29 de desembre del 2012

Tornar-hi.


Després de quasi bé quatre mesos, avui he tornat a pujar a la bicicleta i pedalar una estona. Sí, clar, a les sessions de rehabilitació faig una estona de bicicleta estàtica, però no és el mateix. Sentir el vent, mirar el paisatge, anar endavant,...
 
Començar en pla, pel Passeig Marítim, uns cinquanta minutets seguits, sense forçar. De mica en mica en faré més, en temps, en distància, en esforç. Diuen que els faré millor ara amb els circuits arranjats i amb menys pes.
 
L’any vinent hauré de fer de més el quilòmetres que m’han quedat pendent aquest any que ja s’acaba. El recordaré com l’any de la reparació de la màquina.


 

28 de desembre.

24 de desembre del 2012

Melangia nadalenca.

Avui, el dia s’ha llevat amb una boira costanera que s’ha enganxat als turons i que ha deixat un ambient gris i humit en contrast amb el radiant espai d’ahir. Molta circulació, suposo de gent que té pont i l’aprofita per fer les darreres compres abans de festes. Són dies, aquests nadalecs, amb records d’altres temps, dels que ja no ens acompanyen, d’històries passades que va quedant enrere. Els carrers es buidaran aviat aquest vespre i qui més qui menys ho celebrarà d’alguna manera.
 
El diari porta la notícia del traspàs d’en Ceferino Díaz, company gallec, economista de la mateixa edat, amb qui compartirem il·lusions i neguits durant un temps, no fa pas gaire. Estava malalt, ho sabíem, però ara que se’n ha anat el recordo afectuosament.
 
Em ve al cap la vella cançó d’en Raimon:
 
Som una llum que s'enfuig, som una llum que s'apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de la terra.
 

 
24 de desembre.

21 de desembre del 2012

Anem (o, van) probablement cap enlloc.


La força política guanyadora a les eleccions, CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral. Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista, no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.
 
Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó, bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió del impost de successions ara se’l ha d’empassar).
 
Segurament no tenia altra sortida, però és una sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als peus dels mercats financers.
 
Ara començarà un període en el que s’intentarà des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del  intent. Rebotant, cops de cap contra les parets del recargolat laberint on  s’han instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.
 
Tot canvi substancial dels marcs polítics es fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant, quin espectacle!
 
21 de desembre.

16 de desembre del 2012

Explicació.


“Brunetti siempre había dado por sentado que mucha gente actuaba movida por la avaricia. La lujuria o los celos podían llevar a alguien a cometer impulsivos actos de violencia, pero para explicar la mayoría de delitos, sobre todo los que se cometían a lo largo del tiempo, la avaricia era una apuesta segura.”
 
Donna Leon: “La palabra se hizo carne”, Ed. Seix Barral, B-2012.
 
En aquestes alçades de la pel·lícula la trama ja és evident. El què ha passat, i les seves conseqüències són motiu de poca discussió, malgrat el cinisme amb que les expliquen alguns, pocs, i la resignació, o indignació, amb que les entomen els altres, la majoria.
 
“La gran estafa consiste en presentar la causa y origen, la premisa, vaya, de la Gran Depresión Española, en la gestión despilfarradora de nuestras finanzas públicas. Es una estafa. Intelectual y material.
....
Lo que llevó por delante estas finanzas públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom inmobiliario alimentado por la deuda privada financiada a su vez por una movilización de fondos extranjeros sin precedentes hacia España.”
 
Ernesto Ekaizer: “Indecentes. Crónica de un atraco perfecto.” Ed. Espasa. B-2012.
 
 
16 desembre.

13 de desembre del 2012

Aforisme.

"Una persona se siente joven mientras perciba que su futuro pesa algo más que su pasado."
 
Jorge Wagensberg. "Más árboles que ramas" Tusquets ed. B-2012
 
13 de desembre. Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

12 de desembre del 2012

Conversa.




-“Oye, Ramón, ¿Cómo lo ves?”

 -“Mal. Aunque nosotros, y los nuestros, tuvimos épocas peores.”

 -“Sí, pero la gente no se acuerda o no quiere acordarse.”

 -“Claro, cuesta mucho aceptar un retroceso en toda regla como el que se está viviendo.”

 ---

-“Y, ¿Qué se os ha perdido por aquí?”

-“Nada, que vinimos a ver las exposiciones que echan en los Museos. La de Botero, con sus formas y colores, y la de Schiele con su visión desgarrada de la vida. La burguesía bilbaína aun tiene dinero para comprar un Cranach.”

-“Bueno, la burguesia... Será el Banco que vete a saber de quien es.”

-“Cuidate, Ramón, que aquí al lado de la ría hace mucha humedad.”

-“Gracias, Manel. Saludos. Ya sabes dónde me tienes siempre. Agur.”

 
Saludar-lo era un altra motiu per tornar-hi. 

 

12 de desembre. Guaita, el 12 del 12 del 12!

3 de desembre del 2012

Tristesa.


El panorama que ja es comença a veure pels carrers fa pronosticar que no vindran aquells dies potser artificialment alegres que caracteritzaven el Nadal. En comparació, els dies que venen sembla que seran tristos. Les notícies ens parlen de que, clar, els que s’ho estan passant malament, per la manca de feina i/o per les retallades, no estan per gaires celebracions, i molts d’altres, que viuen inquiets, estan esporuguits. Sí, hi hauran lluminàries, arbres, pessebres i cançonetes nadalenques, gent als carrers i estímuls de tota mena per celebrar les festes. Però hi ha quelcom a l’ambient que fa preveure que aquestes seran tristes. Quedarà més palesa l’espiral depressiva en que ens estem enfonsant.
 
És trist també veure que ningú proposa sortides, si és que n’hi ha. Què se’ls pot dir a la gent? Això va per llarg, estem retrocedint. Potser el que no volem és acceptar que el problema varen ser els anys de fals creixement que ja anem deixant enrere. Tothom hi va guanyar llavors: més feina, més despesa, més activitat, creixement a dojo! Particulars, empreses, administracions públiques, ... Ara, hem de tornar al punt de partença, de deu anys abans, com a mínim, i ens costa assumir que no som tant rics com pensàvem i volíem i que som més gent acostumada a viure bé i que no ho volem deixar.
 
La ciutadania remuga, uns amb cridòria, d’altres amb resignació. Costa d’acceptar la realitat. Costa de dir-la. Especialment quan s’intueix que els bells temps i els bells somnis no tornaran, sinó que se’n acosten uns de nous més insegurs i més descarnats, en els que caldrà espavilar-se per no quedar ressagat a l’atzar de les noves circumstàncies. Les desigualtats, i molt especialment el seu increment, comportarà una tensió social que veurem fins on podrà ser assumible. Quina por! Quina tristesa.
 

 

3 de desembre.

28 de novembre del 2012

Un pa com unes hòsties.

Tardaran un cert temps els xerrameques i els il·lusos en donar-se compte, o en acceptar obertament, què representen realment els resultats expressat pels ciutadans/es diumenge passat a les urnes. Més enllà dels anàlisis de qui ha guanyat i qui ha perdut i perquè, ens queda un panorama que indica clarament l’esterilitat de la situació per anar cap a qualsevol de les fites proposades a l’electorat, a menys que algú renunciï obertament als seus “principis” programàtics, o millor dir, a un dels seus dos principis programàtics.
 
Com sortir de la crisi, o com ens en podem sortir, cosa que cal reconèixer que no sap ningú, i com trencar l’impasse de les relacions nacionals, i superar-lo, cosa que alguns pretenen –sense gaires garanties, tot sigui dit- de saber com fer-ho, són els dos grans temes que tenim sobre la taula. Semblava que el debat que ens va portar a les eleccions sols era del segon gran problema, però és evident que cap Govern pot fer-se sense afrontar el primer i ja estem –com cada any- a haver de tornar a fer un pressupost.
 
La composició de l’arc parlamentaria en la legislatura que es va avortar precipitadament (i irreflexivament) tenia més possibilitats d’abordar millor, en alguna direcció, algun dels dos temes. Amb sacrifici i paciència, explicació i temps. La composició que va emergir de les urnes el diumenge a la nit és molt més complicada. Les combinacions que es poden fer per tenir una governabilitat sòlida són pràcticament impossibles.
 
Impossibles, a menys..., sí, a menys que algú renuncií a algun dels seus principis, fet que no es visible ni viable encara tant prompte. Ara sols hi ha combinacions impossibles i divergents d’enfocar la situació de crisi econòmica i de resoldre alhora “l’encaix nacional”, i per cada un dels actors les posicions són irreductibles. ¿És d’imaginar una formació “bussines friendly” que faci prevaldre les seves conviccions nacionalistes per sobre de les seves pulsacions dretanes fent aliances per i amb l’esquerra? O, ¿És també d’imaginar dues formacions dretanes però separades pel fet nacional que consideren -cada una el seu fet- irrenunciables? ¿I viceversa en les possibles combines? Poc imaginable, de veres.
 
Sí, el “pal de paller” pot intentar avançar en solitari, però ara ja no pot pactar uns temes, els econòmics, amb uns i els nacionals amb els altres. Cap actor acceptarà sols defensar una part dels seus principis i aparèixer com a dimissionari de la resta que ara han esdevingut com a transcendents.
 
Valenta papereta té la força principal i guanyadora. Però, com que és la mateixa força que s’ha ficat en aquest atzucac i de retruc hi ha ficat a totes les altres, és qui té l’obligació de trobar-hi una sortida. I l’única sortida que té és considerar algun dels seus dos principis: l’econòmic o el nacional. No pot mantenir els dos a l’hora. ¿Podrà fer-ho, sabrà fer-ho, voldrà fer-ho? No m’agradaria estar en la pell del que ha de prendre la decisió ja que certament hi deixarà moltes plomes. No li sortirà de franc. Ja se sap: “No es pot repicar i anar a la processó”.
 
28 de novembre

27 de novembre del 2012

L’enterrament de la Caixa Laietana.


Avui es pot donar per formalment i definitivament desapareguda la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró. Fundada el 1865 per Josep García Oliver, amb tot una llarga, doncs, trajectòria en l’àmbit social i econòmic mataroní primer i més endavant més enllà, ha estat una víctima més dels esclats de les bombolles financeres i immobiliàries que han ocorregut en els darrers anys a casa nostra. Les responsabilitats, per acció o omissió, d’aquest trist final són repartides, variades, múltiples i diverses, com a totes les entitats que els ha ocorregut el mateix. No hem d’oblidar que en poc temps han desaparegut a Catalunya nou de les deu Caixes d’estalvi que hi havia. Algun dia se’n escriurà la història.
 
La llei 9/2012  de 25 de juliol de la Generalitat de Catalunya ja preveia la conversió de les Caixes intervingudes per l’Estat en Fundacions especials. La Llei, també, 9/2012 de 14 de novembre del Govern central afegeix que aquella conversió ja no la farien els òrgans que encara existien (Assemblea General, Consell, President), sinó una gestora anomenada per la Generalitat. Avui a sortit al DOGC el nomenament i composició d’aquesta en el que sols hi ha un membre, realment figuratiu, de l’antiga Caixa. Aquesta gestora serà la liquidadora de l’entitat d’estalvi, financera, i recollir les seves restes per veure què se’n pot fer. Suposo que també s’haurà de plantejar les relacions amb la Fundació Laietana que va sorgir de l’antiga Caixa que era qui la nodria d’ingressos.
 
Aquest fet ha coincidit, suposo de circumstancialment, amb l’arribada avui a casa de la nova targeta de crèdit de Bankia ( de color verd) que substitueix a la que fins ara teníem de la Caixa Laietana (de color blau marí). Tot un símbol, encara que ... no sé pas si per gaire temps. Anticipa també el proper, gradual i progressiu canvi del nostre paisatge urbà on els rètols i indicatius de la Caixa Laietana que ens han acompanyat molts anys també aniran desapareixen.
 
27 de novembre.

 

25 de novembre del 2012

40 anys.




Ja fa quaranta anys d’aquest contracte. Gràcies, moltes gràcies!, a l’altra part.
 
25 de novembre.

16 de novembre del 2012

Què fer?

El llibre ha estat al costat meu, a la cantonada esquerra de la taula de treball amb altres llibres i documents, des de l’estiu. Per la seva construcció, articles a tall d’entrades de diccionari, era de prendre i deixar, però l’anava arrossegant. Ara, que per prescripció facultativa disposo de temps a casa, l’he acabat d’una tirada. “Política para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos” J.M.Vallés y X.Ballart (ed.) Ed. Ariel, B-2012.
 
Però, a què ve l’interès per aquest tema si mitja vida, en anys, i la majoria de l’activitat professional que has exercit  ha estat dedicat a la política, i encara t’interessa? Certament. Potser és el neguit de veure el panorama actual des de la meva particular perspectiva, del que he estat, i he viscut, i del que sóc ara, i em queda per viure.
 
Els temps i la gent són uns altres dels que em varen marcar. També ho són els temps i la gent en els que es desenvolupa l’acció política avui, això ho tinc ben assumit. Nogensmenys no deixen d’inquietar-me actituds, reaccions, comportaments de la ciutadania tant en quant que administrats com en quant a administradors. Calia fer algun senzill repàs per constatar si encara les meves conviccions tenien puntals sobre el què fer públic. Aquest llibre ha servit per això, per veure que des del món acadèmic compromès les anàlisis del fenòmens polítics més d’actualitat permeten encara mantenir alguna virtut: la fe, l’esperança i la caritat, ... per continuar pensant en l’acció col·lectiva.
 
“En todo caso y a modo de conclusión, la confirmación de que existe un amplio estado de opinión conocido con el nombre de desafección ciudadana no deja insensible a los autores. Porque no lo consideran inocuo para la estabilidad política, la cohesión social y el progreso económico. Por esta razón y a sabiendas de que no se dan recetas mágicas capaces de remediar esta desazón ciudadana, los autores apuestas por la revisión y corrección del sistema. Y, sobre todo, por una reafirmación del compromiso de los propios ciudadanos con la política. Como titulares que son del gobierno democrático.”
 
Arribats a aquest punt de reafirmació amb la política, amb la inevitabilidad de la política para satisfacer la necesidad de seguridad y cohesión de toda la comunidad y la obligación de depurar la política democràtica para reforzar su legitimidad con una buena gestión de los asuntos públicos.”, en paraules de Josep M. Vallés, sols queda la vella pregunta retórica: Què fer?
 
 
16 de novembre.

14 de novembre del 2012

More on. Seguir endavant.


Sí, clar, havia d’anar a raure a llegir un llibre que em sembla que és de referència per tots aquells que han tingut un ensurt cardiovascular. “La ciencia de la salud” Valentín Fuster, (Mis consejos para una vida sana, con la colaboración de Josep Corbella). Ed. Planeta B-2011, 4a. Reimpresión.
 
Bé, desprès de llegir-lo, crec que potser m’hauria haver estat de referència molt abans, quan vaig ser advertit fa alguns anys que tenia possibilitats de risc, encara que com que no eren massa cridaneres no hi vaig prestar gaire atenció. També penso que, més enllà de tenir o no algun risc, els consells per una vida sana i el coneixement del que ens pot passar en la nostra salut segons la (mala) vida que portem haurien de ser motiu d’atenció generalitzada. Segurament ens estalviaríem moltes sorpreses i posteriors maldecaps. El recomano vivament. El deixaré a la capçalera, a mà.
 
No hi ha secrets ni receptes espectaculars ni noves: “...todos estos problemas tan diversos y tan complejos confluyen en una misma solución: dieta sana, actividad física y no fumar. Sólo estos tres consejos básicos, nada más. Es algo tan simple que sorprende que haya tantas personas que los ignoren.” Desprès, amb aquesta prescripció, segurs que els controls mèdics, especialment del pes, del colesterol (el bo i el dolent) i de la tensió arterial sortiran bé, sense que calgui preocupar-se.
 
Tres actituds desprès d’un accident cardiovascular: La positiva. Ha estat un advertiment i cal corregir tal com anàvem. La depressiva. Sentir-se colpit sense saber massa perquè i pensar lo difícil que serà a partir d’ara. La temorosa. La por a que es pugi repetir l’ensurt i no atrevir-se a portar una vida normal.

 

Res, res, a agafar la positiva. More on! Endavant! No m’ha de ser especialment difícil. No he estat fumador: Pas problème de ce côté! Sóc cicloturista, amb carnet federatiu i tot: No, si ara resultarà que els 2.000 km/any seran pocs. Sols hauré de controlar bé el xic de golafreria que he tingut fins ara: Si cal fer dieta sana, cal fer-la. Tot plegat, quan els controls ho permetin, si algun dia faig una transgressió (continguda) serà festa grossa.
 
14 de novembre.

13 de novembre del 2012

Desnonaments.

Ara, cuita-corrents, empaitats per les notícies desgraciades que omplen els mitjans hem de procurar corregir les normatives, antigues, certament, que regulen el crèdit hipotecari. De veritat, ¿aquí està el problema, o la causa, d’algunes situacions socialment inacceptables? Sembla que hi ha, sembla, no n’estic segur, solucions miraculoses. Potser corregirem els efectes, però analitzarem correctament les causes i les corregirem també?
 
La bogeria dels anys de les vaques grasses va afectar a tothom: consumidors, proveïdors, reguladors, controladors. Particulars, empreses, Governs, tenen la seva part de responsabilitat en el desori hipotecari. Alguns més que d’altres, cert, però repartides. Uns varen creure que podrien prendre llargs compromisos, sense pensar en la volatilitat del món d’avui. D’altres, cobdiciosos, es varen aprofitar de les necessitats menystenint o ignorant conscientment el risc que assumien. Els administradors mirant massa temps cap una altra banda fent veure que tot anava bé. Era ben bé que tothom en treia beneficis. Beneficis a curt, com ha quedat ben palès.
 
Tenim un pa amb tomàquet de difícil solució. Pel cantó de les lleis, de la normativa, el tema és complicat. Retroactivitat, seguretat contractual, constrenyiment, ... Però, si d’ara en endavant no hi haurà pas problemes nous! Gat escaldat... i són els gats i els gossos i els amos els que van escaldats, encara que probablement d’una forma inversa a les seves responsabilitats. El problema és cap endarrere, cap el què es va fer i es va permetre fer temps enrere. La solució no és jurídica, la solució és política. Cal que les tres parts: hipotecats, hipotecadors, controladors assumeixin – en grau divers, segurament- que alguna cosa no es va fer ben feta i que cal atendre’s a les conseqüències de les seves responsabilitats. Potser llavors, algú en sortiria més que escaldat rostit i escarmentat per una bona temporada. Encara que d’aquí vint anys, una generació, tornarem a passar per un episodi semblant. Està escrit en els llibres d’història.


 

13 de novembre.

Basarda.


Fa alguns dies que no hi ha incorporacions d’entrades noves en aquest blog, sembla aturat en el record de Paris. Alguns/es dels habituals seguidors/es s’han inquietat preguntant-me per l’estat del qui escriu desprès del terrabastall.
 
Cert, en tota convalescència cal fer una aturada i reposar un temps més o menys llarg, i més quan algun tractament – que no sé ara quina durada tindrà, encara que sospito que ja serà per sempre- provoca un alentiment del ritme que mantenia fins a l’ensurt.
 
Però també hi ha un cert cansament de l’esperit en veure que tot continua girant sobre el mateix. Que desprès dels anys que portem de crisi sembla que no s’hagi assumit encara la seva profunditat i persistència amb els seus consegüents efectes. Cada nova, o accentuada, expressió cridanera torna a ser notícia destacada que demà passat donarà pas a un altra, nou o no, esgarip dramàtic.
 
En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!


 

13 de novembre.

29 d’octubre del 2012

Converses de savis.


Els bons amics, i especialment les bones amigues, a la convalescència et porten llibres perquè et distreguis. Res de complicat, novel·la negra que saben que m’agrada, però també algun assaig distret com el del mestre Fabián Estapé, “Deu gran catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques.” RBA-La Magrana, B-2006.
 
M’ho he passat d’allò més bé amb les sucoses anècdotes que explica. A l’humor intel·ligent de Martí de Riquer, explica el que li va dir en sortir “d’una festivitat al Palau de Sant Jaume en què el Govern de la Generalitat va voler solemnitzar un esdeveniment que havia de ser sorollós, perquè es tractava ni més ni menys que del Mil·lenari de Catalunya (1989).”
 
“Escolta, Estapé, tenint en compte com funciona actualment el servei de correus, ¿a tu et sembla que perquè el compte de Barcelona va deixar d’enviar l’escrit de vassallatge al compte de Narbona hem de muntar tot aquest rebombori?”. Sincerament, em va convèncer, i ens en vam anar dient que a Catalunya, quan ens deixen fer, muntem els pastorets.
 
 

 

 
28 d’octubre.

28 d’octubre del 2012

Reprendre la marxa.


Quasi bé dues setmanes aparcat. De vegades, sense esperar-ho, es produeix algun terrabastall.
 
-" Assegui's en aquella cadira (de rodes) i no es mogui. Queda ingressat ara mateix.”
-“Com diu?, però si he vingut pel meu propi peu?”
-”El seu cas, el resultat que dóna la prova d’esforç, és de llibre. Li pot passar alguna cosa greu en qualsevol  moment.”
-“Carall...”


 

I durant uns dies, estirat al llit o assegut en una butaca veus el paisatge a través de l’ample finestral de l’habitació de l’hospital. Anàlisis, controls, pastilles, menjar contingut, fins arribar a les intervencions, subtils això sí, molt tecnificades, res de les antigues taules d’escorxador; repòs, fins arribar a l’alta, que ho és a mitges ja que la recuperació a casa no és pas bufar i fer ampolles. Caldrà medicar-se fins a la mort, mai tant ben dit, no passar-se en algunes menges, les xarcuteries i formatgeries perdran clients. Oblidat, noi (bé, potser ja no tant noi) dels “callos” a la madrilenya ... Bona gent aquests de la sanitat, del primer al últim: professionals, entregats, pacients (de paciència, amb el personal que corre), soferts, ...
 
Però, de què et queixes? Si t’han refet els “manguitos” del carburador i d’aquí uns dies podràs trescar de nou per les muntanyes i tornar a pedalar per les carreteres! A més, has aprofitat per llegir un munt. Sols t’han posat tres “molles” entrant-les pel canell! Ah! I no pateixis per les “relacions”, sols és com pujar dos pisos, que no és res, podràs tornar-hi! (Sí, a la vejez, viruelas.)
 
Desprès de la tamborinada, torna a sortir el sol i provoca un lluent arc de Sant Martí. Apa!, som-hi!

 
 

28 d’octubre. Festa de Sant Simó.

12 d’octubre del 2012

L’estat de l’esverament.


Potser sí que el “pinyol” de CDC ho venia preparant de temps enrere, tampoc era tant difícil no veure-ho. Potser si que el President i el Govern de la Generalitat s’han posat al davant de l’exitosa manifestació del 11-S, tant mateix no van pas amagar gaire l’empenta que li varen donar. Sembla, però, que el detonant va ser-ne un altre que també s’ha explicitat prou aquests dies: el neguit de gestionar una administració en fallida només amb la preocupació de com arribar a pagar els compromisos a finals de mes. Res de govern, evidentment ni d’obra de govern, no són els temps per pensar-hi ni hi ha les “virolles” per fer res. Res per lluir, sols les retallades amb la gent en contra al carrer.
 
Llavors, amb totes les excuses raonables i raonades que es vulguin, carregats de raons fins i tot, sols quedava el recurs de la fugida endavant. Amb una ample base de la gent del país il·lusionada, fem el pas. Diguem-ho? Diguem que ja n’hi ha prou! Obrim camins nous, proposem metes somniades!
 
Val a dir que parlant i escoltant la gent al teu voltant les reaccions no són totes unànimes, encara que potser són cadascuna minoritàries Se’n troben de perplexos, generalment de fora, que estan estorats; se’n veuen de calculadors i cínics, pels que sols es tracta d’una jugada de pòquer per canviar la relació de forces; et creues amb escèptics que s’ho miren incrèduls pensant que és impossible; ni ha d’esverats que tenen tota mena de cabòries ratllant a la paranoia; n’hi ha d’ingenuament convençuts sense gaires complicacions, amb senzillesa; també d’exaltats d’un costat i de l’altre que provoquen preocupacions vàries;... El cert és que l’olla bull i cada dia amb una excusa o altra i tothom hi diu la seva tant li fa si alhora afegeix més llenya o gasolina al foc.
 
El tema és que hi ha unes eleccions convocades de les que en sortirà una expressió del moment polític català i a continuació un arc parlamentari determinat que triarà un nou, o vell, Govern. Sembla que per alguns, més o menys, qui sap, el full de ruta que es proposarà, o ha de proposar, serà molt clar: A veure com ens ho fem per decidir, per exercir, d’una forma o altra, el “dret a decidir”. Valenta i feixuga feinada! Però aquesta és per la que sonen els tambors i repliquen les campanes.
 
Si clar, però mentre tant caldrà arribar a finals de mes i pagar les nòmines i les obligacions peremptòries, i ... estarem allà mateix a on estem ara, demanant a Madrid, a punt de ser intervingut el Regne d’Espanya, que ens avancis els diners que ens calen. I s’haurà de fer un pressupost i escatir, entre d’altres coses tant o més importants, com s’han de mantenir els aparells de propaganda, i fer totes aquelles coses tant prosaiques que es demanen a tota administració i a les que ha de donar resposta tot govern.
 
Això té cap sentit? Pels exaltats i convençuts no gaire. Per la ciutadania, molt.
 
11 d’octubre.

10 d’octubre del 2012

La espada de Damocles.


D’una forma un xic oportunista s’editen en un llibret un grapat d’articles sobre la crisi grega que Petros Márkaris ha escrit en els darrers temps per la premsa alemanya. Alguns ja ens eren coneguts, havien estat reproduïts aquí ,  i segurament la seva acceptació és la que ha impulsat a l’editorial a fer aquest recull. No aporten gaires coses més del que ja és conegut de les seves opinions. Més enllà de la crisi financera, Márkaris, creu que a Grécia hi ha una crisi política i més:
 
“Desde principios de 2010, cuando estalló la crisis, sostengo el argumento de que la crisis griega tiene principalmente un caràcter político. El país ha llegado a una quiebra económica, que en estos momentos la mantiene al borde del abismo, por los errores y fracasos de sus dirigentes políticos. Un aparato estatal corrupto, que se revela incapaz de poner en práctica, con o sin rapidez, reformas y leyes críticas, y que es, al mismo tiempo, el resultado de los errores de la élite política griega.”
 
“Sin embargo, confieso que tengo mucho miedo, porque en la época de la falsa riqueza tiramos por la borda no sólo nuestra pobreza, sino también nuestros valores, porque pensábamos (¡qué error!) que estos valores eran parte de nuestra miseria.”
 
¿Sólo una crisis financiera?, 29/2/2012.
 
“Grecia era un país pobre que sabía vivir decentemente con su pobreza. Después de su experiencia de años con el ahorro, incluso había desarrollado una especie de “cultura de la pobreza”. Entonces llegó el año 1981, y un flujo de dinero comenzó a circular por el país. Los griegos ya no necesitaban la “cultura de la pobreza”, pero tampoco habían desarrollado ninguna “cultura de la riqueza”. El consumo se convirtió en la fuerza motriz de la sociedad.”
 
La cultura de la pobreza, 30/12/2009.
 
Ara  està a punt de sortir la traducció de la segona entrega, Περαίωση, 2011, de la trilogia de novel·la policíaca que està escrivint amb el seu personatge del comissari  Kostas Kharitos. El primer títol, Amb l’aigua al coll”, ja fou celebrat, a veure què ens depararà aviat el segon.
 
Mentre tant, aprofitem per afrontar les imatges del desastre aquí: Ruinas modernas. Una topografía del lucro, Julia Schultz-Dornburg. Ed. Àmbit, B-2012,  on entre molts d’altres hi ha el cas de Vallfosca Mountain y Golf Resort a Espui.
 
10 d’octubre

9 d’octubre del 2012

Sobre tòpics i "mantras".


La part del programa del diumenge del “Salvados” on és entrevistat l’economista liberal Jürgen Donges portarà cua . De fet tot el programa, com molts altres d’aquesta sèrie, serà polèmic. Però hi ha dos “mantras” que en els debats político-econòmics que s’estan donant sobre la situació que vivim es repeteixen contínuament. L’un és que varem viure per sobre de les nostres possibilitats, l’altre que els afectats no són responsables del que els està passant. Anem-los a veure.
 
Sobre el viure per sobre de les possibilitats. No és el mateix utilitzar el crèdit per satisfer les necessitats, els desitjos, les il·lusions, si es vol, i anar pagant-lo amb els interessos corresponents, que utilitzar el crèdit saben que no el pots retornar i fer-te l’escàpol. Quan les vaques eren grasses probablement varem ser més cigales que formigues, però la taxa de morositat era baixíssima. La gent s’endeutava però complia els compromisos que contreia. Clar, desprès va esdevenir que a molta gent se li va reduir o va perdre la feina i va ser llavors que no varen poder fer front als deutes que havien contret. Si no s’hagués rebentat abruptament la bombolla immobiliària per culpa de la fallida del sistema financer, i la roda hagué continuat girant (esbojarradament, tot cal dir-ho), molta gent hagués continuat pagant religiosament els seus compromisos. Per tant, ara no val desviar l’atenció dels veritables culpables fent creure a la gent que es varen passar. Els que es varen passar varen ser els responsables del sistema financer que varen ser uns complets irresponsables. Són ells els que varen facilitar a la gent el que s’endeutessin fent anar el conjunt de l’economia en un miratge que es va esvair. És lògica, doncs, la percepció de la gent de que els varen ensarronar, i que ara els ensarronadors fugen d’estudi sense assumir la quota de responsabilitat que tenen. Clar que la gent del carrer hagués pogut ser més prudent, però el sistema no estimular pas gaire aquesta virtut, ans al contrari, especialment si algú en treu benefici a costa dels incauts. Clar que els governs de totes les administracions vivint sobre l’ona de la prosperitat haurien d’haver controlat, o temperat un xic, la voràgine malgrat que no hi va haver gaire rebuig cívic a la situació (no oblidem aquest fet, especialment en l’ordre mediàtic). Però no desviem l’atenció dels veritables causants d’aquest desori que fou el sistema financer en el seu conjunt. El crèdit que facilita el sistema financer és normal i necessari pel funcionament de l’economia, sigui dels particulars, empreses o administracions. Sinó, com aconseguiríem mai ser propietaris d’una casa (llevat que ens toqui la rifa), fer anar el circulant d’un balanç d’una empresa o bastir per les administracions de les infraestructures que necessita una col·lectivitat? Però és un mitjà, no un fi en si mateix com varen pensar alguns que ara traspassen les seves responsabilitats a la pobra gent que varen engatussar.
 
Sobre la no responsabilitat dels afectats, especialment per les retallades. Evidentment, no en són els causants, però algú els ha d’explicar, les organitzacions polítiques, les sindicals, les cíviques, com s’havia aconseguit tot el que disposaven. Sí, ara són retallades les prestacions que havia assolit una col·lectivitat, Estat, Autonomia, Ajuntament,..., però com s’havien assolit? Tornem a les vaques grasses. Les administracions no els cauen els recursos del cel, o tenen una màquina de fer bitllet sota una taula o amagada a un racó. Les administracions disposen dels recursos que els hi proporciona (de grat o per força) la comunitat. Quan els recursos que es posen a la seva disposició minven, i minven molt, no queda més remei que adequar les actuacions als recursos disponibles. Cert, es podrien compensar temporalment per recursos aliens, per crèdits. Aquesta va ser la gran aportació a la ciència econòmica del keynesianisme. Però va ser una aportació d’un altre moment de l’economia, la de les monedes nacionals, la dels Estats sobirans, que ja no existeixen. Podríem recórrer al crèdit o al Tresor públic, però malauradament no està en les nostres mans que ens donin del primer i fer anar el segon. Aquest és el gran debat de la austeritat: no tenim instruments per superar-la, o si es vol dir millor, els que tenen aquests instruments no els volen fer servir en la direcció que necessitaríem. Llavors, cal pensar en com varem aconseguir el que ara està en perill i veure què podem salvar, quines són les prioritats que decidim mantenir, sabent que malgrat no ser els causant i responsables de les retallades varem ser els beneficiaris d’una situació que ja no existeix i que potser, fins i tot, serà irrepetible. És ara, més que mai, quan calen eines col·lectives de debat i decisió per enfocar la situació. És ara més que mai, que hem de fer esforços per trobar punts d’entesa entre les diferent visions de la col·lectivitat per intentar trobar comuns denominadors abans de que esclati el desconcert de la bona gent que no entén perquè els passa el què els passa. Em temo, però, que això és somiar truites. Els que ho haurien de fer, o estan molt espessos o s’hi juguem masses coses pròpies per entomar aquest punyent repte.
 
8 d’octubre.

8 d’octubre del 2012

L’opinió política d’un jurista.


Sembla que a la darrera entrada penjada en aquest blog ja existeix una resposta (evidentment no a les seves humils lletres) de per on pot, o podria, continuar el tema. Una resposta no des d’aquí, sinó d'una veu sensata de l’altre costat, del costat dels “altres”. Un jurista de prestigi més que reconegut que no es planteja el tema de debat avui a Catalunya, i consegüentment a Espanya, des de les lleis existents i en vigor, sinó des de la necessitat política de trobar-hi una sortida política que hauria de comportar els canvis legals precisos.
 
 
“Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).
La Generalidad de Cataluña no puede convocar un referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria.”
 
Sembla, però, que el Govern d’Espanya no està, encara, per aquesta tessitura. Mentre tant, tots plegats inflant el gos.
 
 
 
 
8 d’octubre.

4 d’octubre del 2012

El dret a decidir.


"Me asombra la facilidad y simplicidad con la que algunos comparan esta situación con el de un divorcio matrimonial."
 

Ja fa temps, pel gener del 2010, em varen convidar a debatre en públic amb el polític del PNV, Iñaki Anasagasti, sobre el “dret a decidir”. Val a dir que, malgrat l’intenció dels organitzadors de l’acte, no hi va haver debat entre nosaltres. Conduits pel periodista calellenc Saul Gordillo, cadascú es va limitar a exposar les seves posicions i desprès sotmetre’s a les preguntes del públic assistent que era prou nombrós. Crec que l'entrada que vaig fer al blog que feia servir llavors amb els seus comentaris és prou expressiva de com va anar.
 
He tornar a llegir el que vaig dir aquell dia. Té ara plena actualitat, sembla que ho hagués intuït. Tampoc calia ser cap “lince” per veure com podien acabar les coses tal com anaven. Bé, ja estem a l’escenari hipotètic que llavors vaig dibuixar, ara cal perllongar la reflexió des d’allà on la vaig deixar. Però ja no és la meva feina, i possiblement ... tampoc del meu interès (Wait and see).
 
En tot cas, no serà dolent penjar a la xarxa el contingut de la meva intervenció ja que llavors ningú, ni els meus, la va voler recollir.


Debat s/ el Dret a decidir. Calella, 21 de gener de 2010.

 
En Xavi Ponsdomènec, en nom de la Plataforma Calella decideix, em va convidar a participar en aquest acte. He de reconèixer que m’ho vaig pensar. Crec que els que em coneixen saben perfectament les meves opinions sobre el tema que ens ocupa ja que són públiques i notòries. Sempre he manifestat que no sóc nacionalista i suposo que comprensiblement molts fins hi tot em deuen considerar antinacionalista. Sobre aquests temes he escrit força al meu blog i en concret sobre les consultes sobiranistes vaig publicar un article a “El Punt” amb motiu de la consulta d’Arenys de Munt.
 
Malgrat tot això, per cortesia respecte als organitzadors que varen creure convenient convidar-me a ser aquest vespre aquí, com també per normalitat democràtica de poder expressar els meus punts de vista i escoltar els dels adversaris, em fico en un esbarzer del que espero no sortir-ne gaire esgarrinxat.
 
Sí que una cosa vull deixar ben clara de bell antuvi. No pertanyo a la Direcció del PSC, del meu Partit, sols sóc un càrrec institucional, Diputat a Corts per la circumscripció de Barcelona. Per tant no vinc aquí a parlar oficialment com a PSC. Dubto que m’haguessin autoritzar per a fer-ho (no els ho vaig preguntar), malgrat que evidentment defensaré les que crec són les posicions del meu Partit. Ho dic, perquè també és força conegut , fins i tot reconegut pels meus propis companys, que sóc bastant heterodox i que de forma encertada o no expresso les meves particulars opinions.
 
Sobre el dret a decidir. En una societat democràtica qualsevol posició, totes les posicions, són acceptables, no cal que m’hi estengui en el concepte i en els límits del seu exercici, crec que són temes de poca discussió. Per tant, si hi ha a Catalunya, o en d’altres indrets, qui pensi que el marc polític en què s’ha de moure no és el que li agrada més i vol canviar-lo té tot el dret i legitimitat per intentar canviar-lo i fer les propostes adients per a aconseguir-ho. Suposo que lo del límits està ben clar i no cal estendre-s’hi més.
 
En aquest marc, el que hi hagin ciudatans/es que es plantegin demanar opinions, sobre el tema de la independència, o sobre qualsevol altre assumpte, dels seus conciutadans/es és perfectament normal. De fet totes les opcions polítiques fan, fem, propaganda de les respectives posicions i procuren que siguin el més esteses possibles per tal que es tradueixin, pels procediments establerts, en possibilitats de ser aplicades i exercides. També, és habitual que els mitjans de comunicació i tota mena d’entitats i associacions demanin el parer, dels que el voguin donar, en els temes més inversemblants que els semblin convenients.
 
Per tant, consultes populars n’hi ha habitualment sobre tota mena de temes. Ara, el que ens convoca a parlar avui són les consultes populars sobre el dret a decidir que traduït vol dir demanar l’opinió, a qui vulgui donar-la, de si volem ser independents com a col·lectivitat de l’organització administrativa i política estatal en la que fins ara estem.
 
Tampoc no hi ha res a dir d’aquesta pretensió de consulta. És un exercici que és pot fer i del que no cal extreure’n més significat que el que té. És una consulta privada organitzada per particulars amb els procediments que creuen convenients i que no té més transcendència pública, és a dir jurídica i imperativa. Això vol dir que no té transcendència política? Clar que la té. Com tota acció política, posa de manifest l’actuació d’unes determinades línies de pensament que en democràcia són, com ja he deixat clar, perfectament legítimes, que pretenen fer-se escoltar i estendre’s, però que no té resultats imperatius per la comunitat.
 
*********************************
 
Bé, arribats aquí jo ja podria acabar i concloure la meva intervenció. No tinc cap intenció de perllongar-la cap a manifestar el que jo penso particularment sobre el contingut de la consulta. Si mai hi ha debat públic, no en el sentit de fet en públic, sinó en una convocatòria pública amb els requisits generalment acceptats en les societats democràtiques d’aquesta mena de convocatòries, ja ho faré.
 
En tot cas vull portar el debat d’aquest vespre cap a la possibilitat o impossibilitat en una societat democràtica de fer legalment la pregunta que es demana ens les consultes privades que estan sobre la taula a casa nostra.
 
Els ciutadans/es podem manifestar la nostra opinió cada vegada que se’ns la demana públicament a traves de les opcions que se’n ofereixen. Hi ha eleccions locals, autonòmiques, generals, europees, a les que es presenten formacions polítiques que fan les seves ofertes electorals que desprès es tradueixen en governs i alternatives de governs.
 
Hi ha, avui i aquí, propostes polítiques que proposen la independència de Catalunya? Ben cert que sí. És ben palès que hi són i cada dia en parlen pels mitjans, convoquen actes, fins i tot participen o han participat de Governs, i/o han contribuït a la governabilitat de tots els nivells de l’administració pública de la comunitat més propera o més llunyana.
 
Aquestes opcions polítiques fins al dia d’avui són majoritàries? Sembla que no. Que ho poden ser? Doncs mira, tots lluitem per fer-nos l’espai polític per les nostres idees el més ample possible. Ja ho veurem en el futur.
 
Bé, situem-nos en un hipotètic futur en que aquestes opcions polítiques siguin majoritàries a l’espai català. Suposo que és ociós plantejar aquesta possibilitat en l’espai espanyol, no? La majoria dels ciutadans/ es d’aquest espai ja ho són d’independents, bé, del que s’entén per aquest concepte. Què passaria llavors?: Que caldria articular la forma de fer efectiva aquesta proposta.
 
Cal dir prèviament, ja que he donat per suposada molt ràpidament aquesta possibilitat, que el procés per arribar a aquesta majoria hauria de fer-se a través dels procediments i les conteses electorals públiques convenients i confrontar aquesta pretensió amb les altres pretensions que existeixen i coexisteixen en aquests moment a Catalunya. El Sr. Joan Puigcercós, per exemple, ha manifestat darrerament que sols acceptarà que la seva formació estigui en un Govern que defensi el dret a decidir, és a dir, si no entenc malament, que sigui un Govern que plantegi a la ciutadania una consulta sobre el fet. Bé, posició legítima que crec que dóna automàticament per suposat que no repetirà amb l’actual Govern del que forma part ja que no crec pas que el meu partit, el PSC, estigui pel tema. De fet, nosaltres diem que estem amb l’Estatut que tenim des del 2006 i punt. Crec que tots som coherents i d’aquesta coherència se’n deriven les possibilitats que se’n deriven.
 
Però, també és evident, que en una tessitura semblant no és aquesta, l’actual del tripartit, la única possibilitat existent. N’hi poden haver d’altres. I pot ser que es donin, oi? Bé, situem-nos-hi, malgrat que els que no hi estem d’acord no ho posarem pas fàcil. Lluitarem per les nostres posicions. Normal, oi? Com tothom.
 
Quin és el marc? El Parlament de Catalunya és una institució derivada de l’Estatut que a la seva vegada és un derivat de la Constitució espanyola que és la font de la seva legalitat i legitimitat. Caldrà parlar de com es supera aquest escull. I aquí es planteja el problema fonamental. És evident que estaríem parlant de capgirar-la – la Constitució - ja que no s’escapa a ningú que amb aquest marc no es podria fer res. Crec que l’exemple més proper que tenim, i més evident i semblant, es va donar amb el anomenat Pla Ibarretxe. El lendakari es va presentar amb un mandat davant les Corts espanyoles a explicar que volia una relació diferent de l’existent entre el País Basc i Espanya. El Congrés dels Diputats li va dir que no,... i se’n va anar. I llavors, què? De moment, res.
 
Així, no és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem? Anem a la Història. Com hi ha canvis? Com es produeixen els canvis? (I quan? Però aquesta és una altra història). Hi ha canvis quan els que detenen el poder per les causes que sigui, convenciment o impotència, renuncien a ell, o quan els que volen un poder diferent aconsegueixen conquerir-lo. No cal anar gaire lluny per veure-ho. La nostra història d’Espanya ens dóna bons exemples. L’adveniment de la Primera República i les seves formes diverses, unitària i federal. La Restauració monàrquica a cops de sabre. La Segona República sorgida d’unes eleccions municipals, amb l’abdicació de Alfons XIII. El franquisme, la Dictadura franquista, sobre un milió de morts. La Transició, amb l’harakiri dels procuradors franquistes el 1976 i l’audàcia d’en Suárez. I aquí estem, amb la Constitució del 78 a coll.
 
Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això. No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via. Els tinc ben a tocar. No seré jo, perquè no hi estic interessat, el que digui o esbrini quins són els camins de sortida que caldria cercar. Els que volen els canvis són els que s’han d’espavilar.
 
Clar, no ens deixen! Evident! Perquè ells (els d’allà) també tenen les seves opcions que són tant legítimes, per democràtiques, com les d’aquells (d’aquí) que els hi volen arrabassar. De la mateixa forma que aquí, a Catalunya, hi ha qui pensa en ser independents hi ha molta gent allà, a les Espanyes, que no volen, no creuen, o no els preocupen aquests sentiments que es tradueixen en opcions polítiques, i defensen lògicament les seves d’opcions.
 
Bé, no cal que parlem gaire de marcs administratius i polítics més enllà dels espanyols que tampoc estan per la tasca que se’ls pot proposar. Però no cal escarrassar-s’hi massa per aquest cantó. Continua sent tant llunyà això d’Europa ..., tant mateix ja estem amb la mateixa moneda amb catorze estats més (U.E.M.), i els que s’hi afegiran.
 
Aquesta és la meva reflexió d’aquest vespre. Aquí la deixo.
 
Gràcies per la seva atenció.
 
 
3 d'octubre.