23 de juny del 2013

Manca una nova locomotora.


La dinàmica de l’activitat econòmica fa temps que va en retrocés, n’hi ha menys, però no para. Si ens fixem en el paisatge del nostre entorn ens adonarem que hi ha moviment. Comerços que tanquen, però també d’altres que s’obren. Això als nuclis urbans. Als polígons industrials ja és una altra cosa, masses persianes baixades i molt menys moviment. Però el que es percep als carrers és fruit de que la gent intenta en la situació actual sortir-se’n, o sortir-ne. Botigues de comestibles, despatxos de pa, consultes de dentistes, gabinets d’atencions personals (físiques o psíquiques), serveis de manualitats i entreteniments, restauració preferentment senzilla, serveis informàtics i de telecomunicacions...
Cal pensar, però, quina és la locomotora que ha d’estirar de tot això. Quan teníem la construcció a tota vela la seva empenta servia per arrossegar tota aquesta activitat derivada. Però, ara, quin és el sector que estira? Els intents per trobar sortides individuals són comprensibles i cal reconèixer-les, però hem de saber veure les seves limitacions, no tiraran pas per elles mateixes. Prou que en farem que hi hagi ofertes atraients d’atencions personals, per exemple, si no tenim demanda suficient ja que amb les butxaques escurades cal atendre necessitats més peremptòries que el cutis o el bronzejat de la pell.
Com en altres moments de dificultats, ens volen vendre que ja hem tocat fons. Potser sí, jo ho veurem passat l’estiu (a l’estiu tota cuca viu). És cert que tenim algunes bases d’activitats que es mantenen fortes: l’agroindústria, la construcció d’automòbils, els serveis turístics,… Però no hem d’oblidar que s’ha ensorrat la construcció (per molt temps), que de retruc s’ha reduït molt el sector financer (bé, els seus treballadors), que  el sector públic s’està aprimant cap a l’anorèxia i que el consum durador ha minvat. Potser sí que ja no ens enfonsarem més, però d’aquí a començar a recuperar ocupació n’hi va un tros, un tros llarg, força llarg. I sense recuperació de l’ocupació serà molt difícil l’augment del consum i consegüentment la pervivència d’aquest intents lloables d’oferir nous i renovats productes com els que s’exposaven més amunt.
Sinó trobem una nova màquina que estiri el tren no hi haurà creixement (potser serà bo per altra banda, però deixem ara aquest debat). Evidentment, continuarà havent activitat econòmica, a un nivell inferior del que havien tingut, que no podrà resoldre el principal problema que tenim avui: el de donar feina als que no en tenen i en necessiten per viure.
22 de juny.

22 de juny del 2013

Crònica.




Crònica periodística ben detallada del que ens està passant: “¿Cataluña independiente?”, Xavier Vidal-Folch, Los libros de la Catarata & Fundación Alternativas, M-2013. Poques coses es poden objectar de la seriositat de l’autor de trajectòria reconeguda que es manifesta un cop més  en aquest treball.

 La cosa no ve d’ara, comença: “Abans d’ahir”. Continua amb la descripció de les dades certes que es coneixen: “Què pensen els catalans?”. Descabdella les causes que han portar la situació fins aquí, i descriu, ben recolzat documentalment, l’accelerat (o vertiginós) procés dels dos darrers anys, sense oblidar-se d’algunes poc ressaltades “Reaccions espanyoles”, per acabar –subjectivament pessimista- el capítol de conclusions:
“Sin embargo, de los tres escenarios posibles, la celebración de un referèndum tras mediar un acuerdo, sobre la pauta britànica; la renegociación del pacto constitucional en una orientación federal; y el choque de trenes entre dos nacionalismes inversos, no se había descartado la mayor probabilidad –o al menos, la significativa verosimilitud- de este último, el peor de todos ellos.”
Que el llibre sigui en castellà i que els editors siguin madrilenys és tota una indicació de la voluntat pedagògica d’ambdós (autor i editors) de donar elements més enllà de casa nostra per ajudar a entre el tema. El llibre, just acabat de presentar-se a Barcelona, es presentarà a Madrid dimarts que ve a la Blanquerna.
21 de juny.

21 de juny del 2013

Contrademocràcia.


Sembla que el Govern del PP vol tirar endavant un ambiciós programa de reforma de l’Administració pública consistent en fer una gran esporgada de serveis i organismes a tots els nivells de l’administració. No és d’estranyar, estava en el seu programa electoral i respon a allò que els seus mentors ideològics han anat inoculant a la societat als darrers temps. Hi ha massa despesa pública, segons ells, que cal racionalitzar: duplicacions, incoherències, aparadors,… El Senat no serveix de res, eliminem-l’ ho. Sobren congressistes pel que fan. Els Parlaments autonòmics, perquè serveixen? Defensors dels ciutadans, Tribunals de comptes o de la competència,.. Serveis de meteorologia, observatoris de drets varis, consells de conciliació, agències d’avaluació… Cal fer una bona esporgada!
Certament, cada tant en quant cal fer un anàlisi de la feina i de la pròpia existència de les frondoses branques de l’administració que en èpoques de vaques grasses tendeixen a créixer ràpidament. Potser si que hi ha serveis i organismes que són sobrers o ineficients. Ara bé, la solució és la simple eliminació o és la re adequació i adaptació del que calgui? El que cal és reduir la despesa pública! Sí aquest és el principal objectiu, poc que anirem bé. La qualitat té el seu preu i no és precisament barata i ja se sap que al final lo més barat acaba costant molt més. En termes polítics també.
En tota democràcia el més substancial és el tema dels contrapoders, l’existència d’instàncies que jutgin, opinin, avaluïn, contrastin el que fan les altres instàncies i nivells. No es pot deixar el funcionament de la democràcia en unes soles mans sense cap supervisió. La diferència entre els tres poders bàsics establerta fa temps és molt important, com també l’existència de altres formes de control, intern i extern, de cadascun d’aquests poders, especialment de l’executi. La possibilitat de duplicacions pot tenir un punt d’explicació en la necessitats de que no s’estableixin o es perpetuïn formes d’actuació monopolístiques, opaques o anquilosades i oferir la visualització d’alternatives. Les avaluacions són consubstancials a la gestió moderna, no necessàriament es fan les coses bé sols pel fet de poder-les fer.
I sense autonomia els contrapoders són ficticis.
Per tant, darrera d’aquestes propostes que se’ns fan de reformar les Administracions públiques pot haver-hi l’intent, vaja, jo crec que hi ha l’intent, de reduir els necessaris contrapoders que tota democràcia de qualitat precisa. (si no és de qualitat, hi ha vera democràcia?). Mai li ha agradat a la dreta reaccionaria (la nostra i la d’arreu) que es diluïssin massa els centres de poder i s’estenguessin els mecanismes de control. El centralisme administratiu permet “controlar” el que convé i deixa amples espais per maniobres que no es controlaran. És retrocedir cap a èpoques de menys Estat, més feudals i/o mafioses. Més de la força de la força que de la força de les lleis.
21 de juny.

19 de juny del 2013

Cabòries.


Ja no falten ni tres mesos per proper 11 de setembre. Primer aniversari del del 2012 i preludi del del 2014 (300). Comença la calor i els esperits també s’estoven. Uff! Això de pensar massa no és per la canícula. Ara venen dies de flamarada, començant per Sant Joan, amb la flama del Canigó, i continuant per totes les Festes Majors hagudes i per haver un cop fetes les collites: de blat, ordi o carabasses. Pirotècnia a dojo. I si ens escalfem massa una bona capbussada a la Mediterrània que desprès el sol i les vistes de la platja ja ens tornaran a fer anar calents.

Posem-hi ganes aquest any ja que les oportunitats cal no deixar-les escapar i això ho tenim ja a la punta dels dits. Vés a saber, potser desprès poden venir aquelles tamborinades tardorenques que ho esgarrien i refreden tot.

Cal fer més omnipresent el desig que amara els caps de la gent nostra. Cal cercar imatges potents, bé, mediàticament potents,  que ajudin a consolidar el missatge unívoc que s’escampa per tot arreu. Cal que ningú deixi inactiva la ploma, o la “pluma”, no fos cas que baixes en algun grau la bullida. Això ha de ser, ja ho és de fet, imparable. Som!, i per tant, serem! Forts, anem ben forts!

Tant li fa que no tinguem pressupost, ja s’arreglarà tot de cop més endavant. Què hi farem si hi ha criatures veïnes que potser no mengen com caldria, i més amb les escoles tancades. Aquests any poc problema amb els incendis forestals ja que ha plogut força, però el bosc avança imparable per l’abandó del territori. Els farmacèutics hauran d’esperar-se algun mes més en cobrar i els vells han decidir no passar per alt cap medecina. Els funcionaris, compte, que no sols son els pixatinters sinó també els metges, els mestres, els agents de l’ordre, de tota mena d’ordre, va sobrevivint amb l’ai al cor per si alguna vegada no arriben a cobrar al final de mes. Tenim la perspectiva de fer de cambrers, de netejadores, de xofers o de cuidadores i quan juguem a la ruleta o a la maquineta pagarem menys impostos.
Però no patiu, estem a les portes de Xauxa:
“Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència.
Allà es neda en l’opulència
i de pobres no n’hi han.”

Despès de l’estiu, just passada La Mercè, comença la tardor, i desprès ve l’hivern. Però si tenim el camp lliure! Al davant sols hi ha els “altres”! Compte amb els desafectes, estan massa callats! Res, res: Què és això de la correlació de forces? La geopolítica? El declivi polític i la globalització econòmica? Europa, la U.E.? No recordeu com anaven marcats els peixos de la Mar Nostra a l’Edat mitja? Gralles: terços amunt, amb pit i collons! Els gossos d’atura ja vetllaran pel ramat.




19 de juny.

17 de juny del 2013

Elits extractives.


S’ha posat de moda, en la crítica general i generalitzada als partits polítics i als seus components, parlar de que aquest estan conformats per unes elits extractives que es dediquen a  xuclar la sang del país i que cal superar-les d’una vegada per totes.
Joaquín Estefania, en una columna periodística aquest passat diumenge, centra una mica millor el tema. Potser sí que hem de parlar d’elits extractives, però no sols, i principalment, les polítiques. La peculiar configuració del sistema capitalista al nostre país dóna per molt més, per anar més enllà dels pobres polítics. A veure, les elits financeres que s’embutxaquen una pasterada i quan pleguen arramblem amb una substancioses jubilacions, les elits de les companyies energètiques que bloquegen una i altra vegada el desenvolupament del sector amb uns comptes que no entén ningú, sols les seves engreixades carteres, les elits de les constructores que engatussent als incauts polítics  provincians erigint monuments a la disbauxa, les elits de les consultores i auditores que certifiquen el que els convé certificar sigui en un sentit o en un altre, les elits de les organitzacions empresarials que se’ls destapen les vergonyes de la gestió de les seves empreses, les elits dels nous rics del circ mediàtic que manifesten una i altra vegada la seva estultícia que aprofiten per distreure al personal, les elits, en fi, amb pela llarga que utilitzen tots els “xanxullos” possibles per ser uns insolidaris estafadors al fisc.
Al seu costat, les elits polítiques, que existeixen certament,  són uns pobres diables que donen la cara perquè n’hi facin una de nova mentre darrera la tramoia totes les altres elits -les de veritat- es foten un tip de riure.
 
17 de juny.

12 de juny del 2013

Alternatius.


Llegir ara la hipotètica historia dels propers vint anys d’Espanya escrita per un suposat diletant anglo-gal·lès que pretén rememorar a Gerald Brenan és el que se’n proposa als lectors l’obra “Historia de España 2014-2033. Crónica de un colapso”. Michael Joker. Los libros de la Catarata. M-2013.
L’obra, que tradueix i prologa Carlos Taibo, és publicada inicialment per una editorial islandesa l’any 2034 i és pòstuma al seu autor que havia mort l’any abans a Ushuaia, a la Patagonia argentina, a l’altre cap del món atlàntic i que l’havia fet per encàrrec d’una editorial escocesa.  La ficció, entre verada per la realitat fins ara coneguda, està servida.
Amb algunes puntes  hilarants, potser un xic delirants, o no, descriu per la societat espanyola unes perspectives (vistes des d’ara) tenebroses i tremebundes: rescat, “grossen coalicionen”, breu guerra civil, protectorat dictatorial i col·lapse. Fins i tot, en aquests aspectes, cal fer atenció a la bibliografia que com tot estudi seriós es proposa al final del llibre, fent atenció a les obres publicades abans del 2012 de les posteriors.
No és gaire difícil a partir dels fets més rellevants de la nostra història contemporània recent, del coneixement que ja tenim cert del que ens està passant ara mateix i de les perspectives que s’albiren, confegir una hipotètica evolució dels fets que es poden esdevenir en les propers anys. Que el futur no està escrit i que la història depara sorpreses, és ben cert. Però en lloc està determinat que el futur sigui millor i que les sorpreses no seran negatives.
L’únic bri d’esperança (petit) ve de la mà de l’assentament d’experiments socials coneguts com “les Icàries” (també el nom ja ho diu tot), caracteritzades per la seva voluntat expressa de desconnexió amb l’economia oficial, per l’intent de perfilar societats menys complexes, per col·locar en primer pla de la seves preocupacions el mig i el llarg termini, per la democràcia directa i l’autogestió i per la recerca de la igualtat plena entre homes i dones.
 Són els alternatius, moviments diversos que en molt indrets del món capitalista estan ja assentats de temps i que ara aquí sembla que van agafant força.
Parlant d’alternatius (que no de radicals), L’Andreu Missé, vell conegut, impulsa en pla cooperatiu la revista “Alternativas económicas”. Ja va pel quart número mensuals. Crec que cal seguir-lo.
12 de juny.

8 de juny del 2013

Altres temps, altres indrets, altres coses,...


Nuestro drama es modesto, carece de patriotismo, está lejos de las célebres hemorragias históricas. Porqué empezó inocentemente, a partir de una planta, de una flor, de un tulipán que -¡aunque resulta difícil de imaginar!- desencadenó incontrolables pasiones colectivas. Y lo que es más, para quienes se ocuparon de este fenómeno el hecho más sorprendente fue que aquella locura afectó a un país ahorrativo, sobrio, trabajador. La pregunta que surge es: ¿cómo es que en la ilustrada Holanda, y no en algún otro lugar la tulpenwoede (la fiebre de los tulipanes) alcanzó dimensiones tan alarmantes, sacudió los fundamentos de la sólida economía nacional e involucró en un enorme juego de azar a representantes de todas las capas sociales?”
“Tulipanes de amargo aroma” assaig a “Naturaleza muerta con brida. Ensayos y apócrifos”, Zbigniew Herbert. Ed. Acantilado, B-2008.

 
 
8 de juny.

4 de juny del 2013

Cita.


"El pueblo asegura el abrigo inmediato de lo colectivo y lo inmemorial, el alago de compartir valores ancestrales. La ciudadanía, por comparación, ofrece poco más que la intemperie, y cada una de sus ventajas posibles está sometida al contratiempo de la responsabilidad y la incertidumbre."
Antonio Muñoz Molina: "Todo lo que era sólido". Ed. Seix Barral. B-2013.

3 de juny del 2013

Mapa.


Mapa de flujo de interacciones en redes sociales en 2011. Fuente: ONTSI.

Fa uns dies vaig ensopegar amb aquest mapa. Alguns espais físics buits fan pensar.
 
3 de juny.

1 de juny del 2013

En record d’en Santi Estrany.


Coneixia perspectives de la ciutat pintades per en Santi vistes des del mar. Certament dóna molt bé, per exemple el seu reeixit cartell de Les Santes de 1994. Per això li vaig proposar fer una perspectiva diferent, des de la Plaça de Vista Alegre, un mirador excepcional de la ciutat. Aquí està el resultat que llueix al menjador de casa. Serà el meu personal record de la seva obra i de la seva persona.

 
 
1 de juny.