31 de març del 2013

El museu de Céret.




Val la pena arribar fins al final de l’exposició permanent del Museu d’art modern de Céret sols per admirar la col·lecció de plats i bols de ceràmica de Picasso amb motius taurins. És impressionant aquest treball del malagueny. Però abans, s’han pogut veure, des de dibuixos d’Henri Matisse, a figuretes de Manolo Hugué, un Marc Chagall, i altres obres d’artistes que feren en algun moment estada a Céret o s’hi van establir. Com sempre passa a les exposicions permanents dels museus, algunes de les peces anunciades com a reclam no es veuen ja que potser estan cedides en aquell moment, o vés a saber.

 


















 
Manolo: Les deux catalanes, 1913. 
Jean Marchand: Plaçe de Céret, 1912.


L’exposició temporal que hi ha ara també val la pena. Auguste Herbin, coetani de Picasso, també va a Céret a la seva època cubista i es pot veure a través de l’obra esposada com amb el pas dels anys va evolucionant fins a l’abstracció ben acolorida. Aquells artistes, però, quan passaven necessitats econòmiques, abans d’estar assentats i ser reconeguts, podíen fer el “retorn a l’ordre” sense cap problema.






 

Auguste Herbin: Le Canigou, 1913.
Auguste Herbin: Le pont de Jan Sarris a Céret, 1923.
 
El monument als "enfants morts pour la patrie" de Céret, Plaçe de la Liberté, és de l'Arístides Mallol.
 
30 de març.


14 de març del 2013

La torre de la arrogancia.


“Intensa, compleja y de caras cambiantes, la Gran Recesión está todavía lejos de ser un episodio traumático que ya ha quedado atrás para ser estudiado por los historiadores. Dejando ahora al margen los peligros de involución y las sorpresa que aún se podrían producir, parece claro que esta crisis dejará un legado duradero; lo dejará en el orden estrictamente económico, pero probablemente también en lo político, en lo social y acaso en lo cultural.”
 Xosé Carlos Arias y Antón Costas: “La torre de la arrogancia” Ed. Ariel, B-2011.
 
Els autors expliquen que el llibre el varen concloure ara fa quasi bé dos anys, per la primavera del 2011. Ja havien passat algunes fases de la crisi que es va desfermar el 2007-2008, però en començaven d’altres fases. No sé si ara, amb el que ha vingut succeint desprès, mantindrien el cautelós optimisme sobre el possible retorn de la política front els mercats. Cautelós, ja que apunten sense massa certesa ni immediatesa que pot anar per aquí. En tot cas, si que hi haurà una reflexió profunda de la que segurament se’n derivarà algun canvi. Potser hauríem de començar a parlar no tant de la “Gran Recessió” com de la “Gran i Llarga Recessió”.
 
El tema, però, està molt ben explicat i documentat, especialment des del punt de vista acadèmic, des de com la teoria va imposar una determinada visió a partir dels anys 80 en contraposició a les idees anteriors i com la política va fer el mateix gir. De com, amb l’esdeveniment de la crisi, la política, horroritzada d’enfrontar-se a una altra Gran Depressió com la del 29, va passar-se a l’heterodòxia i com varem reaccionar els mercats ràpidament collant-la. (No hem d’oblidar que entre el mercats podem considerar-hi plegats la Xina “comunista” i els més retrogrades posseïdors d’energia. Tema col·lateral, però important). El que queda clar és el necessari retorn de la ciència econòmica(sic) al camp de les ciències socials, les que tracten aquest imprevisible o voluble subjecte que són les persones humanes.
 
Un apunt darrer per Espanya, que com algun altre país, va aprofitar la bombolla financera transformant-la en un esgarrifós apalancament, bàsicament privat, que ens ha endogallat fins dalt al esclatar aquella. Es descriuen les alternatives de politiques que podien efectuar-se, encara que potser caldria aclarir millor les possibilitats de portar-les a terme. En el nostre cas, amb la inclusió a l’euro, hem estat arrossegats segurament a la que menys ens convenia. El Govern anterior va fer el que va poder, mentre que l’actual no pot, vol o sap fer gaire de diferent.
 
I el bri d’esperança, a les darreres línies de l’assaig:
 
“Y junto a todo ello, de un modo más impredecible pero no menos determinante, los invisibles ejércitos de los partidarios de los mercados y de las políticas parecen estar reorganizándose para avanzar hacia escenarios de mayor confrontación.
Los resultados de la larga batalla que está por venir entre mercados y política son, desde luego, inciertos.”
 
14 de març.

10 de març del 2013

Deixem-ho en Purgatori.


Arribada a l’edat formal de la jubilació. Bé, no exactament. Ara, en la decisió oficial d’allargar-la fins els 67 anys d’aquí uns quants anys, cada any s’ha de comptar un mes més. Per tant, fins d’aquí un altre mes. Llavors, es podran abandonar els llimbs. Sí, als efectes de l’EPA un pot estar aturat, encara que si no s’està inscrit als registres administratius de l’atur formalment no ho és. Això darrer, total per a què? Avui en dia, a aquesta edat i sense poder percebre cap prestació, no paga la pena preocupar-se per estar registrat.
 
Encara que als llimbs... vols dir que no és a l’infern? Les perspectives d’una possible jubilació anticipada no s’han pogut pas acomplir. La normativa no contempla segons quines situacions, molt excepcionals, i cal acceptar-ho. A viure de l’aire del cel, o dels estalvis. Sort de ser previsor, o d’haver tingut la sort de poder-ho ser. Clar que això comporta ajudar a deprimir el consum, anar amb compte. També aquí la sort de poder-ho fer, potser les circumstàncies viscudes i l’edat hi ajuden, no cal fer tanta despesa, hom ja té de tot. No només, però, no hi ha ingressos, sinó que ha calgut mantenir actives les cotitzacions socials amb un conveni especial ja previst en casos semblants. Això sí que és una “pasta”!
 
Deixem-ho en el purgatori, per mal cap. Ara si, doncs, que ja es veu la llum del jubileu! Veurem  però, quin recorregut i amplada tindrà. Que els déus us siguin propicis!, que deien els clàssics.
 
 
 

10 de març.

7 de març del 2013