13 d’abril de 2018

Nel mezzo del cammin di nostra vita.

Nel mezzo del cammin di nostra vita è il primo verso della prima terzina della Divina Commedia di Dante Alighieri; costituisce l'incipit del primo canto dell'Inferno.


Fa trenta cinc anys. En tenia la meitat dels d'ara.

13 d'abril.

9 d’abril de 2018

Un món de ciutats




La idea central que va exposar el professor Botella va ser la superació de les fronteres i límits polítics en el món d’avui. Els temes i els problemes amb els que s’enfronta la humanitat depassen els límits que les antigues construccions politico-administratives, especialment les derivades de l’època moderna. Els Governants dels països amaguen a la ciutadania que no poden resoldre en els seu àmbit territorial les qüestions essencials que afecten a les seves vides, el tema mediambiental com a exemple paradigmàtic, però hi podem afegir molt especialment els  derivats de les transformacions econòmiques i també els culturals. O es consolida la construcció europea o la presència dels seus components, els vells Estats-nació sorgits i enfrontats sanguinàriament en els darrers segles, esdevindrà irrellevant en l’escena mundial dins de pocs anys. Front a aquesta situació, sorgeixen arreu reaccions populars que enlloc de mirar endavant, cap al futur, pensen que els aniria millor a la gent refugiar-se en les construccions, reals o il·lusòries, del passat. Ho veiem a Itàlia, a França, al Regne Unit, als Estats Units, o a Catalunya tant mateix.

Però també apareix amb força la idea del món de les ciutats. Ja hi ha un G-40 de ciutats, una nova xarxa que aspira a aprendre i estendre una nova idea de gobernança. El professor Benjamin Barber proposava constituir un parlament mundial d’Alcaldes. Evidentment no es tracta, al menys pel que ens afecta més directament, de les poblacions amb els seus límits territorials dibuixats en una altra època. Les comunicacions ja siguin físiques o telemàtiques plantegen uns mapes de relacions humanes completament nous. Històricament les ciutats han estat a l’avançada del progrés, són el lloc de la barreja i de les noves pautes culturals i socials, sempre han estat més avançades que el rerepaís. Quin són avui els límits reals de Barcelona? Ja de la Tordera a Cunit, o cal pensar en la Catalunya –ciutat que van somiar els nostres noucentistes? Costa que les organitzacions polítiques, que ben segur coneixen el problema, el presentin a la ciutadania i en facin bandera de la necessitat d’una nova organització adaptada a les noves circumstàncies i als nous temps. Costa que les autoritats reaccionin a les demandes reals de la població i mantinguin estructures superades per la realitat.



6 d'sbril

1 d’abril de 2018

Diumenge.



La casa que vull,

que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí

lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs

que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu

niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó

del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat

des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Joan Salvat-Papasseit


1 d'abril.

30 de març de 2018

Divendres.




Vist i fotografiat a la Capella di San Giorgio del Castello di San Giusto a Trieste en el viatge de la tardor passada.

30 de març.

23 de març de 2018

Ícarus


Dèdal, el pare de Ícar, li va construir unes ales amb plomes i cera i el va ensenyar a volar amb elles tot advertint-lo de que no anés massa alt per por de que el sol estovés la cera ni massa baix perquè el mar no mullés les plomes. Així van sortir de Creta on els tenia presoners el rei Minos.

Però, Ícar, contravenint el consell patern, es va anar enlairant i enlairant i la cera de les seves ales es fa fondre per la força dels rajos del Sol i es va precipitar al mar enfonsant-s’hi.

Van passar molt any fins que els germans Wright aconseguiren fer aixecar un aeroplà i ara avui milers d’avions ens sobrepassen pels cels. Per entre mig també ho va provar el sastre d’Ulm malgrat l’advertiment del seu bisbe.



23 de març.

No anem bé. Imatges.





23 de març.

20 de març de 2018

Ramón Jáuregui


¡Jo, Ramón! Leo que anuncias tu retirada para dentro de poco. Sí, ya sé que yo lo dejé antes, hace tiempo. Pero tú eres, creo que todavía eres, un referente. Por tu trayectoria, por tus ideas. Cierto que vas a cumplir los 70. Yo los cumplí hace pocos días, somos de la misma quinta. Tenemos que dejar paso a los jóvenes que ya no lo son tanto. Claro, nosotros empezamos muy temprano, eran otros tiempos. ¿Cuantos años tenías cuándo el Ayuntamiento de San Sebastián? Ellos están ansiosos por emularnos y hemos de echarnos a un lado, ya somos mayores, aunque nos cueste aceptarlo. Nos pasó el tiempo.

Pero tenemos mucha experiencia acumulada y todavía fuerzas para estar presentes en la sociedad. ¿Hemos de resignarnos a desaparecer por el foro? Las sociedades antiguas valoraban a los mayores, al menos para pedirles de vez en cuando consejo, aunque vete a saber si lo escuchaban. Bueno, quizás alguna vez te llame alguien para que opines. No, no para que decidas, esto ya pasó. Es agradecido y de agradecer que piensen en ti. Yo no puedo quejarme. Tendrán más tiempo para escribir y reflexionar, para montar en bicicleta. No dejes de hacerlo, la mente y el cuerpo lo agradecen.

Tengo buenos recuerdos de cuando coincidimos, ya sea en el hemiciclo o pedaleando en la carretera en alguna ocasión, en la actividad orgánica o en la institucional. Espero que estos recuerdos no languidezcan en el olvido. Aunque al fin, su destino, nuestro destino, es desaparecer.



Un fuerte abrazo, compañero, amigo.

10 de març de 2018

Catilinàries.


¿Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència? ¿Quan temps encara es burlarà de nosaltres aquesta teva bogeria? ¿fins a quin límit es llençarà la teva desenfrenada audàcia? ¿No t’ha fet cap impressió la guàrdia nocturna al Palatí, ni les rondes que de nit recorren la ciutat, ni la por del poble, ni l’aplec de tota la gent de bé, ni aquest lloc de reunió del Senat, tan ben protegit, ni les mirades i els rostres dels qui són aquí? ¿No veus que la teva conjuració ha estat dominada, pel fet que tots aquests ja la coneixen? ¿Què vas fer la nit passada i què l’anterior, on vas ésser, qui vas congregar, quins determinis prengueres? ¿Et penses que cap de nosaltres ho ignora? Quins temps, quines costums! El senat ho sap; el cònsol ho veu; i tanmateix aquest home viu ¿Viu? Molt més que això: ve al senat, pren part a les deliberacions públiques; assenyala i designa amb els ulls, per a la mort, cadascun de nosaltres. A nosaltres, els homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república, si no podem deslliurar-nos de la follia i dels punyals d’aquest individu.

Començament de la primera “Catilinaria” pronunciada per Cicerò el 8 de novembre de  l’any 63 a. J.C. al Senat, reunit al temple de Júpiter Eslàtor de Roma.

Tret de l’obra “Discursos, X Catilinàries”, M. Tul·li Cicerò. Fundació Bernat Metge, B-1974.


10 de març

70


No volveré a ser joven.

 Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan solo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.


Jaime Gil de Biedma



He d’aturar-me. Vaig accelerat. Tinc moltes coses entre mans i més al cap. No dono abast a tot el que tinc pendent. Se’m en endarrereixen algunes. No sé si l’ensurt de l’altre dia té res a veure amb tot això. Sí que no en té amb l’esforç físic. Dalt la bicicleta no m’hi trobo malament, ans al contrari.

Les perspectives ja són diferents. Cap endarrere s’allunyen. Cap endavant s’escurcen. Cal aprofitar el temps, ja en queda menys. Per tant cal seleccionar el què fer i no deixar per més endavant el que ara més t’il·lusiona. No se sap pas quan més hi haurà per endavant. Segur que quedaran coses pendents a fer, sempre vols tenir l’horitzó lluny, però ara es va apropant.

Tornem-hi amb en Raimon.


10 de març.

8 de març de 2018

Empantanegats.


“... y para ello se necesita normalizar la situación en Cataluña. Pero en ningún sitio está escrito que esto sea posible, y no deberíamos descartar que al final terminemos en una etapa de empantanamiento total y por mucho tiempo de la vida política española, no solo de la catalana.”

Empantanegats, és la traducció al català del títol de l’obra Empanatanados. Una alternativa federal al sóviet carlista de Joan Coscubiela, ed. Península, B-2018. Al acabar-la tinc la sensació d’haver llegir una trepidant novel·la policíaca i com generalment passa en aquest gènere, l’autor –una mica escèptic, derrotat per la realitat- deixa per al lector el final obert.

La primera part de l’obra és el plantejament: “Una mirada nipona a una legislatura condenada”. En ella descriu la visió –el què va veure- des de la seva presència com a protagonista a vegades involuntari a l’hemicicle de la Ciutadella en la legislatura que va acabar avortada el 2017. Legislatura que va començar el 2015 reclamant-se per 18 mesos i que es va allargar una mica més. Aquesta descripció és molt coneguda, amb les seves fites en els moments finals d’un crescendo exacerbat. D’aquesta part, els darrers dos capítols m’ha entristit una mica ja que posen de manifest l’esmicolament –altre cop- de l’esquerra i la seva renovació malgrat els clams inveterats d’unitat que demana des dels seus començaments. És la crítica a la revolució adolescent des  l’experiència acumulada d’origen, d’anys de militància, de lluita i d’experiències i la reivindicació de la mateixa.

La segona part és el nus de l’obra: “Escaneando el independentismo”. En aquesta part crec que hi ha el plantejament més original, o més ben elaborat, que he llegit fins ara de com i perquè hem arribat fins aquí. Es tracta de la inadaptació de les estructures socials i institucionals dels Estats-Nació als impactes de la globalització econòmica. De com a partir de la Gran Recessió del 2008 s’ha posat ben de manifest el predomini –sense complexos- de l’economia sobre la política i de com els vells instruments de la política, els Estats, ja no tenen eines per controlar la situació econòmica i quina lectura en fan les poblacions més afectades.

“Una consecuencia de esta progresiva pérdida de soberanía de los Estados, así como el deterioro de las Instituciones democráticas, es que no son reconocidas por la ciudadanía como instrumentos útiles. Se ha abierto un enorme boquete entre las instituciones y la ciudadanía.”

Continuar veient el món com en els segles XIX i XX és el gran error, és una ucronia, vendre algunes propostes de solució a aquest tema –com les que proposa l’independentisme- d’una manera fàcil, és un engany.

En un momento en que el mundo se presentaba con más incertidumbre que certezas, con más riesgos que seguridades, el independentismo tiene la virtud de ofrecer una propuesta fácil de entender que no requiere demasiadas explicaciones ni sofisticados argumentos.”

Al servei d’aquestes propostes, reconeix l’autor, la força, la imaginació i les tàctiques del moviment independentista, els “crescendos” que ha anat creant, els èxits que ha anat aconseguint, la il·lusió amb la que ha amarat a molta gent. També... la intimidació emocional, declaració de bons i mals catalans; l’asfixia ambiental, a tota mena d’organitzacions especialment a les més properes; i la evangelització, el continuat proselitisme. Les conseqüències van emergir amb claredat en els resultats del 21-D.

“...el procés ha significado la destrucción del capital político del catalanismo popular y su capacidad de inclusión. Y la aparición de síntomas de fractura en la unidad civil catalana.”

Les exigències del moviment independentista han situat a un munt de gent i d’organitzacions de tota mena en una situació de tensió en molts casos insostenible (en puc donar fe), els “indepes” no han sabut o volgut saber que a la societat catalana hi ha més pluralitat de la que ells diuen, o volen.

Anem a la tercera part de l’obra, la darrera, el desenllaç: “¿Qué hacer?” (títol leninista a més no poder). L’autor avança que no té la solució, però té intuïcions.

“Para que la apuesta por la solución y no por la victoria se abra paso, debe ser asumida también por la ciudadanía. Y para ello es imprescindible hacer pedagogía, explicando a la sociedad que la política es el arte de lo posible más la virtud de la renuncia.” Les arrels sindicalistes sempre presents.

Crítica a l’esquerra per haver caigut en la trampa de la dreta de considerar que les desigualtats tenen el seu origen en les diferencies territorials i no en les estructures econòmiques. Crítica al desenvolupament estatutari derivat de la Constitució del 78, algunes CC.AA. actuaven per convicció, altres per emulació, altres per imitació, i algunes... per greuge, pel greuge comparatiu: la “via valenciana”, en diu.

I entra en un tema força tabú però que ens ronda pel cap a molts. ¿Va ser un error la iniciativa d’en Maragall de reformar l’Estatut? Les circumstàncies que van planar sobre l’elaboració del nou Estatut no eren les més favorables, va ser “como meter la cabeza dentro de una colmena de abejas”, en Pujol ja ho havia advertit.

Va concloent: primordialment el objetivo que deberíamos perseguir es el de recuperar la capacidad de la política para gobernar una economía globalizada y la sociedad que la acompaña.”

Pel que fa a aquí, a solucionar el tema català, reprèn la idea dels xamans i les exploradores de Victor Lapuente. (Joan, exploradores, no exploradors. I més avui). Les petites passes en finançament, en sistema i gestió tributaris, en reformes (difícils) de la Constitució, en federalisme asimètric (encara més difícil).

Por último, y para no parecer muy ingenuo, soy consciente de que el principal obstáculo para implementar una reforma constitucional tan compleja con elementos de asimetría federal no proviene del Estado central, sino de la cultura del agravio comparativo que se ha convertido en el principal actor de la política española.”

Si, així em sembla des de fa temps, des que va començar tot, l’Estatut d’Andalusia del 80 com a exemple, la “via valenciana”, els règims forals,.... Hi ha molta gent arreu de les Espanyes, tants o més que aquí, que n’ha fet del greuge el seu modus vivendi i això fa molt difícil la solució.

Empantanegats? Crec que sí i per molt temps. Aquí, ara per ara, no avancem.

8 de març.

6 de març de 2018

24 hores a l’Hospital.


Les meves artèries coronàries, la seva debilitat, m’han tornat a portar a urgències de l’Hospital de Mataró. M’han tractat molt bé, llevat de que em van deixar sense un àpat a poc de ser-hi per descoordinació -he cregut entendre- (una mica de dieta no ve mai malament, estem a la Quaresma). Les emergències mèdiques van funcionar de meravella: rapidesa, professionalitat, bon servei, i ja em tens en un box d’urgències. Les conegudes proves per determinat l’abast del “problema”, el període d’observació, l’espera per la darrera prova d’esforç, l’informe i l’alta, i cap a casa. Uns dies de repòs, caldrà oblidar la bicicleta i els neguits. D’aquí quinze dies a revisió del cardiòleg i a continuar la vida mentre la vida et deixi continuar.

La preocupació pel què et passa, l’atabalament de l’entrar en un hospital, la prescripció de repòs per l’estat delicat en què et trobes, no et deixen veure a primera vista la situació en la que es desenvolupa la atenció que et tenen. Desprès ho veus. Tot sortint he tornat a tenir la sensació de les velles Urgències dels anys 90, abans del nou Hospital. “Calcuta” en deien. Ara, llits fora dels “boxes” ocupant els passadissos, gent nerviosa per la que ells creuen manca d’atenció, l’esforç lloable dels professionals sanitaris entregats que pel que he percebut ho porten amb força coratge. Suposo que estem al pic de les malalties respiratòries, temporada alta, també que les possibilitats tècniques d’allargar la vida (la meva també) són més grans i perdurem més anys però més atrotinats pel que es veu al voltant teu allà dins. Déu ni do de les possibilitats que hi ha d’apedaçar-nos i de fer-nos allargar i a més, clar, en aferrem a la vida tant com podem.

Gràcies a tota la gent que m’ha atès. Gràcies als que paguen (paguem) impostos per poder donar aquest bon servei. Maleïts siguin aquells que, malgrat podrien amb les seves varies capacitats, no contribueixen a que pugui ser millor. Recursos, ganes, coneixements i tècniques hi són, no és aquest el problema.

6 de març.

4 de març de 2018

Una societat bilingüe.


La recuperació de la democràcia a Espanya el 1977 i l’establiment de l’autonomia a Catalunya el 1980 van comportar un canvi radical en l’ús de les llengües que parlàvem la gent que vivíem a Catalunya. Des de la pràctica quotidiana fins a la normativa legal l’ús de les llengües va experimentar un tomb copernicà.

Probablement la voluntat mai explicitada i potser fins i tot ni volgudament pensada des dels poders públics i de la pròpia societat que van impulsar aquest canvi era convertir els habitants d’aquest país en plenament bilingües. Els nascuts en famílies catalanoparlants -en general- no sabíem el nostre propi idioma gaire bé, mai ens el van ensenyar a l’escola i el parlàvem com el parlàvem, crec que força malament. D’escriure’l tampoc gaire, de llegir-lo, més o menys, tota vegada també que fins llavors hi havia poques coses per llegir en català. El castellà el portàvem millor ja que era la llengua oficial del règim que deixàvem enrere i des de l’escola a la vida pública –que no la privada- era l’idioma que s’usava. Els nascuts en famílies castellanoparlants eren monolingües, tota la seva vida es feia en castellà i quan es relacionaven amb catalanoparlants aquests no teníem cap dificultat ni en entendre’ls ni en contestar-los en el seu idioma perquè el coneixíem.

Les normatives que es van implantar i desenvolupar a les administracions, als mitjans de comunicació -especialment els públics, però també els privats- i molt concretament a l’escola des del començament de la democràcia van permetre dues coses: una que els catalanoparlants regularitzéssim la nostra conducta lingüística traient-la de l’exclusiu àmbit privat i permeten el seu millor coneixement, tant per les velles generacions com -molt més eficaçment- per les noves. Pels castellanoparlants va representar el reconeixement de la realitat lingüística de molts dels seus veïns i la necessària, per democràtica, acceptació de la mateixa, alhora que el seu coneixement –no gaire difícil, ja que l’arrel és comuna- els enriquia personalment al no haver de perdre la seva llengua i incorporar al seus coneixements una altra, fet que els obria nous panorames.

Aquesta és la realitat, som plenament una societat bilingüe. Els grans que van venir a Catalunya de terres de parla castellana ja van disminuint i desapareixen per llei de vida. Els que va arribar aquí als anys 60, el gruix principal –cal recordar que els fluxos migratoris s’estronquen a començaments dels 70-, ja estan tots jubilats laboralment. No se’ls ha pas de demanar que el que no van poder fer d’aprendre un nou idioma d’infants i joves –molts en prou feines van poder aprendre bé el seu- ho facin ara. Però els que van començar a anar a l’escola a començaments dels vuitanta ja passen ara dels quaranta ants i han viscut en un ambient des de petits en que el català s’ha desenvolupat vigorosament en l’espai públic. Per ells la parla catalana és –potser millor, hauria de ser- una cosa tant habitual com va ser-ho pels catalanoparlants la castellana en el Règim anterior.

Ser membre d’una societat bilingüe és una cosa bona. Mantenir la teva llengua materna i alhora comprendre i poder expressar-te amb tota naturalitat en una altra és una riquesa que no té preu. És especialment bo pels que tenim una llengua materna d’àmbit territorial petit en el context mundial si a més la segona llengua té un abast planetari com té el castellà –sembla que és la tercera llengua més parlada del món-. Tot això és fruit de la història, de la història que no hem fet nosaltres, les nostres generacions, sinó que van fer o patir els nostres avantpassats. Moltes societats europees amb llengües pròpies però d’àmbits reduïts no tenen cap problema per -d’una forma implícita o fins i tot explícita- adoptar la nova “lingua franca”, l’anglès, com a segona llengua i així poder viure més bé en un món globalitzat. O no és el mateix que van fer els habitant de l’extens Imperi Romà als ser “romanitzats”, o les comunitats americanes al ser “hispanitzats”? Estic parlant de l’ús quotidià de les parles de la gent corrent, si a més i podem afegir el coneixement d’una llengua més per motius professionals o relacionals, millor que millor.

Voler ara retornar, o anar, a comunitats monolingües és una aberració i una estupidesa, ho proposi qui ho proposi, els uns o els altres. No sols per l’empobriment que comportaria per a la ciutadania que ha fet ja un avenç cap a ser més rics culturalment, sinó per la impossibilitat pràctica –i sobre tot econòmica- de segregar les persones, en aquest cas catalans i catalanes, en comunitats diferenciades. Desdoblar les escoles, les administracions, les relacions comercials,...? quin embolic! Però, perquè ens hem de ficar en aquests esbarzers? Hi ha gent que encara creu en la formació de les entitats politicoadministratives que han de regir les comunitats a partir de les comunitats lingüístiques, però això és cosa del passat, dels temps de la desaparició dels vells imperis absolutistes i colonialistes. El futur, en la interdependència, en la barreja, en l’adopció, o imposició, de pautes culturals foranes, implica que aquest antic i superat somni ja no és possible. Les convencions socials, com la forma d’organitzar la comunitat o la parla per entendre’s són part de la vida: neixen, creixen, es reprodueixen i moren.

Ara, a més, tenim nous problemes que no existien quan vam tornar a néixer a la democràcia. La arribada d’uns nous vinguts que tenen parles d’arrels molt diferents, que tenen altres Déus, altres colors de la pell, altres costums, altres menjars i olors... En vindran més, molts més, és imparable. I què els hem de dir? Que s’integrin a una o altra comunitat? A quina? Potser alguns no ho tindrien gaire difícil de fer-ho en una determinada com els que venen del continent americà, però i els altres: asiàtics i africans? O els direm que facin també les seves pròpies comunitats lingüístiques? Quines?

No, que mantinguin les seves parles d’origen –tema complicat, veure’m com es pot o poden fer-ho– i ho faran primerament a les seves llars, i que s’integrin a una societat que ja és bilingüe. Ho tindran una mica més complicat però no impossible, amb el que esdevindran en el futur trilingües. Això amb els grans passarà com amb els anterior immigrats castellanoparlants, i no cal escarrassar-s’hi més del compte, hi ha exemples per veure arreu del món, però pels menuts que aniran a l’escola, amb el reforç pertinent, no els representarà més problema.

Les nostres societats del demà –o ja d’avui?-, plurals, plurilingües, seran més riques.


Mataró, 4 de març.

3 de març de 2018

Hi ha partit. “El fin del primer mundo”


Vaig a La Central del Raval a la presentació del llibre “El fin del primer mundo” de David Lizoaín (ed. La Catarata, M-2017). En David era aquell jove silenciós (el jove, l’únic) en les reunions d’Economistes davant la Crisis a les que ens convocava l’Emili Ferrer. Crec que el van captar els socialistes per formar d’alguna executiva (havia tingut responsabilitats varies a les JSC), però hi va durar poc, no crec que li fessin massa cas. Ja se sap, els aparells orgànics no són precisament massa subtils. Quan vaig tenir coneixement del llibre sols amb el títol ja vaig intuir que seria interessant, i no em vaig equivocar.

A la sala on es feia la presentació, petita i en un racó de la gran llibreria, sorpresa! El públic –reduït, tampoc cal estranyar-se- era majoritàriament jove! Mira que vaig a actes d’aquesta mena i moltes vegades hi ha algú que es queixa de que els assistents som majoritàriament provectes. Doncs aquí no, primera sorpresa.

Segona sorpresa, aquesta, però, anunciada: la taula de l’acte. Tres joves sobradament preparats que deia un anunci temps enrere. L’ Ignacio Urquizu (1978), a qui segueixo fa temps, un jove (bé, ells no se’n consideren tant joves) sociòleg que és diputat socialista per Terol (sí, Teruel existe!) que resulta que era l’editor del llibre. Dirigeix una col·lecció del llibres de La Catarata (editorial interessant) sobre el futur de la socialdemocràcia. Sí, hi ha qui encara –malgrat tot- creu que tenim possibilitats de recorregut. L’ Ignacio també va ser cooptat per una executiva del PSOE, però en les turbulències orgàniques dels darrers temps tampoc va durar gaire.
   
La presentadora del llibre va ser l’ Eva Granados (1975), valor ja consolidat a can PSC, també ben preparada, provinent del sindicalisme i del Baix, impulsora incansable dels darrers “Informes socials” de la Fundació Campalans, diputada a la Ciutadella i mà dreta d’en Miquel Iceta.

I l’autor, en David Lizoaín (1982), amb el seu aire de savi distret. Ara se’n ha anat a viure a Madrid desprès d’uns anys d’estar entre nosaltres on ha deixat bons amics i bones impressions. Les seves arrels són múltiples, nascut a Canadà ens va explicar de pare basc navarrès i mare canadenca jueva, format a Harvard i a la London School of Economics, ben preparat (el seu llibre tanca amb set atapeïdes pàgines de bibliografia), amb les seves petites dificultats per deixar-se anar al expressar-se degut als seus orígens lingüístics.

Públic jove, taula jove (ells van dir que no tant, però és la generació dels meus fills), renovació del vell missatge socialista, ho vaig veure amb satisfacció. Tranquil, Manel, hi ha continuïtat.

Algunes coses que l’autor va dir per explicar el llibre: A partir del què està passant a Occident, la fi del primer món que dóna títol al llibre, què cal fer?: Sumar totes les lluites, fer coalicions polítiques i socials amples, orientar-se als problemes del treballadors, l’habitatge és un tema pendent que exigirà més radicalisme, pacte intergeneracional, compromís contra el canvi climàtic (el capitalisme es carregarà el planeta), preparem-nos per més moviments migratoris. Res, impugnació a la totalitat del model econòmic capitalista. La seva fi la podem entreveure rememorant la caiguda de l’Imperi Romà, la fi del model esclavista? Què passarà d’aquí 50 anys al món?



En mig de el abstracció en que vivim en aquest racó de món, com si no hi hagués més tema que mirar-nos el melic, sense adonar-nos que potser tots plegats ens estem anant en orris o que les generacions que ens venen al darrera no gaudiran dels privilegis que hem assolit nosaltres (sí, la nostra, la meva, ha estat una generació privilegiada) hi ha l’esperança de veure qui ho encara de front i fa propostes des de les nostres arrels. Gràcies, sigueu ben trobats!

Addenda: No puc entrar en una llibreria, gran o petita, compro llibres pels ulls i ensumo de lluny els que m’agradaran. Generalment l’encerto. Vaig sortir més carregat del compte.

3 de març.

27 de febrer de 2018

Carta sobre el darrer manifest.

Aquest matí he tingut coneixement de l’existència d’un manifest titulat “ELIMINAR OBSTACLES EN EL CAMÍ DELDIÀLEG DEMOCRÀTIC”signat per una colla de personalitats de l’esquerra catalana. Com que no he sabut trobar fins més tard el text concret, breu i concís,  m’he hagut de guiar pel que deien els mitjans. Molts dels signats són ben coneguts meus als que estimo i aprecio, però no per això he deixat de manifestar-los el meu desacord, i als que en tenia la seva adrec@ els he enviat l’escrit que transcric a continuació:

Benvolguts amics:

 He conegut que un conjunt de “personalitats” heu signat un manifest titulat “Eliminar obstáculos en el camino del diálogo democrático”. Ho llegeixo a Crónica global i no sé veure-ho enlloc més i tampoc puc saber el seu contingut exacte ja que a hores d’ara no el sé trobar enlloc.

 Dedueixo, doncs, més que assevero, i no sé si encerto a interpretar-ho bé. És un –un altre- benintencionat manifest. Us conec pràcticament a tots i us tinc en bon concepte i us aprecio. Comparteixo algunes coses amb vosaltres, forces, però crec que una vegada més el vostre propòsit és estèril. Perdoneu.

 Diu el manifest, encertadament, que cal superar la situació política i que les presons preventives dictades pel jutge Llerena són políticament contraproduents per poder dialogar i buscar una solució. Que aquelles mesures són injustificades i desproporcionades. Potser sí que ho són. La presó preventiva –diu que diu Vallés- complica el diàleg. Cert, però hi ha diàleg? Quin diàleg?

 Els “indepes” en volen de diàleg? Ja em direu en què ho manifesten. En els debats (?) que es tenen entre ells per repartir-se el pastís? bé, no sé ben bé quin pastís. En les propostes programàtiques per fer un nou Govern? (Ah, però hi ha propostes de tal mena? En els mitjans no s’expressen) En el manteniment tant sí com no de les figures fugides i exiliades?

 Una vegada més, la vostra bona voluntat de superar la situació política en la que ens trobem es veu escarnida per les actituds i actuacions (demà passat al Parlament) dels “indepes”. Ja hi podeu, ja hi podem, posar propostes voluntarioses per avançar que si l’ase no vol beure...

 Si els “indepes” no baixen del burro i reconeixen la dura i pura realitat –per crua que els hi sigui- no podrem avançar. És a ells als qui us heu de dirigir. Si ells afluixen tothom pot trobar vies per afluixar també. Com a mínim llavors, sí que tindria sentit fer crides a la concòrdia i intentar nous camins, llavors sí que aquesta minsa “tercera via” podria tenir possibilitats de ser escoltada. Si no ho fan és impossible. Ara és com pluja en terra eixorca.

 Perdoneu novament. Salutacions cordials.

Mataró, 27 de febrer.


He rebut ja resposta d’alguns d’ells manifestant-me el seu parer al que els hi deia. Ho agraeixo.


27 de febrer.


24 de febrer de 2018

Patètic.

D’entrada dos twitts que he trobat corrent per la xarxa.





Desprès, la intervenció del M.H. President del Parlament de Catalunya al Col·legi d’advocats i les preses de posició de diverses autoritats i organitzacions entorn la vinguda del Rei per la inauguració del Mobile (jugueu, jugueu, ... ja veureu, com pot acabar tot plegat. Ah!, que se us en fot?, digueu-ho obertament).

El tema no és l’elecció o no de President (o d’un vell President, segons alguns) de la Generalitat i de la distribució de les competències i les esferes de poder. El tema cabdal és el del programa que un nou (o vell) Govern vol i ha d’executar. 

Es tracta d’implementar la més o menys (segons també alguns) proclamada República Catalana? Doncs això em sembla impossible, què voleu que us digui. Es tracta de continuar d’alguna manera el “procés”? No ho sé, però tampoc ho veig gaire factible, ja em direu amb quins vímets. Potser cal fer una aturada -sí, accepto aturada per marxa enrere-? Bé, cal veure com s’explica als “grocs”, sí, als dels llacets i les bufandes.


Si no hi ha qui baixi del “burro” no avançarem. I el que ha de baixar del burro és el més feble  -evident, o no?-, si no vol que el facin baixar a cops de bastó. A l’altra banda, a l’Estat, ara com ara no hi ha res a fer, tenen tota la força i els d’aquí no en tenen cap ni tenen tota la raó, al menys no tothom els hi ha donat (molts menys dels que volen i diuen). Potser amb una altra posició des d’aquí (no la d’ahir al Col·legi d’advocats) poden obrir-se camí les veus que demanen una entesa en un nou camí. 

Però mantenint l’actual (i no “enmendalla”) no possibilita res de res. Es un atzucac patètic.

24 de febrer.

22 de febrer de 2018

Tristesa.

Forges se’ns ha anat. Sí, a nosaltres, els que seguíem diàriament les seves vinyetes, els que recordem els seus dibuixos des de fa molts anys, els que ens havia fet somriure, i pensar, moltes vegades, els que ens l’havíem fet nostre, era una part nostra. Hem d’acceptar que la vida és això, en un moment pot acabar-se i adéu. I quan més gran et fas i encara pervius les possibilitats que això passi, que passi la Parca amb la seva  dalla, augmenten per tu i pels de la teva generació. Res a fer, és la vida.

Repassant ninots d’ell que he penjat moltes vegades als meus blogs, he triat aquest tres







Adéu, amb una llagrimeta, ens deixes sols però amb els teus dibuixos. Els guardarem al cor.

22 de febrer.

15 de febrer de 2018

En Josep

Avui fa quaranta anys que va venir al món en Josep, els nostre fill gran. Desprès vindria l’Eulàlia.



40 anys, ja! En aquest temps he vist créixer un home, fer-se i consolidar-se. Primer a casa, al nostre costat, més endavant volant pel seu compte. Ara, casat, és un conscient pare de família. Va ser un correcte estudiant, es va llicenciar en Econòmiques seguint la petjada del pare i va entrar a treballar al sector financer (abans Caixa i ara Banc) seguin la dedicació professional de la mare. Encara hi és, ben conscient del seu comès en el complex món financer d’avui en dia.

De tots aquest anys tinc especial predilecció per una imatge seva, amb la seva germana, que els vaig fer als peus de la porta de la catedral de Florència quant sols tenia 11 anys i els arrossegàvem a veure meravelles del món proper. Crec que les seves carones ho diuen tot.





Sí, em va sortir futbolista i futboler, “culé” a matar, a mi que l’esport sempre l’he mirat de lluny. De futbolista encara juga els diumenges, però crec  que ja no s’entrena entre setmana com va fer durant tants anys als vespres/nits. Encara ho fa en el club en que va començar quant era menut. En diuen un “one-club man”, oi?, sempre al Juventus A.C. , ara però amb els “veteranus”, hors d’age.




Ara la seva dèria és el seu fill, el petit Joan Mas Guri, que és un  belluguet. No sé si aconseguirà encarrilar-lo, esportivament, cap el futbol o li passarà com em va passar a mi que agafarà una afició diferent. No és un característic MTV, no n’exerceix, encara que ara li toca anar darrere els gegants amb el fill a coll i bé.



Casolà, a on s’està més bé que a casa amb les consoles, la tele per veure futbol i les places i carrers del Centre amb la platja, la nostra platja, a tocar? Senzill, sense gaires pretensions gastronòmiques i amb un bon sentit de l’humor que quan es dispara, no sé si sols en la intimitat familiar, sembla que estiguem al Club de la Comèdia. És el meu “help desk”, sempre l’hi ha anat això de la informàtica i la tecnologia. Correcte, educat, la gent que l’ha conegut i tracta ens en ha parlat sempre bé. Les noies deien que era guapo, la seva mare també ho diu. Clar, que ha de dir ella? S’entén bé en anglès amb els xinesos que ha d’atendre a la feina i els avis que estan a la cua diuen: “Mira que espabilao el niño, ¡hasta chino sabe!” . La feina li ha fet veure molt de prop la condició humana dels de dalt i dels de baix.





Per molts anys, Josep! I que el teu pare, amb la teva mare, en puguin veure molts més.

15 de febrer.

14 de febrer de 2018

Ara, el Nomenclàtor.

Una vegada –quan era Alcalde- un grup polític que no estava al Govern va demanar a través d’una proposta per debatre al Ple de l’Ajuntament que es pengés al pal banderer de la façana de la Casa de la Ciutat la bandera del Tibet transmetent una reivindicació que llavors feia el Partit Radical Transnacional.  Vaig aconseguir eludir incorporar aquella proposta a l’ordre del dia del Ple de quina confecció l’alcalde en té la potestat exclusiva. Crec que va ser la darrera vegada que vaig sortir-me'n d'aquest embolic ja que amb posterioritat en van venir d’altres de semblants, semblants en que eren propostes que no tenien cap relació amb la tasca municipal, i si mal no recordo -per la meva resistència- el tema va acabar en una sentència judicial que vaig perdre en que es deia que s’havia d’incloure a l’ordre del dia totes aquelles coses que els representants polítics volguessin presentar a debat.

D’aquesta polèmica –que no tenia lloc sols a Mataró i que en d’altres localitats ja s’havia més o menys acceptat- van sorgir tota mena de denominacions per retolar aquelles propostes que són alienes a les competències dels Plenaris municipals i que els han convertit en uns petits Parlaments amb debats que a vegades són més dilatats i polèmics que els temes de pura competència municipal. Batalla, doncs, perduda, que ha portat a que qualsevol tema que qualsevol grup polític vulgui plantejar al Ple hi acabi arribant, malgrat la seva pràcticament nul·la transcendència política per l’administració local, però d’algun ressò polític (crec que escàs) a la vida de la col·lectivitat. Evidentment, tots els grups polítics –tant els de l’oposició generalment, com també a vegades els del Govern- hi col·loquen aquí posicions d’altres àmbits de debat, encomanats a altres administracions, per donar constància de les seves preocupacions i interessos de cara a la galeria.

El “procés” també ha estat matèria de debat municipal ficant-se en temes que correspon a altres instàncies parlamentaries portar-los a terme. Així hem vist des de la patrimonialització partidària, de part, dels òrgans dels consistoris (l’AMI com exemple més evident); les “guerres” de banderes a les façanes dels edificis públics; l’ocupació tolerada, induïda o provocada directament de l’espai públic amb simbologia partidària; les declaracions de suport, fins al recolzament a actuacions més enllà del que disposen les lleis i els reglaments. No podia ser d’altra manera, era ineludible que acabés d’aquesta forma.

La darrera polèmica –d’aquests actuals temps- és la intenció (i l’execució) d’algunes Corporacions de canviar alguns noms del Nomenclàtor local ja que al seu parer (bé, d’alguns dels seus components, malgrat que puguin ser majoritaris) no són adequats als moments que estem vivint. Sembla que tornem als períodes de canvis de Règim (això, això, és això!) d’altres moments històrics. L’ultima als mitjans: la decisió de l’Ajuntament de Girona de canviar el nom de la plaça de la Constitució per que passi a nomenar-se de l’1 d’Octubre. Aquesta pretensió ja ha trobat resposta en un manifest de rebuig que algunes personalitats gironines (amb sorolloses absències) han fet públic.


A Mataró sembla que estem en el mateix camí. El grup municipal de CiU (ara deu ser del PdCat) ha presentat la proposta de canviar el nom de la cèntrica plaça d’Espanya també pel de l’1 d’Octubre. No, si ara tindrem en el llistat mataroní de carrers  els noms de França, Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, Dinamarca, Portugal, Perú, Colòmbia, Mèxic, Cuba... i vés a saber de quants Estats (o Nacions) més i farem fora el d’Espanya, o l’arraconarem vés a saber on, per col·locar-hi al seu lloc el d’una data que evidentment és rellevant, però que aquesta rellevància ho és especialment per alguns, per una part de la població, no per tota, malgrat que sí tots en patim les conseqüències.




I aquí està la “mare dels ous”. Una altra vegada l’interès de part sobre la necessitat de la cohesió del conjunt. Anem a veure: de les dades de participació electoral en les diverses conteses hagudes des de l’adveniment (o restabliment) de la democràcia el 1977 se’n dedueix una evidència pel que fa al que ara ens interessa: La participació en les eleccions autonòmiques des de les del 2010 (l’any de la famosa sentència del T.C.) trenca amb els patrons que es venien mantenint fins a les hores. La participació en les eleccions autonòmiques era sempre inferior a la de les eleccions generals i relativament semblant a la de les eleccions municipals. El 2010 registra el canvi de la tendència lleugerament declinant que venia patint aquesta participació i comença a enfilar-se fins a superar la participació en les generals ja en les del 2012 i arribar a la cota –crec que pot qualificar-se d’excepcional- del 2017 que sols té parió a Espanya amb les eleccions del canvi del 1982, 35 anys enrere! (Font: Aj. de Mataró. Resultats electorals)






Faríem malament en no correlacionar aquesta tendència a l’alça dels darrers anys (i en les continuades conteses autonòmiques qualificades de totes les maneres) amb la tensió i polarització en que viu la societat catalana. La creixent mobilització electoral és la manifestació més evident de la resposta cívica als temes plantejats i sobre tot a la forma de plantejar-los. A favor o en contra, però “no ens quedem a casa que ens hi juguem molt”, tant els uns com els altres, sense gaires termes mitjos com queda també ben vist.

Però els resultats, aquí a Mataró, no acompanyen als “processionistes”. En el còmput general al conjunt del país tampoc, però centrem-nos a casa nostra. Les tres llistes que els representen, deixant a banda moltes coses que els separen entre elles, aconsegueixen reunir el 42,18% del sufragis emesos. Les altres opcions sumen, també malgrat les potser més abismals diferències que tenen entre elles mateixes, el 57,82% del vots incloent-hi els escassos representants (1,6%) de les opcions marginals i dels vots en blanc i nuls. En aquest gruix dels “no processionistes” hi ha de tot (sols des del punt de vista de l’organització territorial): unionistes, federals, confederals, amén de moltes altres diferències més enllà d’aquest abassegador “tema”.



Per tant, amb quin dret aquells que no aconsegueixen sumar una majoria social per un “desideràtum”, el seu, volen imposar-lo a la majoria? Ho aconseguiran potser forçant la votació d’uns electes que ho van ser per altres comesos que discutir sobre el futur de Catalunya. Per això ja hi ha els del Parlament de la Ciutadella, Aquí han de decidir sobre la ciutat i encara que és evident que el Nomenclàtor els pertany com a tasca no és per retorçar-la a la seva conveniència per altres motius.

Anem a rebentar la cohesió social que hem mantingut fins avui amb la feina feta consensuadament al si de la Comissió del Nomenclàtor que des del 1979 que ha estat meritòria, no per que sigui del gust de tothom el que ha fet i proposat, sinó per aconseguir la seva majoritària acceptació. De les Rondes Tarradellas i Joan Peiró, a la Via Europa i a la Porta Laietana, de l’av. Ernest Lluch al carrer de la Resseguidora, de la plaça del 11 de setembre a la de l’Assemblea de Catalunya, la plaça Tomás y Valiente i el carrer de l’Alcalde Abril. Perquè ara hem de treure el nom a la plaça d’Espanya i posar-hi el nom de la jornada d’una acció valenta però il·legal (com era ben sabut) d’una part que s’ha vist que era nombrosa però minoritària? No, no és el 10 de gener de 1875 de l’entrada d’un escamot de carlins a Mataró, els morts van ser liberals. Per continuar la tensió (o mantenir-la) entre la ciutadania? Deia, fa pocs dies, que la rancúnia és mala companyia per la vida. Si és dels més cridaners, pitjor. Si la democràcia són vots, comptem-los, però comptem-los bé. A més, la democràcia són moltes més coses que sols votar, entre elles el respecte mutu que afavoreixi la convivència entre gent que pensa diferent.

14 de febrer.