19 de juny de 2017

Catifes de Corpus a Cabrils

Ahir va ser Corpus. Aquesta diada ben remarcada temps enrere (en el nacional catolicisme, “tres días hay en el año...”), ha perdut gran part de la seva importància. El trasllat al diumenge següent dels deu dies desprès de la Pentecosta, la pèrdua de les manifestacions externes i extremes de la religiositat, la manca de organitzacions –espontànies o no- de la celebració, els costos d’organització, temps i diners per celebrar-la com cal (o com calia abans), l’ha portat quasi a la irrellevància.

En algunes poblacions encara es mantén el costum de fer catifes de flors pels carrers on passa la processó. Com que a molts indrets ja no hi processó, tampoc hi ha catifes. A Cabrils encara se’n fan, poques, les de sempre, en vaig comptar cinc, en el nucli antic del poble i sempre fem un tomb per admirar-les. Què difícil és mantenir la tradició, no cal dir estendre-la, en els pobles com el meu que han canviat la seva idiosincràsia i la seva configuració urbana! Les estores en gran part estan fetes amb serradures de colors i les flors són per ressaltar, però en molta menys quantitat. La del carrer de l’Ajuntament (Domènec Carles) estava dedicada a en Joan Ferrer, el fuster i animador cultural que ens va deixar fa poc, ben jove, que n’era l’ànima de la seva confecció.

Vaig entrar, com cada any, a l’església parroquial de la Santa Creu, on vaig ser batejat. Què és batejat, avi?, em preguntà el meu nét de cinc anys, que com la majoria dels petits d’ara no en saben res de religió i de les seves costums. (Uff, i ara què i com li contesto?). Vaig saludar al Sr. Rector, Mn. Josep Rodríguez, antic veí meu a Mataró quan era seglar. És difícil, em va dir, connectar la celebració religiosa amb la tradició popular. Sí, és cosa dels temps d’avui. Arreu la desconnexió de moltes celebracions de cultura popular dels seus orígens religiosos és patent. Malgrat tot vaig veure una nena vestida de primera comunió que estava esperant-se per participar a la processó. Jo, de petit, quan vaig fer la primera comunió, vaig desfilar amb el meu germà a la processó del Corpus dues vegades: a Mataró que és on la vaig fer, els gegants acompanyaven el seguici, obert per efectius militars de la caserna local, del Jaén 25, i desprès a Cabrils, perquè ens veiessin al poble del pare, ja que d’això es tractava.

Els grans tenim la sort, i/o la desgràcia, de la perspectiva temporal cap enrere: “Amb més records que projectes...” que cantava en Raimon.




Sorprenentment per mi la piulada que vaig fer ahir del tema va ser força (?) retwittejada.


19 de juny.

9 de juny de 2017

Tinc (o tenia) dubtes.

En les explicacions que s’han vingut fent des del cantó, diguem-ne, progressista de les causes i de les conseqüències de la crisis econòmica desfermada el 2008 hi ha algunes coses que de tant sentir-les m’ocasionen dubtes. La lectura del darrer llibre de Joaquin Estefanía, per exemple, em va neguitejar en aquest sentit. És cert, el triomf de la revolució neoliberal de Reagan i Thatcher als anys vuitanta del segle passat, la solució keynesiana emprada d’immediat pels governs europeus i abandonada tot seguit per insostenible, encara que mantinguda pels USA. Però hi trobava a faltar coses. Se’m va encendre la llumeta, falten al menys dos noms propis: Deng Xiaobing i Bill Gates!

Parlar de l’estat del benestar -que ara trontolla- construït desprès de la Segona Guerra Mundial als països del entorn industrial capitalista, no a tot arreu, sense fer esment de que l’economia ha donat un tomb espectacular amb la incorporació de la Xina, i d’altres contrades amb molts centenars de milions d’habitants que fins fa pocs anys no estaven al “circuit” de l’economia; no fer esment tampoc de com, fruit dels nous processos tecnològics, han canviat la producció i la distribució de bens i serveis, és no explicar ben bé les coses. Alguns paradigmes dels economistes es basen en unes condicions que ja no existeixen.

Certament que l’anàlisi, de les conseqüències sobre tot, és encertat. A les societats del nostre entorn la desaparició de les avantatges que s’havien aconseguit està en perill. L’aprimament de la classe mitja, l’empobriment dels de baix, la precarització del treball,... Quan llegeixes els desafiaments en que es troba l’economia francesa sobre la taula del nou President veus que no són gaire diferents que els nostres, per no parlar dels d’altres països europeus semblants.

Potser en hem oblidat d’allò que vam aprendre de joves del desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció. O és que les forces productives, amb la seva financiarització, amb la incorporació d’ingents quantitats de treballadors, amb les noves tecnologies, les facilitats de comunicació, no han canviat substancialment en els darrers 25-30 anys? Pensar que es donaran les mateixes relacions de producció que es donaven en les economies industrials-nacionals ja no té sentit. Sí, clar, els governs –la política- continua sent “nacional”, però l’economia ja fa temps que és globalitzada. Les solucions per tant no passen pel que ens diguin què volen o poden fer els Govern sortits d’un processos electorals propis de temps passats sinó que hem de veure com podem encarar els temps actuals, i els futurs que vénen, amb noves eines.


Per això m’ha agradat llegir el llibre que acaba de treure Jordi Palafox Cuatro vientos en contra. El porvenir econòmico de España, ed. Pasado&Presente, B-2017. El quatre vents en contra que tenim: Xina, fàbrica del món; Multinacionals i creació de valor global; la millora del capital humà; superar les institucions públiques obsoletes.

“...la globalización, ha creado una realidad económica  inédita con el mercado global como uno de sus mejores exponentes. El hecho evidente es una nueva forma de organizar la producción. Sin duda más eficiente, pero también mucho más desafiante para el mundo tal y como lo hemos conocido.
En este nuevo marco, las compañías multinacionales aprovechan todas sus ventajas mientras los gobiernos nacionales se muestran impotentes para contrarrestar su creciente poder por la obsolescencia de las herramientas de la política económica tradicional y la ausencia de4  acuerdos para modificar la completa desregularización de los movimientos de capital.”




El que hem, o haurem, d’explicar als nostres néts és que nosaltres vam venir a un món que avui ja no existeix, el món dels Estat-nació, industrial, proteccionista (i a Espanya, autàrquic!) i que les respostes que sabem donar ja no serveixen i que ells s’hauran d’enfrontar al seu món, el món que ha esdevingut per una evolució que no hem controlat, i que s’hauran d’espavilar com ho han fet totes les generacions anteriors.

9 de juny.


18 de maig de 2017

Atenció! Aprenguem de la història.

No fa encara quatre dies, com aquell que diu, que Trump és President dels  USA i ja tenim a les taules de les nostres llibreries, traduïda tant al castellà com al català, la petita obra de Timothy Snyder: Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre dels segle XX, Ed. Destino, B-2017.


És una reflexió sobre on ens pot portar oblidar la història feta a partir del que ja es pot deduir de què pot representar l’elecció de D. Trump. És una crida a no baixar la guarda sobre el que els pot venir als nord americans i de retruc a tots plegats. És un record de com van pujar els règims totalitaris: feixista, nazi, comunista, al segle XX, què i com va succeir, com se’ls va prendre la gent i les seves conseqüències. Quins comportaments individuals cal mantenir avui, quin perills hem de vorejar, especialment en les noves circumstàncies de la comunicació. Especialment crític amb Internet i el que pot comportar, favorable a totes amb el bon periodisme escrit sobre paper, en la comunicació personal per sobre de la digital, en la militància activa per sobre del desfogament a les xarxes. És una crida a ser persona conscient i compromesa per sobre del gregarisme amb una defensa de certs espais de privadesa individual per sobre de la tant lloada ara transparència. Estiguem amatents i preparats davant la situació que vindrà (no que pot venir, sinó la que ja està aquí).

De lectura fàcil i ràpida, un anar i tornar amb bus de casa a Barcelona, és un opuscle per tenir en compte i recomanar vivament a tots aquells que pensin que cal deixar un món una mica millor als que ens vénen al darrera o que tenen que això pot anar a pitjor.

“La història ens permet ser responsables: no de tot, però sí d’alguna cosa”

“la història ens ofereix la companyia dels qui han fet i han patit més que nosaltres”

18 de maig.

9 de maig de 2017

Doncs mira, jo, Patxi López.

En l’actual procés per escollir nou secretari general dels socialistes espanyols he avalat per que s’hi pugui presentar al company Patxi López. Un bon amic i també company al fer-li saber aquesta decisió meva em va dir: “Manel, tu sempre has estat un home d’ordre”. Segurament.

Desprès de tot l’enrenou de la dimissió de l’anterior secretari general, de tal com es va portar tot plegat, vaig creure, il·lús de mi, que les coses es podrien recompondre assenyadament com sempre s’ha vingut fent en casos semblants. Sempre, o quasi bé sempre. Ni A, ni B, sinó busquem-ne algun altre que pugui ser acceptat per tothom i que torni a portar la nau a aigües més calmades. Per això em va semblar l’opció d’en Patxi López com a adequada pel convuls moment que viu el socialisme espanyol, en part derivat d’ambicions i personalismes forassenyats i en part degut a la desorientació ideològica que viu el socialisme, o la socialdemocràcia, arreu.

No es va fer correctament, al meu entendre, una lectura com calia dels resultats de les eleccions de finals del 2015 i d’aquí a tornar a votar al 2016. Va aparèixer amb força en el nostre camp, el de l’esquerra, un actor  amb unes noves i sorprenents (per alguns) formes que ens disputava l’hegemonia que fins ara hi havíem tingut. Malgrat tot, res que no es pogués analitzar amb calma. Amb la dreta de sempre al altre costat, emmerdada fins dalt per casos de corrupció que anaven sortint a la llum un darrera altre, potser fruit de les seves batalles internes o vés a saber perquè (perquè ara anaven sortint i no abans). El panorama per l’equip dirigent socialista era molt complicat d’analitzar i de donar-hi resposta i crec que es va fer poc i malament. Potser sí que no hi havia altres opcions que les que es van prendre, però la forma en que es varen prendre van ser un autèntic desori (vaja, així ho he vist des de lluny, a ras de terra). Dimissió, gestora, nova elecció interna.

El que em va sorprendre (potser ja no m’hauria de sorprendre gaire de res a la meva edat) va ser que no es va produir aquell procés assenyat que jo intuïa que podia donar-se, sinó que es van muntar ràpidament bàndols en pro i en contra de com s’havia resolt l’anterior crisi, sense pensar que potser el millor era tancar aquella pàgina i recercar una sortida diferent. És, per uns, la famosa foto de la presentació de la candidatura de Susana Díaz a Madrid amb tots els “vells” líders (alguns encara més grans que jo) per un costat (¿un partit és sols els seus dirigents, antics, presents o futurs?), i per altra banda el crit apel·lant directament a la veu de la militància de Pedro Sánchez (¿un partit és sols els militants sense dirigents?). La batalla tornava a plantejar-se en termes de la tardor passada, com si del daltabaix produït no se’n hagués après res. Crec que la política, i més dins de cada formació, és entesa. Amb debat, fort si voleu, però amb entesa. Oi, Pep, que ens ho va ensenyar fa molts anys en Joan Raventós?

Ens hem de resistir a aquesta visió que ens volen vendre de la política. Ja sé que a hores d’ara, possiblement, la candidatura de Patxi López està condemnada a ser considerada marginal en la lluita principal. Fins i tot hi ha veus que demanen que ens “mullem” amb un o altre dels galls (o gallines) principals per no fer el joc a un o altra. Jo crec que ens hem de mullar per deixar clar que no ens agrada aquest joc o aquesta lluita fratricida. Potser no servirà de gaire, però com a mínim per ensenyar que no tots anem amb formes que no ens porten enlloc. O sí, a la irrellevància. Jo votaré a Patxi López.


9 de maig, dia d’Europa.

2 de maig de 2017

Burriach.

Feia més de trenta anys de l’última vegada que vàrem pujar al castell de Burriach. Em sembla recordar que era un Divendres Sant amb els fills ben petits. Hi havia anat moltes vegades, amb l’escola, de jove, des d’Argentona o des de Cabrils als estius. Sempre dèiem de tornar-hi però mai ho fèiem, fins ahir. Recordava la pujada costeruda i pedregosa des del monòlit que rememora l’alliberament del jou feudal i pensava que seria difícil de fer amb els menuts. Però no tenia present l’actuació que als anys noranta hi va fer ACESA per compte de l’Ajuntament de Cabrera que a més de preservar les runes del castell va facilitar un nou accés que permet una pujada completament assequible pràcticament a tothom, fins i tot el darrer tros està cimentat. El temps ens va acompanyar, encara que amb dubtes, per la variabilitat primaveral.



A baix, a la Font Picant de Cabrera, rehabilitada com a lloc d’esbargiment, per menjar-hi i estar-s’hi, compta amb varies explanades d’aparcament per vehicles que al migdia estaven a vesar. Sembla que ha estat un encert tornar-la a posar en funcionament, no la que fou aquí a la comarca la popular beguda, sinó l’espai d’oci. Els “cehegineros” de Mataró als anys vuitantes i norantes del segle passat, entre d’altres, hi feien unes populars trobades amb saboroses paelles d’arròs.

Des de baix a la Font fins dalt el Castell, una corrua de gent de totes les edats, molt familiar. Vaig veure algú que “emputxava” un cotxet de nadó. El que em va sorprendre va ser l’abillament del personal. Com que no sóc “dominguer” no sé com va ara la gent per anar a la muntanya. El Decathlon ha fet estralls, encara que entre els caminaires més avesats l’equipament professional saltava a la vista, calçat, pantalons, barrets, pals,.... I jo, amb texans! Clar, si ara els texans són habituals com a roba de diari (fins i tot en els polítics!), com s’ha d’anar el diumenge per trescar pel bosc?

L’explicació de la història i la reconstrucció del castell a la web de l’ajuntament de Cabrera de Mar és molt reeixida.


2 de maig.

19 d’abril de 2017

El Pont du Gard.

Sempre havia pensat en anar-hi i ara tenia un motiu de més: és un tema d’aigua i alguna responsabilitat en torno a tenir, petita.



De trams d’aqüeductes romans en queden drets encara uns quants arreu. El de Pont du Gard, com tota pedra, o paisatge, o poble de França està especialment cuidat i publicitat. Han convertit el seu entorn en una àrea d’esbarjo a més del monument en si que està aviat vist, per anar-hi a passar un dia. La seva pròpia pàgina web és il·lustrativa. És part del que queda d’una portada d’aigües de més de 50 Km de llargària que abastia Nîmes, important ciutat romana des dels temps de la República. Sembla que és tot una proesa tecnològica, tot i més quan no era d’estricta necessitat.




Els abastament importants d’aigua a les poblacions moltes vegades s’han fet a partir de transvasaments llunyans segons les necessitats. Aquest, des de la font a la ciutat en línia recta no hi ha més de 20 Km, però per seguir el curs del terreny en van necessitar 50 i una construcció d’un pont colossal de tres pisos com aquest per que hi passes l’aigua pel damunt. Si fa 2000 anys, amb els recursos –de tota mena- que hi havia es varen poder fer semblants proeses, que no es pot fer ara amb les tècniques i recursos del que disposem? Però, atura’t, Manel, entres en un terreny perillós. Això dels transvasaments està molt mal vist. Clar, dels nostres esquifits rius, d’un país eixut, és comprensible, però dels grans ja és una altra cosa, o hauria de ser-ho.


Fa temps, a finals del segle passat, es va parlar de la possibilitat de traspassar aigua del Roine cap a l’àrea de Barcelona. Jo, en les meves responsabilitats de llavors, en vaig ser favorable. Bé, ara deu ser del tot impossible parlar-ne, a més que sembla que entre una cosa i una altra s’ha allunyat molt la seva necessitat (creixement de població, conscienciació cívica en el consum, menys ús industrials, dessaladores,... fins i tot es parla de reaprofitaments.) Però no era una opció tant descabellada com es va voler vendre. Quant mirava el cabal del riu des del pont trencat d’Avinyò (on y danse, on y danse,...) vaig tornar-hi a pensar. Res, com l’aigua riu avall. “Nuestras vidas son los rios...”.




19 d'abril.

18 d’abril de 2017

Vist anant pel món.



El quadre el vaig descobrir en una visita ràpida al Musée des Beaux Arts de Lyon. En una visita d’aquesta mena i en aquest tipus de museus et passen per alt peces rellevants i ha vegades et fixes en altres que potser no ho són tant. Era a la sala de la pintura de Flandes, d’un pintor per mi desconegut: Abraham van der Eyk, l’obra és de començaments del s. XVIII, però representava un fet de cent anys abans. Es tracta de la resolució d’un conflicte teològic entre calvinistes que el Poder, el estatúder Maurici de Nassau (que per cert, va ser el que va aconseguir el reconeixement de fet –de dret vindria més endavant, al final de la guerra dels Trenta Anys- de la independència de les Províncies Unides del Països Baixos del Rei d’Espanya), fa inclinar la balança de la disputa cap un del dos bàndols posant-hi el pes de la seva espasa en un plat front al pes dels textos legals que hi posen els perdedors a l’altre plat. Al·legòric, oi?

El centralisme parisenc deixa poc espai als museus de les “províncies”. Més enllà de Paris, poca cosa. Aquest, a Lyon, té alguna peça de molts artistes de renom, des dels primitius fins a Francis Bacon, vaja una petita mostra de molts dels grans que Déu ni do el joc que dóna, malgrat que es clar que et quedes amb la mel als llavis. Sols vam dedicar-nos a la secció de pintura però la ullada ràpida que hi vam fer ens va plaure i és del tot recomanable.




18 d’abril.

10 d’abril de 2017

Una altra pàgina passada de l’epíleg d’ETA.

Dissabte a la nit vaig veure, ensopegat de casualitat, el documental “El fin de ETA” que va retransmetre el Canal 33. Sembla que ja s’havia retransmès, desprès de la seva recent estrena, però suposo que aprofitant la notícia del dia que era l’entrega de les armes que encara posseïa l’organització terrorista van decidir tornar-lo a donar. Un encert. Em va agradar molt. Tot el procés de converses que van encetar pel seu compte Otegui i Eguiguren i que va ser oficialitzat més tard i que ha acompanyat, no sé fins a quin punt, se’m escapa, la llarga marxa cap a l’extinció d’ETA i amb ella la desaparició del patiment que ha ocasionat durant anys.

Em van venir al cap alguna de les petites coses que col·lateralment vaig viure sobre aquest tema. La primera en ja llunyà any 1995. L’alcalde llavors de Donosti, l’amic Odón Elorza,  s’acabava d’incorporar a l’executiva de la FEMP i al acabar una reunió va convidar als assistents a que l’acompanyéssim a la celebració de la Semana Grande de la seva ciutat pel proper agost. No em feu dir la causa, el perquè, però m’hi vaig apuntar. L’únic que s’hi va apuntar, suposo que per un sentiment de solidaritat amb un company que patia lo seu en la situació en que es trobava el País Basc en aquells temps, suposo per la oportunitat de veure en directe una festa de renom encara que una mica inconscient a on em posava. El fet és que hi vàrem anar amb la M. Antònia.

Sembla que aquell any, ho he llegit desprès, va ser el primer en que l’alcalde va decidir suspendre l’anada en corporació de l’Ajuntament a la Basílica de Santa Maria del Coro el dia abans de començar les festes oficials deguts als aldarulls que es produïen en la marxa. Tothom, que volgués hi aniria pel seu compte, i sembla que encara és així. Nosaltres vam anar a l’Ajuntament i des d’allà vam acompanyar l’alcalde i d’altres regidors del seu equip, sense cap protocol, encara que suposo que fèrriament escortats, cap a la Basílica. La tensió era manifesta, però no va passar res d’especial. L’any passat ens varen tirar de tot, em va dir l’Odón, fins coixinets d’acer. Dins de l’església tampoc cap protocol. Em va sobtar que les autoritats no se saludessin entre elles. Al costat nostre, el lendakari Ardanza i suposo que altres càrrecs que no ens van ser presentats. L’acte, però, és emocionant: els vells (i suposo que també els actuals) components del Orfeón Donostiarra canten, sense protocol musical, la Salve en honor a la patrona de la ciutat. Emocionant, la pell de gallina, per mi memorable. A la sortida, l’Alcalde desapareix. Ja ens veurem a sopar, ens diu. A on? Ja os hi portaran, ja ens trobarem. Mesures d’estricta seguretat. L’endemà vam veure des del terrat de l’Hotel Inglés un espectacle pirotècnic del concurs que fan durant la setmana, la badia de La Concha als nostres peus.

D’aquella anada en quedà una bona relació, que encara es manté avui i que em permeté tornar-hi en d’altres ocasions per coses diverses. Espero que l’hotel Niza encara estigui en funcionament. La inauguració del Kursaal el 1999, en que vam tenir de cicerone ni més ni menys que l’Ernest Lluch, veí de Donosti com és conegut,  que lluny de la comitiva oficial -l’alcalde em va tornar a convidar a ser-hi- ens va anar explicant els “intríngulis” de l’obra arquitectònica i dels personatges que aquell dia s’hi movien. Vam anar a dinar a un “caserio” de les afores sobre la ciutat, amb la Montserrat i en Felip, des d’on em va explicar urbanisme com quan vaig començar a treballar amb ell trenta anys abans: Mira, allà baix Pasaia, compara. La urbanització atribolada de l’espai rebregat del País Basc. Tots els colors del verd, que cantava Raimon.

Una altra vegada vam anar-hi una delegació de l’Ajuntament de Mataró a veure les seves experiències en matèria de promoció econòmica. Vam veure polígons industrials, vivers d’empreses, experiències comercials. Recordo que visitant un mercat, a mig matí, de cop, els escortes dels regidors d’allà que ens guiaven ens varen treure “en volandas” del lloc ja que deurien veure que no estàvem segurs o que hi havia algun perill. Al vespre ja acabada la jornada oficial ens vàrem asseure en una terrassa d’un bar a fer una cervesa i de cop  veiem com al mig de la plaça comença a organitzar-se una manifestació de recolzament als presos d’ETA que sembla que es feia cada setmana al mateix dia i lloc. Semblava la “Santa Compaña”, en la foscor, les imatges adustes, els cartells amb les fotografies, la tensió evident,... Ens vam aixecar i ens anàrem esperitats.

En aquells intercanvis d’experiències, ells també varen venir a Mataró recordo a veure temes de sanejament i de residus, fins hi tot va haver-hi temps per conèixer temes de cementiris i d’enterraments. Allà vaig saber dels enterrament per “amontonamiento”, de foses de cinc taüts que s’anaven apilonant l’un sobre l’altre. La vida municipal és molt variada i dóna per a molt. En Remigi Herrero, com a regidor de Cultura, els va voler “vendre” una anada dels nostres Armats de Setmana Santa, encara que llavors la situació no estava per gaires festes.

Va ser molt trista la conversa amb l’Odón l’endemà del dia de l’assassinat de l’Ernest Lluch. Ho recordo com si fos ara. Anava en el cotxe oficial cap a alguna reunió a Barcelona i pel carrer d’Aragó vaig poder comunicar-me amb ell que estava a Lisboa. Em va sorprendre la serenitat i la fredor amb que va parlar-me, com resignat, com acceptant un fet ineluctable. Ho vaig entendre dissabte passat en el documental que dona inici a aquest relat. Jesús Eguiguren ho explica en un moment del documental: Vam plorar la primera mort, una dels anys vuitanta. Desprès sols era pensar en la víctima i les víctimes que deixaven. Recordo vivament l’Ernest, potser –com he explicat tantes vegades- perquè feia poques setmanes que l’havíem convidat per que ens assessorés en el que desprès seria el Tecnocampus. Aquell dia no va estar gaire per nosaltres, tenia el cap al País Basc, hi havia de tornar malgrat tot, suposo que se sabia amenaçat. Al acomiadar-nos em va recomanar un llibre de títol premonitori: “La última trobada” de Sándor Marai.

Tinc una imatge gravada que encara m’impacta. Me la va explicar en una de les meves visites el que era el regidor de cultura Ramon Etxezarreta. No podia sortir de casa els caps de setmana que no tenia escorta, però ell no s’hi resignava i d’amagat de les normes d’autoprotecció sortia a prendre un cafè en algun bar de la localitat. Evident, estar en una ciutat tan sensacional, de sensacions, sí, com Donosti-San Sebastián, no és per quedar-se amagat, reclòs millor i mai tan ben dit, a casa seva sense poder sortir-ne. Aquestes meves anades, l’Odón, l’Ernest, en Ramon, i d’altres companys socialistes em van fer estimar aquella ciutat i vaig comprendre el seu patiment per no poder gaudir-la amb tot el que ofereix. Suposo que l’Odón va resoldre el tema de repartiment de begudes pel casc antic i ara pot aprofitar la nova situació per passejar en bicicleta per la badia de La Concha fins a “El peine de los vientos”, i gaudir del Chillida tal com va fer quan ens portar al Chillida-Leku quan encara estava obert, i anar als restaurant que més li agradin sense cap por, o a aquella societat gastronòmica d’uns amics seus on una vegada em va portar i vaig poder viure en viu i en directe aquesta forma de convivència que tenen els bascos.  Llavors, en aquest durs temps, quan es volia evadir venia a Barcelona  a esbargir-se mirant un mar ben diferent del seu Cantàbric.

L’assassinat de Miquel Ángel Blanco em va agafar tornat de viatge a Roma. Fins al darrer moment vaig pensar que no succeiria, però va passar el pitjor. Encara les maletes per desfer recordo la Riera de gom a gom, a les portes de l’Ajuntament, presidint a la ciutadania muda i corpresa per la barbaritat comesa. Potser la reacció cívica arreu va incidir en un tomb, no ho sé, perquè no va haver-hi aturador encara.

El darrer record dels temps de l’alcaldia és una mica tètric. Per Nadal del 2000 la Policia Municipal em va proveir d’un aparell per mirar sota el cotxe abans de posar-m’hi no fos cas de que hi hagués algun artefacte explosiu. Ho va acompanyar d’un manual d’autoprotecció que em vaig haver de llegir i interioritzar i em va ser assignada una escorta permanent. Fora rutines, canvi d’itineraris, sempre escortat,... van ser un temps difícils. Hi havia un escamot d’ETA establert a la comarca, ho va explicar la premsa quan va ser desarticulat. Eren els temps en que vam haver d’anar a enterrament de regidors d’ajuntaments catalans, em tocava a més de solidaritat corporativa per ser el President de la FMC. Algun condol vaig haver de donar a familiars directes que em va corprendre molt. La tensió que vivien allà dalt, al nord que en dèiem, ens la van traslladar aquí. Algun regidor del meu ajuntament, del PP, deu guardar la fitxa que tenia d’ell els d’ETA i que la policia li va fer arribar quan la van requisar. Vaig sospirar alleugerit quan més endavant, fora ja de les responsabilitats de l’Alcaldia, vaig tornar a la Policia Municipal aquell estri amb que m’havien obsequiat i que ja no esperava que em fos d’utilitat mai més.

Els temps de Madrid, al Congrés, em van donar noves perspectives del tema. Estan moltes d’elles explicades al meu blog. He trobat més de vint entrades sobre el tema. Però tenen un altre caire, unes d’impressions personals, d’altres del dur combat polític que vaig viure en directe.

De les primeres, la “noria” de sentiments que vam tenir. D’alegria exultant amb la primera treva, desprès de desencís amb el seu trencament –tot això està molt ben explicat al documental- i finalment tornar a tenir sensació de triomf amb la renúncia a la lluita armada el 2011, cap al final dels meus temps “capitalins”. Però també la duresa del combat polític que entorn al tema va muntar la dreta contra el Govern. No li podien concedir cap victòria en aquest terreny que consideraven seu. Els “durs” sempre a l’aguait, sempre criticant, menystenint, posant en qüestió el que es feia i el que passava en aquest tema. Com també hem vist en el cas català, mai van fer cap concessió, ans al contrari, van fer tot el que van poder per obstaculitzar les possibles sortides instrumentalitzant-ho tot.

Ara sembla que la setmana passada vaig girar un altre full d’aquest trist epíleg que no acaba del tot d’acabar-se. Una de les coses que em va sorprendre gratament, i crec que la va explicar l’actual lendakari Urkullu, és que el canvi generacional també hi ha jugat molt a favor d’aquest acabament. Sí, molts de nosaltres tenim una edat en que hem estat empeltats de unes formes de pensar, a favor i en contra, que estan sent superades per l’arribada de les noves generacions. Què dieu? Quines són aquestes preocupacions? No sou grans ja? Mirem endavant cap a d’altres coses. Però si que cal reconèixer els temps passats i no pas com a bons temps, sinó, allà, com a temps durs, de patiment per a molts i que no es pot tancar el llibre com si res no hagués passat. Ho aniran superant. La imatge del final del reportatge de la vídua de Juan María Jáuregui i d’un dels seus botxins, Ibon Etxezarreta, va ser prou eloqüent de les possibilitats de penediment d’uns, de perdó dels altres  i de reconciliació dels protagonistes d’una lluita sense sentit en una societat civilitzada i que ens ha de servir sobre tot perquè ningú no torni mai més a pensar que sigui possible.

10 d’abril.


N.B.: Potser, més endavant, si les trobo, posaré alguna fotografia per il·lustrar aquesta llarga entrada. Això ha estat escrit “a raig”, potser també més en fred en corregiré alguna cosa, potser.

En el record, Carme.

Un bon dia la Mort et ve a veure i diu: “Au som-hi, s’ha acabat. Anem”. Sí que estadísticament cada cop s’allarga més aquesta ineluctable visita, però les fredes xifres sols amaguen una mitjana. Això vol dir que per uns ve abans i per d’altres més tard.

Ara se’n ha emportat, ben aviat, a la Carme Chacón. Pel que diuen, havia viscut tota la vida amb el cor delicat. No ho sabia. Vaig compartir amb ella els set anys i mig de vida madrilenya quan vaig estar al Congrés. No és que ens féssim massa, érem companys i prou. Posant el seu cognom al blog en que vaig explicar les meves vivències de llavors hi surten unes quantes entrades en que hi apareix. Normal compartint feina. No hi surt l’esbroncada que em va caure de la seva boca quant al començament de la legislatura dels 2008 vaig expressar els meus pensaments polítics en una reunió interna del GPS, res, història passada. Tampoc hi surt que quan era ministre de Defensa li vaig comunicar un neguit que em va transmetre el també traspassat Luis Martínez Noval sobre un tema de la seva competència que ell havia indagat com a membre del Tribunal de Comptes. Em va remetre a un col·laborador molt proper que un cop assabentat del tema mai més en va dir res. Deuria ser, deu ser encara, difícil i complicada la feina en un càrrec de tanta responsabilitat. M’esgarrifa sols pensar-hi. En quins temes es devia trobar i sobre quines coses hauria de decidir. Quan ets un càrrec públic estàs a l’aparador i en ell no s’hi mostren les coses desagradables sinó les que llueixen. És el que hi ha, i el que he trobat ara repassant el blog.

La darrera vegada que la vaig veure va ser en el comiat que feu als famosos 25 en un sopar al Ministeri ja als darrers dies de la legislatura que es va estroncar el setembre del 2011. Desprès vaig seguir pels mitjans les seves vicissituds en la vida orgànica. Confesso que moltes d’elles no les vaig entendre, encara que segurament és un problema meu que cada cop entenc menys coses dels meus i dels altres. Creia que ja havia abandonat del tot l’activitat pública però va aparèixer altre cop fa pocs dies en un acte de suport a una de les candidatures de les primàries socialistes. Em va sorprendre, o potser no m’hauria d’haver sorprès.


Malgrat tot, que la Mort l’hagi vingut a buscar tant jove m’ha colpit. Era una petita i marginal pàgina en la meva petita i marginal història. Sense grans amistats, sense gaire reconeixement mutu, però a la cap i a la fi, companys de camí, en el que crec que alguna cosa hem fet, evidentment per les seves majors responsabilitats, ella més que no pas jo. Deixa un fillet. Potser per la meva especial sensibilitat d’avi em sap greu que no pugui créixer al costat de la seva mare. Però la vida és així, la Mort un bon dia et ve a veure...: Anem. Allà on siguis, el meu record.



10 d'abril.

17 de març de 2017

Cambalache

L’any 1984, en una gira en directe que es va gravar i va donar lloc a l’edició d’un doble àlbum, “En directo”, Joan Manuel Serrat va popularitzar aquí un vell tango que Enrique Santos Discépolo va crear a l’Argentina per una pel·lícula el 1934, cinquanta anys abans: “Cambalache”.

No sé pas perquè, o sí, que aquests dies m’ha vingut al cap una i altra vegada aquesta cançó. Serà la desfilada continuada per les notícies de persones i personatges acusades unes amb penes primer de telenotícies i altres, o les mateixes, després també de presó i tot el camí que va d’unes penes a les altres degut a la lentitud en que va la justícia. Ni ha de tota mena: per unes causes i les altres; polítiques, financeres, empresarials; d’aquí, d’allà i de més enllà; properes i llunyanes; de dalt generalment.

Ben mirat el segle XX relatat als seus començaments per la cançó està tenint una continuació al XXI.

Embafats d'aital panorama, n’estem fins dalt  i no en veiem el final. Una de les conseqüències de la Gran Recessió del 2008 és que ens ha deixat a tots amb el cos espremut i l’ànima desfeta, volem responsables i olorar sang fresca. Si és dels de dalt, d’alguns poderosos, millor. Algú ha de pagar l’estroncament de les expectatives del poble, l’aterrar a la realitat a cops de maça, la frivolitat de les paraules llençades al cel com brams d’ase que ningú s’ha escoltat.

Aquí hi ha la lletra de la cançó i la reproducció d’una vella interpretació que en va fer en Serrat.


Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también; que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue, vivimos revolcaos en un merengue y en un mismo lodo todos manoseaos.
Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio, chorro, generoso, estafador. ¡Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor! No hay aplazaos ni escalafón, los inmorales nos han igualao... Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que sea cura, colchonero, rey de bastos, caradura o polizón.
¡Pero qué falta de respeto, qué atropello a la razón! ¡Cualquiera es un señor, cualquiera es un ladrón! Mezclaos con Stavisky van don Bosco y la Mignon, don Chicho y Napoleón, Carnera y San Martín. Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida, y herida por un sable sin remache ves llorar la Biblia contra un calefón.
Siglo veinte, cambalache, problemático y febril, el que no llora no mama y el que no afana es un gil. ¡Dale nomás, dale que va, que allá en el horno nos vamo a encontrar! ¡No pienses más, sentate a un lao, que a nadie importa si naciste honrao! Es lo mismo el que labura noche y día como un buey que el que vive de los otros, que el que mata o el que cura o está fuera de la ley.
Enrique Santos Discépolo






17 de març.  

8 de març de 2017

Desprès del 2008. Què és el que ve?

“Una cosa que los expertos saben y que los no expertos desconocen es que áquellos saben menos de lo que éstos creen.”

Kuashik Basu, economista jefe del Banco Mundial.


Citat a La nueva piel del capitalismo, Xosé Carlos Arias y Antón Costas. Ed. Galaxia Gutenberg, B-2016.



El fundamentalismo del mercado ha quedado tan desacreditado como el viejo estalinismo burocrático. Si algo hemos aprendido en el camino que va de la quiebra de los esquemas de planificación y control a la Gran Recesión es que esa polaridad recuerda demasiado la vieja historia del asno de Buridán: de tanto oscilar entre una y otra opción, el pobre borrico acaba muriendo de hambre.”

Segons els autors, línies de solució que un nou progressisme hauria d’aspirar a posar en marxa:
  1.      Impulsar institucions que afavoreixin l’estabilitat macroeconòmica en un sentit realista, així com la preservació dels serveis bàsics.
  2.       És prioritari defensar el funcionament de la competència en els mercats, combatent monopolis, càrtels i privilegis corporativistes i concessionals.
  3.      Les polítiques empresarials han de fer un viratge radical des de l’actual èmfasi en la rendibilitat cap als guanys en la productivitat.
  4.      Cal impulsar un Estat menys intervencionista, i més innovador i emprenedor. Estat i mercat poden desenvolupar dinàmiques mútuament enriquidores en molts àmbits.
  5.       Revertir la forta tendència cap a la desigualtat és ara mateix una necessitat “prepolítica”, quasi civilitzatòria. Ha de permetre que amples classes mitjanes continuïn estan compromeses en la defensa de l’Estat social.

Però tot això, sense reduir el pes de la restricció externa imposada pels mercats de capital, segurament quedaria en una simple quimera.

La globalització contemporània probablement ha arribat a les seves últimes fronteres. A partir d’aquí, s’obren dues possibilitats: o estendre ordenadament el domini sobre ella, fent-la retrocedir en els seus aspectes més temeraris i nocius –especialment la lliure circulació de capitals-, o el seu replegament avançarà d’una forma descontrolada, emportant-se per davant algunes de les seves grans conquestes, que tant estimen – i estimem- els ciutadans cosmopolites.

Hem abocat per un capitalisme inclusiu capaç de reconciliar la lògica econòmica amb una idea de democràcia i moral cívica. Perquè qui sap si la alternativa a això no serà la decadència i la barbàrie. 

Doncs, res, això. Del tot recomanable.

8 de març.

2 de març de 2017

Una altra història del món

De este a oeste, las “rutas de la seda” se alzan de nuevo.



De petit, l’autor, l’anglès Peter Frankopan, explica que mirava amb atenció un mapamundi penjat a la paret de la seva habitació. D’adolescent va molestar-se en que la història que li explicaven parlava del món des de la seva terra i mai li deien res d’aquelles gran regions que ocupaven gran part del mapamundi. Ja de gran va tenir la certesa que li havien, ens havien, deixat en el oblit el centre del món: l’espai central del gran continent euroasiàtic, i d’aquí ve el seu interès condensat en una magnífica, al meu modo de veure, obra: El corazón del mundo. Una nueva historia universal. Ed. Crítica, B-2016.

Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva. Sí, els ulls continuen sent europeus, però no centrats en el paper de l’oest del gran continent tocant a l’Atlàntic, sinó mirant allà on es troben les rutes entre l’Orient i l’Occident: L’Àsia central. Ara entendrem millor les conquestes d’Alexandre Magne, les batalles dels romans i els sassànides, el pes de l’Islam en poder, riquesa, art i coneixements. El que els va representar per aquestes regions i en diferents èpoques la gent de les estepes asiàtiques, des d’Atil·la, Gengis Khan o Tamerlà. Les rutes, començant per les de la seda fins a les d’esclaus passant per la de la pesta.

Com tot això es capgira quan un regnes pobres que no havien pintat res en el món, en comparació, a l’extrem del continent, els ibèrics, portuguesos i espanyols, descobreixen les noves rutes que trenquen l’esquema del comerç tradicional: la ruta del cap de Bona Esperança i la ruta de les Índies. Vasco da Gama i Colom. Europa, l’Europa occidental, esdevé el centre del món. Seguirien els holandesos primer i els anglesos desprès, i el vell melic del món quedaria subjugat per l’imperialisme.

Però tot això torna a canviar amb la descoberta a finals del s. XIX de les ingents quantitats de “or negre”, petroli, altra volta en l’antic centre del món. La primera guerra mundial, vista des de la perspectiva de l’energia a tocar de la possessió britànica de la Índia; la segona guerra mundial, a la conquesta dels recursos alimentaris i energètics de l’Est, fins el Caspi. La retirada per esgotament del Regne Unit i el relleu pels USA, amb tota la inestabilitat creada per polítiques maldestres contra els pobles perses i àrabs que porten a la desestabilització de l’Occident. L’ensorrament de la URSS i la nova Rússia i les repúbliques de l’Àsia central amb ingents quantitats de reserves de petroli, gas i minerals preuats. El nou paper de la Xina.

Europa, i molt particularment l’occidental, on estem nosaltres, torna a quedar a un extrem del nou món que ja està aquí. Viurem del nostre “gloriós” passat que no té gaire més de cinc-cents anys, apuntalats –és un dir- per la tradició grecoromana que ha menystingut o desconegut  a d’altres cultures mil·lenàries. Recordem que el que nosaltres en diem bizantins pels àrabs i els perses eren els romans. Sí, aquí hem acumulat moltes coses, però el present torna a fixar-se allà on va començar tot. El melic del món torna a estar al centre de l’Àsia.

“Por tanto, hay muchos más procesos en marcha que las torpes intervenciones de Occidente en Irak y Afganistán y el uso de la presión en Ucrania, Irán y otros lugares. De este a oeste, las “rutas de la seda” se alzan de nuevo. Resulta fácil sentirse confundido e inquieto ante los trastornos y la violencia en el mundo islámico, ante el fundamentalismo religioso, ante los choques entre Rusia y sus vecinos o ante la lucha de China contra el extremismo en sus provincias occidentales. Sin embargo, lo que estamos viendo son los dolores de parto de una región que otrora dominaba el paisaje intelectual, cultural y económico y hoy experimenta un resurgimiento. Lo que vemos son las señales de que el centro de gravedad del mundo está cambiando de nuevo, regresando a donde estuvo durante milenios.”



2 de març.

27 de febrer de 2017

De lliure disposició.

Avui a Mataró, no sé si també en altres llocs, és un dia de festa escolar, per a lliure disposició dels mestres (així ho tinc entès). Suposo que el Consell Escolar Municipal al decidir el calendari escolar ho va acordar. No sé, el dilluns de Carnestoltes..., però, bé, és una decisió presa adequadament. No anirem ara a discutir, des de fora, ni el calendari escolar, ni els drets laborals dels mestres.

Resulta, però, que aquests dies que no lliguen amb cap altre festiu laboral ocasionen un enrenou a les famílies amb la mainada en edat escolar, especialment de la petita infància i de primària.  Ja tens una mobilització, els que poden, d’avis o altra parentela o servei per agombolar les criatures desocupades ja que els pares i mares no els poden atendre. No sé pas com s’ho deuen fer els que no tenen possibilitat d’aquests recursos. Causa d’absentisme laboral? Ah!, la conciliació de la vida laboral i familiar!

No sé si és una proposta fora de lloc pensar en alguna manera de compaginar els interessos de les dues parts: els ensenyants i les famílies dels ensenyats. Per exemple reconvertir aquestes diades en unes jornades d’activitats no lectives repartint-se els mestres l’atenció dels alumnes. Si ara hi ha dues jornades de lliure disposició que es mantinguessin repartides en quatre dies durant el curs, fent-ne els ensenyants meitat i meitat. No es perdria cap dret, potser algun dia de més feina, que seria no lectiva, i no hi hauria enrenou al col·lectiu familiar. No crec pas que a preescolar i primària això comportés cap detriment del rendiment escolar, fins i tot, no ho sé, no hi entenc massa, podria ser beneficiós per la mainada. El que sí seria beneficiós seria per les famílies que han de trobar una solució a les situacions que se’ls presenten en aquests dies amb millor o pitjor fortuna.

Suposo que el tema deu ser complex i les possibles solucions més complicades que això que proposo. Els avis sempre som una solució.


27 de febrer.

23 de febrer de 2017

A aquestes altures?

Diuen els mitjans que el Congrés del Diputats ha decidit constituir una Comissió d’investigació sobre la crisis financera que va patir el país fa uns anys. El repartiment de les forces polítiques desprès de les darreres eleccions ho ha facilitat, tota vegada que abans, mentre el PP va tenir majoria absoluta a la Cambra, no va ser possible.

Està bé, però, a aquestes altures de la història, amb desenes de llibres publicats sobre el tema, no està prou clar tot? Les causes i les conseqüències? Què en traurem de nou que no se sàpiga ja? Buscar alguns responsables a qui entaforar el mort? Perquè sí que hi ha un mort: tota una part del sistema financer espanyol, les Caixes d’Estalvi. I hi ha uns “deudos”, tots els ciutadans que amb les seves aportacions, ara o més endavant quan es vagi tornant l’endeutament, van pagar l’enterrament. Difícil recerca.

Sempre he pensat que hi ha molts responsables en aquest tema, certament alguns més i molt més que d’altres. Des de les administracions públiques (totes), fins a la majoria dels ciutadans, passant pel sector empresarial privat, van viure i estimular alegrement la “bombolla” econòmica que va haver-hi a Espanya des de començaments d’aquest segle i que va acabant explotant el 2008. Repassem algunes dades anecdòtiques, o no tant, que ho exemplifiquen? Les vendes de vehicles, per exemple, que varen assolir rècords històrics, que tornarem temps a tornar a veure. La creació continuada i progressiva d’oficines bancàries, pràcticament una a cada cantonada. Les xifres d’ocupació, no només de reducció de la desocupació que va arribar a mínims històrics mai vistos en el període democràtic. Els saldos positius dels comptes públics que va permetre, entre d’altres coses, crear la famosa “guardiola” de les pensions. Podríem continuar, vaja, l’alegria –o millor, potser, la disbauxa- que vàrem viure aquells anys, primer de la ma del Govern Aznar, que sols l’atzar d’un flagrant atemptat terrorista, va permetre que el Govern passes a la ma contraria i que li explotés a la cara al Govern Zapatero. Poques veus van alçar-se en aquells anys per demanar seny. Seny?, però si tots plegats, sí, tots plegats, vivíem en el millor del mons!

Què investigarem ara que ja no sabem? Que el crèdit barat europeu (alemany i francès, sobre tot, va inflar les Caixes? Que aquestes entitats no tenien recursos humans capaços al seu cap davant per entomar el repte? Que el salvament era inevitable sinó volíem col·lapsar el sistema financer i perjudicar més directament als impositors? Que vàrem canviar endeutament privat forà per endeutament públic propi? Que vam construir més del necessari a dojo i arreu? Que n’hem extret poques lliçons més enllà de plorar, alguns, pel que s’ha anat pels desaigües del mercat? Que tardarem en reconstruir la confiança financera de la ciutadania? Que les nostres institucions supervisores i reguladores, llavors tant lloades de resultes de la crisi anterior, podien haver-ho fer millor?

Ho vaig viure tot plegat de prop i amb les meves responsabilitats també. N´he parlat molt, amb molta gent i també he escrit algunes coses. He llegit força sobre el tema i em sembla que el tinc ben clar, crec que poques coses se’m han escapat per comprendre. El panorama el veig, ja des de la distància, força nítid. Potser els que ara sols veuen les conseqüències volen escatir millor les causes i aquestes també són força clares i hi va contribuir molta gent.

Quan les coses ens van bé, a tots, o a la gran majoria, les veiem però fem com si no les veiéssim no sigui que ens estronquin els resultats que ben de gust fruïm. Quan les vaques es tornen magres fem brams al cel. “Ojos que no ven..., ¡porrazo que te pegas!”


23 de febrer.

14 de febrer de 2017

Una nova desamortització (petita). Arbitrisme?

Passant pels carrers i places del nucli antic (i el no tant antic) de la meva ciutat observo unitats urbanes manifestament abandonades. Solars buits, runes apuntalades, casalots, cases, pisos, alguns fins i tot de propietat pública. Aquesta percepció meva també deu ser visible en moltes altres poblacions. Les causes d’aquest abandonament són variades: conflictes de propietat derivats d’antigues herències o deixes, incapacitat dinerària per escometre els seu arranjament, problemàtiques derivades de la protecció del patrimoni, dificultats de la seva adaptació als requisits del mercat, especulació, deixadesa,... Són béns en “mans mortes”, i em ve al cap la desamortització dels liberals del segle XIX. Cert que al costat d’aquest abandonament hi ha accions lloables de redreçament de la situació, tant públiques en els carrers com privades en l’edificació.


El resultat d’aquest abandonament és clar, més enllà de la manifesta degradació estètica hi ha la degradació de l’espai urbà. Menys ocupació habitacional, menys comerç i serveis, menys activitat -malgrat alguns intents notables de supervivència- menys vida en suma. ¿Podria atacar-se aquesta situació amb una decidida actuació pública per treure aquestes unitats urbanes de les “mans mortes” que les tenen manifestament abandonades?

Primer, hauria d’haver-hi la voluntat política de fer-ho. Mai m’ha agradat gaire aquest terme pel oblit que es fa de la manca de recursos per afrontar algun problema. No hi ha voluntat política!, quan el que no hi ha són diners per dur-la a terme. Però podria donar-se en aquest cas, ja que es tracta no només d’afrontar un tema de degradació urbana, sinó també d’oferir alternatives d’habitatge i d’activitats a gent que pot necessitar-les. Ordenadament, fent-ho ordenadament, donant així sortida dins d’un sistema normativitzat a aquesta situació en casos ben establerts. Dels recursos econòmics  en parlarem més endavant.

Segon, hauria d’aclarir-se molt bé el concepte de manifestament abandonat. Ben definit, sinó els conflictes jurídics que se’n podrien derivar poden ser monumentals. Hi ha alguns indicadors evidents, manca de neteja, brutícia, en solars, estat ruïnós amb perill per les persones veïnes o transeünts, cases tapiades, manca d’ús de serveis essencials (aigua, gas, electricitat...), morositat o impagament d’impostos i taxes, estat dels apunts registrals, ... Un expedient ben construït per la declaració d’aquest estat és imprescindible i per això caldria tenir els requisits ben determinats normativament.

Tercer, qui provocaria aquesta declaració? És evident que han de ser les institucions municipals que són les que estan més al sobre del tema i en pateixen les conseqüències. També ben regulat, si pot ser al màxim nivell de responsabilitat, per exemple, el Ple municipal, a través de les garanties processals oportunes.

Quart, qui hauria de procedir a la “desamortització”? Crec que ha de ser l’Estat com a màxim garant del pas de propietat privada manifestament abandonada a propietat pública. Crec que aquí seria molt convenient apuntar la impossibilitat d’alienació posterior d’aquests béns així obtinguts. En el Registre de la propietat haurien de constar com a béns públics sense cap mena de dubtes.

Cinquè, tema complicat. ¿Hauria de ser una expropiació amb “preu just” (quina forma de determinar-lo? No anéssim pas a resoldre un problema que les “mans mortes” són incapaces o no tenen ganes de solucionar), o una confiscació pura i dura atenent a la seva condició clara de manifestament abandonats? Aquí hi ha una possible llarga discussió en que les posicions ideològiques respecte a la propietat privada (millor seria dir l’ús social de la propietat privada) entrarien en joc. Ja em veig a determinats sectors socials estripant-se les vestimentes i aixecant brams al cel.

Sisè, arribats aquí, crec que seria interessant estudiar el traspàs (no la propietat) de l’ús de sòl (se’n diu el dret de vol?) des de l’Estat (el darrer garant com he dit, de la propietat pública, el seu detentador) altra vegada als municipis, o en cas alternatiu a altres ens locals, Consells, Diputacions, o a entitats sense ànim de lucre privades (en aquest darrer cas també molt ben regulat per tal de no obrir portes falses indesitjables) que declaressis estar disposats a moure aquests béns abandonats, no per tornar-los al mercat sinó per ser utilitzat amb finalitats d’ajut social i manteniment de l’espai urbà viu. Bé, ja tenim que per poc cost, petit, o fins i tot nul, una base, una superfície, sobre la que bastir una petita part d’una política d’habitatge i de rehabilitació de l’espai públic.

Setè, com sempre superar la voluntat política  amb els recursos econòmics necessaris per dur-la a terme. No crec que fora gaire difícil, pel procediment i les quantitats, habilitar partides pressupostaries en forma de crèdits als ens que fessin la rehabilitació, en el pertinent capítol de despeses (crec que podria ser el VIII, sinó vaig errat), a retornar (actius financers contra passius financers) que un cop realitzada la inversió necessària per tornar aquests béns a la societat s’anés eixugant, l’endeutament dels ens locals, amb  els ingressos (lloguers per exemple) que tal actuació generaria. Si mal no recordo, actuacions en l’àmbit de l’R+D+i s’havien implementat així temps enrere. No sé si ara amb les restriccions pressupostàries també hi hauria qui posaria el crit al cel, encara que s’ha de tenir en compte la dilació en el temps que una operació d’aquesta mena comportaria i que podria començar-se amb proves pilot que no portarien gaire despesa al principi.

Vuitè, la clau de la operació està en la mobilització de propietats abandonades en “mans mortes” per tornar-les actives a la societat. Si d’una actuació d’aquesta mena se’n desprèn una mobilització en l’àmbit mercantil seria un efecte colateral benvingut, hauria contribuït a sacsejar el mercat. Sinó és així, hi ha la possibilitat de moure per la societat uns béns ara abandonats i poder destinar-los a una utilitat evident, tant del punt de vista social com del punt de vista del manteniment viu de la trama urbana dels cascs antics dels nostres pobles i ciutats. Poder proporcionar, per exemple, lloguers baixos que amortitzessin a llarg termini (50 anys podria ser el cas) una inversió en habitatge (que sempre seria de titularitat pública, i no traspassable) lliure de la càrrega del cost del sòl,  seria una operació bona tant per resoldre necessitats socials que ara són evidents per varis grups socials (no solament els joves, que també).

Tot plegat, ¿Un arbitrisme (a desenvolupar molt més, evidentment, i per gent més experta)?


Bé, són coses que em passen pel cap tot anant pel carrer empenyent un cotxet amb una criatura cap a l’escola bressol. 

14 de febrer.

13 de febrer de 2017

Diputacions.

Per fi trobo algú que faci defensa pública de les Diputacions. Costa. En el món de la política, en general, es parla malament d’aquestes administracions locals, fins i tot de suprimir-les. Segurament el mal ús que alguns han fet d’elles ha desvirtuat la imatge positiva que podrien donar: El servei als petits municipis. Ha de ser un periodista, Sergio del Molino, que l’any passat va publicar un excel·lent llibre sobre l’Espanya buida, amb aquest títol: La España vacía, qui n’ha parlat d’esquitllada de la seva importància, a partir de la constatació del imparable despoblament de moltes zones del territori peninsular (com bé diu, no sols d’Espanya sinó també de Portugal). He llegit recentment el llibre mencionat d’una tirada i ja n’he regalat algun, em va agradar molt.

És fàcil, des de la ciutat i més des de les àrees metropolitanes, mirar desdenyosament o paternalment, els pobles que poc a poc es van abandonant. Reserves per fugir de la ciutat i buscar un refugi bucòlic, gastronòmic o paisatgístic pel cap de setmana. Neorurals que també fugen del món atribolat de la “civilització”. Però la dura realitat de la vida en els petits pobles és certa. Darrerament, no sé si de resultes del ressò del llibre esmentat, veig que els mitjans de comunicació en parlen més d’aquesta oblidada realitat. El dissabte passat parlaven d’Esterri de Cardós, fa pocs dies de pobles del Sistema Ibèric.

Però, desenganyem-nos. La fi de l’economia agrícola, de la seva importància i forma de constituir el producte total, comporta la fi del món rural i consegüentment la seva gradual desaparició. És difícil mantenir una administració i uns serveis complementaris en col·lectivitats petites o molt reduïdes. L’administració depèn de les plusvàlues que es poden detreure del comú i quan aquest és petit, malgrat que se’n produeixen de plusvàlues, aquestes no donen per gaire. Els serveis també necessiten algun gruix de gent que els utilitzi perquè funcionin: una farmàcia, una botiga de roba, una peixateria o comerç d’alimentació, un bar, ...

De bars: fent, fa uns anys, el 2003, la via verda del Canal de Castilla, vam anar a parar a un petit poblet i assedegats, era a l’agost, vam preguntar a un “lugareño” pel bar. “El bar se murió”, va ser la seva resposta. Sort que a l’entrada del poble la font encara rajava. D’activitat fora de l’agricultura: no sé si encara a Pradoluengo (Burgos) fan mitjons, però vaja, sols llegir l’enllaç a la Wikipedia ho diu tot. Hi vaig anar ara farà dotze anys, de la ma de la Mª del Mar Arnaíz. O si el municipi de García, a la Ribera d’Ebre, encara hi ha tantes granges d’aviram, però que amb no gaire més de 500 habitants, l’Ajuntament, segons em va explicar fa anys els seu alcalde, sols obria una tarda a la setmana. O també, el retrocés de la geografia humana de la Vall Fosca que vaig glosar fa uns anys quasi bé amb la mateixa densitat de població que Sibèria.

Les Diputacions fan, o han de fer, o haurien de fer, un servei essencial pels petits municipis, encara que sols siguin serveis “pal·liatius” per una mort anunciada i irreversible. Llevat d’aquells que estiguin a tocar d’un centre, capital grossa o petita, que els mantingui amb alguna espurna de vida però que irradiï alguna activitat per tal que anant-hi i venint-hi alguna gent mantingui, restaurades o no, generalment sí, les cases dels seus ancestres.

La notícia i el mapa ( El País, 6/2/17) que l’acompanyava són suficientment expressius: La mitad de los municipios espanyoles està en riesgo de extinción



Clar que aquí hauríem, al considerar municipis i no nuclis de població, de parlar d’història, de la història de la Reconquesta, per exemple, i parlar de l’Espanya vella i de la nova, com de la Catalunya vella i de la nova també. Però això donaria per més, i segurament per un mapa amb més vermells encara.


13 de febrer.

9 de febrer de 2017

Uns altres temps.

En les dues darreres presentacions de llibres al Foment, la d’en Gabriel Colomé, el passat gener, parlant de les eleccions americanes, i la d’en Joan López, ara el febrer, parlant de tertúlies i tertulians, he trobat un punt en comú que és la forma, les formes, de fer la política avui. O millor dit, com es fa arribar la política avui a la ciutadania. Tot plegat, si no ho entenc malament, no és res més que la “nova política” sols és “nova comunicació política”. Res més, i potser molt menys que la “vella política", tal com l’havíem entès (o potser jo l’havia entès) de joves. Sorprès? No n'hi hauria pas d’estar.

Signes dels temps. Evident. Però no solament per les noves, exitoses i esteses noves eines comunicatives, des de la multiplicitats de televisions i ràdio, fins a les xarxes socials de tota mena. Cal afegir-hi també els nous requeriments d’immediatesa que està demanant, o s’estan imposant, (o ens estan imposant?), la societat actual. Sí, molta participació a cops de 140 caràcters, però poc debat reposat i aprofundit. Les emocions, les imatges, les adhesions, el gregarisme o la sensació de ser d’un grup...

Queden molt lluny els butlletins i la premsa de partit llegit a les seus o les cases del poble. Queden lluny els actes explicatius, fins i tot els mítings abrandats. Res queda de les aferrissades discussions a altes hores de la nit per una coma o un adjectiu a una ponència congressual (Es feien congressos de tres dies seguits? Ostres!!). Els debats parlamentaris o les sessions plenàries municipals tapats pels “canutazos” televisius o “l’escarxofa” d’un mitjà agafats d’en qualsevol lloc o moment, i les explicacions (?) simultànies, resumides i abreujades, a través de les xarxes socials. La telegenia és més important que el discurs o l’explicació (encara em faig creus com algun líder català ha pogut arribar tant a dalt). I ara, a més, la “postveritat”, vaja les mentides pel broc gros. Les formes sobre el fons, el resum sobre el text, l’emoció front l’explicació. Clar, els fons, el text, l’explicació, són més llargs, requereixen més atenció i més temps, i els nostres temps són d’usar i llençar. Continuïtat, perseverança, fermesa són contraposats a varietat, volubilitat, o modulació. Temps líquids que ens deia Bauman. El compromís i el rigor són conceptes durs avui.

Ja fa molts anys, en Pere O. Costa, constatava amb sorpresa i fent-ne retret, que la meva política comunicativa, essent alcalde, era precisament no tenir-ne, cosa que també neguitejava  a alguns dels meus col·laboradors. Ara, seria del tot impossible mantenir la meva posició, i de fet ja en altre càrrec algun disgust em va comportar ser tant descuidat en aquest tema.

Segur que em faig gran, o que ja sóc gran, i no sé si sabria adaptar-me a aquest nou panorama. Sort que ja estic jubilat i ara sols sóc un espectador encuriosit que se’l mira a distància i que procura, això sí, de no rebre'n algun mastegot extraviat.


“Si no existe una buena solución para un dilema, si ninguna de las actitudes sensatas y efectivas nos acercan a la solución, las personas tienden a comportarse irracionalmente, haciendo más complejo el problema y tornando su resolución menos plausible.”

ZYGMUNT BAUMAN

(extret de La Vanguardia, 10/1/17)

9 de febrer.