La economia del miedo.

Per entendre què ens està passant, la crisi de les economies occidentals, Joaquín Estefania ens fa un passeig pel món i per la seva història econòmica, la més recent, però també pels seus antecedents en l’època del capitalisme. “La economía del miedo” Ed. Galaxia Gutemberg, 4a. edició, B-2012

Atenció!, quarta edició en quatre mesos. El llibre va sortir el novembre de l’any passat. Sí, ja ho sé, les tirades no són gaire llargues avui, però vol dir l’interès que hi ha per la comprensió del tema, i si aquest es tradueix en la seva lectura pot haver-hi ja un gruix notable de gent més informada sobre la crua realitat que vivim, més enllà de la xerrameca del mitjans i dels polítics.

En la bibliografia que fa servir hi són pràcticament tots els llibres dels autors que estan a la boca de tots aquells que volen analitzar el fet: des dels “Animals Spirits” d’Akerlof i Shiller (gràcies Montse pel regal), evidentment per Keynes i la seva ingent producció, que torna a ser una referència obligada, encara que tinc el dubte si els temps i el món són els mateixos, no hi pot faltar el mestre Galbraith, el reiteradament citat “Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad finaciera” de Reinhart i Rogoff, i la rastellera d’autors habituals, economistes, financers, sociòlegs, historiadors, publicistes, amb els que podem confegir una comprensió documentada del perquè avui l’economia, la nostra i del nostre entorn semblant, va de mal borràs i se li veuen poques sortides.

El llibre es clou en deu megatendències sintetitzades, en clau de resum:

1. Espectacular augment de la volatilitat. Sí, va d’economia, però podríem estendre-ho a molts aspectes de la vida, de tot. L’acceleració del món d’avui comporta que res dura gaire, ni les certeses.
2. Major equilibri entre l’Estat i el mercat. Encara que potser a ulls de la gent del carrer això no sigui gaire cert, si que estem assistint a una lluita per recuperar el paper de l’Estat, absolutament necessari, desprès de la revolució neoliberal haguda des dels anys vuitanta.
3. La desavinença: ajustar per créixer o créixer per ajustar. Les dues polítiques divergents entre els americans i els emergents partidaris del segon, contra els europeus (Frau Merkel al capdavant) entossudits en lo primer. I així ens va a uns i altres.
4. Procés als economistes. La pèrdua de prestigi d’aquesta professió és descomunal. Malgrat el barroc i recargolat llenguatge dels especialistes acadèmics, la gent creu que no parlen dels seus problemes, i a més no saben proposar les respostes adequades. Tot el cert es redueix a la interpretació que Josep va fer dels somni del Faraó a l’Antic Egipte, el de les vaques grasses i el de les vaques magres.
5. Canvi del poder geopolític. Això sí que és molt important. Des d’Occident i el Nord cap a l’Orient i el Sud. Els antics dominadors del món ens hem de pensar com quedarem situats en un nou escenari geoestratètic on sols podrem lluir les velles joies de l’àvia fins que, si no anem amb compte, ens les compraran i nosaltres quedarem de masovers i gràcies.
6. Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Sí, clar, i els dels anteriors, de l’Orient i el Sud, al revés, millor que els seus pares. Ara ells també estan incorporats a l’economia, ja no són els pobres de rostolls que havien estat sempre. Ja no els podem fer passar per l’adreçador amb la nostra força. Potser ens hi faran passar ells per la seva. Ah, no oblidem que no n’hi ha per a tots de la nostra abundància, el món és finit.
7. De l’autoregulació a la regulació. Això s’ha posat en evidència. La famosa “mà invisible” sols és la mà dels poderosos i dels “espavilats”, per tant cal unes certes normes regulatòries. La circulació de la informació impedeix els abusos més flagrants. El tema és si hi haurà prou força, si algú aconseguirà capgirar la força, per imposar un cert ordre sobre el desori actual.
8. Sense regles de joc pel comerç. Torna a posar-se sobre la taula el vell debat proteccionisme vs. lliurecanvi, amb els perills i els resultats que les posicions extremes sobre la qüestió han comportat. Potser la solució és un entremig a uns nivells sociogeogràfics diferents. Potser tot és qüestió de mides i de moments que no són iguals per a tothom.
9. Una nova generació d’impostos. Aquí, aquí!! A les noves realitats financeres, comercials, ambientals, de consciència de la desigualtat, corresponen noves figures per atendre-les. Les comunitats precisen recursos, els de baix per viure millor i els de dalt han d’aportar-los per que no esclati tot en base a l’aportació sols dels del mig cada vegada més irritats. Taxes sobre las noves realitats i impostos que no s’haurien d’haver oblidat tan alegrement: patrimoni, successions.
10. Cap a un compromís històric. Cal un gran acord per que això no rebenti, però, ai las!, serà possible? Hi haurà caps al davant de les organitzacions polítiques i socials, i hi hauran organitzacions polítiques i socials que sabran tenir una mirada de llarg abast i superar la seva miserable miopia per aconseguir establir acords a tots els nivells geogràfics per superar l’actual situació?

31 de març.

Nou logo per bancaris.

Sols és l’estampat d’una samarreta, però em sembla sensacional. Molt ben trobat.

30 de març.

Arran dels resultats de diumenge.

El resultat de les eleccions andaluses de diumenge passat ha capgirat alguns soterrats plantejaments polítics crec que poc explicitats.

És conegut que el desenvolupament que ha tingut l’Estat de les Autonomies no era exactament el previst pels constituents del 78. Llavors, per solucionar els “problemes” català i basc es va redactar un capítol VIII de la Constitució, assumit molt a contra cor i fins i tot rebutjat per la dreta, i especialment unes Disposicions Transitòries sobre el tema que preveia dos models de desenvolupaments autonòmics que ara, més de trenta anys després, caldria revisar i canviar completament ja que han quedat totalment superats pels fets. Les coses no varen anar exactament de la forma que es va preveure.

Molts analistes coincideixen en que la clau de la superació del model constitucional inicialment previst fou el referèndum de l’autonomia andalusa de 1980. Llavors, els andalusos varen dir que ells no serien diferents a ningú altre, que ells com els que més. Va ser, va haver de ser, el “café para todos”. La Rioja, Cantàbria, Castella-La Mancha,…, i al cap de poc amb les mateixes competències estatutàries per a tots amb gran disgust dels nacionalistes perifèrics (bàsicament els catalans) que llevat el tema lingüístic veieren perdre les seves aspiracions a ser considerats diferents. La Disposició Addicional primera de la C.E. preserva els drets històrics dels territoris forals.

Desprès de les darreres eleccions autonòmiques del maig de l’any passat i de les generals de novembre amb l’escombrada generalitzada del PP a tot arreu, sols quedava pendent resoldre Andalusia. Astúries és un tema marginal i de baralla entre la dreta. Si el PP, com pronosticaven totes les enquestes, es feia amb el control de la comunitat més nombrosa en habitants i més “díscola” amb el sentir general de la dreta nacionalista, bé, de totes les dretes nacionalistes, s’estaria en condicions (complicades si més no) de replantejar des del centre el model igualitari i reconduir-lo cap a un model dual, on fins i tot es podria arribar a acceptar l’extensió del confederalisme basc i navarrès a Catalunya, sempre, és clar, que fos acordat en el marc de la ideologia dretana.

Crec que amb aquesta idea, el recent Congrés de CDC es llença obertament, de portes enfora com els és característic, cap el independentisme pensant que en el previsible marc que s’obriria tot seguit podrien tenir cartes a jugar, sinó cap a la separació –que no crec que en el fons els interessi massa- sí cap a la confederació i amb ell el control de la “caixa” que això ja els interessa més. Però, sorprenentment, les coses no han resultat així, i previsiblement el marc que sense explicitar s’havia desitjat no s’ha obert i ara, per a CDC, els pot haver deixat penjats de la brotxa i sense escala per mantenir-se enfilats.

27 de març.

Perdoneu, però algú ho ha de dir.

Aquest dies és noticia la resolució d’un cas judicial que va atrapar a un ciutadà montgatí en un embolic que el va portar  a ser condemnat per la justícia italiana i a complir  una condemna de presó per ser confós amb un mafiós que delinquia amb la seva identitat.

Ara tot és alegria per haver desfet, gràcies a la solidaritat ciutadana i la pressió mediàtica, millor dit d’un determinat mitjà, la seva trista situació que ha durat més del compte. Tots contents del resultat de la mobilització i satisfets.

Ara bé, cal no oblidar com va començar tot: amb una acció irregular, quant no sospitosament delictiva, que va ser el desencadenant de tota la confusió. Sembla que aquesta persona va vendre, sí, vendre, el seu carnet d’identitat per, res més que, 1.400,-€ a algú, una mica tèrbol, que evidentment no el volia com a record sinó per utilitzar-lo per finalitats inconfessables, malgrat que aparentment podia fer creure que eren “altruistes” (?). No va ser una imprudència, amb diners per entre mig va ser alguna cosa més.

No estaria malament que ara, que ja ha finit el malson, el ja feliç personatge es plantegés tornar a la societat que l’ha ajudat aquells 1.400,-€ que van ser l’origen de tot. Seria de justícia, oi?, cap verd.

24 de març.

Bandarres.

Aquesta vegada la petita sala de l’espai Cerdanyola estava plena de gent a vesar, fins al carrer. No era com altres vegades per parlar de política, o també d’economia, que hi havia quatre gats. Ara era per escoltar explicacions d’alguna cosa que rossegava les butxaques dels assistents: Sobre el què està passant amb les participacions preferents i altres productes similars que les caixes i els bancs havien col·locat als seus clients.

Clar, però, que els seus clients, aquells que estaven allà, inquiets i espantats, eren bona gent de peu, que poc sabien de productes financers complexos. Sols calia veure’ls les cares i els posats. En general, salvant comptades excepcions, gent gran, amb pocs coneixements i recursos, potser no podríem qualificar-los de pobres, ja que estàvem parlant d’estalviadors, però sí de treballadors que han aconseguit tenir un petit raconet pel que pugui passar, formiguetes estalviadores que tenen alguna cosa per afrontar un “per si de cas”.

¿Com pot ser que haguessin passat de la llibreta a termini fix a productes complexos que ara, amb la crisi financera, han esdevingut problemàtics? Sí, s’entén. D’una part la seva confiança en els seus gestors financers habituals, quasi bé en molts casos, de tota la vida, potser també a la recerca d’un “cuartillo” o mig punt més d’interès sense caure en l’increment de  risc que això pot comportar, i d’altra l’abús d’aquesta confiança per uns pobres diables bancaris, apressats pels seus directius per col·locar el que, segons ells, convenia en cada moment. Alguna història ja està sortint als mitjans de treballadors d’aquest sector que baixen del carro i ho denuncien, encara que no es pot exigir heroïcitats esteses als pobres “curritos” que han de fer el que sigui per tal de conservar la feina, encara que això representi enredar a la gent.

Des de dalt, els caps de l’Estat Major que dirigeix les operacions envien a la carn de canó de les oficines a morir matant, a perdre el poc que tenen, la seva dignitat, mentre ells es cobreixen els ronyons amb bones i escandaloses mesades i les possibles sortides més o menys vergonyoses amb retirs daurats.

Cal que rodin alguns caps a la plaça pública, per higiene col·lectiva. No pot ser que els neguits i malsons de la bona gent del carrer quedin impunes.

Y te acosan de por vida

azuzando el miedo
pescando en rio revuelto
del pecado y la virtud,
vendiendo gato por liebre
a costa de un credo
que fabrica platos rotos
que acabas pagando tu.

“Los macarras de la moral”

J.M.Serrat- 1998.

24 de març.

Cal Barrina (Seró).

Un home ja gran, de pagès, escriu records de la seva família, de la seva vida, de la seva casa pairal. Quan escriu té 78 anys, encara en viurà uns quant més, i deixarà pels seus, i vés a saber per qui més, part de la seva memòria.

No és pas una història detallada, no s’hi troben dades quantitatives de les terres, ni de les collites, ni de l’economia monetària. Poca cosa del context històric, no gaire més del que es deriva dels temps, les costums i la gent que explica. A ulls d’ara, de les generacions joves, algunes coses els poden semblar potser sorprenents. Sols part dels seus records, elements qualitatius i subjectius que ens permeten conèixer quatre generacions de la seva nissaga i les seves vicissituds. La quinta, la dels seus descendents, és la que ha servat aquesta memòria imprimint-la per a ús propi i suposo que per traspassar-la alhora als seus descendents.

Crec que té interès especial, per a mi, com comença Cal Barrina. És la superació del pagès fadristern, o cabaler com diuen allà, sense més recursos que la seva empenta i les seves mans, la seva força de treball, que aprofita la decadència de la petita noblesa barcelonina terratinent per bastir un nou esdevenidor social per ell i els que poden venir darrera. Aquí és una història reeixida, com tantes n’hi hagué, que aconsegueix superar l’Antic Règim, estem a la primera meitat del segle XIX, possiblement la base social del camp català com l’hem conegut fins fa poc.

D’arrels i convicció carlines; religiós i conservador, doncs;  amant de la terra i del seu ofici pel que va ser preparat tant per la seva formació com per la voluntat familiar. Conscient, però, en el punt i final del llibre de l’evolució dels temps però sense oblidar els seus personals valors. Ho escrigué fa més de vint-i-cinc anys.

“Els temps certament han canviat, els costums també, les tècniques, els sistemes de treball i tot el que és referent al desenvolupament material. No ens podem pas agafar al passat. Hem de caminar endavant, adaptant-nos i caminar junts amb aquest progrés. Però no obstant, no podem oblidar els valors de l’esperit, la moral, la fe, la religió, l’amor a Déu i als germans.”

Pere Serra i Domenjó: “Com nasqué una casa de pagès. Història dels hereus de Cal Barrina”. 2010.

21 de març.

Corralito.

Els papers són molt clars. Vostè comprava “Participaciones preferentes”, un actiu de venciment perpetu, és a dir sense venciment, que no estava retribuït malament i que permetia la seva liquiditat pràcticament de forma immediata ja que sempre hi havia qui en demanava i estava disposat a absorbir les dels que se’n volien desprendre. Els papers signats, segurament sense saber massa què signava, ho expliquen molt bé, sense dubtes.

Això va ser així molt temps, en general ningú feia massa cas de les característiques reals del producte, tant els que l’oferien com els que acceptaven l’oferiment. Es va generar una confiança basada en que tot anava bé i que, a més, ¿què els podia passar als Bancs i a les Caixes?

Fins que els va passar alguna cosa: un terrabastall. La crisi financera se els i les està emportant per endavant. I aquells productes financers tan segurs? Ah, nois… Ara resulta que han esdevingut il·líquids, o que tenen moltes dificultats en ser liquidats al seu valor nominal.

“No pateixin, els oferim fer un canvi per un altre producte molt més clar financerament: els canviarem per accions”. I vet aquí que senzills estalviadors (o no tant senzills) es veuen en la tessitura de convertir-se en borsistes, en inversors, que és una categoria diferent. La clau per entendre-ho: els ha canviat el risc. Abans tenien els seus diners segurs, bé, això pensaven, ara entraran, si accepten el canvi, en el “joc” de la Borsa. Clar, en aquest joc, com en tots els jocs, a vegades s’hi guanya i a vegades s’hi perd. En això està el risc. Probablement no els quedaran gaires opcions, malgrat seu, que esdevenir accionistes.

Bé, però les accions, totes les accions, sempre es poden vendre. Sí, clar, però falta veure quan i a quin preu, si guanyant-hi o perdent-hi. Ah, però a més, una de les condicions imposades del bescanvi per no perdre-hi gaire en ell és acceptar un “programa de fidelització” que comporta mantenir la possessió de les accions així obtingudes durant un determinat temps. Això és un “corralito”. Més o menys llarg, però “corralito”. Atrapats. Atrapats en menor o major intensitat segons la necessitat de disposar d’aquests actius, segons la necessitat d’utilitzar-los o de voler fer-los més segurs.

Cadascú sap les seves necessitats, cadascú haurà de pensar què fer. Però ara s’ha esvaït la confiança que tradicionalment s’havia dipositat per part de la bona gent de peu en els seus gestors financers, vaja amb el director de la seva oficina bancària o d’estalvis, ara caldrà cercar nous agafadors solvents per saber què fer. A on poden trobar-los? Vés a saber!

19 de març.

Primavera

20 de març.

Évole / González.

Va ser com una “novillada”. El jònec (brau o bou jove), atrevit, descarat, belluguet, front al veterà torero sevillà que ha vist bèsties i banyes de totes mides. No hi va haver color. En el fons, però, era la confrontació de dos mons diferents. El de la bromera líquida d’ara i el de la solidesa assentada d’abans. Es va posar de manifest com ha canviat tot, la política, el periodisme, la gent i les circumstàncies, tot en una generació només. Un, lliure, de tornada de tot, l’altra, intentar anar a algun lloc que ni ell mateix sap massa quin és.

“Hay una manera perfecta de matar al padre que es no contar con él”, li diu en un moment de la conversa Felipe González a Jordi Évole. També molt conegut.

19 de març.

¡Viva "La Pepa"!

"La promulgació de la Constitució de 1812"

Salvador Viniegra Lasso de la Vega

19 de marc.

Retroalimentar-se.

La notícia parla d’esverament a la xarxa arran d’una portada de l’ABC de Madrid. Vés a saber els nivells d’esverament i de xarxa que considera el mitjà que en parla. Bé, però tot plegat, com funciona?

“¡Tenemos un problema!”, ràpidament respost per “Tenim un problema!”, però, qui té un problema? ¡España!, diuen uns. “Catalunya!” responen els altres.

De veritat? Perquè ens entestem de confondre una part per el tot? L’ABC es un diari conservador, clerical i monàrquic que respon a un sector de la ciutadania espanyola que pensa així, com altres mitjans pensen altres coses. ERC, i/o els nacionalistes catalans, tenen les seves legítimes idees que són més o menys compartides. No sé pas gaire si més o menys, en tot cas, no pas per tothom o per tots els catalans. Llavors, perquè parlem de Catalunya i d’Espanya? Perquè no parlem de que en una societat oberta i democràtica hi ha opinions, i correlativament opcions politiques, diferents i de com hem d’organitzar el debat col·lectiu entre elles? A cops de portades de diari, i/o de tuits al Twitter? Au!, que pugi la cridòria, encenem a la gent! Acabarem a garrotades. Altra vegada?

Clar, això no interessa gaire ni a uns ni als altres. Crec que a Catalunya poca gent sabria què són determinats mitjans locals madrilenys si no fos la “bola” que se’ls dóna fent-se ressò de les seves dèries, i que a les Espanyes la ciutadania entendria millor el sentiment particular català si no fos presentat exclusivament a través dels essencialistes. Els nacionalismes es retroalimenten, és ben conegut. Cal que hi hagi un enemic extern, cal que hi hagi un “altre”. És una història molt vella i molt viscuda, desgraciadament massa viscuda.

16 de març.

Desbloquejar.

A qualsevol llibreria ben assortida, a l’espai d’economia, hi ha una bona pila de llibres que tracten de l’actual crisi, de “La Gran Recessió”, com ja se l’anomena. Des del darrer de Niño Becerra, que ensenya i predica a Barcelona, al del sudcoreà Ha-Joon Chang, professor a Cambridge, passant pel de Dani Rodrik, de Harvard, o el darrer també de Joaquín Estefanía que exerceix el seu mestratge publicista a El País, i molts més.

En va cridar l’atenció, ja amb alguns a la mà per comprar, un opuscle d’en Jordi Sevilla: “Para desbloquear España”, publicat just a l’acabament de la legislatura anterior, a punt de les darreres eleccions i dirigit, llavors, al futur President del Govern. El vaig afegir a la pila.

Es llegeix molt ràpidament. En destaco dues de les moltes idees que proposa el pamflet: La primera és el diferent tractament que s’ha fet a Espanya de les entitats financeres, protegint-les mentre es sotmet a la societat a un dur ajustament, quan a altres indrets s’ha fet al revés. Prova del pes i del control que aquestes entitats tenen sobre les nostres institucions. La segona, la necessitat d’un gran acord polític per superar la situació que comportaria una gran reforma de la forma de fer política a Espanya. Per entremig, alguna idea que ja ve expressant des de fa temps com la revisió del finançament del sistema de pensions complementant l’actual amb una Contribució Social Generalitzada vinculada a la riquesa, idea que em sembla molt interessant.

14 de març.

Mediterrani.

Estem acabant l’hivern, però avui ja hi havia llangardaixos i sargantanes prenent el sol a la platja.

14 de març.

Pastrana.

“Nosotros, ya en la madurez, recibimos únicamente, sinsabores. Tenemos formados o encarrilados los gustos, los hábitos, la ambición. Trastornarse todo, nos deja abandonados en el camino, no sabemos qué hacer. En el fondo de muchas repulsas late el despecho del egoísmo y un poco de miedo.”

Manuel Azaña: “La velada en Benicarló. Diálogo de la Guerra de España” Ed. Castalia, M-2005.

12 de març.

When I'm sixty four.

Gràcies, amics.

10 de març.

I dilluns ....

Gràcies, brasileros!

10 de març.

Retratats.

Anys i més anys blasmant des de l’essencialisme nacionalista l’existència de les Diputacions Provincials. La Província és innombrable. Als mitjans nostrats, i als cercles nacionalistes, cal parlar de “demarcacions” com a norma d’estil. Les essències administratives pàtries són les comarques i les vegueries! Tant li fa que no hi ha cap constància empírica d’això, mentre que la reforma liberal del segle XIX ha donat els seus bons fruits a les administracions municipals catalanes.

No fa encara dos dies que la Sra. Vicepresidenta del Govern de la Generalitat deia que s’havien de suprimir les Diputacions, i vés per on, avui apareix retratada junt amb el President (de Catunya) en l’acte de la signatura d’un préstec financer de les Diputacions a la Generalitat. Retratada, com retratats han quedat els nacionalistes i tot aquells que parlen barat, sense gaire coneixement de què parlen.

L’administració de la Generalitat, ofegada pels seus dèficits, no pot complir els compromisos que té contrets amb molta gent, entre ells amb els Ajuntaments de la seva “demarcació”. Els Ajuntaments tenen consignats aquests ingressos als seus pressupostos, però com que no els cobren estan arraconats entre les resultes pendents i lògicament les acaben derivant cap a d’altres proveïdors seus que al seu torn queden penjats.

Llavors, algú s’adona que les Diputacions tenen recursos. La seva estructura pressupostaria els permet tenir uns ingressos regulars i unes despeses controlades. Al menys aquí, a casa nostra. No, no es tracta de ficar ma a la seva tresoreria. Faltaria més!, però sí que ens poden fer de financers. I ja tens muntat l’esperpèntic numeret de que les menyspreades Diputacions provincials fan un préstec, amb interessos, a tornar a un any vista, a la Generalitat perquè aquesta amb aquests recursos frescos pagui deutes (esperem que siguin quasi tots) als Ajuntaments de les seves respectives “demarcacions”.

Quants gripaus cal empassar-se en la política, veritat?

8 de març.

El rai de la Medusa.

El rai de la Medusa.

Théodore Gericault, 1819

Museu del Louvre. Paris.

3 de març.

Ni mig plena, ni mig buida. La Botella està buida!

Poc a poc es va dissipant el baf que en un primer moment va entelar la comprensió del R.D. llei 4/2012 que pretén establir els procediments del mecanisme per finançar el pagaments dels deutes que tenen els Ajuntaments amb els seus proveïdors.

A l’espera de veure d’on surt el finançament necessari per carregar-hi les factures pendents de pagar (tema gens baladí a hores d’ara), ja es veu que anem, 30 anys desprès, a un nou sistema de liquidació de deutes atesa la impossibilitat de que les corporacions locals, o millor dit, moltes d’elles però no pas totes, puguin sortir del forat on estan entaforades aclaparades pels dèficits.

Però, trenta anys enrere les causes de la situació semblant eren ben diferents. Els nous Ajuntaments democràtics tenien que fer front a una situació heretada d’un sistema polític no democràtic. Els consistoris que varen prendre possessió a l’abril del 1979 si que es varen trobar amb les arques buides i ben buides. Els darrers anys del franquisme es varen caracteritzar per dues coses en aquest camp: Escassa o nul·la preocupació pels ingressos públics, ben insuficients en una etapa terminal del sistema, i desgavell urbanístic i social, és a dir, despeses raquítiques o inexistents en la majoria de casos.

Barcelona va encapçalar la reivindicació de trobar una sortida. En Narcís Serra, amb en Pasqual Maragall al seu costat, va ser incansable, i es va aconseguir sortir, amb temps i amb comprensió ciutadana, d’aquella situació. Sanejats els Ajuntaments, sense gaires reformes extraordinàries (la Llei d’hisendes Locals del 1988 no era cap meravellava, malgrat donar els seus fruits), la bona gestió va permetre anar redreçant la situació i possibilitar una ingent tasca en la reconstrucció, o construcció en segons quins casos, dels teixits urbans arreu del país canviant la faç dels nostres pobles i ciutats.

Ara, precisament, l’origen de la situació no es pas el mateix. Les corporacions ja fa temps que són democràtiques, encara no fa pas un any de les darreres eleccions locals. Els anys de l’elevat creixement de l’economia espanyola també varen ser molt bons per les hisendes locals, encara que molts dels seus administradors es varen obnubilar i varen perdre el senderi oblidant tot el sentit de prudència que ha de tenir la gestió pública. La consideració dels ingressos, fàcil com era en algunes partides, es va aparellar amb una consideració de les despeses com si aquestes poguessin atendre totes les demandes i més. La crisi del anys més recent ha posat les coses al seu lloc i alguns, amb sorpresa, han vist el forat que havien cavat. No, ara no pot carregar-se el mort a d’altres ja que molts ajuntaments fa temps que estan a les mateixes mans, o al mateix color polític. Tampoc ara es pot parlar de necessitats bàsiques desateses ja que s’ha fet molt. Ara, sols es pot parlar de mala gestió i de responsables de la mateixa: de mals, de pèssims, gestors. Cal explicar-ho bé als ciutadans/es que encara no se’n han assabentat.

L’Estat, l’Administració Central de l’Estat, va camí de carregar-se amb els dèficits ocasionant un greuge majúscul envers aquells que han estat prudents, honestos i responsables. A cops de Disposición adicional única: En el R.D.L. 4/2012, la Disposició addicional única diu: “Exclusión dels ámbito de aplicación de la disposició adicional única del texto refundido de la Ley General de Estabilidad Presupuestaria.”, i, ¿què diu la D. Addicional única de la Llei General d’Eatabilitat?: “El Estado no asumirá ni responderá de los compromisos de las comunidades autónomas, de las entidades locales y de los entes vinculados o dependientes de aquéllas, sin perjuicio de las garantías financieras mutuas para la realización conjunta de proyectos específicos". No no vol dir sí, oi? No es d’aplicació que l’Estat no assumirà, vol dir que l’Estat assumirà. ¡Justa la fusta!

I ara ve la pregunta: Què comportarà aquesta assumpció? Intervenir l’acció política, via disposicions draconianes varies, de les Corporacions que s’acullin al finançament dels deutes acumulats i que no poden pagar o, proposar un paripé que desprès ningú es preocuparà de fer complir permetent que els causants del desastre en surtin tan campants salvant la cara? Coneixent el país, el paisatge i el paisanatge, em temo que anem més per lo segon que per lo primer, amb el consegüent deteriorament de l’administració de la cosa pública. La Botella està buida, però convé que llueixi un aspecte immillorable.   

1 de març.

Ens falta alguna cosa.

Premonitori? Fa alguns dies, entre la pila de llibres que hi havia exposats a la Casa del Llibre, els ulls em varen caure al petit volum de contes de la Maria Barbal: “Cada dia penso en tu” (ed. Columna, B-2011), i el vaig comprar. Conec altres coses de l’autora que m’han agradat, i el gat de la portada em va atreure amb un pressentiment.

Però no el vaig voler llegir, el vaig guardar amb recança. Ahir al vespre el vaig agafar i em vaig posar a llegir-lo.

“Quan trec les claus de la bossa, al replà del pis i davant la porta, sento el petit cascavell i la campaneta dringant des del teu collar lila intens. Espero el teu salt felí a la cadira del rebedor, però obro la porta al silenci dels objectes. Has marxat!, així doncs, des d’on sonen els sorollets del teu collar?”

Ahir, ja no varem poder aguantar més la visió de l’agonia de la Mini al costat nostre, arraulida al sofà, pràcticament immòbil, desganada des de feia dies, apagant-se poc a poc, sols pèl i ossos marcats, ja sense esma per anar a buscar els llocs que s’havia fet seus arreu de la casa. Feia dies que ja no gratava a la porta de la nostra habitació quan ens sentia llevar-nos, ni miolava demanant atenció per menjar o beure. Era gran, tenia uns  tretze anys, però encara pensàvem que ens podia acompanyar algun temps més. El veterinari, però, ens va diagnosticar que tenia una insuficiència renal sense remei. Potser hauríem d’haver estat més insistents en fer-li menjar aquelles pastilles que rebutjava i aquell menjar especial que tampoc va voler mai. La davallada va ser molt ràpida, en quinze dies.

Ens feia molta pena veure-la al costat nostre en aquest estat. Ja no era aquella bestiola, mai va pesar gaire, que anava a la seva amunt i avall amb la dinàmica autònoma que els és pròpia als gats. Una mica esquerpa, però bé que es deixava estimar i era maca, bonica. Sense gaire soroll ens feia companyia.

Amb dolor i pesar varem prendre la decisió de sacrificar-la. Va ser molt ràpid. Desprès, a la tarda, varem fer un sot al pati i l’enterrarem convenientment. Ara, notem que falta alguna cosa al nostre costat.

“En un món tan cruel, en què la mort, també de nens, es produeix contínuament, em surt de demanar disculpes per l’afecte que, essent una gata, t’he professat. Ens has fet setze (tretze) anys de companyia.”

1 de març.