17 de març de 2017

Cambalache

L’any 1984, en una gira en directe que es va gravar i va donar lloc a l’edició d’un doble àlbum, “En directo”, Joan Manuel Serrat va popularitzar aquí un vell tango que Enrique Santos Discépolo va crear a l’Argentina per una pel·lícula el 1934, cinquanta anys abans: “Cambalache”.

No sé pas perquè, o sí, que aquests dies m’ha vingut al cap una i altra vegada aquesta cançó. Serà la desfilada continuada per les notícies de persones i personatges acusades unes amb penes primer de telenotícies i altres, o les mateixes, després també de presó i tot el camí que va d’unes penes a les altres degut a la lentitud en que va la justícia. Ni ha de tota mena: per unes causes i les altres; polítiques, financeres, empresarials; d’aquí, d’allà i de més enllà; properes i llunyanes; de dalt generalment.

Ben mirat el segle XX relatat als seus començaments per la cançó està tenint una continuació al XXI.

Embafats d'aital panorama, n’estem fins dalt  i no en veiem el final. Una de les conseqüències de la Gran Recessió del 2008 és que ens ha deixat a tots amb el cos espremut i l’ànima desfeta, volem responsables i olorar sang fresca. Si és dels de dalt, d’alguns poderosos, millor. Algú ha de pagar l’estroncament de les expectatives del poble, l’aterrar a la realitat a cops de maça, la frivolitat de les paraules llençades al cel com brams d’ase que ningú s’ha escoltat.

Aquí hi ha la lletra de la cançó i la reproducció d’una vella interpretació que en va fer en Serrat.


Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también; que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue, vivimos revolcaos en un merengue y en un mismo lodo todos manoseaos.
Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio, chorro, generoso, estafador. ¡Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor! No hay aplazaos ni escalafón, los inmorales nos han igualao... Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que sea cura, colchonero, rey de bastos, caradura o polizón.
¡Pero qué falta de respeto, qué atropello a la razón! ¡Cualquiera es un señor, cualquiera es un ladrón! Mezclaos con Stavisky van don Bosco y la Mignon, don Chicho y Napoleón, Carnera y San Martín. Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida, y herida por un sable sin remache ves llorar la Biblia contra un calefón.
Siglo veinte, cambalache, problemático y febril, el que no llora no mama y el que no afana es un gil. ¡Dale nomás, dale que va, que allá en el horno nos vamo a encontrar! ¡No pienses más, sentate a un lao, que a nadie importa si naciste honrao! Es lo mismo el que labura noche y día como un buey que el que vive de los otros, que el que mata o el que cura o está fuera de la ley.
Enrique Santos Discépolo






17 de març.  

8 de març de 2017

Desprès del 2008. Què és el que ve?

“Una cosa que los expertos saben y que los no expertos desconocen es que áquellos saben menos de lo que éstos creen.”

Kuashik Basu, economista jefe del Banco Mundial.


Citat a La nueva piel del capitalismo, Xosé Carlos Arias y Antón Costas. Ed. Galaxia Gutenberg, B-2016.



El fundamentalismo del mercado ha quedado tan desacreditado como el viejo estalinismo burocrático. Si algo hemos aprendido en el camino que va de la quiebra de los esquemas de planificación y control a la Gran Recesión es que esa polaridad recuerda demasiado la vieja historia del asno de Buridán: de tanto oscilar entre una y otra opción, el pobre borrico acaba muriendo de hambre.”

Segons els autors, línies de solució que un nou progressisme hauria d’aspirar a posar en marxa:
  1.      Impulsar institucions que afavoreixin l’estabilitat macroeconòmica en un sentit realista, així com la preservació dels serveis bàsics.
  2.       És prioritari defensar el funcionament de la competència en els mercats, combatent monopolis, càrtels i privilegis corporativistes i concessionals.
  3.      Les polítiques empresarials han de fer un viratge radical des de l’actual èmfasi en la rendibilitat cap als guanys en la productivitat.
  4.      Cal impulsar un Estat menys intervencionista, i més innovador i emprenedor. Estat i mercat poden desenvolupar dinàmiques mútuament enriquidores en molts àmbits.
  5.       Revertir la forta tendència cap a la desigualtat és ara mateix una necessitat “prepolítica”, quasi civilitzatòria. Ha de permetre que amples classes mitjanes continuïn estan compromeses en la defensa de l’Estat social.

Però tot això, sense reduir el pes de la restricció externa imposada pels mercats de capital, segurament quedaria en una simple quimera.

La globalització contemporània probablement ha arribat a les seves últimes fronteres. A partir d’aquí, s’obren dues possibilitats: o estendre ordenadament el domini sobre ella, fent-la retrocedir en els seus aspectes més temeraris i nocius –especialment la lliure circulació de capitals-, o el seu replegament avançarà d’una forma descontrolada, emportant-se per davant algunes de les seves grans conquestes, que tant estimen – i estimem- els ciutadans cosmopolites.

Hem abocat per un capitalisme inclusiu capaç de reconciliar la lògica econòmica amb una idea de democràcia i moral cívica. Perquè qui sap si la alternativa a això no serà la decadència i la barbàrie. 

Doncs, res, això. Del tot recomanable.

8 de març.

2 de març de 2017

Una altra història del món

De este a oeste, las “rutas de la seda” se alzan de nuevo.



De petit, l’autor, l’anglès Peter Frankopan, explica que mirava amb atenció un mapamundi penjat a la paret de la seva habitació. D’adolescent va molestar-se en que la història que li explicaven parlava del món des de la seva terra i mai li deien res d’aquelles gran regions que ocupaven gran part del mapamundi. Ja de gran va tenir la certesa que li havien, ens havien, deixat en el oblit el centre del món: l’espai central del gran continent euroasiàtic, i d’aquí ve el seu interès condensat en una magnífica, al meu modo de veure, obra: El corazón del mundo. Una nueva historia universal. Ed. Crítica, B-2016.

Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva. Sí, els ulls continuen sent europeus, però no centrats en el paper de l’oest del gran continent tocant a l’Atlàntic, sinó mirant allà on es troben les rutes entre l’Orient i l’Occident: L’Àsia central. Ara entendrem millor les conquestes d’Alexandre Magne, les batalles dels romans i els sassànides, el pes de l’Islam en poder, riquesa, art i coneixements. El que els va representar per aquestes regions i en diferents èpoques la gent de les estepes asiàtiques, des d’Atil·la, Gengis Khan o Tamerlà. Les rutes, començant per les de la seda fins a les d’esclaus passant per la de la pesta.

Com tot això es capgira quan un regnes pobres que no havien pintat res en el món, en comparació, a l’extrem del continent, els ibèrics, portuguesos i espanyols, descobreixen les noves rutes que trenquen l’esquema del comerç tradicional: la ruta del cap de Bona Esperança i la ruta de les Índies. Vasco da Gama i Colom. Europa, l’Europa occidental, esdevé el centre del món. Seguirien els holandesos primer i els anglesos desprès, i el vell melic del món quedaria subjugat per l’imperialisme.

Però tot això torna a canviar amb la descoberta a finals del s. XIX de les ingents quantitats de “or negre”, petroli, altra volta en l’antic centre del món. La primera guerra mundial, vista des de la perspectiva de l’energia a tocar de la possessió britànica de la Índia; la segona guerra mundial, a la conquesta dels recursos alimentaris i energètics de l’Est, fins el Caspi. La retirada per esgotament del Regne Unit i el relleu pels USA, amb tota la inestabilitat creada per polítiques maldestres contra els pobles perses i àrabs que porten a la desestabilització de l’Occident. L’ensorrament de la URSS i la nova Rússia i les repúbliques de l’Àsia central amb ingents quantitats de reserves de petroli, gas i minerals preuats. El nou paper de la Xina.

Europa, i molt particularment l’occidental, on estem nosaltres, torna a quedar a un extrem del nou món que ja està aquí. Viurem del nostre “gloriós” passat que no té gaire més de cinc-cents anys, apuntalats –és un dir- per la tradició grecoromana que ha menystingut o desconegut  a d’altres cultures mil·lenàries. Recordem que el que nosaltres en diem bizantins pels àrabs i els perses eren els romans. Sí, aquí hem acumulat moltes coses, però el present torna a fixar-se allà on va començar tot. El melic del món torna a estar al centre de l’Àsia.

“Por tanto, hay muchos más procesos en marcha que las torpes intervenciones de Occidente en Irak y Afganistán y el uso de la presión en Ucrania, Irán y otros lugares. De este a oeste, las “rutas de la seda” se alzan de nuevo. Resulta fácil sentirse confundido e inquieto ante los trastornos y la violencia en el mundo islámico, ante el fundamentalismo religioso, ante los choques entre Rusia y sus vecinos o ante la lucha de China contra el extremismo en sus provincias occidentales. Sin embargo, lo que estamos viendo son los dolores de parto de una región que otrora dominaba el paisaje intelectual, cultural y económico y hoy experimenta un resurgimiento. Lo que vemos son las señales de que el centro de gravedad del mundo está cambiando de nuevo, regresando a donde estuvo durante milenios.”



2 de març.

27 de febrer de 2017

De lliure disposició.

Avui a Mataró, no sé si també en altres llocs, és un dia de festa escolar, per a lliure disposició dels mestres (així ho tinc entès). Suposo que el Consell Escolar Municipal al decidir el calendari escolar ho va acordar. No sé, el dilluns de Carnestoltes..., però, bé, és una decisió presa adequadament. No anirem ara a discutir, des de fora, ni el calendari escolar, ni els drets laborals dels mestres.

Resulta, però, que aquests dies que no lliguen amb cap altre festiu laboral ocasionen un enrenou a les famílies amb la mainada en edat escolar, especialment de la petita infància i de primària.  Ja tens una mobilització, els que poden, d’avis o altra parentela o servei per agombolar les criatures desocupades ja que els pares i mares no els poden atendre. No sé pas com s’ho deuen fer els que no tenen possibilitat d’aquests recursos. Causa d’absentisme laboral? Ah!, la conciliació de la vida laboral i familiar!

No sé si és una proposta fora de lloc pensar en alguna manera de compaginar els interessos de les dues parts: els ensenyants i les famílies dels ensenyats. Per exemple reconvertir aquestes diades en unes jornades d’activitats no lectives repartint-se els mestres l’atenció dels alumnes. Si ara hi ha dues jornades de lliure disposició que es mantinguessin repartides en quatre dies durant el curs, fent-ne els ensenyants meitat i meitat. No es perdria cap dret, potser algun dia de més feina, que seria no lectiva, i no hi hauria enrenou al col·lectiu familiar. No crec pas que a preescolar i primària això comportés cap detriment del rendiment escolar, fins i tot, no ho sé, no hi entenc massa, podria ser beneficiós per la mainada. El que sí seria beneficiós seria per les famílies que han de trobar una solució a les situacions que se’ls presenten en aquests dies amb millor o pitjor fortuna.

Suposo que el tema deu ser complex i les possibles solucions més complicades que això que proposo. Els avis sempre som una solució.


27 de febrer.

23 de febrer de 2017

A aquestes altures?

Diuen els mitjans que el Congrés del Diputats ha decidit constituir una Comissió d’investigació sobre la crisis financera que va patir el país fa uns anys. El repartiment de les forces polítiques desprès de les darreres eleccions ho ha facilitat, tota vegada que abans, mentre el PP va tenir majoria absoluta a la Cambra, no va ser possible.

Està bé, però, a aquestes altures de la història, amb desenes de llibres publicats sobre el tema, no està prou clar tot? Les causes i les conseqüències? Què en traurem de nou que no se sàpiga ja? Buscar alguns responsables a qui entaforar el mort? Perquè sí que hi ha un mort: tota una part del sistema financer espanyol, les Caixes d’Estalvi. I hi ha uns “deudos”, tots els ciutadans que amb les seves aportacions, ara o més endavant quan es vagi tornant l’endeutament, van pagar l’enterrament. Difícil recerca.

Sempre he pensat que hi ha molts responsables en aquest tema, certament alguns més i molt més que d’altres. Des de les administracions públiques (totes), fins a la majoria dels ciutadans, passant pel sector empresarial privat, van viure i estimular alegrement la “bombolla” econòmica que va haver-hi a Espanya des de començaments d’aquest segle i que va acabant explotant el 2008. Repassem algunes dades anecdòtiques, o no tant, que ho exemplifiquen? Les vendes de vehicles, per exemple, que varen assolir rècords històrics, que tornarem temps a tornar a veure. La creació continuada i progressiva d’oficines bancàries, pràcticament una a cada cantonada. Les xifres d’ocupació, no només de reducció de la desocupació que va arribar a mínims històrics mai vistos en el període democràtic. Els saldos positius dels comptes públics que va permetre, entre d’altres coses, crear la famosa “guardiola” de les pensions. Podríem continuar, vaja, l’alegria –o millor, potser, la disbauxa- que vàrem viure aquells anys, primer de la ma del Govern Aznar, que sols l’atzar d’un flagrant atemptat terrorista, va permetre que el Govern passes a la ma contraria i que li explotés a la cara al Govern Zapatero. Poques veus van alçar-se en aquells anys per demanar seny. Seny?, però si tots plegats, sí, tots plegats, vivíem en el millor del mons!

Què investigarem ara que ja no sabem? Que el crèdit barat europeu (alemany i francès, sobre tot, va inflar les Caixes? Que aquestes entitats no tenien recursos humans capaços al seu cap davant per entomar el repte? Que el salvament era inevitable sinó volíem col·lapsar el sistema financer i perjudicar més directament als impositors? Que vàrem canviar endeutament privat forà per endeutament públic propi? Que vam construir més del necessari a dojo i arreu? Que n’hem extret poques lliçons més enllà de plorar, alguns, pel que s’ha anat pels desaigües del mercat? Que tardarem en reconstruir la confiança financera de la ciutadania? Que les nostres institucions supervisores i reguladores, llavors tant lloades de resultes de la crisi anterior, podien haver-ho fer millor?

Ho vaig viure tot plegat de prop i amb les meves responsabilitats també. N´he parlat molt, amb molta gent i també he escrit algunes coses. He llegit força sobre el tema i em sembla que el tinc ben clar, crec que poques coses se’m han escapat per comprendre. El panorama el veig, ja des de la distància, força nítid. Potser els que ara sols veuen les conseqüències volen escatir millor les causes i aquestes també són força clares i hi va contribuir molta gent.

Quan les coses ens van bé, a tots, o a la gran majoria, les veiem però fem com si no les veiéssim no sigui que ens estronquin els resultats que ben de gust fruïm. Quan les vaques es tornen magres fem brams al cel. “Ojos que no ven..., ¡porrazo que te pegas!”


23 de febrer.

14 de febrer de 2017

Una nova desamortització (petita). Arbitrisme?

Passant pels carrers i places del nucli antic (i el no tant antic) de la meva ciutat observo unitats urbanes manifestament abandonades. Solars buits, runes apuntalades, casalots, cases, pisos, alguns fins i tot de propietat pública. Aquesta percepció meva també deu ser visible en moltes altres poblacions. Les causes d’aquest abandonament són variades: conflictes de propietat derivats d’antigues herències o deixes, incapacitat dinerària per escometre els seu arranjament, problemàtiques derivades de la protecció del patrimoni, dificultats de la seva adaptació als requisits del mercat, especulació, deixadesa,... Són béns en “mans mortes”, i em ve al cap la desamortització dels liberals del segle XIX. Cert que al costat d’aquest abandonament hi ha accions lloables de redreçament de la situació, tant públiques en els carrers com privades en l’edificació.


El resultat d’aquest abandonament és clar, més enllà de la manifesta degradació estètica hi ha la degradació de l’espai urbà. Menys ocupació habitacional, menys comerç i serveis, menys activitat -malgrat alguns intents notables de supervivència- menys vida en suma. ¿Podria atacar-se aquesta situació amb una decidida actuació pública per treure aquestes unitats urbanes de les “mans mortes” que les tenen manifestament abandonades?

Primer, hauria d’haver-hi la voluntat política de fer-ho. Mai m’ha agradat gaire aquest terme pel oblit que es fa de la manca de recursos per afrontar algun problema. No hi ha voluntat política!, quan el que no hi ha són diners per dur-la a terme. Però podria donar-se en aquest cas, ja que es tracta no només d’afrontar un tema de degradació urbana, sinó també d’oferir alternatives d’habitatge i d’activitats a gent que pot necessitar-les. Ordenadament, fent-ho ordenadament, donant així sortida dins d’un sistema normativitzat a aquesta situació en casos ben establerts. Dels recursos econòmics  en parlarem més endavant.

Segon, hauria d’aclarir-se molt bé el concepte de manifestament abandonat. Ben definit, sinó els conflictes jurídics que se’n podrien derivar poden ser monumentals. Hi ha alguns indicadors evidents, manca de neteja, brutícia, en solars, estat ruïnós amb perill per les persones veïnes o transeünts, cases tapiades, manca d’ús de serveis essencials (aigua, gas, electricitat...), morositat o impagament d’impostos i taxes, estat dels apunts registrals, ... Un expedient ben construït per la declaració d’aquest estat és imprescindible i per això caldria tenir els requisits ben determinats normativament.

Tercer, qui provocaria aquesta declaració? És evident que han de ser les institucions municipals que són les que estan més al sobre del tema i en pateixen les conseqüències. També ben regulat, si pot ser al màxim nivell de responsabilitat, per exemple, el Ple municipal, a través de les garanties processals oportunes.

Quart, qui hauria de procedir a la “desamortització”? Crec que ha de ser l’Estat com a màxim garant del pas de propietat privada manifestament abandonada a propietat pública. Crec que aquí seria molt convenient apuntar la impossibilitat d’alienació posterior d’aquests béns així obtinguts. En el Registre de la propietat haurien de constar com a béns públics sense cap mena de dubtes.

Cinquè, tema complicat. ¿Hauria de ser una expropiació amb “preu just” (quina forma de determinar-lo? No anéssim pas a resoldre un problema que les “mans mortes” són incapaces o no tenen ganes de solucionar), o una confiscació pura i dura atenent a la seva condició clara de manifestament abandonats? Aquí hi ha una possible llarga discussió en que les posicions ideològiques respecte a la propietat privada (millor seria dir l’ús social de la propietat privada) entrarien en joc. Ja em veig a determinats sectors socials estripant-se les vestimentes i aixecant brams al cel.

Sisè, arribats aquí, crec que seria interessant estudiar el traspàs (no la propietat) de l’ús de sòl (se’n diu el dret de vol?) des de l’Estat (el darrer garant com he dit, de la propietat pública, el seu detentador) altra vegada als municipis, o en cas alternatiu a altres ens locals, Consells, Diputacions, o a entitats sense ànim de lucre privades (en aquest darrer cas també molt ben regulat per tal de no obrir portes falses indesitjables) que declaressis estar disposats a moure aquests béns abandonats, no per tornar-los al mercat sinó per ser utilitzat amb finalitats d’ajut social i manteniment de l’espai urbà viu. Bé, ja tenim que per poc cost, petit, o fins i tot nul, una base, una superfície, sobre la que bastir una petita part d’una política d’habitatge i de rehabilitació de l’espai públic.

Setè, com sempre superar la voluntat política  amb els recursos econòmics necessaris per dur-la a terme. No crec que fora gaire difícil, pel procediment i les quantitats, habilitar partides pressupostaries en forma de crèdits als ens que fessin la rehabilitació, en el pertinent capítol de despeses (crec que podria ser el VIII, sinó vaig errat), a retornar (actius financers contra passius financers) que un cop realitzada la inversió necessària per tornar aquests béns a la societat s’anés eixugant, l’endeutament dels ens locals, amb  els ingressos (lloguers per exemple) que tal actuació generaria. Si mal no recordo, actuacions en l’àmbit de l’R+D+i s’havien implementat així temps enrere. No sé si ara amb les restriccions pressupostàries també hi hauria qui posaria el crit al cel, encara que s’ha de tenir en compte la dilació en el temps que una operació d’aquesta mena comportaria i que podria començar-se amb proves pilot que no portarien gaire despesa al principi.

Vuitè, la clau de la operació està en la mobilització de propietats abandonades en “mans mortes” per tornar-les actives a la societat. Si d’una actuació d’aquesta mena se’n desprèn una mobilització en l’àmbit mercantil seria un efecte colateral benvingut, hauria contribuït a sacsejar el mercat. Sinó és així, hi ha la possibilitat de moure per la societat uns béns ara abandonats i poder destinar-los a una utilitat evident, tant del punt de vista social com del punt de vista del manteniment viu de la trama urbana dels cascs antics dels nostres pobles i ciutats. Poder proporcionar, per exemple, lloguers baixos que amortitzessin a llarg termini (50 anys podria ser el cas) una inversió en habitatge (que sempre seria de titularitat pública, i no traspassable) lliure de la càrrega del cost del sòl,  seria una operació bona tant per resoldre necessitats socials que ara són evidents per varis grups socials (no solament els joves, que també).

Tot plegat, ¿Un arbitrisme (a desenvolupar molt més, evidentment, i per gent més experta)?


Bé, són coses que em passen pel cap tot anant pel carrer empenyent un cotxet amb una criatura cap a l’escola bressol. 

14 de febrer.

13 de febrer de 2017

Diputacions.

Per fi trobo algú que faci defensa pública de les Diputacions. Costa. En el món de la política, en general, es parla malament d’aquestes administracions locals, fins i tot de suprimir-les. Segurament el mal ús que alguns han fet d’elles ha desvirtuat la imatge positiva que podrien donar: El servei als petits municipis. Ha de ser un periodista, Sergio del Molino, que l’any passat va publicar un excel·lent llibre sobre l’Espanya buida, amb aquest títol: La España vacía, qui n’ha parlat d’esquitllada de la seva importància, a partir de la constatació del imparable despoblament de moltes zones del territori peninsular (com bé diu, no sols d’Espanya sinó també de Portugal). He llegit recentment el llibre mencionat d’una tirada i ja n’he regalat algun, em va agradar molt.

És fàcil, des de la ciutat i més des de les àrees metropolitanes, mirar desdenyosament o paternalment, els pobles que poc a poc es van abandonant. Reserves per fugir de la ciutat i buscar un refugi bucòlic, gastronòmic o paisatgístic pel cap de setmana. Neorurals que també fugen del món atribolat de la “civilització”. Però la dura realitat de la vida en els petits pobles és certa. Darrerament, no sé si de resultes del ressò del llibre esmentat, veig que els mitjans de comunicació en parlen més d’aquesta oblidada realitat. El dissabte passat parlaven d’Esterri de Cardós, fa pocs dies de pobles del Sistema Ibèric.

Però, desenganyem-nos. La fi de l’economia agrícola, de la seva importància i forma de constituir el producte total, comporta la fi del món rural i consegüentment la seva gradual desaparició. És difícil mantenir una administració i uns serveis complementaris en col·lectivitats petites o molt reduïdes. L’administració depèn de les plusvàlues que es poden detreure del comú i quan aquest és petit, malgrat que se’n produeixen de plusvàlues, aquestes no donen per gaire. Els serveis també necessiten algun gruix de gent que els utilitzi perquè funcionin: una farmàcia, una botiga de roba, una peixateria o comerç d’alimentació, un bar, ...

De bars: fent, fa uns anys, el 2003, la via verda del Canal de Castilla, vam anar a parar a un petit poblet i assedegats, era a l’agost, vam preguntar a un “lugareño” pel bar. “El bar se murió”, va ser la seva resposta. Sort que a l’entrada del poble la font encara rajava. D’activitat fora de l’agricultura: no sé si encara a Pradoluengo (Burgos) fan mitjons, però vaja, sols llegir l’enllaç a la Wikipedia ho diu tot. Hi vaig anar ara farà dotze anys, de la ma de la Mª del Mar Arnaíz. O si el municipi de García, a la Ribera d’Ebre, encara hi ha tantes granges d’aviram, però que amb no gaire més de 500 habitants, l’Ajuntament, segons em va explicar fa anys els seu alcalde, sols obria una tarda a la setmana. O també, el retrocés de la geografia humana de la Vall Fosca que vaig glosar fa uns anys quasi bé amb la mateixa densitat de població que Sibèria.

Les Diputacions fan, o han de fer, o haurien de fer, un servei essencial pels petits municipis, encara que sols siguin serveis “pal·liatius” per una mort anunciada i irreversible. Llevat d’aquells que estiguin a tocar d’un centre, capital grossa o petita, que els mantingui amb alguna espurna de vida però que irradiï alguna activitat per tal que anant-hi i venint-hi alguna gent mantingui, restaurades o no, generalment sí, les cases dels seus ancestres.

La notícia i el mapa ( El País, 6/2/17) que l’acompanyava són suficientment expressius: La mitad de los municipios espanyoles està en riesgo de extinción



Clar que aquí hauríem, al considerar municipis i no nuclis de població, de parlar d’història, de la història de la Reconquesta, per exemple, i parlar de l’Espanya vella i de la nova, com de la Catalunya vella i de la nova també. Però això donaria per més, i segurament per un mapa amb més vermells encara.


13 de febrer.

9 de febrer de 2017

Uns altres temps.

En les dues darreres presentacions de llibres al Foment, la d’en Gabriel Colomé, el passat gener, parlant de les eleccions americanes, i la d’en Joan López, ara el febrer, parlant de tertúlies i tertulians, he trobat un punt en comú que és la forma, les formes, de fer la política avui. O millor dit, com es fa arribar la política avui a la ciutadania. Tot plegat, si no ho entenc malament, no és res més que la “nova política” sols és “nova comunicació política”. Res més, i potser molt menys que la “vella política", tal com l’havíem entès (o potser jo l’havia entès) de joves. Sorprès? No n'hi hauria pas d’estar.

Signes dels temps. Evident. Però no solament per les noves, exitoses i esteses noves eines comunicatives, des de la multiplicitats de televisions i ràdio, fins a les xarxes socials de tota mena. Cal afegir-hi també els nous requeriments d’immediatesa que està demanant, o s’estan imposant, (o ens estan imposant?), la societat actual. Sí, molta participació a cops de 140 caràcters, però poc debat reposat i aprofundit. Les emocions, les imatges, les adhesions, el gregarisme o la sensació de ser d’un grup...

Queden molt lluny els butlletins i la premsa de partit llegit a les seus o les cases del poble. Queden lluny els actes explicatius, fins i tot els mítings abrandats. Res queda de les aferrissades discussions a altes hores de la nit per una coma o un adjectiu a una ponència congressual (Es feien congressos de tres dies seguits? Ostres!!). Els debats parlamentaris o les sessions plenàries municipals tapats pels “canutazos” televisius o “l’escarxofa” d’un mitjà agafats d’en qualsevol lloc o moment, i les explicacions (?) simultànies, resumides i abreujades, a través de les xarxes socials. La telegenia és més important que el discurs o l’explicació (encara em faig creus com algun líder català ha pogut arribar tant a dalt). I ara, a més, la “postveritat”, vaja les mentides pel broc gros. Les formes sobre el fons, el resum sobre el text, l’emoció front l’explicació. Clar, els fons, el text, l’explicació, són més llargs, requereixen més atenció i més temps, i els nostres temps són d’usar i llençar. Continuïtat, perseverança, fermesa són contraposats a varietat, volubilitat, o modulació. Temps líquids que ens deia Bauman. El compromís i el rigor són conceptes durs avui.

Ja fa molts anys, en Pere O. Costa, constatava amb sorpresa i fent-ne retret, que la meva política comunicativa, essent alcalde, era precisament no tenir-ne, cosa que també neguitejava  a alguns dels meus col·laboradors. Ara, seria del tot impossible mantenir la meva posició, i de fet ja en altre càrrec algun disgust em va comportar ser tant descuidat en aquest tema.

Segur que em faig gran, o que ja sóc gran, i no sé si sabria adaptar-me a aquest nou panorama. Sort que ja estic jubilat i ara sols sóc un espectador encuriosit que se’l mira a distància i que procura, això sí, de no rebre'n algun mastegot extraviat.


“Si no existe una buena solución para un dilema, si ninguna de las actitudes sensatas y efectivas nos acercan a la solución, las personas tienden a comportarse irracionalmente, haciendo más complejo el problema y tornando su resolución menos plausible.”

ZYGMUNT BAUMAN

(extret de La Vanguardia, 10/1/17)

9 de febrer.



31 de gener de 2017

M’hi he tornat a posar!

Aviat farà un any que vaig escriure l’entrada “Endreça”. Explicava la quantitat de papers que encara guardo dels temps en que estava en actiu i que mai trobava el moment de desempallegar-me’n. Rutina, preservació, o procrastinació? Segurament hi ha una mica de tot això, ja que un cert narcisisme hi ha (pensar que el que tenim és important, per nosaltres o per algú, o pot ser-ho en algun moment i ho necessitarem) i preservem més del compte.

Llavors vaig netejar algunes “piles” de papers que tenia sobre la meva taula. Ara, aquests darrers dies, m’he enfrontat amb aquella caixa de papers que vaig emportar-me de Madrid quan vaig plegar ja fa més de cinc anys i que encara no havia revisat (o revisitat?). Què hi he trobat? Poques coses per encara ser guardades. Bé, alguna de ben útil: paper en blanc amb la meva capçalera (membrete) com a Diputat que aniré utilitzant. No crec que sigui cap malversació de cabals públics ja que probablement l’haurien destruït al esdevenir inservible pel seu comès.

Al marge d’aquesta anècdota, moltes carpetes amb temes que vaig portar en la meva tasca parlamentària. De la primera etapa, la de portaveu de comerç i turisme, poca cosa a servar. A més, va ser l’etapa bona de l’economia, 2004-2008, i els papers ho reflectien pel que no hi ha gaire a considerar. D’aquest temps sols he conservat la carpeta amb els temes i les notes del viatge que vàrem fer els components de la subcomissió de deslocalitzacions industrials (de quins temes parlàvem llavors al Congrés!) a la Índia i a la Xina. D’aquell viatge, el gener del 2007, en van sortir mitja dotzena d’entrades del meu blog anterior fetes el mes següent entremig del que anava publicant que tornades a llegir ara penso expliquen força bé el que vam fer, però, vaja, potser per nostàlgia d’un dels moments principals de la tasca efectuada llavors he cregut convenient guardar. 

He dubtat si guardava o no el tema que vaig tenir l’honor d’iniciar sobre la regulació de l’atur dels electes locals, però tampoc ho he fet, també està explicat al blog. Si que m’ha vingut en el record de la meva tasca la quantitat de targetes de visita que -degudament ordenades per les que van ser les meves secretaries en aquells anys- encara conservava, n’hi havia que me les havia emportat de l’anterior feina a Mataró. Vaig tenir interès en conèixer algunes coses sobre les indústries i les estructures comercials i turístiques del país i penso que també en les entrades del meu blog deuen estar moltes d’elles explicades. Navarra, Galícia, Andalusia, Castella i Lleó, els “lobbies” de Madrid, les instàncies administratives de la capital, Algèria, Londres... Però, de què serveixen ara? Segurament els titulars d’aquestes targes, en la majoria, sinó en la seva totalitat, ja no exerceixen el que feien fa més de deu anys! Cap a la paperera.

De la segona etapa, del 2008 al 2011, amb una feina ben diferent, portaveu a la Comissió Mixta pel Tribunal de Comptes, la feina va ser més interna, encara que la quantitat d’aspectes que vaig conèixer de les Administracions públiques va ser formidable. Vam veure més d’un centenar d’expedients de temes ben diversos. Alguns foren molt interessants per a mi com els relatius a la vida local que prou bé coneixia (cementiris, escombraries, patrimoni del sól...), d’altres curiosos com els relatius a “la Obra Pía de los Santos Lugares de Jerusalén”. A mi em tocava defensar directament, com a portaveu (vaja, com a “mando”) els relatius als Comptes Generals de l’Estat i els de la fiscalització dels comptes dels partits polítics. Els altres els repartia entre els meus companys i companyes membres de la Comissió, fins hi tot a alguns que n’hi n’eren. Tot està en els Diaris de Sessions del Congrés dels Diputats (la seva edició en paper era de color verd ja que era una Comissió mixta Congrés – Senat), per tant, perquè guardar papers relatius a aquests fets? 

Si, però, que vaig tenir una debilitat pel darrer expedient que vaig portar i tancar just uns pocs dies abans de cloure la feina i passar ja a la “passivitat”: eren els papers de la fiscalització del municipi de Seseña, de la famosa urbanització de “El Pocero”, clos a les darreries de setembre del 2011. Guarda alguns documents interessants de tot el procés de debat de l’informe. Vaig ser comminat a portar-lo (inicialment no el volia agafar jo directament) quasi militarment per la superioritat en un tens dinar al menjador privat del President de la Cambra. Es tractava d’un assumpte, com es conegut, que afectava al President del Congrés, José Bono, que em va estar al sobre, trucant-ne fins i tot a casa meva personalment en dia festiu, per controlar les conclusions que sortirien. Però, també al ser -sabent-ho- la darrera intervenció que feia al Congrés hi vaig afegir en aquella intervenció les meves particulars conclusions sobre el funcionament de la Comissió i el seu futur, fet que també ja està explicat, però que aquí em va guanyar la nostàlgia de guardar.

En aquesta segona etapa, la portaveu d’Economia, l’amiga Montse Colldeforns, em va donar bastant joc en temes diversos de la seva Comissió. També tot està registrat degudament, llavors, perquè guardar paperassa dels debats amb en Sánchez Llibre, la Fátima Báñez, en Montoro, en Llamazares, o els bons jans de l’Herrera o l’Azpiazu? N’he salvat sols un per constància d’un dia que vaig preparar la meva intervenció a la tribuna del Ple amb “retranca”, fet inusual en mi ja que sempre procurava ser molt mesurat, ja que el tema s’ho portava. Era una petició del PP de rebaixar els impostos, que junt amb altres temes que demanaven tot seguit em va fer exclamar: “Milagros, a Lourdes”, amb el beneplàcit exprés del que llavors era Secretari general del GPS, Eduardo Madina.

Bé, doncs de tot plegat, sols han quedat tres expedients dels molts que van passar per les meves mans durant els més de set anys de feina al Congrés que s’havien reduït a uns quants que encara romanien en una capsa abandonada en un racó del terra de la meva habitació de treball. Això sí, els “salvats” els he aplegat en una altra cosa que vaig també conservar: Una carpeta de Turespaña (suposo que me la va donar en Félix Larrosa quan en va ser Director general i després un company dels 25), que porta el logotip que els va fer en Joan Miró.




Tota la resta de papers que hi havia en aquella capsa cap a la deixalleria. (R.I.P.) Una endreça més, però encara queda feina per fer. Quantes coses, moltes d’elles innecessàries, guardem els que ja portem recorregut a la vida!

31 de gener.

26 de gener de 2017

Pedagogia.

No hi entenc d’aquest tema encara que en algun moment hi he dedicat atenció. Però si les mestres creuen que s’ha de fer una determinada cosa no seré pas jo els que els hi dugi la contrària.

Resulta que al Parvulari d’en Gerard, el nét gran, a la classe de P-5, la seva, estan “treballant” Mataró, la seva ciutat. Com que l’avi havia estat alcalde, ¿portem-lo a la classe perquè ho expliqui?

Bé, de fet el curs passat ja em van aprofitar, però ara era a la classe del meu nét. Ja em tens, una mica preocupat per com fer-me entendre amb menuts de cinc anys de la feina de l’Alcalde d’una ciutat. Tots en rotllana a la classe, més de trenta (van aplegar les dues línies) asseguts en les seves cadiretes i jo, també en una cadira petita, al mig d’un dels costats rodejat de la mainada. Van col·locar al meu nét a la meva dreta, ell tot cofoi de que el seu avi anés a explicar el què feia un Alcalde.

Vaig fer una petita introducció de què era una ciutat, un espai on s’hi aplega la gent per viure junts, diferenciant ciutats gran (¿heu estat a Barcelona?, algunes mans enlaire) i pobles més petits (¿heu estat a Argentona?, altres mans enlaire). Nosaltres vivim en una ciutat que hi ha molta gent però és més petita que Barcelona i més gran que Argentona. ¿Qui és l’Alcalde, què fa? Els vaig preguntar: ¿Qui decideix què cal fer a casa? El pare i la mare, van contestar-me. I la classe, ¿qui decideix què fer? Les mestres, em varen dir. Doncs l’Alcalde és el que decideix el què es fa a la ciutat. No, no ho fa ell, ell mana als jardiners que cuiden els parcs i els arbres, els policies que vetllen per la circulació i la seguretat, els paletes que arreglen els carrers, els que encenen els llums dels carrers quan es fa fosc ... Bé, em sembla que me’n vaig sortir i va quedar clar.

Ells tenien preparades algunes preguntes del “treball” que fan: Mana molt l’Alcalde? On treballa? Com va vestit? Treballa moltes hores? On viu? Jo tractava de donar respostes comprensibles a l’auditori que quiet i atent respectuosament o embadalit m’escoltava. Tenen una gran estima per la Laia l’arquera, em van apuntar les seves mestres. Certament, ha esdevingut una icona de la ciutat, fet del qual n’estic molt content. ¿Com es va fer tan gran com és? un menut em va preguntar. Per trossos i en un taller molt gran de Terrassa els vaig dir. Els vaig explicar que es fixessin a la nit si mai passaven per la rotonda on hi ha l’escultura que dalt de tot hi ha una llumeta vermella per indicar que pot ser un obstacle per la seva alçada als helicòpters. ¿Perquè és diu Laia? I vaig parlar dels laietans i vaig preguntar si hi havia alguna Laia a la classe. Sí, n’hi havia una a qui vaig felicitar pel seu nom tan bonic.

Tot plegat mitja hora, no podia pas ser gaire més temps per aquesta quitxalla, lògic i comprensible. En vaig sortir molt content, no tinc ni idea de si va ser profitós i adequat, aquesta és una valoració que han de fer les mestres, però penso per l’atenció i l’interès que hi van posar que sí, que va valer la pena. Al menys per mi, ja lluny d’aquelles responsabilitats cíviques, penso que repartir alguna engruna d’experiència proporciona quan menys satisfacció, i més amb el teu nét al costat (Manel, que et cau la baba!).



Per cert, el GEM, l’escola, celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació, una mostra de la renovació pedagògica dels darrers temps del franquisme. Enhorabona i per molts anys!


26 de gener. 

La feina d’ara.

Va amb els temps i les circumstàncies (els i les de cadascú). Ara són els néts. Des de fa uns dies em toca (voluntàriament) portar al més menut, en Joan, per la tarda a l’escola bressol (compte, Manel!, no diguessis guarderia). 

Em fa una certa satisfacció portar-lo a Les Figueretes, l’escola bressol del centre de la ciutat. La vàrem inaugurar l’any 1985, aprofitant una vella fàbrica en desús i dins les primeres actuacions urbanístiques dedicades a intentar redreçar l’atrotinat casc urbà del nucli històric. Desprès van seguir moltes actuacions pels carrers i places dels voltants que van continuar aquella línia d’actuació que ara trepitjo fins arribar a aquell indret: el Carreró, la plaça de l’Ajuntament, el carrer de Santa Maria, el de Beata Maria, el de Sant Simó. I tornant, per les Espenyes, Can Xammar, la plaça Xica i el carrer d’en Pujol o el de Barcelona. L’esforç ha estat notori, encara que aixecant el cap (o ni tant sols fent-ho) veus que, possiblement, la iniciativa privada no ha estat de la mateixa intensitat encara que també ha fet algunes actuacions lloables. Tot caminant penso coses sobre això darrer que potser no tardaré en escriure. També Les Figueretes va ser el primer edifici amb aquell comès del grapat que en vindria desprès escampats per tota la ciutat. Entre una cosa i una altra, satisfacció.

En Parés de Mataró (Joan Baptista Parés i Gomis) va tenir el seu estudi a la baixada de Sant Simó (crec que ara ja no el té) i els seus darreres donaven a la plaça de Les Figueretes. Em va obsequiar, amb dedicatòria inclosa, un dibuix  que tinc a la meva habitació de treball amb molta estima i consideració. La dedicatòria, signada el IX del 1985, diu “a en Manuel Mas i la seva ciutat tendre”, suposo que rememorant el llibre de “La Barcelona tendra” de l’Aurora Altisent que per aquells temps va tenir molt reconeixement. Sempre t’ho agrairé, Joan.




26 de gener.

23 de gener de 2017

Hipoteques

Sembla que els que tenen menys de trenta anys no agafen hipoteques. No en el sentit figurat, que també, sinó hipoteques sobre l’habitatge. Quina sorpresa, oi? Hi ha qui descobreix noticies sorprenents cada dia. Però què ens pensem? Que en un mercat laboral cada cop més precari, inestable i que s’hi accedeix més tard, els joves estan en disposició d’agafar compromisos a llarg termini? No ja a deu anys, com es feia fa temps, sinó a trenta i quaranta. Però, qui sap qui serà viu, i com serà viu, llavors? Hipotecar-se, ni somiar-ho. Llavors, com s’ho faran per independitzar-se? Potser no ho faran, ho deixaran per més endavant. Se’n aniran de lloguer, compartiran pis, s’entaforaran en una habitació en pis compartit, es mantindran a casa els pares ..., vés a saber. Segur, però, que no estan pas contents amb la seva situació. Cal tornar a la política pública d’habitatge que mai s’havia d’haver abandonat, amb formules suficientment flexibles per poder donar sortida a aquest problema: expropiacions, lloguer (potser subvencionat temporalment), consideració del dret de superfície, cooperatives semi públiques ..., mides segons les canviants necessitats, ciutats i pobles mitjans,...

Mentre tant, el problema que omple les notícies dels mitjans és el tema de les clàusules sòl de les hipoteques existents. Bé, d’aquelles que tenen aquestes clàusules. Han estat declarades abusives pels tribunals. Desconec l’argumentació jurídica del tema de la seva nul·litat i no tinc coneixements de dret per valorar-la, però se’m escapen algunes coses del que està passant.

Sembla ser que en les hipoteques a tipus d’interès variable (durant molts anys les hipoteques eren a tipus fix) els bancs van introduir clàusules terra, és a dir que els tipus d’interès podien baixar fins un punt (suposo que també clàusules sostre – els swaps i els collors- si podien pujar). El que podia variar deuria ser el euríbor, el IRPH, o algun altre índex semblant. Aquest mecanisme, ben utilitzat i explicat, és correcte i no és pas nou. És semblant al tema de les preferents: ja hi eren, però se’n va fer un ús inadequat en un moment delicat que ningú creia en que s’ensorraria el sistema bancari. Tampoc ningú creia, fa un temps que els tipus d’interès que marcaria el BCE serien pràcticament zero com han acabat sent per intentar contrarestar els efectes de la crisi desfermada el 2008. Ho van explicar bé els bancs als seus client a l’hora de “vendre’ls” una hipoteca, en quines condicions els hi feien? Clar, ells diran que sí, però la manca de credibilitat que tenen en aquest moment fa que molta gent, i els jutges entre ells, no s’ho creguin.

Bé, quin és l’abús? La diferència entre el tipus general pactat i el límit terra que els van imposar? Quin era el tipus pactat i com ha evolucionat? Quin era el terra establert? Quan es va fer la hipoteca, en quin moment, ja que l’evolució dels tipus d’interès en els darrers quinze anys ha estat variable i més enllà de que potser la majoria de gent normal no hi entengui gaire d’aquest tema, n’hi ha que tenen molt difícil justificar ignorància pels seus coneixements en la matèria. Tot això porta a pensar que més enllà de “l’escandalera” que hi ha muntada això és molt més complicat que un simple abús. Per cert, hi ha entitats financeres que ja han manifestat que ells van fer bé les coses i que pensen recórrer. El que passa com he dit abans és que no tenen als ulls de la societat gaire credibilitat per dir-ho. També pot haver-hi qui intenti pescar en aigües tèrboles donada la situació desprès de l’engany de les preferents. Igual els estalvis es mengen les estovalles. En fi, que la banca ho té més aviat magre.

Les conseqüències de tot plegat en el mercat hipotecari (un mercat que fins fa poc havia funcionat relativament bé)? Les veurem més endavant, segurament a un enduriment de les condicions per accedir-hi, més tipus fixes, ... Però aquest enduriment pot comportar, com ha passat sempre, que hi hagi qui intenti (per ambdues parts) tornar a agafar risc sobre el tema i que torni a començar la roda que dins un temps en porti allà on som ara. Crec que era J. K. Galbraith en la seva obra “Breve historia de la eufòria financera” el que deia que les crisis financeres retornen cíclicament al cap d’un temps (una generació, potser?) i les societats tornen a caure en els mateixos errors que varen cometre en el passat.


23 de gener.

21 de gener de 2017

La reacció. Comença un nou període?

El dia ha estat rúfol. Com per quedar-se a casa i empassar-se el diari sencer, cosa que cada cop en tinc menys ganes. Però a fora bufava el vent, feia fred i queien algunes gotes, i feta la feina, al sofà s'hi estava més bé. La notícia del dia, del dia d’ahir, ja és prou coneguda: D.Trump prenia la presidència dels EUA. Comença un nou període?

Ens ho temem, però ja veurem tot com s’anirà desenvolupant. El nou President del EUA és fruit dels indignats, dels indignats americans. Sí, hi ha indignats a tot arreu, especialment al món occidental, de com van les coses, del què ha comportat la globalització fins ara i especialment dels resultats negatius per a molts de la crisis del 2008. Uns es manifesten d’una manera i en una direcció i uns d’altra i en la que sembla contraria. Els indignats americans han portat al capdavant dels seu país a una persona que ha fet de la seva indignació bandera, America first!, encara que ell i el que representa, amb la gent de la que s’ha rodejat, sols sembla que els utilitzi.

S’han dit moltes coses del nou President americà, totes elles contraries a els corrents que fins ara semblaven dominants en l’imaginari de la ciutadania (i dels mitjans) de per on havia d’anar el món. Aïllacionista, en un món cada cop més multilateral; nacionalista, en un món cada cop més interdependent; misogin, en un món que cada cop posa més les dones al lloc que han de tenir; creacionista, en un món cada cop més descregut i més científic; supremacista blanc, en un món cada cop més barrejat; proteccionista, en un món cada cop amb més intercanvis. Podríem continuar, és del stablismen, però no és stablismen, (potser està en la diferenciació del econòmic i el polític).  A mi el que més em preocupa és l’aïllacionista. Comportarà tothom al seu aire i la llei de la selva, del més fort?

Veurem. El sistema polític nord americà és complex com per pensar que el seu President pot fer el que vulgui, hi ha molts contrapoders. Ara bé, falta que aquests contrapoders es contraposin. Des de fora, la política sempre s’ha vist diferent que des de dins, sembla que pot ser molt fàcil canviar les coses, donar-les un nou rumb, i no és així, no és tant fàcil. Malgrat tot, no es pot pas negar que ens trobem davant d’un gir (inesperat?, o esperable en algun moment proper?) en la forma de conduir el món. Segurament el status quo canviarà, i això donarà ales als que pretenen capgirar-lo. Que cal canviar algunes coses és innegable. Que cal capgirar-les totes ja és més discutible, sobre tot si es vol fer de pressa. Molta gent avui deu estar contenta i d’altres molta trista quan no espantada del que pot venir. Pot representar un retrocés, o un estímul per intentar fer les coses de manera diferent. De moment, sembla però que hi ha una reacció en marxa. Creuem els dits.

Estan circulant molts acudits per la xarxa sobre el tema. Jo he retwitejat el d’en Paul Krugman.






21 de gener.

5 de gener de 2017

Certesa de la incertesa.

El que sabem del cert dels temps que vénen és que seran incerts. En tots els aspectes, en el progrés, en la política, en la societat. Sembla, però, que això ja està assumit, descomptat. Els més grans segurament amb resignació. Mirem endarrere i veiem uns temps que ja no tornaran. Potser van ser uns temps excepcionals i nosaltres uns privilegiats, sense terrabastalls que els estronquessin, sempre millorant, pensant que el progrés ens afermava. Ara esdevenim pessimistes. El que hem fet i hem estat va sent capgirat i creiem que cap enrere, encara que potser no, que sols és diferent. Els més joves ho tenen més assumit. Aspiren a no perdre el que els hi traspassem, però saben que ho hauran de lluitar cada dia, o que certes coses que pels més grans eren importants com l’estabilitat (en moltes coses) ja no existeix i s’adapten a aquestes noves condicions. Tant de bo se’n surtin en aquest nou món.

Què passarà en els avenços tecnològics? Com canviarà el treball, la vida, les relacions, la mobilitat, la formació i la informació...? Què passarà en la política? Això sembla que pot deparar alguns canvis a veure ben aviat. Qui manarà al món? L’ascens a la Presidència dels EUA per part de D. Trump portarà alguns canvis, segur. Però, quins? Què passarà amb la Xina? I amb Europa? Aquest any que ara comença, entre el Brexit i les varies eleccions, especialment les franceses, poden produir-se també alguns canvis. Veurem, retorn al proteccionisme? A casa nostra, també. Els que no varen permetre l’Estatut del 2006, a banda i banda, semblen decidits a moure fitxa i alguna cosa passarà. Quina? Les formacions polítiques es ressituaran, en quin sentit i amb quina força? Què passarà a l’economia? A Espanya la recuperació és un fet macroeconòmic cert, però amb la incertesa de la seva continuïtat: preu del petroli, tipus d’interès, política europea, noves formes de producció i distribució... i la certesa del patiment dels de baix assumint, o no, la seva incertesa: precarietat, temporalitat, manca de perspectives. Les economies “low cost” comporten treball “low cost”. Ningú assegura, dóna certeses de futur, a cap sector. Què serà de l’agricultura, de la indústria o dels serveis? L’única certesa és la del canvi que portarà incertesa. Ja fa temps que es va dir: El futur ja no és el que era.




5 de gener. Que el vent dels Reis de l’Orient ens esvaeixi les boires, amén.

24 de desembre de 2016

Pastorets amb alegria...

Pel record en aquesta nit de Nadal. Una fotografia de fa més de cinquanta anys.







I un enllaç al que vaig escriure sobre el tema, entre altres coses, a finals del 2007.  http://manelmas.blogspot.com.es/2007/12/tancament-de-lany.html

Bon Nadal!

Les cuines fan olor de caldos i rostits. Celebrarem les tradicions d’aquí i d’allà. Ajuntant-les, farem una barreja eclèctica que en el fons saluda que continuem junts, vius i amb alguna esperança. No tothom, malauradament, ho pot fer. Tinguem-ho també present.


24 de desembre

23 de desembre de 2016

Els emigrats (tornaran algun dia a casa per Nadal?)

Anem a veure: ningú emigra, se’n va, per gust. Tothom que ho fa, ho fa per necessitat, per fugir: de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Potser sí, vaja, segurament, hi ha gent inquieta que vol veure nous horitzons a la seva vida. Però no ens enganyem, la gran majoria sols vols veure nous horitzons viatjant per plaer, per fer turisme o per esbargir-se. Com a casa on vam néixer, allà on sigui, enlloc.

Per tant, aquest debat que hi ha ara als mitjans entre el Govern i les forces polítiques de l’oposició, entre els que han tingut que marxar i ho retreuen als que creuen causants, entre els opinadors i tertulians, és un debat fútil. Clar, ningú vol acceptar –els afectats i els que d’alguna manera en podrien ser responsables- la pura i dura realitat: No hi ha feina per tothom que vol quedar-se al lloc on va néixer, o a on va venir a buscar noves expectatives. És així de clar. Podem donar les culpes a qui vulguem: als polítics d’ara, o a els d’abans, a la immigració dels més pobres que nosaltres, a la globalització, a l’estructura econòmica que tenim, fins i tot a la nostra idiosincràsia (?). Però la realitat és la que és.

Temps enrere quan estava en actiu vaig escriure alguna cosa sobre el tema. Primer, ja fa set anys!,  sobre els canvis demogràfics dels anys “bons”, “De demografia”. Un quant temps desprès hi vaig tornar: “Actualitzant dades-2. L’atur”. I vaig plantejar les sortides, ja des de fora, jubilat, a “Emigració” a partir d’una presentació de les xerrades que vaig fer durant els darrers anys en actiu, el 2009, 2010 i 2011. Vaig reblar el clau a “Tornem-hi amb la demografia” a partir d’una lectura del ja traspassat E. Hugh.

Ara, per fer aquesta entrada i enfrontar-me als debats que porten avui els mitjans, regirant el que guardo del que vaig fer temps enrere i veient el que vaig escriure, m’entra una certa melangia de les meves prediques, potser errades, en el desert. Per això em fa tanta mandra i em costa mantenir viva aquesta pàgina que vés a saber a qui pot interessar ja. Com amb d’altres temes que continuen ocupant espais informatius dia rere dia, sembla que estem atrapats en el temps i que ja no paga la pena fer cap esforç tornant-ne a parlar o a reflexionar-hi. Ens van entaforar en un pou a partir de la crisi del 2008 i continuem tots enfonsant-nos cap avall, cavant cap en sota en lloc de bastir escales per sortir del forat. Sí, sols ens ha deixat les mans i ens han “birlat” les eines que pensàvem que teníem per somiar un futur millor.


M’ha fet pensar molt aquesta darrera entrada del blog d’en Pau Hortal. La directora d’ESADE explica i justifica les noves actituds dels joves davant el treball. Sí, ja són altres temps, altres els temps. Llavors, a què tant esgarips amb l’emigració? No s’està defensant un temps que ja ha passat i no tornarà? la realidad estructural es mucho más dura y compleja”, diu en Pau.



23 de desembre.

25 de novembre de 2016

Records. Uns llagostins a Vinaròs.

Tenia la meva edat, la mateixa professió i pràcticament el mateix ofici. El cor l’hi ha fallat de cop i ha traspassat. Probablement les vicissituds a les que ha estat sotmesa en els darrers temps, crec molt dures per ella – per qui era o havia estat, deixant a banda les causes més o menys tèrboles que les van provocar- deuen haver estat cabdals per aquest desenllaç, encara que coneixent-la una mica en la bona taula potser tenia afegit algun que altre factor de risc.

Vaig conèixer Rita Barberà a la Comissió Executiva de la FEMP l’any 1991 en que hi va entrar com a Vicepresidenta primera. Havia assolit l’alcaldia de València, desplaçant a Clementina Ródenas que havia tret més vots, mercès un pacte amb els regionalistes valencians. Va mantenir l’alcaldia fins el 2005, 24 anys. En aquell moment, els seus, el PP, la van col·locar de segona a la Federació municipalista ja que pel còmput de vots a tot Espanya la presidència corresponia a un socialista que va ser Francisco Vázquez, Alcalde de La Corunya. Val a dir que ambdós constituïen un curiós “tiquet”.

Jo havia entrat a la FEMP l’any 1987 degut al declarat desinterès en ser-hi d’en Quim Nadal, llavors president de la Federació de Municipis de Catalunya. M’acabaven de fer Vicepresident primer de la FMC i calia que algú anés a Madrid. Va, Manel, si et fa gràcia, ves-hi. El primer President que vaig tenir era el llavors Alcalde de Valladolid, Tomás Rodriguez Bolaños. Desprès vindria Paco Vázquez, i al 1995, en que els populars van aconseguir més vots que els socialistes, vaig tenir de Presidenta a Rita Barberá. El meu trànsit a la FEMP va durar fins el 1999 i ella va continuar de presidenta fins al 2003, en que va tornar a cedir el lloc a Vázquez. Amb els dos primers presidents vaig treballar molt els temes “propis”, els de la hisenda municipal. Evidentment, amb la pujada dels populars aquest tema va passar a les seves mans, concretament a las de la regidora d’Hisenda de l’Ajuntament de Madrid, la també ja traspassada, Mercedes de la Merced. En aquest darrer període, em van encarregar el tema de Funció Pública.

Quan el PP va guanyar les eleccions municipals el 1995, preludi del canvi a les generals posteriors, les primeres d’Aznar, tots els que estàvem en aquell “mundillo” vam creure que Rita seria la propera Presidenta de la FEMP. Van ser moments de canvi al casalot del carrer del Nuncio, la seva governació canviava de mans. El secretari de política municipal del PSOE (de política institucional, en deien) era Txiki Benegas, però portat pel meu inveterat anar per lliure vaig portar pel meu compte unes converses, no crec pas que se’n poguessin dir negociacions, amb la futura Presidenta de cara a intentar que el canvi no accentués el caràcter centralista que tenia (no sé pas si té encara, penso que sí) aquella organització. Quan es va crear la FEMP, a començaments dels vuitanta, l’Estat de les autonomies encara no estava desenvolupat, vaja que estava a les beceroles, i l’estructura municipalista es va muntar atenent la preponderància de l’Estat. Pràcticament la despesa es repartia llavors entre un 90% per l’Estat i un 10% pel món local. Però això, al 1995, ja s’havia trastocat completament, les autonomies ja estaven ben assentades i el més important és que llevat dels temes relatius a la hisenda i algunes coses de funció pública, la majoria de temes eren ja competència de les comunitats autònomes, al menys de la nostra. Sanitat, educació, benestar social, cultura, aigua, sanejament, residus, eren tractat a cada comunitat i poques eren les visites que els Alcaldes havien de fer als ministeris de Madrid. Alguna cosa els que teníem platges; algun tema gros de comunicacions: ferrocarril, autopistes; però el gruix dels temes a concretar i resoldre ja era ubicat, per nosaltres, a Barcelona.

Ja avanço, com avui encara és evident, que no me’n vaig sortir.

Si no recordo malament la primera conversa la vam tenir a territori neutral. Què et sembla si ens veiem a mig camí, entre València i Mataró, davant d’un plat de llagostins a Vinaròs? li vaig proposar. Va acceptar i vàrem fer una agradable dinar començant a temptejar el terreny. Amb posterioritat vaig a anar a veure-la al seu despatx a l’alcaldia de València. Aquell dia em va sorprendre d’entrada al preguntar-me si volia que la fotografia de l’encontre la féssim al començar o al acabar. Sorprès, li vaig dir, suposo que per cortesia, al acabar, però vaig comprendre de seguida el què representava, o el que representava per ella, ser l’alcaldessa de la tercera ciutat d’Espanya. La cosa no va anar a més ja que em ficava en un terreny pel que no tenia cap autorització, ni cap autoritat més enllà de les meves intencions. Si que recordo que alguna cosa li devia quedar de mi d’aquelles converses: algun temps desprès, en arribar jo un dia a la seu de la FEMP, ella estava amb altra gent a l’entrada i amb va saludar amb un “Mira, ahí llegan los federales”.

L’any 94, el Banc de Crèdit Local que llavors encara era públic (avui ja ha desaparegut, engolit dins del BBVA), va proposar per gestions del seu President, Andreu García de la Riva, que dos representants dels seus clients, els Ajuntaments, s’incorporessin al seu Consell d’Administració. Fórem nomenats Rita Barberá pels populars i jo pels socialistes. M’hi vaig estar deu anys en aquell Consell, aprenent molt de la ma del seu Director General Luis Escauriaza i assistint a la seva evolució fins a la complerta privatització. Val a dir que en tots aquests llargs anys no vaig coincidir en cap reunió amb Rita i això que pràcticament jo no vaig faltar quasi bé mai, és a dir que ella va mantenir el càrrec nominalment però no el va exercir. Una explicació del seu tarannà?

Malgrat compartir molts anys seients a les mateixes reunions no et pots fer cap idea cabal de com són de veres les persones que amb tu les comparteixen. Saps el que es pot desprendre d’unes hores en que et veus, acordes, debats o confrontes, (recordo que Celia Villalobos, llavors alcaldessa de Málaga, em deia amb el seu deix malagueny: pero, corasón, tranquilo, ¡no te preocupe tanto!) però poques coses més si no hi ha empatia per anar més enllà, generalment fora ja de la feina. Amb alguna gent ho vaig aconseguir, generalment dels “meus”, encara que també amb algun dels “altres” (més al Congrés que al món municipal), del que en guardo bons records, però no va ser pas el cas de Rita Barberà. Ens separaven moltes coses: en el ser, en el fer i en el pensar. De fet, posteriorment he estat dues vegades a Les Falles a València (gran festa!) i no em va passar pel cap anar a trobar-la, o fer-li arribar que estava allí. Certament, Mataró no és pas capital de província i això compta a les Espanyes i el Mánel (sic) era aquell pesat que parlava entossudit dels recursos econòmics i de la seva utilització pels ajuntaments, i era per ella -a més- dels “altres”.


Descansi en pau.

25 de novembre.