30 de desembre del 2013

Els desitjos d’en Joan Majó.


El dia de Nadal en Joan va publicar un article que -com ell mateix deia- defugia de parlar de bons desitjos, anava d’energia. Mirava al món des d’aquesta perspectiva. Perspectiva vital ja que en depenem per moltes coses del consum d’energia.
 
¿Perquè Alemanya pot dir que tancarà les nuclears? Pel gas rus. I, què representa aquesta opció per Europa? Els EUA poden arribar a ser autosuficients en energia dins de molt poc mercès al fracking, tan mal vist entre els ecologistes. ¿Quines conseqüències tindrà per tot l’Orient Mitjà aquest fet? Israel, les monarquies àrabs, els sunnites i els xiïtes, ... Nosaltres depenem del gas de la ribera sud de la Mediterrània, molt desestabilitzada i no tenim fons d'energia pròpies. Bé, el vent i el sol com a alternatives?
 
 
Un grapat de reflexions sobre les bases, la base?, del nostre estil de vida, en el fons ben acomodat. Mentre, ens anem mirant el melic. Per això era ben pertinent la cloenda de l’article en qüestió: 
 
"Concluyo con una esperanza navideña: deseo que, en este tema y en otros, sepamos levantar las miradas por encima del corto plazo y más allá de nuestras fronteras como única forma de preparar el futuro para los que lo vivirán."
 
 
Entre l’esperança i la por. Lawrence Alma-Tadema.
 
30 de desembre.

25 de desembre del 2013

Nadal.


Rembrandt, L'adoració dels pastors: amb la llàntia. c.1654.
 
 
25 de desembre.

24 de desembre del 2013

Els mercats borsaris.


Poques coses sabem aquí de l’autor més enllà del que es va dir quan va sortit editat el seu llibre. Georg von Wallwitz, “Ulises y la comadreja”, Acantilado, B-2013.
Matemàtic i filòsof, es dedica a gestionar una agencia d’inversions mobiliàries per compte propi. Fruit dels seus coneixement i experiència ha escrit un llibre, no gaire extens, en que intenta explicar què són els mercats des del punt de vista no de la teoria acadèmica, que diu que és impossible que pretenguin fer-ho encertadament, sinó des de la simple condició humana. Els inversors haurien de ser com Ulisses ja que al davant, els que pretenen vendre-li els productes financers, són musteles.
“Ulises escucha la llamada de las sirenas, pero es consciente de su propia debilidad y, por esto, sobrevive. Controla sus emociones, desconfía de todo y de todos, y este escepticismo le ayuda a moderar su ambición. Tiene el valor de enfrentar-se cara a cara a la realidad, aunque le pese. No se hace demasiadas ilusiones, no alimenta falsas esperanzas, pero sabe aprovechas las oportunidades, cuando se presentan. Miente a los demás si lo estima necesario, pero jamás se miente a su mismo. Es duro y es frágil, tal vez ésta sea la clave de su éxito.”
“Para la comadreja no hay nada más importante que las ganancias.”
“Para la comadreja, la complejidad de los mercados no es un reto intelectual, sino la posibilidad de conseguir un pedazo mayor de la tarta sin que los demás lo noten, El bien común y las normas morales se perciben incluso como una amenaza. Es una lata tener consciencia, cuando tienes que manejar mucho dinero para conseguir más dinero aún.”
Despès de la lectura del llibre de Greg Smith sobre la seva experiència Golmand Sachs aquest és un perfecte complement per fer-se d’una manera entenedora què són i com funcionen els mercats mobiliaris. La moral està totalment descartada. No hi ha lloc per judicis morals. En aquests mans estem.
“La combinación de conocimiento, experiencia, psicología, cálculo, inteligencia y animal spirit define a Ulises frente a las comadrejas.”
 
 

 

24 de desembre.

Sopar.


Vincent Van Gogh, Els menjadors de patates. 1885.
Van Gogh Museum Amsterdam.
 
24 de desembre.

21 de desembre del 2013

De la parla llatina.


La fotografia,  publicada a l’abast en el seu moment, era ben simpàtica com per treure-li algun suc, especialment ara que és costum fer un resum de l’any que s’escola. Una eurodiputada votant a l’hemicicle juntament amb la seva filleta, Vittoria, que l’acompanya i que la mare utilitza per demostrar la dificultat de conciliar la vida familiar i la professional. No és pas la primera fotografia que les hi feien, ja que la va començar a portar a l’hemicicle alletant-la a poc d’infantar-la.
 
 

Cal veure de qui es tracta: Licia Ronzulli, electa italiana pel Poble de la Llibertat, militant de Forza Itàlia, en el grup parlamentari del Partit Popular Europeu. Ui, si ja semblava una mica teatrera la seva presencia amb la nena a coll, ara la mosca es posa darrera l’orella. Milanesa, nascuda el 1975, és infermera de professió i entre altres coses relacionades amb el seu ofici va estar involucrada activament a l’ONG Progetto Sorriso Nel Mondo que treballa als països pobres.
 
Tot això extret de la Wikipèdia (http://it.wikipedia.org/wiki/Licia_Ronzulli ). Aquesta entrada proporciona, a més, alguna perla. Una picabaralla, a la seu parlamentaria, amb una altra eurodiputada italiana del bàndol contrari: Sonia Alfano. El text de l’entrada és com segueix:
 
“Il 15 dicembre 2010 al Parlamento Europeo, durante una dichiarazione di voto di Sonia Alfano che criticava l'operato del Governo Italiano, Ronzulli cerca di interrompere, redarguita dal presidente di turno[20]; Alfano la insulta con l'epiteto vaiassa[21]. Ronzulli minaccia una querela contro Alfano[22].” I continua a sota:
Sonia Alfano ha pesantemente criticato Ronzulli definendola, sul suo blog, "procacciatrice di arcorine, certosine e grazioline" in riferimento alla presunta partecipazione ed organizzazione di festini a villa Certosa. Immediata la querela per diffamazione presentata da Ronzulli. Il magistrato palermitano, competente per territorio, dovrà accertare se effettivamente Ronzulli ha procacciato ragazze a Berlusconi per festini hard[23].” Vaja, que va haver-hi una estirada de monyo sensacional.
 
Bé, deixant a part si hi ha causa o no sobre el fons de qüestió, les festes berlusconianes (festini hard, sensacional aquest italians amb l’idioma!), és interesant observar la utilització de l’epítet “vaiassa” que l’edició italiana de la mateixa wikipèdia diu que és: Vaiassa (anche Vajassa) è un vocabolo della lingua napoletana che originariamente ha il significato di "serva" o "domestica"[1], più recentemente anche usato (sempre in ambito locale), come sinonimo di donna di bassa condizione civile, sguaiata e volgare, "sbraitante e rissaiola"[2].”
 Sort que això de l’italià és força comprensible.
 
De seguida ve al cap la paraula catalana bagassa, poc utilitzat actualment en la parla col·loquial popular  i pel que sembla encara és de força ús a Itàlia.
 
 L’accepció de bagassa es pot trobar al diccionari de la llengua catalana de l' IEC.
 
 


21 de desembre. Comença el solstici d’hivern.

 
 

16 de desembre del 2013

Indolència.


Botero. Presidente durmiendo, 1998.
 
 
“La política siempre ha sido el arte del compromiso, pero ahora parece haberse convertido en el arte  de impedir que se logren acuerdos.”
Moisés Naim: “El fin del poder.” Debate, B-2013.
 
 
16 de desembre.
 
 

13 de desembre del 2013

Aquesta pel•lícula ja ens la sabem.


Coneguda la voluntat d’uns importants - per nombre i responsabilitat-  grups polítics de formular una pregunta (o preguntes) als ciutadans/es de Catalunya sobre el seu futur  i quan els agradaria que es fes la consulta, en quina data exacte, cal ara aclarir com es pot vehicular aquesta voluntat.
 

En primer lloc cal dir que no es pot formular com un acord de la voluntat de la Cambra parlamentaria on que s’asseuen aquests grups ja que de fer-ho així esdevindria un acte normatiu que com a tal podria ser impugnat, amb tota seguretat per qui tingués capacitat de fer-ho, davant el Tribunal Constitucional que com ha sentenciat altres vegades (Llei de consultes basques, per exemple) el tombaria.
 

Tancada aquesta via directa, que sembla que ningú proposa però que cal explicar, la següent possibilitat és la de la iniciativa legislativa que l’art. 108 del reglament del Congrés dels Diputats permet en el seu apartat 3 a les Assemblees de les CC.AA., en aquest cas al Parlament de Catalunya,  i a l’art. 127 del mateix reglament a través d’una proposició de Llei que té tota una tramitació que comença per la seva presa en consideració. És el que es va fer amb el denominat Pla Ibarretxe amb el resultat conegut.
 

Una possibilitat semblant és la que preveu la presentació de una també proposició de llei per diputats del Congrés directament, establerta en l’art. 126 del Reglament del Congrés. Qualsevol dels corresponents diputats a Corts dels grups polítics proposants ho pot fer, amb catorze firmes més, o un grup parlamentari (CiU el té).
 

Aquestes dues possibilitats, més enllà de que puguin ajornar-se més o menys en el temps segons les practiques polítiques que s’hi apliquin, afavorint o endarrerint el seu debat, comença, com ja s’ha dit, amb la seva presa en consideració. Desprès de la presentació del que es demana, els grups parlamentaris es posicionen en un debat per veure si s’accepta considerar-ho o no, i a continuació es vota. Bé, a hores d’ara, abans de tot el procés que es vulgui adoptar, ja en sabem el resultat sigui quina sigui la via: Una ample majoria del Congrés votarà en contra de la petició de considerar que l’Estat transfereixi a la Generalitat la capacitat de fer una consulta del que es pretén.
 

Que sigui per voluntat del Govern de l’Estat, a través d’un projecte de llei que permeti la consulta també està òbviament descartat ara per ara. Per tant, cegades totes les vies, s’acaba la primera part de la pel·lícula: No hi ha consulta. Ara, com que això comporta un cert temps, s’ha aprofitat per anar fent bullir l’olla. Compte, però, de si a l’olla se li posa o no tapadora: pot evaporar-se el seu contingut o pot esclatar.
 

Pot, però, ser un tancament en fals, o que algú pretengui que ho sigui, i empenyi a una continuïtat proposant altres finals. Per exemple, que es pretengui tornar a la via inicial de fer la consulta per un acord del Parlament de Catalunya. El resultat seria estèril igualment ja que acabaria amb el previsible final d’una sentencia contrària del TC.
 

No hi ha sortida, doncs? Sortida legal no n’hi ha. Política, sempre. Sortides polítiques: La primera, que ja s’apunta, és la d’una convocatòria electoral que tingués la pretensió implícita de referèndum.  Implícita, que no explícita ja que no tindria cobertura legal. En aquest cas, el seu  previsible resultat portaria a intentar repetir el procés que s’intenta començar ara, amb més legitimitat potser, però abocat al mateix resultat. Vaja, un bucle infructuós.  La segona sortida política seria, abans o desprès d’un nou procés electoral, no és pas necessari, fer el passos fora de la legalitat vigent, amb una acció de caire revolucionari, (sí, sí, no cal espantar-se per la paraula, es tracta de capgirar una situació legal) que portaria a unes incalculades (o ja estan calculades per algú?) conseqüències: des de l’Uruguai, a tirar pel balcó l’esfinx de la monarquia i a enfrontar-se a la força pels carrers. Penosa, aquesta, oi? La tercera sortida, que ara per ara sols s’invoca de “boquilla” per tothom és la de assentar-se a parlar, armar-se de paciència i temps, teixir complicitats, desmuntar adversaris, guanyar amics, i intentar trobar una sortida que pugui satisfer a tothom, cosa que ja se sap que vol dir no satisfer a ningú completament. Les terceres vies sempre tenen aquest problema.
 

Serà interessant veure com es mouen els jugadors en aquest tauler tan complicat. El més probable és -com correspon als temps- que alguns, o pràcticament tots,  ens surtin malparats, i el poble decebut i desencisat.
 

Mentre tant, els mitjans i els periodistes aniran enviant paneres de Nadal a la Plaça de Sant Jaume, costat nord, en agraïment a la feina que els proporcionen. Guaita!, algú encara en traurà profit de tot aquest enrenou.
 
 
 
 

13 de desembre. Santa Llúcia. “Que Santa Llúcia ens conservi la vista!”

12 de desembre del 2013

Economistes.


Presentació fa uns dies a la nova seu del Col·legi d’Economistes del llibre que ha tret el vell conegut Joan Cals, catedràtic d’economia a la UAB: “Los intereses del futuro. Pensamiento económico en un cambio de época” RBA, ed. B-2013. Més material per intentar comprendre què està passant.
 
L’acte corre a càrrec del vice degà del Col·legi, Joan Ràfols, que presideix  i la presentació pròpiament dita del company de feina d’en Cals a la UAB el també economista, i també vell conegut com els altres,  Joan Clavera. Tots de la mateixa generació del ram. En Clavera, desprès d’explicar-nos que s’havia jubilat recentment (un altre) i anunciar-nos que pensava dedicar-se a altres coses, va llençar la pregunta de com era que els economistes, com a col·lectiu, i en general,  no havien vist venir el cataclisme que ens ha caigut al sobre. De forma un xic provocadora va fer el símil de què hagués passat amb la professió mèdica si davant d’una epidèmia primer no l’haguessin previst i desprès en lloc de ajudar a resoldre-la l’haguessin empitjorat. El descrèdit professional seria molt gran, oi?, es va preguntar. Doncs això és el que ha passat amb la nostra professió. Hem caigut en un descrèdit descomunal. La ciència lúgubre ha de tenir practicants més humils. Sabem poques coses, estem molt condicionats i no som capaços de donar gaires bones respostes al canviant món en que vivim.
 
A més, poques lliçons com a col·lectiu podem donar. El propi canvi de la seu del Col·legi, les seves pretensions i les dificultats que els està comportant en són una prova més. En tot cas, caldrà llegir les reflexions d’en Joan Cals.
 
 
 
12 de desembre.

4 de desembre del 2013

Sortir de l’euro?


Presentació a Dòria llibres de l’obra d’Antoni Soy, Sortir de l’euro per sortir de la crisi?. Viena ed. B-2013. Poca gent a l’acte, encara que el tema sigui un xic provocador en els moments actuals. Però, ja se sap, els temes més complexos no són pas els que tenen més requesta en els moments “flous” que vivim.
 
L’Antoni Soy, professor universitari a la facultat d’econòmiques, antic col·lega veí del món local, em demana que en faci la presentació juntament amb el periodista Saül Gordillo. No sóc del seu mateix espai polític, més el “nacional” que l’ideològic, però deixant de banda la ubicació física o política de la seva reflexió aquesta m’interessa per ella mateixa ja que pot ser possible en qualsevol estructura estatal existent o per construir.
 
La crisi financera internacional ens ha portat, passant per l’economia real entre d’altres coses, a la crisi de les hisendes públiques a molts països d’Europa i d’aquí a un terrabastall del funcionament de la moneda única entre els creditors i els deutors, vaja, entre els del Nord i els del Sud, o entre els del centre i els de la perifèria. La tesi del llibre és que aquells que han conservat la seva pròpia moneda tenen instruments per fer front a la situació, els de la política canviaria i la monetària, i per tant caldria plantejar-se si no fora millor sortir de l’euro.
 
En el curs de la presentació, l’autor diu que li agradaria més una altra sortida de les possibles que es poden donar millor que la que s’està aplicant ara de l’austericidi, la que portés a la plena integració política europea, però que davant la seva pràctica impossibilitat explota altres vies, fins i tot ha signat un manifest que corre per Europa que preconitza un euro dual.
 
La proposta és novadora i valenta en el moment polític actual, ja que afegeix més complexitat a la discussió política que hi ha al carrer, als mitjans i a la política.  En lloc de la devaluació interna a la que estem ara sotmesos aniríem a una devaluació externa de la hauríem de conèixer l’abast, tant si estem en l’Estat actual com en un de propi. En tot cas, em sembla la situació d’aquell que està passant sobre un cabalós riu sobre un pont de fusta penjat de lianes en mig d’una gran turmenta i que dubta què és el que cal fer, si tirar endavant o endarrere.
 
 
 
4 de desembre.

2 de desembre del 2013

Sorpresa.

 

Amb el diari d’ahir, diumenge, venia un encartament de propaganda de la Bodega de El Corte Inglés dedicat a promocionar vins, caves i licors de cara a les properes festes nadalenques. El fet no passaria d’habitual sinó fos per una cosa que em va cridar l’atenció: la publicitat d’un cava de fora de la D.O. Cava,  un brut nature  fet amb raïm albariño, de la D.O. Rias Baixas, a un elevat preu.
 
És coneguda l’existència de producció de cava, emparat també per la D.O., a zones d’Espanya que no són el Penedès i altres comarques catalanes. També venen en l’esmentat catàleg: d’Extremadura, de València, de La Rioja, però fins ara no n’havia vist mai de gallecs. Potser és que no m’hi havia fixat.
 
La susceptibilitat en la situació actual fa pensar en si ara els productors de fora de Catalunya creuen que hi ha un “nínxol” de mercat que pot estar creixent i que cal aprofitar, i dels comercialitzadors d’aquí que també ho aprofiten. No ho sé, potser tot són cabòries meves. També és cert que es donen produccions catalanes de cava per empreses de fora i empreses catalanes produint fora. Són signes dels temps econòmics potser a contracorrent dels polítics.
 
2 de desembre.

 

30 de novembre del 2013

Sortir de la crisi?


El periodista, a micròfon obert, pregunta: “Hem sortit de la recessió. Però, hem sortit de la crisi?” La resposta l’havia donat ell mateix minuts abans al obrir el programa i anunciar el seu contingut: “Parlarem amb…, i també donarem compte de la campanya El gran recapte (d’aliments) que es farà el proper cap de setmana a molts establiments comercials del país”.
 
Doncs ja ho teniu, no calen gaires respostes més. Un país que ha de llençar a través d’iniciatives privades solidaries campanyes com aquesta, i les que veurem en les dades sentimentals que s’apropen, no és pas un país que hagi superat la crisi. De creixements Inter trimestrals del 0,1% com el del darrer tercer trimestre ja n’havíem tingut un altre en aquesta llarga Gran Depressió (com la dels anys trenta dels segle passat) que estem vivint. Va ser la remuntada del primer trimestre del 2010 empesa per les mesures anticícliques que es varen prendre a tot arreu quan va esclatar la crisi (aquí, el criticat Pla E, o pla Zapatero). Aquelles mesures no es varen poder mantenir enlloc. Es va imposar les polítiques d’austeritat al sector públic, en part per impossibilitat de mantenir que la meitat dels ingressos del sector públic fossin financers, és a dir crèdits (veure les liquidacions del P.G.E. de 2009 i següents), però en gran part per aprofitar estirar el dogal que tenien les Administracions publiques per finançar-se i ofegar així els “privilegis” que segons els conservadors neoliberals comportava l’Estat del Benestar. La crítica a l’ofensiva conservadora no ha de fer perdre de vista l’atzucac que comporta l’altra impossibilitat com d’una forma ingènua o opaca es vol fer creure a la població.
 
El que cal veure d’ara en endavant és si la tendència cap al creixement que s’apunta a la gràfica del creixement Inter trimestral continua en propers trimestres i no es capgira com ho va fer passat el 2010. L’evolució de les exportacions anirà lligada a què passi al món, i principalment a la U.E. Però poc cal esperar del consum privat, limitat per la desocupació d’una quarta part de la població activa i menys del consum i la inversió públiques limitats pels desesperats intents d’assolir l’equilibri pressupostari.
 
 
No cal oblidat on som, fins on hem caigut.
 
30 de novembre.

27 de novembre del 2013

Pa, educació, llibertat.


En la primera entrega de la trilogia de la crisis grega de Petros Màrkaris el seu protagonista s’ha d’enfrontar a l’assassinat de gent del món de les finances. En la segona, els assassinats eren d’evasors fiscals. En la tercera, les víctimes són protagonistes de velles lluites contra la dictadura que s’aprofiten del seu pretès prestigi per llaurar cap a casa, són la generació de la Politècnica que quaranta anys desprès viuen ben establerts d’aquella historia.
 
Tot un ventall de personatges i situacions en aquesta tragèdia grega, que ens va lliurant aquest autor de novel·la negra a través del comissari Kharitos i el seu entorn familiar.
 
Ara ja estem als primers dies del retorn a la vella moneda, les dracmes, amb l’abandonament, o l’expulsió, de l’euro i el consegüent daltabaix de l’economia. Amb la moneda molt devaluada, sense cobrar els funcionaris, l’Adrianí, la muller del policia, se les empesca per tornar a fer els menjar senzills d’abans sense gaire tall a taula, però saborosos. El cotxe arraconat per impossibilitat de mantenir-lo. El paisatge desolat de botigues tancades i manifestacions quotidianes. Els jovers idealistes construint alternatives, ja sigui pels propis joves o pels desemparats o desvalguts, grans, immigrants, malalts, aturats… La ràbia que puja, l’ascens de l’extrema dreta.
 
Ajustar comptes amb els que s’han aprofitat dels anys bons, constructors d’obres olímpiques, acadèmics universitaris de fals prestigi, sindicalistes esquenadrets a la funció pública sols en benefici personal. Tota una colla de personatges amanida pels que van quedant al marge, vivint a l’aeroport per exemple, o retornant al camp. I cada cop més la reflexió política del policia amb el vell comunista, en Zizis, que ja forma part de la taula de la família.

 
 

“Ara, per primer cop, entenc quina és la diferència entre en Lambros Zizis i jo. No és ni política ni  ideològica Tant ell com jo esperàvem la nostra cita amb la Història en bàndols diferents, però com que la Història ens ha deixat plantats, a nosaltres dos i a tot Grècia, vam començar a parlar i ens vam entendre. La diferència és que en Zizis sap expressar millor el que jo també penso, però que no sóc capaç d’exterioritzar.”
 

27 de novembre.

25 de novembre del 2013

Saltar el mur.


És possible canviar de legalitat? Oh, i tant!. S’ha fet moltes vegades. Sinó, de què estaríem allà on estem? En el transcurs dels temps les societats han anat evolucionant i això ha comportat que calia fer canvis, i els han anat fent. Fins i tot els han fet des de la legitimitat que és la força que tenen els col·lectius per imposar les seves justes raons.
 
Ara bé, aquests canvis s’han fet sempre que els seus impulsors han volgut o desitjat? Fuig! Lluny, molt lluny! Han estat moltes les vegades que aquests canvis han estat impossibles i els que els propugnaven s’han hagut de retirar derrotats amb la cua entre cames i apallissats. Ha calgut tenir força, alguna força, generalment la “força”, per tirar endavant.
 
Recordem alguns moments d’aquests no massa llunyans en el temps: L’adveniment de la II República: Sí, va haver-hi un triomf electorals dels republicans en unes eleccions municipals plebiscitàries, però va ser el General Mola, cap de la Guardia Civil, el que va i li diu a l’Alfons XIII, en “cametes”, que se’n ha d’anar. L’adveniment de la dictadura franquista: Aquest si que va ser per la força-força. L’exèrcit, una part important,  revoltat contra el poder legítim civil amb un munt de morts que dóna pas a un nou Règim que imposa una legalitat totalitària. L’adveniment de la democràcia constitucional que ara vivim: L’harakiri dels procuradors en Corts franquistes que s’adonen que no tenen res a fer-hi ja i que més o menys voluntàriament se’n van i permeten que s’obri pas una nova legalitat altra vegada democràtica.
 
Ara, alguns es plantegen saltar el mur que els impedeix fer realitat els seus desitjos. Sí no salten el mur és evident que no hi ha altra forma d’aconseguir avenços en les seves pretensions. Reconeguem-ho ja i deixem d’entabanar al personal, cal plantejar alguna forma d’insurrecció, de major o menor intensitat. Potser sí que tenen alguna legitimitat per intentar-ho, encara que podríem discutir-ho una miqueta (però deixem a part aquest punt), però, ¿tenen força, alguna mena de força, més enllà de la que es creuen que tenen? Han pensat, suposo que molt seriosament, quina serà la reacció dels “altres” d’allà i més enllà, i especialment de molts d’aquí que sense voler s’hi trobaran involucrats o embolicats? Potser, una mica enterbolit el seu senderi, creguin en les possibilitats de reeixir en les seves pretensions, però, han valorat a quin cost? I si fracassen, també quins costos comportarà pel conjunt? No, no sols amb voluntat ni tenacitat es fan aquestes coses de canviar de legalitat, especialment difícil i complicada, sinó que calen més requisits, especialment tenir força, alguna força, generalment la “força”. Que Déu ens agafi confessats.
 
25 de novembre.

22 de novembre del 2013

Fer el ridícul.


No sé pas qui de l’Audiència Nacional ha llençat una ordre de recerca i captura internacional perquè la policia d’allà on sigui, detingui al darrer expresident de la Xina i a altres alts dirigents d’aquell país per uns possibles delictes que poden haver comés en relació al Tibet. Fort, oi?

Clar, alguns es creuen les seves pròpies elucubracions i acaben aquí. Sí, això de la justícia universal és un avenç cap a un món més just en aplicació dels drets humans a qualsevol lloc del planeta, però resulta que és a partir d’una concepció de la justícia que és la millor, que és la nostra (?). No pas a tot arreu està estesa i acceptada aquesta concepció, fins i tot gosaria dir que aquí, entre nosaltres, és fàcil comprendre-la respecte a malfactors ja desapareguts o, com moltes vegades passa a la justícia, amb pobres diables abandonats, encara que aquests siguin o hagin estat caps d’estat (preferentment africans, és clar).

I ja tens el conflicte diplomàtic servit. Qui és aquesta minúcia que s’atreveix a posar en entredit, en recerca i captura, a tot un rellevant cap i a la cúpula de l’Estat més poblat del món en via de ser-ne la primera potencia? Au va, no fotem! A més, amb la seva mil·lenària tradició estatal i la seva turbulent historia de glories i d’humiliacions? Res, que sembla que algú està fent el ridícul.

Generalment del ridícul se’n deriva el desprestigi, encara que poc més en poden acumular ja els nostres jutges com a col·lectiu. Ara, en una situació de debilitat dels altres poder de l’Estat i de les seves institucions, aprofiten per treure el cap, intenten també treure’s la “caspa” que els ha caracteritzat secularment i pretenen adquirir algun reconeixement. Potser ho fan per fer oblidar a la ciutadania les mancances que tenen en l’exercici de la seva missió en els nostres propis assumptes, exercici que és molt mal valorat  per la majoria de la societat.
 

22 de novembre.

20 de novembre del 2013

Depressiu (que deprimeix).


I acaba: “No seguiré. Sé que el panorama que les pinto no es muy sugestivo y que su primera reacción serà rebelarse comtra un pronostico tan siniestro. Sobran agoreros y no puedo convencerles de que yo no pertenezca  a este club. Y, además, les supongo adictos a la teoria tan popular como socorrida de que “alguien hará algo para que no lleguemos a eso”. No creo en los salvadores por generación espontània, però ojalá que llegue ese alguien. Y que me equivoque. Ojalá.”
 
Ramon Muñoz es un periodista que treballa ara a “El País” amb una llarga trajectòria en la informació econòmica. Fa un any va publicar un llibre titulat “España destino Tercer Mundo” Ed. Deusto, B-2012, que al cap de pocs mesos ja portava quatre edicions. Cru, descarnat, realista fins a l’extrem, descriu la crisi econòmica que estem travessant com un retrocés que desfà el avenços socials que la societat espanyola (i suposo que per extensió les semblant de l’entorn) havia assolit en els últims quaranta o cinquanta anys. Tornem a una societat de rics (pocs) i de pobres (molts, la majoria) amb l’ensorrament de les anomenades classes mitges que veuen esvair-se la prosperitat que pensaven que ja havien adquirit per sempre.
 
Comença amb la ficció d’un possible “corralito” preludi de l’abandonament de l’euro i el retorn a la pesseta amb tot el que pot comportar d’ensorrament de l’economia del país i consegüentment del canvis socials correlatius. Però al llarg del llibre va apuntant que aquella ficció és possible, que ens ho estan amagant i que té moltes probabilitats, pel que es va coneixent, de complir-se. No hi veu propostes enlloc de que no passi. Ni els neoliberals, ni els socialdemòcrates, ni els alternatius (naifs, els qualifica) presenten respostes creïbles perquè no sigui així. Tampoc creu que hi hagi gaire reacció social, al menys revolucionaria. Ell tampoc sap què s’hauria de fer perquè inexorablement no esdevingui el que creu inevitable (tampoc és la seva feina), el retrocés cap una societat en la que les condicions d’existència que pensàvem que ja s’havien conquerit per sempre es perdran i entrarem en el túnel del temps, del temps pretèrit.
 
Potser, per l’estil periodístic, les pinzellades són massa gruixudes, però estan apuntalades. Segurament hi falta el que pot representar pel conjunt europeu el que Espanya, i també altres països perifèrics, hagi de sortir de la moneda única, els nostres problemes no ens són exclusius i la seva eclosió comportarà efectes més enllà. No s’està de fer algunes crítiques políticament molt incorrectes de comportaments socials que no es qüestionen, des de les hipoteques a les preferents, al paper dels agents socials i polítics fins i tot dels propis periodistes. Aquest punt sobta una mica, no pel que es diu que es pot subscriure, sinó pel sol fet de dir-ho.
 
Com ell mateix conclou: “Ojalá me equivoque. Ojalá”. El temps dóna i treu raons.
 
 
20 de novembre.

13 de novembre del 2013

Però, de què s’estranyen?


Hi ha qui s’estranya i s’escandalitza dels comportaments barroers d’alguns diputats en la seva activitat en seu parlamentària. Els comportaments inadequats mentre es fan en el debat intern, entre els electes, es toleren millor (són coses dels polítics) que quan es produeixen en les comissions d’investigació amb compareixents externs. El que aquests dies està passant a la Comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del cas de les participacions preferents emeses per les caixes d’estalvi n’és un bon exemple. Com s’atreveixen alguns diputats a  adreçar-se a distingits “prohoms” de la nostre respectable (?) comunitat financera en els termes grollers que ho han fet?

Sí, clar, no fa gaire gràcia que es perdin les formes en el debat polític i en l’exercici mateix de la política. Les formes són importants per la dignificació de l’exercici de la representació popular, al menys en un cert punt. Però, no s’adonen aquests que ara aixequen la veu que tot això no és res més que el resultat de la prepotència dels poderosos i de la seva manca de sensibilitat respecte als humils? Probablement els comportaments altius haguessin estat més acceptats, o no s’hi hagués donat tanta importància, si el resultat de l’activitat dels de dalt hagués redundat en benefici del poble. Quan el que ha passat és justament a l’invers, és normal que els afectats pels resultats desastrosos, potser involuntàriament aconseguits però irrebatibles, dels que tenien les altes responsabilitats polítiques o econòmiques  els qüestionin, els blasmin i els jutgin severament amb paraules i actituds fora de to.

Cal comprendre-ho i assumir-ho com a inevitable. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. No és pot pas pretendre en una societat oberta que els mals resultats no siguin vistos com a malifetes si els perjudicats són els de baix i els causants se’n surten sense responsabilitats ni patiments correlatius.

Hi havia altres solucions en el cas de la necessària capitalització de les caixes d’estalvi que no passaven per la proposta de conversió dels dipòsits d’estalviadors corrents i senzills en participacions en el capital amb el risc, com va acabar passant, de que els perdessin. La solució adoptada  no hagués provocat cap daltabaix, com ha passat ara, de no haver estat per la crisi financera que s’ha endut per davant la meitat del sistema bancari espanyol. Però el risc s’ha materialitzat. Podia passar, sinó ja no seria risc, segurament era, podia ser, previsible, i ha passat. Podia haver-hi hagut una capitalització amb diners públics, cosa que al final també s’ha hagut de produir, però era, és, un tema tabú per l’establiment polític, pel pensament dominant, i sobre tot per l’establiment financer, obrir o explorar aquesta possible via. Ara, -que tot se’n a anar en orris, amb la satisfacció d’alguns poderosos que veuen la seva situació incrementada i millorada i amb el patiment de bastants i l’arraconament de molts més-, perquè, de què, s’han d’estranyar que hi hagi comportaments ciutadans i de representants polítics que es poden considerar inadequats? Tothom cull el que sembra. Si els rics fan la guerra als pobres i els aclaparen i esclafen, com demanen encara que aquests mantinguin les formes? Però, no s’adonen que la seva insensibilitat és la que fa bullir la ràbia de la indignació popular? La història no els ha ensenyat res? Doncs, si és així, estarem condemnats a repetir-la.



Poques plaques com aquesta podran posar-los a les actuals classes dirigents, polítiques i econòmiques, en el futur.
 

13 de novembre.

 
 

10 de novembre del 2013

Costes de Garraf.


Aquest any feia força vent, però he tornar a ser-hi. L’any passat, convalescent encara de l’ensurt, no vaig poder estar en aquesta matinada de bicicleta que permet fer la carretera de les Costes de Garraf, sortint de Barcelona cap a Castelldefels i allà enfilar fins a Sitges, amb tota la carretera sols pels ciclistes que ens apuntem. No sé quants exactament, potser uns quatre mil amb tota mena de bicicletes: de carretera, de muntanya, de passeig, plegables, amb cadiretes de criatures, de discapacitats,… No ha fet un matí radiant sinó una mica enteranyinat, però a valgut la pena.
Malgrat que ja he fet aquest any altres sortides pedalant, àdhuc més llargues que aquesta, era un exercici que volia fer per demostrar-me que puc fer camí encara. Dels companys habituals sols ha vingut en José Mª, i ens hem perdut el dinar d’una paella d’arròs al passeig marítim de Sitges. El farem un altre dia.

7 de novembre del 2013

Zeitgeist.


“Si los dinosaurios desaparecieron por culpa de un cambio climático, no se comprende por qué las ideas de izquierdas no podrían acabar igual por culpa de un cambio cultural, por un vuelco en el Zeitgeist –que como todo el mundo sabe sopla hacia donde se le antoja y no pide permiso a nadie-. Es posible que se haya generado en torno a ellas un ambiente que las está asfixiando o  -más simple  e implacablemente- que provoca que no estén a la altura de los tiempos.”
Raffaele Simone: “El monstruo amable. ¿El mundo se vuelve de derechas?”. Ed. Taurus. M-2011.