Desitg per l'any que ve.

Abraça les lletres.

31 de desembre.

L’any de les revoltes.

Revolta: acció de revoltar-se.

Revoltar-se: Fer alçar algú contra l’autoritat establerta. Provocar un viu sentiment d’indignació.

Aquestes són accepcions tretes del vell Diccionari d’en Pompeu Fabra. Crec que s’escauen força als moviments i als sentiments que han experimentat per motius diversos molts ciutadans/es del nostre món aquest any que ara s’acaba.

Sí, els més reconeguts han estat els dels països àrabs, que amb fortuna diversa, malden per canviar els règims que pateixen (l’autoritat establerta, en aquest cas no democràtica) i també els dels països occidentals –entre ells el nostre- sacsejats per la crisi econòmica que protesten indignats pel retrocés a que s’aboca el seu status (també contra l’autoritat establerta, en aquest cas democràtica). Però també a la Xina i a Rússia sembla que hi ha mogudes.

Les revoltes no tracten del mateix , però tenen el denominador comú de que s’indignen front lo establert. Al seu torn lo establert té como a denominador comú la creença de que tot va com ha d’anar i no s’adona, o s’adona poc, que la dinàmica de la vida en els darrers temps és vertiginosa. Lo establert no recorda que al seu moment també va ser format per indignats.

El món s’ha fet petit. Tot se sap, ja no és com abans. La comunicació és abassegadora. La coerció de tot tipus té menys força, o al revés: hi ha menys por a manifestar-se. Les explicacions a mitges des del poder establert, sigui o no democràtic, tenen menys credibilitat, o ja no en tenen gens. Aquí rau el problema. De tant governar pel poble sense tenir-lo en compte, els uns i els altres, s’han oblidat de com era el poble, de què volia el poble, de què sabia el poble. Ara, fes-li entendre què és el que passa. Fes-li entendre que cal continuar un camí que no els dona res o que els hi treu coses que pensava que tenien per sempre. Ha estat fàcil, pel garrot o per la pastanaga, que anessin seguint. Però ara hi ha una inflexió.

No hi ha líders entre els indignats que organitzin la revolta. No hi ha líders entre els establerts que sàpiguen explicar el què i el perquè del que passa i del que cal fer. Temps d’incerteses i d’inestabilitat. L’any vinent, pitjor. Sinó en els moviments, en els sentiments.

30 de desembre.

A sac! Sense manies! Així es fa, sense por! … i amb barra!

Tot Govern quan pren possessió tot just sortit d’unes urnes que han capgirat el panorama pren unes primeres mesures efectistes per marcar el terreny i manifestar públicament la seva nova autoritat. El de Mariano Rajoy no ho ha fet diferent que els cops d’efecte de Felipe González el 1982 o Rodríguez Zapatero el 2004. Els seu primer Consell de Ministres, als set dies de prendre possessió, ha estat fort. Dóna per parlar-ne.

Primer anuncien un escenari de dèficit pitjor del que se sabia, per estovar i aclaparar al personal. Tant li fa que siguin estimacions, cal curar-se en salut. Tant li fa que el dèficit sigui de les administracions territorials, fa quatre dies les manaven també els altres, … i ells.

Seguidament les mesures fiscals: augment d’ingressos via increments d’impostos, contravenint el que s’havien atipat de dir i de denunciar, amb la sorpresa de carregar-ho sobre els seus teòrics votants, i forts retalls a la despesa, aquests sí que ja descomptats.

Augment dels impostos locals, certament necessaris per aturar  la fallida de gran part del món local, però que certifiquen la defunció de la seva autonomia. Defunció guanyada a pols per la seva irresponsabilitat.

Congelació de sous i plantilles públiques, També estava descomptada. Descongelació de pensions, efectista de cara a la galeria, ah, els titulars dels mitjans!, però no gens diferent –en import- del que havia fet el Govern anterior. L’1% per totes en lloc de l’augment de les més baixes.

Ajut indirecte als balanços dels bans i caixes al tornar a establir la desgravació per compra d’habitatge. La nefasta política hipotecaria premiada, ara que les entitats financeres no saben com desfer-se de tota la fullaraca que tenen als seus actius. Les accions d’aquestes entitats començaran a pujar. La rebaixa dels preus immobiliaris que havien de fer, a càrrec del contribuent enlloc dels seus comptes d’explotació.

I dos cops de puny sobre la taula en temes que la pusil·lanimitat de l’anterior Govern no va saber resoldre. La decisió de la ubicació de l’A.T.C. (el cementi nuclear) a un poble perdut de Conca, i l’aprovació del reglament sobre el control de les descàrregues digitals per protegir la propietat intel·lectual.

En el cas de l’A.T.C. la decisió està plena de sentit comú. L’alcalde del poble “agraciat” ha manifestat que el seu poble ja és un cementiri. Com gran part del territori espanyol i dels fantasmagòrics municipis que pretenen omplir-lo.

En el cas del reglament, en José Mª Lasalle sols ha hagut de fer posar la signatura a una obra seva que el seu Ministre aprova a ulls clucs. Guanyen tot un sector, el dels creadors, sense perdre res a canvi. Els que protesten no eren d’ells, ... ni dels altres, com és públic i notori.

En fi, això promet. Poca broma, quina sacsejada! I el que seguirà, amb majoria absoluta, l’alternativa desarborada i la ciutadania resignada, ho tindran planer. Ells sols volien el poder, a qualsevol preu, no en van pas tenir dubtes del què havien de fer. I ja el tenen. Ara, a manar.

31 de desembre.

Imatge de l'any que s'acaba.

31 de desembre.

Retalls de llibres.

“No está en la esencia de la naturaleza humana vivir sólo de recuerdos, y así como las plantas y cualquier ser necesitan la fuerza nutricia de la tierra y de la luz del cielo filtrada una y otra vez, para que sus colores no palidezcan y sus cálices no se deshojen marchitos, también los sueños, que parecen no ser de este mundo, necesitan alimentarse de sensaciones, el sostén de la ternura y de lo palpable, de otro modo su sangre y su intensidad pierden brillo.”

“Viaje al pasado” Stefan Zweig. Acantilado. B-2009.  

“Cal atorgar al combat cultural-ideològic, almenys la mateixa rellevància que li han atorgat i li atorguen els diversos focus d’emissió de pensament únic.

Això vol dir destinar-hi temps i recursos, perseverar i no perdre l’ocasió de pugnar per la recuperació del llenguatge i, rere aquest, dels conceptes.”

-------

“La grisor és potser la sensació que més definiria la idea que es té d’una organització política si es pregunta a persones que no hi mantenen vincles estrets.”

“Quan succeeix l’inesperat. El 15-M i l’esquerra” Ferran Pedret. Ed. Els llums. B-2011.

“Sóc fill d’una pàtria
petita i en silenci
que s’estén a l’orient
del brau, a la vora
d’una mar tranquil·la,
com a la tarda una pineda.

La cançó del vent
i l’ocell de l’alba
han callat la pena,
i s’han amagat
al camp i a la farga.

Avui, a vint-i-dos anys
el meu camí, poso en tu,
poble del meu poble,
la cançó i la collita,
i també l’esperança
que dia a dia,
cop a cop, he assolit.
… “

“El meu temps de presó 1962-1963. Trencadís de records”  Isidre Molas. Ed. 62 B-2010.

30 de desembre.

Trobada

Me’l vaig trobar ja fa uns dies, feliç i content, dalt la seva bicicleta. Em va dir que anava a fer la ruta del Carrilet d’Olot a Girona, i que compliria l’objectiu que es va proposar de fer aquesta any més de 2000 km. pedalant.

28 de desembre. Dia dels Innocents.

Nostalgia.

“Per la diada de Nadal, al vespre, sempre hi havia música. Un oncle tocava el violí, un cosí cantava “Cirereta vermella”, i un altre oncle cantava “El timbal d’en Drake”. La casa era petita i s’hi estava molt calentó.

La tieta Hannah, que ja s’havia passat al vi de xirivia, cantà una cançó sobre els cors ferits i la mort, després una altra en què deia que el seu cor era com un niu d’ocell; després tothom tornà a riure; i més tard me’n vaig anar al llit. Mirant per la finestra del dormitori, cap a la llum de la lluna i la neu infinita de color de fum, podia veure les llums a les finestres de totes les altres cases del nostre turó i sentia la música que en sortia i s’enfilava per la llarga nit que tot ho cobria a poc a poc. Vaig abaixar el gas i em vaig ficar al llit. Vaig arribar a pronunciar algunes paraules en la fosca sagrada que tot ho embolcallava i em vaig adormir.”

Dylan Thomas. “El Nadal d’un nen a Gal·les”  Viena edicions. B-2008.

25 de desembre.

Avui és Nadal.

Sandro Botticelli

The National Gallery. London.

"No lanceís anatemas en nombre del progreso o de la modernidad. Pensad que las tradiciones, que no en el tradicionalismo, son una manera de dar sentido al largo paso de las horas. También las formas, los ritos, de nuestra vida cotidiana."

Rafael Jorba. La mirada del otro. Epílogo. RBA editores. B-2011

25 de desembre.

Tancament de caixes, o mal Govern?

El Conseller d’Economia del Govern de la Generalitat de Catalunya ja no sap què fer per arribar a fi de mes. Sembla que van molt curts de tresoreria. Sorprenent, oi?

Totes les administracions, i empreses, no sé pas si molts particulars també, fan les seves previsions de pagaments mensuals de forma que disposin de liquiditat suficient per fer front al pagaments coneguts, les nòmines dels treballadors primer que tot. A la Generalitat se li han escapat les previsions. La clau sembla estar, diuen, en uns pagaments pendents des de l’Administració central de l’Estat (Madrid) que estaven previstos que arribessin i no han arribat. Ja tenim “casus belli”. Com van dir sense cap rubor els presentadors del Telenotícies de TV3: “l’Estat espanyol” (sic) incompleix amb la Catalunya”. Una darrera mala jugada d’en ZP.

En aquesta situació a la desesperada, el Conseller Mas Colell ja ho ha fet tot: endarrerir la paga de Nadal als funcionaris, treure’ls-hi de la paga mensual de desembre la retenció de l’IRPF de la que no els ha pagat (les varies excuses que s’han donat per aquest fet són de lo més pintoresques), no pagar la Seguretat Social (se suposa que la quota patronal, seria molt gros que tampoc es pagués la quota descomptada dels treballadors); endarrerir pagaments a proveïdors… “És un tancament de caixes provisional”. Paraules gruixudes, les del Conseller. Vés per on, anava per Nobel d’Economia quan era professor als EUA i ara administrant la misèria d’una administració de segona.

I surt la bandera: “Madrid, l’Estat, no compleix altre cop els seus compromisos amb Catalunya!!” Els corifeus nacionalistes ja tenen material pel greuge a dojo. Els mitjans “nostrats”, i no tant, també tenen llenya per atiar el foc de la causa sagrada. “Catunya, Catunya!! Ens maltracten. Els “sociates” abans d’anar-se’n ens tornen a donar un cop traïdor!”

Un ocellet que coneix força bé el funcionament de l’Administració pública em dona una altra versió. Sí, hi han 759 milions d’€ reconeguts des de temps (sembla que de finals del primer trimestre d’aquest any) pendents de pagar. Que la Generalitat comptava cobrar-los abans de finals d’any, però… També sembla que ningú va moure els papers per cobrar-los. Sí, corresponen a l’addicional tercera del nou Estatut (aquell tan blasmat per alguns) però s’han de justificar. La màquina administrativa no funciona sols a cops de titulars de diari. S’ha de fer justificants de la inversió realitzada, S’han de tramitar els corresponents expedients i sembla que el traspàs de gestionar aquestes temes des del Departament d’Economia a Presidència no és pas que hagi anar gaire bé pel que fa a l’eficiència administrativa, i el més calent a l’aigüera. Evidentment, a “Madrit”, els funcionaris que han d’afluixar la mosca demanen la documentació pertinent i com que aquesta no hi és no fan les corresponents transferències. En ple traspàs de poders, en canviar el Govern de l’Estat, ¿Hi ha cap funcionari que s’arrisqui a prendre certes decisions pel seu compte? Ah!, però, ¿i els polítics? Quin polítics? Els que se’n estaven anant? I perquè ho haurien de fer? Perquè se’ls digui el nom del porc? Que son iguals els uns que els altres? Ja us ho fareu!, devien pensar. No sou tant amics amb els del PP?, doncs, ells ja us ho arreglaran!

Mentre tant, qui rep són els funcionaris i treballadors públics. Però aquest desgavell propi ens ha permès aixecar ben alt la bandera del victimisme i del greuge, enredant a la ciutadania.

Perquè l’oposició no ho denuncia? Per incompetència? Per por a quedar com a mals patriotes? País, ...

24 de desembre.

La mirada del otro.

No sé si hi ha gaire gent que subscrigui avui a Catalunya el contingut i les propostes que fa Rafael Jorba en seu darrer llibre “La mirada del otro” RBA ed. B-2011. Crec que som pocs.

El que es dedueix del que es publica i es diu, dels resultats expressats per la ciutadania en el darrer cicle electoral, tot indica que les idees que presenta no estan a l’ordre del dia. Potser arriben, arribem, tard. Sí, creiem que cal mirar a l’altre, a la seva llengua, a la seva religió, a les seves opinions, segurament diferents a les nostres, però el que es veu al carrer i als mitjans és com puja la xenofòbia, la intolerància, el nacionalisme. No es comprèn a l’altre, sinó que l’altre és la culpa, el causant de les nostres misèries. “Ells”, els altres, tampoc ens comprenen, per tant els hem de tornar amb la mateixa moneda.

Anem contracorrent. Probablement hauríem d’haver estat més bel·ligerants de fa temps. Hauríem hagut de creure mes en la pedagogia de les virtuts cíviques que es proclamen en aquest llibre i fer-ne més. No crèiem pas que se’ns esbandiria tant fàcilment com està passant. Pensàvem que teníem un coixí confortable fruit de l’amarga experiència dels temps de la Dictadura i descobrim sorpresos que ja no hi és. Ara prevalen unes altres idees, uns altres valors, que no pensàvem que podien tornar i arrelar-se. Però és així.

En lloc està escrit que la història vagi sempre endavant.

Entre els comentaris a l’article de Lluís Foix sobre el llibre n’hi un que m’ha agradat. És una cita de Claudio Magris sobre el què és la laïcitat:

“Laico es quien sabe abrazar una idea sin someterse a ella, quien sabe comprometerse políticamente conservando la independencia crítica, reírse y sonreír de lo que ama sin dejar por ello de amarlo; quien está libre de la necesidad de idolatrar y de desacralizar, quien no se hace trampas a sí mismo encontrando mil justificaciones ideológicas para sus propias faltas, quien está libre del culto de sí mismo.”"

24 de desembre.

Un altre Nadal.

La pluja va caient
silent i dolça
sobre les atapeïdes branques
d’un arbre.

I les gotes
com si baixessin una escala
de vincladissos graons,
va saltant de fulla en fulla
com retrassant el moment
solemne de besar la terra.

Moltes gràcies per enviar la teva Nadala, Jordi.

¡¡Bon Nadal i bon any 2012!!

22 de desembre.

Acudit.

 (a la revista digital de la Fundación Ideas)

22 de desembre.

Les festes als dilluns. Quines?

Gran mesura anunciada al debat d’investidura. Els periodistes ho compren tot con tal que se’ls vengui ben embolcallat i en el moment adient, adient per ells. Tot fent la investidura, el futur President del Govern anuncia que traslladarà els festius inter setmanals als dilluns.

Amb la frivolitat que caracteritza la política (els seus polítics) i la comunicació (els seus mitjans) a Espanya, recent el darrer “aqüeducte” (més que un pont) de la setmana de la Constitució i de l’Immaculada, amb alguns empresaris queixant-se i amb el país gaudint-ne, torna a proposar-se aquesta mesura per “racionalitzar” (sic).

A veure, agafem el calendari de l’any que ve:

Gener: 1, Cap d’any i 6, els Reis. Que farem? Segurament res, ja que formen part de moltes coses. Religioses, comercials, lúdiques, sentimentals, educatives, ...

Febrer: Aquest mes és pur i dur.

Març: Llevat del 19, Sant Josep, festius sols en algunes CC.AA., també ve pelat de festes. A vegades hi ha la Setmana Santa.

Abril: Aquí ja comencem a tocar os: 5, Dijous Sant; 6, Divendres Sant; i 9, Dilluns de Pasqua. Bé, el dijous i el dilluns són intercanviables segons Comunitats. Ah!, però algú gosarà tocar la Setmana Santa? Va, no fotem, poca conya! Religió, turisme, mini vacances,...

Maig: 1, Festa del Treball. Bé, si no toquem la Setmana Santa, més val que no ens fiquem amb els sindicats i els treballadors, oi? Prou sang que ha costat. Deixem-ho doncs.

Juny: Per algunes Comunitats, sols la diada del Corpus Cristi. El segon dels “tres jueves hay en el año ...”. Poc problema, ja que ha esdevingut festa local. Per d’altres comunitats, les llevantines, Sant Joan, el 24. Celebrarem l’arribada del solstici d’estiu l’any que ve el 25? Home, no fem bromes!

Juliol: el 25, Sant Jaume (patró d’Espanya), que tampoc és festa a tot arreu, sols en algunes comunitats. No veig els gallecs (en Rajoy  n’és) fent voleiar el botafumeiro el 23 o el 30 de juliol.

Agost: Ja és un més vacancer, traurem la Mare de Déu? Ui, ...el Vaticà.

Setembre: També pelat de festius. Deixem la Diada sols per Catalunya.

Octubre: 12, El Pilar. Ui, ui, ui,... Amb segons quines coses no s’hi juga, Mariano!

Novembre: 1, Tots Sants i els morts. Mira, aquesta potser la podríem fer el 5. “¡Anda ya!”

Desembre: “La madre del cordero”, l’esca dels pecats. Què traiem, la Constitució, o la Immaculada? Valenta papereta per qui tingui que proposar alguna mesura. Quasi bé res!

Però, et deixes les autonòmiques i les locals, que són dues (crec) per comunitat i municipi i esquitxen de dies vermells el calendari i trenquen l’“unitat de mercat”. Ho sento, no veig les comunitats territorials celebrant els seus sants/es, verges i màrtirs, i esdeveniments històrics varis els dilluns.

Bé, aquí estem i així ho veig. Perquè tan rebombori amb una cosa que no es pot canviar ja que no hi ha res a fer? Pels pagesos i ramaders poc problema, els que hi treballen van amb el cel, el sol i les bèsties. Per l’industria si, però cada cop ocupa menys gent (20-25%) i, a més, ja n’hi ha moltes que s’ho arreglen directament amb els seus treballadors. Els serveis, doncs segons quins. Pels turístics i d’oci, cap problema tampoc, ans al contrari, quants més ponts millor. Pels administratius i educatius, tampoc. Per la majoria de sanitaris,  sempre és laboral. Pels de seguretat, també és d’aplicació l’anterior.

Llavors, de què estem parlant? Ah! d’omplir diaris i de fer-los cas.

Suposo que el ja ara President del Govern intentarà traslladar els festius inter setmanals als dilluns. O no. Si se’n surt serà curiós veure com s’ho farà. Expectació, com en tantes altres coses, encara que aquesta no crec que sigui gaire important.

21 de desembre.

Els borinots torracollons (trolls)

La defensora del lector del El Pais, Milagros Pérez Oliva, dedica la seva carta setmanal  al tema dels trolls, els comentaristes indesitjables que acompanyen amb les seves acotacions -aprofitant les possibilitats que se’ls ofereixen- els articles i informacions penjades a la xarxa de tota mena de publicacions públiques o privades.

N’hi ha de gaire bé professionals (si no ho són pas, contractats per deslegitimar o denigrar a qualsevol) que suposo que s’estalvien les sessions del psiquiatre, o maten el seu avorriment, o deixen anar la seva mala llet o la seva rancúnia, esbravant-se a tort o a dret. Fa feredat generalment mirar els comentaris que segueixen a les informacions o els articles dels mitjans en el món digital.

El tema no és nou i és recurrent, cada vegada esdevé més insuportable i està plantejant a molta gent, professionals del periodisme, o no, pensar-se la conveniència de la seva presència a través dels mitjans digitals. Per què, es pregunten, el que penso i publico ha de ser embrutat per tot tipus de comentaris que moltes vegades sols tenen un caire ofensiu?

Hi ha una comprensió dolenta del que és el debat i la participació en el mateix. S’ha confós amb les tertúlies de barra de cafè... i copa. Amb l’excusa de la llibertat d’expressió, qualsevol pot opinar sobre qualsevol cosa. Tant li fa que no en sàpiga res o que sols l’interessi denigrar o desvirtuar, fins i tot que no sàpiga ni escriure correctament. Tothom pretén tenir dret a ficar la seva cullerada encara que sigui bavosa. És per fer-ne tot un anàlisi psicosocial.

Els responsables dels mitjans han de decidir què volen fer. Tallar-ho o continuar amb una degradació que expulsarà de la xarxa, per avorriment, a la gent amb criteri, coneixements o senzillament bona fe. Discutir, o raonar, amb segons qui no paga la pena.

Deia, fa uns dies, Elvira Lindo: “En cuanto al mundo del trollerio, no entiendo muy bien que los periódicos hayan decidido convertirse en hábitat ideal de esta raza corroñera. Les echan a diario las noticias para que, más que leerlas, las conviertan en jirones. Y da pena. Y miedo.”

20 de novembre.

Qualsevol nit pot sortir el sol.

20 de desembre.

Polèmica celtibèrica.

Paz Vega resant, o fent-ho veure, vestida sols amb una mantellina davant la Verge de l’Encarnació a Gerena (Sevilla)

17 de desembre.

La llei de l’oferta i la demanda.

En el conjunt de reformes, inconcretes per ara, que prendrà el nou Govern del PP dins de pocs dies hi haurà la laboral. Aquesta, sembla també, que és la que està més definida.

El Govern socialista ja va fer, no fa pas gaire, reformes en el tema laboral que no varen ser del grat de gaire bé ningú. Ho tenia difícil, ja que la patronal va collar molt i els sindicats tampoc varen afluixar gaire. El Govern socialista va decidir un entremig que no va comptar amb el recolzament de l’oposició. Ara els del PP, ja en el Govern, faran el que ells creien que era el més convenient. La patronal es frega les mans, ja no se’n amaguen. “Minijobs” com a Alemanya; retallada al Sou Mínim  Interprofessional; cotitzacions socials a la baixa;…

S’ha parlat poc de les condicions laborals dels alemanys, cargolades fortament des de fa alguns anys. ¿De què, sinó, l’animadversió popular contra els “despilfarradors” del Sud, si no és amb les condicions en què estan molts treballadors germànics? Bé, aquest és un altre tema.

Hem reflexionat molt sobre com hauria de ser el treball i les seves condicions, i no pas gaire sobre com és el treball en realitat. Sobre la seva qualitat (força baixa) i sobre la seva quantitat (excessiva), ambdues coses negatives pel que necessitem: Que pugui participar, junt amb el capital i la terra (els clàssics factors de producció), en sectors de més valor afegit que precisen menys personal.

Hem volgut ignorar que el treball (la força de treball) és una mercaderia, com ja ens varen explicar els economistes clàssics, que està subjecte a la llei de l’oferta i la demanda. N’hi ha de treball si se’n necessita, no perquè s’hagi de donar a tothom perquè és un dret, malgrat que així ho hem establert, dit i repetit. Si necessitem produir uns bens i serveis determinats necessitarem treballadors, sinó no.

Ara hi ha més gent del compte que vol treballar. Atenció! Amb els avenços tecnològics això es generalitzarà arreu, i el que necessitem es podrà fer amb menys gent però més qualificada. Des de la producció de raves (agricultura), a la construcció, a tota mena de productes industrials i de serveis financers.

Aquí s’obre un espai pantanós per molta gent que s’hi enfonsarà, que no se’n podrà sortit. Cal començar a dir-ho perquè tothom en sigui ben conscient, poden haver-hi extenses capes de població que no trobin mai lloc en el món laboral. Els poc formats, els simples, els beneïts, els pobres. Tindrem una societat complicada ja que tots aquests voldran viure i viure-hi en aquesta societat i augmentarà i molt la tensió i la violència.

Del grau d’egoisme dels demanadors de treball i de la generositat i solidaritat dels oferents de treball en sortirà el futur mercat laboral. Però sobre tot, de la intel·ligència de tots, oferents i demandants, per trobar sortides imaginatives per què això no peti i s’estavelli.

14 de desembre.

Amb l’aigua al coll.

La darrera novel·la publicada aquí del comissari Kostas Kharitos, “Amb l’aigua fins al coll”, Petros Màrkaris, Ed Tusquets, B-2011, té com a escenari l’actual situació social i econòmica per la que estan passant els grecs. Ens porten alguna avantatge en això de les retallades, les manifestacions de protesta, el mal humor, la desesperança, la resignació. L’avantatge sols és temporal, d’alguns mesos. Nosaltres ja hi estem arribant.

Tot just encetada la narració, a la tercera pàgina, hi ha el següent diàleg:

Al final, la solució me la va donar en Fanis:

-Compra’t un Ibiza.

-¿Per què? –li vaig preguntar, sorprès.

-Per la solidaritat dels pobres. En aquests moments els espanyols i els portuguesos les estan passant magres, com nosaltres. Pels mercats financers som els PIIGGS, els porcs. Doncs bé, un porc ha d’ajudar a l’altre, i no pas córrer darrera dels taurons. Fins ara hem intentat viure com els taurons, i ens hem ofegat, perquè els porcs no saben nedar. Per això t’has de comprar un Ibiza.

De manera que em vaig decidir per un Ibiza.

La novel·la promet, ja vaig pel tercer banquer decapitat a cop d’espasa.

13 de desembre.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista, especialment per poder continuar llegint.

Expectants.

Estem a l’expectativa, a les expectatives. La celebració de les eleccions generals el passat 20 de novembre i el seu resultat han obert un temps mort en l’acció governamental. Temps mort que s’allargarà fins a la presa de possessió del nou Govern que presidirà, conforme als resultats electorals, Mariano Rajoy.

Hi ha un Govern en funcions que està tramitant el traspàs de poders, un President “in pectore” que no desvela les seves cartes i una situació econòmica que sembla que demana respostes. Però, el líder popular és gelós de l’administració dels seus temps. No bada boca sobre les seves intencions. Ni sobre qui anomenarà per fer-se càrrec dels ministeris ni sobre quines seran les primeres mesures que adoptarà, especialment les econòmiques. Els mitjans traspuen neguit, normal en ells. Sempre voldrien dir el què passarà desprès del que encara no ha passat. Encara s’haurà de reconèixer que Rajoy  donarà una lliçó a l’esquerra, dominant el panorama i no acceptar ser apressat per ell.

De moment, segons informen els diaris. ha dit vaguetats: "el que ve per a Espanya és difícil". No obstant, el líder del PP ha assegurat que té "les idees clares" i que el país tirarà endavant. Sensacional!! Cal esperar, la investidura, el nou Govern, les seves primeres decisions,... Tot plegat passat festes. Expectants.

També expectants del que faran els desplaçats, els derrotats. Els socialistes han de pair els seus magres resultats i com encaren el futur. Primer, ben aviat, a Catalunya. Tres de tres, que els va refregar l’Artur Mas pels morros. Desprès al conjunt d’Espanya. Analitzaran en profunditat què ha passat, a on estan i per on cal tirar? Sorgiran noves propostes i noves cares per encapçalar-les?  Tampoc sabem gaire de tot això a hores d’ara. No és precisament encoratjador. Veurem. També expectants.

Mentre tant, a Europa sembla que tot va de cap per avall. Turbulències financeres a dojo i reunions que no semblen gaire operatives es succeeixen. Aguantarà el euro? Aguantarà la Unió Europea? Anem cap un capgirament d’imprevisibles conseqüències? També veurem. Expectants aquí també.

El problema de la situació d’expectació és que cal témer que al final, el que s’acabi imposant, sigui dur de pair i que se’ns esdevingui un futur preocupant. Preparats?

8 de desembre.

Quina repassada!

Què, “sociates”? Heu vist com es doma a la Terribes? Doncs mireu l’entrevista que li ha fet el President de la Generalitat aquests vespre a la “seva” (dels dos) tele. Sí, sí, l’entrevista d’ell a ella. Amb convenciment i pedagogia li ha anat desmuntant i trinxant tots el tòpics a la que ells i els seus estan tant avesats.

Noia, t’han repassat ben repassada. Potser que t’ho pensis i te’n vagis a casa. Quina humiliació, al final la teva cara ho deia tot.

Bona nit i tapa’t.

1 de desembre.

Cercle viciós, o viciat?

Llegim declaracions de polítics i noticies als mitjans de que cal que torni a fluir el crèdit financer, dels bans i caixes (ah!, encara en queden de caixes?) a empreses i particulars perquè torni a marxar l’economia, perquè torni a haver-hi creixement econòmic. Al mateix temps, sense cap vergonya ni rubor, pels mateixos, o al seu costat, se’ns diu que hi ha massa endeutaments dels particulars, de les empreses i de les administracions i que cal reduir-lo. En què quedem?

Si cal desendeutar-nos, tots, no és pas adient que al mateix temps agafem nous crèdits, oi?

Bé, veuràs… Crèdits als consumidors per comprar més. Però, per comprar què? Habitatges per exemple. Ah, però, hi ha gent que viu sota els ponts? Sí que n’hi ha, però aquests, em temo, que poques possibilitats tenen de comprar un habitatge. Doncs, cotxes, que el parc automobilístic està molt vell. Voleu dir? No és pas el que es veu pel carrer. Doncs, mobles, electrodomèstics, gadgets d’entreteniment, parament de la llar, roba,… Però, si les cases i els seus habitants no estan precisament desproveïts ni despullats. C… que se’n vagin de viatge, a fer creuers, a la Patagonia, o que es facin la cirurgia estètica, o que s’afartin de llagostes!  No veieu que no pot ser?

No, bé, el tema està més en les empreses. Ah!, i per què? Si clar, n’hi va haver que s’han afartat de fer “negocis” sense posar-hi un duro de la seva butxaca. D’altres que tenen tan ben separat el patrimoni de l’empresa i el seu particular que no volen arriscar ni un bri. D’altres que no estan el suficientment capitalitzats pel volum que pretenen girar i fins ara anaven molt refiats del que els ajudava l’oficina bancària de la cantonada. També n’hi ha que per molt que tinguessin més liquiditat no podrien fer-la servir perquè se’ls ha escarransit o desaparegut el mercat allà on venien. No, per aquest costat tampoc pot ser.

De les administracions, ja ni en parlem. Aquests, aquests, són els responsables! Cal donar-los crèdit per què paguin als seus proveïdors. Aquests deutes que tenen, no seran a cas dèficits que han estat engreixant disbauxadament i que ara tindrien que reconduir? No finançarem pas ara comportaments inadequats? Què han fet amb els impostos i les taxes cobrades i en quines “aventures” de dispendi s’han embarcat? Primer que redueixin els seus deutes abans de tornar-se a endeutar més. Doncs, per aquí tampoc se’n necessita de més crèdit.

Però, si no torna a anar la màquina i no hi ha creixement no ens en sortirem! D’acord, però, qui ens deixarà el que necessitem si som incapaços, o tenim moltes dificultats, de tornar el que ja ens han deixat? Aquí entrem en el cercle viciós, no podem créixer perquè no tenim crèdit i no tenim crèdit per què ja no creixem. Arribem al moll de l’os. No serà que els creixements anteriors estaven basats en un sobre consum, estimulat per un sobre finançament exagerat que ha portat a una situació de sobre producció que ara no en sabem què fer?

Cal tirar enrere. Cal tornar a dimensionar el que realment necessitem. Oh!, però això comportarà retrocés, més atur, pèrdua dels “drets adquirits” (potser seria millor parlar de “drets manllevats”), patiment pels més febles (sí, com sempre) i agitació social. Sí, tot això i més. Potser en lloc d’un cercle viciós hem de sortir d’un cercle viciat i acceptar que no som tan rics, sinó que sempre hem estat més aviat pobres. Que no hi a immigrants, sinó que sempre hi ha hagut emigrants. Que no s’avança en la disbauxa, sinó sols  en l’austeritat i el rigor.

Ja! Però, “Dónde no hay harina hay mohina”, “Quan la misèria entra pel portal, l’amor fuig per la finestra”. Sí, aquesta és la situació i cal enfrontar-s’hi amb receptes noves, especialment des de l’esquerra. Noves, o potser no tan noves, respostes. S’han acabat els temps fàcils, cal posar-se a pensar i a proposar alternatives. Però partint de la realitat, no de les fantasies.

1 de desembre.