31 de juliol del 2012

Sang i pertinença.


Fa vint anys, Michael Ignatieff, acadèmic reconegut i polític liberal canadenc, va escriure el llibre “Sang i pertinença” que ara ha estat editat a Espanya amb un epíleg fet per aquest moment que ja no és el de vint anys enrere.

Amb la caiguda del mur de Berlín i el final de la guerra freda, Ignatieff va viatjar als indrets dels nous (o vells) nacionalismes. Els Balcans (Sèrbia i Croàcia), Alemanya (sí, sí, Alemanya), Ucraïna, Quebec, el Kurdistan, Irlanda del Nord. Fa vint anys les coses es veien molt malament, ara han millorat força en alguns d’aquests llocs.

¿És l’Estat qui fa la Nació, o és la Nació qui fa l’Estat? La Il·lustració francesa del s.XVIII versus el Romanticisme alemany del s. XIX. El cosmopolitisme front el nacionalisme. El dret de sang i el dret de sòl. La força contra la paraula. El nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic.

“En vez de la banal política de lo real, en vez de un mundo de la política que afronta los hechos –la pobreza, el atraso y la terca mediocridad de la vida corriente en los Balcanes- el nacionalismo dirige la mente a planos más elevados. Ofrece la gloriosa política de la identidad y la autoafirmación. En vez de la política interminable del interés y la negociación, hay enemigos internos y externos a los que derrotar; está la causa eterna, los mártires del pasado y del presente a los que ser fieles.”

El federalismo no es una doctrina política. Es solo una manera de compartir el poder político entre los diferentes pueblos de un estado. Pero es la antítesis política del nacionalismo. Aquellos que creen en el federalismo sostienen que no es necesario poseer estados propios para poder disfrutar de la autodeterminación. Los pueblos que comparten tradiciones, geografía o un mismo espacio económico pueden ponerse de acuerdo para compartir un mismo estado mientras mantienen un grado importante de autogobierno en cuestiones esenciales para su identidad como pueblo. El federalismo es una política que busca reconciliar dos principios divergentes: el principio de etnicidad, según el cual los pueblos quieren ser gobernados por los suyos; y el principio de  civismo, según el cual los extraños que quieren vivir en comunidad tienen que hacerlo en igualdad, dejando de lado su etnicidad y centrándose en su ciudadanía.”

L’autor, en el epíleg fet expressament per ara i aquí, és optimista. “Todos los estados han aprendido qué no hacer al afrontar demandas nacionalistas de la periferia.”  No estic segur que aquest sigui el cas espanyol. La recuperación del nacionalisme espanyol, sobre tot de la mà de la dreta, dóna ales als nacionalismes com el català per declarar-se obertament independentista. Ho estem veien a diari.

31 de juliol.

27 de juliol del 2012

Sepharad.


El brau en l’arena de Sepharad, envestia l’estesa pell i en fa, enlairant-la, bandera.

Contra el vent, aquesta pell de toro, de brau cobert de sang, és ja parrac espesseït per l’or dels sol, per sempre lliurat al martiri del temps, oració nostra i blasfèmia nostra.

Alhora víctima i botxí, odi, amor, lament i rialla, sota la closa eternitat del cel.


Salvador Espriu: “La pell de brau”, cant I.



Una i altra vegada tornar a Espriu.


27 de juliol.

26 de juliol del 2012

Ensopegar en la mateixa pedra.

Sembla que no en varem sortir prou d’escaldats de l’alegria amb que es va fer la reforma de l’Estatut i dels resultats obtinguts. Ara hi tornem. Hi ha espoli fiscal, ens tracten com a una colònia, demanarem un nou pacte fiscal en la línia del concert. Anem a Madrid junts a reclamar-ho! Bé, això de junts és un dir ja que els d’aquí que són dels d’allà no estan per la feina. Amb això, ja em direu quines perspectives.

Com l’altra vegada, a més, no s’ha tingut en compte tampoc les circumstàncies. Llavors, el canvi de Govern del 2004 hauria d’haver comportat replantejar l’escomesa i portar-la cap una altra direcció. Ara, la situació general de les finances públiques, de totes, hauria d’haver comportat plantejar-ho diferent, en temps i formes. Ja sabem d’antuvi que fem un brindis al sol, que no ens faran cas, ... però en traurem llenya per fer continuant bullir l’olla.

Primer, els ingressos públics estan en hores baixes i no crec pas que tinguem més reconeixement de confiança que al conjunt perquè en deixin diners. Qualsevol agent valora la situació abans de llançar-se a la lluita. Segon, una hipotètica millora per nosaltres seria a costa d’altres, que en la situació actual, lluitaran amb ungles i dents per mantenir-se com estan. Això darrer, si ja és difícil en època de vaques grasses compteu en època de vaques magres.

Més enllà, de la certitud o no del greuge, és evident que ara no és el millor moment per engegar aquesta mena d’assumptes. Pujarà un graó més la tensió nacionalista independentista, fins l’exasperació. I desprès? Totes les possible sortides semblen preocupants, al menys si no es mira amb frivolitat.

26 de juliol.

25 de juliol del 2012

Els fets.

Els fets són tossuts. Malgrat que no els vulguem veure, o fem com si no els veiéssim, si hi són, hi són. Fa temps que s’explicava què passava amb els comptes públics: els de l’Estat, els de les autonomies, els dels ajuntaments. Però no es volia acceptar. La caiguda dels ingressos fiscals degut a l’ensorrament d’alguns sectors de l’economia causava un forat considerable a tots els pressupostos que pretenien mantenir el nivell de despeses. Sempre hi ha hagut qui creu que hi ha una màquina de fer diners, o que aquests en el darrer moment sortiran de vés a saber on. En tot cas, molts estruços amb el cap sota l’ala.




(tot el 2011 explicant el mateix quadre)


Ja fa temps que s’hauria d’haver plantejat obertament i conjuntament entre tots com ens ho havíem de fer per afrontar l’atzucac que ens venia a sobre. Però els uns per guanyar temps, els altres per arribar abans, molts per allò de “santa Rita, Rita, Rita,...”, la majoria per ignorància, no varen voler afrontar el problema fins que el cel ens ha caigut al sobre.

Ara, malferits, estem a sota la desfeta. Anem pidolant, sí, sí, pidolant, desesperadament, tots, a veure qui ens pot ajudar. Ah!, deixeu-nos diners per arribar a final de mes!, clamen desesperats els polítics que els ha tocat administrar la misèria. No estaven preparats per fer aquest paper, aquest paper d’estrassa. La ciutadania que es prepari, venen temps molt difícils. Pensàvem que si aconseguíem mantenir-nos col·lectivament com fins ara, sense créixer, ja ens podríem donar per contents. Ara, és evident que retrocedirem. Alguns més que d’altres, com sempre passa en casos com aquest que estem vivint.


Ara, segurament ja és tard. Els majors ingressos els farem, potser, l’any que ve. Les menors despeses les aconseguirem a cops de destral i amb patiments generalitzats. La confiança l’hem perduda per la frivolitat dels que han manegat la situació. Ningú es creu que hi hagin alternatives.

25 de juliol.

Barcelona '92.

Avui fa vint anys de la inauguració dels JJ.OO. de Barcelona. Els mitjans en van plens, fent lloc als drames del moment, de relats de l’efemèride tot commemorant-la. He seguit, no he d’amagar-ho, amb emoció el records d’aquells dies. Jo els vaig viure com molta gent i avui els revisc fins i tot amb alguna llagrimeta.





Tres coses destaquen per contraposició amb els temps d’avui: d’il·lusió col·lectiva que ens va agafar a tots, o a quasi bé tots; l’excel·lent treball realitzat per sobre de distincions polítiques; i l’absència d’episodis de corrupció en un procés en que es varen remenar molts cabals. Sí, tot això, i més, és el que va passar aquells temps que van des del llançament de la candidatura, la seva proclamació, la seva realització i la seva celebració. Aquells temps tenien uns altres valors? Probablement.  

Tot va començar a poc de la recuperació dels ajuntaments democràtics i de la construcció de l’Estat tal com encara, encara?, el tenim. Hi havia el desig col·lectiu de mostrar al món que volíem deixar enrere la dictadura i els anys de negror i aïllament. Els electes posaven per endavant el projecte a les seves ambicions particulars amb els valors de la dignitat i la consciència.

Tothom, o molta gent, hi va posar el coll abnegadament. La ciutadania amb el voluntariat; els tècnics i empreses participants amb la seva professionalitat; els polítics amb la seva tenacitat i honradesa; els esportistes, en fi, amb el seu esforç.

Varen ser temps inoblidables que recordem amb orgull els que els varem viure. Potser, per això, ara, ens els temps que estem transitant els veiem encara més lluents del que varen ser, que Déu n’hi do. Va haver-hi un bon projecte ben explicat, executat amb rigor i completament reeixit del que ara col·lectivament ens en sentim orgullosos. La generació que ho varem viure no ho oblidarem mai.




25 de juliol.

23 de juliol del 2012

Europa.


“Europa tiene una enorme responsabilidad consigo misma y con su destino. Es un error decir una y otra vez que “España es demasiado grande como para dejarla caer, porque detrás vendrá Italia y no sé qué catástrofe de explosión del euro”. Eso es una verdad falsa. Si uno mira la historia de Europa del siglo XX, sabemos que los europeos son capaces de destruir físicamente Europa. ¡Cómo no van a ser capaces entonces de acabar con el euro! Depende de que vaya aumentando la voz del nacionalismo insolidario. Europa ha pasado por dos guerras mundiales. “Nunca se atreverán a destruir la Europa del euro”, dicen algunos. ¿Por qué no?


Felipe González. De la entrevista d’avui a El País.




23 de juliol.

16 de juliol del 2012

Lectura interessant i entretinguda.


Mistrás. 1439.
“Esta mañana, ya de vuelta a Mistrás, el octogenario Pletón vuelve a pensar que quizás llegue el día en que el mundo no se halle dominado por los dogmas del cristianismo o del islam, en que la tierra esté a disposición de quien se comprometa a cultivarla con su esfuerzo, en que los gobernantes lo sean por sus méritos y no por sus riquezas, y que la educación haga a los hombres conscientes de su dignidad.”

Pedro Olalla. “Historia menor de Grecia”. Ed Acantilado. B-2012.



16 de juliol.

En el forat i cavant.

Quan el 2008 va esclatar la bombolla financera, la mare de totes les bombolles, es va anar ensorrant tot el sistema econòmic creat al seu entorn amb les seves varietats locals.

Aquí, a casa nostra, primer va ser l’immobiliari i tot el que hi gira al seu voltant, des de la comercialització a l’industria de materials, més d’un 12% del PIB; desprès altres sectors i subsectors, com el lligat al automòbil, que s’està quedant en una caiguda gradual de vendes, mes a mes, a menys de la meitat del que era fa quatre anys. Amb l’activitat financera quasi en fallida, també son menys els contractats, un 15%, els locals llogats, els marges d’intermediació.

Però en una societat majoritàriament de serveis com ho són totes les societats avançades, no de producció primària i industrial, aquests serveis depenen del bon funcionament dels “tractors” productius. Si aquests no van, els serveis se’n ressenten, diguin-se restauració i hostaleria, diguin-se comerç, diguin-se prestacions públiques, aquelles que donen les administracions en forma de serveis directes, nous bens públics o d’ajuts a activitats concretes.

Les administracions viuen dels impostos, de les contribucions que els hi fan els ciutadans. Si aquests no “apoquinen”, perquè ingressen menys, perquè consumeixen menys, perquè les empreses no fan beneficis, les administracions es troben sense recursos per arribar a final de mes. Llavors han de venir les retallades, de sous als empleats públics, d’ocupacions públiques, de prestacions, d’ajuts, d’inversions; i també augments de les contribucions que minvaran, als qui han de pagar-les, el seu poder adquisitiu.. És una espiral infernalment depressiva ja que al seu torn aquestes retallades alimentes més depressió.

Les dues vies de tallar aquesta espiral depressiva estan cegades. La primera era la que es feia servir tradicionalment: la creació de massa monetària, imprimir bitllets i pagar el forat amb uns papers i monedes reconeguts i acceptats, però que comportaven automàticament un procés inflacionista, ja que era crear del no res. Mantenia la capacitat nominal dels que rebien els paperets, però en realitat col·locava demanda artificial que feia pujar els preus. Ja fa temps que les economies del nostre entorn varen tallar aquesta possibilitat. Els Bancs Centrals no són per crear moneda sinó molt restrictivament, amb l’excepció dels americans del nord. En tot cas, a Espanya ja no tenim moneda pròpia ni consegüentment Banc emissor.

La segona via, que ha estat usada en els darrers temps fins a l’abús ja que hi havia moments que no era necessària, ha estat recórrer al crèdit, manllevar diners a qui ens el deixava: els mercats. Però ara, desprès de molt temps donant facilitats (era la corda perquè ens pengéssim?) posen condicions per donar-nos-en més i al marge de les voluntats polítiques democràtiques determinen el camí a seguir. Han d’assegurar el seu risc, diuen, i tenen raó. Els hi tornarem algun dia, o anirem fent una roda perpètua? A més risc, més preu. Els interessos s’apugen, és la famosa prima de risc i el diferencial amb el bo alemany. Cada dia ho sentim a les notícies.

Ara els confiats ciutadans/es van entenen el què passa a garrotades. Poques explicacions pedagògiques, pocs acords per tirar del carro tots plegats, poques correccions de privilegis que es mantenen, sols la pedregada que va caient un dia i un altre dia sobre les seves espatlles. A ningú li agrada retrocedir, però cal assumir-ho, això és el que estem condemnats a viure els propers temps. Les solucions i les respostes les hem de trobar nosaltres sols, des de baix. Als de dalt els importa ben poc el patiment de la gent.

16 de juliol.

14 de juliol del 2012

14 julliet.

La notícia és que PSA, l’empresa francesa de fabricació de vehicles Peugeot-Citroën, tancarà alguna de les seves fàbriques a França i acomiadarà més de 8.000 treballadors. Tot un cop per la moral dels francesos. Ja fa uns quant anys que el President d'aquesta empresa alertava de la invasió de productes fabricats al Japó i a Corea, i encara no hi havia els xinesos. Cert, però, que alguns d’aquests fabricants asiàtics tenen factories a Europa, al mateix cor de la UE, així com fabricants europeus tenen fortes connexions amb els japonesos (Renault-Nissan).

Un dels caps del socialisme francès, Arnaud Montebourg, va prevenir del tema quan estava a l’oposició. Ara és ministre del Govern d’Hollande, precisament de “Recuperació productiva”. Què proposarà en les seves noves responsabilitats?

El tema es molt important també per nosaltres. Espanya és un del gran fabricants de vehicles del món. Exportem el 85% de la producció. Tenim fàbriques tant de Peugeot com de Citroën. Les d’aquesta darrera marca són la base del cluster de l’automoció gallega. Posem-nos a tremolar pel seu futur, tant de bo que no passi res. Mentre, les vendes de turismes a Espanya continuen desplomant-se: ara sols són el 47% de les que es varen fer el 2004. A Europa no els va pas gaire millor.


És la globalització el que cal repensar.

14 de juliol.

13 de juliol del 2012

Me sube la bilirrubina.

Segurament el pati no està per fer conyes, sí. Però ja s’ha dit tot, o gairebé tot, i ja cansa tornar-ho a dir. Sols ens queda el recurs d’en fotre-se’n, de nosaltres també. Diu que serà la cançó de l’estiu.



13 de juliol.

9 de juliol del 2012

El desprestigi.

Obres l’edició digital d’un diari, tant fa, qualsevol, i surt un banner publicitari a dalt de tot: “Eliminar la pensión vitalícia de los políticos” Si, No. Vota y gana un Mini.

Espectacular! Vinga, fot-li pel broc gros!

A veure: Quins i quants polítics tenen pensió vitalícia? Els que la tenen, està justificada? Res, home, res. A on vas amb aquestes subtileses? Llenya! Llenya!, i a més, pots guanyar un cotxe.

Així es construeix una ciutadania formada i informada? Ah, però es tracta d’això, o de tot el contrari?

9 de juliol.

Les explicacions.

"La ciudadanía está como en stand by, entre angustiada, resignada y un punto ya irritada, y como esperando no a que escampe, sino a ver qué más puede pasar todavía.
Pero como nadie con responsabilidad pública se ha esforzado antes, ni se esfuerza ahora, por explicar regularmente, con detalle y claridad, el porqué, el cómo y el previsible hasta cuándo de lo que acontece, el español medio ha optado por actuar como si nos asolase una plaga de esas que un buen día se van igual que un mal día vinieron: porque sí."
Cuestión de modales. José Juan Toharia. El País, 7/07/12.

No és cert que ningú s’hagués esforçat gens. Alguns, des de la seva irrellevància, es varen atipar d’explicar un anàlisi que es va confirmant dia a dia. Ningú els va fer gaire cas.



  1. No hi haurà creixement. No es dona enlloc, amb la demanda interior deprimida, la inversió lògicament aturada, els esforços exportadors no aporten gaire.
  2. No hi haurà possibilitats de reduir els elevats nivells d’atur. Hi ha més treball disponible que feina per ocupar-lo. Això serà així durant molt temps, a menys que es donin unes sortides emigratòries que per ara no es veuen cap a on poden ser.
  3. El forat fiscal és impressionant i les necessitats de cobrir-lo portaran al cercle viciós de l’enfonsament de la despesa pública i a l’aprimament fins a l’anorèxia de l’Estat.
Per tant, amb aquest panorama calia, i encara cal, explicar bé als ciutadans/es el que ens espera per un període de temps bastant llarg i proposar en conseqüència polítiques pal·liatives, o agosarades, per afrontar el tràngol que no siguin el que es salvi qui pugui.

Clar, però, que això no s’adiu amb les formes de fer política del món d’avui.

9 de juliol.

3 de juliol del 2012

“This is not about me, it is about you”. Obama 2008.

Andrés Ortega és al meu parer, pel poc que conec, un dels millors analistes que tenim. Ha viscut des de dins de les entranyes del Govern, de la Presidència del Govern, la darrera etapa socialista. Ara, amb Ángel Pascual-Ramsay, d’una generació més jove, amb qui va treballar plegats, ha publicat la seva visió del què ha passat en aquests darrers anys en la política espanyola. “¿Qué nos ha pasado? El fallo de un país. Galaxia Gutenberg. M-2012.

Les dues primeres parts del llibre sobre la crisis econòmica i financera i sobre la social són ja molt conegudes i si es volen analitzar sense sectarismes força entenedores i comprensibles. És en la tercera part, quan parlen de la crisi política on posen de manifest l’incapacitat dels socialistes per afrontar-les.

Davant de la situació: “La eclosión del malestar político se ha producido en un contexto en el que han aflorado y se han superpuesto numerosos debates: el dominio del poder económico frente al poder político; los límites del Estado nación y de la democracia liberal en un mundo globalizado; la crisis y el futuro de la socialdemocracia; el peso determinante del capitalismo financiero frente al capitalismo productivo; la sostenibilidad del Estado del Bienestar; los obstáculos y carencias de la Unión Europea y del avance del proyecto europeo; la existencia de una sociedad civil global; el efecto de las tecnologías de la información en la forma de hacer política, y el incremento de la desigualdad económica y social.”

La sociedad española ha cambiado y el PSOE no se ha adaptado a estos cambios. Electoralmente, los socialistas han seguido operando con los esquemas de los años ochenta y noventa del siglo pasado”

“los partidos socialdemócratas están fallando a la hora de adaptarse a los grandes cambios que se han producido en los últimos años con la globalización e incluso con la integración europea.”

La base social y electoral del PSOE es una reminiscencia del pasado. Su bajo nivel de apoyo entre los jóvenes condensa esta idea. El PSOE se ha alejado del centro de gravedad de la sociedad española, mientras que el PP ha roto las barreras sociológicas que constreñían su crecimiento en los sectores de la clase media baja.”

Però la part que m’ha semblat més rellevant és la quarta dedicada als canvis geoestratègics. Aquest és un aspecte que es té molt poc en compte en els anàlisis més barroers, que són majoria, del què ens està passant. El centre de gravetat del món està canviant als nostre ulls i no som capaços d’explicar-ho obertament a la ciutadania. El començament del capítol dedicat a “El desplazamiento del poder” és totalment clarificado: Obama obre una reunió del G-20 i a qui primer dona la paraula és a Hu Jintao.

El sur cada vez pesa más, y a Occidente (cuando está unido, aún más si EEUU y Europa van por separado) le cuesta cada vez más imponer su visión del mundo y sus valores, inclusos u modelo económico.”

“Hoy, y esto es lo peligroso, el sistema no parece tener mecanismos para articular el descontento de la mayoría social que se ve afectada negativamente por el sistema económico. El malestar no tiene válvula de salida y degenera en frustración e impotencia, lo que en el pasado siempre ha sido caldo de cultivo de movimientos extremistas y populistas, que pueden llegar a ser mayoritarios.”

“Entre las reacciones previsibles está la renacionalización de las políticas; ante una globalización amenazante y que expande la pobreza y el riesgo, el retorno a la tribu, a las colectividades de pequeño tamaño en las que son fácilmente identificables los afectos que dan lugar a la cohesión, es percibido por muchos como el mejor mecanismo de protección. Que tales experimentos estén condenados al fracaso no enturbia su atractivo potencial ni su capacidad de generar desorden y crisis, especialmente en manos de dirigentes populistas.”

Com sortir-ne de tot aquest panorama? Els autors fan una crítica a l’antipolítica que sembla que està ben instal·lada entre nosaltres:

“Pero es un reto que atañe a todos pues, con la excusa de culpar a los políticos, ha cundido en España una clara dejación de la responsabilidad cívica. Un país no puede salir adelante si no es sobre la base del esfuerzo y la responsabilidad colectiva. Las constantes alusiones a la falta de liderazgo sirven a menudo para no afrontar la falta de cultura cívica que caracteriza al país. Definitori.

3 de juliol.

2 de juliol del 2012

Drets genèrics i drets jurídics. O potser, Drets i legalitat.*

*dedicat a Nacho Corredor.


Entorn al dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, crec que hi ha una evident confusió conceptual. A partir dels drets fonamentals de funcionament d’una societat democràtica, bàsicament els d’opinió i expressió de la mateixa, hi ha qui els confon amb els drets jurídics derivats del dret internacional.

A veure, el dret a l’autodeterminació sorgeix dels processos descolonitzadors posteriors a la segona guerra mundial. Les col·lectivitats que habitaven els espais que estaven ocupats per la força per potencies colonials pogueren, emparant-se en aquest dret, accedir a la seva independència. Les Nacions Unides en foren els garants de l’operació. Encara avui hi ha un comitè de descolonització a la seu a Nova York.

Ja sé que hi ha a casa nostra qui creu, n’està convençut, que Catalunya és un poble ocupat colonialment, encara que em sembla que ho tindria difícil de que li acceptessin al comitè de descolonització internacional. La història pesa, és la que és, i està ben documentada. No obstant, és un exercici democràtic acceptar que hi hagi que pensi així i com a tal completament respectable. Suposo que democràticament s’ha d’acceptar també el pensament que diu que això no és cert. Llavors? Llavors, és un combat polític com qualsevol altre: opinions, creences si voleu, diferents que s’enfronten a l’espai públic i que segons el major o menor suport que reben s’imposen o no.

Allà on volia anar. Sembla que els que no creuen en l’autodeterminació de Catalunya, en el seu dret a fer-ho, són culpables de la seva impossibilitat ja que no respecten l’exercici d’un “dret”. Els demòcrates saben que tothom pot lluitar per les seves idees, però ningú és obligat a acceptar i menys lluitar per les dels altres. Faltaria més! Per tant si els que volen la independència aconsegueixen que les seves pretensions siguin acceptades majoritàriament i troben la forma de traduir aquesta pretensió en realitat, cap problema. Suposo que són conscients que es poden trobar amb detractors que probablement defensaran les seves posicions amb igualtat de zel que ell mateixos i als que no se’ls pot demanar que col·laborin amb les opinions contràries.

En el moment d’aquest debat avui a Catalunya és cabdal la posició dels socialistes. Tothom els voldria arrossegar a les seves posicions tant els independentistes com els centralistes. La seva pretesa ambigüitat és motiu de molta controvèrsia a vegades més interessada en la seva desaparició com a força política important que en la seva decantació cap un costat o un altre. La inequívoca defensa de certs aspectes de la realitat catalana com la seva llengua o la seva cultura no els col·loca automàticament en l’àmbit nacionalista, però sí en el camp de l’acceptació de les diferències existents. Fins aquí. Res més, ni menys. No cal fer invents nous ni recerques complicades.

Tota la vida han tingut por d’assumir públicament que són espanyols, hispànics millor. De Catalunya, el salt és cap a Europa per acontentar no sé pas a qui. Mira que els suissos són una confederació i no n’hi ha cap que dubti a l’hora de definir-se com a suís. Clar, però, que la seva història és ben diferent.

2 de juliol.