Un pa com unes hòsties.

Tardaran un cert temps els xerrameques i els il·lusos en donar-se compte, o en acceptar obertament, què representen realment els resultats expressat pels ciutadans/es diumenge passat a les urnes. Més enllà dels anàlisis de qui ha guanyat i qui ha perdut i perquè, ens queda un panorama que indica clarament l’esterilitat de la situació per anar cap a qualsevol de les fites proposades a l’electorat, a menys que algú renunciï obertament als seus “principis” programàtics, o millor dir, a un dels seus dos principis programàtics.

 

Com sortir de la crisi, o com ens en podem sortir, cosa que cal reconèixer que no sap ningú, i com trencar l’impasse de les relacions nacionals, i superar-lo, cosa que alguns pretenen –sense gaires garanties, tot sigui dit- de saber com fer-ho, són els dos grans temes que tenim sobre la taula. Semblava que el debat que ens va portar a les eleccions sols era del segon gran problema, però és evident que cap Govern pot fer-se sense afrontar el primer i ja estem –com cada any- a haver de tornar a fer un pressupost.

 

La composició de l’arc parlamentaria en la legislatura que es va avortar precipitadament (i irreflexivament) tenia més possibilitats d’abordar millor, en alguna direcció, algun dels dos temes. Amb sacrifici i paciència, explicació i temps. La composició que va emergir de les urnes el diumenge a la nit és molt més complicada. Les combinacions que es poden fer per tenir una governabilitat sòlida són pràcticament impossibles.

 

Impossibles, a menys..., sí, a menys que algú renuncií a algun dels seus principis, fet que no es visible ni viable encara tant prompte. Ara sols hi ha combinacions impossibles i divergents d’enfocar la situació de crisi econòmica i de resoldre alhora “l’encaix nacional”, i per cada un dels actors les posicions són irreductibles. ¿És d’imaginar una formació “bussines friendly” que faci prevaldre les seves conviccions nacionalistes per sobre de les seves pulsacions dretanes fent aliances per i amb l’esquerra? O, ¿És també d’imaginar dues formacions dretanes però separades pel fet nacional que consideren -cada una el seu fet- irrenunciables? ¿I viceversa en les possibles combines? Poc imaginable, de veres.

 

Sí, el “pal de paller” pot intentar avançar en solitari, però ara ja no pot pactar uns temes, els econòmics, amb uns i els nacionals amb els altres. Cap actor acceptarà sols defensar una part dels seus principis i aparèixer com a dimissionari de la resta que ara han esdevingut com a transcendents.

 

Valenta papereta té la força principal i guanyadora. Però, com que és la mateixa força que s’ha ficat en aquest atzucac i de retruc hi ha ficat a totes les altres, és qui té l’obligació de trobar-hi una sortida. I l’única sortida que té és considerar algun dels seus dos principis: l’econòmic o el nacional. No pot mantenir els dos a l’hora. ¿Podrà fer-ho, sabrà fer-ho, voldrà fer-ho? No m’agradaria estar en la pell del que ha de prendre la decisió ja que certament hi deixarà moltes plomes. No li sortirà de franc. Ja se sap: “No es pot repicar i anar a la processó”.

 

28 de novembre

L’enterrament de la Caixa Laietana.

Avui es pot donar per formalment i definitivament desapareguda la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró. Fundada el 1865 per Josep García Oliver, amb tot una llarga, doncs, trajectòria en l’àmbit social i econòmic mataroní primer i més endavant més enllà, ha estat una víctima més dels esclats de les bombolles financeres i immobiliàries que han ocorregut en els darrers anys a casa nostra. Les responsabilitats, per acció o omissió, d’aquest trist final són repartides, variades, múltiples i diverses, com a totes les entitats que els ha ocorregut el mateix. No hem d’oblidar que en poc temps han desaparegut a Catalunya nou de les deu Caixes d’estalvi que hi havia. Algun dia se’n escriurà la història.

 

La llei 9/2012  de 25 de juliol de la Generalitat de Catalunya ja preveia la conversió de les Caixes intervingudes per l’Estat en Fundacions especials. La Llei, també, 9/2012 de 14 de novembre del Govern central afegeix que aquella conversió ja no la farien els òrgans que encara existien (Assemblea General, Consell, President), sinó una gestora anomenada per la Generalitat. Avui a sortit al DOGC el nomenament i composició d’aquesta en el que sols hi ha un membre, realment figuratiu, de l’antiga Caixa. Aquesta gestora serà la liquidadora de l’entitat d’estalvi, financera, i recollir les seves restes per veure què se’n pot fer. Suposo que també s’haurà de plantejar les relacions amb la Fundació Laietana que va sorgir de l’antiga Caixa que era qui la nodria d’ingressos.

 

Aquest fet ha coincidit, suposo de circumstancialment, amb l’arribada avui a casa de la nova targeta de crèdit de Bankia ( de color verd) que substitueix a la que fins ara teníem de la Caixa Laietana (de color blau marí). Tot un símbol, encara que ... no sé pas si per gaire temps. Anticipa també el proper, gradual i progressiu canvi del nostre paisatge urbà on els rètols i indicatius de la Caixa Laietana que ens han acompanyat molts anys també aniran desapareixen.

 

27 de novembre.

 

40 anys.

Ja fa quaranta anys d’aquest contracte. Gràcies, moltes gràcies!, a l’altra part.

 

25 de novembre.

Què fer?

El llibre ha estat al costat meu, a la cantonada esquerra de la taula de treball amb altres llibres i documents, des de l’estiu. Per la seva construcció, articles a tall d’entrades de diccionari, era de prendre i deixar, però l’anava arrossegant. Ara, que per prescripció facultativa disposo de temps a casa, l’he acabat d’una tirada. “Política para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos” J.M.Vallés y X.Ballart (ed.) Ed. Ariel, B-2012.

 

Però, a què ve l’interès per aquest tema si mitja vida, en anys, i la majoria de l’activitat professional que has exercit  ha estat dedicat a la política, i encara t’interessa? Certament. Potser és el neguit de veure el panorama actual des de la meva particular perspectiva, del que he estat, i he viscut, i del que sóc ara, i em queda per viure.

 

Els temps i la gent són uns altres dels que em varen marcar. També ho són els temps i la gent en els que es desenvolupa l’acció política avui, això ho tinc ben assumit. Nogensmenys no deixen d’inquietar-me actituds, reaccions, comportaments de la ciutadania tant en quant que administrats com en quant a administradors. Calia fer algun senzill repàs per constatar si encara les meves conviccions tenien puntals sobre el què fer públic. Aquest llibre ha servit per això, per veure que des del món acadèmic compromès les anàlisis del fenòmens polítics més d’actualitat permeten encara mantenir alguna virtut: la fe, l’esperança i la caritat, ... per continuar pensant en l’acció col·lectiva.

 

“En todo caso y a modo de conclusión, la confirmación de que existe un amplio estado de opinión conocido con el nombre de desafección ciudadana no deja insensible a los autores. Porque no lo consideran inocuo para la estabilidad política, la cohesión social y el progreso económico. Por esta razón y a sabiendas de que no se dan recetas mágicas capaces de remediar esta desazón ciudadana, los autores apuestas por la revisión y corrección del sistema. Y, sobre todo, por una reafirmación del compromiso de los propios ciudadanos con la política. Como titulares que son del gobierno democrático.”

 

Arribats a aquest punt de reafirmació amb la política, amb “la inevitabilidad de la política para satisfacer la necesidad de seguridad y cohesión de toda la comunidad y la obligación de depurar la política democràtica para reforzar su legitimidad con una buena gestión de los asuntos públicos.”, en paraules de Josep M. Vallés, sols queda la vella pregunta retórica: Què fer?

 

 

16 de novembre.

More on. Seguir endavant.

Sí, clar, havia d’anar a raure a llegir un llibre que em sembla que és de referència per tots aquells que han tingut un ensurt cardiovascular. “La ciencia de la salud” Valentín Fuster, (Mis consejos para una vida sana, con la colaboración de Josep Corbella). Ed. Planeta B-2011, 4a. Reimpresión.

 

Bé, desprès de llegir-lo, crec que potser m’hauria haver estat de referència molt abans, quan vaig ser advertit fa alguns anys que tenia possibilitats de risc, encara que com que no eren massa cridaneres no hi vaig prestar gaire atenció. També penso que, més enllà de tenir o no algun risc, els consells per una vida sana i el coneixement del que ens pot passar en la nostra salut segons la (mala) vida que portem haurien de ser motiu d’atenció generalitzada. Segurament ens estalviaríem moltes sorpreses i posteriors maldecaps. El recomano vivament. El deixaré a la capçalera, a mà.

 

No hi ha secrets ni receptes espectaculars ni noves: “...todos estos problemas tan diversos y tan complejos confluyen en una misma solución: dieta sana, actividad física y no fumar. Sólo estos tres consejos básicos, nada más. Es algo tan simple que sorprende que haya tantas personas que los ignoren.” Desprès, amb aquesta prescripció, segurs que els controls mèdics, especialment del pes, del colesterol (el bo i el dolent) i de la tensió arterial sortiran bé, sense que calgui preocupar-se.

 

Tres actituds desprès d’un accident cardiovascular: La positiva. Ha estat un advertiment i cal corregir tal com anàvem. La depressiva. Sentir-se colpit sense saber massa perquè i pensar lo difícil que serà a partir d’ara. La temorosa. La por a que es pugi repetir l’ensurt i no atrevir-se a portar una vida normal.

 

Res, res, a agafar la positiva. More on! Endavant! No m’ha de ser especialment difícil. No he estat fumador: Pas problème de ce côté! Sóc cicloturista, amb carnet federatiu i tot: No, si ara resultarà que els 2.000 km/any seran pocs. Sols hauré de controlar bé el xic de golafreria que he tingut fins ara: Si cal fer dieta sana, cal fer-la. Tot plegat, quan els controls ho permetin, si algun dia faig una transgressió (continguda) serà festa grossa.

 

14 de novembre.

Desnonaments.

Ara, cuita-corrents, empaitats per les notícies desgraciades que omplen els mitjans hem de procurar corregir les normatives, antigues, certament, que regulen el crèdit hipotecari. De veritat, ¿aquí està el problema, o la causa, d’algunes situacions socialment inacceptables? Sembla que hi ha, sembla, no n’estic segur, solucions miraculoses. Potser corregirem els efectes, però analitzarem correctament les causes i les corregirem també?

 

La bogeria dels anys de les vaques grasses va afectar a tothom: consumidors, proveïdors, reguladors, controladors. Particulars, empreses, Governs, tenen la seva part de responsabilitat en el desori hipotecari. Alguns més que d’altres, cert, però repartides. Uns varen creure que podrien prendre llargs compromisos, sense pensar en la volatilitat del món d’avui. D’altres, cobdiciosos, es varen aprofitar de les necessitats menystenint o ignorant conscientment el risc que assumien. Els administradors mirant massa temps cap una altra banda fent veure que tot anava bé. Era ben bé que tothom en treia beneficis. Beneficis a curt, com ha quedat ben palès.

 

Tenim un pa amb tomàquet de difícil solució. Pel cantó de les lleis, de la normativa, el tema és complicat. Retroactivitat, seguretat contractual, constrenyiment, ... Però, si d’ara en endavant no hi haurà pas problemes nous! Gat escaldat... i són els gats i els gossos i els amos els que van escaldats, encara que probablement d’una forma inversa a les seves responsabilitats. El problema és cap endarrere, cap el què es va fer i es va permetre fer temps enrere. La solució no és jurídica, la solució és política. Cal que les tres parts: hipotecats, hipotecadors, controladors assumeixin – en grau divers, segurament- que alguna cosa no es va fer ben feta i que cal atendre’s a les conseqüències de les seves responsabilitats. Potser llavors, algú en sortiria més que escaldat rostit i escarmentat per una bona temporada. Encara que d’aquí vint anys, una generació, tornarem a passar per un episodi semblant. Està escrit en els llibres d’història.

 

13 de novembre.

Basarda.

Fa alguns dies que no hi ha incorporacions d’entrades noves en aquest blog, sembla aturat en el record de Paris. Alguns/es dels habituals seguidors/es s’han inquietat preguntant-me per l’estat del qui escriu desprès del terrabastall.

 

Cert, en tota convalescència cal fer una aturada i reposar un temps més o menys llarg, i més quan algun tractament – que no sé ara quina durada tindrà, encara que sospito que ja serà per sempre- provoca un alentiment del ritme que mantenia fins a l’ensurt.

 

Però també hi ha un cert cansament de l’esperit en veure que tot continua girant sobre el mateix. Que desprès dels anys que portem de crisi sembla que no s’hagi assumit encara la seva profunditat i persistència amb els seus consegüents efectes. Cada nova, o accentuada, expressió cridanera torna a ser notícia destacada que demà passat donarà pas a un altra, nou o no, esgarip dramàtic.

 

En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!

 

13 de novembre.