16 d’abril del 2013

Nada es gratis.


El llibre va sortir al temps que jo abandonava l’activitat política, tardor del 2011. “Nada es gratis”, Jorge Juan. Ed. Destino, B.2011. Va tenir una bona acollida, quatre reimpressions en tres mesos. No crec pas que influís gaire en el resultat de les eleccions general del novembre d’aquell any guanyades pel PP amb majoria absoluta. Jorge Juan és el nom col·lectiu que van fer servir un grapat d’economistes acadèmics que participen en el blog del mateix nom que el llibre. El blog és mantingut gràcies a la fundació Fedea (Fundació d’estudis d’economia aplicada). Les primeres paraules de la presentació de què és Fedea, extretes de la seva pàgina web diuen: “FEDEA es un centro de investigación creado para generar análisis económico de calidad con objetividad e independencia de criterio”. Els seu patronat està composat pels principals dirigents de les empreses industrials i financeres més importants del país. Ara el presideix el meu antic company d’estudis Pep Oliu (Banc Sabadell). En la seva pretesa, i potser aconseguida, independència és evident que és una fundació dins de l’ortodòxia dels sistema i consegüentment, les seves propostes no són pas trencadores, són reformistes basades en evidències empíriques.
 
Probablement sense saber-ho, vaig coincidir a gran trets amb els seus anàlisis amb el contingut de les xerrades (marginals) que vaig fer en els darrers anys de la meva vida política. Menys en les propostes, no tant per no coincidir-hi, que també, com perquè les feia molt genèriques.
 
“España ha agotado su modelo de crecimiento històrico y tiene que moverse a uno muy distinto para generar bienestar y pagar las enormes deudas acumuladas” (pag. 148)


 

(d’una presentació pròpia de setembre de 2011)

 
Malgrat aquesta coincidència, a partir d’aquella pàgina, ja més entrat el text en les propostes, he començat fer anotacions o acotacions discrepant en alguns punts, probablement des de la meva percepció més arran de terra (per l’experiència viscuda) molt diferent a la percepció que es té de la nostra societat des del món acadèmic. Sobre el paper, el que s’hauria de fer sembla molt lògic i no tant difícil que com és en realitat. Les inèrcies i resistències en els camps que es proposen reformar són immenses, algunes ancestrals, i molt interioritzades, i la creixent indignació social manifestada des de l’aparició del llibre fa que potser les propostes siguin superades o impossibles de dur a terme.
 
Sí que no m’ha agradat gens les comparacions entre el que s’hauria de fer (especialment en l’àmbit universitari) amb el que s’ha fet en el món del futbol. Potser és a causa de la meva aversió a considerar aquest món com a mereixedor de la importància que s’hi dóna i de la consideració social que té. Crec que el món de l’esport no pot ser mirall de gaires coses, al menys des de la meva percepció, i menys prenden lliçons. Cal recordar aquell discurs tant lloat per alguns d’en Guardiola: “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, aquest país és imparable.” Sí, potser encara serà fosc.
 
16 d’abril.