Els temps que ens ha tocat viure i els dies que hi vivim. Notes i apunts d'en Manel Mas Estela
31 de desembre del 2012
29 de desembre del 2012
Tornar-hi.
Després de quasi bé quatre mesos, avui he
tornat a pujar a la bicicleta i pedalar una estona. Sí, clar, a les sessions de
rehabilitació faig una estona de bicicleta estàtica, però no és el mateix.
Sentir el vent, mirar el paisatge, anar endavant,...
Començar en pla, pel Passeig Marítim, uns
cinquanta minutets seguits, sense forçar. De mica en mica en faré més, en
temps, en distància, en esforç. Diuen que els faré millor ara amb els circuits
arranjats i amb menys pes.
L’any vinent hauré de fer de més el quilòmetres
que m’han quedat pendent aquest any que ja s’acaba. El recordaré com l’any de
la reparació de la màquina.
28 de desembre.
24 de desembre del 2012
Melangia nadalenca.
Avui, el dia s’ha llevat amb una boira costanera que s’ha
enganxat als turons i que ha deixat un ambient gris i humit en contrast amb el
radiant espai d’ahir. Molta circulació, suposo de gent que té pont i l’aprofita
per fer les darreres compres abans de festes. Són dies, aquests nadalecs, amb
records d’altres temps, dels que ja no ens acompanyen, d’històries passades que
va quedant enrere. Els carrers es buidaran aviat aquest vespre i qui més qui
menys ho celebrarà d’alguna manera.
El diari porta la notícia del traspàs d’en Ceferino Díaz,
company gallec, economista de la mateixa edat, amb qui compartirem il·lusions i neguits durant
un temps, no fa pas gaire. Estava malalt, ho sabíem, però ara que se’n ha anat
el recordo afectuosament.
Em ve al cap la vella cançó d’en Raimon:
Som una llum que s'enfuig, som una llum que
s'apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de
la terra.
21 de desembre del 2012
Anem (o, van) probablement cap enlloc.
La força política guanyadora a les eleccions,
CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas
el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral.
Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que
havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista,
no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.
Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels
seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó,
bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a
adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al
final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar
la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una
bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era
seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva
història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional
amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió
del impost de successions ara se’l ha d’empassar).
Segurament no tenia altra sortida, però és una
sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un
Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança
notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió
generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi
econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les
finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als
peus dels mercats financers.
Ara començarà un període en el que s’intentarà
des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí
cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb
l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i
de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del intent. Rebotant, cops de cap contra les
parets del recargolat laberint on s’han
instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà
adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.
Tot canvi substancial dels marcs polítics es
fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de
canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de
renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser
alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant,
quin espectacle!
21 de desembre.
16 de desembre del 2012
Explicació.
“Brunetti siempre había dado por sentado que
mucha gente actuaba movida por la avaricia. La lujuria o los celos podían
llevar a alguien a cometer impulsivos actos de violencia, pero para explicar la
mayoría de delitos, sobre todo los que se cometían a lo largo del tiempo, la
avaricia era una apuesta segura.”
En aquestes alçades de la pel·lícula la trama
ja és evident. El què ha passat, i les seves conseqüències són motiu de poca
discussió, malgrat el cinisme amb que les expliquen alguns, pocs, i la
resignació, o indignació, amb que les entomen els altres, la majoria.
“La gran estafa consiste en presentar la causa
y origen, la premisa, vaya, de la Gran Depresión Española, en la gestión despilfarradora
de nuestras finanzas públicas. Es una estafa. Intelectual y material.
....
Lo que llevó por delante estas finanzas
públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la
recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por
desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo
explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom inmobiliario alimentado
por la deuda privada financiada a su vez por una movilización de fondos
extranjeros sin precedentes hacia España.”
Ernesto Ekaizer: “Indecentes.
Crónica de un atraco perfecto.” Ed. Espasa. B-2012.
16 desembre.
13 de desembre del 2012
Aforisme.
"Una persona se siente joven mientras perciba que su futuro pesa algo más que su pasado."
Jorge Wagensberg. "Más árboles que ramas" Tusquets ed. B-2012
13 de desembre. Que Santa Llúcia ens conservi la vista!
12 de desembre del 2012
Conversa.
-“Oye, Ramón, ¿Cómo lo ves?”
-“Y, ¿Qué se os ha perdido por aquí?”
-“Nada, que vinimos a ver las
exposiciones que echan en los Museos. La de Botero, con sus formas y
colores, y la de Schiele con su visión desgarrada de la vida. La burguesía bilbaína
aun tiene dinero para comprar un Cranach.”
-“Bueno, la burguesia... Será el Banco
que vete a saber de quien es.”
-“Cuidate, Ramón, que aquí al lado
de la ría hace mucha humedad.”
-“Gracias, Manel. Saludos. Ya sabes dónde me tienes siempre. Agur.”
12 de desembre. Guaita, el 12 del 12 del 12!
3 de desembre del 2012
Tristesa.
El panorama que ja es comença a veure pels
carrers fa pronosticar que no vindran aquells dies potser artificialment
alegres que caracteritzaven el Nadal. En comparació, els dies que venen sembla
que seran tristos. Les notícies ens parlen de que, clar, els que s’ho estan passant
malament, per la manca de feina i/o per les retallades, no estan per gaires
celebracions, i molts d’altres, que viuen inquiets, estan esporuguits. Sí, hi
hauran lluminàries, arbres, pessebres i cançonetes nadalenques, gent als
carrers i estímuls de tota mena per celebrar les festes. Però hi ha quelcom a l’ambient
que fa preveure que aquestes seran tristes. Quedarà més palesa l’espiral depressiva
en que ens estem enfonsant.
És trist també veure que ningú proposa
sortides, si és que n’hi ha. Què
se’ls pot dir a la gent? Això va per llarg, estem retrocedint. Potser el
que no volem és acceptar que el problema varen ser els anys de fals creixement
que ja anem deixant enrere. Tothom hi va guanyar llavors: més feina, més despesa, més
activitat, creixement a dojo! Particulars, empreses, administracions públiques,
... Ara, hem de tornar al punt de partença, de deu anys abans, com a mínim, i
ens costa assumir que no som tant rics com pensàvem i volíem i que som més gent
acostumada a viure bé i que no ho volem deixar.
La ciutadania remuga, uns amb cridòria, d’altres
amb resignació. Costa d’acceptar la realitat. Costa de dir-la. Especialment
quan s’intueix que els bells temps i els bells somnis no tornaran, sinó que se’n
acosten uns de nous més insegurs i més descarnats, en els que caldrà
espavilar-se per no quedar ressagat a l’atzar de les noves circumstàncies. Les
desigualtats, i molt especialment el seu increment, comportarà una tensió social
que veurem fins on podrà ser assumible. Quina por! Quina tristesa.
3 de desembre.
28 de novembre del 2012
Un pa com unes hòsties.
Tardaran un cert temps els xerrameques i els il·lusos
en donar-se compte, o en acceptar obertament, què representen realment els
resultats expressat pels ciutadans/es diumenge passat a les urnes. Més enllà
dels anàlisis de qui ha guanyat i qui ha perdut i perquè, ens queda un panorama
que indica clarament l’esterilitat de la situació per anar cap a qualsevol de
les fites proposades a l’electorat, a menys que algú renunciï obertament als
seus “principis” programàtics, o millor dir, a un dels seus dos principis programàtics.
Com sortir de la crisi, o com ens en podem
sortir, cosa que cal reconèixer que no sap ningú, i com trencar l’impasse de
les relacions nacionals, i superar-lo, cosa que alguns pretenen –sense gaires
garanties, tot sigui dit- de saber com fer-ho, són els dos grans temes que
tenim sobre la taula. Semblava que el debat que ens va portar a les eleccions
sols era del segon gran problema, però és evident que cap Govern pot fer-se
sense afrontar el primer i ja estem –com cada any- a haver de tornar a fer un
pressupost.
La composició de l’arc parlamentaria en la legislatura
que es va avortar precipitadament (i irreflexivament) tenia més possibilitats d’abordar
millor, en alguna direcció, algun dels dos temes. Amb sacrifici i paciència,
explicació i temps. La composició que va emergir de les urnes el diumenge a la
nit és molt més complicada. Les combinacions que es poden fer per tenir una
governabilitat sòlida són pràcticament impossibles.
Impossibles, a menys..., sí, a menys que algú
renuncií a algun dels seus principis, fet que no es visible ni viable encara tant
prompte. Ara sols hi ha combinacions impossibles i divergents d’enfocar la
situació de crisi econòmica i de resoldre alhora “l’encaix nacional”, i per
cada un dels actors les posicions són irreductibles. ¿És d’imaginar una formació
“bussines friendly” que faci prevaldre les seves conviccions
nacionalistes per sobre de les seves pulsacions dretanes fent aliances per i
amb l’esquerra? O, ¿És també d’imaginar dues formacions dretanes però separades
pel fet nacional que consideren -cada una el seu fet- irrenunciables? ¿I
viceversa en les possibles combines? Poc imaginable, de veres.
Sí, el “pal de paller” pot intentar avançar en
solitari, però ara ja no pot pactar uns temes, els econòmics, amb uns i els nacionals
amb els altres. Cap actor acceptarà sols defensar una part dels seus principis
i aparèixer com a dimissionari de la resta que ara han esdevingut com a transcendents.
Valenta papereta té la força principal i
guanyadora. Però, com que és la mateixa força que s’ha ficat en aquest atzucac
i de retruc hi ha ficat a totes les altres, és qui té l’obligació de trobar-hi
una sortida. I l’única sortida que té és considerar algun dels seus dos
principis: l’econòmic o el nacional. No pot mantenir els dos a l’hora. ¿Podrà
fer-ho, sabrà fer-ho, voldrà fer-ho? No m’agradaria estar en la pell del que ha
de prendre la decisió ja que certament hi deixarà moltes plomes. No li sortirà
de franc. Ja se sap: “No es pot repicar i anar a la processó”.
28 de novembre
27 de novembre del 2012
L’enterrament de la Caixa Laietana.
Avui es pot donar per formalment i definitivament
desapareguda la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró. Fundada el 1865 per Josep
García Oliver, amb tot una llarga, doncs, trajectòria en l’àmbit social i econòmic
mataroní primer i més endavant més enllà, ha estat una víctima més dels esclats
de les bombolles financeres i immobiliàries que han ocorregut en els darrers
anys a casa nostra. Les responsabilitats, per acció o omissió, d’aquest trist
final són repartides, variades, múltiples i diverses, com a totes les entitats
que els ha ocorregut el mateix. No hem d’oblidar que en poc temps han
desaparegut a Catalunya nou de les deu Caixes d’estalvi que hi havia. Algun dia
se’n escriurà la història.
La llei 9/2012 de 25 de juliol de la Generalitat de Catalunya
ja preveia la conversió de les Caixes intervingudes per l’Estat en Fundacions
especials. La Llei, també, 9/2012 de 14 de novembre del Govern central afegeix
que aquella conversió ja no la farien els òrgans que encara existien (Assemblea
General, Consell, President), sinó una gestora anomenada per la Generalitat. Avui
a sortit al DOGC el nomenament i composició d’aquesta en el que sols hi ha un
membre, realment figuratiu, de l’antiga Caixa. Aquesta gestora serà la
liquidadora de l’entitat d’estalvi, financera, i recollir les seves restes per
veure què se’n pot fer. Suposo que també s’haurà de plantejar les relacions amb
la Fundació Laietana que va sorgir de l’antiga Caixa que era qui la nodria d’ingressos.
Aquest fet ha coincidit, suposo de circumstancialment,
amb l’arribada avui a casa de la nova targeta de crèdit de Bankia ( de color
verd) que substitueix a la que fins ara teníem de la Caixa Laietana (de color
blau marí). Tot un símbol, encara que ... no sé pas si per gaire temps. Anticipa
també el proper, gradual i progressiu canvi del nostre paisatge urbà on els rètols
i indicatius de la Caixa Laietana que ens han acompanyat molts anys també aniran
desapareixen.
25 de novembre del 2012
16 de novembre del 2012
Què fer?
El llibre ha estat al costat meu, a la
cantonada esquerra de la taula de treball amb altres llibres i documents, des
de l’estiu. Per la seva construcció, articles a tall d’entrades de diccionari,
era de prendre i deixar, però l’anava arrossegant. Ara, que per prescripció
facultativa disposo de temps a casa, l’he acabat d’una tirada. “Política
para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos” J.M.Vallés y
X.Ballart (ed.) Ed. Ariel, B-2012.
Però, a què ve l’interès per aquest tema si
mitja vida, en anys, i la majoria de l’activitat professional que has exercit ha estat dedicat a la política, i encara t’interessa?
Certament. Potser és el neguit de veure el panorama actual des de la meva
particular perspectiva, del que he estat, i he viscut, i del que sóc ara, i em
queda per viure.
Els temps i la gent són uns altres dels que em
varen marcar. També ho són els temps i la gent en els que es desenvolupa l’acció
política avui, això ho tinc ben assumit. Nogensmenys no deixen d’inquietar-me actituds,
reaccions, comportaments de la ciutadania tant en quant que administrats com en
quant a administradors. Calia fer algun senzill repàs per constatar si encara les
meves conviccions tenien puntals sobre el què fer públic. Aquest llibre ha
servit per això, per veure que des del món acadèmic compromès les anàlisis del
fenòmens polítics més d’actualitat permeten encara mantenir alguna virtut: la
fe, l’esperança i la caritat, ... per continuar pensant en l’acció col·lectiva.
“En todo caso y a modo de conclusión, la
confirmación de que existe un amplio estado de opinión conocido con el nombre
de desafección ciudadana no deja insensible a los autores. Porque no lo
consideran inocuo para la estabilidad política, la cohesión social y el
progreso económico. Por esta razón y a sabiendas de que no se dan recetas mágicas
capaces de remediar esta desazón ciudadana, los autores apuestas por la revisión
y corrección del sistema. Y, sobre todo, por una reafirmación del compromiso de
los propios ciudadanos con la política. Como titulares que son del gobierno
democrático.”
Arribats a aquest punt de reafirmació amb la
política, amb “la inevitabilidad de la política para satisfacer la necesidad
de seguridad y cohesión de toda la comunidad y la obligación de depurar la política
democràtica para reforzar su legitimidad con una buena gestión de los asuntos públicos.”,
en paraules de Josep M. Vallés, sols queda la vella pregunta retórica: Què
fer?
16 de novembre.
14 de novembre del 2012
More on. Seguir endavant.
Sí, clar, havia d’anar a raure a llegir un
llibre que em sembla que és de referència per tots aquells que han tingut un
ensurt cardiovascular. “La ciencia de la salud” Valentín Fuster, (Mis
consejos para una vida sana, con la colaboración de Josep Corbella).
Ed. Planeta B-2011, 4a. Reimpresión.
Bé, desprès de llegir-lo, crec que potser m’hauria haver estat de referència
molt abans, quan vaig ser advertit fa alguns anys que tenia
possibilitats de risc, encara que com que no eren massa cridaneres no hi vaig
prestar gaire atenció. També penso que, més enllà de tenir o no algun risc, els
consells per una vida sana i el coneixement del que ens pot passar en la nostra
salut segons la (mala) vida que portem haurien de ser motiu d’atenció
generalitzada. Segurament ens estalviaríem moltes sorpreses i posteriors maldecaps.
El recomano vivament. El deixaré a la capçalera, a mà.
No hi ha secrets ni receptes espectaculars ni
noves: “...todos estos problemas tan diversos y tan
complejos confluyen en una misma solución: dieta sana, actividad física y no
fumar. Sólo estos tres consejos básicos, nada más. Es algo tan simple que
sorprende que haya tantas personas que los ignoren.” Desprès, amb
aquesta prescripció, segurs que els controls mèdics, especialment del pes, del
colesterol (el bo i el dolent) i de la tensió arterial sortiran bé, sense que
calgui preocupar-se.
Tres actituds desprès d’un accident cardiovascular: La positiva. Ha estat un
advertiment i cal corregir tal com anàvem. La depressiva. Sentir-se colpit
sense saber massa perquè i pensar lo difícil que serà a partir d’ara. La temorosa.
La por a que es pugi repetir l’ensurt i no atrevir-se a portar una vida normal.
Res, res, a agafar la positiva. More on! Endavant! No
m’ha de ser especialment difícil. No he estat fumador: Pas problème de
ce côté! Sóc cicloturista, amb carnet federatiu i tot: No, si ara
resultarà que els 2.000 km/any seran pocs. Sols hauré de controlar bé el xic
de golafreria que he tingut fins ara: Si cal fer dieta sana, cal fer-la. Tot plegat,
quan els controls ho permetin, si algun dia faig una transgressió (continguda)
serà festa grossa.
14 de novembre.
13 de novembre del 2012
Desnonaments.
Ara, cuita-corrents, empaitats per les notícies
desgraciades que omplen els mitjans hem de procurar corregir les normatives,
antigues, certament, que regulen el crèdit hipotecari. De veritat, ¿aquí està el
problema, o la causa, d’algunes situacions socialment inacceptables? Sembla que
hi ha, sembla, no n’estic segur, solucions miraculoses. Potser corregirem els
efectes, però analitzarem correctament les causes i les corregirem també?
La bogeria dels anys de les vaques grasses va
afectar a tothom: consumidors, proveïdors, reguladors, controladors.
Particulars, empreses, Governs, tenen la seva part de responsabilitat en el
desori hipotecari. Alguns més que d’altres, cert, però repartides. Uns varen
creure que podrien prendre llargs compromisos, sense pensar en la volatilitat
del món d’avui. D’altres, cobdiciosos, es varen aprofitar de les necessitats
menystenint o ignorant conscientment el risc que assumien. Els administradors
mirant massa temps cap una altra banda fent veure que tot anava bé. Era ben bé
que tothom en treia beneficis. Beneficis a curt, com ha quedat ben palès.
Tenim un pa amb tomàquet de difícil solució.
Pel cantó de les lleis, de la normativa, el tema és complicat. Retroactivitat,
seguretat contractual, constrenyiment, ... Però, si d’ara en endavant no hi
haurà pas problemes nous! Gat escaldat... i són els gats i els gossos i els
amos els que van escaldats, encara que probablement d’una forma inversa a les
seves responsabilitats. El problema és cap endarrere, cap el què es va fer i es
va permetre fer temps enrere. La solució no és jurídica, la solució és política.
Cal que les tres parts: hipotecats, hipotecadors, controladors assumeixin – en grau
divers, segurament- que alguna cosa no es va fer ben feta i que cal atendre’s a
les conseqüències de les seves responsabilitats. Potser llavors, algú en
sortiria més que escaldat rostit i escarmentat per una bona temporada. Encara
que d’aquí vint anys, una generació, tornarem a passar per un episodi semblant.
Està escrit en els llibres d’història.
13 de novembre.
Basarda.
Fa alguns dies que no hi ha incorporacions d’entrades
noves en aquest blog, sembla aturat en el record de Paris. Alguns/es dels
habituals seguidors/es s’han inquietat preguntant-me per l’estat del qui escriu
desprès del terrabastall.
Cert, en tota convalescència cal fer una
aturada i reposar un temps més o menys llarg, i més quan algun tractament – que
no sé ara quina durada tindrà, encara que sospito que ja serà per sempre- provoca
un alentiment del ritme que mantenia fins a l’ensurt.
Però també hi ha un cert cansament de l’esperit
en veure que tot continua girant sobre el mateix. Que desprès dels anys que
portem de crisi sembla que no s’hagi assumit encara la seva profunditat i
persistència amb els seus consegüents efectes. Cada nova, o accentuada,
expressió cridanera torna a ser notícia destacada que demà passat donarà pas a
un altra, nou o no, esgarip dramàtic.
En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba
Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo
dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna
cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment temes dels que m’he ocupat, àdhuc força
temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols
és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina
basarda!
13 de novembre.
30 d’octubre del 2012
29 d’octubre del 2012
Converses de savis.
Els bons amics, i especialment les bones
amigues, a la convalescència et porten llibres perquè et distreguis. Res de
complicat, novel·la negra que saben que m’agrada, però també algun assaig
distret com el del mestre Fabián Estapé, “Deu gran catalans. Un
homenatge personal a deu figures històriques.” RBA-La Magrana, B-2006.
M’ho he passat d’allò més bé amb les sucoses anècdotes
que explica. A l’humor intel·ligent de Martí de Riquer, explica el que
li va dir en sortir “d’una festivitat al Palau de Sant Jaume en què el
Govern de la Generalitat va voler solemnitzar un esdeveniment que havia de ser
sorollós, perquè es tractava ni més ni menys que del Mil·lenari de Catalunya
(1989).”
“Escolta, Estapé, tenint en compte com
funciona actualment el servei de correus, ¿a tu et sembla que perquè el compte
de Barcelona va deixar d’enviar l’escrit de vassallatge al compte de Narbona
hem de muntar tot aquest rebombori?”. Sincerament, em va convèncer, i ens en
vam anar dient que a Catalunya,
quan ens deixen fer, muntem els pastorets.
28 d’octubre del 2012
Reprendre la marxa.
Quasi bé dues setmanes aparcat. De vegades,
sense esperar-ho, es produeix algun terrabastall.
-" Assegui's en aquella cadira (de rodes) i no
es mogui. Queda ingressat ara mateix.”
-“Com diu?, però si he vingut pel meu propi
peu?”
-”El seu cas, el resultat que dóna la prova d’esforç,
és de llibre. Li pot passar alguna cosa greu en qualsevol moment.”
-“Carall...”
I durant uns dies, estirat al llit o assegut
en una butaca veus el paisatge a través de l’ample finestral de l’habitació de
l’hospital. Anàlisis, controls, pastilles, menjar contingut, fins arribar a les
intervencions, subtils això sí, molt tecnificades, res de les antigues taules d’escorxador;
repòs, fins arribar a l’alta, que ho és a mitges ja que la recuperació a casa
no és pas bufar i fer ampolles. Caldrà medicar-se fins a la mort, mai tant ben
dit, no passar-se en algunes menges, les xarcuteries i formatgeries perdran
clients. Oblidat, noi (bé, potser ja no tant noi) dels “callos” a la
madrilenya ... Bona gent aquests de la sanitat, del primer al últim:
professionals, entregats, pacients (de paciència, amb el personal que corre), soferts,
...
Però, de què et queixes? Si t’han refet els “manguitos”
del carburador i d’aquí uns dies podràs trescar de nou per les muntanyes i
tornar a pedalar per les carreteres! A més, has aprofitat per llegir un munt. Sols
t’han posat tres “molles” entrant-les pel canell! Ah! I no pateixis per les “relacions”,
sols és com pujar dos pisos, que no és res, podràs tornar-hi! (Sí, a la
vejez, viruelas.)
Desprès de la tamborinada, torna a sortir el
sol i provoca un lluent arc de Sant Martí. Apa!, som-hi!
28 d’octubre. Festa de Sant Simó.
13 d’octubre del 2012
12 d’octubre del 2012
L’estat de l’esverament.
Potser sí que el “pinyol”
de CDC ho venia preparant de temps enrere, tampoc era tant difícil no
veure-ho. Potser si que el President i el Govern de la Generalitat
s’han posat al davant de l’exitosa manifestació del 11-S, tant mateix no van
pas amagar gaire l’empenta que li varen donar. Sembla, però, que el detonant va
ser-ne un altre que també s’ha explicitat prou aquests dies: el neguit de gestionar una
administració en fallida només amb la preocupació de com arribar a pagar els
compromisos a finals de mes. Res de govern, evidentment ni d’obra de
govern, no són els temps per pensar-hi ni hi ha les “virolles” per fer
res. Res per lluir, sols les retallades amb la gent en contra al carrer.
Llavors, amb totes
les excuses raonables i raonades que es vulguin, carregats de raons fins i tot,
sols quedava el recurs de la fugida endavant. Amb una ample base de la gent del
país il·lusionada, fem el pas. Diguem-ho? Diguem que ja n’hi ha prou!
Obrim camins nous, proposem metes somniades!
Val a dir que
parlant i escoltant la gent al teu voltant les reaccions no són totes unànimes,
encara que potser són cadascuna minoritàries Se’n troben de perplexos, generalment de
fora, que estan estorats; se’n veuen de calculadors i cínics, pels que sols es tracta d’una
jugada de pòquer per canviar la relació de forces; et creues amb escèptics que s’ho miren incrèduls
pensant que és impossible; ni ha d’esverats que tenen tota mena de cabòries ratllant a la paranoia;
n’hi ha d’ingenuament convençuts
sense gaires complicacions, amb senzillesa; també d’exaltats d’un costat i de l’altre que
provoquen preocupacions vàries;... El cert és que l’olla bull i cada dia amb
una excusa o altra i tothom hi diu la seva tant li fa si alhora afegeix més
llenya o gasolina al foc.
El tema és que hi
ha unes eleccions convocades de les que en sortirà una expressió del moment polític
català i a continuació un arc parlamentari determinat que triarà un nou, o vell,
Govern. Sembla que per alguns, més o menys, qui sap, el full de ruta que
es proposarà, o ha de proposar, serà molt clar: A veure com ens ho fem per decidir, per exercir, d’una
forma o altra, el “dret a decidir”. Valenta i feixuga feinada!
Però aquesta és per la que sonen els tambors i repliquen les campanes.
Si clar, però mentre tant caldrà arribar
a finals de mes i pagar les nòmines i les obligacions peremptòries, i ... estarem
allà mateix a on estem ara, demanant a Madrid, a punt de
ser intervingut el Regne d’Espanya, que ens avancis els diners que ens
calen. I s’haurà de fer un pressupost i escatir, entre d’altres coses tant o més
importants, com s’han de mantenir els aparells de propaganda, i fer totes
aquelles coses tant prosaiques que es demanen a tota administració i a les que
ha de donar resposta tot govern.
Això té cap sentit?
Pels exaltats i convençuts no gaire. Per la ciutadania, molt.
11 d’octubre.
10 d’octubre del 2012
La espada de Damocles.
D’una forma un xic oportunista s’editen en un
llibret un grapat d’articles sobre la crisi grega que Petros Márkaris
ha escrit en els darrers temps per la premsa alemanya. Alguns ja ens eren
coneguts, havien estat reproduïts aquí
, i segurament la seva acceptació és la
que ha impulsat a l’editorial a fer aquest recull. No aporten gaires coses més
del que ja és conegut de les seves opinions. Més enllà de la crisi financera, Márkaris,
creu que a Grécia hi ha una crisi política i més:
“Desde principios de
2010, cuando estalló la crisis, sostengo el argumento de que la crisis griega
tiene principalmente un caràcter político. El país ha llegado a una quiebra
económica, que en estos momentos la mantiene al borde del abismo, por los
errores y fracasos de sus dirigentes políticos. Un aparato estatal corrupto,
que se revela incapaz de poner en práctica, con o sin rapidez, reformas y leyes
críticas, y que es, al mismo tiempo, el resultado de los errores de la élite
política griega.”
“Sin embargo, confieso
que tengo mucho miedo, porque en la época de la falsa riqueza tiramos por la
borda no sólo nuestra pobreza, sino también nuestros valores, porque pensábamos
(¡qué error!) que estos valores eran parte de nuestra miseria.”
¿Sólo una crisis financiera?, 29/2/2012.
“Grecia era un país
pobre que sabía vivir decentemente con su pobreza. Después de su experiencia de
años con el ahorro, incluso había desarrollado una especie de “cultura de la pobreza”.
Entonces llegó el año 1981, y un flujo de dinero comenzó a circular por el país.
Los griegos ya no necesitaban la “cultura de la pobreza”, pero tampoco habían
desarrollado ninguna “cultura de la riqueza”. El consumo se convirtió en la
fuerza motriz de la sociedad.”
La cultura de la pobreza, 30/12/2009.
Ara està
a punt de sortir la traducció de la segona entrega, Περαίωση, 2011, de
la trilogia de novel·la policíaca que està escrivint amb el seu personatge del comissari
Kostas Kharitos. El primer
títol, “Amb l’aigua al coll”, ja fou celebrat, a veure què ens depararà
aviat el segon.
Mentre tant, aprofitem per afrontar les imatges
del desastre aquí: “Ruinas modernas. Una topografía del lucro”, Julia
Schultz-Dornburg. Ed. Àmbit, B-2012,
on entre molts d’altres hi ha el cas de Vallfosca
Mountain y Golf Resort a Espui.
10 d’octubre
9 d’octubre del 2012
Sobre tòpics i "mantras".
La part del programa del diumenge del “Salvados”
on és entrevistat l’economista liberal Jürgen Donges portarà cua .
De fet tot el programa, com molts altres d’aquesta sèrie, serà polèmic. Però hi
ha dos “mantras” que en els debats político-econòmics que s’estan donant sobre
la situació que vivim es repeteixen contínuament. L’un és que varem viure per
sobre de les nostres possibilitats, l’altre que els afectats no són
responsables del que els està passant. Anem-los a veure.
Sobre el viure per sobre de les possibilitats. No és el
mateix utilitzar el crèdit per satisfer les necessitats, els desitjos, les
il·lusions, si es vol, i anar pagant-lo amb els interessos corresponents, que
utilitzar el crèdit saben que no el pots retornar i fer-te l’escàpol. Quan les
vaques eren grasses probablement varem ser més cigales que formigues, però la
taxa de morositat era baixíssima. La gent s’endeutava però complia els
compromisos que contreia. Clar, desprès va esdevenir que a molta gent se li va
reduir o va perdre la feina i va ser llavors que no varen poder fer front als
deutes que havien contret. Si no s’hagués rebentat abruptament la bombolla
immobiliària per culpa de la fallida del sistema financer, i la roda hagué
continuat girant (esbojarradament, tot cal dir-ho), molta gent hagués continuat
pagant religiosament els seus compromisos. Per tant, ara no val desviar
l’atenció dels veritables culpables fent creure a la gent que es varen passar.
Els que es varen passar varen ser els responsables del sistema financer que varen
ser uns complets irresponsables. Són ells els que varen facilitar a la gent el
que s’endeutessin fent anar el conjunt de l’economia en un miratge que es va
esvair. És lògica, doncs, la percepció de la gent de que els varen ensarronar,
i que ara els ensarronadors fugen d’estudi sense assumir la quota de
responsabilitat que tenen. Clar que la gent del carrer hagués pogut ser més
prudent, però el sistema no estimular pas gaire aquesta virtut, ans al
contrari, especialment si algú en treu benefici a costa dels incauts. Clar que
els governs de totes les administracions vivint sobre l’ona de la prosperitat haurien
d’haver controlat, o temperat un xic, la voràgine malgrat que no hi va haver
gaire rebuig cívic a la situació (no oblidem aquest fet, especialment en
l’ordre mediàtic). Però no desviem l’atenció dels veritables causants d’aquest
desori que fou el sistema financer en el seu conjunt. El crèdit que facilita el
sistema financer és normal i necessari pel funcionament de l’economia, sigui
dels particulars, empreses o administracions. Sinó, com aconseguiríem mai ser
propietaris d’una casa (llevat que ens toqui la rifa), fer anar el circulant
d’un balanç d’una empresa o bastir per les administracions de les
infraestructures que necessita una col·lectivitat? Però és un mitjà, no un fi
en si mateix com varen pensar alguns que ara traspassen les seves
responsabilitats a la pobra gent que varen engatussar.
Sobre la no responsabilitat dels afectats, especialment per
les retallades. Evidentment, no en són els causants, però algú els ha
d’explicar, les organitzacions polítiques, les sindicals, les cíviques, com
s’havia aconseguit tot el que disposaven. Sí, ara són retallades les
prestacions que havia assolit una col·lectivitat, Estat, Autonomia,
Ajuntament,..., però com s’havien assolit? Tornem a les vaques grasses. Les
administracions no els cauen els recursos del cel, o tenen una màquina de fer
bitllet sota una taula o amagada a un racó. Les administracions disposen dels
recursos que els hi proporciona (de grat o per força) la comunitat. Quan els
recursos que es posen a la seva disposició minven, i minven molt, no queda més
remei que adequar les actuacions als recursos disponibles. Cert, es podrien
compensar temporalment per recursos aliens, per crèdits. Aquesta va ser la gran
aportació a la ciència econòmica del keynesianisme. Però va ser una aportació
d’un altre moment de l’economia, la de les monedes nacionals, la dels Estats
sobirans, que ja no existeixen. Podríem recórrer al crèdit o al Tresor públic,
però malauradament no està en les nostres mans que ens donin del primer i fer
anar el segon. Aquest és el gran debat de la austeritat: no tenim instruments
per superar-la, o si es vol dir millor, els que tenen aquests instruments no
els volen fer servir en la direcció que necessitaríem. Llavors, cal pensar en
com varem aconseguir el que ara està en perill i veure què podem salvar, quines
són les prioritats que decidim mantenir, sabent que malgrat no ser els causant
i responsables de les retallades varem ser els beneficiaris d’una situació que
ja no existeix i que potser, fins i tot, serà irrepetible. És ara, més que mai,
quan calen eines col·lectives de debat i decisió per enfocar la situació. És
ara més que mai, que hem de fer esforços per trobar punts d’entesa entre les
diferent visions de la col·lectivitat per intentar trobar comuns denominadors
abans de que esclati el desconcert de la bona gent que no entén perquè els
passa el què els passa. Em temo, però, que això és somiar truites. Els que ho
haurien de fer, o estan molt espessos o s’hi juguem masses coses pròpies per
entomar aquest punyent repte.
8 d’octubre.
8 d’octubre del 2012
L’opinió política d’un jurista.
Sembla que a la darrera entrada penjada en
aquest blog ja existeix una resposta (evidentment no a les seves humils lletres)
de per on pot, o podria, continuar el tema. Una resposta no des d’aquí, sinó d'una
veu sensata de l’altre costat, del costat dels “altres”. Un jurista de prestigi
més que reconegut que no es planteja el tema de debat avui a Catalunya,
i consegüentment a Espanya, des de les lleis existents i en vigor, sinó
des de la necessitat política de trobar-hi una sortida política que hauria de
comportar els canvis legals precisos.
Francisco Rubio Llorente
avui a El País: “Un referéndum para Catalunya”
“Si una minoría territorializada, es decir, no
dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del
Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada
administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para
constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide
oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la
Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese
extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad.
Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede
encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999
sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho
sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).
La Generalidad de Cataluña no puede convocar un
referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria.”
Sembla,
però, que el Govern d’Espanya no està, encara, per aquesta tessitura. Mentre
tant, tots plegats inflant el gos.
8 d’octubre.
4 d’octubre del 2012
El dret a decidir.
"Me asombra la
facilidad y simplicidad con la que algunos comparan esta situación con el
de un divorcio matrimonial."
Ja fa temps, pel gener del 2010, em varen
convidar a debatre en públic amb el polític del PNV, Iñaki
Anasagasti, sobre el “dret a decidir”. Val a dir que, malgrat l’intenció
dels organitzadors de l’acte, no hi va haver debat entre nosaltres. Conduits
pel periodista calellenc Saul Gordillo, cadascú es va limitar a exposar
les seves posicions i desprès sotmetre’s a les preguntes del públic assistent
que era prou nombrós. Crec que l'entrada que vaig fer al blog que feia servir llavors amb els seus comentaris és prou expressiva de com va anar.
He tornar a llegir el que vaig dir aquell dia.
Té ara plena actualitat, sembla que ho hagués intuït. Tampoc calia ser cap “lince”
per veure com podien acabar les coses tal com anaven. Bé, ja estem a l’escenari
hipotètic que llavors vaig dibuixar, ara cal perllongar la reflexió des d’allà
on la vaig deixar. Però ja no és la meva feina, i possiblement ... tampoc del
meu interès (Wait and see).
En tot cas, no serà dolent penjar a la xarxa el
contingut de la meva intervenció ja que llavors ningú, ni els meus, la va voler recollir.
Debat s/ el Dret a decidir. Calella, 21 de
gener de 2010.
En Xavi Ponsdomènec, en nom de la Plataforma Calella decideix,
em va convidar a participar en aquest acte. He de reconèixer que m’ho vaig
pensar. Crec que els que em coneixen saben perfectament les meves opinions
sobre el tema que ens ocupa ja que són públiques i notòries. Sempre he manifestat
que no sóc nacionalista i suposo que comprensiblement molts fins hi tot em deuen
considerar antinacionalista. Sobre aquests temes he escrit força al meu blog i en concret sobre
les consultes sobiranistes vaig publicar un article a “El Punt” amb motiu de la
consulta d’Arenys de Munt.
Malgrat tot això, per cortesia respecte als organitzadors
que varen creure convenient convidar-me a ser aquest vespre aquí, com també per normalitat democràtica de
poder expressar els meus punts de vista i escoltar els dels adversaris, em fico
en un esbarzer del que espero no sortir-ne gaire esgarrinxat.
Sí que una cosa
vull deixar ben clara de bell antuvi. No pertanyo a la Direcció del PSC, del
meu Partit, sols sóc un càrrec institucional, Diputat a Corts per la
circumscripció de Barcelona. Per tant no
vinc aquí a parlar oficialment com a PSC. Dubto que m’haguessin autoritzar
per a fer-ho (no els ho vaig preguntar), malgrat que evidentment defensaré les
que crec són les posicions del meu Partit. Ho dic, perquè també és força
conegut , fins i tot reconegut pels meus propis companys, que sóc bastant heterodox i que de forma
encertada o no expresso les meves particulars opinions.
Sobre el dret a decidir. En una societat democràtica qualsevol posició, totes les posicions,
són acceptables, no cal que m’hi estengui en el concepte i en els límits del
seu exercici, crec que són temes de poca discussió. Per tant, si hi ha a Catalunya, o en d’altres indrets, qui
pensi que el marc polític en què s’ha de moure no és el que li agrada més i vol
canviar-lo té tot el dret i legitimitat per intentar canviar-lo i fer les
propostes adients per a aconseguir-ho. Suposo que lo del límits està ben clar i
no cal estendre-s’hi més.
En aquest marc, el
que hi hagin ciudatans/es que es plantegin demanar opinions, sobre el tema de
la independència, o sobre qualsevol altre assumpte, dels seus conciutadans/es
és perfectament normal. De fet totes
les opcions polítiques fan, fem, propaganda de les respectives posicions i
procuren que siguin el més esteses possibles per tal que es tradueixin, pels
procediments establerts, en possibilitats de ser aplicades i exercides. També,
és habitual que els mitjans de comunicació i tota mena d’entitats i
associacions demanin el parer, dels que el voguin donar, en els temes més
inversemblants que els semblin convenients.
Per tant, consultes
populars n’hi ha
habitualment sobre tota mena de temes. Ara, el que ens convoca a parlar avui són
les consultes
populars sobre el dret a decidir que traduït vol dir demanar
l’opinió, a qui vulgui donar-la, de si volem ser independents com a
col·lectivitat de l’organització administrativa i política estatal en la que
fins ara estem.
Tampoc no hi ha res a dir
d’aquesta pretensió de consulta. És un exercici que és pot fer i del que no cal
extreure’n més significat que el que té. És una consulta privada organitzada per particulars amb els procediments
que creuen convenients i que no té
més transcendència pública, és a dir jurídica i imperativa. Això vol dir
que no té transcendència política? Clar que la té. Com tota acció
política, posa de manifest l’actuació d’unes determinades línies de pensament
que en democràcia són, com ja he deixat clar, perfectament legítimes, que
pretenen fer-se escoltar i estendre’s, però que no té resultats imperatius per
la comunitat.
*********************************
Bé, arribats aquí
jo ja podria acabar i concloure la meva intervenció. No tinc cap intenció de perllongar-la cap a manifestar el que jo penso
particularment sobre el contingut de la consulta. Si mai hi ha debat públic, no en el sentit de fet en
públic, sinó en una convocatòria pública amb els requisits generalment
acceptats en les societats democràtiques d’aquesta mena de convocatòries, ja ho
faré.
En tot cas vull portar el debat d’aquest vespre cap a la possibilitat o impossibilitat en
una societat democràtica de fer legalment la pregunta que es demana
ens les consultes privades que estan sobre la taula a casa nostra.
Els ciutadans/es
podem manifestar la nostra opinió cada vegada que se’ns la demana públicament a
traves de les opcions que se’n ofereixen. Hi ha eleccions locals, autonòmiques, generals, europees, a les que es
presenten formacions polítiques que fan les seves ofertes electorals que
desprès es tradueixen en governs i alternatives de governs.
Hi ha, avui i aquí,
propostes polítiques que proposen la independència de Catalunya? Ben cert que sí. És ben palès que hi són i cada dia en
parlen pels mitjans, convoquen actes, fins i tot participen o han participat de
Governs, i/o han contribuït a la governabilitat de tots els nivells de
l’administració pública de la comunitat més propera o més llunyana.
Aquestes opcions
polítiques fins al dia d’avui són majoritàries? Sembla que no. Que ho poden
ser? Doncs mira, tots lluitem per fer-nos l’espai polític per les nostres idees
el més ample possible. Ja ho veurem en el futur.
Bé, situem-nos en
un hipotètic futur en que aquestes opcions polítiques siguin majoritàries a
l’espai català. Suposo que és ociós plantejar aquesta possibilitat en l’espai
espanyol, no? La majoria dels ciutadans/ es d’aquest espai ja ho són
d’independents, bé, del que s’entén per aquest concepte. Què passaria llavors?:
Que caldria articular la forma de fer efectiva aquesta proposta.
Cal dir prèviament,
ja que he donat per suposada molt ràpidament aquesta possibilitat, que el
procés per arribar a aquesta majoria hauria de fer-se a través dels
procediments i les conteses electorals públiques convenients i confrontar
aquesta pretensió amb les altres pretensions que existeixen i coexisteixen en
aquests moment a Catalunya. El Sr. Joan
Puigcercós, per exemple, ha manifestat darrerament que sols acceptarà que
la seva formació estigui en un Govern que defensi el dret a decidir, és a dir,
si no entenc malament, que sigui un Govern que plantegi a la ciutadania una
consulta sobre el fet. Bé, posició legítima que crec que dóna automàticament per
suposat que no repetirà amb l’actual Govern del que forma part ja que no crec
pas que el meu partit, el PSC, estigui pel tema. De fet, nosaltres diem que
estem amb l’Estatut que tenim des
del 2006 i punt. Crec que tots som coherents i d’aquesta coherència se’n
deriven les possibilitats que se’n deriven.
Però, també és
evident, que en una tessitura semblant no és aquesta, l’actual del tripartit,
la única possibilitat existent. N’hi poden haver d’altres. I pot ser que es
donin, oi? Bé, situem-nos-hi, malgrat que els que no hi estem d’acord no ho
posarem pas fàcil. Lluitarem per les nostres posicions. Normal, oi? Com tothom.
Quin és el marc? El
Parlament de Catalunya és una institució derivada de l’Estatut que a la seva
vegada és un derivat de la Constitució espanyola que és la font de la seva
legalitat i legitimitat. Caldrà parlar de com es supera aquest escull. I aquí
es planteja el problema fonamental. És evident que estaríem parlant de
capgirar-la – la Constitució - ja que no s’escapa a ningú que amb aquest marc
no es podria fer res. Crec que l’exemple més proper que tenim, i més evident i
semblant, es va donar amb el anomenat Pla
Ibarretxe. El lendakari es va
presentar amb un mandat davant les Corts
espanyoles a explicar que volia una relació diferent de l’existent entre el
País Basc i Espanya. El Congrés dels Diputats
li va dir que no,... i se’n va anar. I llavors, què? De moment, res.
Així, no és
possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem? Anem a la Història. Com hi ha
canvis? Com es produeixen els canvis? (I quan? Però aquesta és una altra història).
Hi ha canvis quan els que detenen el
poder per les causes que sigui, convenciment o impotència, renuncien a ell, o
quan els que volen un poder diferent aconsegueixen conquerir-lo. No cal
anar gaire lluny per veure-ho. La nostra història
d’Espanya ens dóna bons exemples. L’adveniment de la Primera República i les seves formes diverses,
unitària i federal. La Restauració
monàrquica a cops de sabre. La Segona República
sorgida d’unes eleccions municipals, amb l’abdicació de Alfons XIII. El
franquisme, la Dictadura franquista,
sobre un milió de morts. La Transició,
amb l’harakiri dels procuradors franquistes el 1976 i l’audàcia d’en Suárez. I
aquí estem, amb la Constitució del 78 a coll.
Els que es vulguin
plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de
les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho
plantegen això. No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies
manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda,
doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament,
no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via. Els tinc ben a tocar. No seré jo, perquè no hi estic
interessat, el que digui o esbrini quins són els camins de sortida que caldria
cercar. Els que volen els canvis són els que s’han d’espavilar.
Clar, no ens deixen! Evident!
Perquè ells (els d’allà) també tenen les seves opcions que són tant legítimes,
per democràtiques, com les d’aquells (d’aquí) que els hi volen arrabassar. De
la mateixa forma que aquí, a Catalunya,
hi ha qui pensa en ser independents hi ha molta gent allà, a les Espanyes, que no volen, no creuen,
o no els preocupen aquests sentiments que es tradueixen en opcions polítiques,
i defensen lògicament les seves d’opcions.
Bé, no cal que
parlem gaire de marcs administratius i polítics més enllà dels espanyols que
tampoc estan per la tasca que se’ls pot proposar. Però no cal escarrassar-s’hi
massa per aquest cantó. Continua sent tant llunyà això d’Europa ..., tant mateix ja estem amb la mateixa moneda amb catorze
estats més (U.E.M.), i els que s’hi afegiran.
Aquesta és la meva
reflexió d’aquest vespre. Aquí la deixo.
Gràcies per la seva atenció.
3 d'octubre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)