22 de febrer de 2018

Tristesa.

Forges se’ns ha anat. Sí, a nosaltres, els que seguíem diàriament les seves vinyetes, els que recordem els seus dibuixos des de fa molts anys, els que ens havia fet somriure, i pensar, moltes vegades, els que ens l’havíem fet nostre, era una part nostra. Hem d’acceptar que la vida és això, en un moment pot acabar-se i adéu. I quan més gran et fas i encara pervius les possibilitats que això passi, que passi la Parca amb la seva  dalla, augmenten per tu i pels de la teva generació. Res a fer, és la vida.

Repassant ninots d’ell que he penjat moltes vegades als meus blogs, he triat aquest tres







Adéu, amb una llagrimeta, ens deixes sols però amb els teus dibuixos. Els guardarem al cor.

22 de febrer.

15 de febrer de 2018

En Josep

Avui fa quaranta anys que va venir al món en Josep, els nostre fill gran. Desprès vindria l’Eulàlia.



40 anys, ja! En aquest temps he vist créixer un home, fer-se i consolidar-se. Primer a casa, al nostre costat, més endavant volant pel seu compte. Ara, casat, és un conscient pare de família. Va ser un correcte estudiant, es va llicenciar en Econòmiques seguint la petjada del pare i va entrar a treballar al sector financer (abans Caixa i ara Banc) seguin la dedicació professional de la mare. Encara hi és, ben conscient del seu comès en el complex món financer d’avui en dia.

De tots aquest anys tinc especial predilecció per una imatge seva, amb la seva germana, que els vaig fer als peus de la porta de la catedral de Florència quant sols tenia 11 anys i els arrossegàvem a veure meravelles del món proper. Crec que les seves carones ho diuen tot.





Sí, em va sortir futbolista i futboler, “culé” a matar, a mi que l’esport sempre l’he mirat de lluny. De futbolista encara juga els diumenges, però crec  que ja no s’entrena entre setmana com va fer durant tants anys als vespres/nits. Encara ho fa en el club en que va començar quant era menut. En diuen un “one-club man”, oi?, sempre al Juventus A.C. , ara però amb els “veteranus”, hors d’age.




Ara la seva dèria és el seu fill, el petit Joan Mas Guri, que és un  belluguet. No sé si aconseguirà encarrilar-lo, esportivament, cap el futbol o li passarà com em va passar a mi que agafarà una afició diferent. No és un característic MTV, no n’exerceix, encara que ara li toca anar darrere els gegants amb el fill a coll i bé.



Casolà, a on s’està més bé que a casa amb les consoles, la tele per veure futbol i les places i carrers del Centre amb la platja, la nostra platja, a tocar? Senzill, sense gaires pretensions gastronòmiques i amb un bon sentit de l’humor que quan es dispara, no sé si sols en la intimitat familiar, sembla que estiguem al Club de la Comèdia. És el meu “help desk”, sempre l’hi ha anat això de la informàtica i la tecnologia. Correcte, educat, la gent que l’ha conegut i tracta ens en ha parlat sempre bé. Les noies deien que era guapo, la seva mare també ho diu. Clar, que ha de dir ella? S’entén bé en anglès amb els xinesos que ha d’atendre a la feina i els avis que estan a la cua diuen: “Mira que espabilao el niño, ¡hasta chino sabe!” . La feina li ha fet veure molt de prop la condició humana dels de dalt i dels de baix.





Per molts anys, Josep! I que el teu pare, amb la teva mare, en puguin veure molts més.

15 de febrer.

14 de febrer de 2018

Ara, el Nomenclàtor.

Una vegada –quan era Alcalde- un grup polític que no estava al Govern va demanar a través d’una proposta per debatre al Ple de l’Ajuntament que es pengés al pal banderer de la façana de la Casa de la Ciutat la bandera del Tibet transmetent una reivindicació que llavors feia el Partit Radical Transnacional.  Vaig aconseguir eludir incorporar aquella proposta a l’ordre del dia del Ple de quina confecció l’alcalde en té la potestat exclusiva. Crec que va ser la darrera vegada que vaig sortir-me'n d'aquest embolic ja que amb posterioritat en van venir d’altres de semblants, semblants en que eren propostes que no tenien cap relació amb la tasca municipal, i si mal no recordo -per la meva resistència- el tema va acabar en una sentència judicial que vaig perdre en que es deia que s’havia d’incloure a l’ordre del dia totes aquelles coses que els representants polítics volguessin presentar a debat.

D’aquesta polèmica –que no tenia lloc sols a Mataró i que en d’altres localitats ja s’havia més o menys acceptat- van sorgir tota mena de denominacions per retolar aquelles propostes que són alienes a les competències dels Plenaris municipals i que els han convertit en uns petits Parlaments amb debats que a vegades són més dilatats i polèmics que els temes de pura competència municipal. Batalla, doncs, perduda, que ha portat a que qualsevol tema que qualsevol grup polític vulgui plantejar al Ple hi acabi arribant, malgrat la seva pràcticament nul·la transcendència política per l’administració local, però d’algun ressò polític (crec que escàs) a la vida de la col·lectivitat. Evidentment, tots els grups polítics –tant els de l’oposició generalment, com també a vegades els del Govern- hi col·loquen aquí posicions d’altres àmbits de debat, encomanats a altres administracions, per donar constància de les seves preocupacions i interessos de cara a la galeria.

El “procés” també ha estat matèria de debat municipal ficant-se en temes que correspon a altres instàncies parlamentaries portar-los a terme. Així hem vist des de la patrimonialització partidària, de part, dels òrgans dels consistoris (l’AMI com exemple més evident); les “guerres” de banderes a les façanes dels edificis públics; l’ocupació tolerada, induïda o provocada directament de l’espai públic amb simbologia partidària; les declaracions de suport, fins al recolzament a actuacions més enllà del que disposen les lleis i els reglaments. No podia ser d’altra manera, era ineludible que acabés d’aquesta forma.

La darrera polèmica –d’aquests actuals temps- és la intenció (i l’execució) d’algunes Corporacions de canviar alguns noms del Nomenclàtor local ja que al seu parer (bé, d’alguns dels seus components, malgrat que puguin ser majoritaris) no són adequats als moments que estem vivint. Sembla que tornem als períodes de canvis de Règim (això, això, és això!) d’altres moments històrics. L’ultima als mitjans: la decisió de l’Ajuntament de Girona de canviar el nom de la plaça de la Constitució per que passi a nomenar-se de l’1 d’Octubre. Aquesta pretensió ja ha trobat resposta en un manifest de rebuig que algunes personalitats gironines (amb sorolloses absències) han fet públic.


A Mataró sembla que estem en el mateix camí. El grup municipal de CiU (ara deu ser del PdCat) ha presentat la proposta de canviar el nom de la cèntrica plaça d’Espanya també pel de l’1 d’Octubre. No, si ara tindrem en el llistat mataroní de carrers  els noms de França, Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, Dinamarca, Portugal, Perú, Colòmbia, Mèxic, Cuba... i vés a saber de quants Estats (o Nacions) més i farem fora el d’Espanya, o l’arraconarem vés a saber on, per col·locar-hi al seu lloc el d’una data que evidentment és rellevant, però que aquesta rellevància ho és especialment per alguns, per una part de la població, no per tota, malgrat que sí tots en patim les conseqüències.




I aquí està la “mare dels ous”. Una altra vegada l’interès de part sobre la necessitat de la cohesió del conjunt. Anem a veure: de les dades de participació electoral en les diverses conteses hagudes des de l’adveniment (o restabliment) de la democràcia el 1977 se’n dedueix una evidència pel que fa al que ara ens interessa: La participació en les eleccions autonòmiques des de les del 2010 (l’any de la famosa sentència del T.C.) trenca amb els patrons que es venien mantenint fins a les hores. La participació en les eleccions autonòmiques era sempre inferior a la de les eleccions generals i relativament semblant a la de les eleccions municipals. El 2010 registra el canvi de la tendència lleugerament declinant que venia patint aquesta participació i comença a enfilar-se fins a superar la participació en les generals ja en les del 2012 i arribar a la cota –crec que pot qualificar-se d’excepcional- del 2017 que sols té parió a Espanya amb les eleccions del canvi del 1982, 35 anys enrere! (Font: Aj. de Mataró. Resultats electorals)






Faríem malament en no correlacionar aquesta tendència a l’alça dels darrers anys (i en les continuades conteses autonòmiques qualificades de totes les maneres) amb la tensió i polarització en que viu la societat catalana. La creixent mobilització electoral és la manifestació més evident de la resposta cívica als temes plantejats i sobre tot a la forma de plantejar-los. A favor o en contra, però “no ens quedem a casa que ens hi juguem molt”, tant els uns com els altres, sense gaires termes mitjos com queda també ben vist.

Però els resultats, aquí a Mataró, no acompanyen als “processionistes”. En el còmput general al conjunt del país tampoc, però centrem-nos a casa nostra. Les tres llistes que els representen, deixant a banda moltes coses que els separen entre elles, aconsegueixen reunir el 42,18% del sufragis emesos. Les altres opcions sumen, també malgrat les potser més abismals diferències que tenen entre elles mateixes, el 57,82% del vots incloent-hi els escassos representants (1,6%) de les opcions marginals i dels vots en blanc i nuls. En aquest gruix dels “no processionistes” hi ha de tot (sols des del punt de vista de l’organització territorial): unionistes, federals, confederals, amén de moltes altres diferències més enllà d’aquest abassegador “tema”.



Per tant, amb quin dret aquells que no aconsegueixen sumar una majoria social per un “desideràtum”, el seu, volen imposar-lo a la majoria? Ho aconseguiran potser forçant la votació d’uns electes que ho van ser per altres comesos que discutir sobre el futur de Catalunya. Per això ja hi ha els del Parlament de la Ciutadella, Aquí han de decidir sobre la ciutat i encara que és evident que el Nomenclàtor els pertany com a tasca no és per retorçar-la a la seva conveniència per altres motius.

Anem a rebentar la cohesió social que hem mantingut fins avui amb la feina feta consensuadament al si de la Comissió del Nomenclàtor que des del 1979 que ha estat meritòria, no per que sigui del gust de tothom el que ha fet i proposat, sinó per aconseguir la seva majoritària acceptació. De les Rondes Tarradellas i Joan Peiró, a la Via Europa i a la Porta Laietana, de l’av. Ernest Lluch al carrer de la Resseguidora, de la plaça del 11 de setembre a la de l’Assemblea de Catalunya, la plaça Tomás y Valiente i el carrer de l’Alcalde Abril. Perquè ara hem de treure el nom a la plaça d’Espanya i posar-hi el nom de la jornada d’una acció valenta però il·legal (com era ben sabut) d’una part que s’ha vist que era nombrosa però minoritària? No, no és el 10 de gener de 1875 de l’entrada d’un escamot de carlins a Mataró, els morts van ser liberals. Per continuar la tensió (o mantenir-la) entre la ciutadania? Deia, fa pocs dies, que la rancúnia és mala companyia per la vida. Si és dels més cridaners, pitjor. Si la democràcia són vots, comptem-los, però comptem-los bé. A més, la democràcia són moltes més coses que sols votar, entre elles el respecte mutu que afavoreixi la convivència entre gent que pensa diferent.

14 de febrer. 

10 de febrer de 2018

Guió per una farsa.

Els “indepes”, vaja, els “indepes” institucionals, els que ja tenen cadira i els que esperen tenir-la o tornar–la a tenir, necessiten imperiosament desbloquejar la situació i investir com sigui un Govern. No, no tant perquè la situació és insostenible, que també, ni per aixecar el 155, que fora automàtic (potser, ja veurem), sinó per ocupar els seients corresponents amb tot el que això comporta: càrrecs, nomenaments, retribucions, recursos, orientacions, control,... (amb objectius confessables o inconfessables). Cal assegurar continuar amb el comandament.

L’escenografia per aconseguir-ho serà, està sent, molt important. Es tracta d’intentar mantenir el “relat”, un “relat”, el que sigui.

Anem a pams: Primer cal “despenjar” al fugit. Anomenant-lo d’alguna manera com a President a l’exili, a als llimbs, o eteri. Qui ho fa i a on? Quedarà registrat en algun document que pugui titllar-se de tal, o serà una altra declaració solemne, o solemnitzada, sense cap valor jurídic real? Jugaran com fins ara? Em sembla que de tant com se’ls ha vist el llautó la cosa és complicada. Caldrà pensar a més com es manté, amb quins recursos: econòmics, tècnics, humans,... Els 10,-€ mensuals de les “tietes” a l’ANC poden ajudar; el fons comú dels partits “nacionalistes” de l’Eurocambra no crec que doni per tant, a més no sé si els altres “apoquinadors” hi estarien d’acord; sempre hi ha l’aportació de rics munificents i despresos addictes a la causa (ho declararan a Hisenda?, a quina Hisenda?). Bé, dels hereus del 3% ens ho podem esperar tot.

Resolt aquest tema, ara cal assegurar els vots en el Parlament. De això no en van llargs. Caldrà la dimissió d’en Comín. Aquest ja ha fet la seva feina per molt que s’aferri com una paparra al càrrec. Ja li trobaran alguna sortida. Anar a l’elecció de President/a bis o segon que formi un govern de coalició entre els dos socis que es disputen el mateix terreny. Compte, però, amb els quatre vots de la CUP. L’aritmètica parlamentaria en aquests moment és delicada, d’equilibrista que passa la maroma, fins i tot un xic diabòlica. 70 (PdCat+ERC+CUP)-1(el que no pot ser-hi per estar fora)= 69. 69-4 de la CUP =65, tot comptant, que és molt comptar, amb que el jutge admeti la delegació de vot dels dos empresonats a Madrid. A l’altra banda, 57 (C’s+PSC+PP), però a més hi ha els 8 de CeC,=65. Apa! Potser per escollir un President/a pels pèls potser sí, però amb quin programa de govern?

Caldrà, docs, presentar un programa de govern. Quin? Per fer què? A curt, o a llarg? “Processionista” o autonomista? Els vots “segurs” per una cosa o una altra no son previsiblement els mateixos. El President/a bis o segon cedirà el seu seient a l’hemicicle col·locant-hi un llacet groc per simbolitzar l’absència del President Primer? Es posarà un plasma a la sala del quadre d’en Tapies, a Palau, per comunicar-se per Skype? Amb aquest programa de govern caldrà fer uns pressupostos, sí aquella eina bàsica per governar, de governar la sanitat, l’educació, les carreteres, de fer anar l’administració... Però, amb quins vots pensen intentar aprovar-los? Es tracta de governar, d’això és el que es tracta. Aquest és el nus que cal desllorigar.

El desenllaç a hores d’ara és imprevisible. Ningú sap aclarir si continuarem amb la tensió o anirem progressivament cap a la normalitat. Ho veig molt difícil tot plegat. Res, com cada dia, esperant, tot esperant, quin conill trauran del barret: blanc, negre, marró, gris, a “clapos a clapos”. Aquesta és la perspectiva. Tot esperant Godot.


(Cartell de la República Social Italiana 1943-1945)


10 de febrer.

9 de febrer de 2018

Tot esperant... (Serrat)

Fa dies que 

abocat al balcó 
he perdut el jornal 
xerrant amb un pardal 
més avorrit que jo. 

O mirant com 
s'esfulla un alzinar 
olorant romaní. 
Com tornen a florir 
i es tornen a esfullar. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 
Fa dies que m'estic dient... demà 
i espero... 
i espero. 

Vivint amb res. 
Treballant per no res 
i un dia com si res 
morir-me de no res. 
Adéu-siau. Mercès. 

Al fons d'un bar 
fotent-me un perfumat 
per escalfar-me el cor 
mentre arriba la mort 
a jugar al subhastat. 

Fa dies que no sé quants dies fa. 
Fa dies que m'estic dient... demà 
i espero... 
i espero... 
i espero... 






Abocat al balcó 

espero. 
Despullant l'horitzó 
espero. 
Espero per Nadal (Espero pel meu goig) 
i per la Magdalena (i per la meva pena) 
pel dia i per la nit 
que torni Helena 
que torni Helena... 

i és que quan passa pel meu carrer 
fins el geranis li acluquen l'ull. 
L'aire es fa tebi amb el seu alè 
i les llambordes miren amunt 
sa pell morena. 

Quan passa Helena. 

Quan ella mira saps que la font 
quan ella vol, la dóna. 
Quan ella plora, saps què és el dol. 
Quan ella calla, tot jo tremolo. 
Quan ella estima, l'amor pren vol... 

I entre teulades es gronxa el sol 
i els passerells dels fils de la llum 
miren gelosos com riu i es mou. 
Color d'espera llarga i perfum 
de lluna plena 
la meva Helena. 

La meva Helena...
però...

Fa dies que
l'estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.



9 de febrer.

8 de febrer de 2018

Posar la banya en un forat o voler fer entrar el clau per la cabota.

“Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible” 
(Rafael Guerra, “Guerrita”)

Els independentistes són impotents, no poden assolir el que pretenen. No tenen el poder social (la majoria suficient, ni la mínima), polític (els estan clivellant jurídicament a cada pas que donen), econòmic (les empreses els abandonen, la més emblemàtica: La Caixa), militar (aquest és evident i a més són “pacifistes”), ni el reconeixement internacional necessari. Els seus actes virolats (o sols són grocs?) els deuen proporcionar algun plaer, però són estèrils. Malden i malden sense poder arribar a consumar res, a arribar enlloc.

“Post coitum omne animal triste est”. Doncs mira, com deuen quedar els que no hi arriben!

No fora el moment, pel bé del país que diuen estimar tant, de deixar-ho estar? En aquestes circumstàncies, no cal continuar recargolant ni la realitat ni la normativa que la regeix, ni cal esprémer-se més el poc senderi que els queda. Cal deixar de fer el ridícul i assumir que mantenir un pols amb l’Estat és feina vana. Que no guanyaran mai (al menys per ara, mentre continuïn impotents) i que hi perdran, hi perdrem, molt.  Estan perdent el temps i, “...tot això qui ho paga?”. 
 

Emprenguin un nou camí que pugui ser més profitós, asserenin i assosseguin a la seva gent,  deixin d'entabanar-los, expliquin-los la veritat. Si us plau, ja n’hi ha prou!


8 de febrer. 

Tot esperant... (Kavafis)


¿Qué esperamos agrupados en el foro?
Hoy llegan los bárbaros.
¿Por qué inactivo está el Senado
e inmóviles los senadores no legislan?
Porque hoy llegan los bárbaros.
¿Qué leyes votarán los senadores?
Cuando los bárbaros lleguen darán la ley.
¿Por qué nuestro emperador dejó su lecho al alba,
y en la puerta mayor espera ahora sentado
en su alto trono, coronado y solemne?
Porque hoy llegan los bárbaros.
Nuestro emperador aguarda para recibir
a su jefe. Al que hará entrega
de un largo pergamino. En él
escritas hay muchas dignidades y títulos.
¿Por qué nuestros dos cónsules y los pretores visten
sus rojas togas, de finos brocados;
y lucen brazaletes de amatistas,
y refulgentes anillos de esmeraldas espléndidas?
¿Por qué ostentan bastones maravillosamente cincelados
en oro y plata, signos de su poder?
Porque hoy llegan los bárbaros;
y todas esas cosas deslumbran a los bárbaros.
¿Por qué no acuden como siempre nuestros ilustres oradores
a brindarnos el chorro feliz de su elocuencia?
Porque hoy llegan los bárbaros
que odian la retórica y los largos discursos.
¿Por qué de pronto esa inquietud
y movimiento? (Cuánta gravedad en los rostros.)
¿Por qué vacía la multitud calles y plazas,
y sombría regresa a sus moradas?
Porque la noche cae y no llegan los bárbaros.
Y gente venida desde la frontera
afirma que ya no hay bárbaros.
¿Y qué será ahora de nosotros sin bárbaros?
Quizá ellos fueran una solución después de todo.

"Esperando a los bárbaros", és un del poemes més coneguts de Konstandinos Kavafis (1863-1933)

8 de febrer.

7 de febrer de 2018

SPQR (Mary Beard)



M’ho he passat d’allò més bé anant a dormir durant alguna setmana amb l’obra de Mary Beard, SPQR, ed. Crítica, B-2017 ed. especial. Els entesos en parlen molt bé i certament és una síntesi del treball de cinquanta anys de l’autora ben reeixida.

El que coneixem com a món romà va durar gairebé mil anys, amb una perllongació de mil anys més a Bizanci, la part oriental de la construcció de la República i de l’Imperi. Les sigles SPQR representen aquella mil·lenària construcció política.

L’obra comentada comença amb la mirada –a través de Ciceró- dels romans dels temps del final de la República cap enrere. Des de la mítica construcció de la ciutat pels bessons Ròmul i Rem, el temps de la Monarquia, les conquestes de la República –primer amb els pobles veïns, a tocar- i la seva organització polític administrativa que va comportar la seva expansió –més endavant- des d’Iberia (Hispània) fins a Síria i del Rhin a tocar el desert del Sàhara. Desprès, com Octavià esdevé August i emperador i com varia el sistema polític fins a Caracalla que atorga la ciutadania romana a tos els habitants lliures de l’Imperi, des d’Escòcia fins a Síria. Va ser una decisió revolucionaria  que va canviar per sempre el món romà i per això, Mary Beard, diu que la seva història conclou en aquest moment. El “projecte de ciutadania” de Roma s’havia completat i començava una nova era.

El text és amè, ben documentat en fonts directes, tant dels escrits coneguts com de les troballes arqueològiques que van descobrint noves coses encara amagades. Els comentaris són sucosos, ja sigui de les interpretacions que es donen tòpicament –posant-ne en dubte moltes- com de les comparacions amb l’actualitat del món d’avui. La societat i la seva organització, tot el que hi volta al seu entorn, no ha variat tant en els anys de distància que pensem que hi ha. Potser l’acceleració del món d’avui ho desballestarà tot i la influència d’altres cultures trencarà l’eurocentrisme, però hem arrossegat moltes coses des dels temps dels romans.

“La cultura occidental tiene una herencia muy variada. Afortunadamente, no somos herederos solo del pasado clásico. No obstante, desde el Renacimiento por lo menos, muchos de nuestros supuestos más fundamentales sobre el poder, la ciudadanía, la responsabilidad, la violencia política, el imperio, el lujo y la belleza se han configurado, y puesto a prueba, en diálogo con los romanos y sus textos.”

Cito, per acabar, un paràgraf que m’ha semblat adient en relació al context actual que estem travessant:

En 61 d.C., un destacado senador fue asesinado por uno de sus esclavos, y el senado decidió seguir las normas establecidas para semejante delito, que consistían en condenar a muerte a todos los esclavos de la víctima junto con el culpable (la amenaza de un castigo como este tenía por objeto fomentar la delación entre los esclavos). En esta ocasión había cuatrocientos en total, todos inocentes. El pueblo tomó las calles enfurecido por la severidad de la propuesta y como muestra de solidaridad entre esclavos y población libre, que en muchos casos había sufrido antes la esclavitud. No obstante, a pesar de que un número significativo de senadores estaba al lado de los agitadores, el emperador Nerón hizo entrar a las tropas para evitar problemas y ordenó la ejecución de la sentencia.”

L’exercici del poder no és gaire diferent ara que en el temps dels romans.




Amb la Júlia als Museus Capitolins. Roma, setembre de 2012.

He guardat aquest volum en una estanteria al costat de “Memorias de Adriano” de la Margarita Youcernar, que vaig comprar fa més de trenta anys i que encara no he llegit. Potser ja és hora de que ho faci.


.7 de febrer. 

5 de febrer de 2018

Europa, recens descripta.



La primera vegada que vaig veure un mapa original d’aquests va ser a la caixa forta de la biblioteca de la Universitat de Salamanca (ho explicava aquí). Era una de les il·lustracions de l’Atlas Maior publicat entre 1662 i 1672. 

Fa uns anys, estant de viatge, vaig veure una reproducció d’aquella ilustració en un aparador d’una botiga d’arts gràfiques a Amsterdam i la vaig comprar. Ara, m’he decidir a emmarcar-la i penjar-la ja que torna a estar d’actualitat. No és gaire freqüent (més aviat rar) que un esdeveniment que duri un breu lapse de temps com la proclamació de la República Catalana, (una setmana llavors, algun minut recentment) quedi plasmat en un mapa de la realitat política.

Clar que al segle XVII, les fronteres es movien molt. La guerra del Trenta anys i la pau de Westfàlia, van establir un nou ordre polític europeu.


Malgrat tot, els autors –cartògrafs- suposo que treballaven per encàrrec, o intentaven emmotllar les seves obres a les variacions dels temps, tot aprofitant treballs anteriors. Per això, he trobat per la xarxa mapes d’Europa d’aquests anys amb totes les variacions possibles. La Península Ibèrica en un sol Estat, (cal recordar que la pau de Lisboa –el reconeixement de la corona hispànica de la independència de Portugal- es signa el 1667); Catalunya dins de França, l’annexió dura fins al tractat del Pirineus en 1659; Espanya sencera separada de Portugal, datat el 1644; i el de la Catalunya separada, sola, la del canonge Pau Claris, que sols va durar unes setmanes el 1641. Curiosament tots ells amb la capçalera de Guilielmo Blaeuw que segons la Viquipèdia va morir el 1638 (és de suposar que els fills continuaven la imatge de marca del seu pare). 

Bé, els historiadors en deuen saber més d’aquestes coses. Jo, em quedo amb el mapa de la “Europa recens descripta”, no sé quan descrita, com una curiositat anacrònica, del segle XVII.









5 de febrer.

3 de febrer de 2018

La dignitat perduda.

Molta gent va anar a votar el 1-O per dignitat, per la seva dignitat. Creien que tenien tot el dret a fer-ho i que ningú –cap instància política i/o legal- els ho havia d’impedir malgrat volgués fer-ho o intentar-ho, tot i sabent que aquell acte de dignitat, de la seva dignitat, no tenia cap valor jurídic, però sí molt valor polític. Era una manifestació de voluntat. I aquella mateixa tarda del 1-O, més gent, també per dignitat, s’hi van afegir com a resposta a les imatges de les càrregues policials que es varen veure, ben conscients que el seu vot era sols expressió de rebuig, res més.

Desprès, molta gent, potser quasi bé la mateixa, es va empassar dignament, amb la seva dignitat, la proclamació, o no ho va ser?, de la efímera República Catalana el 27 d’octubre i la fugida del President Puigdemont, ja cessat per l’art. 155 de la C.E., a Bèlgica l’endemà passat i l’empresonament de destacats líders polítics i socials independentistes.

Per dignitat també, o amb dignitat també, molta gent va anar a votar el 21-D, convocats pel President del Govern espanyol, saben que el que en sortís de les urnes no restituiria la situació anterior a l’aplicació de l’art. 155 de la C.E. ni facilitaria el retorn dels fugits a l’estranger, ni alliberaria als empresonats aquí.

Ara, amb dignitat, s’han de rendir a la evidència de que els seu somni no era possible tal com ja sabien d’antuvi, tal com se’ls havia dit des de moltes bandes i de moltes maneres, tal com meridianament era de manifest. Llevat dels incauts o els benaurats (beneits?) -que crèduls, llavors i potser avui encara, no se’n adonen de l’ensarronada en que els han ficat i dels frívols, cínics, que se’n foten de tot- els que tenen un mínim de discerniment veuen que s’ha arribat al cap del carrer, que el seu desig, legítim, com tant altres desitjos que hi pot haver, no és realitzable.

Però, ara, qui restitueix la dignitat de tots aquells altres conciutadans/es que van ser blasmats, callats, arraconats, injuriats, no perquè volguessin una cosa diferent, que potser també, sinó sols per dir que el camí sense sortida que havien emprès molt dignament alguns, molts, no anava enlloc?

M’han dit de tot: unionista, botifler, traïdor, feixista (quins co.....), indigne amb els meus morts i davant dels meus fills, que “ja ho trobarem”. M’ha fet callar pel carrer i al voltant d’una taula. No me’n han parlat, com si el “tema” no existís i ens estès impactant a tots i així obviàvem el problema. A mi i a molts que com jo gosàvem dir que “el Rei anava despullat”, que tot era un engany, que això no s’aguantava, que acabarien estavellant-se i estavellant-nos a tots. 

Sort que un ja és gran i té la pell endurida, a més com estava d’espectador em relliscava tot una mica. Però ja n’hi ha prou de mirar-s’ho. Cal aixecar la veu, tornar a l’arena.

La rancúnia és una mala companyia per la vida. Però les ferides hi són. Hi són en alguns tant traumàticament que s’han apuntat a reaccions impensables fa poc temps i ja veurem com se’n surten. El mal ja està fet i cal reparar-lo. No, no demanaré renuncies, que ningú renuncií a les seves idees, faltaria més. Si jo no he renunciat a les meves no he de demanar que ho facin els altres. No, no demanaré retractaments, que hi hagin retractaments, ni en públic ni en privat. No cal que ningú vagi cap cot pel carrer amb una llufa a l’esquena. No, no demanaré penitències ni avergonyiments públics, prou que portaran la processó per dins.

Per dignitat sols demanaré silenci, que callin i que tots, tots, puguem respirar i viure tranquils. I si comencem per la CCMA et altri?


3 de febrer.

28 de gener de 2018

I el culpable, és?: ...tachín, tachín!... ¡els socialistes!

 Als meus amics.

Tots els greuges al nostre deure. No, no tenim, segons la gent “indepe”, res a l’haver. És culpa nostra, bufetades una rere una altra: Zapatero va dir que “Aprobaré...”; el ribot de l’Alfonso Guerra; la sentència del Tribunal Constitucional; ..., som part (o tot) d’aquest Estat que ens oprimeix, que mai ens ha pogut veure als catalans, que sense nosaltres no seria res. Això és irrebatible, ni pensar-ho!

No, no hi ha cap menció –faltaria més- a recordar la subhasta a l’alça dels partits, llavors “sobiranistes”, en l’elaboració de l’Estatut al Parlament al 2005 que vam haver d’acceptar estoicament; ni el xantatge de trencar la possibilitat de fer-lo desprès del 3% denunciat per Maragall (o, al final va ser el 4%? via Palau de la Música); ni la negociació d’en Mas a esquenes del President Maragall a la Moncloa precisament amb en Zapatero; ni el trencament del primer tripartit per part d’ERC; ni l’esbroncada, foragitant amb la cua entre cames, refugiat a una estació de metro, al President Montilla a la manifestació del 2010 (va!, aquell xarnego); ni l’esterilitat del Govern “dels millors” del President Mas pactant amb el PP; ni la submissió als antisistema de la CUP (coherents) que van llençar a la paperera de la història al “astut”; ni el incommovible guarisme del 47,5% de vots favorables a les tesis independentistes (o són hipòtesis?); ni les evidències de la força de l’Estat, d’un injuriat, decadent i menyspreat vell Estat de 500 anys de vida amb la inèrcia que això comporta; ni el nul reconeixement internacional, especialment en l’àmbit europeu, escaldat, molt escaldat, pels milions de morts que els nacionalismes van causar en el darrer segle en la seva terra; ni les manifestacions explícites de les forces econòmiques posant ràpidament terra per entre mig, fugint i provocant unes ombres perspectives; ni els advertiments assenyats des de tribunes mediàtiques no subvencionades i/o controlades; ... en fi.

Res, la culpa és dels socialistes, no sols per no voler fer fora al Govern d’en Rajoy i la brigada Aranzadi, sinó a més per donar-li recolzament amb l’aplicació de l’art. 155  de la C.E. que el Govern Puigdemont -i tot allò que el recolzava- s’havia guanyar a pols per la seva obcecació d’ignorar i “enfotre-se’n” dels reiterats advertiments que se’ls venia fent des de les màximes instàncies judicials.

Res, res, per sobre d’això, de tot això, fins i tot del “tonto” (sic) del Rei, màxima representació institucional de l’Estat, hi ha la voluntat de tot un poble, bé de les mobilitzacions (“xiruqueres”?) d’una part important dels catalans i les catalanes. Com s’ha vist i comprovat, del 47,5% del total.

Això s’arregla fent fora del Govern al PP, i vosaltres no esteu per la feina! Desprès de les eleccions generals del 2015, davant la inhibició d’en Rajoy, Pedro Sánchez, els socialistes, va fer el pas endavant, però els comandaments leninistes de Podemos, professors (?) de polítiques de la Universitat, no ho van fer possible votant en contra, juntament amb el PP precisament. Ja ho vam intentar, però llavors no va ser possible, 2016, i es va anar a unes noves eleccions on no hi va haver “sorpaso” sinó empantanegament.

No, però ara, els socialistes, recolzats pels podemites i els independentistes poden tornar a intentar-ho. Ah, sí? Amb quin programa de Govern alternatiu? No es tracta sols de fer fora a un Govern, es tracta de bastir una alternativa. I, hi ha alguna alternativa sumant el reformisme dels socialistes, la proposta revolucionària de trencament dels de Podemos (enderrocar el règim del 78) i l’independentisme d’ERC? Au, va, eixelebrats! Nosaltres posar la cara per fer els vostres programes? De què?

Però, el “poble català”... Sí, si una part del poble català format per “fraticelli”, inquisidors, conversos, beates, neo catecúmens, il·luminats i aprofitats (que sumen el 47,5%) que té unes creences metafísiques afermades vol malgrat tot imposar-les, imposar les seves creences, les úniques, les veritables, les que ens conduiran al paradís, això no té solució, en hi resistirem en nom de la laïcitat i del progrés, en nom de la democràcia. Sí, la democràcia està dels nostre costat, no del vostre.

Ja n’hi ha prou! Potser que us ho mireu, potser que us ho feu mirar. És cert que hi sou, i sou molts i ben convençuts, però heu de conviure, hem de conviure, amb els que som agnòstics i amb els que són d’altres religions, tant veritables (?) com la vostra.

Els socialistes no tenim la culpa, al contrari volem establir ponts, com sempre hem fet. Segurament la culpa està molt més al vostre cantó. Parlem-ne? És difícil. Si no sortiu de la vostre església (o ja és una catedral?) a la plaça pública on estem els altres, l’altra meitat, serà impossible.

Anem a una nova guerra de religions?

Nosaltres, els socialistes, “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, del nostre divers, plural i heterogeni poble.




28 de gener.

25 de gener de 2018

In memoriam.

Fa trenta anys, el 1988, la Caixa Laietana (la Caixa “d’orrus” de Mataró) va celebrar “por todo lo alto” els seus 125 anys d’existència. Avui, com tantes altres Caixes d’Estalvis, ja no hi és.

Amb motiu d’aquella efemèride l’entitat la encunyar a tall de medalla (malgrat que era de forma rectangular) una petita peça feta expressament per la ocasió pel reconegut artista Josep M. Subirachs.

Ara he retrobat, perduda en un armari amb altres records semblants, la corresponent que llavors em van regalar. He de confessar, no sé si perquè la tenia oblidada o tinc un cert sentiment de gratitud envers la Caixa de Mataró, que m’ha agradat molt i crec que he de lluir-la. La faré emmarcar i la col·locaré en algun lloc a casa.


Crec que l’artista va reeixir la representació de l’entitat, tant el seu origen mataroní, la mata a la mà, com la seva funció social, la guardiola a l’altra, tal l’antiga “Verge de l’estalvi” -com jo anomeno a l’obra de l’Alfred Opisso Cardona (en realitat s’anomena “Al·legoria a l’estalvi”)- que va presidir tants anys l’entrada de les dependències nobles de la vella seu  del carrer d’en Palau. La contra imatge de la cara de la figura és característica de l’autor.




25 de gener.

23 de gener de 2018

Endreça-2 (dos anys desprès).


Quan ets gran i has viscut força, un dia t’adones que el teu cau (el que fas servir per viure, per treballar o per esbargir-te) està curull d’un conjunt generalment heterogeni de peces que hi van anar arribant, les vas deixar en algun racó i allà es van quedar sense que mai més en fessis cas. També s’hi troben algunes coses d’avantpassats teus (quan no ancestres) que van passar pel mateix procés, encara que aquestes les has guardat per alguna cosa, però estan tant oblidades i arraconades com les altres.

Si has viscut una mica intensament o amb molta relació social o tens alguna dèria col·leccionista, el munt d’andròmines acumulat és considerable. A vegades les veus, les mires i penses...

Llavors tens dos pensaments contraposats: El primer malèvol o cínic: “merda pel que quedi”, ja s’ho faran els que vinguin desprès de portar-me al sot, tot plegat, ja no hi seré ni ho veuré, que facin el que vulguin. Potser entrarà un drapaire d’aquells clàssics amb l’escuradents de costat a la boca que com tal que li paguin quatre rals se’ls ho endurà tot. El segon pensament és més benèvol i “utilitarista”: fem una mica de neteja i veurem si aprofitem alguna cosa o en podem treure encara algun suc del que trobem (sols que sigui a efectes decoratius)

Ara, aquest dies, estic en aquesta segona opció desprès de molt temps d’haver “militat” en la primera. Fem una mica d’endreça i a veure que en surt.

He recuperat alguna cosa del pare i de l’avi. Ara estic amb els meus records. Déu n’hi do el que trobo que ja ni tenia constància del que hi havia. Tres primeres impressions, o les tres primeres “seleccions”: això es pot aprofitar (o regalar); això, ... ja ho veurem (res, queda allà per més endavant); això a la brossa.



Joan Miró, “La casa de la palmera”, 1918.

A can Món no hi havia una palmera al davant. Si que recordo de petit una figuera que feia molta ombra i moltes figues, però que deixava al sota un pati empastifat al mes d’agost, i per tancar el marge amb la finca de sota, ca l’Arlot, les piles de garbes de sarments de la vinya que servien per encendre la llar de foc tot l’any i fer brasa. Treta la figuera, al seu lloc, desprès de fer un mur de separació de les dues finques com cal, s’hi van plantar tres moreres que ja s’han fet ben grans (i també empastifen el terra de mores al seu moment) i amb el temps les va acompanyar un arbre de Nadal, un avet, que va venir petit dins d’un test de ca la Marta, i trasplantat directament al terra ha esdevingut un arbre monumental. El pare va aixecar al fons del pati una pèrgola de fusta i sostre de bruc que amb els anys i les inclemències metereològiques es va malmetre i vaig enretirar. A les cantonades del pati hi ha dues “iuques” esplèndides i des de no fa gaire un gessamí (llessamí) enfiladís que va malvivint perquè el cuidem poc.

22 de gener.