Tots podem ser banquers.

Sí, pel que es veu, tots podíem, o podem encara, ser banquers. No es tracta pas de saber-ne gaire del ofici, sols cal posar-s’hi, tenir morro. Ah!, i tot cobrant una pasta desorbitada, per viure tranquil la resta de la teva vida.

La crisi de Bankia ho posa ben de manifest. Les decisions presses fins aquí no hi havia que justificar-les massa. Tot una colla de paràsits, ben mantinguts, et reien les gràcies i et beneïen la teva gestió. Paraules grandiloqüents omplien la teva boca al ensems que de bons tiberis. Fent favors a amics i coneguts que desprès cobraves convenientment. Cedint a les pressions del poder que en definitiva era qui et permetia estar-hi. Tot era Xauxa! No calia pas saber-ne massa, calia ser atrevit, agosarat. Perquè la prudència, si no t’hi arriscaves res teu? Ah, que hi haurà gent a qui s’ha ensarronat i ara tenen pèrdues? Pobrets!, és el joc. Sí, el joc dels pocavergonyes!

Si anava malament, com ha anat,... Doncs, plegues. Bé, més o menys et fan fora, però sense demanar-te gaires comptes. Al cap i a la fi, qui te’ls hauria de demanar? Aquells a qui has afavorit d’una o altra manera? Ben mirat, també podries tirar de la manta i explicar algunes coses inconfessables. Cap a casa, i a viure, que son quatre dies!

El que ho agafa tampoc ho té gaire difícil. Planteja la situació, i diu: No hi ha perquè patir, l’entitat és solvent i té futur! Sí, sí, està ben en fallida, però és massa gran per deixar-la ensorrar, fora un daltabaix. L’Estat la tornarà a fer surar (amb diners de tots els contribuent, encara que sigui endeutant-nos més), i endavant. Tampoc és tant difícil, ho veieu? Torna a ser qüestió de posar-hi galtes.

Res, que qualsevol es pot apuntar a fer de banquer en el món d’avui. Avui, o ahir, han plegat, o han estat arraconats, tos els consellers de Bankia. Quan plegaran tots el consellers de les caixes que han anat a la fallida? Quan farem bugada?

26 de maig.

No paris de sembrar estrelles,....

Una falsedat repetida moltes vegades acaba semblant que és una veritat. Corre per Internet una bonica composició sobre imatges d’una escultura de Pablo Neruda que sembla que hi ha a Lituània amb un poema que se li atribueix al poeta xilè.

Bé, resulta que el poema no és d’ell sinò d’un xicot (potser ara ja no tant xicot) basc, de Portugalete, que es diu Alfredo Cuervo Barrrero que el va fer l’any 2001, molt temps desprès de la mort de Neruda. Ell prou que ha denunciat la falsedat que corria per la xarxa, però encara avui continua circulant sense parar. A l’enllaç hi ha el poema sencer i en els comentaris a l’entrada la seva història.

http://centroycontorno.blogia.com/2007/040314-queda-prohibido.php

No obstant la imatge i l’idea són molt maques i el poema també s’ho val.

No paris de sembrar estrelles, encara que a simple vista no es vegin.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,

cómo entre tanta mentira puede uno convivir,

cada cual es quien se tiene que responder,

aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarme un día sin saber qué hacer,

tener miedo a mis recuerdos,

sentirme sólo alguna vez.

Alfredo Cuervo Barrero, “Queda prohibido”.

23 de maig.

Veritats, mentides i estadístiques.

La nota de premsa del INE que explica l’evolució trimestral del PIB espanyol conjuntament amb les corresponents evolucions de la zona euro i del conjunt de la UE presenta en la seva última edició, la que correspon al 1er. trimestre d’aquest any 2012, dues variacions substancials.

La primera: acostumats, des de feia temps, a una determinada escala de l’eix vertical, el del percentatge de creixement, en trams de dues unitats (0; 2; 4; ...) sobta -en la nova presentació- una imatge a cop d’ull diferent, més cantelluda. L’explicació és ben senzilla: l’eix vertical ve expressat en una escala diferent. En lloc de trams de dues unitats, els trams són de ½ unitat, de 0’5 en 0’5 per cent. Certament aquesta presentació accentua visualment més les variacions i les diferencies entre les gràfiques presentades.

La segona: La gràfica ja no expressa les variacions interanuals sinó les intertrimestrals fet que ajuda a destacar més encara les “dents de serra” de l’evolució al no diluir-la en un període més llarg, expressant sols la conjuntura trimestral i menys la tendència.

Sols cal veure-ho. Primer la gràfica del 4art. trimestre de l’any 2011 i a continuació la del 1er. trimestre del 2012. La primera amb les variacions del moment respecte al mateix moment de l’any anterior, l’evolució d’un any. La segona amb les variacions del moment respecte al mateix moment del trimestre anterior, l’evolució dels tres darrers mesos.

4art. trimestre 2011

1er. trimestre 2012

Hi ha cap explicació a fer d’aquests canvis? Hem de malpensar que té alguna cosa a veure amb el canvi de Govern? Senzillament és que els responsables de comunicació ho han considerat més adient? Obeeix al gust del nou responsable de l’INE? Vés a saber! El cert és que costa més visualitzar a cop d’ull les tendències fruit de la reducció d’escala, fet ben conegut en estadística i d’haver escamotejat la comparació d’una presentació homogènia. Sí vols saber què passa amb la tendència, fes-te tu mateix la gràfica.

Els resultats expressats, però, en termes interanuals ens indicarien que en aquest darrer trimestre, tot la tendència decreixent de totes les gràfiques, l’espanyola mostraria una caiguda major (fins al -0,4%) tornant a ampliar  la diferència amb les dades europees (que estaria en el +0,6%) que semblava que anàvem escurçant.

22 de maig.

El dilema.

Varem entrar a l’euro. Potser alguns més alegrement del compte que d’altres. Nosaltres molt il·lusionats. Es tractava d’una fita cabdal en la construcció europea, d’un pas molt important. Potser, també alegrament, no varem copsar ben bé, o calcular prou bé, tot el que representava. El més important, el traspàs de sobirania, ja no tindríem moneda pròpia ni les possibilitats de les polítiques lligades a aquest fet.

Però en lloc d’avançar, en aquests deu anys hem mantingut, o sostingut, les velles estructures nacionals, fins i tot es pot parlar de renacionalització a Europa. Cadascú per la seva banda però lligats al mateix instrument monetari. Ara, amb la crisi, això grinyola per tot arreu. Es posen en evidència les mancances del que hem fet, tot allò que hauríem d’haver fet i que no ho hem fet.

Cal prendre decisions que no són del gust de ningú. Acostumats a sempre anar a més, al creixement, a anar endavant, ara toca ajustar, ajustar-nos, a la realitat, al que imposen els que ens han de continuar deixant els diners que ens falten. Ens pensàvem que podríem anar manllevant els diners sempre, com que creixíem no hi havia problema. Però ara no creixem ni creixerem en un quan temps i aquell joc de mans s’ha esvaït. Ara toca ballar sols amb el que disposem que és menys del que estàvem acostumats.

Com que no havíem explicat gaire com ho fèiem abans i no ens atrevim a explicar com ho podem fer ara, la gent està desconcertada i es revolta. Les alternatives són molt difícils. L’exemple de dels grecs és paradigmàtic. Han de triar entre el ganivet de carnisser per tallar o la pistola per suïcidar-se. Potser nosaltres els anirem al darrera en enfrontar-nos a aquest terrible dilema.

Tom Janssen a Trouw (Amsterdam)

21 de maig.

12-M/15-M.

¿Qué se hizo el rey don Juan?

Los infantes de Aragón

¿qué se hizieron?

¿Qué fue de tanto galán,

qué de tanta invensión

como truxeron?

¿Fueron sino devaneos,

qué fueron sino verduras

de las eras,

las justas e los troneos,

paramentos, bordaduras

e çimeras?

(Jorge Manrique, "Coplas a la muerte de su padre".)

Notícies, comentaris, noves convocatòries, arran de la commemoració dels fets del 15-M de l’any passat. La indignació (?) torna a vendre, avui es ven tot. Declaracions d’uns i d’altres sobre què va passar i què passarà.

Crec que queda clar, veient les propostes que han cristal·litzat des de que tot aquest moviment va començar que estem en la conformació d’un gruix d’opinió, més o menys organitzat, més o menys ample, que se situa clarament fora del sistema fins ara establert. Amb les perspectives que dóna aquest sistema és una reacció natural.

Ara bé, les propostes són entre ingènues, arrauxades, maximalistes, o tot alhora. No porten enlloc. Demanar, per exemple, una auditoria ciutadana del deute (se suposo que públic, el de les administracions) es indicatiu, o d’ignorància, que no crec que sigui el cas, o d’una voluntat de no acceptar el que és ben conegut: la diferència entre ingressos i despeses dels pressupostos dels anys passats, i que aquesta diferència és fruit de l’actuació política que es constatable i feta per les regles establertes. En fi,...

El problema gros, gros, el té el sistema establert al que se li qüestiona la seva legitimitat. Sempre, en tots els moments i llocs, hi ha hagut moviments al marge que han donat lloc, o no, amb el temps a transformacions socials. Si el sistema establert no sap donar explicacions i respostes al que se li qüestiona està abocat a ser reemplaçat en uns terminis més o menys llargs. Són els partits polítics conformats a la Transició els que han de donar les respostes oportunes per mantenir la legitimitat que ells al seu torn varen guanyar. Aquest és el veritable repte que hi ha sobre la taula. Des d’aquesta perspectiva, el que passa a les places és de menor importància.

12 de maig.

Dia d'Europa.

Ahir va ser el Dia d’Europa. La commemoració de la data en que a l’any 1950 Robert Schuman va llençar l’idea.

Que lluny ens queden aquelles diades d’Europa de temps enrere en que celebràvem el què havia representat la nostra incorporació i què estava representant concretament els ajuts econòmics que llavors rebíem.

Ara, els dubtes sobre el futur d’aquest invent excepcional planen sobre nosaltres i són una llosa que penja d’un fil.

Així ho ha vist un diari belga: "Estem per poques festes".

10 de maig.

Fer la fi del cagaelàstics.

Trist final el de les Caixes d’Estalvis. Bankia, el darrer artefacte inventat per la supervivència d’un grapat de Caixes d’arreu del mapa espanyol, va cap a la nacionalització. L’Estat se l’haurà de quedar, com abans es va haver de quedar-se’n d’altres de Caixes (andaluses, catalanes, valencianes, gallegues; de fundació pública o de fundació privada, tant és), per, segurament, desprès de sanejar-la vendre-la, regalar-la, al millor postor.

En aquesta crisi els intents de controlar la situació per tal que la necessària adequació a les noves circumstàncies no fos traumàtica s’estan rellevant impossibles. El pou en el que hem caigut és massa fondo. Res d’aterratge suau, tampoc en el sector financer, que era el que hagués volgut tothom, malgrat que implicava exonerar als causants del desastre de les seves responsabilitat. Perquè hi ha responsables, per acció i/o per omissió de tot el que ha passat. Però són tants i tan repartits, encara que alguns amb més responsabilitats que d’altres, que molta gent contenia l’alè, amb l’ai al cor, perquè no s’ensorrés tot l’edifici com finalment està succeint.

A Bankia, com a tot el sector ja que estaven acostumats a fer-ho així, tot es va fer per dalt. Quan es va posar en marxa el procés de fusió de les set Caixes que varen constituir la seva matriu, el Banco Financiero y de Ahorros, va haver-hi una batalla política al sí del PP per posar-hi el President, al final un home de “prestigi”, Rodrigo Rato, ex vicepresident econòmic del Govern, ex Director-Gerent del Fons Monetari Internacional. Tot un mascaró de proa per anar al capdavant de la nau recent botada. Desprès, com sempre, els altres, com voltors, a repartir-se els càrrecs. Polítics de tots colors, sindicalistes, àdhuc catedràtics, etc.  Sublim! Entitats inicialment d’estalvi popular transfigurades i segrestades per aristocràcies (?) i oligarquies que pensaven continuar utilitzant aquestes entitats en funció dels seus interessos personals, i a més escandalosament retribuïts.

El resum del full informatiu de la conversió de les participacions preferents d’alguna de les entitats que confluïen en Bankia en accions ja d’aquesta nova entitats fa un detallat reguitzell de factors de risc de l’operació, entre ells el següent:

1.2.1. Factores de riesgo específicos de Bankia: ... El éxito del Banco se apoya en ciertos directivos y personal cualificado.

Doncs, amb el primer directiu, el President, al carrer perquè no se’n ha sortit, ja em direu. Veurem si el segon se’n surt. Complicat i sacrificat paper el que tenen els pobres i esforçats bancaris de la primera línia de combat, el de les oficines escampades arreu del territori, aquest dies.

Tota la societat hauria de reflexionar molt seriosament sobre el què ha passat i treure’n les degudes lliçons. No pot pas ser que l’ensorrada monumental, la meitat dels sistema financer, passi com si res. Les institucions, els partits polítics, els mitjans de comunicació social, haurien de prendre l’exemple del resultat de les recents eleccions gregues per adonar-se que ens estem estimbant i preveure com sortirem de la consegüent trompada.

9 de maig.

"Si tens cujons…"

Així que la política és una qüestió de gònades. Resulta que l’Alcalde Trías ha fet una manifestació políticament incorrecta (bé, podríem parlar-ne sí ho és), però encertada. En els moments actuals, de filar prim amb les prioritats ja que els recursos són escassos, ve a dir: ¿Quin sentit té invertir en una línia de l’AVE a Extremadura? (i més quan els portuguesos ja han dit que ell no l’empalmaran) quan sembla que hi ha problemes per fer l’estació nova a Barcelona?

Certes coses no es poden dir, sembla, encara que siguin de sentit comú. Però, és que les sensibilitats peculiars estan a flor de pell, i la frivolitat ha estat, i pel que es veu continua sent, norma comú en la política espanyola. Com que sols ens mirem el campanar propi i ens hem negat a mirar que s’hi veu des de dalt resulta que la política és un debat de sords o un enfrontament a garrotades.

El President d’Extremadura ha de defensar la seva comunitat, encara que sigui mantenint apostes que no tenen sentit. L’alcalde de Barcelona lluita per les seves necessitats com li correspon amb moltes més encertades raons. El tema és que al haver oblidat tots plegats que els interessos del conjunt obliguen a determinades decisions que no són favorables als interessos particulars de cadascú es provoca, o es produeix, un buit que es resol per “cujons” i “dímelo a la cara”.

No hi ha espanyols. Hi ha extremenys, barcelonins o andalusos o “maragatos”, i així no anem enlloc. A tots els nacionalistes ja els va bé. Nosaltres i els “altres”, que és: els uns contra els altres.

¿Algú vol discutir de veritat com fem per articular harmònicament, si és possible, i si no, conflictivament, però d’una forma democràtica, les diferents necessitats –evidents- dels diversos espais que hi ha a la nostra part de la Península Ibèrica? No, senyor Monago, no és el mateix la seva comunitat en habitants i en activitat que la regió metropolitana de Barcelona. Rendeixis a l’evidència, no pot pretendre tenir i poder fer el mateix, ja que no estem parlant de coses iguals, ni semblants. ¿És, a cas, l’AVE la solució dels seus problemes? No, no ho és. Els seus problemes venen derivats de moltes coses, de la seva història segurament, de la seva situació geogràfica, del seu pes social. Sols cal veure-ho, no es pot deixar de tenir-ho en compte.

Ara bé, algú ha de pensar què fer amb els amples espais buits i sense potencialitats que tenim a Espanya i què dir als que encara hi habiten (no sé pas si per gaire temps). Quines perspectives els oferim? Quines esperances els donem? Quins pal·liatius els proposem? Sense fer això sols trobarem respostes en forma de confrontació, exabruptes de cara a la galeria i per acontentar a la pròpia audiència.

“Jo no vull parlar de Catalunya, jo vull parlar d’Espanya”, i Extremadura i l’estació de La Sagrera són Espanya.

“Todo lo propio usurpa el centro de una realidad habitada por todo lo ajeno, y lo mismo ocurre con cualquier habitante de lo ajeno.”

 Jorge Wagensberg: “Más árboles que ramas”. Tusquets ed. B-2012.

8 de maig.

L'espoir, per nosaltres.

Ingram Pinn al Financial Times d'ahir.

7 de maig.

Contra l’autonomia.

La notícia és esgarrifosa. L’autonomia que tenen -en el marc de les seves competències- els diferents nivells de l’Administració pública espanyola pot saltar pels aires si es compleixen  les pretensions del Govern de l’Administració de l’Estat de retallar actuacions decidides pels altres nivells d’administració.

Amb l’excusa de controlar el dèficit públic, el que pretén fer el Govern de la dreta és passar el ribot (ara sabreu lo què és passar el “cepillo”) per allà on creu que cal fer-ho amb evidents intencions ideològiques. Les competències “impròpies” dels Ajuntaments, els organismes de control que han determinat les Autonomies, els mitjans de comunicació públics que uns i altres han creat en virtut de la seva voluntat, perillen, ja que segons Rajoy, De Guindos, Montoro i &, aquesta voluntat sembla que no és sobirana en els àmbits de la seva competència.

Una cosa és demanar que es redueixi el dèficit públic, àdhuc impel·lir que no n’hi hagi, cosa per cert, que ja està ben determinada en l’administració local, on ara  sembla que es doni per fet que aquesta regulació no existeix; que es limiti el dèficit de les Comunitats autonòmiques d’una forma raonada com també, per cert, demana el mateix Govern de l’Estat a les institucions comunitàries europees; i una altra cosa és determinar des de dalt quines coses es poden o no fer o tenir. Apa, vinga!, aprofitem l’avinentesa i eliminem els organismes i institucions molestes: els Tribunals (o les Sindicatures) de comptes, els defensors (o els Síndics) dels ciutadans, els mitjans de comunicació públics, les competències voluntàriament i lliurament assumides,… Aprofitem per fer “neteja” pel broc gros i amb mala llet ( “con aviesas intenciones”, en diuen a les Castelles).

Si un Ajuntament té els recursos suficients per tenir un servei educatiu (estudis universitaris, per exemple), o sanitari (un centre d’atenció sexual), o social (atenció especial als immigrants), si s’ho pot pagar sense produir dèficit, ¿Perquè el Govern l’Estat s’ha de posar en la seva autonomia? ¿Qui és el Govern l’Estat per determinar quines despeses han de fer? Sense autonomia no hi ha responsabilitat i sense aquesta no hi ha rendició de comptes i avaluació de la gestió efectuada. O, és que els ciutadans d’alguna Comunitat autonòmica no són tant responsables del seu vot com el Govern que l’ha administrat?

Res, que tots són menors d’edat i no se saben administrar (encara que n’hi hagin que han fet mèrits de sobra per ser considerats així) i han de ser dirigits i controlats. Sembla que el discurs de l’antipolítica, ben estès a la xarxa, a la xarxa d’ignorants i aprofitats, i als mitjans reaccionaris, està sent aplicat des de les instàncies governamentals de l’Estat. Sembla, que s’han empassat i assumit tota la demagògia que s’està fent sobre l’administració pública, sobre la política i els polítics. A qui beneficia? Penseu, busqueu. No és difícil la resposta.

Però, no hi haurà algú que aixequi la veu sobre aital disbarat?

2 de maig. “Oigo, patria, tu aflicción, y escucho triste el concierto que forman, tocando a muerto, la campana y el cañón”