30 d’abril del 2012

Antipolítica.

“La antipolítica se alimenta de la política en descomposición, y en Italia se está dando un festín.” Així comença un article al diari el corresponsal a Roma.

Però, aquí, a Espanya, no els anem gaire al darrere. Aquest és l’article sobre el programa de l’Évole d’ahir: Salvados s'ha proposat aquest diumenge a la nit desgranar el finançament dels partits polítics a La Sexta. I com passa en cada programa, ha aconseguit resoldre l'entramat.” (?!)

Suposo, que si ha aconseguit resoldre l’entramat, i aquest és irregular, ja deu estar a la porta del jutjat a denunciar-ho, oi? Hi ha fórmules tramposes de periodisme.

Que els partits polítics no són un model perfecte és ben conegut. Ara, tampoc són models perfectes moltes coses a la nostra societat que també reben diners públics o haurien de contribuir als cabals públics, des dels propis mitjans de comunicació a molts particulars. Aquesta coincidència, però, no hauria de ser excusa ni obstacle per anar millorant-ho tot, també els partits polítics.

L’article 6 de la nostra Constitució diu:

Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a laformació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurement dins el respecte a la Constitució i a la Llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics.”

En la lloable i necessària dèria d’avançar en la millora de la societat cal anar en compte en no equivocar-se d’objectiu. Potser aquests partits que tenim ara no són bons. Doncs haurem de fer-ne uns altres que siguin millors, potser diferents fins i tot, però que serveixin per estructurar les opinions plurals d’una societat oberta, és a dir, lliure. Aquí està la clau, a les societats que no són lliures no hi ha, ja que no es vol, opinió pública reconeguda i per tant tampoc hi ha partits. Compte amb els nostàlgics del franquisme!




30 d’abril.

29 d’abril del 2012

Andalusia.

No sé, sembla que la primavera és l’estació d’Andalusia. Potser, sols són vivències i records personals; potser, és que sigui així. Processons, “ferias” i romeries. El paisatge esclatant de verds i d’aigua. La gent, el menjar, el beure, cantar, ballar, l’hedonisme. Potser sols és un tòpic, o molts tòpics.

Potser es confon Andalusia amb la depressió bètica que n’és sols una part: la tirallonga que travessa des de llevant, quasi mediterrani, fins a morir a l’Atlàntic, oblidant l’Andalusia nazarí, l’oriental. Potser es sols la imatge de la petja deixada pels seus emigrants a altres indrets i per la qual, alguns,  han conegut les seves vivències i així l’han configurat en el seu imaginari. Potser,..., però el cert és que sempre dóna gust viure i veure, de prop o de lluny, (millor en directe, menys en succedanis), Andalusia en aquest temps.





29 d'abril.

23 d’abril del 2012

Una reflexión / Debat.


Avui, interessant resposta del comunicador Antoni Gutiérrez-Rubí: Transformar una ilusión  a un anterior article del filòsof Daniel Innerarity: Desenredar una ilusión. Per entremig, l’article del retall de Una reflexió. El debat promet.

Innerarity ens posa en guàrdia de les visions acrítiques del ciberutopisme i proposa saber distingir la funció crítica i desestabilitzadora de la capacitat de construcció democràtica. Internet té avantatges, però també té riscs que no cal oblidar. I conclou:
“¿Cuándo hemos tenido los seres humanos un instrumento cuyas capacidades de emancipación no incluyeran posibilidades de autodestrucción? Gobernar significa precisamente fomentar aquellas capacidades y dificultar o prevenir estas posibilidades.”

Gutiérrez-Rubí , contraataca: Cal donar una oportunitat a lo imperfecte, tot atacant ferotgement a la política establerta.
“Las dificultades de la cultura democràtica directa para ofrecer una alternativa no son pocas ni pequeñas. Aunque lo profundamente imperfecto no es la alternativa, sino la oferta actual. No nos equivoquemos.” Fort, va fort! “Si la política formal desprecia e ignora la actual denuncia por su incapacidad propositiva en términos convencionales, perderá una oportunidad irrepetible para revitalizarse con el injerto de lo nuevo.”

Cal esperar que el debat continuï, tant per un costat com per l’altre. És necessari.

23 d’abril.

Sant Jordi i el llibre.



Bernat Martorell. Sant Jordi matant al drac. (Institut d’Art de Chicago)



Rabindranath Tagore: Nacionalismo. Great Ideas. Ed Taurus.

23 d'abril.

22 d’abril del 2012

Una reflexió.

"Es una ensoñación libertaria creer que redes diseminadas de aficionados o "expertos desconocidos" pueden organizar por sí solos una sociedad basada en decisiones racionales e interesadas. La suma de las corduras al por menor no produce necesariamente, ni siquiera generalmente, racionalidad al por mayor. Lo más normal es que la cordura al por menor solo conduzca a la locura al por mayor."



Llegit a l’article Medios sociales y democracia deliberativa Nathan Gardels, El País 21-03-2012.




22 d'abril.

21 d’abril del 2012

La realitat s’imposa.

És curiós llegir els anàlisis que es fan a “toro passat” de la crisi econòmica a, i de, casa nostra, i les respostes que hi han anat donant des del 2008.

Que si el Govern socialista, i sobre tot el seu President Rodríguez Zapatero, no la va voler reconèixer; que si ho va enfocar malament; ... Resulta que ara tothom té clar que s’estava fent una despesa sumptuària i electoralista en matèria d’inversions; ara, tothom veu que el creixement de la població, mercès a la immigració, ha estat estratosfèric; que havia d’esclatar la bombolla immobiliària per insostenible; que el sistema financer tenia uns febles fonaments: apalancament en el passiu i concentració de risc en l’actiu; que el creixement de la despesa pública es va finançar amb els ingressos extraordinaris (d’extraordinari) que es produïen;... Sols cal anar a les hemeroteques i als llibres d’actes per veure què es va dir i escriure durant tots els anys anteriors, i també durant aquests.

Alguns varen anar explicant, des del 2009 al 2011, què estava passant: La crisi era general a Europa per l’ensulsida financera; Espanya tenia un greu problema amb el brutal creixement de la seva població activa; hi havia un enfonsament de la recaptació que provocava un forat immens als comptes públics; semblava que podíem tenir marge amb el relatiu baix nivell d’endeutament públic.

Totes les mesures que va proposar i endegar el Govern socialista en el seu segon mandat, ja fossin tímides o agosarades, ja fossin imposades o per convenciment, van ser durament contestades: Pels partits que no eren al Govern, que podien ser alternativa o no; per l’empresariat i els sindicats; per l’opinió publicada i per la pública que va a acabar foragitant-lo democràticament del seu exercici.

A finals de l’any passat semblava que s’havia aconseguit superar el mal son. Tornaven els “bons” al rescat, els que en sabien, i amb ells recuperaríem la confiança, de fora i de dins.

Heus aquí, però, que aquest conte de bons i dolents resulta que no va. El nou Govern ha de fer -per força, ni hi ha altre remei, sembla- tot allà que havia criticat del Govern anterior, tot allò que havia dit que no faria i acceptar que el marge de maniobra és escàs. “Otros vendrán que bueno me harán”

Després d’haver dit de tot a l’anterior President, tots els penjaments possibles, ara, l’actual President demana “unos pocos euros al mes” als ciutadans ja que no té per pagar les despeses. Sols amb cent dies les esperances de recuperació automàtica (falses i/o ingènues) s’han esvaït.

Alguns fa temps que deien que en tenim per deu anys i que cal afrontar les coses al revés. Que no hi hauria creixement, que continuaria l’elevat atur, que hi haurien problemes a les finances públiques, que estàvem endeutats.

No hauria estat millor afrontar la realitat tal com és i plantejar la nova situació en lloc d’aixecar esperances a la ciutadania? No seria –és encara- necessari un gran acord de les forces polítiques i socials, no per intentar tornar a créixer –que no creixerà ningú del nostre entorn- sinó per afrontar de la millor manera possible la travessa de l’estancament en que estem instal·lats?

Res, es continua enfocant (de cara enfora) la situació malament: “La política económica sienta las bases de la recuperació y la creación de empleo” (P.G.E.2012)

Clar, hauria estat necessari -i és necessari- parlar de sang, suor i llàgrimes; líders coratjosos que sortissin a explicar la realitat als ciutadans; partits, institucions i mitjans de comunicació que aixequessin la mirada més enllà de les misèries del moment. No ho varem tenir, no ho tenim. Patirem.

20 d’abril.

20 d’abril del 2012

Qui sembra restricció recull recessió.

Estem en una nova fase de la crisi. Quasi cada any, des que va començar al 2008, hi ha hagut una nova fase diferent derivada dels problemes principals que afrontar i les respostes que es donaven originaven uns nous problemes que obligaven a repensar aquelles respostes i tornar a corregir el rumb. I l’any següent el mateix. Ara, al 2012, s’està discutint altra vegada el mateix: si les darreres decisions per corregir la situació anterior, la del 2010-2011, són les encertades.

El que s’està veient molt clar és que els programes d’austeritat sols porten a  aprofundir més la crisi. Els quadres d’estimacions del creixement pel conjunt d’Europa (la U.E., l’eurozona,...) i per la majoria dels països que la composen són decebedors: alguns plans, molts negatius i alguns amb creixements escadussers.





Font: OFCE


La conclusió d’aquestes perspectives és que amb les polítiques actuals no en sortirem.

De la Gran Recessió, com era anomenada fins ara, anem cap a una altra Gran Depressió. Les conseqüències de l’anterior Gran Depressió, la del 1929, són prou conegudes: Ascens de polítics i polítiques populistes, nacionalisme, enfrontaments bèl·lics, destrucció i patiment, molt patiment. Semblava que Europa n’havia après. Semblava.

Avui, el debat polític, acadèmic, mediàtic, és cap a on ens dirigim, si és bo continuar pel camí de la austeritat. S’alcen moltes veus reclamant un redreçament del rumb, abordar la nova fase, la del 2012, amb unes altres politiques. Però, el marc d’aquestes polítiques haurà de ser europeu i Europa, serà capaç d’enfrontar-se amb aquesta nova situació o s’estimbarà?
 
 
 

19 d’abril.

19 d’abril del 2012

Els aforismes del Gat.


«Se rendre compte qu’on est un imbécile est un signe d’intelligence.»

Philippe Geluck - Le chat


19 d'abril.

18 d’abril del 2012

La civilització de l’espectacle.

Encertades reflexions de Mario Vargas Llosa en una entrevista que li fan a resultes de la propera sortida al carrer del seu darrer llibre, aquesta vegada un assaig: “La civilización del espectáculo” Ed. Anagrama.

Ja d’entrada el títol és atraient. Una reflexió sobre la cultura que pot semblar elitista o aristocràtica en el món d’avui: reivindica la bona cultura en front a que sembla que hi hagi un mandat generacional cap a la cosa fàcil, la superficialitat, la frivolitat. Vaja, la societat líquida d’en Bauman.

"¿Qué cosa es la frivolidad? La frivolidad es tener una tabla de valores completamente confundida, es el sacrificio de la visión del largo plazo por el corto plazo, por lo inmediato, justamente eso es el espectáculo.”

Clar, desprès es diu que la política també sols és espectable, i dir-ho també és incorrecte políticamente.

Una reflexió molt interessant és la que fa sobre la cultura i religió: “El grueso de la gente, países cultos o países incultos, necesita una trascendencia, algo que le asegure que no perecerá definitivamente, y que habrá otra vida de la índole que sea, y eso es lo que sostiene la religión. Solo una minoría de personas, y eso ha sido igual en el pasado y en el presente, llega a llenar ese vacío con la cultura, que les da suficiente seguridad, suficiente resistencia para aceptar la idea de extinción.”


Com ja fa temps va dir José Luis Sampedro quan li varen preguntar si li preocupava la immortalitat: “No, a mi no, jo ja no hi seré”.

18 d’abril.

17 d’abril del 2012

13 d’abril del 2012

Les vendes de cotxes.

És un dels indicadors més visibles de la marxa de l’economia. Per això, ara que a Espanya, i també a altres indrets, s’han enfonsat cal no sols constatar el què comporta aquesta depressió pel conjunt del sector sinó perquè no fa pas tant estaven tan enlairades.

El quadre i la gràfica consegüent mostren els dos períodes recents de l’economia espanyola: el quatre anys del 2004 al 2007, a dalt de tot, i des del 2008 cap avall sense aturador, sols atenuat un moment (2010) pels estímuls fiscals que no es varen poder mantenir gaire temps.





*març 2012, vendes acumulades 12 últims mesos.
Font: ANFAC.


Com és que llavors es venien 1,6 milions de turismes a l’any, per caure ara a la meitat (50,01%) i ja aquest primer trimestre del 2012 per sota del 50% (49,76%)? El finançament fàcil, cert; les perspectives positives que creiem que hi havia; els comportaments de “nou rics”; els ingressos de l’economia de la totxana. Ara, que aquests elements s’han esvaït per un quant temps, el panorama és desolador. O, potser torna a la normalitat d’un consum madur? En qualsevol cas, malgrat els evidents i, en alguns casos, lloables esforços del sector, des dels fabricants fins als mantenidors, cal adaptar-se a la nova situació.

13 d’abril.

11 d’abril del 2012

És l’administració, no és l’economia.

El petit poble de Rasquera ( Ribera d’Ebre- Tarragona) que no arriba als mil habitants, avui és noticia destacada a tots els mitjans pel referèndum de la “marihuana”.

Però llegint bé la noticia coneixes que la pregunta que ahir varen votar els veïns de la localitat era la següent: “Està d’acord amb el pla anticrisis 2012 aprovat per l’Ajuntament de Rasquera en sessió plenària del 29 de febrer?” És a dir, es tractava de referendar un acord municipal en el que hi havia la marihuana, però sols com a un mitjà més per aconseguir ingressos per fer front a la delicada –diuen- situació econòmica en que està l’administració (?) municipal.

Rasquera és un municipi d’interior que viu de l’agricultura, bàsicament secà, vinya i olivera, encara que darrerament s’està introduint alguna cosa de fruiters, i la ramaderia, amb destacada importància d’una especialitat autòctona de cabra blanca. Les perspectives dels seus habitants són plenament descriptibles.

Lògicament, preocupats pel seu esdevenidor, els representants municipals s’esforcen en trobar-hi sortides. Encara que siguin delirants, com el Pla d’acció municipal anticrisi 2012, posat ahir a consideració dels rasquerans i rasqueranes.

Ningú no veu que això no porta a enlloc? A tot estirar, si fos possible arribar a realitzar-lo, a posar un pedaç més, petit, a unes estructures que ja no responen al món d’avui? Cal llegir-lo, és per quedar estupefacte. Reflexionar sobre els conceptes que s’utilitzen, suposo que amb tota la bona fe per part dels que aproven el document, encara que no tinc tant clar si dels seus redactors, és escruixidor. És adonar-se que cal superar d’una vegada els muntatges col·lectius propis d’altres moments històrics i adaptar-nos al món d’avui, i explicar-ho bé a la gent. És veure plasmada la misèria de la nostra política i dels nostres polítics.

Mentre tant tenim distracció i espectacle, estem entretinguts amb situacions i iniciatives semblants que es van produint arreu.



11 d’abril.

9 d’abril del 2012

El Caballero del Verde Gabán.

Certament, Juliana, no et negaré que la de don Diego de Miranda, Caballero del Verde Gabán, és una metàfora deliciosa.

Enric Juliana (Badalona, 1957), acaba de fer la tercera entrega de la seva visió de la política espanyola des que el varen anomenar responsable màxim de La Vanguardia a Madrid l'any 2004: Modesta España. Paisaje después de la austeridad, Ed. RBA, B-2012. (Curiosament, o no, he vist una portada del llibre amb un altre subtítol: “Otra respuesta al declive: la virtud cívica”.)

Per desenvolupar la seva explicació, l’autor es recolza en dues fonts ben trobades. L’una és l’universal Quixot de Cervantes. Explica tot just començar aquesta obra que és el primer llibre que va mamar de petit (amb el Criteri d’en Jaume Balmes). La segona font és molt menys coneguda i és curiosa: Es tracta d’un mapa de 1852 inclòs en el primer volum de la “Cartografía hispánico científica” del llicenciat Francisco Jorge Torres Villegas, en la que es distingeixen tres Espanyes, la unificada o constitucional, la incorporada o assimilada i la foral. Sensacional!!








El llibre recull fins el darrer esdeveniment del retorn de la dreta al Govern en les passades eleccions general, però apunta també, si més no, cap al futur. Dues claus per aquest futur: la sentència de l’actual ministre d’Economia (i competitivitat) Luis de Guindos (que va ser el responsable espanyol de Lehman Broders fins a la seva fallida) quan alguns mesos abans de les eleccions deixa anar a l’autor: “Esta crisis se va a llevar por delante al actual Gobierno, y quizás al Gobierno que venga después.” Atenció! La segona clau, en el darrer capítol del llibre: “España, año 2050”. Futurisme visionari? A veure com seran llavors les forces politiques i la seva composició: la dreta partida entre les seves dues corrent ja visibles avui: “España Nacional” i “Unión Democràtica”. L’esquerra, entre un vell PSOE empetitit i “Recarga Democràtica” que representa lo nou sorgit des del 15-M  i les “Redes de Resistencia Social” creades a partir de l’actual crisi. A Catalunya governa el Partit Català d’Europa, al final la sociovergència maragalliana, que té com oposició la Taula de Canvi nascuda de les CUP. Altra vegada sensacional!

Per entremig, molta geopolítica, sense oblidat el paper del Vaticà, sempre tingut en compte per l’autor, no en va fou corresponsal a Roma uns anys abans d’anar a parar a Madrid. Aquest tema de la geopolítica és molt poc present pels que fan política –i per la ciutadania- a les Espanyes, com si estiguéssim sols al món (la crisi és culpa del Govern!) i ens bastéssim i ens sobréssim. Però és que d’això va el llibre, de la necessitat de tocar de peus a terra i acceptar que som el que som i no una altra cosa. Tornar a la modèstia i al realisme del Caballero del Verde Gabán, front als Quixots i als Tenorios que amb les seves dissonàncies i vel·leïtats omplen l’espai públic. Aquest sí que és un bon anàlisi, però que, ai las!, és molt poc compartit i massa vegades fins i tot escarnit i arraconat.












9 d’abril.

6 d’abril del 2012

Dejuni i abstinència.


Antonio Pereda: Naturaleza muerta, 1652. Museo del Hermitage. San Petesburgo.


6 d'abril.

Gólgota.



Marc Chagall: Gólgota, 1912. MOMA, N.Y.


Costa trobar a la xarxa una reproducció d’aquest quadre -fet ara fa cent anys- que reprodueixi fidelment els colors de l’original. La força dels verds i els vermells domina l’obra i difumina la visió de les figures, que evidentment coneixes pel tema tractat, però que t’has de fixar en identificar. Preciós. Sort que la reproducció que hi ha al catàleg de l’exposició del Thyssen me’n servarà la memòria.

5 d’abril.



5 d’abril del 2012

Pinta.

Aquests dies, a les processons, potser algunes senyores portaran encara típiques “peinetas” sobre les que lluiran les negres mantellines.

Res a veure, però, amb aquesta espectacular pinta d’or, la pinta de Soloja, trobada fa cent anys a la que possiblement era la tomba del rei escita Octamasades, de començaments del segle IV a. C.




Peine con escena de batalla Oro, 12,6 x 10,2 cm. Finales del siglo V – principios del siglo IV a. C. Norte del mar Negro, cuenca del río Dniéper. San Petersburgo, State Hermitage Museum


5 d’abril.

El vi de Sant Martí.







Res, que aquest quadre durant molts anys va estar al passadís d’un casalot de la noblesa espanyola. Feia tres-cents anys que va arribar-hi, en devia fer uns cent cinquanta més que s’havia pintat i ja havia recorregut algunes mans. Més o menys hi havien records sobre qui podia ser el seu autor. Era una peça delicada pel suport en que es va fer, una sarja, i els materials emprats per pintar-la.

Convenientment analitzada i restaurada, ara passa a formar part del nostre patrimoni col·lectiu (previ pagament, sucós, als seus històrics propietaris: 7 milions d’€) que s’exposa amb joia abans de integrar-lo al costat de la munió d’obres mestres que omplen el Museu del Prado.


5 d’abril.

2 d’abril del 2012

Aturada.


El Roto, a El País d'ahir. Molt bo!


Uns dies de descans. Bé, ara, de fer altres coses. Queden temes en el tinter: la mobilització sindical, la presentació dels pressupostos de l’Estat, el retrocés de les vendes de cotxes aquí i a fora, l’estat d’ànim del país,…

Cal recordar, però, l’Amades quan recull allò de “D’abrils i de senyors n’hi ha pocs que no siguin traïdors.”

2 d’abril.


1 d’abril del 2012

Temps era temps.





que més que bons o dolents
eren els meus i han estat els únics.

Mataró, 1 d'abril. Dia de la Palma.