societats postmodernes. A què diem bona vida? Per acabar:

“El Homo economicus es un profeta bastante malo. Queriendo remontar los obstáculos que se alzan en la persecución del enriquecimiento, y en nombre de la eficacia, persigue a sus propios competidores, el Homo ethicus, empaticus,… esas otras partes del hombre que aspiran a la cooperación y a la reciprocidad. Pero al triunfar sobre sus rivales muere, encerrando la naturaleza humana en un privado de ideales y al final ineficaz.”

“En el equilibrio entre competición y cooperación hay que dar paso a la segunda buscando una nueva ilusión por el trabajo, demoliendo las fronteras entre lo gratuito y lo costoso, y reflexionando sobre la cooperación internacional, empezando por la de Europa.”

 

23 d’agost.

Satisfacció.

Fa cinc anys vaig pujar en bicicleta al Santuari dels Àngels des de Madremanya.  Ara, amb 65 ja fets i amb tres “stent” a les coronaries, hi he tornat. Aquest cop d’una tirada sense necessitar aturar-me cap vegada. Amb les canonades desembossades I els “manguitos” del carburador reparats, el motor -dopat amb bisoprolol- anava a ritme de dièsel, no he passat de les 135 pul/m.

 

Satisfacció, sembla, doncs, que encara hi ha partit.

 

22 d'agost.

Coll de les Sorres.

 

 

Una sortida estupenda amb bicicleta de muntanya pel Montgrí. De bon matí, bon temps, excel·lent temperatura per pedalar. Paisatge esplèndid. Les pluges d’enguany han deixat el camp i els arbres d’un verd intens encara ara, al pic de l’estiu. El blau del cel net pel vent sobre el blau de mar en calma. Vistes extraordinàries. Sense especials complicacions, uns 30 Km. Amb bona companyia.

 

20 d’agost

"Los desorientados"

He llegit molts dels llibres de l’Amin Maalouf. Novel·la, historia, assaig. És un autor que m’agrada, m’identifico amb el que escriu. Pel Reis passats em vaig fer portar la seva darrera obra publicada aquí “Los desorientados”, Alianza ed. M-2012. Va anar a la pila de novel·les per llegir, fins ara a l'estiu. És la primera obra de ficció que he llegit aquest any (encara que alguns assaigs no sé si no podrien considerar-se ficció també). No m’ha decebut gens, em va enganxar de seguida. Els personatges, a través del que anota el protagonista, Adam, el que diuen, el que fan, el que són, … La història recent del Llevant (mai en diu el Líban en Maalouf) que ha portat a molts d’ells per motius diversos a la diàspora, Brasil, Estats Units, França, Síria; a deixar el món i tancar-se en un monestir; mantenir el vell patrimoni familiar: ficar-se i embrutar-se a la política, a l’integrisme,.. L’origen de la narració, una mort i l’enterrament. El desenllaç sorprenent i sobtat, simbòlic potser? Del tot recomanable.

 

“Nací en un planeta, no en un país. Sí, claro, también nací en un país, en una ciudad, en una comunidad, en una familia, en una maternidad, en una cama ... Pero lo único importante, para mí y para todos los seres humanos, es el hecho de haber venido al mundo. ¡Al mundo! Nacer es venir al mundo, y no en tal o cual país, ni en tal o cual casa.”

“Hay aspectos de la realidad que no somos capaces de ver, y es inevitable que dentro de unos años nos digamos todos y cada uno: “Pero, ¿cómo pude no ver esto?”. Precisamente voy a pedirles que se proyecten hacia el porvenir y me hablen de un blind spot que hoy en día nos cueste mucho ver y que nos parecerá evidente dentro de treinta años.”

 

20 d'agost.

Sense vergonya.

-“Bon dia. Voldríem, si és possible, una paella per emportar. De què les tenen?”

-“Sí, cap problema. Sols les fem de peix, nosaltres.”

-“Doncs, bé. Una paella de peix per set. Quin preu té?”

-“Miri, són 19,50€ per ració si la paga amb targeta. 18,-€, si ho fan al comptat. Llavors no els cobrem l’IVA ja que no queda registrat.”

 

País. Això en un conegut restaurant (ja hi anàvem fa trenta anys) d’un poble eminentment turístic de la costa.

Per guanyar clients, fotem a Hisenda, és a dir al comú. Així anem.

Vàrem pagar amb targeta. No hi tornarem més, malgrat que la paella era bona i les racions abundants.

 

17 d’agost.

No ens enganyem.

No va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2005 la que va obrir la caixa de Pandora, o potser millor la caixa dels trons, i va deixar anar el geni de l’independentisme. Això és el que ens volen fer creure: la societat farta de menyspreus va dir: Prou!, ens en anem!

Això ve d’abans. De quan la burgesia catalana,arrossegant alguns escolanets, convoca al IESE la reivindicació de l’aeroport del Prat. Recordeu? Hi eren tots a l’escola de “manganement” més reconeguda internacionalment. Les empreses d’aquí, els empresaris, volien també treure suc, sucar-hi més, en el creixement econòmic, llavors en el seu punt àlgid i poc temps desprès ensorrat. Recordareu també les reivindicacions del Foment del Treball, en Manolo Melián s’ha atipat d’explicar-ho. El tracte que rebíem era intolerable. Ens estaven escatimant els recursos en les infraestructures que el Capital, sí no ho amaguem, el Capital, necessitava o volia per no quedar mal posicionat front els seus possibles competidors. Era una lluita entre ells!! I, com altres vegades, hi ha carn de canó disposada a sacrificar-se en aquesta lluita. Lluita pel “país”. Ara, amb el geni fora de la llàntia no sé pas si no se’n penedeixen.

El que ha fet forat no són els elements simbòlics, importants alguns, però no sé pas si tant  majoritaris. El que ha fet forat són els elements pecuniaris i més en moments de crisis. “Espanya ens roba” i si tinguéssim tot el que ens foten i ho administréssim nosaltres viuríem sense cap mena d’estretor.

La relació cost/benefici de l’operació: Per a qui seran els costos d’una hipotètica separació i per a qui els beneficis? N’hi ha que ja es freguen les mans, mentre d’altres ja es poden posar les mans al cap.

La història, en aquests tipus de conflictes, ens dóna lliçons. Quines pàgines més antigues i més tronades estem pretenent escriure.

 

16 d’agost.

Vacances -1.

Els jubilats no fem vacances. Com que no estem en actiu (que no vol dir que no siguem actius) no podem fer vacances. Però sí que fem parèntesis en la nostra quotidianitat: D’hàbits, de lloc d’estada, de vestir, àdhuc, potser, de menjars. Viatges, sojorns.

Els dies són més llargs. No sé, però rendeixen més. Com que el temps passa més a poc a poc, hi ha més temps per fer més coses, o potser és perquè hi ha menys coses a fer. La calor de ple estiu també hi ajuda. Com diu en Josep, “qui és el maco que surt de casa entre la tornada de la platja, a temps per fer el dinar, i la caiguda dels sol?”

És llavors temps de somiquejar, de llegir, de preparar excursions, de mirar el cel o ventar-se les mosques. Mira per on, fins i tot t’enganxes a les xarxes socials, Com s’ho fan els que hi estan enganxats sempre? Vull dir, mentre estan ocupats? Bé, potser és que saben estirar més el temps. Jo sols sé fer-ho al parèntesi estival.

 

14 d’agost.

Un altre jueu.

“Soy capitalista. Estoy a favor de que la gente se haga rica y de que las empresas ganen todo el dinero que puedan. Es el combustible que hace posible que nuestra economía siga creciendo, y la riqueza ha de ser la aspiración que motive a los emprendedores del mundo. Pero quiero que se haga de manera justa. Sencillamente, no creo que el capitalismo conlleve ningún tipo de suposición en el sentido que haya que alejar los límites éticos lo más lejos posible, ni que engañar a los clientes sea necesario para generar el máximo rendimiento.”

Aquest jueu, Greg Smith, va néixer a Sudàfrica a finals dels 70 del segle passat. Va anar a estudiar als Estats Units, becat a la Universitat d’Stanford. Li agradaven les finances i va fer un estatge d’estiu a Goldman Sachs i va aconseguir, al acabar els estudis, quedar-s’hi. Als vint-i set anys ja s’hi havia aposentat i guanyava  mig milió de dòlars a l’any. L’evolució de la feina que va fer durant més de deu anys en aquest gran banc, de la seva il·lusió i convenciment pel que feia, i la seva desil·lusió més endavant, la descriu en el llibre “Por qué dejé Goldman Sachs”, Deusto, B-2013. Es va fer famós quan el març del 2012 va enviar una carta oberta al New York Times explicant que plegava del banc decebut per la deriva que havia pres la seva feia i el funcionament del banc.

Per comprendre com funciona per dins el sistema financer avui cal llegar el llibre. Els processos de selecció de personal, la forma de treballar, els intríngulis i les martingales internes, els productes i la forma de col·locar-los, els clients,… Tot el que hi ha darrere d’això que se’n diuen “els mercats”.  Ajuda a entendre coma va anar el descabdellament de la crisi del 2008 que ens ha portar a on estem ara a tot el món occidental.

Ell s’ho creia, fins que un dia va veure que la seva empresa s’havia convertit en un monstre que no tenia cap més objectiu que beneficiar-se a ell mateix, que se li fotia el món. Això va ser una descoberta molt forta que no va poder assimilar. Ell s’ho creia, ell es creia que feia una feina necessària i s’adona mica en mica que allà pren una deriva sense aturador que moralment el repugna. Ho denuncia i plega. No és pas un anti sistema, al contrari. No és pas un marginat ni marginal, té un bon futur personal si es converteix en un amoral o en un cínic primer, o en un estafador professional, un delinqüent, desprès.

“El jefe del multimillonario fondo de inversión que normalmente se mostraba extremadamente cauteloso y digno no se anduvo con rodeos. Miró al socio y luego a mí, y disparó: “Déjenme que les sea franco. No tienen por qué preocuparse, no dejaremos de hacer negocios con ustedes. La verdad es que hace mucho tiempo que desconfiamos de ustedes, porque creemos que Goldman Sachs es un hedge fund; sabemos que tienen exclusivamente sus propios intereses como objetivo. Pero también reconocemos que son ustedes los más listos de Wall Street, y hay veces en los que necesitamos operar con ustedes.”

Intenté que no se me notara que estaba boquiabierto."

 

Per comprendre que cal lluitar contra el monstre en que ha esdevingut avui el món de les finances que no té cap regnes que el controli i que ens porta a la ruïna a tots.

 9 d’agost.

 

 

 

Perspectives diferents.

Per casualitat o per curiositat (de la mà d’en Jordi Gracia) vaig arribar a l’obra d’un jueu anarquista nord-americà d’origen centreeuropeu, Fredy Perlman, traspassat ja fa vint i vuit anys a Detroit: “El persistente atractivo del nacionalismo y otros escritos”, editat fa poc per una per mi desconeguda editorial riojana, Pepitas de calabaza ed.

 

El llibre aplega tres assaigs diversos des de perspectives una mica diferents del que estic acostumat a llegir. Segur que hi ha cercles polítics, acadèmics o intel·lectuals que fan anàlisis tant o més interessants del que ens nodrim habitualment i descobrir-los, els que no som acadèmics ni intel·lectuals, sempre suposa una relativa sorpresa.

 

El nacionalisme com a fruit de l’establiment del capitalisme i la copia que els seguidors de Marx n’han fet és l’assaig que dóna títol al llibre.

 

“La principal virtud de una fuerza nacional armada es que garantiza que un criado patriótico luchará junto a su jefe contra el criado de un jefe enemiga.”

“Las huellas de los ejércitos nacionales son las marcas que deja la marcha del progreso. Estos ejércitos patrióticos fueron, y siguen siendo, la sèptima maravilla del mundo. En ellos el lobo duerme junto al cordero y la araña junto a la mosca. Es ellos, los asalariados explotados fueron compinches de los explotadores; los campesinos deudores, de los acreedores y los primos, de  los estafadores,  y todo ello en el seno de una camaraderia alentada no por el amor sinó por el odio hacia fuentes potenciales de capital primitivo calificadas de infieles, salvajes o razas inferiores.”

“El nacionalismo sigue atrayendo a los desposeídos porque otras perspectives les parecen más desalentadoras.”

“El nacionalismo les ofrece algo concreto, algo verificado y comprobado y que se sabe que funciona. No hay ningún motivo terrenal para que los descendientes de los perseguidos sigan siendo perseguuidos cuando el nacionalismo les ofrece la perspectiva de convertirse en perseguidores.”

El segon assaig “El antisemitisme y el progromo de Beirut” és una crítica brutal, sense pietat, que fa un jueu al sionisme i a l’Estat d’Israel.

 

“El largo exilio ha tocado a su fin; el refugiado perseguido vuelve por fin a Sión, però tan desfigurado que resulta irreconocible; ha perdido completamente su yo; regresa como antisemita, como progromista, como asesino en masa; los siglos de exilio y sufrimiento siguen incoprporados a su constitución, peró solo en calidad de justificacions y como repertorio de horrores para imponer a los primitivos y a la Tierra misma.”

 

El tercer assaig és de finals dels seixanta, “La reproducción de la vida cotidiana”,  m’ha resultat més difícil de pair i va de  l’alienació dels treballadors pel Capital.

“En cuanto una persona vende su trabajo a un capitalista y acepta solo una parte de su producto como pago por este trabajo crea condiciones para la compra y la explotación de otras personas.”

 

Els seus companys de Fifth Estate, la revista que va animar, varen escriure un text d’homenatge amb motiu de la seva mort que clou el llibre i permet una millor comprensió de l’autor.

 

7 d’agost.

Amb la canícula.

 

 (Aurel a Le Monde)

 

7 d'agost.

Carta per en Quim.

Et veig encara en el candeler. Fa molt que hi ets i sembla que no tens pas ganes de baixar-te d’ell. Ara, que desprès de molts anys –més de mitja vida- no tens càrrecs públics, llegeixo que t’has apuntat a presidir una taula pel dret a decidir a la teva ciutat.

Ja deus intuir, jo mai he estat nacionalista, ho saps, la meva incomoditat amb les perspectives polítiques d’aquí a casa nostra i la meva perplexitat davant d’actituds sobre aquest tema de gent com tu. Suposo que tu deus pensar: “... i viceversa”. Però, deixa’m dir-te en confiança:

Què és aquest “dret a decidir”? No estem en una societat democràtica en que hi ha llibertat? No és possible, avui en dia, manifestar-se obertament a favor de qualsevol “isme” per extravagant que sigui? Per tant, si hi ha gent que lliurement volen manifestar-se per la separació del tros nord-est de la Pell de brau per fer-ne una bossa pròpia, quin impediment hi ha?

-“Mira, Manel, el problema és saber quants en són els que pensen així, donant-los la paraula”

-“Però, Quim, això té fàcil solució, sense necessitat de recórrer a procediments complicats. Per això hi ha les opcions polítiques que poden explicitar-ho en les múltiples oportunitats que hi ha per a fer-ho. Per cert, ben aviat, l’any que ve, n’hi haurà una.”

-“Bé, és que es tracta, a més, de mostrar el gruix incontestable d’aquesta força”

-“No ha estat ja prou explicitada al Parlament de Catalunya?”

Mira, Quim, no ens enganyem. Els que volen el dret a decidir volen decidir separar-se. És evident, als altres no els fa cap falta. Aquesta aspiració és tan legítima en  una democràcia com la contrària o qualsevol. Llavors, el problema és un altre. Decidits a proposar majoritàriament el què volen (sense necessitat d’exercitar cap “dret” especial, sols els democràtics), cal explicar què s’ha de fer per aconseguir-ho, com s’assoleix el desig (suposo sense amagar la possibilitat –o necessitat- de la via insurreccional, oi? Sí, el Kalachnicov que tenim penjar darrere la porta de casa).

Però, mira Quim, el que em preocupa més no és tant decidir què es vol fer (segurament separar-se) i com es pot fer això que es vol fer (d’una forma dialogada. Compte però, que per dialogar han de ser dos que ho vulguin!), sinó  què es pretén fer després ja en la hipòtesis de una nova situació. Ja saps que no em crec allò de que llavors es lligaran els gossos amb llonganisses i per tant es podrà fer feliç a tothom. Caldrà, com sempre, triar les prioritats a fer front. Creus sincerament que tothom que vol decidir, i anar-se’n, té les mateixes prioritats?

Escolta, amb molts d’aquests jo no aniria ni a la cantonada més propera per múltiples i enraonades raons (i crec que tu tampoc). Llavors, perquè seguir-los el joc? Perquè no deixem que tothom ensenyi obertament les seves cartes, totes les seves cartes?

Res, Quim, jo ja sols m’ho miro. Ja fa temps que no sóc al candeler i no tinc ganes de tornar-hi, sols et vull transmetre les meves ingènues reflexions d’antic col·lega, company, i potser amic.

Que tinguis un bon estiu. L’encert i la sort, per a tots.

5 d’agost.

 

Agost.

Malgrat tot, és agost. Res li fa que ara ja no hi hagi activitat laboral que marqui el calendari com ho havia fet sempre. Els sorolls dels carrers de la ciutat s’han apaivagat. El sol aclapara, l’ambient és lluminós i somort a l’hora.

Ara, que es pot deixar de fer qualsevol cosa i tot per més endavant, el temps i els dies convidem més a posposar-ho tot. Mandra, esllanguiment, tranquil·litat,..

 

 

5 d’agost

Impunitat.

La foto, qui l’acompanya també, és expressiva. "Això és així, què voleu?"

 

(foto El País)

Contra ataca amb una formalitat: "Feu-me una censura". Obvi, però inviable, com és ben sabut. Per tant,... impotencia i impunitat..

La seva força, o el que l’aguanta, és un formulisme. Si les institucions democràtiques s’han d’aguantar sols amb formulismes malament anem, ja que aquests poden buidar–les de contingut, la història ens ho ha ensenyat moltes vegades.

 

L’altre diu que va ser enredat, que es va refiar de qui no devia. Home, desprès de tot el que anem veien, no foti! Tots sabem com van aquestes coses. L’aplaudeixen fins amb les orelles els seus. Normal, són els que  s’han beneficiat de tot això. Sinó, de què estarien ells i elles on estan? Ha d’haver-hi algú que fent la feina bruta faciliti la marxa de les coses, i això té les seves compensacions, implícites o explícites.

 

 (el gran Forges, a El País)

També la seva força ve d’un altre formulisme. Cal estabilitat i la majoria absoluta que té el grup la dóna. No es pot fer res. Per tant,... impotencia i impunitat.

 

Les institucions afeblides, més afeblides encara. La credibilitat per terra, més avall encara. Serà dur de suportar tot això. Tanquem la porta, fa calor. Anem a prendre la fresca allà on sigui possible.

1 d’agost.